Tinc debilitat per
Raimon Obiols. Cal escoltar el que diu. Les seves
reflexions, especialment les de llarg abast, em semblen encertades, segurament perquè les meves inquietuds estan en la seva línia, i em donen elements per construir millor el que vull dir i el que vull fer en política.
Està allunyat de la gestió política directa a casa nostra, però
Brussel·les no està tant lluny perquè s’esvaeixi la seva presència i no ens pugui fer, de tant en tant, les seves reflexions. Fa cosa d’un mes va fer una conferència al
Col·legi de Periodistes de Barcelona a la que no sé per quina raó vaig lamentar no poder assistir. Ara, a través de
Nou Cicle, m’ha arribat el
text del que allà va dir.
En una
primera part no pot deixar de referir-se al
moment polític a Catalunya.
Dues afirmacions que comparteixo plenament
(les cursives són meves):“I sobretot tampoc ningú no discuteix el fet que, si mirem el futur, es fa difícil imaginar una situació política a Espanya millor que l’actual per tal d’avançar en el reconeixement de la pluralitat nacional i cultural i en la pedagogia dels fets identitaris. Qualsevol alternativa que es pugui imaginar enfront l’actual és pitjor.”
“I necessitem la unitat més àmplia en l’assoliment i el suport al millor Estatut possible.”
Però el
nus de la conferència era parlar del
futur de l’esquerra. Les esquerres i el món d’avui.
Cal partir de la realitat:
“Explicar o interpretar no és resignar-se davant la realitat, no és subordinar-se a la realitat: és intentar conèixer-la per poder canviar-la. I sols si tractem de comprendre en tot moment el país real( i, per tant, de comprendre’ns també a nosaltres mateixos) podem donar un suport vàlid ales nostres posicions i reeixir en els nostres projectes”
A aquest efecte, què diu “
L’estudi de la cultura política dels catalans”?:
- Que tres quartes parts prefereixen una societat més igualitària.
- Que tres quartes parts es defineixen com a catalans i espanyols alhora.
- Que tres quartes parts volen més autogovern en una estructura federal de l’Estat.
I quines són les principals preocupacions dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya?: L’
atur, l’
immigració i l’
habitatge, es a dir,
problemes socials. I aquí
Obiols incorpora una reflexió que li va fer arribar el vell conegut
López Bulla:
“La característica fundamental de la izquierda no és el federalismo, sino la cuestión social.”
Reflexiona a continuació sobre la desconfiança que generem els polítics i la política, i posa el ja conegut exemple del “mal francés”
“ Multiculturalitat i exclusió social, inseguretat ciutadana i precarietat laboral; immigracions massives i dificultats culturals i socials d’integració; especulació de l’habitatge i desenvolupament poc sostenible, amb desequilibris territorials i agressions contra el territori i el paisatge; crisi de les narracions ideològiques del segle XX, amb el risc que els grans corrents ideològics de la democràcia europea siguin suplantats per fonamentalismes i tribalismes de tota mena; atomització individualista i replegament defensiu identitari; crisi d’autoritat de les institucions i dificultat per traduir en una explicació convincent la gestió pública, l’acció dels partits i l’acció de govern.”
Aquests són els problemes! Els problemes que massa vegades no es volen discutir i s’amaguen o s’arraconen. Però...
“En moments de crisi de la política, torna l’hora de la política. Si sabem escoltar la política està trucant a les portes i a les finestres, amb un soroll eixordador. És el moment de la voluntat política i del voluntariat polític.”
Calen respostes que no donaran les elits neoliberals, “moderades” o més “radicals”. Ni tampoc els nacionalismes i els replegaments defensius cap a identitats tancades. I creu que en el camp de les esquerres i del socialisme és on hi ha la possibilitat de vèncer:
- És la responsabilitat que ens ha tocat.
- Cal posar a treballar a tothom.
- Cal més implicació, més participació.
- Els partits són imprescindibles, però cal articular-los amb les noves realitats i els nous moviments.
“No hi ha solucions simples. No tenim la vareta màgica. És assumint la voluntat i l’exigència dels coneixement dels fets, el ferment del dubte, la voluntat de diàleg, l’esperit crític, el sentit de la complexitat de les coses que podrem avançar.”
I per fer això necessitem una “cartografia” que ens representi el present, que ens marqui els camins que podem seguir, i els obstacles que em de superar. Que sigui un mapa fiable, i que sigui el nostre mapa, no el dels nostres adversaris.
I conclou:
“A Catalunya els socialistes vam fer, en un moment determinat, una experiència singular d’aquesta mena.
...la situació a Europa, avui, fa necessari intentar un procés d’aquesta naturalesa, una convergència dels i de les socialistes, ja no en l’àmbit del nostre poble sinó en l’àmbit europeu.”
Res més. El que deia al començament. Està molt bé la reflexió de l’Obiols.
Madrid, 23 de març.