Cal assossegar-se. Empassar-se el gripau, els gripaus. Aguantar, aguantar, aguantar,…
Demà serà un nou dia i tornarà a sortir el sol. Tot plegat... Hi ha setmanes dolentes.
Madrid, 28 de novembre.
Mataró, 16 de novembre.
Moderns (au!, com lluiria amb una d’aquestes!)
Mataró, 10 de novembre.
Hi ha dos tipus d’esmenes parcials: les que presenten els grups que han recolzat la tramitació del projecte rebutjant les esmenes a la totalitat i les que presenten els que van presentar i votar esmenes a la totalitat. En el primer cas és tradició que en la primera reunió de la ponència que dictamina el projecte s’acordi incorporar-les directament al dictamen i que no hi hagi discussió de les mateixes. Com que es suposa que s’aprovaran s’estalvia el tràmit de la seva discussió. Per tant, sols es deixen per discussió unes 4000...
El debat comença amb unes consideracions generals de tots els grups sobre el conjunt del Pressupost que són repetició del debat que ja es va fer fa unes setmanes sobre la totalitat del mateix. Curiosament els grups que s’hi oposen justifiquen les seves esmenes parcials dient que tenen la pretensió de capgirar-lo en funció de la seva visió. Comencem bé! Home, es pot suposar que hi ha alguna possibilitat de pretendre canviar alguns detalls, però pensar que es podrien acceptar esmenes d’un sentit contrari a la majoria que va recolzar el pressupost és una manifestació que no té cap sustentació lògica.
Després, una processó de portaveus diferents en cada un dels capítols i les seccions. Els grups petits ho tenen més difícil per rotar els seus portaveus. Evidentment no es poden discutir les esmenes una per una, no acabaríem mai, sinó que cada grup defensa el que creu més important. Els del PP fan, prèviament, esmenes a la totalitat a cada secció que tampoc tenen cap senti i aprofiten per fer més que explicacions de les seves esmenes crítiques a la gestió del Govern.
Sembla que anem de pressa. La primera votació està prevista per les 20h. continuant a la nit fins acabar les seccions més llargues que són la 17 (Ministeri de Foment), amb les esmenes de campanar, i la 23 (Ministeri de Medi Ambient).
Espero que podrem anar-nos a dormir aviat, demà continuarem.
Madrid, 7 de novembre.
El mercat del dissabte omple els carrers del vell centre de Sarlat el que impossibilita veure’l amb tranquil·litat i apreciar-ne correctament els seus valors. Entrant a la catedral de Saint Sacerdos m’he topat amb un parell de coneguts barcelonins de la meva època d’alcalde. Feina per dinar, els restaurant són petits i de turistes badocs n’érem forces.
Arribem a Rocamadour ja sense boira però amb el sol ben baix. Des del castell hem baixat tranquils pensant que tornaríem a pujar amb l’ascensor, però se’ns a fet tard, hem perdut el darrer viatge (a les 17h.) i no hem tingut més remei que tornar a dalt a peu per la gran escalinata i fer després el via crucis. Quant llocs com aquest hi ha arreu que amb l’excusa d’una privilegiada o excepcional ubicació i un reclam religiós acaben esdevenint parcs turístics.
Un altre poble penjat a la paret d’un congost com tants d’altres n’hi ha a aquesta regió. La temporada està a punt de acabar-se i els establiments comercials (?) fan els seus darrers reclams advertint l’imminent tancament. En mig de la boira altre vegada, humitat, xemeneies fumejant, escàs moviment malgrat ser diumenge, cases abandonades, restaurades, reconstruïdes,... Abans, clar, hi havia pagesos. La terra sembla ben rica, però aquest sector quedarà molt reduit. Sort n’han tingut de la PAC! Ara, turistes amb una guia a les mans que mantenen l’habitat, restaurants, records, productes del “terroir”, artesania... Això és el que produïm les societats riques.
El sol ens surt a rebre quan passem per Carcassonne al començar la tarda. L’autopista va més plena en sentit contrari. Al Portús ja hi ha cua de “gavatxos” que retornen del sol cap a la boira. En tenen per mesos! Ah! I moltes autocaravanes per les carreteres. Me les miro amb delit.
Madrid, 6 de novembre.