Pascual Fernández.

Avui, a la Delegació del Govern a Catalunya, han fet entrega formal de la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball al company i amic Pascual Fernández. Li va ser atorgada per acord del Consell de Ministres a finals de l’any passat, reconeixent així tota una senzilla  vida de treballador. Allà, amb els seus més propers, la família, els amics i companys, ha rebut la distinció. (No hi podia faltar el vell amic i company també Juan Alamillo)

Penso: Ha tingut en Pascual mèrits especials per a tal distinció? Bé, ell avui ha explicat algunes coses de la seva vida: la infància en la guerra i la dictadura al seu Cehegín natal; començant a treballar als 12 anys a les Cristalleries de Mataró, al Forn del Vidre; emigrant a Bèlgica per fer també de vidrier primer i desprès ja en el tèxtil, als anys 60 del segle passat; el retorn, a Can Marot del ram de l’aigua, on coincidí amb els darrers anys laborals del meu pare; el compromís públic, polític i sindical, acompanyant-me als vuitanta com a Regidor a l’Ajuntament; el associacionisme, ja en la jubilació. Tota una vida, com la de tants d’altres. Coses que jo ja sabia. Algunes ja me les havia explicat, d’altres les havia viscut al seu costat i compartit.

Llavors, perquè la Medalla? Perquè cal significar a persones concretes que amb la seva vida representen un col·lectiu. En aquest cas, en Pascual representa a tot un munt de treballadors, a la classe treballadora. A les penúries, als esforços, als patiments, a la dignitat, a la consciència, al servei  dels seus i de la col·lectivitat.

Amb quin orgull i satisfacció, Pascual, et saludaré a la Plaça de Cuba els dissabtes quan ens trobem entre la fruita i les verdures! Sóc amic i company d’una persona reconeguda, reconeguda per l’única cosa que ens ha donat la vida i amb la que ens hem hagut d’espavilar en aquest món: el nostre treball. Felicitats! Et desitjo molts anys, encara, de vida perquè siguis un mirall per tots nosaltres, un exemple viu de la nostra classe.

Mataró, 22 de juliol.