(*que he fet, o que hauré fet)
La companya Isabel em traspassa la seva responsabilitat d’anar a l’Agrupació del PSOE de Boadilla del Monte.
“Que hi pots anar aquest vespre?, és que jo he preparar la meva intervenció per demà a la Tribuna.”
“Dona, ja ho faré, no pateixis, però jo no parlaré pas de pensions!”
Sembla que jo no era el primer company/a a qui li va proposar substituir-la. Algú va creure que no hi havíem d’anar a fer res, que no en trèiem res, a una Agrupació del PSOE. Jo, a més d’ajudar a una companya enfeinada, vaig creure el contrari. Sempre és bo que socialistes catalans tinguin ocasió d’explicar-se davant de companys “messetaris”. Desprès ens queixem de falta de comprensió. Si quan en tenim alguna, per minsa i escadussera que sigui, la desaprofitem.
Resulta que el company organitzador és un català, del PSC, que fa temps està establert a Madrid i que n’havia estat cap de l’Agrupació. Em va venir a buscar al despatx i em va retornar a casa desprès del acte. La seva conversa em va permetre conèixer, des de la seva òptica, algunes interioritats de la vida orgànica del PSOE i de la seva Agrupació. Ho tenen difícil aquella gent, tant per les característiques organitzatives del socialisme espanyol (ja em puc queixar jo dels meus, n’hi ha de pitjors) com per les de la localitat madrilenya, feu del PP (70% dels vots a les municipals desprès de “el Albondiguilla” del cas Gürtel)
El clàssic sopar d’entre setmana per tal d’anar mantenint la vida orgànica de l’Agrupació amb un diputat convidat amb qui poder fer tertúlia política. Evidentment no els vaig parlar de pensions. Si cal, que en tornin a muntar un altre de sopar i que hi vagi la Isabel. Els vaig enllaçar el moviment dels “indignats” amb la situació econòmica.
La gent no entén el què està passant, per manca d’explicació, per manca de coneixements, i tipa i enfadada participa o recolza mogudes per estrafolàries que puguin semblar per manifestar el seu descontentament. Un altre gall ens cantaria si diguéssim les coses pel seu nom. Com hem finançat el nostre Estat del Benestar: amb dèficits dels comptes públics que hem cobert amb endeutament; qui són els mercats; com tenim de difícil sortir-nos-en; quants errors hem comès; què vol dir tria d’eleccions alternatives; quan errats estem com volem no acceptar el pati ; …
La conversa, franca i polèmica, es va allargar fins a mitjanit. Els assistents, en general, granadets. No sé si serveix de gran cosa en la forma de fer política d’avui en dia. Jo hi continu creient. Creient amb el meu petit gra de sorra, en la meva feina, ... mentre duri.
Mataró, 24 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada