31 de desembre, 2009
30 de desembre, 2009
L’any, en resum – i 4. Generació Espriu.
Certament, sóc de la generació Espriu. Ara se’n parla poc d’ell. Com d’altres poetes que tenen el seu moment i desprès desapareixen. Però és veritat, va ser el poeta de la meva joventut, del temps de la meva formació. Va ser aquell que em va deixar empremta, evidentment no sols pel seu estil literari sinó pel contingut de la seva obra, pel què pretenia dir o pel que jo vaig entendre que deia.
Escultura de Manuel Cusachs inspirada en el poema de Salvador Espriu “Sentit a la manera de Salvador Espriu” del llibre El caminant i el mur.
Ets estesa pell de brau,
vella Sepharad.
El sol no pot assecar,
pell de brau,
la sang que tot hem vessat,
la que vessarem demà,
pell de brau.
Si esguardo damunt la mar,
si em perdo lluny del cant,
si m’endinso somni enllà,
sempre que goso mirar
el meu cor i el seu esglai,
veig l’estesa pell de brau,
vella Sepharad.
Vaig créixer marcat per l’ambient de la post guerra civil. Pel silenci sobre el que havia passat, per la por dels vençuts, per la manca de llibertats, pel desig de normalitat democràtica, per l’esperança de poder treballar en la construcció del futur, el que m’era negat. Varem fer, vaig fer, la Transició i bastir les possibilitats de vida col·lectiva que ara gaudim. Estic satisfet i em rebel·la la crítica que es fa, des del desconeixement o l’oportunisme, d’aquells esforços.
No accepto que es digui que tot això no ha reeixit o que se’n estigui anant en orris, tant a Catalunya com a Espanya. Que hi hagi algú que ho vulgui, tant d’un cantó com d’un altra, és possible. Però cal aguantar i fer que els avenços siguin irreversibles. Per que hi ha hagut avenços, qui ho dubta? Per mala fe potser es poden fer discursos, però la realitat objectiva és la que és. Si en Prat o en Macià aixequessin el cap quedarien estorats.
Que hi ha algú que voldria anar més enllà? Que està insatisfet/a? Cert. Entre les noves generacions -que ja han crescut en la llibertat i que han pogut ser educats o ensinistrats (Ep! que és legítim!) obertament en condicions democràtiques- potser que es donin aquests desitjos. Però, el grans, no podem pas oblidar allò que ens va portar als nostres plantejaments: el record de la tragèdia col·lectiva que van representar els anys trenta dels segle passat, la voluntat d’acolliment i integració social del tercer quart d’aquell segle i el desig de construir tots plegats la nostra vida en comú.
Algunes operacions han fracassat, caldrà analitzar el per què. Home! L’operació reformista no pot ser posada com a exemple de res. Algun dia s’explicarà tot, tot el que encara no se sap, veritat? Els socialistes catalans també haurem de reconèixer les nostres mancances fruit de l’ambigüitat, covardia i manca de perseverança. No hem aprofitat l’expressió que han manifestat reiteradament els ciutadans/es de Catalunya per fer-ho valer prou allà on tocava. Cal tornar a recordar quines han estat aquestes manifestacions i el seu resultat? Hem tingut masses complexos davant d’altres opcions per sortir a treure pit del recolzament que ens donaven i per què ho feien.
No em resigno. La feina no està acabada, ni de lluny, i no es pot deixar de banda. Sols portem trenta anys, una generació i mitja. Ja sé que el món d’avui vol immediatesa i resultats tangibles, però la història ens ensenya de moviments de llarg abast que no sempre acaben triomfant sinó que a vegades s’escolen per les seves clavegueres. Les apostes s’han de mantenir fins que són impossibles, i jo encara crec en la possibilitat de la nostra. Si d’altres plantejaments polítics malden per fer-se un lloc, per què no podem nosaltres lluitar també pels nostres? Per un plat de llenties? Ja ho sé que hi ha resistències al canvi, que costa d’entendre la diversitat, que es volen mantenir privilegis. I on, sinó arreu, no passa pas això? Ens tirarem enrere pels lladrucs d’alguns guardians de les essències pàtries? De les pàtries que sigui.
Aquest any que s’acaba pot haver estat el de l’emergència d’alternatives. L’any vinent pot ser, o no, el de la continuïtat de l’ afirmació del somni de la generació Espriu.
Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la pressa veu del vent:
“Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor.”
Salvador Espriu: La pell de brau. 1960.
Mataró, 30 de desembre.
