Es veu que tinc el do de l’ubiqüitat.

S’alça la primera bandera de cara al Congrés anunciat del Partit per la tardor que ve. Nou Cicle, dinamitzat per l’Obiols i la seva gent, presenten en un acte públic un primer manifest: “Per un nou cicle del socialisme i de les esquerres de Catalunya”. Primer, perquè és el primer que es presenta, però primer, perquè, suposo, està destinat a ser un punt d’arrencada més que d’arribada. Suposo.

Me l’he baixar i n’he fet una primera lectura. Caldrà aprofundir-la. En general no m’ha semblat malament, llevat -a primer cop d’ull- del tema del grup parlamentari propi a Madrid. Ja ho he explicat. Crec que aquest tema és un moviment estratègic que de sols pot culminar, si cal, de forma positiva pels socialistes, d’aquí i d’allà, desprès de moltes aproximacions tàctiques que –en la meva opinió- fa temps que no es fan.

La sorpresa de la meva ubiqüitat. Un company dels serveis de premsa del GPS entra al meu despatx per dir-me que m’ha vist ressenyat com assistent a l’acte del Nou Cicle.

–“A on?”, li dic.

–“Sí, a Barcelona, ahir al vespre”,

-“Però, si ahir al vespre estava votant a l’hemicicle del Congrés dels Diputats!”
Es tracta d’un d’aquests mitjans que adapten la realitat als seus desitjos i als seus interessos. No és informació sinó manipulació. Els deu venir bé fer-me sortir per utilitzar-me. No, no hi era. Segurament si hagués estat a casa m’hi hagués acostat a l’acte, tinc interès en el debat, però, impossible, estava a 600 km de distància. Manipulació de la notícia. Instrumentalització d’una forçada imatge.

Aquest és el drama del debat polític avui i aquí. Els mitjans, molts mitjans, sols estan per fer “merder”, i així fan bullir l’olla, la seva olla podrida. Així ens va. Rebaixem el seu paper. Ni cas. Oblidem-los. Cal bastir, però, els nostres medis per arribar a la gent. No els nostres propis mitjans, sinó els nostres propis medis, amb una barreja de formes antigues i de les més actuals. Possibilitats n’hi ha. Aquest també és un punt de la renovació que cal en la pràctica política, de renovació profunda.

Madrid, 23 de febrer.

Una treballadora.

Possiblement avui ha estat el darrer dia de la teva vida laboral. Bé, cert, oficialment no plegaràs fins dilluns que ve, però t’han dit que t’agafis ja els dies de vacances que et pertoquen i per tant ja està, realment s’ha acabat.

Vas començar a treballar de ben jove. Tenies catorze anys. Redéu! Que n’han passat de coses des d’aquells anys. ¡Com ha canviat el món! Ara, fins i tot a nosaltres, se’ns fa molt gros, inconcebible aquí, treballar a aquella edat. Llavors era normal, varem ser pocs els que ens en lliurarem per tenir el privilegi de fer estudis.

Desprès, quaranta anys allà mateix. En un lloc de responsabilitat. Has estat discreta, molt discreta, en puc donar fe. Deus haver estat eficient ja que mai t’han retret res. Has estat complidora. Puntual, sense baixes, llevat de les maternitats, predisposada. Crec que has gaudir de la feina. Pots estar-ne ben orgullosa.

Ara t’ha molestat un punt que quasi bé d’avui per demà t’hagin fet fora. Bé, ja ho sabies i ho havies acceptat. Però, un xic per melangia, un xic per dignitat t’ha sabut greu aquestes presses. És el món d’avui. La melangia i la dignitat ja no es porten, i així ens va. En el fons és allò que en dèiem consciència de classe. Vés, quin concepte...!

Venies de família treballadora. El pare era encarregat, tot el dia entre les màquines. La mare, imprevisiblement vídua, va haver de tornar a la fàbrica. Sols teníeu el vostre treball i la consciència d’aquest fet. Ells l’exerciren amb dignitat i t’ho ensenyaren, com crec que has sabut transmetre tu mateixa. Potser sí que ara ja no es porti tant, però és el teu principal patrimoni. El principal patrimoni dels treballadors. ¡Quin món el d’avui en que es poden perdre principis tan elementals com aquests!

T’espera, desitjo, encara molt camí a fer. Sense tantes servituds, amb noves il·lusions que estan al caure, amb ganes de viure. Aprofita-ho, t’ho has ben guanyat. Espero poder acompanyar-t'hi. Gràcies pel teu exemple. Felicitats.

