Resum de l'any.

Sic transit gloria mundi.

Natura morta: Una al·legoria de les vanitats de la vida humana.

Harmen Steenwyck, 1612-1656

The National Gallery. Londres.

Mataró, 30 de desembre.

¡Resistiré!

Amb la botigueta tancada i ja sense feina, m’he anat a apuntar a l’oficina de col·locació. Aquí hi ha el document.

Sense prestació per atur, lògic, no hi tinc dret, no estava contractat per cap empresa, aguantaré fins a arribar a la jubilació. Sempre vaig creure en la faula de la cigala i la formiga. ¡Resistiré!

Mataró, 14 de desembre.

Un aparador vist al carrer.

Un vell conegut de molts anys (de fet me’l trobo cada matí) em dóna a conèixer el seu blog d’ara.

Em diu si el puc fer córrer entre parents, amics i coneguts (no em parla dels saludats), per si els pot interessar fer-hi una ullada de tant en tant.

Crec que, ara per ara, no és gaire original. Bé, que ja se’n han vist alguns de semblants. Veurem com continua, si continua.

Res, doncs això, vosaltres mateixos. Gràcies per l’atenció.

Mataró, 1 de desembre.

Comiat i tancament.*

La M. Antònia va arrufar el nas quan li vaig dir. No és que li hagi agradat mai gaire el blog i el que hi he posat, però que pensa que em rendeixo. És veritat. Estic cansat.

Ha arribat l’hora de baixar la persiana i tancar la botigueta, de tancar aquest blog. Vaig obrir-lo ja fa més de sis anys. Llavors deia que veuríem com s’aniria desenvolupant. “Se hace camino al andar...”

Aquest diari ha recollit moltes coses de la meva vida: activitat personal, professional i política; pensaments i reflexions; fets i coses que m’han cridat l’atenció; he retallat i enganxat. En un moment determinat, ja no recordo quan, a la vista del què anava esdevenint el que hi posava, vaig creure més convenient titular-lo Diari, al estil dels diaris personals, ja que era més adient.

Més de 1.500 entrades de tota mena (amb aquesta 1.529). Pràcticament els anys que he desenvolupat la meva vida política i professional de Diputat al Congrés a Madrid. Vaig començar-lo a l’any de ser-hi, el 2005, ja assentat en la nova feina, coincidint amb l’eclosió d’aquesta nova possibilitat de comunicació. El tanco ara quant l’actual mandat legislatiu s’ha esgotat. I també quan ja ha passat el bon moment d’aquest mitjà. Ja no està tant de moda, han aparegut noves eines que no sé si són més bones. No m’hi he ficat.

Primer va estar obert completament als comentaris, però a la vista de com s’entén la interrelació a la xarxa els vaig anar restringint, controlant i garbellant. He deixat dit el què penso sobre aquest fet. Que un diari personal sigui públic no vol dir pas que sigui del públic. És personal. Si a algú li agrada, bé. Sinó, no cal que s’hi aturin. El gust és lliure i no obligatori.

Estic satisfet del que he fet, molt. M’ha portat alguns disgustos, és cert. Però pocs i els normals. Els normals de l’exercici lliure de l’opinió –qui té boca s’equivoca- en una feina com la que he exercit. També m’ha portat alguns reconeixements, menys. Els agraeixo. Crec que el conjunt, les 1.529 entrades, em reflecteixen força bé, amb els meus defectes i virtuts si en tinc. M’ha servit per molt, principalment per ordenar el què pensava i per deixar constància del què feia. També per veure les meves mancances en el meu propi idioma, que vaig aprendre per transmissió oral com corresponia als de la meva edat, i desprès d’una forma molt defectuosa, de la que en sóc molt conscient, autodidàcticament. Tot això m’ha servit. M’ha anat bé.

Vaig intentar complementar-lo amb un altre blog en castellà, que per manca de temps i, suposo, de ganes, no ha tingut continuïtat i ha acabat estroncat. Des de Madrid, allà on he estat treballant aquest temps, potser hagués estat millor fer-ho més en castellà, però un dels objectius era tenir presència a casa, allà on visc i d’allà on sortia la meva representació i per tant la meva feina.