L’any, en resum -3. La política.
El Govern apressat, entre altres coses per les seves pròpies paraules, per l’extensió de la crisi econòmica que no aconsegueix explicar-la ben bé i que es visualitzi el seu treball, que mal que bé fa, per superar-la. La oposició, o l’alternativa, sacsejada pels seus escàndols potiners i trifulgues internes que tampoc transmet la impressió de propostes més enllà de dir que el Govern ho fa malament. Sí, el Govern llença propostes d’actuació una rere una altra. Ara la Llei de l’economia sostenible. L’oposició mostra unes receptes de l’any 96, com si no hagués plogut gens des de llavors i la situació fora la mateixa.
Fa pocs dies vaig poder fer un informe al Consell de la Federació del Maresme del PSC, on, a més d’explicar la feina concreta que feia al Congrés del Diputats i els ajuts que prestava en les poques coses que encara són competència de l'Estat en el nostre territori, em vaig esplaiar en la meva visió de la situació política:
1. El tema dominant en el debat polític espanyol és l’economia. No cal estendre-s’hi ara massa, ja n’he parlat en l’entrada anterior.
Per acabar aquella exposició vaig dir, crec que correctament i ortodox, que amb aquest o amb un altre anàlisi, la Direcció del Partit era qui tenia que marcar la posició i l’Executiva comarcal saber transmetre-la convenientment i que estava, com sempre, a la seva disposició tal com em correspon.
Per sorpresa meva el representat de la Comissió Executiva Nacional que ens acompanyava a la sessió, el vell amic i company Jordi Terrades, em va retopar públicament tot just prendre la paraula dient que érem tots els que, segons un recent document que l’organització acaba de produir, teníem que ajudar a determinar la línia d’actuació.
-"Jordi, li vaig dir a l’acabar la reunió, suposo que ets conscient, que sou conscients, que aquesta proposta té poca credibilitat".
D’altra banda, com a tots els Partits avui en dia.
Mataró, 29 de desembre.
29 de desembre, 2009
L’any, en resum -2. L’economia.*
Mentre la dinàmica de creixement semblava que no tenia aturador (no sols aquí, sinó arreu) sols els ecologistes i alternatius, preocupats pel futur de la Mare Terra i dels que hi estem a sobre, qüestionaven el que passava, que aniríem a “ca’n taps”. En quant ha vingut el destrempament tot han estat lamentacions i queixes. El que em preocupa és que sembla que no s’hagin, de moment, extret masses conclusions per tornar a la tranquilitat d’una forma diferent. Sembla que res, tornar a créixer per crear ocupació, i com sí res hagués passat.
Les declaracions governamentals van per aquest camí. Com que el problema impactant és l’atur, bé els aturats/es, cal dir que tornarem a créixer i llavors és crearà ocupació i ja hi tornarem… un nou conte de la lletera.
La meva visió és diferent. L’economia durant força temps serà una dada fixa. Crec que entrarem en un replà en l’escala del creixement (em va agradar la recuperació de la paraula “descansillo” en castellà que algú em va suggerir. La trobo expressiva). Llavors el tema serà adequar la població (movible, que es pot moure) a la producció de bens i serveis estancada. Quin maldecap pels polítics! Aquesta equació no la volen sentir. És repensar el sistema, i més enllà dels marc tradicionals que controlen. Els espais ja no són els de sempre, els Estats, les fronteres, les institucions sectorials o gremials acotades. Ara es tracta de repensar el món i això no sé pas si dóna vots.
La tasca en aquesta direcció és titànica i no crec que sigui un camí que faci massa gràcia transitar als que sols pensen en el curt termini. Com s’explica? Qui és el valent que surt al balcó de l’Ajuntament, de la Plaça de Sant Jaume, de La Moncloa, del “Caprice des Dieux”, de la Casa Blanca, o negra (quin acudir, enguany!), a dir-ho?
Sembla que la vaig encertar quan vaig agafar la xifra del decreixement del 3,6% del PIB d’aquest any a Espanya en les meves explicacions. Els analistes (¿?) auguren que no continuarem retrocedint l’any que ve si no que estarem en torn al creixement zero, dècimes amunt, dècimes avall. Ja hi firmo ara mateix. Caldrà pensar que diem als dos milions d’aturats que ha portat la crisi (els altres dos ja hi eren. Curiosament hi han estat sempre, fins i tot quan a finals del 2007, sols fa dos anys, varem tenir la punta més baixa d’aturats: El 8,7% de la població activa) Què fem amb els de fora que varen venir a cercar feina aquí i ara no n’hi ha. Que diem a les dones que s’han cregut massivament això de l’emancipació de gènere i ara no volen, amb raó, recular altra cop a la cuina? Què diem als i les joves que sols tenen present en el seu record que viuen a la terra de Xauxa? Que diem als administrats que creuen, per què els han fet creure, que totes les administracions són la bota de Sant Ferriol? Que diem als contribuents als que sols els hem parlat de reduccions de les seves aportacions al comú?
