Arran de la mort de la pianista Rosa Sabater, ocorreguda l’any 1983 en accident d’aviació, es varen organitzar alguns actes en el seu record a la nostra ciutat. Era d’ascendència mataronina i descansa enterrada al cementiri del Caputxins. El seu pare, Josep Sabater i Sust, així com el seu mestre, Frank Marshall, tenen sengles carrers a Mataró i crec que fou a l’any 85 que li dedicarem a ella una senzilla placeta (de les que fèiem aquells temps) a tocar l’Avda. Puig i Cadafalch.
Aquests records m’han vingut a la memòria amb motiu del traspàs ara de l’excelsa pianista Alícia de Larrocha i el que s’ha escrit sobre ella.
Certament, vaig tenir ocasió de conèixer-la, ja que en homenatge a la seva companya Rosa Sabater va venir a fer un concert a Mataró, a la sala del Foment Mataroní (encara no havíem renovat en Teatre Monumental i era l’única sala presentable que hi havia llavors a la ciutat), al cap de poc de la seva mort.
Recordo molt la seva seriositat i concentració en l’actuació. Semblava fora del món. En acabar el concert vaig pujar a l’escenari en representació de la ciutat, per donar-li un ram de flors i agrair-li el homenatge a la seva companya i compatrícia nostra i em vaig dirigir al públic assistent amb unes paraules de rigor que pel que vaig saber desprès la varen incomodar lleugerament ja que no és habitual que tanqui un concert de música una autoritat política. Aquest és el record d’haver estat al costat, sobre el mateix escenari, de la gran pianista que ens acaba de deixar. Descansi en pau. Restarà, com la Rosa, en la nostra memòria.
Mataró, 28 de setembre.
Aquests records m’han vingut a la memòria amb motiu del traspàs ara de l’excelsa pianista Alícia de Larrocha i el que s’ha escrit sobre ella.
Certament, vaig tenir ocasió de conèixer-la, ja que en homenatge a la seva companya Rosa Sabater va venir a fer un concert a Mataró, a la sala del Foment Mataroní (encara no havíem renovat en Teatre Monumental i era l’única sala presentable que hi havia llavors a la ciutat), al cap de poc de la seva mort.
Recordo molt la seva seriositat i concentració en l’actuació. Semblava fora del món. En acabar el concert vaig pujar a l’escenari en representació de la ciutat, per donar-li un ram de flors i agrair-li el homenatge a la seva companya i compatrícia nostra i em vaig dirigir al públic assistent amb unes paraules de rigor que pel que vaig saber desprès la varen incomodar lleugerament ja que no és habitual que tanqui un concert de música una autoritat política. Aquest és el record d’haver estat al costat, sobre el mateix escenari, de la gran pianista que ens acaba de deixar. Descansi en pau. Restarà, com la Rosa, en la nostra memòria.
Mataró, 28 de setembre.
1 comentari:
Restarà a la nostra memòria. Persones així no sobren, precissament.
Publica un comentari a l'entrada