El portaveu de CiU, Sánchez Llibre, defensa la presa en consideració de la proposició de Llei de supressió del impost de successions i donacions de familiars directes que el seu grup parlamentari presenta.
La primera argumentació que llença a l’hemicicle és que aquest impost és el peatge de la mort. (No és una frase original seva o dels seus. La varen encunyar els pensadors neo cons americans fa un temps. Bé, potser sí que són els seus) La segona, que és una mossegada (mordisco, textual) als contribuents. Les altres argumentacions que desgrana a continuació deriven d’aquestes dues.
L’argumentació està basada en el concepte que sobre la fiscalitat expressa reiteradament CiU responent, amplificant i abonant una certa mentalitat popular (o populista) sobre la fiscalitat. Els que paguen més i reben menys sempre qüestionen els seus pagaments i la seva pretesa relativa injustícia, sense tenir present la necessària tendència cap a l’anivellament social com element de progrés i d’estabilitat col·lectives. Clar posicionament ideològic, doncs.
La fiscalitat, però, té dues cares. No només és ingrés (per voracitat recaptatòria, com malèvolament es proclama) sinó també és despesa de serveis públics per a la col·lectivitat. Quan vaig sentir a una organització empresarial dir-nos a un grup de diputats/es socialistes que els visitàvem a la seva seu que els empresaris tenien un soci amagat que era la Hisenda Pública em varen venir ganes d’anar-me’n ja que vaig pensar que la incultura política i la insensibilitat social eren molt grans. Tots som socis de la Hisenda Pública ja que tots, tots, som receptors d’una o altra manera dels serveis del Estat. Discutim, doncs, d’on hem de treure els ingressos per fer les despeses públiques (escoles, hospitals, carreteres, ... i tot el que necessitem col·lectivament).
No és el peatge de la mort. El mort ja és mort i ja no és subjecte passiu de res, sols de l’eternitat. El tema és dels vius. De cop, per la inevitabilitat del fet biològic de la vida que és la mort, el viu es troba amb unes entrades de riquesa, i de les possibles rendes que se’n poden derivar, que fins aquell moment no tenia ni eren seves.
Això és una font fiscal acceptable? Tradicionalment, al menys des del Estat liberal burgès, sí. No veig perquè no pot continuar sent-ho. Cap peatge. És gravar un guany, extraordinari sí, però guany d’un subjecte passiu que és i està ben viu i que en gaudirà a partir d’aquell moment que paradoxalment li proporciona béns i riquesa. No hi ha doble tributació personal ja que no hi ha hagut un sol subjecte sinó que n’hi ha hagut dos. L’un, el mort quan era viu va pagar la seva obtenció. El que viu, que succeeix al mort, paga també la seva obtenció que per dissort li ha vingut donada.
Esvaïm algunes fal·làcies populars. Si pagues 9.000,- € per una herència de 100.000,-€ , com va explicar el diputat del PP, Antonio Gallego, que també va defensar la supressió d’aquesta figura tributària, és perquè en tens 91.000,-€ de més que no tenies. Si t’has d’endeutar per pagar el impost, com va reiterar en Sánchez, és per accedir a la propietat plena d’un bé d’un valor molt més superior que el deute. És un problema de liquiditat però no de riquesa, ja que aquesta augmenta. Aclarim i expliquem bé els conceptes i no confonguem més al personal.
Caldria potser arbitrar la forma de pagament en segons quins casos?, potser sí i segurament ja hi ha mecanismes establerts. Però, seguint una postura hisendística redistributiva secular, les successions poden ser tant gravables com l’obtenció de les rendes del treball o les rendes del capital, l’activitat econòmica o sobre el consum de tot o de productes especials. No és pas cap espoliació com es pretén vendre. És una altra forma d’aplicar la càrrega fiscal als components de la col·lectivitat.
Madrid, 15 de setembre.
La primera argumentació que llença a l’hemicicle és que aquest impost és el peatge de la mort. (No és una frase original seva o dels seus. La varen encunyar els pensadors neo cons americans fa un temps. Bé, potser sí que són els seus) La segona, que és una mossegada (mordisco, textual) als contribuents. Les altres argumentacions que desgrana a continuació deriven d’aquestes dues.