Valenta feina ens espera l’any que ve!, i els següents....
Mataró, 29 de desembre.
L’any, en resum -1. El treball parlamentari.
La nova regulació del finançament autonòmic. Es va tancar la Llei amb la consideració de les reformes que hi va introduir el Senat. L’acord va ser a començaments d’estiu, pel juliol. Però la discussió entre el Conseller Castells i el Ministeri d’Hisenda venia de lluny, d’abans de l’agost de l’any passat en que segons l’Estatut havia d’haver-hi un nou sistema de finançament. Vaig alegrar-me per l’acord, el vaig explicar i debatre. Desprès va venir la tramitació parlamentaria de la Llei que va acabar el Congrés pel novembre i ara el tancament de la seva tramitació. Per raons ben diferents, el PP i CiU van votar en contra. Els uns per què donava massa i segons els altres per massa poc. Ja veurem com podran, si es que ho intenten, gestionar-ho plegats.
El tancament de la nova regulació de la Llei de la interrupció voluntària de l’embaràs. Clar que va dins d’una normativa d’abast més ampli que sols l’avortament. També en vaig parlar, ja al maig! Però la tramitació, més enllà de la pròpia feina parlamentaria, ha comportat d’una banda la superació del marc dels anys vuitantes que era evident que no s’adequava a la realitat del fet tal com s’estava produint, i segon, que aquesta superació fos aconseguida i assumida amb un ample ventall de posicions polítiques del que sols en va quedar fora per voluntat pròpia el grup Popular i la consciència demòcrata cristiana. Tinc dubtes de si demanar públicament a través d’aquest blog, (en una entrada de “les meves”) un paper que certifiqui la meva excomunicació ja que, al menys pels diaris, s’ha airejat que la dictarien a qui votés aquesta Llei. A l’Edat Mitja això era molt greu. Ara, doncs pel cas que fem als capellans els batejats...
La translació de la Directiva Comunitària de Serveis. Un dels intents de “desencotillar” algunes parcel·les de l’activitat econòmica que encara estan sota un ordenament més o menys gremial. Això de “desencotillar” ho he hagut d’explicar en alguna de les xerrades que he fet ja que la gent jove que no sap què és una cotilla li costa entendre la metàfora. Aquesta llei que en modifica tot un reguitzell per adaptar-les al que planteja “Europa” ha estat coneguda com la Llei “Òmnibus” i els que més s’hi ha oposat són els taxistes. Ha estat difícil pujar a un taxi aquest darrers mesos des del Congrés. Dur d’explicar i explicar-ho bé a gent treballadora que creu afectada la seva activitat en aquests moments precisament. Però no sols va de taxistes, sinó de col·legis professionals i de moltes més coses que estan rígidament establertes i que ara haurem de pensar en altres termes la qualitat d'els béns i serveis que s'ofereixen que fins ara se’ns oferien regulats i que d’ara en endavant ja no ho seran.
El Pressupost per l’any que ve. El darrer debat, ja tots cansats de sentir el mateix, entre Montoro i Paco Marugán. Les esmenes que venen del Senat recullen més acceptació que l’aprovació que va sortir del Congrés. El Govern treu pit. Normal, amb la situació econòmica general que hi ha, treure els Pressupostos així, amb acords amb quasi ve tothom llevat del PP és tot un èxit. Els que s’han sumat al darrer moment deixen clar que no estan d’acord amb la totalitat però pitgen el botó verd. Hi ha legislatura per endavant tot i que com sempre continuo pensant que és un mal debat en general el que es fa. El President Bono, en el dinar que ens va oferir als diputats de la circumscripció de Barcelona, va deixar anar que la Direcció del Congrés, suposo que la Mesa més la Junta de Portaveus, s’estan plantejant canviar-ho per l’any vinent donant més protagonisme a la globalitat al Ple i a les esmenes a la Comissió. Veurem...