Madrid, 21 de febrer.

Actualitzant dades-4. El P.I.B. Sortim!?

Aquests és la darrera gràfica recentment publicada de les taxes de les variacions interanuals percentuals del P.I.B. que correspon al final de 2010. Desprès de les brutals caigudes del 2008 i del 2009, amb el punt més baix en el 2on. Trimestre del 2009, assistim a una continuada recuperació d’aquesta taxa de mesura.

Algunes consideracions:

1. La coneguda, per ja explicada altres vegades, correlació amb l’evolució del conjunt europeu. Varem caure una mica menys i ens costa una mica més de recuperar-nos. Malgrat tot, no seguim una evolució en sentit diferent.
2. Sí cal advertir d’aquesta última referència que mentre al conjunt europeu hi ha un estancament des de la meitat de l’any passat, en el cas espanyol es manté la recuperació.
3. La diferència és molt gran entre els nostres registres i els del conjunt? Segurament sí, més pels desitjos de superar la dramàtica situació de l’atur que per la pura realitat econòmica. 2% front a 0,6%. Però, si observem les diferències de l’any 2005 (positives per Espanya), o les diferències en el punt més àlgid (baix) de la crisi, al començament del 2009 (també positives per nosaltres), tampoc és tant gran.
4. Alemanya torna a ser la locomotora d’Europa amb un creixement del 4%, molt lluny de tots els altres components de la U.E. Veurem si es mantindrà. Aquesta dada és bona per nosaltres tota vegada que dóna bones perspectives per la nostra indústria turística. Mallorca, per exemple.
5. En quan als components del creixement. Destacar la recuperació de la demanda privada respecte a les fortes caigudes de l’any 2009. Mentre que la situació és inversa a la demanda de les Administracions Públiques com correspon a l’ajustament fiscal del 2010 respecte a les politiques expansives (Plan E) del 2009. Recuperació titubejant, però recuperació, de la formació bruta de capital el 2010, front als brutals enfonsaments del 2009. El manteniment de la continuada davallada de la construcció (-11,9% el 2009 i -10,6% el 2010). Forta recuperació de les exportacions (+10,5%).

Ara bé, què implica l’evolució d’aquesta taxa en termes absoluts? Doncs que l’escala que es va anar construint des del 2000, pujant cada any un esglaó, s’estronca i retrocedeix dos esglaons el 2008 i el 2009, retornant al nivell de 2006 i que ara estem allà mateix (un 23,14% més que a l’any 2000). Estem en un replà, tal com ja vaig posar de manifest temps enrere.

Vaja, que si no fos per les xifres de l’atur, i aquest és un altre tema, podríem dir que hem sortit del forat.

Article positiu, ahir, el de Miguel Boyer a El País.

Mataró, 18 de febrer.

Actualitzant dades-3. L‘I.P.C.

Això va cap amunt. La darrera nota de premsa de l’INE ho certifica. Aquí i a Europa. Els alemanys ja deuen posar-se nerviosos i veurem quins moviment farà el Banc Central Europeu. Temps difícils, molt difícils, per les unitats administratives estatals harmonitzades per la moneda única, sense politiques econòmiques plenament conjuntes i amb funcionament encara diferents.

La irrupció de les economies emergents, que en volum són considerables, algun efecte deurà de tenir. Sempre recordo l’anècdota explicada per en Joan Majó del que pot representar el consum generalitzat i universal del paper higiènic. Ni haurà per a tots? I, a quin preu?

No sé pas si érem ben conscients de ser uns privilegiats i ara accedeixen als mercats milions de persones que volen ser com nosaltres. La llei de l’oferta i la demanda brutalment en acció. Dues conseqüències: l’esgotament més ràpid de les riqueses naturals i l’increment de preus provocat per la demanda creixent. Ho seguirem, … o ho patirem.

Madrid, 15 de febrer.

Nova finestra.

Mal dia per anar a una ràdio, però la cita estava concertada des de feia dies, molt abans l’entrada 1.400. Mal dia per a mi, evidentment, no pas pel periodista que tenia “in person”, a tret, una notícia (marginal) del dia.

Ràdio Canet de Mar ha decidit fer un programa quinzenal en el que, una vegada la senadora de Calella Montserrat Candini (CiU) i l’altra jo (PSC), serem entrevistats per comentar com és la nostra feina a Madrid.