Algunes entrades han causat rebombori, però més soroll que no pas nous. Hi ha gent que salta per un no res. Algunes opinions punyents han aixecat ampolles. Pell fina que tenen alguns. Potser m’he fet alguns enemics, no ho crec pas; he perdut alguns amics, això em sap més greu; gent que ha canviat per bé o per mal la percepció que tenia de mi; o s’ha creat una opinió negativa segons el què ha llegit, o ha interpretat del que he escrit, o potser al revés, fins i tot algú, també crec que pocs, li ha agradat el què deia i com ho deia.

Però en la meva actual perspectiva vital, personal, és estèril pretendre que el que digui o deixi de dir serveixi per res. Per tant, l’esforç que representa mantenir l’objectiu amb el que vaig obrir aquest diari, i que he anat desenvolupant en tot aquest temps que ha estat viu, és perfectament estalviable. Pot dedicar-se aquest esforç  cap a d’altres coses per a mi més profitoses en les meves actuals circumstàncies.

No tot el que he escrit i pensat en aquests sis anys està en aquest diari. He explicat alguna vegada que hi havia una llibreta amagada. Bé, una llibreta i alguns quaderns començats que ara serà bo que ordeni juntament amb altres escrits públics apareguts per aquí i per allà, alguns fins i tot abans de la data de començament del blog. Tot plegat configura un bon gruix de lletres que no sé pas si pot ser de l’interès d’algú, però sí que ho és per a mi.

Al baixar la persiana penso sí cal alhora eliminar-lo. Sols és un clic al Blogger i ja està. També puc deixar-lo penjat aquí. Bé, no sé quant temps durarà això en el ciberespai. Serà perdurable? Ni idea. Pel que pugui passar ja he trobat la forma de preservar-lo, sembla, en un arxiu informàtic que guardaré a casa. Espero que serveixi per traslladar-ho als meus descendents. D’ells serà el problema decidir què fer-ne. Ja ho decidiran. El que sigui. Jo ja no hi seré.

De  moment  deixaré la persiana baixada, però no hi posaré ni pany ni clau. Si algú vol aixecar-la i entrar a dins que ho faci. Clar que amb el temps tot això s’anirà omplint de pols i teranyines, ... i fantasmes.

Obriré una altra botigueta? Probablement. Però en tot cas tindrà un altre caire, uns altres  objectius.

Zasss! Raaaac!! Avall!! Adéu-siau!! Bon dia!!

Si em faig vell en les paraules...

Madrid, Dalmàcia, Mataró. Juny, juliol, agost de ’11.

*Aquesta entrada la dedico a tots aquells/es que han estat seguint, de forma constant o esporàdica, aquest blog. Els que l’han seguit amb preocupació, que n’hi ha, ja no la tindran. Mereixen viure més feliços. Els que l’han seguit per obligació, que també n’hi ha, tindran una feina menys. Llàstima!, ara tampoc n’hi ha tanta. Els que l’han seguit per curiositat que no pateixin, hi ha moltes coses més interessants per entretenir-se. Continueu mirant al vostre entorn. Ho lamento per aquells/es als que potser els interessava de veritat, estant-hi o no d’acord. Tampoc deuen ser tants, algun petit grapat. Els dono vivament les gràcies pel seu interès.

Vaig consultar aquesta entrada de comiat, quan era un projecte, a les Meritxells, la Batet i la Cabezón, companyes a Madrid. Els va saber greu i varen creure que potser seria millor fer-la en el moment de plegar de la feina. Total eren pocs mesos. Els vaig fer cas. Gràcies pel vostre consell, mosses!

En Pep Monrós.

En Pep és un amic amb qui compartim –entre d’altres coses- any rere any un sensacional sopar de bolets ara a la tardor.

Ell és molt aficionat a la fotografia i amb les possibilitats de les tècniques d’avui en dia en gaudeix molt. Té la costum d’enviar per mail als amics –generalment a altes hores de la nit- acudits, reculls de fotos, vídeos curiosos i tota mena de material que corre per la xarxa. Cada matí, al obrir l’ordinador, em trobo alguna de les seves trameses. A vegades no coincideixo amb alguna apreciació seva, especialment de política, i li faig saber la meva discrepància.