L’argumentació està basada en el concepte que sobre la fiscalitat expressa reiteradament CiU responent, amplificant i abonant una certa mentalitat popular (o populista) sobre la fiscalitat. Els que paguen més i reben menys sempre qüestionen els seus pagaments i la seva pretesa relativa injustícia, sense tenir present la necessària tendència cap a l’anivellament social com element de progrés i d’estabilitat col·lectives. Clar posicionament ideològic, doncs.
La fiscalitat, però, té dues cares. No només és ingrés (per voracitat recaptatòria, com malèvolament es proclama) sinó també és despesa de serveis públics per a la col·lectivitat. Quan vaig sentir a una organització empresarial dir-nos a un grup de diputats/es socialistes que els visitàvem a la seva seu que els empresaris tenien un soci amagat que era la Hisenda Pública em varen venir ganes d’anar-me’n ja que vaig pensar que la incultura política i la insensibilitat social eren molt grans. Tots som socis de la Hisenda Pública ja que tots, tots, som receptors d’una o altra manera dels serveis del Estat. Discutim, doncs, d’on hem de treure els ingressos per fer les despeses públiques (escoles, hospitals, carreteres, ... i tot el que necessitem col·lectivament).
No és el peatge de la mort. El mort ja és mort i ja no és subjecte passiu de res, sols de l’eternitat. El tema és dels vius. De cop, per la inevitabilitat del fet biològic de la vida que és la mort, el viu es troba amb unes entrades de riquesa, i de les possibles rendes que se’n poden derivar, que fins aquell moment no tenia ni eren seves.
Això és una font fiscal acceptable? Tradicionalment, al menys des del Estat liberal burgès, sí. No veig perquè no pot continuar sent-ho. Cap peatge. És gravar un guany, extraordinari sí, però guany d’un subjecte passiu que és i està ben viu i que en gaudirà a partir d’aquell moment que paradoxalment li proporciona béns i riquesa. No hi ha doble tributació personal ja que no hi ha hagut un sol subjecte sinó que n’hi ha hagut dos. L’un, el mort quan era viu va pagar la seva obtenció. El que viu, que succeeix al mort, paga també la seva obtenció que per dissort li ha vingut donada.
Esvaïm algunes fal·làcies populars. Si pagues 9.000,- € per una herència de 100.000,-€ , com va explicar el diputat del PP, Antonio Gallego, que també va defensar la supressió d’aquesta figura tributària, és perquè en tens 91.000,-€ de més que no tenies. Si t’has d’endeutar per pagar el impost, com va reiterar en Sánchez, és per accedir a la propietat plena d’un bé d’un valor molt més superior que el deute. És un problema de liquiditat però no de riquesa, ja que aquesta augmenta. Aclarim i expliquem bé els conceptes i no confonguem més al personal.
Caldria potser arbitrar la forma de pagament en segons quins casos?, potser sí i segurament ja hi ha mecanismes establerts. Però, seguint una postura hisendística redistributiva secular, les successions poden ser tant gravables com l’obtenció de les rendes del treball o les rendes del capital, l’activitat econòmica o sobre el consum de tot o de productes especials. No és pas cap espoliació com es pretén vendre. És una altra forma d’aplicar la càrrega fiscal als components de la col·lectivitat.
Madrid, 15 de setembre.
19 comentaris:
No sap del que parla,aixi que abans de continuar escribint "ximpleries" li recomano que passi per :
www.nosuccessions.org
i s´informi minimament del que realment esta passant a Catalunya.
Per cert voste i la seva familia el pagara aquest impost tan "just" cuant arribi el dia? o son dels que tenen les coses ja lligades i ben lligades ?
No cal que em respongui,per la defensa que fa del que és indefensable ja m´imagino la realitat del seu patrimoni.