Està molt bé fer arribar a la ciutadania, a través d’aquestes petites emissores locals, la feina quotidiana que fem els parlamentaris. Avui, sense anar més lluny, ha calgut començar a explicar que no sóc un representat territorial, que la meva feina corrent és sobre uns determinats aspectes que abracen totes les administracions espanyoles. També ha calgut aclarir això tant suat de com ens tracten als catalans a la capital del regne. Tot en pla distés i planer. No som gent especial o rara. 20 minuts agradables, el conductor del programa, Dani Grau, m’ho ha fet fàcil, més enllà del “tema” del dia.

A la sortida de l’emissora he aprofitat per anar a saludar a l’Ajuntament a l’Alcalde, l’amic i company Joaquim Mas. Ara, al final d’aquest mandat, al mes de maig, ho deixa. Fa 24 anys que està a l’Ajuntament, primer a l’oposició, aquests nou darrers anys d’Alcalde. Ha fet una bona feina i se’n pot anar tranquil i satisfet.

Canet és un poble molt agradable. A mig matí, la Riera Buscarons fins al mercat estava ben animada.

Mataró, 11 de febrer.

Els "privilegis".

Creix la mala maror entre els diputats/es de peu. Vaja, entre els que conec més i em relaciono habitualment (que tampoc són molts i generalment sols dels meus).

Nova embranzida, o batzegada, de l’extrema dreta contra la dignitat dels polítics. Sí, ja sé que n’hi pot haver d’indignes (com a tot arreu), també sé la mala imatge que arrosseguem els polítics convenientment atiada pels que blasmen de la democràcia (massa vegades amb el nostre propi ajut).

Però cal plantar-se ja. Cal reivindicar el paper social i la feina que fem els representants dels ciutadans. Cal reivindicar la dignitat de la política i dels que l’exercim. Som un percentatge petit, entre tots, els que ens hi dediquem, més o menys professionalment i amb més o menys encert, de l’univers social. És el conjunt de la ciutadania exercint el seu vot, o abstenint-se, que periòdicament ens manté o ens retira la seva confiança. Mentre exercim la seva representació hem de gaudir de la consideració corresponent. Cert, sense privilegis, però amb el reconeixement social que pertoca. La dignitat dels càrrecs –amb tot el que comporta- no la podem menystenir. Repeteixo, sense privilegis però tampoc sense humiliacions. Com correspon, amb paràmetres actuals i parions, al paper que tenim dins la societat.

L’any passat va ser el tema de les “vacances” parlamentaries. L’acceptació tàcita del fet va portar a establir alguna sessió extraordinària tot fent una interpretació forçada del l’article 73 de la Constitució, no a reconduir la situació per la via d’un autèntic treball parlamentari més enllà de reunir-nos en sessió al hemicicle.

Ara l’atac va contra els suposats “privilegis” de que gaudim els parlamentaris. I novament, en lloc de plantar-nos contra l’atac, donar les explicacions oportunes –que hi són- , acceptem que cal revisar els “privilegis” intentant amansar les feres populistes i demagògiques. Els Presidents del Congrés i del Senat en lloc de defensar què som, què fem i com se’ns ha de considerar (i consegüentment retribuir) entren en el joc al que també s’hi apunta d’una forma escandalosa el cap del Partit Popular (viure per veure).

Cal rebutjar la principal. No podem entrar en tacticismes i oportunismes. No es tracta de negociar res. Si cal corregir alguna cosa que es faci. Però des del manteniment de la dignitat de la feina i dels que la fem. Totes les masses piquen.

Per cert, fa pocs dies venia al diari que un jugador de futbol en atur havia trobat feina, de la seva, és clar. En un equip professional modest, de segona. Normal, si estava a l’atur és que no deu ser un crack. Felicitats, noi! Ah!, també varem saber que el contractaren pel sou mínim que havien negociat els representants dels futbolistes i els clubs. Res, 60.000,-€ a l’any. País.

Mataró, 10 de febrer.

L’ocàs dels capitans.

-“Has vist l’article d’en Puigverd, a La Vanguardia?”

-“No, no acostumo a llegir aquest diari, però me’l miraré.”

Està bé. És una radiografia força aproximada de l’evolució del PSC des de la seva creació als anys setanta. És especialment notable l’explicació del funcionament intern del Partit en el darrers anys. És l’ocàs dels capitans.

Al Congrés de Sitges, el PSC va fer una inflexió. Els dirigents que durant vint anys van primer crear i després conduir l’organització varen ser derrotats, es va votar contra la seva gestió, i van ser apartats paulatinament, no pas abruptament i de cop, del comandament de l’organització.

Ja en els anys 2000, i fins ara, tot el poder real estava en les mans del que es va anomenar els “capitans”. Curiosament un moviment ample des del punt de vista territorial va anar esdevenint en una cúpula concentrada i molt reduïda que progressivament es va anar enrocant davant el sorprenent, o no, assentiment per acció o omissió del conjunt de l’organització.

No podrà pas queixar-se aquesta cúpula dirigent de que s’hagi qüestionat gaire la seva actuació. Les votacions registrades en els Congressos i en els Consell Nacionals sempre han estat majoritàriament favorables a la gestió efectuada. Per tant, és tot el Partit el que ha estat al darrera dels seus actuals dirigents. Deixem-ho clar.

Ara bé, els resultats polítics de la seva gestió canten. Els ciutadans/es en les darreres eleccions autonòmiques han deixat ben clar que no estan amb nosaltres. Des de les eleccions de 1999 anem com els crancs, cap endarrere. Cada vegada més endarrere. De 50 diputats a la Ciutadella a 28. Bé, alguna responsabilitat deu tenir l’actual equip dirigent d’aquests resultats. En política, quan es fracassa, malgrat que s’hagi treballat dur i de bona intenció, no queda més remei que decantar-se i pensar que potser sigui millor que en vinguin uns nous equips dirigents per intentar redreçar la situació. Que potser no ho aconseguiran, o ho tindran molt difícil per fer-ho, però cal intentar-ho.

El Primer Secretari, l’endemà de la desfeta del novembre passat, ja va fer el pas de decantar-se. No es tornarà a presentar. Però no n’hi ha prou amb aquesta retirada. Hi ha més gent que ha de plegar i fer “mutis per foro”. Alguns per corresponsables per acció, molts d’altres per corresponsables per omissió. No és de rebut que companys/es dirigents, al Partit i al Govern, passin ara com aquell que res a pontificar què és el que cal fer d’ara en endavant. No tenen autoritat per fer-ho. Van estar als comandaments i no se’n han sortit. També han de retirar-se.

Cal fer foc nou. Pot fer por enfrontar-se al buit de cercar nova gent –la por a la llibertat-, o pot fer basarda posar-s’hi –la tranquil•litat de l’establiment-. Però no queda més remei que fer-ho. Mantenir algun, encara que sigui sols algun, dels actuals dirigents pot portar una frustració molt gran a la soferta militància i consegüentment al nostre electorat.

Si volíeu escoltar
obriríeu la finestra.
Per esglaons de cançó
veritats pugen de pressa.

Madrid, 9 de febrer.

Sobre la contenció de la despesa pública.

Aquests darrers temps, arran del necessari ajustament fiscal per reconduir el dèficit públic, s’està posant en qüestió ara la despesa autonòmica. Veus destacades de la dreta, que per cert, sempre han estat reticents –sinó ben contraries- a l’Estat de les autonomies, clamen contra el malbaratament de la despesa pública que segons ells representa l’existència de l’ample descentralització administrativa que hi ha a Espanya. Cal reduir l’administració i eliminar nivells potser redundants que, a més, són malgastadors.

Exemples que posen de manifest un cert desori en la despesa pública, de major o menor rellevància, els podem trobar en tots els nivells de l’administració, i més els derivats d’una època de vaques grasses en la que semblava que tot era possible.

Netejant documents i papers que m’arriben a la taula del despatx, que com és comprensible pel càrrec són molts i variats, m’he topat amb que havia de decidir què fer amb una acurada publicació, bon paper, excel·lents fotografies, un bon treball en suma, editat per la “Fundación para la Investigación y el Desarrollo Ambiental” de la Conselleria de Medio Ambiente, Vivienda y Ordenación del Territorio de la Comunidad de Madrid. El llibre es titula: “Ecología y caracterización genética de las poblaciones de Corzo de la Comunidad de Madrid”

Sensacional! Tothom té dret a donar a conèixer el seu treball, que segurament té sempre alguna justificació de ser. Suposo que a les biblioteques especialitzades ja se’n deu guardar un exemplar (que a més es troba penjar a la xarxa) pel que no em queda més remei que optar per endreçar-lo degudament a la papera.

Madrid, 8 de febrer.

Fent camí.

Inexorablement la vida va fent el seu camí. Anem cobrint etapes. Se’n acaben i tanquen unes. Se’n obren i comencen d’altres. Amb sort, agraïm-ho a qui sigui, en anirem fent de noves. Gaudim dels records dels paratges ja recorreguts. Ens il·lusionem amb les perspectives que s’entreveuen endavant.

Fem plans i projectes amb la temença de si tindrem algun contratemps per assolir una nova meta. Les probabilitats d’algun ensurt augmenten, malgrat que ara per ara no se’n manifesti cap de preocupant. Algunes noses hi ha, les pròpies del temps i el camí recorregut. És el temps dels madurs. El temps de viure en plenitud i sense neguits tot allò que som, tot allò que hem arribat a ser.

Endavant. Som-hi. Contents i convençuts. Per la vida. Alegria.

Per l’estiu serem avis.

Madrid, 7 de febrer.

Llàgrimes de cocodril.

Ara tots són plors. La anunciada mort de les Caixes d’Estalvi que estem presenciant en directe dóna peu a tota mena de ploramiques, preferentment des de preteses posicions progressistes, a llençar la seva queixa. Acadèmics que han exercit la governació, acadèmics més o menys purs, governants que ja no ho són, plumífers sindicalistes, tot són jeremiades

Que si les Caixes feien una funció social (cert), que si impedien l’exclusió financera (?), que si estaven arrelades al territori (sí, i més enllà), que si la competència –els bancs- volien la seva desaparició (certament), que si han patit més la crisi perquè treballaven amb els que l’estan patint més (o causat més, que és una altra cosa), que si els seus gestor es varen apuntar alegrement a la festa (com tots i tothom), …

Però, ¿perquè volem obviar/amagar les nostres responsabilitats, d’acció o d’omissió? Malgrat tot el que ara vulguem dir, aquestes entitats financeres no eren pas angelicals ni modèliques en relació a d’altres agents del nostre sistema econòmic (potser, fins i tot, pitjors). En una continuada fugida cap endavant varen construir, no pas de forma gaire diferent que d’altres, un castell d’esplèndida façana que tenia uns ben febles fonaments. Especialment els fonaments socials. A on estaven arrelades? En quina societat real, més enllà de nominalismes? Mentre va bufar el vent a favor, tothom se’n va gaudir i va callar. Però ara el vent ve de cara. No estava previst que passés i ens ha deixat al descobert.

La solució dels seus problemes hagués pogut ser una altra. Podia haver estat la via de la nacionalització pura i dura. Sanejament a fons amb assumpció del forat (perquè hi ha forat, el provocat pels “nostres” pobres negres d’Alabama) amb fons públics i capitalització també amb fons públics. Massa tard, ja no hi som a temps. Les línies de força de l’economia europea no van pas en aquesta direcció i poca esma tenim per canviar-les. Tampoc anem tan sobrats de recursos per emprendre aital empeny. Per cert, qui ens manllevaria els diners per fer-ho? La competència? Per últim, tampoc hi ha voluntat per agafar l’escombra. Ah!, “si yo tuviera una escoba, ...”





Mataró, 2 de febrer.

Febrer.

Alegria.

Mataró, 1 de febrer.

Les paraules. Quinze dies.

“Segurament tornarem a les paraules i ja veurem els fets”. Escrit el 28 de desembre passat. Premonitori.

Ni quinze dies (expressió col•loquial) de la posta en marxa del nou (vell) Govern de la Generalitat i ja en tenim la primera mostra.

A compte de les possibilitats, o no, de l’endeutament de l’administració autonòmica i de les hipotètiques reserves explicitades sobre el fet per l’administració de l’Estat que les hauria d’autoritzar, el President Mas llença la primera frase lapidària: “Podem arribar a un punt de no retorn en les relacions entre Catalunya i Espanya”.

Em pregunten per una ràdio què en penso d’aquestes declaracions: “Si entenc el que es dóna per suposat que he d’entendre, no ho entenc. O, sí que ho entenc, però llavors cal que el President s’expliqui més i digui clarament què pretén: ¿Portarà al Parlament de la Ciutadella una proposta d’independència de Catalunya?"