Frans Hals y Pieter Codde. "La compañía del capitán Reijnier Reael y el teniente Cornelis Michielsz Blaeuw." 1633-1637. Rijksmuseum.
28 de desembre, 2009
Uns dies desprès.
27 de desembre, 2009
Lectura nadalenca. Genial Camilleri!
A partir d’una rocambolesca i retorçada trobada siciliana, com cal , Camilleri, accedeix a uns manuscrits que són el diari de Caravaggio de la seva estada maltesa- siciliana perseguit per assassinat pels guàrdies papals i desprès pels sicaris de l’Ordre de Malta. En la transcripció corre-cuita que aconsegueix fer del text del manuscrit, Caravaggio explica com va sobrevivint ajudat pel seu amic, Mario Minniti, que sembla que és el que es quedà el manuscrit, les diverses congregacions religioses que l’ajuden en la seva continuada fugida i les obres que va pintant mentre tant. (El llibre inclou imatges de les mateixes i d’altres que el pintor anomena en el seu manuscrit).
En la recerca d’obtenir directament de la xarxa la reproducció del quadre que il·lustra aquesta entrada, i que és el darrer del que es parla en el pretès diari, he arribat a un interessant blog sobre art que en una entrada de fa alguns mesos explica la història recent del quadre que enllaça amb l’origen del llibre de Camilleri.
M’hauré de fer del seu club de fans. Gràcies, Toni, per la recomanació que em vas fer ja fa deu anys!
*Andrea Camilleri. “El color del sol”. Ed. Salamandra. B-2009.
Cabrils, 27 de desembre.
26 de desembre, 2009
Manuel Roca Cuadrada. 2.000.
Aquest fet, com tota la continuïtat de la TVM, ha estat un exercici de tenacitat, des de l’escassetat i humilitat de recursos, que cal lloar. Quan algú vulgui analitzar la història cívica i ciutadana de pràcticament tot l’actual període de democràcia recuperada que portem no podrà deixar de tenir en compte tot el que en aquest programa s’ha dit. Per aquest espai de comunicació deuen haver passat totes aquelles persones que tenien alguna cosa a dir en la vida política i social de la Ciutat.
El programa 2.000 va ser el darrer d’aquest any que estem tancant però també el darrer en aquesta emissora. Continuarà, espero que amb llarga vida també, en el nou projecte conjunt de TVM i Maresme Digital TV que arrancarà l’any vinent. El món audiovisual, tant el d’àmbit local com el de més abast, s’ha d’adaptar contínuament als temps i a les circumstàncies. Ara els condicionants principals són els econòmics, siguin els mitjans públics o privats. Les “virolles” arriben fins on arriben (encara que les alegries o inconsciències tard o d’hora acaben fent-se presents i passant factura).
El model de TVM ha fet un gran servei a la ciutat de Mataró, als seus conciutadans/es i a les seves institucions. Pel que sé, un dels seus puntals, més enllà del seu propi programa, ha estat en Manuel Roca Cuadrada. Jo el vaig conèixer en el tèxtil, fent mitjons a l’empresa familiar al carrer Sant Agustí. El meu pare els hi trescanava fil. Qui no ha tingut relació amb aquest sector a la ciutat? Sempre amb el cuquet del periodisme, més endavant, vaig seguir els seus anhels en la transició, i en la Transició, del periòdic “Mataró”, quan ho va deixar en Navarro Fargas (el del “Movimiento”), fins l’exhauriment del projecte de diari local que ningú mai més ha aconseguit tornar a aixecar, probablement per què els temps són uns altres, per acabar sent jo–segons va dir ell mateix al començament d’aquest darrer programa- l’entrevistat que més vegades he passat pel programa (Res d’estrany donat el càrrec que vaig exercir i els llargs anys que ho vaig fer).
Des del reconeixement, l’afecte i l’amistat, moltes gràcies per la teva feina Manel!
Mataró, 26 de desembre. Sant Esteve.
25 de desembre, 2009
24 de desembre, 2009
Aquesta nit...
Impostura. Quina barra!
Demà posats a taula oblidarem les penes
-i de l'alegria en farem viure-
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i just després arrencarà a somriure.
Ràpidament he anat a una vella antologia d’en Salvat que m’ha acompanyat molts anys i, evidentment, el meu record és el correcte.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som -,
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora dels postres
I desprès de mirar-nos arrencarà a plorar.
Joan Salvat-Papasseït. Antología (texto bilingüe) selección i traducción de José Batlló. El Bardo, colección de poesía. B-1972.
Com que es tracta –l’enllaç- de la propaganda de la celebració de les festes nadalenques a un hotel barceloní m’ha entrat el dubte de si potser podia haver-hi una altra versió que la coneguda i reconeguda poesia ja que l’original crec que té un sentit completament diferent i divergent. Però no, crec que no. Això és una vil impostura totalment allunyada de l’esperit d’en Salvat de qui no sols s’han apropiat i manipulat el seu text sinó que a més li han col·locat el seu nom a sota . Quina barra!
Mataró, 24 de desembre.
Vuelve a casa por Navidad…
En Joan ens va avisar des Barajas: “Compte! Que aquí hi ha un pollo monumental!”. De retorn a casa desprès del darrer Ple de l’any (no recordo ara si mai havíem tingut sessió fins aquestes dates, amb la loteria per entremig i tot) ens ho havíem agafat amb calma. Habituats com estem a pujar als avions com aquell que pren l’autobús no varem caure en aquest cúmul de circumstàncies que s’estaven donant. Bé, el vol de les 17,45 suspès, el de les 18, 45 complert, no hi havia més remei que esperar fins el de les 19,45. Els companys i companyes que va apostar per l’AVE la varen encertar més.
Tota la tarda per davant a Madrid al començament de l’aturada de treball nadalenca i del cap d’any. Què fer? El Thyssen està a tocar i encara no he vist les “Lágrimas de Eros”. Aprofitem-ho, doncs.
Mataró, 24 de desembre.
23 de desembre, 2009
El darrer dissabte d’advent.
Com que per la tarda tenia feina la compra al súper també la varem fer al matí enlloc del nostra hàbit de fer-ho després de la migdiada sabatina. També es notava més ambient, o potser era el canvi d’hora.
Quines polítiques poden haver-hi contra l’atur? Mobilitat, formació i solidaritat. Aquesta és la meva modesta recepta.
Hem de tenir clar i explicar-ho que caldrà anar a cercar feina allà on n’hi hagi, tot plegat aquest és un país en que la gent s’ha mogut molt buscant feina amunt i avall, dins i fora, i en quantitats apreciables. Ara no tenim per què ser diferents.
La formació és clau, no cal insistir-hi massa i menys en una reunió de joves interessats en la política. Però no cal donar-ho per dit. Potser als joves no els agrada que un gran, o “carrossa”, els refregui aquest tema pel nas, però jo no me’n estaré de fer-ho sempre que pugui.
La solidaritat és una de les nostres senyes d’identitat ideològica. A la gent d’una certa edat i escassa formació que se’ls han ensorrat els sectors econòmics en els que treballaven i que els serà difícil tornar-hi, per què segurament ja no hi seran, caldrà ajudar-los a continuar a viure en la societat, tots junts.
Ah! l’economia, l’economia. Que poc en sabem! La ciència lúgubre.
En Romuald Grané, malgrat els seus anys –ja llargs- no para. “Cal que ens acompanyis a la cloenda de les xerrades que hem fet sobre la Pau els de l’Associació de la Gent Gran de la Residència de la Gatassa, vindrà l’Antoni Segura.”
No puc fallar al seu entusiasme i cap a la sala d’actes del I.E.S. Miquel Biada, amb dificultats per deixar el cotxe i arribant just al començament del acte però sense poder complir en la seva totalitat: conferència, nadala, cantada del la “Primavera per la Pau”, xeflis. Bon Nadal, Romuald!, i que per molts anys segueixis al peu del canó.
Complir més encàrrecs i compromisos per acabar a la Basílica de Santa Maria en el concert de Nadal de la Caixa Laietana (encara).
El Teatre Monumental torna a estar en obres. Quan el tirarem a terra (és una altra andròmina) i farem un auditori nou? Jo no me’n vaig sortir Caldria un pacte de ciutat per aconseguir-ho, però si no es va assolir en èpoques de bonança ara encara deu ser més difícil. Calia anar abrigat a Santa Maria i ens varem trobar amb la sorpresa que, al menys a la part del davant, el senyor rector havia instal·lat un sistema de calefacció que junt amb la gentada que omplia l’església va fer l’audició tèrmicament acceptable.
Primera part, molt agradable i tradicional, de la Polifònica de Puig-reig i a la segona part, canvi de registre, amb La Locomotora Negre. Aquests porten un cantant guineà que es va presentat abillat amb una roba suposo que tradicional del seu país que ressaltava encara més el contrast d’un recital festiu de jazz en el presbiteri de Santa Maria. El súmmum (per mi), la interpretació d’un blues a ritme de twist (així ens ho varen vendre) amb lletra de Salvador Espriu que va resultar ser una proposta que va fer de lletra per adequar els Segadors als temps d’avui.