Vosté sap que el que diu no és veritat. El convido a que passi per la web www.nosuccessions.org i que llegeixi sobre casos reals. No estem parlant de fortunes, sino de persones que per heretar el pis dels seus pares han de demanar un crèdit. Ho troba just? Si us plau...
Manel
Hi ha una organització de persones riques dels Estatts Units que defensen la fiscalitat de les transmissions amb la idea que, si a ells els hja costat esforç en atresorer la seva riquesa, als seus descendents n'hi caldria demanar una mica, d'esforç.
Respecte a la figura triibutària, crec que es podria millorar en els casos de determinades rendes o situacions personals. Crec que hi ha algunes lleis autonòmiques en aquest sentit i que el Govern de la generalitat té pendent de presentar-ne una.
Però la reflexió em sembla atinada. Molt.
Benvolgut comunicant (Putabolsa):
Lamento la seva qualificació de la meva opinió que penso d’entrada que pot ser tant respectable com qualsevol altre.
Seguint la seva recomanació m’he passat per la pàgina que m’indica i, com ja sospitava, no he sabut trobar arguments per canviar la meva apreciació de que les herències poden ser una font fiscal com qualsevol altre. El fet que uns territoris tinguin una actitud diferent que d’altres no invalida el meu argument, sols vol dir que els que els governen tenen diferents polítiques fiscals en matèria dels ingressos, fet perfectament legítim en les societats lliures. La defensa a favor té una llarga tradició en la fiscalitat tant liberal com socialdemòcrata que no crec que ara s’hagi de menystenir alegrement com fan algunes opcions polítiques.
Pel que fa a les meves circumstàncies personals: lamento dir-li que malauradament, segurament ja per la meva edat, no estic en disposició de rebre’n cap d’herència, i quan fa molts anys vaig rebre la part que em va tocar de la dels meus pares, no pas gran cosa ja que eren treballadors, vaig assumir convenientment el que llavors era establert. Respecte el que pugui deixar als meus fills, que no sé pas el que podrà ser però que en tot cas tampoc pas gaire, penso que si la col•lectivitat on viuen té aquest objecte com a base fiscal serà perfectament just que paguin el que els hi correspondrà. Crec que això formava part de la meva argumentació. A mi poc podrà importar-me ja que no hi seré.
Com pot veure discrepem, fet normal en una societat lliure.
Dedueixo que la seva postura es deu a una ideologia politica,aixi doncs li sortiria millor ser del PSOE i no del PSC,perque en moltes comunitats del PSOE aquest impost o s´ha rebaixat molt (a anys llum de Catalunya) o s´ha "tret" practicament com a Madrid,Valencia.......la ultima de elles va se Galicia i en un plis,plas !!!
Deixant de banda aixo no em crec per res que sigui "masoquista",aixi que no en crec que no li importi compartir "el seu patrimoni per solidaritat" cuant la resta d´espanyols NO ho fan.Ja esta be de que ens prenguin el pel i per cert,les eleccions estan a la cantonada i creguim les tenen PERDUDES.L´unic que falta per saber es si sera per golejada o per poc i tindrem tri-purria per mes temps.
Benvolgut mosalma:
No sé el que no és veritat. Precisament la meva argumentació era aquesta: Si una persona hereta el pis dels seus pares accedeix a la propietat d’un bé que abans no era seu, i a mi no em sembla injust que hagi de pagar un impost per aquest esdeveniment. Que llavors hagi de cercar un crèdit per pagar el impost és un problema de liquiditat, però no del seu balanç personal que veu incrementat, sense fer res, el seus actius que els usarà directament o els realitzarà, és a dir, en traurà un profit.
Ramon:
Gràcies pel teu comentari.
M’ha arribat una història molt antiga de la socialdemocràcia sueca que va en la mateixa direcció, que les hereus facin algun esforç per obtenir el que els ve dels seus predecessors.
Respecte a les millores penso que evidentment s’han de anar fent adaptacions a les variants realitats socials.
Per en Ramon Bassas aixo que comenta es nomes una mitja veritat,ja veig de quin peu calça,je,je
Sap qui es la gent que diu i defensa aixo?Ja li dic jo,Warren Buffet,Bill Gates.....voste sap qui es questa gent,perque ho diuen i perque ho fan? Ho dubto molt.
