"La Catalunya Nord"

Fotografia feta ahir a Perpinyà.

Com podeu veure: “Ils sont fiers d’être français et catalans tout à la fois”.
Us imagineu els vehicles de la Diputació de Barcelona amb el logo :” L’accent català de la monarquia espanyola www.diba.es” ?!!
Ho proposaré a en Celestino Corbacho. Igual li agrada. Tremola, Carod!!

CATALUNYA: L'Estatut. Un exercici de realisme

Qualsevol observador allunyat i objectiu de la realitat política catalana haurà constat ja fa temps que la majoria dels nostres polítics corren atabalats en un carreró sense sortida, rebotant per les parets, sense encara haver-se donat la patacada final contra el mur del fons, i sense tampoc voler assossegar-se i emprendre una convenient retirada.

Discuteixen (?) la reforma de l’Estatut. Parteixen, al meu mode de veure, de sobre entesos massa vegades poc explicitats. Per exemple: la famosa frase del President Zapatero: “Acceptarem el que per ampli consens surti del Parlament”, per uns és qualsevol cosa que surti, per altres és qualsevol cosa que encaixi. Però no els aclareixen aquests sobre entesos, i amb calculada ambigüitat van jugant, i com més ens acostem al moment de la veritat més difícils es posen les coses ja que es manifesten les diferencies.

Els nacionalistes tiben la corda. Declaracions d’en Carod Rovira, de l’Artur Mas. També s’hi afegeix en Joan Saura. El President Maragall malda perquè tot no se’n vagi en orris: “Catalunya vol, Catalunya necessita, Catalunya exigeix...” Ah,... Catunya, Catunya!! Catalunya devem ser els ciutadans i ciutadanes que vivim en aquest racó de món. “No!! És l’essència destil·lada dels segles i la voluntat de ser dels catalans!” Ufff!. Aquí hi viu gent de tota mena: nascuts aquí, vinguts de fora; que en volen ser, que no en volen ser; que se senten espanyolistes, autonomistes, federals, sobiranistes, independentistes, que no se senten res...

Crec que gran part del problema rau en la maleïda costum de molts polítics de no reconèixer la realitat, de confondre-la amb les seves il·lusions, de no explicar-la als ciutadans. Però no havíem quedat que el polítics, i especialment els d’esquerra, el que volien era canviar la realitat? Si, però primer el que cal és tenir-la ben coneguda, saber a on s’està, i després, veure si cal canviar-la i, molt important, com es pot fer.

La realitat és que Catalunya és un tros més d’Espanya. No de l’Estat Espanyol que és una cosa que pertany al món de les idees. El concepte jurídic que existeix sols és el d’Espanya. ( És com això tant curiós de les “demarcacions” en lloc de les províncies. Les primeres son una manifestació de voluntat, les segones son un concepte real derivat de plasmacions jurídiques) Tot el demés son voluntats que poden servir per canviar la realitat, legítimes en democràcia, però voluntats solament, agradi o no agradi.

Bé, doncs, el que es tracta és de canviar la Constitució que és qui defineix aquesta realitat i construir-ne una de nova. Encertat el plantejament. Ara el que cal veure si aquesta és una voluntat majoritària i sentida, es a dir, si es vol això, o no. Després ja veurem com es pot fer. Crec, i les enquestes ho reafirmen, que la nostra Constitució que encara és molt jove no demana grans canvis. El Govern espanyol ha proposat de fer-ne quatre, del que el més rellevant és la reforma del Senat. Reformar la Constitució i els elements que d’ella es deriven requereix la voluntat dels que tenen la legitimitat per a fer-ho. Llavors, és normal que Les Corts espanyoles hi diguin la seva paraula i la última, i l’Alfonso Guerra, com a President de la Comissió constitucional del Congrés dels Diputats manifesti la seva opinió. Llavors, també és normal que representants dels partits polítics que seuen a les Cambres legislatives facin sentir la seva veu, es diguin Rajoy o Pepe Blanco. No sé a que ve aquesta continuada sorpresa en declaracions i contra declaracions sobre aquest fet.