És un dels meus proveïdors d’imatges. Crec que alguna vegada ja ho he explicat. He obert un parell de carpetes on hi vaig emmagatzemant moltes de les coses que m’envia i el que també m’envia altre gent: parents, amics i coneguts, i desprès d’aquí n’extrec moltes de les il·lustracions que han acompanyat els escrits d’aquest blog. Coincidim en que ens agraden les senyores maques i els paisatges tardorencs i acolorits.

Ara que això ja s’acaba, vull penjar una foto molt bonica que venia dins d’un recull que em va enviar com a agraïment i reconeixement de la seva consideració. Gràcies, Pep. Espero continuar rebent molt temps més el que creguis oportú enviar-me per poder-ne continuar gaudint.

Mataró, 1 d’octubre.

Ucronía. En defensa de Rodríguez Zapatero.

Ucronía: f. cult. Reconstrucción lógica, aplicada a la historia, dando por supuestos acontecimientos no sucedidos, pero que habrían podido suceder. (R.A.E.)

A la última reunió de la Comité Permanent del GPS (que aplega, junt amb la Direcció del Grup, tots els portaveus a les Comissions) vaig parlar del “Idus de maig". (De maig i no de març, vaig aclarir). Feia referència a les decisions que el President del Govern va portar a la Cambra dels Diputats el maig de l’any passat desprès de la turmentosa reunió del Ecofin del 9 de maig i que van representar un gir total en la política econòmica que el Govern havia intentat portar fins aquella data i tot el que va venir desprès, reforma de la Constitució inclosa.

Llegeixo ara que el cap del PP, Mariano Rajoy, al ser preguntat sobre què farà si arriba a La Moncloa desprès del 20-N, contesta: “Todo depende de cómo esté la situación de la economía en este momento”. (http://www.elpais.com/articulo/espana/Rajoy/decidira/mantiene/recortes/funcion/economia/elpepunac/20110927elpepinac_2/Tes.)

Aquesta frase no és traduïble, com fa trapellejant l’entradeta de la portada del diari, per  “Rajoy vincula sus futuros ajustes a la herencia que reciba de Zapatero”. Són coses ben diferents. L’herència que deixarà l’actual Govern és ben coneguda. Se’n ha parlat a l’abast i s’ha utilitzat amb totes les interpretacions possibles. El que diu Rajoy és una altra cosa: “Depèn. Depèn de com estigui l’economia en aquell moment”. Que, aclarim-ho ràpidament, és com estarà el pati del nostre entorn econòmic a finals d’any i com ens repercutirà a nosaltres. És a dir, depèn de si està millor o pitjor. Que tot pot ser.

Pujaran o abaixaran els impostos? Depèn. Mantindran o reduiran les pensions? Depèn. Congelaran o abaixaran els sous dels funcionaris públics? Depèn. Faran més o menys inversions? Depèn. Collaran més o menys els comptes de les CC.AA.? Depèn.

Depèn, depèn. Depende, ¿De què depende ? que cantava Jarabe de palo.

Ara bé, això, l’adaptació de la política econòmica a les circumstàncies vertiginosament canviants, ¿no és el que ha vingut fent el Govern socialista des que va esclatar la crisi?

Llavors, què se’ns proposa per part de la dreta?  ”¡Quítate tú que me pongo yo!”

La darrera presentació pública que he fet d’aquesta evolució està en la següent diapositiva.

Si els més negres auguris s’arribessin a complir, el “Depende”, ¿no comportaria un govern de salvació nacional? Clar, depèn. “Depende”.

El mes de maig de l’any passat el President del Govern tenia algunes alternatives possibles a prendre.

Dimitir. Explicar a la població que ell no estava disposat a fer el que se li demanava que fes des de les instàncies comunitàries. Això podia tenir algunes variants. Un nou Govern amb la mateixa majoria parlamentària, un nou cap de Govern. Però, ¿qui del GPS podia entomar tal repte, si el Secretari General dels socialistes deia que ell no ho feia per anar contra els seus principis? Això obria un període de convulsió fenomenal que, donades les circumstàncies, no era gens aconsellable. També es podia haver donat una majoria parlamentaria diferent, encara que era pràcticament impossible atesa la composició de la Cambra. Un Govern de transició tècnic, també.