Per Manel Mas.Molts d´aquests petits patrimonis han set construits i aixecats PER TOT EL NUCLI FAMILIAR.No s´ofengui,pero no eganyen a casi ningu.
Per cert,Ramon Bassas per acabar de fer creixer la teva cultura et dire que a USA les herencies de pares a fills i viceversa (familiars direc tes) te una excempcio de 1.500.000$ si,si ho he escrit be! cal que tu passi a euros o ho faras solet?
Deixemnos de tanta hipocresia per l´amor de Deu.Et dic aqui a Catalunya el que hi ha? 18000 euros ! toma ! per favor..........
Per cert Manel parteixes d´herencies liquides "diners" i la realitat es molt diferent.La gent sol tenir inmobles,que vostes valorant per sobre preu (a preus de bombolla,aquella que no van veure ni arriba el seu "jafazo" de Madrid ZP).Si valen tans calers el pisos perque no acepta la generalitat els pisos i nomes vol diners? Si realment es economista no caldra que li respongui.
Li deixo l´ultim cas real penjat a la web www.nosuccessions.org
aquella web que no li va dir res i la que ja s´ha aderitmes de 6000 persones en la secció Expliqueu-noes el vostre cas:
Otra sangría.....
Missatge JJ Hoy a las 00:30
Como todos y cada uno de los casos que he leido en este foro, el de mi familia es uno más. Mi padre tenía un pequeño patrimonio que le ha permitido vivir. Ahora, tras su fallecimiento, hemos tenido que heredarlo pagando un impuesto de sucesiones de 360.000 euros. Como todos los que hemos sufrido este robo, despues de esperar meses para que nos concedieran una hipoteca, y ya al fin habiendolo pagado todo, cruzamos los dedos para que en mi familia no haya ningun fallecimiento más......... que pena no...........si fallezco yo, mis hijos lo perderan todo, ya que sería imposible pagarlo, ni malvendiendo esos bienes. Bueno, tendré que cuidarme....ya que hasta los 65 años (tengo ahora 3o) tendré que pagar al banco mes a mes una cantidad desorbitada de dinero, por algo que ya era mío. Como puede existir un impuesto que te deje en la ruina????.
Si mi padre levantara la cabeza........!!! Desde aquí decirle que le quiero.
Un saludo a todos y felicitaros por esta gran labor.
Aixo perque veigi el que es el mon real,poca liquidesa i algun inmoble sobrevalorat alhora de pagar l´impost.El 95% dels casos son aixi,la gent s´ha d´hipotecar de per vida per alguna cosa que ja era seva.Si aixo no li remou l´estomac es perque potser no te sang a les venes.No perdre mes el temps amb voste (ja he vist que no ha publicat els meus altres comentaris anteriors explicant millor la realitat,no la seva ni la meva,la realitat).
No tinc paraules Sr.Mas, i m`ha costat molt decidir si valia la pena escriure´l o no per dir-li quant i quant està vostè equivocat.
El meu pare, jubilat de 900€/mes extraballador de SEAT(carretiller).
La meva mare, ama de casa de tota la vida.
Tot a mitges.
La meva mare mor i vostès es creuen amb el dret i l`atreviment de dir-li al meu pare que ¡¡¡HA HERETAT!!!
el què, Sr. Màs?
què ha heretat el meu pare? dígui`m.
No tenen vergonya, això es el que passa. Això és una espoliació en tota regla, és injust, és immoral, és cruel, és indignant, és pura ambició recaptatoria.
No sé si es sentirà temptat a respondre`m. Sàpiga d`antemà que jo, des d`aquest moment, no tinc res a parlar amb els que han inflingit tal dolor sobreafegit a la meva familia. Perquè ni vostè em podrà donar mai raons acceptables devant la situació del meu pare, ni jo podré entrar mai en ments tan i tan tancades per anys de política teorica desconectada del poble real. Ja ens veurem a les urnes.
Atentament,
una humild familia catalana espoliada.
Sr. Manel Mas, el que confòn al personal amb paraules que només són paraules "vistoses" de la carrera d´un economista és vostè. Tot es demagògia pura i dura. Es clar que donada la seva situació cómoda i llustrosa és molt facil parlar dels diners dels altres. Quan vostè parla del que va haver de pagar per la herència dels seus pares, parla d´uns temps en els que tots el espanyols ho haviem de fer. Però sap que passa sr. Mas, que el problema ara és que només hem de ser el catalans els que hem de passar per el tub. I a mi sr. Mas no em dona la gana i lluitarè per a no ser diferent davant de la Constitució; que diu que tots el espanyols som iguals... o no? de que nassos la meva mare o el meu pare han de pagar pel que és ja dels dos un dia que un d´ells falti!!!! o jo mateix!!! i a més a més a manllevar diners per fer-ho!! ni riquesa ni osties! a tornar a malviure!!! però això que és? pura demagogia Sr, Mas. Ja n´hi ha prou. Volem el mateix que la resta de l´estat. Ni més ni menys. Justícia.
http://noimpostsuccessions.forocatalan.com/seccionssecciones-c2/
Es molt simple Sr. Mas els teórics demagogs de l'esquerra com vosté tenen les esquenes ben covertes per els seus sous de funcionaris vitalicis i des d'aquesta seguretat es permeten donar lliçons. Miri, s'omplen la boca tot parlant de la cultura del treball i de l'esforç i obliden que hi ha una altra cultura genuinament catalana que es ben a prop de desapareixer per culpa dels que pensen com vostés: la cultura de l'estalvi. I a més, qué carai, volem tenir els mateixos drets i deures que la resta d'espanyols, tan dificl es d'entendre.
Xavier
Sr. Mas Vd. no tiene vergüenza, y además parece ser que considera que es un impuesto muy justo.
Pues muy bien sea Vd. consecuente con lo que dice y haga una declaración pública de su patrimonio personal y familiar y comprométase ante Notario que cuando le toque liquidar dicho impuesto, irá Vd. con una sonrisa de oreja a oreja a Tributs a pagarlo.
Cuando una persona defiende con convicción unas ideas, también debe demostrarlo con hechos y no sólo con palabras.
Atentamente,
Albada, una hija perjudicada por la muerte de su madre y que tuvo que pagar dicho impuesto para que Vd. viva tan bien.
Sr. PutaBolsa.
Evidentment la meva postura és ideològica, tant com la seva. De visió de la societat i del seu funcionament. No de partits polítics com vostè dedueix ni d’actuacions concretes de governs dels signe que siguin.
Vostè ho veu d’una manera i jo d’una altra. És normal i legítim en una societat lliure. No és ser “masoca” el que jo pensi això, com que no penso pas que vostè sigui un sàdic. Exposem els nostres arguments i res més. Després els ciutadans/es trien entre les opcions polítiques que se’ls ofereixen i decideixen democràticament. En democràcia, cap por al resultat de les urnes. Tothom lluita per les seves opcions. Les meves, com vostè potser sap, les he sotmès reiteradament al debat públic.
Crec, però, que es podria estalviar algunes de les qualificacions que fa que no ajuden en el debat polític.
Jo no he dit que no em va dir res la pàgina que vostè em va recomanar. He dit que no em va dir res de nou que no sabés ja, que és molt diferent. No vulgui confondre el debat.
L’exemple: Home! A molta gent els agradaria haver d’afrontar un pagament d’impostos de 360.000 € ja que deu correspondre a una base imposable considerable.
La clau del debat: No és cert que en una herència el que es transmet ja era de qui la rep. Era d’un altre que s’ha mort i llavors algú, l’hereu, la rep i accedeix a uns béns que no eren seus. Incrementa el seu patrimoni, els seus actius. Oblidar això, o no voler acceptar-ho, és –al meu mode de veure- una de les claus del debat. Entenc que potser això costi d’entendre però crec que cal explicar les coses correctament tal com són.