Ah, doncs, si és així, i no es pot considerar la veu sobirana del poble català, caldrà trencar els lligams que tenim amb “Espanya” (deu ser amb la resta d’Espanya), i fer via sols. Raonament perfecte. I això, com es fa? Pot ser un llarg procés en el temps. En el fons, les construccions polítiques actuals venen de força lluny, al menys les nostres. Per què, un procés de trencament immediat és bastant inversemblant. Si que també s’ha produït, però en altres circumstàncies. Sense anar més lluny, a Espanya al segle passat va haver-hi quatre canvis de règim. També va haver canvis a França, a Itàlia, a Alemanya, a Grècia, a Portugal... (per parlar dels països més propers). Però tots ells tenen en comú que van ser fruit o de revoltes militars –dictadura de Primo de Rivera, el 23; “Alzamiento Nacional” el 36-39, amb guerra civil – o d’abdicacions de qui tenia la legitimitat – del Rei Alfons XIII el 31, i de les Corts franquistes el 76 -. Ara, no veig per enlloc possibles revoltes militars. Per cert, tenim exèrcit? Si, però ja és un exèrcit normal d'un país democràtic. (gràcies, Narcís) I no veig –malgrat les furibundes diatribles de la COPE – majories polítiques al Parlament disposades a canviar de sistema. Suposo que no hi haurà cap il·lús que es cregui que amb vuit, o trenta diputats a tot estirar, sobre el total de tres-cents cinquanta es pot guanyar cap votació en aquest sentit

Això és el que hi ha. La realitat, el desig (?) de canvi, les possibilitats de fer-ho. Les coses son com son, i no com voldríem que fossin. A partir d’aquí, el que vulgueu. Segurament cal canviar coses, algunes, potser no tantes. El camí per fer-ho no és gaire senzill, amb un necessari temps per estovar posicions dels que tenen la legitimitat per canviar-les. Els “altres” també existeixen, sempre han existit. I mentre no es tingui la força (bruta) per imposar-se cal tenir-los en compte, estem lligats mútuament.

Si el tema és el de les “peles”, el finançament, és una altra cosa. En podem parlar un altre dia.

Cançó recomanada: “Per construir un bell somni” de J.M. Serrat


Mataró, 30 d’agost.

Meritxell

(foto La Vanguardia)
Felicitats!!

Postal d'estiu: Tornant a casa

Els Grandi Navi Veloci han fet figa. La Mª Carme ens ha avisat que el vaixell que havia de sortir de Gènova s’havia espatllat i que no sortiria en tres dies, almenys. Ens va donar l’alternativa de tornar des del port de Roma, Civitavecchia. Si haguéssim fet les reserves per Internet a l’hora de la sortida ens haguéssim trobat amb la canya i sense el peix. Alguna avantatge ha tenir fer-ho per agència. En lloc de desfer la ruta vam tirar cap el sud. Vaig entendre perquè els creuers surten des de Barcelona. Civitavecchia està a uns 70 km. de Roma. El port està al davant de la presó construïda a les restes de l’antiga fortalesa que hi havia al lloc. La població no té cap encant, una mica “cutre”. A Barcelona els vaixells surten dels peus de Colón, heus aquí la diferència. Vam dinar a la trattoria “Sora Maria”, i vam coincidir amb uns veïns del nostre carrer. “Mira, li va dir la dona al seu home, aquí a dins del restaurant hi ha un italià que és clavat a en Mas”. Després van constatar que era l’únic i verídic, que diria en Remi. Venien satisfets d’un “tour” de molts dies per Croàcia, Bósnia, i Montenegro, amb els seus fills.

Per sobre les Balears el mar està mogudet. Mig passatge marejat jaient per terra amb les bosses adients a punt. Recapitulem una mica. Torno amb els ulls plens de paisatges suaus i ondulats, amb pobles i ciutats damunt dels turons, amb camps d’arrenglerades vinyes i de gira-sols. De gent, com la cambrera negra de l’hotel, la dependenta xinesa de la botiga on la Mª Antònia a es va comprar una faldilla per 13 euros, l' italo-argentí de la botiga a Siena on vaig entrar a comprar una camisa de rebaixes i vaig sortir-ne, a més, amb una “giacca”, la “vecchia signora” de Deruta que abans de vendre’ns els plats de ceràmica (els petits, ja que els grans ens eren econòmicament inaccessibles) ens va explicar els diferents estils que hi havia. De llocs, places, monuments, esglésies. De la “bistecca alla fiorentina” que, de grossa, vam haver de compartir a San Gimignano, de crostini, bruscchette, pasta, risotto, cantucci i gelatti.

Tinc que deturar-me un moment a Perugia. Situada a l'espinada d'uns turons, la circulació moderna esdevé enrevessada. Allà les principals coses a veure són civils: la Fontana Maggiore, un dels principals monuments romànics a Itàlia; la Sala dei Notari de finals del s.XIII, ara esguerrada amb unes butaques de cinema de barri; l’interessant, per a mi, Collegio del Cambio de la segona meitat del s. XV amb el cicle de frescos pintats per Perugino, com no!, i l’esplèndida Galleria Nazionale dell’Umbria, al Palazzo dei Priori en el que encara hi ha l’Ajuntament.

