Masses de persones aclaparades pel pes de la Història, i de les obres d’art que ens ha deixat, vaguen per les ciutats fent turisme. Passegen seguint, algunes, les indicacions d’obligats llibres; d’altres, com un ramat, darrera d’una guia que porta un mini-pseudo estendard perquè no la perdin; moltes, amb cara de no entendre-hi res, parant-se a les innumerables botigues que venen souvenirs, gadgets i productes típics locals. I si plou, com és el cas d’avui a Assis, omplen els bancs de les esglésies en busca d’aixopluc.
Què deuen entendre per exemple, els visitants orientals, japonesos o no, dels frescos i els mosaics de les parets de les esglésies que expliquen la Bíblia i les vides dels Sants?
Què hi deuen veure els nostres joves, que no han après ni mitologia grega ni història sagrada, en les representacions clàssiques i cristianes?
Què deuen entendre per exemple, els visitants orientals, japonesos o no, dels frescos i els mosaics de les parets de les esglésies que expliquen la Bíblia i les vides dels Sants?
Què hi deuen veure els nostres joves, que no han après ni mitologia grega ni història sagrada, en les representacions clàssiques i cristianes?
Què deuen comprendre la gent d’escàs bagatge cultural de les representacions històriques de reis, soldats, burgesos i menestrals?
Però els han dit que cal anar a Florència, a Pisa, a San Gimignano, a Assis,..., i omplen els carrers d’aquestes poblacions a vessar com en tants d’altres indrets del món. Després, a mesura que els espais, edificis públics, museus, esglésies i obres d’art son menys reconegudes, o recomanades, l’assistència cau en picat, i no hi ha tanta aglomeració. Bé, quasi no n’hi ha.
En realitat, estan – estem – acostumats a veure la televisió, i moltes d’aquestes expressions artístiques que contemplem avui són com la televisió d’ahir, malgrat l’evident repetició dels programes. Les pintures de les sales de Leonor de Toledo al Palazzo Vecchio de Florència, o la vida de San Francesc a les parets de la basílica superior d’Assisi eren la televisió del seu temps. Pots entretenir-te hores i hores descobrint aspectes que s’escapen a primera vista, o concentrar-te en detalls amagats de l’escena principal, o embabiecar-te en la contemplació de les figures senyeres. Vaja, com ara, a la sala d’estar amb la tele.
L’òrgan comença a preparar els fidels per la missa de dotze. Avui és la Mare de Déu d’agost. Ave, ave, ave María.
Basílica d’Assis
Ferragosto del 2005.
Mataró 23-08-05
Però els han dit que cal anar a Florència, a Pisa, a San Gimignano, a Assis,..., i omplen els carrers d’aquestes poblacions a vessar com en tants d’altres indrets del món. Després, a mesura que els espais, edificis públics, museus, esglésies i obres d’art son menys reconegudes, o recomanades, l’assistència cau en picat, i no hi ha tanta aglomeració. Bé, quasi no n’hi ha.
En realitat, estan – estem – acostumats a veure la televisió, i moltes d’aquestes expressions artístiques que contemplem avui són com la televisió d’ahir, malgrat l’evident repetició dels programes. Les pintures de les sales de Leonor de Toledo al Palazzo Vecchio de Florència, o la vida de San Francesc a les parets de la basílica superior d’Assisi eren la televisió del seu temps. Pots entretenir-te hores i hores descobrint aspectes que s’escapen a primera vista, o concentrar-te en detalls amagats de l’escena principal, o embabiecar-te en la contemplació de les figures senyeres. Vaja, com ara, a la sala d’estar amb la tele.
L’òrgan comença a preparar els fidels per la missa de dotze. Avui és la Mare de Déu d’agost. Ave, ave, ave María.
Basílica d’Assis
Ferragosto del 2005.
Mataró 23-08-05
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada