Ja costa, i ja em costa, veure’m en un cartell com aquest.
Catalogat per molts aquí com un conspicu botifler, disposat a debatre amb el basc
Iñaki Anasagasti sobre el
“Dret a decidir”. I tant mateix, jo creia que s’hi havia d’anar.
“Entres a tots el draps, Manel”. Sí, sempre m’han hagut de portar
(o intentat portar) amb les regnes tibades ja que em desboco fàcilment. És ben conegut, no? Sóc així, i a la meva edat...
Sort que l’única consulta que vaig fer abans d’acceptar la invitació dels organitzadors va ser la del Alcalde de
Calella, el
company Juhé, que em va animar a anar-hi. El “mando” orgànic va arrufar el nas quant li vaig comunicar la decisió ja presa i desprès no he sabut veure a la
web del PSC cap noticia d’una activitat d’un dels seus Diputats. Calia amagar-ho? Bé, a aquestes alçades ells ja saben el que s’empesquen, i així els va. Els he demanat penjar la meva primera intervenció que la portava preparada, me la vaig “currar” una miqueta. Veurem si surt o no.
Va ser un debat d’una correcció democràtica com cal. Sí, ara pot semblar extraordinari el que hauria de ser normal i habitual. Dos parlamentaris contraposats, un senador i un diputat, en un tema d’actualitat moderats per un bon periodista i una sala d’una petita ciutat plena de personal interessat en el que es va a debatre en un acte organitzat per una entitat cívica. Ah! però això és excepcional. Fa poc, a la mateixa localitat,
vaig a anar a presentar en un acte de partit la meva explicació sobre la situació econòmica
(que no pot pas dir-se que no sigui un tema d’actualitat) i érem quatre gats mal comptats.
Vaig fer la primera intervenció a partir dels arguments que
vaig desenvolupar sobre el tema arran de la
consulta d’Arenys de Munt, i vaig continuar deixant de banda la que podria ser la meva posició sobre la pregunta de la consulta per centrar-me en la
possibilitat de les seves conseqüències en el marc normatiu actual i quines dificultats hi havia per superar-lo. En definitiva, un tema que m’interessa força com és l’origen del poder i com aquest es pot trastocar o capgirar. Bé, si els meus pengen el text ja es podrà conèixer integrament.
El debat inicialment va discórrer per consideracions històriques de com havíem arribat fins aquí. Evidentment l’
Anasagasti anava al seu aire amb l’evident problema que tenia amb la comprensió del català malgrat que no ens va quedar més remei de dialogar bona estona en castellà.
“El nacionalismo es una emoción”, va dir. I jo tinc anotat:
“Jo no participo d’ella”. Va sortir la Brunete mediàtica, la construcció d’
Europa, el
Tribunal Constitucional, els debats de la segona República amb
Azaña i
Ortega,
tot un clàssic.
La diferència entre la
proposta Ibarretxe, que jo vaig treure a col·lació com a exemple de treball institucional, front a la proposta catalana d’ara que no té res d’institucional. Societat civil front a partits polítics i institucions públiques. Vaig haver de deixar clar l’impossibilitat d’un pacte
PSC-
PP a
Catalunya si més no per consideracions sociològiques a més que les polítiques. Vaig introduir alguna falca corrosiva com a la comparança que va fer el basc d’un partit
Barça- Madrid arbitrat per
Florentino Pérez, afegint de revolada
“i pagat -en Florentino
- per La Caixa". Tampoc em vaig poder estar de citar
l’inefable començament de l’article de
l’Hèctor López Bofill al llibre
"L’endemà de la independència".El públic també va tenir el seu torn. Era clar que estava en camp contrari, malgrat que no va haver-hi cap agressivitat especial. Crec que el to que varem saber imprimir al debat va contribuir molt a un debat respectuós com hauria de ser natural, malgrat que
el que es veu estigui prenen derives perilloses. Si que va sortir amb força, l’acte el muntava una
Plataforma, el descrèdit que arrosseguem els polítics i les nostres organitzacions partidàries
(avui també als diaris).
Mataró, 22 de gener.