Mercat transversal, Estat radial.

El llibre de Germà Bel: “España, capital Paris”, (Ed. Destino, B.2010), exposa ja en el subtítol la seva pretensió: “Origen y apoteosis del Estado radial: del Madrid sede cortesana a la capital total”.

Em sembla que el fil conductor de tota l’argumentació està en una cita un xic llarga que fa a poc de començar:

“La mayor parte de las obras públicas pueden ser gestionadas fácilmente de forma que obtengan unos ingresos específicos suficientes para sufragar el propio gasto que generan, sin imponer cargas a los ingresos generales de la Sociedad (…). Cuando las carreteras grandes (…) se hacen de esta forma y están financiadas por el tráfico comercial que las usa, sólo pueden hacerse cuando la actividad comercial lo requiere. Asimismo, el gasto que imponen, su grandeza y magnificencia, deben estar ajustados a lo que la actividad económica puede sufragar (…). Una carretera magnífica no se puede hacer a través de un territorio desierto donde hay poco o ningún comercio, sólo porque sucede que lleva a la capital del administrador de la provincia, o a la de algún Señor a quien el administrador considera conveniente hacerle la Corte.” Adam Smith, La riqueza de las naciones, 1776, la traducción es del autor.

Queden fixades, a partir d’aquesta cita del pare de la “ciència” econòmica, dues formes possibles de fer les infraestructures de comunicacions: la basada en les decisions politiques i les derivades de la “lògica” econòmica. L’Estat versus el Mercat.

És de suposar que poden haver-hi decisions politiques “encertades”. Encertades en el sentit que vagin bé a les necessitats econòmiques o que coadjuvin al seu desenvolupament, que vagin en la mateixa direcció. No és, evidentment, el cas espanyol analitzat per l’autor. Des del triomf dels francesos sobre els austríacs, del Borbons sobre els Ausburgs, a començaments del s. XVIII en la guerra de Successió, s’imposa la concepció centralista de l’Estat al marge de la dinàmica econòmica, i amb ella la consideració de les infraestructures de comunicacions al servei de la capital, Madrid. Madrid xucla i no retorna, el vagons hi van plens i en tornen buits.

 La “lògica” econòmica s’imposa al començament del desenvolupament de la xarxa de ferrocarrils, fins a la Restauració, amb l’iniciativa privada sobre la pública. També les primeres autopistes de peatge, privades, segueixen la transversalitat geogràfica dels mercats. Són el eixos de la costa mediterrània i el que configura la vall de l’Ebre. Però la feblesa de les forces econòmiques en el desenvolupament industrial, i potser també en el post industrial, d’Espanya impedeixen que aquesta tendència es consolidi i predomini. És l’Estat, certament també feble, però amb la força del “mando”, la que determinarà l’estructura radial de les comunicacions partint del famós km. zero.

Però la política no ha de tenir necessariament una única direcció. En el propi llibre, el exemple d’altres politiques estatals a diversos països europeus, condicionades per les seves pròpies estructures socioeconòmiques, i en el cas espanyol, en diversos moments històrics coincidents amb curtes i aviat estroncades onades progressistes (la Primera i Segona Repúbliques, la Transició, l’efímer impuls del 2004, darrerament) mostren que pot haver-hi una política diferent. No és necessariament política contra mercat. És determinada política, i encara i podríem afegir més: si, en aquests aspectes, el mercat ha de condicionar totalment la política. Germà Bel liberal? No va ser diputat socialista? Economia versus política? Gran debat del moment actual, però deixem-ho ja que ara no és el cas.

El que m’interessa remarcar és que poden haver-hi altres polítiques. Poden haver-hi altres idees d’Espanya que no les que han estat, i que sembla que ara ressorgeixen reaccionant amb molta força, les predominants en la nostra història.

Front aquest panorama polític tres actituds: D’acceptació, més o menys resignada, mesells a la cleda, això és el que hi ha. De rebuig frontal, donant-ho per impossible, cap a la separació, amb un incert i segurament traumàtic esdevenidor. De recerca feixuga d’aliances progressistes cap un model descentralitzat i transversal que tingui en compte totes les realitats, buides i plenes, estàtiques i dinàmiques, ancestrals i post modernes, que la història ens ha deixat a la pell de brau.

Jo no vull parlar de Catalunya, vull parlar d’Espanya ... D’una altra Espanya, que crec possible, que no és la d’ara, però que pot ser, ha de ser, la del demà.

Madrid, 16 de març.