03 d’octubre, 2011

Comiat i tancament.*

La M. Antònia va arrufar el nas quan li vaig dir. No és que li hagi agradat mai gaire el blog i el que hi he posat, però que pensa que em rendeixo. És veritat. Estic cansat.

Ha arribat l’hora de baixar la persiana i tancar la botigueta, de tancar aquest blog. Vaig obrir-lo ja fa més de sis anys. Llavors deia que veuríem com s’aniria desenvolupant. “Se hace camino al andar...”

Aquest diari ha recollit moltes coses de la meva vida: activitat personal, professional i política; pensaments i reflexions; fets i coses que m’han cridat l’atenció; he retallat i enganxat. En un moment determinat, ja no recordo quan, a la vista del què anava esdevenint el que hi posava, vaig creure més convenient titular-lo Diari, al estil dels diaris personals, ja que era més adient.

Més de 1.500 entrades de tota mena (amb aquesta 1.529). Pràcticament els anys que he desenvolupat la meva vida política i professional de Diputat al Congrés a Madrid. Vaig començar-lo a l’any de ser-hi, el 2005, ja assentat en la nova feina, coincidint amb l’eclosió d’aquesta nova possibilitat de comunicació. El tanco ara quant l’actual mandat legislatiu s’ha esgotat. I també quan ja ha passat el bon moment d’aquest mitjà. Ja no està tant de moda, han aparegut noves eines que no sé si són més bones. No m’hi he ficat.

Primer va estar obert completament als comentaris, però a la vista de com s’entén la interrelació a la xarxa els vaig anar restringint, controlant i garbellant. He deixat dit el què penso sobre aquest fet. Que un diari personal sigui públic no vol dir pas que sigui del públic. És personal. Si a algú li agrada, bé. Sinó, no cal que s’hi aturin. El gust és lliure i no obligatori.

Estic satisfet del que he fet, molt. M’ha portat alguns disgustos, és cert. Però pocs i els normals. Els normals de l’exercici lliure de l’opinió –qui té boca s’equivoca- en una feina com la que he exercit. També m’ha portat alguns reconeixements, menys. Els agraeixo. Crec que el conjunt, les 1.529 entrades, em reflecteixen força bé, amb els meus defectes i virtuts si en tinc. M’ha servit per molt, principalment per ordenar el què pensava i per deixar constància del què feia. També per veure les meves mancances en el meu propi idioma, que vaig aprendre per transmissió oral com corresponia als de la meva edat, i desprès d’una forma molt defectuosa, de la que en sóc molt conscient, autodidàcticament. Tot això m’ha servit. M’ha anat bé.

Vaig intentar complementar-lo amb un altre blog en castellà, que per manca de temps i, suposo, de ganes, no ha tingut continuïtat i ha acabat estroncat. Des de Madrid, allà on he estat treballant aquest temps, potser hagués estat millor fer-ho més en castellà, però un dels objectius era tenir presència a casa, allà on visc i d’allà on sortia la meva representació i per tant la meva feina.

Algunes entrades han causat rebombori, però més soroll que no pas nous. Hi ha gent que salta per un no res. Algunes opinions punyents han aixecat ampolles. Pell fina que tenen alguns. Potser m’he fet alguns enemics, no ho crec pas; he perdut alguns amics, això em sap més greu; gent que ha canviat per bé o per mal la percepció que tenia de mi; o s’ha creat una opinió negativa segons el què ha llegit, o ha interpretat del que he escrit, o potser al revés, fins i tot algú, també crec que pocs, li ha agradat el què deia i com ho deia.

Però en la meva actual perspectiva vital, personal, és estèril pretendre que el que digui o deixi de dir serveixi per res. Per tant, l’esforç que representa mantenir l’objectiu amb el que vaig obrir aquest diari, i que he anat desenvolupant en tot aquest temps que ha estat viu, és perfectament estalviable. Pot dedicar-se aquest esforç  cap a d’altres coses per a mi més profitoses en les meves actuals circumstàncies.

No tot el que he escrit i pensat en aquests sis anys està en aquest diari. He explicat alguna vegada que hi havia una llibreta amagada. Bé, una llibreta i alguns quaderns començats que ara serà bo que ordeni juntament amb altres escrits públics apareguts per aquí i per allà, alguns fins i tot abans de la data de començament del blog. Tot plegat configura un bon gruix de lletres que no sé pas si pot ser de l’interès d’algú, però sí que ho és per a mi.

Al baixar la persiana penso sí cal alhora eliminar-lo. Sols és un clic al Blogger i ja està. També puc deixar-lo penjat aquí. Bé, no sé quant temps durarà això en el ciberespai. Serà perdurable? Ni idea. Pel que pugui passar ja he trobat la forma de preservar-lo, sembla, en un arxiu informàtic que guardaré a casa. Espero que serveixi per traslladar-ho als meus descendents. D’ells serà el problema decidir què fer-ne. Ja ho decidiran. El que sigui. Jo ja no hi seré.