Home, coneixent CiU i la seva trajectòria és del tot improbable. D’entrada no sé pas què li diria el seu soci Duran, explícitament res procliu a aquestes vel•leïtats. Més curiosa seria l’actitud (el capteniment?) de la Consellera de Justícia, fins fa poc cap de l’advocacia de l’Estat a la Delegació del Govern de l’Espanya a Catalunya. I per cert, ¿què en pensaria l’ínclit assessor econòmic Salvador Alemany i tot el què representa?

Sorprenent, oi? O, res de nou. La acostumada actitud “escalfa braguetes”. Dejà vu.

Cabrils, 23 de gener.

Estadística casolana.

Segurament deu haver-hi estadístiques acurades de l’evolució dels preus de les gasolines. Sols cal buscar-les. Però, com tots els ciutadans/es que es malfien de les mateixes, pots elaborar-te’n de pròpies a partir dels registres casolanes de que disposes.

D’una forma bastant regular omplo el dipòsit de gasolina del cotxe un parell de cops al mes. Quasi bé sempre vaig a la mateixa gasolinera, la que està més a prop de casa, i sempre poso el mateix tipus de gasolina, la més habitual, la de 95 octans sense plom.

A partir dels rebuts que m’entreguen per acumular els punts de la fidelització que fan he pogut confegir una senzilla estadística de l’evolució del preu d’aquest producte en els darrers mesos. Desprès d’un cert període d’estabilitat, ara estem en una forta escalada des de la tardor passada, quasi bé un 10% en dos mesos i mig, que veurem com continua i a on ens porta. Les properes dades a actualitzar són les de l'I.P.C.

Mataró, 18 de gener.

Actualitzant dades-2. L’atur.

Segons les darreres dades conegudes dels registres del servei públic d’ocupació estatal a finals de l’any passat el nombre de persones aturades registrades s’ha situat en 4.100.073.

Ja es dedueix de la gràfica que malgrat que l’any 2010 es va continuar incrementant el nombre d’aturats registrats ja no ho va fer amb les esgarrifoses xifres del 2008 i el 2009.

Crec que hem tocat fons, al menys això sembla. Lògic, d’una banda, ja que la situació econòmica no empitjora sinó que s’estabilitza (que no vol dir que augmenti, encara) i al nostre entorn sembla que les coses milloren. I d’altra banda, que l’ajust del sector de la construcció -que es va desplomar, desprès de ser el motor del creixement anterior- ja s’ha acabat.

Cal tornar a ressenyar que en els moments àlgids de creació d’ocupació el nombre d’aturats registrats mai va baixar dels 2 milions, pràcticament la meitat de l’atur actual.

Em refermo en la convicció que la nostra base econòmica, desprès de l’ensulsida de la construcció –l’esclat de la bombolla immobiliària- , no dóna per suportar la població activa existent amb el increment demogràfic que hi ha hagut al nostre país en els darrers anys.

(Font: Eurostat)

Alemanya i Polònia no guanyen població en els darrers dotze anys, i llevat dels casos de Turquia i Suïssa, amb especificitats pròpies diferents, Espanya triplica (més o menys) els creixements dels altres països.

En aquesta situació d’excés de força de treball, la possibilitat a curt termini per què hi hagi més ocupació sols per la via del creixement econòmic és difícil. Les sortides clàssiques –excloent les apocalíptiques- tampoc són fàcils donats els condicionants existents (emigració, cap a on?; rebaixes salarials, com fer-les?; prestacions, d’on han de sortir les misses?; ...), encara que discretament, o subreptíciament, s’aniran produint. En aquest apartat, doncs, crec en tenim per força temps, es digui el que es digui per qui sigui.

Mataró, 17 de gener.

L’Alícia, decidida.

Decidida al entrar-hi, decidida en sortir-ne.

L’Alícia Romero ha anunciat que al final d’aquest mandat municipal (2007-2011), el mes de maig proper, no vol continuar l’activitat pública en política a la ciutat. És a dir, renuncia, ja des d’ara, a la possibilitat –si fos el cas- de tornar anar a les llistes municipals socialistes de Mataró per un nou mandat.

Va entrar-hi per primera vegada, de la meva mà, a les llistes de l’any 1999. Farà dotze anys. Era una activa joveneta, 22 anys que -havent organitzat en aquell moment les Joventuts Socialistes a Mataró i a la comarca- volia fer el salt a la política institucional. Ho tenia clar. Va deixar el treball que llavors tenia a la Caixa Laietana per iniciar una aventura per la que se sentia atreta.