Convocar eleccions anticipades. Aquesta és la proposta que -a toro passat- ha apuntat molta gent. Ja que les circumstàncies eren diferents de les del març del 2008, moment de les darreres eleccions generals, convenia convocar  a la ciutadania. Però, quina oferta electoral haguessin fet les formacions polítiques als electors? “Miri, hem d’aplicar el que ens imposen. O, miri, no volem aplicar el que ens diuen”. Però, com explicar la complicació del moment al ciutadans? Tres mesos de debats públics, mentre els mercats apressaven per prendre solucions. Perquè el problema estava, i encara està, en la necessitat de cobrir el forat entre les despeses i els ingressos.

Liquidacions en termes de comptabilitat pública de les operacions no financeres de l’AGE. En milions d’euros. Font IGAE.

El que no vol, o es resisteix, entendre l’esquerra “de debò”, els sindicats, els indignats, molts columnistes i tertulians xerrameques (però que cobren per garlar), la ciutadania que creu que viu a Xauxa, la gent senzilla, és la dura realitat que fa que haguem d’anar continuadament a buscar qui ens deixi els diners per arribar a final de mes. Ja no tenim la màquina de fer bitllets i amagar el problema creant massa monetària, i inflació. La caixa s’omple amb el que hi aportem i el que ens deixen. Hem d’anar als “mercats”. “Els rics, s’escapoleixen!” D’acord, aquí hem fallat. Però hem d’aprofundir també en allò de “Amb IVA, o sense IVA?”, i amb els beneficis que hem aconseguit demanant-ho tot ara i aquí, per què ho vull, ho necessito i em fa falta. http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Politicos/contables/elpepiespcat/20110930elpcat_7/Tes.

La tercera opció és la que va prendre Rodríguez Zapatero. Coneixedor de l’escàs marge que tenia va tirar pel dret. És aquella frase seva: “Cueste lo que cueste, me cueste lo que me cueste” Rostit, n’ha quedat rostit. Ell, el seu Govern i l’opció política que li hem donat suport. Sí, ara es parla de retallades, massa retallades pel broc gros, sense “finezza”, encara que no sé si és gaire possible tenir “finezza” en aquesta situació. Però expliquem les coses ben explicades: la meitat dels 60.000 milions de dèficit dels dos darrers anys se’ls ha emportat la partida de prestacions als aturats que és de més de 30.000 milions. Política antisocial? Au, home, au! Feu-vos ho mirar. Segons què decideixi la ciutadania el proper 20-N ja veureu què seran les polítiques antisocials.

Potser si que hauria pogut haver-hi una quarta solució, variant de la tercera. Una explicació més acurada de la situació i una presència més convincent del President, del Govern i del Partit exposant les alternatives possibles i les seves conseqüències. Potser sí. Però l’opció que va prendre Rodríguez Zapatero va ser una decisió responsable. Ja ho he dit alguna altra vegada: L’important no és mantenir-se de qualsevol manera portant el vaixell, sinó que aquest no s’enfonsi i s’aguanti surant en mig de la tempesta, que és encara molt forta. Perdre la cadira no és el més greu en un polític. És part del joc.

President Rodríguez Zapatero, moltes gràcies! Ha estat dur aquests darrers temps que t’he acompanyat i t’he recolzat, però tenies, teníem, poques alternatives. Les generacions futures valoraran la teva feina. Segur que hi ha coses que s’haguessin pogut fer diferent i potser millor. D’elles, de les generacions futures, serà destriar-les, aprendre’n i actuar en conseqüència. No ploreu pas sobre la llet vessada.

Mataró, 1 d’octubre.

Octubre.

Menjar plegats.

Mataró, 1 d'octubre.

Espectacular! El tràfic aeri mundial en 24 h.

Mataró, 29 de setembre.

Sacyr/Repsol.

És l’exemple darrer de com van anar les coses en els temps esplendorosos (per alguns) del finançament incontrolada de tot.

Ara, si Sacyr no pot tornar els crèdits que li varen deixar ha d’assumir les seves responsabilitats i no emmerdar més la troca. Si ha de fer fallida, doncs que la faci. El capitalisme no ha de comportar sols guanyar sempre, i guanyar els de sempre. Hi ha risc, no és un joc que sempre ha de donar beneficis, i si es perd, es perd.

Al seu torn, les entitats financeres, importants i reconegudes, que varen ajudar a un “pirata” (segurament tan pirata com ells)  també han d’assumir davant els seus accionistes que els ha sortit malament l’operació amb el que correspon. Que en lloc de guanyar-hi, hi hauran perdut, com en el cas de les hipoteques dels pobres treballadors que ara no poden pagar-les. Hauran de quedar-se les accions de Repsol al preu que els en donin ara i fer-ne el millor que puguin pel bé del país.

Ja se sap, en el capitalisme, a l’hora de vendre el preu real és el que te’n donen, no el que potser val. A l’hora de comprar també compte el mateix: el preu que te’n demanen, no el que potser val. És el joc. No diuen que és el millor joc? Doncs, a totes! Sense excuses ni subterfugis. Els talls… i els ossos.

I potser fora bo que els responsables d’aquesta operació fossin penjats pels … a la plaça pública per escarni i moralització social (encara que n’hi hagi algun dels meus). Candidat! Digues alguna cosa!

Mataró, 30 de setembre.

Al Consell de Federació.

Es celebra Consell de Federació dels socialistes maresmencs per recollir les propostes de les Agrupacions de possibles candidats per anar a les llistes de la nostra circumscripció a les properes eleccions generals, debatre-les (és un dir) i traslladar-ne la resolució pertinent a la Comissió nacional de llistes.

Agraeixo les mostres d’estima expressades i els obsequis que em són entregats. En tindré un gran record.

Aprofito per acomiadar-me dels càrrecs orgànics.

 "Companyes, companys:

El passat 15 de juliol vaig anar a veure al nostre encara Primer Secretari, José Montilla, per dir-li que s’havia acabat, que me’n anava a casa, que ja en tenia prou. El primer de juny havia escrit al meu blog: “Baixo del vaixell de sempre i pujo al petit bot de la meva historia i la meva dignitat”.

En el darrers temps m’he trobat molt incòmode en el nostre partit, en les seves estratègies, en la seva organització, en moltes de les seves decisions i així ho he manifestat, com és conegut. Al seu torn, l’organització del partit també m’ha manifestat la seva incomoditat per les meves posicions, especialment per fer-les públiques. “Ah, el blog d’en Manel Mas!” Les opinions heterodoxes mai han cotitzat a l’alça a les organitzacions.

Em retiro. Cap a casa. Ja heu vist que no he fet cap intent de tenir possibilitats de continuar ostentant càrrecs públics. Ja em vaig retirar voluntàriament dels orgànics. No tinc cap ganes de combat. Mai he fet combat orgànic per obtenir cap càrrec. Ara, a l’edat que ja tinc, menys.

Han estat molts anys, més de 32. He estat regidor, Alcalde i representant municipalista i ara darrerament Diputat en Corts. Des de sempre he estat membre del Consell Nacional. Més de mitja vida de la que estic molt satisfet del que he aconseguit fer pels meus ideals. Ja sóc gran, encara que no em sento vell, i potser és hora que em decanti, i més quan la meva veu discordant és marginal i solitària, el que em genera dubtes sobre si no estic desencertat.

Amb tristesa per mi, ja que aquesta ha estat la meva vida que hauré de reconduir, però també amb tristesa per les perspectives que veig a la nostra organització a la que no sé si podré ajudar a millorar gaire.

Puc dir amb satisfacció que sempre que he participat o encapçalat una llista socialista en unes eleccions els ciutadans/es l’han fet guanyadora. Però, ja està. S’ha acabat.

Permeteu-me en aquest moment agrair-vos la confiança que m’heu atorgat en tots aquests anys, vosaltres i els òrgans corresponents del Partit. També agrair-vos la paciència amb que m’heu suportat en aquest temps i demanar-vos excuses per les incomoditats i molèsties que us he pogut ocasionar.

Vull acabar amb una petita metàfora. En els anys 60 els Plans de Reconversió tèxtil estimulaven la destrucció de maquinaria obsoleta per modernitzar les indústries. El meu pare va recuperar de cal drapaire, de la ferralla, una màquina per bobinar fil que recordo el vaig ajudar a tornar a muntar peça a peça i que va servir després uns quants anys més. Sí, molt marginalment, però encara va ser ben útil.

Res més. Gracies."

Mataró, 29 de setembre.

Un Robafaves a Madrid.

A tots ens agrada que ens recordin. ¿Què podia deixar a les oficines del Grup Parlamentari Socialista de l’edifici de la Carrera de San Jerónimo, 40 –part del complex del Congrés dels Diputats- que amb el temps recordés els meus anys d’estança allà?

En Ramon Blanch em va parlar temps endarrere d’unes reproduccions molt ben fetes de la figura del nostre gegant en Robafaves, obra d’en Jordi Bofill. Vaig pensar que estaria bé acomiadar-me, no tant de la Direcció del GPS, que canvia cada quatre anys, com dels seus treballadors, assistents, informàtics, periodistes i tot el personal auxiliar, que té més permanència, deixant-los una figura semblant.

Certament, aquestes reproduccions fan patxoca, valen la pena, d’una mida adequada i d’un preu corresponent al seu valor. Aquesta d’en Robafaves, ben embolicada, dins d’una capsa, sota el braç, me la vaig emportar cap a Madrid i la vaig regalar als que han estat les/els meves/meus col·laboradors i acompanyants de la feina en els darrers set anys i mig.

Els vaig explicar qui representava, i què representava per nosaltres, els mataronins. També els vaig explicar el que es dedueix de l’Amades sobre els seu posat ferreny. Els va agradar, sembla, molt, i la varen col·locar tot seguit sobre uns arxivadors ben a la vista al mig de la sala de treball.

Amb el pas dels anys, quan hi haurà poca memòria del Diputats/es de la IX legislatura i possiblement també hi hauran hagut canvis en el personal del GPS, algú preguntarà què és i qui és aquella figura i què representa allà. Espero que serveixi per recordar el pas d’un mataroní pel Congrés dels Diputats a la Carrera de San Jerónimo.

Mataró, 29 de setembre.

Una troballa. Una joia.

Me’n havien parlat. Una entrevista d’en Jaume Barberà a un programa de TV3,  Singulars, del 33, amb un directiu de Triodos Bank sobre banca ètica. Vaig trobar-la enllaçada al butlletí de la Creu Roja i m’hi vaig ficar. Jo veig molt poc la tele, i menys a l’estiu.

Sí, val la pena, molt la pena. És un programa de la llargada com cal, com han de ser les explicacions, amb el temps adequat per exposar un tema, no amb xerrameca fugissera. Té tres parts entrellaçades. L’entrevista pròpiament dita amb el Sr. Joan Melé, així es diu el financer, que durant tota l’entrevista no deixa cap dubte sobre la seva feina de banquer, però queda també ben clar que aquesta pot fer-se d’una forma socialment responsable. Un mini reportatge sobre una ciutadana atrapada per un endeutament hipotecari que no està en condicions d’afrontar, i un tall d’una pel·lícula de Bollywood, de la Índia per tant. (Sembla que la pel·lícula es titula “Stalin”)

El financer diu coses molt assenyades i aclareix per què hem perdut el món de vista. Per què l’ambient d’ambició desbocada ens ha portat a la monstruositat de nostre sistema financer convencional. Sentint-lo, em venien al cap les pràctiques prudents de les velles banques familiars i de les caixes d’estalvis en el seu origen. El servei a la comunitat, tal com els botiguers convencionals i els productors del que necessitem, des dels pagesos als fabricants de calçotets i samarretes, havien anat fent sempre. Manel, estàs nostàlgic, i mires enrere? No, estic emprenyat amb mi mateix per no haver lluitat prou bé per tal que el sistema no es convertís en pervers i per la cobdícia d’uns quants, i difusa de quasi bé tots, haguem acabat anat de corcoll tots plegats.

Perquè serveix l’economia? Per guanyar diners uns quants o per satisfer necessitats col·lectives? Aquí hem fallat. El pensament neoliberal, que va començar els anys vuitanta i que es va imposar, ho ha portat tot en orris. La “mà invisible” ens té agafats pel ganyot.