PERUGIA-Collegio del Cambio. PERUGINO: La Fortezza, la Temperanza e vari personaggi. Ed. W. PELLEGRINI.

I tornem carregats del que hem comprat: porcini i pomodori secchi, pasta (strozzapreti, riccioli di sflogia, sedanini rigati, casarecce....), formatge, vi ( Chianti, d’Orvieto, vin santo, Vernaccia, Brunello di Montalcino, vino Nobile de Montepulciano,...), grappa, (com si de tot això no n’hi hagués a casa, però fa il·lusió comprar-ho allà), llibres (catàlegs d’alguns llocs que hem visitat, i en honor a Camilleri una edició de butxaca en italià de “La concessione del telefono”), postals, alguna peça de roba com acabo d’explicar, ceràmiques, les fotos de la màquina digital que aquest cop no ens la van robar com a Sicília al darrer moment de la tornada. Records que probablement compartirem o repartirem, records.

Ara, els propers dies, i segurament setmanes, l’intercanvi d’impressions amb parents, amics i coneguts, que també ells han fet el seu viatge: Mallorca, Portugal, Mèxic, l’Empordà, més Itàlia, la Costa Brava, Creta, Galícia, Suïssa, Cardona, Egipte, el Machu Pichu, Extremadura, la Patagònia... Roda el món en converses, imatges, productes, objectes, records i vivències. I ha començar a pensar en les vacances de l’any que ve. Amb temps, tornar-se a il·lusionar en treure el cap a fora i descobrir nous paisatges, altra gent, llums i colors diferents. El món.

Ah!...Epicur.


Mar Mediterrani, 20-08-05.
Mataró, 25-08-05.

Postals d'estiu: Slow-cities. Decepció

Gentades a Pisa (Campo dei Miracoli), a Florència (perquè és Florència). A San Gimignano (és diumenge), a Assis (és el dia de la Mare de Déu), a Siena (és El Palio). Anar a Orvieto pensava que era canviar de ritme, tornar a la tranquil·litat de la plaça del amfiteatre de Lucca a l’hora de sopar, malgrat que és el mes d’agost i hi ha gent arreu. Però aquí ja no n’havia tanta.



M’ha decebut. No el que he vist, que és bonic, sinó pel que pensava veure, per l’expectativa que jo sol m’havia creat. Veureu: fa temps, a l’octubre del 2002, al suplement “El viajero” de El Pais va sortir un article parlant d’Orvieto explicant la seva incorporació al moviment de les slow-cities. Ciutats que reivindiquen la tranquil·litat, el menjar bé i una altra forma de vida menys atrafegada. Potser perquè era agost, potser perquè m’havia fet una idea equivocada, potser perquè em van vendre una “pel·lícula”,... el cert és que no vaig saber trobar la diferència. Cotxes a tot arreu en la zona peatonal (d’acord, era l’hora de la càrrega i descàrrega), botigues per turistes calcades a altres ciutats semblants (em va costar trobar on comprar bé el conegut vi d’Orvieto, no en les capses preparades per turistes); si, no hi havia “fast food” a l’americana, però la gent menjava la pizza a talls al mig del carrer, a les escales de qualsevol església, es a dir, menjar ràpid a l’italiana. I al restaurant Maurizio la carta era la de tots els restaurant italians.


Ah!, la propaganda... Quatre imatges gràfiques i/o literàries ben venudes, i a córrer. Malgrat tot, Orvieto val la visita, com bé reconeixia l’article que m’hi va portar. Situada damunt d’un aflorament vertical de toba, dominant la vall com tantes ciutats toscanes i umbres; amb una catedral que té una façana extraordinària; la capella de la Madonna di San Brizio; el Palazzo de la plaça del Popolo; i el pou de San Patrizio que et procura una estona de frescor a mesura que vas baixant els 247 esglaons de la doble escala helicoidal que et mena al fons fins a tocar l’aigua.

Gaudir de l’estil de vida de les slow-cities vol temps i diners. Temps per poder fer les visites sense preses i fora de la temporada estiuenca. D’entrada això ja requereix diners, però si a més vols anar a menjar i a dormir bé, i veure coses amb comoditat, requereix tenir la butxaca farcida de bitllets de banc. Em sembla que amb la democratització del turisme i l’extensió del consum de masses les slow-cities son més un desig que una realitat.