Si volíeu escoltar
obriríeu les finestres....
En la dèria nacionalista, arcaica com correspon, no sé pas si algú va fer esment en el seu moment d’aquesta possibilitat d’adequar el nostre himne nacional que hagués estat molt més adient i actual. Llàstima!
Madrid, 22 de desembre.
Sembla que aquest any, tampoc. Tampoc m’ha tocat la grossa i mira que sí que portava un dècim. Veurem si toquem alguna cosa de la “pedrea”. Mentre hi hagi salut...
21 de desembre, 2009
La Nostra.
Mataró, 21 de desembre.
15 de desembre, 2009
Ciutats alemanyes. Würzburg.
Ah!, malgrat la meticulositat i funcionament germànic varem patir el retràs del tren que per alguna causa va patir una averia que va deixar algun temps, breu, sense servei la línia per tornar a Frankfurt. Res, com a casa passa de tant en tant. No sé si allà, per això, s’aixequen els escarafalls que fem aquí quan passa una cosa semblant.
Madrid, 15 de desembre.
Ciutats alemanyes. Frankfurt.
Aprofitant que tenen un retrat de la Simonetta Vespucci de Sandro Botticellli, el Städel Museum ofereix en aquestes dates una exposició temporal extraordinària amb un grapat d’obres del florentí portades de diversos indrets.
La volta que varem fer el dimarts al matí, abans de tornar cap a casa, pel districte financer tampoc va delatar gran ambient. Sí que hi han alguns gratacels espectaculars però pràcticament es poden comptar amb els dits de la mà, ben lluny dels de qualsevol ciutat nord-americana. La cèntrica zona comercial semblant a la de tota gran ciutat.
El menjar en els restaurants normals, típics o populars, completament previsible. Porc en les tradicionals presentacions, kartoffels i coll agre, cervesa i riesling. Clar que l’oferta gastronòmica cosmopolita era nombrosa. Varem acabar en un tailandès, per variar una mica.
Madrid, 14 de novembre.
14 de desembre, 2009
Ciutats alemanyes. Colònia.
Pintura del Museu van Gogh d’Amsterdam convidada aquesta temporada al Wallraf-Richartz Museum.
La catedral de Colònia impressiona per les seves mides, encara que és més interessant veure en el lloc central de l’altar major el reliquiari de les restes dels Reis Mags d’Orient que són els patrons de la ciutat. No solament és veritat la seva existència sinó que aquí hi ha la prova (?) amb les seves restes. Això de la religió institucional sempre s’ha basat en l’engany dels poderosos, en aquest cas els bisbes i l’emperador Barba-roja, i la credulitat del poble.
Com que encara som a l’advent, el tríptic de Stefan Lochner que representa l’adoració dels Reis estava tancat mostrant així sols els darreres de les seves ales que representen una Anunciació (suposo que del mateix autor). Després, al museu Wallraf-Richartz, ens varem poder delectar en directe amb la seva famosa Verge del roser.
Dos museus. El Ludwig, a tocar mateix la catedral, d’art del segle XX i actual en un adequada instal·lació arquitectònica. Extensa mostra de Picasso, del surrealisme i dels expressionistes alemanys i bones mostres de fotografia. El que em va agradar més va ser veure en directe el quadre de Dalí “L’estació de Perpinyà”. És conegut que ell deia que aquest indret era el centre del món.
El segon, el Wallraf-Richartz és una gran joia. Comença amb una esplèndida col·lecció de tríptics religiosos dels segles XIV, XV i XVI i continua amb extraordinàries mostres puntuals de pintures del XVII, XVIII i XIX fins a tancar amb un Munch. Del tot recomanable, en un edifici nou i modern que presenta molt bé les obres exposades, amb el millor culet que he vist fins ara del rococó francès, el de la senyoreta Louise O’Murphy, d’en François Boucher, que en va fer un altra pràcticament igual que està a Munich.
Cañones o mantequilla.
En aquella nota vaig expressar els sentiments que tenia sobre aquest mestre de generacions d’economistes d’arreu del món. “Cañones o mantequilla” serà per sempre el punt de partença dels debats pressupostaris. Descansi en pau.
12 de desembre, 2009
Tornem a errar-la.