El canvi de la perspectiva d’una incipient carrera professional més o menys previsible i tranquil·la (encara que ara, vés a saber…) per l’excitant col·locació sota el focus públics i del públic. Poder veure concretat el treball de servei a la col·lectivitat des dels seus ideals. Fer carrera política?, potser probablement. Vaig creure que podia tenir fusta per fer-la.

Recordo molt bé el dia de la presa de possessió de la corporació d’aquell mandat. Ja era el juny del 99. Els electors ens havien no sols tornat a mostrar la seva confiança sinó que ens havien atorgat la majoria absoluta. Ella era la més jove del Consistori i va haver de formar part de la mesa de constitució com a secretaria, amb una altra dona, la més gran dels electes, la Roser Manté, com a Presidenta.

Crec que ho he explicat altres vegades. En les paraules darreres del meu discurs de la nova presa de possessió de la vara de l’Alcaldia li vaig fer directament i en públic un encàrrec: “Guarda aquest llibre, del que n’acabo de llegir un fragment, per les futures generacions”. Era un exemplar de “La pell de brau” de Salvador Espriu.

Als pocs dies de ser ja regidora es va haver d’empassar el primer gripau. Va venir a demanar-me quina feina li delegava. “Cap en concret, noia. Oi que et queden algunes assignatures pendents per acabar la carrera? Doncs, acaba-la i desprès torna.” Crec que es va enfadar, però va seguir el meu mandat. Més endavant, fins i tot, sé que ha continuat formant-se amb estudis de post grau. No crec pas que li anés malament. Sempre he repetit als joves que volen fer política que el primer que han de tenir és una professió, formar-se adequadament i alguna experiència. Ells ara tenen la possibilitat i no han de distreure’s en la voràgine d’un càrrec que pot ser fugisser, i tenen molta vida per davant.

Haurà estat dotze anys en càrrec públic fins ara. La seva joventut. S’haurà empassat molts més gripaus des d'aquell any 99. Ha vist l’altra cara de la política, el revers de la moneda. No tot és bonic ni plaent. És gratificant, però a vegades és dur, molt dur. No cal que ho expliqui, oi? Ha tingut responsabilitats varies i ha demostrat la seva empenta i decisió. La darrera, ben reeixida, culminant el projecte del Tecnocampus que il·lusionadament varem iniciar amb la Pilar González just quant l’Alícia va entrar a l’Ajuntament.

Ara, al plegar, ningú li pot retreure res. Ha, servit a la ciutat i als seus ideals deixant-hi uns anys molt bons de la seva vida. Té tot el dret a dir prou i obrir –encara hi és a temps, però tampoc n’hi sobra- noves perspectives professionals i vitals. Ha donat un exemple de ciutadania compromesa. No és el mateix veure els toros des de la barrera i criticar, o no, amb coneixement o d’oïdes, constructiva o malèvolament, l’acció política pública que baixar a l’arena i enfrontar-se al brau, torejar-lo i fer una bonica feina. Ara, que interessadament es malparla de la política i els polítics, l’Alícia pot dir: “Jo m’hi vaig posar. Ara pot posar-s’hi altra gent”.

A mi em sap greu políticament ja que crec que els meus perden una persona vàlida, encara que comprenc personalment la seva decisió, decidida, a començar una nova etapa. Sort, noia, que els Déus t’acompanyin i els vents et siguin propicis, que dirien els clàssics.

Cabrils, 9 de gener

Si me matan, bueno.

Aquestes festes, pel sant, els meus m’ha regalat l’edició completa del treball d’en Serrat sobre Miguel Hernández. El segon treball, en el centenari del seu naixement, continuador del primer, el del ja llunyà 1972.

És una acurada producció que aplega en un llibre les lletres del poemes musicats, els d’abans i els d’ara; un article sobre el primer disc: “Miguel Henández”, i un altre sobre el segon –el d’ara-: “Hijo de la luz y de las sombras”; material gràfic y fotografies del poeta; fotografies del cantant i de la gravació; dos CD’s, l’un del treball del 72 (el conservava encara en cassette) i l’altra el del nou treball; i un DVD amb 18 mini pel·lícules realitzades per reconeguts autors. Un excel·lent treball que fa goig de tenir. Moltes gràcies als autors de l'obsequi, que per molts anys pugin fer semblants obres.

