Pujant per la A-2, a l’alçada de Figueres, sempre ens decantàvem a la dreta, cap a l’Empordà que vesa a la badia de Roses, emblemàtic territori fresat des d’abans dels fenicis.
Buscant els “colors de la tardor” enguany, en aquest indret, ens hem inclinat cap a l’esquerra, zona que desconeixíem, cap a Maçanet de Cabrenys. Pocs “colors de tardor”. El paisatge és un atapeït bosc d’alzina surera que manté el verd tot l’any fins la carena pirinenca que delimita la frontera.
Ver mapa más grande
Aquí han aprofitat els fons europeus a fons fins el fons (mai tant ben dit). D’entrada la carretera. Jo pensava que no enllaçava, o que enllaçava rudimentàriament, amb el cantó francès. No, no, una excel·lent carretera amb algun viaducte imponent que salva l’antic traçat fins arribar a dalt la frontera on empalma amb una escadussera ruta francesa que segurament deu motivar comentaris inversos als que fèiem nosaltres quan no estàvem a Europa.
La baixada cap a l’altra banda, vers Ceret per Sant Llorenç de Cerdans, sí que estava motejada dels grocs i marrons de les fulles dels arbres de fulla caduca corresponents a la temporada.
El poble de Maçanet de Cabrenys molt arregladet, també amb fons europeus transfronterers. Poca base econòmica. El suro va deixar ja fa molt temps de ser rellevant. Algun ramat de bens i cabres. Segones residències, suposo que de gent de Figueres, i uns quants establiments gastronòmics que sembla que són molt aprofitats pels francesos. Cuina de temporada, bolets i quelcom que no ens és habitual: civet de senglar.
L’amic Joan Armangué ha publicat recentment un llibre, en format digital, sobre l’Empordà en l’espai transfronterer.
A la tornada passem pel pantà de Boadella, solitari, que amb les darreres pluges s’ha recuperat força, encara que sols està al 50% de la seva capacitat, i pugem, a Terrades, fins al seu Santuari de la Salut amb unes bones vistes però, a mitja tarda de tardor, també ben solitari. Excursió per un altre tros de territori que val la pena.
Madrid, 16 de novembre.
Buscant els “colors de la tardor” enguany, en aquest indret, ens hem inclinat cap a l’esquerra, zona que desconeixíem, cap a Maçanet de Cabrenys. Pocs “colors de tardor”. El paisatge és un atapeït bosc d’alzina surera que manté el verd tot l’any fins la carena pirinenca que delimita la frontera.
Ver mapa más grande
Aquí han aprofitat els fons europeus a fons fins el fons (mai tant ben dit). D’entrada la carretera. Jo pensava que no enllaçava, o que enllaçava rudimentàriament, amb el cantó francès. No, no, una excel·lent carretera amb algun viaducte imponent que salva l’antic traçat fins arribar a dalt la frontera on empalma amb una escadussera ruta francesa que segurament deu motivar comentaris inversos als que fèiem nosaltres quan no estàvem a Europa.
La baixada cap a l’altra banda, vers Ceret per Sant Llorenç de Cerdans, sí que estava motejada dels grocs i marrons de les fulles dels arbres de fulla caduca corresponents a la temporada.
El poble de Maçanet de Cabrenys molt arregladet, també amb fons europeus transfronterers. Poca base econòmica. El suro va deixar ja fa molt temps de ser rellevant. Algun ramat de bens i cabres. Segones residències, suposo que de gent de Figueres, i uns quants establiments gastronòmics que sembla que són molt aprofitats pels francesos. Cuina de temporada, bolets i quelcom que no ens és habitual: civet de senglar.
L’amic Joan Armangué ha publicat recentment un llibre, en format digital, sobre l’Empordà en l’espai transfronterer.
A la tornada passem pel pantà de Boadella, solitari, que amb les darreres pluges s’ha recuperat força, encara que sols està al 50% de la seva capacitat, i pugem, a Terrades, fins al seu Santuari de la Salut amb unes bones vistes però, a mitja tarda de tardor, també ben solitari. Excursió per un altre tros de territori que val la pena.
Madrid, 16 de novembre.
1 comentari:
M'ho havies d'haver dit, Manel.
T'hauria donat algunes adreces útils. T'hauria indicat coses que no es poden passar de llarg (per exemple les plaques dels carrers de Costoja - Coustouges en francès - que són memorables), i hauria pogut explicar-te alguna que altra anècdota de la segona meitat del segle passat viscuda a llocs de noms tan pintorescos com Cal Senyor i Cal Mig Senyor, entre Tapis i Maçanet de Cabrenys, i d'altres records personals de la meva vinculació amb aquella contrada (Ai, el desaparegut restaurant "La bécasse d'or" i tots els seus records!)
Publica un comentari a l'entrada