Perugia, 18-08-05.
Mataró, 23-08-05.

Postals d'estiu: Sorpreses d'Assis

1. Cosa estranya (o, no). No fan pagar per veure les meravelles de la Basílica d’Assis. Arreu hem pagat religiosament (mai tant ben dit), fins hi tot a la Cappella dei Principi del conjunt de les tombes Medicee a Florència, que està amb andamiatges de protecció sota la cúpula de Brunelleschi. Però a Assis, suposo que pel caire franciscà, es pot veure tot de franc. Tot no. Per anar al WC s’ha de pagar. Passes per un taulell on una “morenassa” que llueix bona pitrera i porta uns talons de pam et dona un tiquet per, es de suposar, cada micció. Mentre t’alleugeres la bufeta gaudeixes d’una vista sensacional.

2. A la plaça del Comune hi ha l’antic temple de Minerva del s I aC. Sembla que Goethe en el seu viatge a Itàlia quan va arribar a Assis hi va anar directament. El que passa és que l’edifici a través del temps ha tingut tants usos que al final sols hi ha restat d’original la façana. Església pagana, església cristiana, mercat, edifici cívic, església contrarreformista. Quan passes el llindar de la porta la decepció és trobar-te amb un interior que no té res a veure amb el que es presenta d’entrada. Una altra església barroca, que està bé, però és una més de les innumerables que hi ha a Itàlia.

3. Al Duomo de San Rufino torna a passar el mateix. Al darrera d’una espectacular façana romànica la fàbrica existent torna a ser una església barroca. El fet és que institucions mil·lenaris com l’Església Catòlica han hagut d’adaptar-se al temps i a les seves circumstàncies: recursos, tècniques, modes, pensaments,..., i els seus llocs de culte, en aquest cas, han anat variant les seves característiques. A Florència és al revés: la façana del Duomo es va fer al segle XIX, molt temps després que Giotto fes l’espectacular “campanile” que hi ha al costat.

4. A una pizzicatoria de productes típics de la regió hem vist a l’aparador un embotit anomenat “coglione di mulo”. Ens a fet gràcia i n’hem comprat un (suposo que n’havíem d’haver comprat dos). És un salami com un petit butifarró, ja os podeu imaginar. A Castiglione del Lago, però, a les botigues de “prodotti tipici” estava promocionat com a “cojoni di mulo”. Una versió que no difereix gaire de l’altra (català/castellà?) i que s’entén igual.

Perugia, 16-08-05
Mataró, 23-08-05.

Postals d'estiu: Masses aclaparades

Masses de persones aclaparades pel pes de la Història, i de les obres d’art que ens ha deixat, vaguen per les ciutats fent turisme. Passegen seguint, algunes, les indicacions d’obligats llibres; d’altres, com un ramat, darrera d’una guia que porta un mini-pseudo estendard perquè no la perdin; moltes, amb cara de no entendre-hi res, parant-se a les innumerables botigues que venen souvenirs, gadgets i productes típics locals. I si plou, com és el cas d’avui a Assis, omplen els bancs de les esglésies en busca d’aixopluc.



Què deuen entendre per exemple, els visitants orientals, japonesos o no, dels frescos i els mosaics de les parets de les esglésies que expliquen la Bíblia i les vides dels Sants?




Què hi deuen veure els nostres joves, que no han après ni mitologia grega ni història sagrada, en les representacions clàssiques i cristianes?

Què deuen comprendre la gent d’escàs bagatge cultural de les representacions històriques de reis, soldats, burgesos i menestrals?



Però els han dit que cal anar a Florència, a Pisa, a San Gimignano, a Assis,..., i omplen els carrers d’aquestes poblacions a vessar com en tants d’altres indrets del món. Després, a mesura que els espais, edificis públics, museus, esglésies i obres d’art son menys reconegudes, o recomanades, l’assistència cau en picat, i no hi ha tanta aglomeració. Bé, quasi no n’hi ha.

En realitat, estan – estem – acostumats a veure la televisió, i moltes d’aquestes expressions artístiques que contemplem avui són com la televisió d’ahir, malgrat l’evident repetició dels programes. Les pintures de les sales de Leonor de Toledo al Palazzo Vecchio de Florència, o la vida de San Francesc a les parets de la basílica superior d’Assisi eren la televisió del seu temps. Pots entretenir-te hores i hores descobrint aspectes que s’escapen a primera vista, o concentrar-te en detalls amagats de l’escena principal, o embabiecar-te en la contemplació de les figures senyeres. Vaja, com ara, a la sala d’estar amb la tele.