Les actuals societats riques modernes estan sotmeses a dos vectors de força en matèria fiscal. El primer és el qüestionament de la fiscalitat personal i progressiva amb l’excusa de l’extensió de les capes mitges amb escassa sensibilitat social (desclassament per baix o per dalt) i la tendència a l’augment de la imposició indirecta, l’IVA, els impostos especials,… El segon vector l’ha proporcionat el dilatat període de bonança econòmica que hem travessat que ha permès obtenir quantiosos recursos a l’Hisenda Pública i que ha comportat el miratge de que era possible finançar indefinidament les demandes quasi il·limitades de despesa pública.
Aquí, a Espanya, en els darrers temps, moltes vegades amb l’excusa armonitzadora amb els països del nostre entorn, s’ha suprimit l’impost sobre el patrimoni (error); s’ha establert una doble escala tributaria entre les rendes del treball, progressiva, i les del capital, reduïda i proporcional; s’ha reduït l’impost de societats en cinc punts i per les pimes ara hi ha la possibilitat de deu; moltes CCAA estableixen reduccions, quan no supressions, d’impostos cedits, especialment en el de successions (i desprès es queixen de falta de recursos!). Alhora, ara, hi ha la proposta d’augmentar lleugerament per l’any que ve l’IVA, tot mantenint les demandes de que tals o quals tipus productes tinguin un IVA millor (més baix s’entén).
Però no per això s’han fet propostes de reducció de les prestacions públiques. La deducció dels 400,-€ lineal en l’impost de la renda establerta l’any passat va ser molt criticada en el seu moment, però ara la seva supressió també ha aixecat crítiques i s’ha acabat mantenint en part. Es va establir l’ajut dels 2.500,-€ per naixement, també criticat però que ara ningú proposa retirar. Reforma de les finances autonòmiques, fons d’inversió local de 13.000 milions d’euros en dos anys,... Les demandes de despesa a les Administracions Públiques, a tots els seus nivells, fan pensar que per a molts l’Estat és la bota de Sant Ferriol.
Ara per ara, per l’any 2010, la relació ingressos/ despeses en els pressupostos de l’Administració central és de 2 a 3. És a dir, el dèficit serà un terç de la despesa. Quasi bé res!
Aquests dies a Catalunya estem veiem un acte més d’aquest desori fiscal. La reforma del impost de successions. L’amic Martí Carnicer intenta explicar-ho. Reformar per preservar, diu. Estava al pacte del Govern d’Entesa. Ens hem d’acostar a Europa. No hem de ser dogmàtics. D’acord, Martí, però us esteu passant molt de frenada, més de tres pobles com es diu ara (més exactament, més de tres ciutats metropolitanes). Home, 500.000,-€ sense tributar gens és excessiu, molt excessiu! No em sembla correcte, gens correcte. No hi estic d’acord! En la línia d’enterbolir el conjunt de la fiscalitat que caracteritza els temps que corren és una nova victòria d’aquells que volen un estat feble en defensa dels seus interessos que no són precisament els de la redistribució de la renda i la riquesa. Redistribució necessària per permetre una millora per l’igualtat de les oportunitats de tots els ciutadans/es. Ho sento, sóc un clàssic.
De seguir per aquest camí, el també amic i company Antoni Castells quan torni a la seva càtedra d’Hisenda Pública a la Universitat enlloc d’explicar als seus alumnes les teories hisendístiques tradicionals haurà d’explicar les accions fiscals post-modernes (que són molt antigues, com el Domund) com la Marató de TV3. Són els temps que corren. Són els temps que deixem córrer.
(Diego Rivera, La noche de los pobres.)
Madrid, 10 de desembre.
11 de desembre, 2009
Solé Tura en el record.
En el meu record quedaran moltes coses d’ell en el camí polític compartit en una part de la seva vida. N’explica una: eleccions municipals del 1991. En Solé, llavors Ministre de Cultura, va ajudar-nos a la campanya del Maresme en alguns actes a varis pobles un cap de setmana.
Havia de presentar a la que era la nostra candidata llavors de Cabrils. Crec recordar que es deia Maria García (va desaparèixer desprès de la vida orgànica i mai més n’he sabut res. Coses de les candidatures als pobles). Evidentment l’anunci de la presència d’un Ministre en un acte públic a la localitat va aixecar molta expectació. No crec pas que mai hi hagués anat cap de Ministre a Cabrils i probablement no en tornaran a veure cap d’altre. La sala de La Fàbrica estava plena de gom a gom, però per culpa de la marxa dels actes anteriors d’aquella atapeïda tarda la seva arribada es va endarrerir força. La resta dels que havíem d’intervenir en la presentació varem haver de començar sense ell i a mesura que augmentava el retràs haguérem d’improvisar allargant-nos per entretenir el personal.