La part de la ciutadana atrapada és per sucar-hi pa sobre les pràctiques bancàries que hem patit en aquests darrers anys. Però, ¿en quin cap cap que aquesta ciutadana que es veu com una persona treballadora normal, quan té feina, que ara no té, pugi afrontar retornar una hipoteca amb una quota mensual de més de 2.000,-€, vés a saber en quants anys? Però, ¿quin agent bancari -apressat per la consecució d’objectius, o delerós per cobrar alguna comissió- va poder signar aquesta operació? Certament, hi ha consumidors estúpids, però també bancaris aprofitats de l’estupidesa. Però, ¿és que cap directiu del sistema financer veia a on s’estaven endinsant? Direm dels americans i les seves hipoteques-escombraria, però algunes –no se pas si moltes- de les nostres eren igual. Clar, ara no té solució. Bé, sí, hi ha una solució: que l’entitat financera que va fer aquests disbarat se’l mengi amb patates –amb sanció pública- i que hi hagin responsables davant dels accionistes de la mateixa que responguin del que han fet, o portat a fer. I que els accionistes, o components de Juntes Generals se’n adonin en mans de qui estan. Que n’és de fàcil anar a dir amén! Ara estem veient com està caient la meitat del nostre sistema financer.

No me’n puc estar de glosar el clip de la pel·lícula india. En dos minuts hi trobareu els valors que porten a lluitar per una món més just i els valors de com fer-ho. La consciència, assumida com a teva o adquirida i feta teva. La solidaritat entre els mateixos, entre els de la mateixa classe. La cooperació per arribar tots junts. La mirada del protagonista ho diu tot. Si no se us neguen els ulls és que sou dels altres. Ens trobarem al davant, cara a cara.



Mataró, 29 de setembre.

Desvagat*

*(vid. Fabra: Desenfeinat, ociós.)

Amb la publicació del Reial Decret de dissolució de Les Corts Generals deixo, automàticament, de ser Diputat, càrrec que vaig assolir a les eleccions generals del 2004 i vaig mantenir en les del 2008 fins avui mateix.

Ara estic desvagat, encara que espero no esdevenir, no ser, un desvagat. (Gràcies, Montse Palma, per l’apreciació, espero veure’t al teu Empordà). Encara m’esperen uns dies d’endreça. De papers, de documents, de records, …

Ja he guardat algunes identificacions: el carnet de Diputat, per exemple, i la seva versió digital que he fet servir menys encara. La targeta del servei de taxi de Madrid, i la VISA per comprar bitllets d’avió i passar peatges d’autopista.  La d’identificació del vehicle per l’aparcament del Palau del Congrés. Suposo que també la tarja del aparcament de l’aeroport. La d’Iberia Plus li queda un viatge, si vull volar ara hauré de tirar dels punts.

No em fa pas cap basarda, eren per la feina que ja no tinc i per tant s’amortitzen plegades. Hauré de corregir la signatura de resposta al ordinador. Sí, la sota signatura amb el càrrec, el nom i el telèfon de la meva assistent i l’adreça electrònica del Congrés (segurament hi anirà al darrera, cap a l’aigüera, la pàgina personal). Vaja, però, alguna feineta pels propers dies.

M’he apuntat a comprar, pel preu residual, l’ordinador portàtil. Suposo que algun servei em podrà donar encare. Diu que ens donen el telèfon. El terminal, no la línea. Hauré d’anar a negociar condicions per aquest servei més la connexió a Internet. Però bé, els requeriments ja seran menors.

Tinc alguna cosa de feina possible entre mans per continuar actiu que veurem què donarà de sí, i en cercaré alguna altra. No crec pas que a la meva edat, i condició, trobi gaires oportunitats professionals, però possiblement alguna en el camp del voluntariat, això sí, com a “bénévolant” que diuen els francesos. Estic a disposició si hi ha algú que creu que li puc fer un cop de mà.

Però, ja tinc lligades, amb companyia, sortides molt sovintejades de bicicleta i de caminar. Vés per on, no serà difícil enguany fer més dels 2000 quilòmetres que em vaig proposar de fer. Exercici barat i saludable. No arribaré a acabar-me els llibres que tinc per llegir a casa (i encara en compro de nous) i tinc per digitalitzar tots els vells vinils i cassettes de música. He agafat gust per escriure, que no és el mateix que publicar.