A Miore
Entenc que el dret de propietat sigui poc comprès entre les classes populars que històricament no n’em tingut gaire de propietat. Però, mentre no sigui abolit aquest dret (que ho veig difícil avui per avui), hem d’explicar què comporta. Es va fer (el van fer) pels pocs que en tenien, i que la tenien gaire bé tota, i ara que en la nostra societat s’ha estès força la propietat, especialment en patrimoni immobiliari, costa d’entendre tot el que comporta. Per això crec, tal com he dit, que si aquesta figura ha d’existir, que jo crec que sí, s’ha d’adaptar als canvis socials que es van produint a cada col•lectivitat. Probablement una correcta percepció de tot el que comporta, que no és solament la seva transmissió mortis causa, faria que tots aquells que en tenen, preferentment aquells que en tenen poca, canviessin la seva percepció del problema. No fos cas que amb el problema d’alguns que potser són molts i petits, se’n escapoleixis d’altres, que són molts menys però més grossos.
Sitgetà:
Ara entrem en un altre aspecte del debat. Per què a Catalunya es paga aquest impost i a altres llocs d’Espanya no? Això és una altra part del debat.
Aquest impost està cedit a les CC.AA. que tenen la capacitat de modelar-lo segons el que creguin convenient. És a dir, en virtut de l’autonomia de les Autonomies el funcionament concret del impost pot ser diferent en unes comunitats que en d’altres. El clam de voler ser iguals que altres espanyol és legítim i fins i tot comprensible, però casa malament amb el que estableix l’ordenament de l’Estat del que ens hem dotat. L’autonomia per a tot, no solament pel que ens convé.
Llavors és un tema del nostre Govern català. Aquí entren les diferències polítiques d’una a altra Comunitat, d’una forma de pensar d’uns i d’altres, encara que poden ser o no del mateix partit. El Govern compte, legítimament i a mi em sembla bé, amb aquest impost i està per la seva modulació en funció de la dinàmica de la realitat social catalana. Aquest és el debat que hem de fer, o aquest és el marc en que hem de fer el debat.
Xavier:
Home! Funcionari vitalici no. La meva carrera professional ha estat sotmesa a la opinió dels ciutadans/es, en tant que electors, cada quatre anys i, per tant, és gràcies a ella que he tingut el recorregut que he tingut fins ara. Els funcionaris ho són per oposició que no és el meu cas.
La cultura de l’estalvi no està deslligada a que l’estalvi no pugui ser objecte de tributació per contribuir a la marxa de la col•lectivitat. Però hi ha un error en la consideració de les successions que és el que estic intentar explicar. L’estalvi acumulat en forma de patrimoni dels morts no és estalvi dels vius que l’hereten. Hi ha subjectes passius diferents. Ja entenc que en el imaginari popular no es així, per això cal explicar-ho. El dret de propietat és com és.
Respecte a dret i deures de tots els espanyols crec que en la resposta anterior ja he donat complida explicació. Compte en ser autonomista (o els que es vulgui dir semblant) i no acceptar les diferències que es poden donar entre els habitants de les diferents comunitats. O és que no és això el que ha reclamat sempre el pensament nacionalista català?
Pilar:
He hecho declaración de patrimonio, como es preceptivo, cada vez que he ocupado un cargo público de elección y estas declaraciones están debidamente guardadas donde corresponde (en las secretarias generales de las instituciones) por si fuera necesario conocerlas.
Difícilmente seré sujeto pasivo de este impuesto, aunque ya comenté anteriormente que a la hora de pagar impuestos ni me alegro ni me enfado sino que cumplo convenientemente, como es mi obligación.
Amb aquesta resposta dono per tancat el debat en aquest blog. Crec que tots els arguments ja han estat exposats. En el futur es farà el que els ciutadans/es democràticament decideixin i així ho haurem d’acceptar tots ens agradi més o menys. No tinc pas cap por ni problema en tornar a veure’ns les cares a les urnes. Ens les hem vist moltes vegades, no?
Publica un comentari a l'entrada