Sempre recordaré l’explicació que vaig fer de les visions politiques que a grans trets es donen a les societats entre conservadors, liberals, progressistes i radicals que vaig anar desgranant tal com si fos una classe de dret polític davant d’un auditori que no sé si estava gaire pel que els deia.
En tot cas, crec que en Solé Tura, com a professor de Dret polític, hauria valorat positivament el meu esforç tota vegada que molts dels rudiments de Ciència Política que tinc els vaig aprendre de la seva mà ja que algun dels seus llibres m’han acompanyat.
L’Albert, el seu fill, li va fer un encertat homenatge.
En el record, gràcies per tot el que vas fer, Jordi.
Madrid, 10 de desembre.
04 de desembre, 2009
Esbarjo.
Mataró, 4 de desembre.
02 de desembre, 2009
La fi de la Caixa de Mataró.
Sí, ja no és el temps de la industrialització i la necessitat de protecció social de la nova classe proletària. La reforma Fuentes Quintana, als començaments de la represa democràtica, va obrir nous espais econòmics a les caixes d’estalvis. Noves perspectives amb el repte d’intentar mantenir l’idea originaria als nous temps.
Les caixes d’estalvi no són, no haurien de ser, bancs i crec que no han sabut, o pogut, trobar el seu paper en un sistema financer cada cop més complex i sofisticat. Al menys el paper d’acord amb els seus orígens, encara que no sé pas si era possible.
Poc debat públic hi ha hagut sobre això, malgrat sembli el contrari. Ni polític ni social. Què s’hauria d’haver fet? Endinsats en la jungla financera, com s’ha demostrat que ha esdevingut aquest sector, no hi hagut més remei que patir-ne les conseqüències.
La situació actual del món financer sembla que porta al final del recorregut per moltes caixes d’estalvis, entre elles la nostra, la Laietana de Mataró. El compte de resultats mana, amb la reducció dels marges per atendre les necessitats de funcionament i el manteniment de l’obra social. La capitalització sols amb recursos propis dóna per al que dóna en aquest tipus d’entitats. La caiguda del inflat mercat immobiliari debilita molt aquesta aposta de risc en la que va caure molta gent, no sols les Caixes. I el regulador, el Banc d’Espanya, s’imposa.
S’ha discutit, o parlat, molt de la politització de les Caixes amb el desenvolupament de l’Estat de les autonomies (abans, en la dictadura, no n’hi havia de política!). També s’ha explicat molt la diferència catalana en aquesta crítica. No s’ha dit gaire bé res del escàs lligam que han acabat tenint les nostres caixes amb el escanyolit teixit social de les nostres col·lectivitats. Sí, no estaven controlades políticament, crec que això ha estat evident. No estaven controlades. No estaven controlades socialment per ningú, encara que formalment per ho eren per entelèquies. Sols estaven controlades pels seus directius. La tecnocràcia pura, amb els seus propis interessos. Ara s’ha vist que el rei estava despullat. No ens havíem atrevit a dir-ho.
En mig del terrabastall financer d’abast mundial, que no deixa a cap dels seus agents fora, no hi ha agafador social. Les Caixes no tenen agafador social per, com a mínim, discutir què passa i quines sortides són o no possibles.
Quina ha estat la reacció del cos social, de la famosa societat civil, en el que passa a les Caixes d’estalvi? Llevat d’algunes tímides veus que en alguns indrets, no pas a casa, sols han pogut expressar la seva impotència, res de res. Trista constatació del que realment som.
Vaig poder estudiar, tenir “carrera”, gràcies a ser becat per la Caixa d’estalvis de Mataró, a casa eren treballadors. De segon de batxillerat a segon de carrera, quan vaig renunciar a continuar sent becari per començar a treballar de la mà de l’ Ernest Lluch. Sóc, en part, fruit dels objectius socials que es varen proposar els fundadors i mantenidors de la Caixa de Mataró, la caixa de la meva ciutat. Moltes gràcies.
Com a anècdota. Algun dia caldrà explicar el conflicte entre els logos de la Caixa Laietana i del P.S.O.E. a la represa de la democràcia, ja fa més de 30 anys.
Madrid, 2 de desembre.