L’òrgan comença a preparar els fidels per la missa de dotze. Avui és la Mare de Déu d’agost. Ave, ave, ave María.

Basílica d’Assis
Ferragosto del 2005.
Mataró 23-08-05

Postals d'estiu: Puccini e la sua Lucca

Ens disposem a sopar a la terrassa d’un senzill restaurant, a la plaça Antelminelli, que dona a un costat de la superba catedral de San Martino de Lucca. Església gran, esvelta, façana extraordinària, mosaics, vitralls, pintures, el Volto Santo,... (Malgrat tot, no li arriba a la sola de la sabata de l’impressionant Duomo de Siena, per ex.)

Acabem de sortir d’un concert: “Una notte all’opera” del festival Puccini e la sua Lucca a la restaurada i desacralitzada Basílica de San Giovanni que hi ha al costat mateix de la Catedral. Això d’Itàlia és sensacional. El concert, sense ser res de l’altre món, ha complert el seu objectiu: conegudes àries i duets de les òperes més populars de Puccini, músic nascut a Lucca, i evidentment glòria local (Turandot, La Bohème, Tosca, Manon Lescaut,...), i amb un començament i acabament de Verdi, glòria nacional: les inefables “La donna è mobile”, i el brindis de La Traviata. La soprano excel·lent, millor que el tenor que era més aviat discret, acompanyats per una jove pianista. L’església amb totes les cadires plenes, majoritàriament de turistes anglesos, té un enteixinat esplèndid, i l’interior és una construcció renaixentista tardana dignament rehabilitada, encara que de fora no ho sembli. Té una capella contrarreformista barroca, lògicament dedicada a Sant Ignasi de Loyola. L’acústica perfecta.

Però, això no és excepcional. A tocar de Lucca, a les afores, a la Villa Oliva Buonvisi, l’Assoziacione Musicale Lucchese enguany fa un festival Boccherini, músic que també va néixer aquí, i del que ara es commemoren els 200 anys de la seva mort. Intentarem anar-hi. I a la Torre del Lago de Puccini, molts vespres d’estiu (51èna. edició), es fan les seves òperes senceres en un amfiteatre artificial a l’aire lliure.

Evidentment, és un altre turisme el que segueix esglésies i monuments, concerts i exposicions (com la mostra de màquines de Leonardo da Vinci que vam visitar ahir, quasi bé a mitja nit). No vull ser elitista, tot això tampoc és tant rar. És el meu turisme, com el de molta gent.

Lucca, 11-08-05.
Mataró, 22-08-05.


P.S. Quin plaer ahir al vespre! Villa Oliva és un esplèndid palauet, que hagués pogut firmar Vasari, al mig de la campanya toscana, amb uns bells jardins. A la “loggia” que dona a Nord – per la frescor a l’estiu – hi van instal·lar no més de 160 cadires, i un formidable quintet va interpretar Mozart i Boccherini. D’aquest darrer, van culminar amb el conegut lively Spanish dance “Fandango” que va fer exclamar als assistents: “Bravissimi!!”, i com a bis una peça de Sarasate. L’entrada valia sols 10e. Una nit inoblidable per l’espai i per la música.

Lucca. 13-08-05.
Mataró, 22-08-05.

Postals d'estiu: Celtíberos

Vaig conèixer per un anunci a TV-3 (ojo al dato!) l’exposició que sobre els Celtibers es fa a Soria des de l’inici de l’estiu. Aprofitant una anada a Madrid en cotxe em vaig desviar, i fent una marrada de més de 200 km, vaig aturar-me a Soria a veure l’exposició.

Em movia la curiositat de veure com tractarien l’existència i posterior desaparició d’una cultura peninsular anterior a la romanització. Volia fer la reflexió, en pròpia terra, del que representa la desaparició, assimilació, superació, d’una cultura autòctona (?) per una cultura més poderosa que la subjuga i s’imposa. Això d’una cultura autòctona és la que hi ha en un determinat moment en un determinat territori, que no vol dir que sigui “essencialment” d’allà, sinó que és la que els seus habitants, amb els condicionaments històrics (procedència, poder, coneixements...) i ambientals (recursos, clima, territori...) que tenen, hi han bastit.

