En el bloc d’en Pep Molsosa descobreixo una imatge que no tenia present, que desconeixia, o que ja no recordava (també pot ser). És la foto de la reunió de la Comissió Permanent (llavors se’n deia així del Govern) de l’ajuntament de Mataró a la tarda nit del 23 de febrer del 1981, el dia del darrer intent de cop d’Estat que hi ha hagut a Espanya, a la que s’hi varen incorporar altres regidors, funcionaris i tècnics municipals arran de les notícies que estaven arribant.
Han passat ja trenta anys d’aquell fet. El Congrés dels Diputats va fer un acte commemoratiu al que vaig assistir en la meva condició política actual. Ara, amb molts menys cabells i ja blancs, estic assegut en el lloc dels fets. Els mitjans ens varen tornar a recordar el tema abastament, aquell dia el fet va ser portada. Se’n va tornar a parlar molt.
En tinc records llunyans. Una sensació d’incredulitat, de que no podia ser. Sí, la transició encara era feble, el terrorisme feia estralls i creava molta tensió tant entre els que volíem anar endavant, però sobretot en els que volien anar enrere. La situació econòmica encara no era bona. Maldàvem entre moltes dificultats. Però, durant aquelles hores no vaig tenir –potser inconscientment- un neguit extraordinari, més enllà del que provocava el fet. Convençut de la feina que estava fent i de la forma que la fèiem els que estaven en la democràcia no vaig pensar en que podia incórrer en un risc especial.
Moltes vegades m’ha passat. Després d’algun esdeveniment especial m’he donat compte de la seva rellevància a toro passat i de la tranquil·litat amb que l’he viscut.
Madrid, 9 de març.
En tinc records llunyans. Una sensació d’incredulitat, de que no podia ser. Sí, la transició encara era feble, el terrorisme feia estralls i creava molta tensió tant entre els que volíem anar endavant, però sobretot en els que volien anar enrere. La situació econòmica encara no era bona. Maldàvem entre moltes dificultats. Però, durant aquelles hores no vaig tenir –potser inconscientment- un neguit extraordinari, més enllà del que provocava el fet. Convençut de la feina que estava fent i de la forma que la fèiem els que estaven en la democràcia no vaig pensar en que podia incórrer en un risc especial.
Moltes vegades m’ha passat. Després d’algun esdeveniment especial m’he donat compte de la seva rellevància a toro passat i de la tranquil·litat amb que l’he viscut.
Madrid, 9 de març.
1 comentari:
Manel,
Sumit en plena i efeverscent adolescència, estava al Satorres estudiant BUP. Recordo que ens van fer fora de les aules i ens van dir que anéssim a casa. Les notícies que em van fer arribar pel meu recorregut a casa eren molt pobres. Quan vaig arribar-hi recordo la música clàssica que sortia de la tele en blanc i negre, que amb els meus pares apagavem i obriem de forma intermitent per si havia alguna nova notícia, però res. Vaig pensar que algo fort s'estava coent... Tensió, preocupació, blanc i negre i una incertessa por cap a un gir inesperat. Mica en mica, sabíem lo del congrès, tancs, missatge reial. A l'endemà la signatura del capó i fi del real cop d'estat. I un altre dia més cap a l'aula.
Publica un comentari a l'entrada