De  moment  deixaré la persiana baixada, però no hi posaré ni pany ni clau. Si algú vol aixecar-la i entrar a dins que ho faci. Clar que amb el temps tot això s’anirà omplint de pols i teranyines, ... i fantasmes.

Obriré una altra botigueta? Probablement. Però en tot cas tindrà un altre caire, uns altres  objectius.

Zasss! Raaaac!! Avall!! Adéu-siau!! Bon dia!!



Madrid, Dalmàcia, Mataró. Juny, juliol, agost de ’11.

*Aquesta entrada la dedico a tots aquells/es que han estat seguint, de forma constant o esporàdica, aquest blog. Els que l’han seguit amb preocupació, que n’hi ha, ja no la tindran. Mereixen viure més feliços. Els que l’han seguit per obligació, que també n’hi ha, tindran una feina menys. Llàstima!, ara tampoc n’hi ha tanta. Els que l’han seguit per curiositat que no pateixin, hi ha moltes coses més interessants per entretenir-se. Continueu mirant al vostre entorn. Ho lamento per aquells/es als que potser els interessava de veritat, estant-hi o no d’acord. Tampoc deuen ser tants, algun petit grapat. Els dono vivament les gràcies pel seu interès.

Vaig consultar aquesta entrada de comiat, quan era un projecte, a les Meritxells, la Batet i la Cabezón, companyes a Madrid. Els va saber greu i varen creure que potser seria millor fer-la en el moment de plegar de la feina. Total eren pocs mesos. Els vaig fer cas. Gràcies pel vostre consell, mosses!

7 comentaris:

Joana ha dit...

Si fos el Facebook posaria "no m'agrada".

Eu ha dit...

El trobarem a faltar! Sort q nosaltres et tenim en directe!

Alícia Romero ha dit...

Manel, quin greu!! No m'esperava que tanquesis la paradeta...
La veritat és que et trobaré a faltar i molt. Les persones que, com jo, aprenem de les teves reflexions i opinions, i admirem la teva sinceritat i valentia, tindrem un buit.
Cuida't molt i una abraçada!
Fins aviat!

Emili Pérez ha dit...

Emili Pérez

Manel,jo et tinc per un bon amic i les teves reflexións i escrits els hi trobarem a faltar. Puc ben assegurar, que la teva forma de enfocar la realidad i la teves reflexions han estat inportans per mí i han segut referencia en moltes ocasions.
Cuida't molt, espero poder veuret ben aviat.

Naya ha dit...

Sort Manel! Aquest jove t'ha llegit pràcticament des del primer dia i trobarà a faltar els teus comentaris i les teves reflexions sobre el món que ens envolta.

ERNEST BENITO ha dit...

Manel: " Tot passa i tot arriba..." Però el que "ha passat" és el que més val. Jo he guanyat un bon amic a més de tenir algú amb qui, quasi be sempre,... (dir sempre sería una exageració!) he compartit les opinions i els raonaments que has "vessat" en aquest blog i a més, m'he divertit com un boig sempre llegint-te!!!
Una abraçada .. i treballa amb el recull de tot això que ben segur no serà només per la "memoria de la familia... no política!"
UNa abraçada.

Fernando ha dit...

Los blogs de google duran muchísimo tiempo aunque no los actualices. Yo tengo alguno y la empresa no los cierra (aunque supongo que habrá un límite temporal).

Yo le sugiero que no borre el blog, y que lo mantenga abierto. Si acaso, elimine la opción de poner comentarios, porque al tratarse de un blog "cerrado" no tiene mucho sentido permitir comentarios nuevos. Pero quitarlo me parece que sería un error porque el blog tiene un valor político y personal, aun cuando esté cerrado. Bueno, esa decisión le corresponde a usted, claro está.

Y, si me permite la sugerencia, abra otro de tipo más personal y siga comentando la actualidad: que usted se retire (eso no sé si va a ser así, pero bueno) no significa que sus comentarios carezcan de interés. Vienen nuevos tiempos, con un partido socialista acabado durante unos años (aunque se disuelva la ETA como ha dicho hoy Arzalluz me parece que les espera a ustedes una travesía en el desierto, que no durará 40 años, por supuesto). Y también puede explicar cómo se produce la "descompresión" (lo de los submarinistas, me refiero) de una persona dedicada a la política durante tantos años cuando deja esa actividad. Copio la expresión de la que usó Felipe cuando dejó de ser presidente.

Bueno, Manuel, tenga usted buenos años, pero siga aportando sus ideas al debate público, especialmente en el ámbito del municipalismo. Suerte.