Aquesta reflexió em sembla interessant en el món d’avui en el que veig dues tendències contraposades: la valoració acrítica del “indigenisme”, sense tenir en compte que també té el seu origen, i l’exaltació de la potència del “mercat capitalista”, com a única mesura de progrés, amagant o esborrant les evidents conseqüències de la “barreja” com a eina fonamental per la construcció social. Especialment evident em sembla aquesta reflexió pels països de l’Amèrica llatina, o pel pretès xoc de civilitzacions a l’Europa Occidental amb l’arribada dels nous immigrants.

Bé, l’exposició comença explicant que els “celtibers” eren un “poble”, o uns “pobles”, situats geogràficament entre el territori dels ibers (de procedència africana) assentats al Llevant peninsular, i territori dels celtes (de procedència europea) que ocupaven el nord i l’oest de la Península. Al mig d’ambdós, en torn al sistema muntanyós, avui denominat ibèric, els celtibers. Dues impressions. La primera: això ja sona a “barreja”, fet corroborat quant l’exposició es va desenvolupant i explica els termes culturals d’aquest “poble”, que agafa elements dels uns i dels altres, els assimila, els supera, creant-ne de nous a partir d’ells, o coincidents amb ells. La segona, aquesta geogràfica: la muntanya no separa, sinó que una determinada “cultura” s’expandeix a banda i banda de l’espai muntanyós fent que els seus habitants es reconeixin entre ells, com reiteradament m’havia explicat en Joan Ganyet, home dels Pirineus.

Tot això s’acaba, desapareix, quant l’expansionisme de Roma, al segle II aC. (que encara no es titulava Imperi, però que ja n’exercia) amb l’excusa de la reconstrucció de les muralles de Segeda, envia un dels seus més prestigiosos generals Escipió Emiliano, per sotmetre els celtibers arribant fins a l’anorreament de Numancia.

L’exposició crec –sense ser jo cap entès en història antiga ni en museística- que està molt bé, ben presentada i amena, i és un “puntazo” cultural per aquesta petita ciutat provinciana que malda per treure el cap del pou socio-econòmic en que està ficada. És una bona excusa per fer-hi cap enguany, visitar els arcs del claustre de San Juan del Duero, les seves impressionants esglésies romàniques, i tenir un record per Antonio Machado fent el passeig fins a l’ermita de San Saturio.

No puc pas sostreure’m a la temptació de transcriure les darreres ratlles del excel·lent llibre editat amb motiu de l’exposició que intenten lligar el passat amb el present que em semblen tot una manifestació de “nacionalisme celtibèric” fruit d’aquesta malaltissa i estesa forma de pensar i veure el món massa ancorada en un passat idealitzat front d’un futur ple d’incògnites i d’incerteses.

“El orgullo como grupo por lo que somos y hemos sido representa la mejor garantía de esperanza en el futuro”


Mar de Liguria, 10-08-05.
Mataró, 22-08-05.

Postals d'estiu: El Maresme

Aquests dies estiuencs he fet activitats varies per la comarca.

Tal com ja vaig anunciar en una nota anterior vaig anar al Castell Jalpí, a Arenys de Munt, convidat per la gent del Grup SERHS. Tenia especial interès en veure la finca ja que la meva àvia Anita hi havia treballat de minyona abans de la guerra, i recordo que de petit un dia m’hi va portar( ja deu fer uns 50 anys). D’aquella visita em va quedar a la memòria un passeig en barca per l’estany, que encara hi és. Ara, el casalot està arreglat (en la seva planta baixa) per fer-hi reunions, bodes i banquets, en un intent per part dels actuals propietaris d’ampliar la seva oferta d’aquesta mena de serveis. Va ser inaugurat no fa pas massa, i una placa a l’entrada testimonia la presència en l’acte del Conseller Milà. El dinar posterior va ser exquisit en el menú, i interessant en la conversa i la sobretaula. Em van explicar el procés de diversificació del grup SERHS, tan en l’activitat com en la localització geogràfica on la porten a terme. Crec que és una bona mostra d’allò que en diem la necessària internacionalització de les empreses espanyoles. També em van donar el seu punt de vista sobre l’evolució recent del turisme, en general i en la marxa de l’actual temporada. Rússia, Turquia, Marroc, Brasil, el càtering, la construcció de nous hotels, el “tot comprès”, les companyies aèries de baix cost,... Dinar, doncs, aprofitat.

El vespre del mateix dia sopar a Calella. Cada any, un cop a l’estiu, convidem al nostres fills &Co. a sopar a un restaurant de la comarca. (Sols un cop, no fos cas que s’hi acostumessin). Vàrem anar a El Hogar Gallego. "Caram, em va dir un amic a qui l’hi vaig explicar, això ja son “palabras mayores”!. Certament, bons productes, bon servei, els preus a l’alçada de les circumstàncies, recomanable per anar-hi alguna vegada especial com la que ens va reunir en pla familiar. Malgrat la dificultat per aparcar a Calella, l’existència d’aparcament propi del restaurant facilita l’anada.