Amb el volum a les mans, gaudint-ne, m’ha vingut al cap la polèmica d’aquests darrers temps sobre la mal anomenada “Ley Sinde”. En el volum hi ha tot l’esforç de molta gent que té dret a ser recompensat pel què ha fet i ser retribuïda com cal d’acord amb les lleis del mercat, sí, però retribuïda. Des dels hereus (físics o jurídics) del malaguanyat poeta que sols els va poder llegar els seus escrits, fins al músic que el va popularitzar arreu del món i els que l’han acompanyat en la gravació i fer-la possible, més tots els col·laboradors del àlbum. Hi ha un munt de feina darrera aquest producte, i no es fa de franc.

Jo vull, estimo, el treball sencer i crec que és just retribuir-lo en el que val. Ja sé que potser no tothom pot pagar-s’ho, però també que molta gent pot fer opcions de despesa per accedir-hi. La cultura, sí, la cultura té un cost i consegüentment un preu per accedir-hi. Ningú viu de l’aire del cel i tothom té dret a cobrar pel seu treball. Bon article el de J.I.Wert, “Peristas y libertarios”, fa pocs dies al diari.

També, per les festes, la direcció del Grup Parlamentari Socialista en ha fet obsequi d’un DVD amb el documental sobre Miquel Hernández (en la seva versió llarga, de 90’) produït entre el Ministeri de Cultura, TVE i la Fundación Pablo Iglesias. Gràcies, també.

Mataró, 8 de gener.

Actualitzant dades -1

Comencen a sortir dades del conjunt de l’any 2010 que acabem de deixar enrere. Cal doncs, ara, anar posant al dia les estadístiques que he anat utilitzant per explicar que anava passant: vendes de cotxes, nombre d’aturats, variació de l’I.P.C., i ja ben entrat febrer la dada del creixement anual del P.I.B. Cal aprofitar, alhora, per corregir -si cal- les dades (per errors introduïts o per ajustos que s’ha realitzat).

La primera, que no havia tornat a analitzar des del mes de maig, és la de l’evolució de les vendes de cotxes segons les dades que facilita l’ANFAC.

Continuo utilitzant per l’anàlisi les dades en forma de taxa anual mòbil (T.A.M.) que recull mes a mes la suma dels anteriors dotze mesos, confegint així una sèrie completa amb les variacions estacionals. El punt de referència (índex = 100) continua sent les vendes de l’any 2004, que foren de 1.615.941 vehicles (sols cotxes) i que es va mantenir pràcticament fins al començaments de la crisi, a l’agost del 2007 (índex = 100,12).

La gràfica recull des d’aquell moment, els tres anys sencers que portem de situació depressiva. La continuada davallada del 2008, fins a tocar fons a meitat del 2009 (juliol, agost 54,37), la recuperació estimulada pels ajuts a la compra fins a la meitat del 2010 (juny 69,55) i la recaiguda posterior al ser retirats els incentius. Tot un exemple del que van aconseguir les mesures d’estímul a la demanda, augment de les vendes en 15 punts percentuals, que –com arreu d’Europa- no ha estat possible mantenir degut a la insostenibilitat del dèficit públic, ja que en aquesta situació, ¿perquè ajuts a la demanda en aquest sector, important sí, i no a d’altres? No es pot distorsionar continuadament (ja prou que es fa) el funcionament normal de l’economia.

Ara anem a un mercat, aquest dels cotxes, madur i consegüentment estacionat, adequant-se les vendes d’una part a les necessitats reals dels consumidors i d’altra a les seves expectatives econòmiques. Queda lluny el mercat inflat artificialment per una bonança en el que potser es va llençar la casa per la finestra. Ara la depressió porta a una baixa taxa de reposició ja que és un bé durador que torna a ser d’inversió i no de consum i la seva vida pot ser més o menys llarga (sí tenim en compte, a més, la qualitat assolida en l’objecte).

Mataró, 8 de gener.

Rubens a El Prado.

El Museu del Prado aplega en una exposició tots els seus Rubens. Sembla ser que és el museu del món que més en té, unes noranta. Els col·loca tots junts, quasi bé apilonats, cronològicament, per poder-nos fer una idea de la magnitud de la seva obra.

Com a mostra aquesta “Adoració dels Reis Mags” que va fer el 1609 i refer, corregint-la i ampliant-la vint anys més tard, canviant el centre d’interès original.

Fins el 23 de gener, encara és pot veure. Val la pena.

Mataró, 6 de gener.

Primera reflexió de l'any.

Fixem-nos-hi.

Mataró, 2 de gener.

Gener.

Per la vida!

Mataró, 1 de gener.