Ja he explicat que cada matí faig una mica de bicicleta. Amb en Remi per company, com tantes vegades, vam sortir per la N-II (quin yuyu!) i vam anar fins al Poble Nou de Pineda, a esmorzar a Ca’n Reverter, al peu de la carretera. Som ciclistes de “fonda” (no de fondo), ens recuperem del esforç, ja que és evident que no son destacats esportistes, la fem petar una estona i continuem la marxa. El local, els diumenges d’hivern, està ple de colles de cicloturistes del Àrea Metropolitana que pedalen més que nosaltres. Aquesta ruta, quan no

volem fer l’esforç de passar al Vallés (per Parpers, el Collet, o Ca’n Bordoi) i fer només pla, està bé. Uns 50 km, i a casa. A la porta del bar–restaurant encara hi ha una taula amb un gran porró de vi que va ser una referència en aquests establiments de carretera fa uns anys. (foto Pep Molsosa)

El dissabte a la nit vam anar al Festival de música clàssica del Castell de Santa Florentina a Canet. Un cop a l’any procurem amb la Mª Antònia gaudir de l'hospitalitat de la família Hartmann i assistir a un dels concerts del Festival. Enguany, “I Musici di Vivaldi” amb una primera part dedicada a Boccherini, que és un autor que a mi m’agrada força ( nascut a Lucca, va ser músic a la cort de Carles III a Madrid), i amb una segona part més previsible: “Les quatre estacions” de Vivaldi. El pati del Castell és un molt bon escenari, acollidor i fresc, el virtuosisme dels intèrprets va estar a l’alçada de les peces seleccionades, i una “loggia” plena de personalitats, a més dels organitzadors i patrocinadors, i amb un ressopó com a cloenda de la vetllada. (foto El Periódico)

A la comarca hi ha una variada oferta per omplir l’estiu: cultural (a més de Canet, Santa Susanna, Arenys de Mar,...), museística (Caldes d’Estrac, Argentona,...) gastronòmica (Cabrils...), festiva (festes a cada poble....) paisatgística (les magnífiques platges, Burriac, el Corredor,...). La tenim aquí mateix, no cal anar gaire lluny. Podem aprofitar-la a “tope”!

Mataró, 9 d'agost de 2005.

Vacances

Tinc una dotzena de temes diversos per incorporar al blog, però em fa tanta mandra...
Prefereixo fer bicicleta al matí, platja després, una bona migdiada, sopar distés amb la família o uns amics. El “dolce far niente”.

ACERINOX

Ara, dec ser tot un perill. Com que m’interesso per tot (per tot el que està relacionat amb la meva feina), quan qualsevol persona em diu per anar a veure alguna cosa, ràpidament dic que si. Igual m’ho ha dit per quedar be, ja ho sabeu: “ el dia que vulguis, vens i anem a veure...”, i jo agafo l’agenda i començo a planificar el viatge.

Vaig conèixer a Ponferrada al Sr. David Herrero García (res a veure amb el nostre Remi, que també es diu Herrero García), ell és el Conseller- Secretari General de Acerinox, i a més de presentar-me al seu President (el Sr. Victoriano Muñoz, fill del cèlebre enginyer Victoriano Muñoz Oms a qui Catalunya deu els seus plans d’infrastructures que va dissenyar els anys trenta) em va convidar a veure la planta que la seva empresa te a la badia de Gibraltar, prop d’Algesires, que és la única de producció d’acer inoxidable que hi ha a Espanya.

El dia 1 d’agost era possible fer la visita, i ja em tens llevant-me a les cinc de matí per travessar tota la península i anar al Camp de Gibraltar a veure la fàbrica i tornar al mateix dia (ben bé ja era l’endemà, passada la mitja nit). 4 avions, més 120 km de cotxe. Sort que m’agrada molt viatjar, i no em fa res volar.

Veure fàbriques m’encanta. Saber de primera mà, veure directament, com es fan les coses sempre m’ha agradat. Bé, la instal·lació de Acerinox és una indústria pesada i està aviat explicada. La “acería”, on es fon la base de la producció, a partir de ferralles d’acer inoxidable, que generalment venen dels Estat Units (hi ha una correlació, em van explicar, entre riquesa i consum d’aquest producte), i dels minerals fèrrics i metàl·lics precisos. La “colada” en lingots d’entre 25 i 30 tones de pes, d’un gruix d’un pam, més o menys, i la seva posterior “laminació”, en calent i en fred, per aprimar-los a un o dos mil·límetres de gruix, fins a produir les característiques bobines que els seus clients transformaran en tota mena de productes d’ús quotidià. En unes tres hores la vaig veure quasi be tota de la mà del seu Director de fàbrica el Sr. José Luis Masi.

La fàbrica va ser fruit dels Plans de “Desarrollo” d’en López Rodó dels anys setanta. De la mà tècnica de japonesos, que encara avui hi són com a accionistes, i amb la base financera primer de Banesto, després del BBVA, i ara de les Koplovitz i dels March, s’han convertit en una de les nostres multinacionals (la seva cotització en borsa està a l’IBEX). Tenen dues fàbriques més, una a Sud-Àfrica, i un altra als EUA, a Kentucky. Són una referència internacional en el seu ram, i exporten el 60% de la seva producció.

Vam dinar, esplèndidament, acompanyats de l’alcalde del municipi on està emplaçada la factoria, Los Barrios. El ex- col·lega i company de partit, Alonso Rojas, em va explicar que el municipi és un dels que va sortir a començaments del s. XVIII quan els anglesos es van quedar Gibraltar, és molt extens amb més de 300 km2 i varis nuclis de població. Que a la zona, malgrat l’idea que en podem tenir, es viu bé, que hi ha molta activitat, mostra de la qual n’és la fàbrica que havia visitat. Com a plat principal, l’amo del restaurant ens va recomanar “gallineta”, que si no vaig entendre malament és cabracho, o la nostra escórpora. Bon vi blanc de la Tierra de Cádiz i una copa de brandy de Jerez.

Tal com deia al començament, dic que si a tot. En Ramon Bagó, bon amic des dels temps del Consorci Hospitalari de Catalunya, m’ha convidat a veure la transformació de ca’n Gelpi a Arenys de Munt, en la línia del que ha de ser el futur de la nostra indústria hotelera. Aquesta és una de les últimes actuacions que està fent la potent cooperativa maresmenca SERHS. Com que també entre dins les meves responsabilitats hi aniré divendres que ve. Sort que això és al costat de casa. També serà un plaer.

Madrid, 3 d’agost de 2005.

El Sr. Cuyàs, "ninotaire"

Aquesta tarda he anat a donar el condol a la família del Sr. Manuel Cuyàs i Duran.

La meva infantesa va transcórrer al carrer de Cuba nº 40, 2on,2ona, a l’edifici de ca la Campanilles, davant del Mercat. El nostre pis era interior i tenia una eixida (tal com va cantar després en Serrat: comuna i galliner a la galeria) que donava al pati de mansana que era el nostre petit esbarjo quan estàvem a casa. Des d’allà veia tot un món: el terrat de ca la Rosita, amb la Maria Rosa jugant a saltar a corda; el balcó d’en Pep Ros, al carrer d’Iluro; les finestres d’una fàbrica de la cantonada del carrer Unió; el pati d’en Cot, el graner, que avui crec que és un local de copes; el conill porquí dels Teniente, sota casa mateix; i sempre em va cridar l’atenció un dipòsit d’aigua que hi tenia pintat un ninot. El dipòsit corresponia a la finca del Celler de can Duran (avui bodega Castellví), i m’ha quedat a la memòria que llavors m’explicaren que va ser pintat per en Cuyàs. Era el típic ninot de quatre pals que fan els escolars i de la mida de l’alçada del dipòsit. Segurament va ser el primer, i avant la lettre, “grafitti” que vaig veure. No sé si encara es conserva, ja que el repartiment de l’aigua ha canviat molt en els darrers anys, i probablement la finca deu haver passat de mans, encara que continua amb la mateixa activitat comercial.

Els Duran (recordo vagament en Candi) eren cosins d’en Cuyàs, i el seu establiment va ser en aquella època certament peculiar ja que al fons del celler s’hi varen fer durant uns quant estius unes farres “flamenques” no sé si pels primers turistes estrangers, o d’alguna colla de desvagats lletraferits.

Tot això m’ha vingut a la memòria quan he conegut el traspàs del Sr. Cuyàs. Records de fets i gent de Mataró. Avui que els joves parlen dels MTV, cal dir que la Ciutat ha perdut un dels seus referents, el “ninotaire” Manuel Cuyàs i Duran, tot un senyor de Mataró.

Mataró, 31 de juliol de 2005