El telèfon deixarà de sonar, els mails s’aniran reduint, caldrà donar-se de baixa d’unes quantes coses que per militància, o per ajudar, hi estava apuntat (cal reduir despeses ja que també es reduiran els ingressos). Caldrà afinar el pressupost, però vaja, això no és molt preocupant. Ja estic en l’edat de vendre i no de comprar.

Res, nova vida. I que duri!

Mataró, 26 de setembre.

Varem anar per un camí equivocat.

L’organització del Maresme dels socialistes organitza unes xerrades en una jornada que titula “Cap al XII Congrés”. Ja fa temps em varen trucar per demanar-me que fes d’introductor d’en Joan Majó a la que porta per títol “Els reptes de l’esquerra davant la crisi”.

Penso per on pot anar en Joan. El conec de fa molt temps, sé el que pensa i el que diu. Darrerament està publicista i entre articles, llibres i xerrades, si l’has seguit, saps més o menys per on pot anar. Llàstima que no li fessin més cas. Va ser un Ministre d’Indústria efímer. Clar, a Madrid, el seu pensament i la forma de treballar eren massa avançats i no lligaven gens l’estil burocràtic i tradicional que llavors, 25 anys enrere, dominava i del que encara ara en queden restes.

Plantejo una curta explicació, quasi bé sintètica, de on estem partint del fet que l’any passat em vaig passejar per les agrupacions de la comarca (les que m’ho varen demanar) explicant abastament la situació amb gràfics i números. No calia, ara, repetir-la.

Varem anar, la societat espanyola per un camí equivocat en matèria econòmica. L’era de la totxana. Ens va anar bé en termes de creixement del PIB; en ocupació (malgrat que mai varem baixar dels dos milions d’aturats); aconseguint superàvits pressupostaris (2004-2007 els únics anys de més ingressos que despeses en tota la història de la democràcia espanyola); amb un grandíssim creixement de la població activa. Tot es va ensorrar amb la crisi financera internacional que va posar de manifest que el camí recorregut no era correcte, quan es va acabar el finançament fàcil que permetia la sortida de la sobreproducció existent.

Ara cal refer el camí, tirar enrere. Però amb dos pesats fardells a l’esquena: el de la taxa d’atur i el dels dèficits públics, més l’entabanament que portem al cap.

El camí de tornada a cercar la cruïlla per agafar el bon camí serà feixuc. Hi arribarem, però ens costarà.

Un cop allà caldrà ser suficientment clarividents per encertar un camí millor que el que varem emprendre a la passada dècada dels noranta. El món, però, va molt de pressa i no sé pas si el que pensem que ara seria desitjable emprendre serà possible. De moment estem al camí de tornada. Això és el que cal explicar, això és el que la gent cal que entengui. Sí no ho sabem o volem explicar, o si la ciutadania no ho entén o ho no vol entendre patirem molt.

Per cert, no vaig encertar el que pensava que diria en Joan.

Mataró, 24 de setembre.

En defensa dels impostos. Sobre el Patrimoni.

La brama corrent és: “A mi tampoc m’agrada pagar impostos”. Sempre m’he rebel·lat contra aquesta afirmació. Els impostos són l’expressió de voler compartir les despeses que tenim en col·lectivitat. Si no en volem pagar, anem-nos-en a viure tot sols a dalt del Turó de l’Home i encara allà necessitarem coses del comú. És sempre sols qüestió de qui i què paga i de qui i què rep.

Amb la companya, col·lega i ara, desprès d’aquests anys a Madrid, ja amiga, Montse Colldeforns, n’hem parlat molt de tot això compartint la tasca parlamentaria a la Comissió d’Economia. Ella se’n ha fet un tip de parlar d’hisenda, ja que era la portaveu del GPS en aquest tema, i ho ha fet tan bé (perquè en sap i és molt treballadora) com ho va fer la legislatura passada amb els temes de medi ambient dels quals és més especialista encara.

Ahir, a la darrera sessió, li va tocar defensar la posició favorable dels socialistes a la reintroducció de l’impost del Patrimoni. Ho va fer molt bé, com sempre, i vull deixar transcrit aquí l’acabament de la seva intervenció, que com registra el Diari de Sessions de la Cambra dels Diputats va rebre “prolongados aplausos” que li varem retre els companys i companyes del grup parlamentari socialista en reconeixement no sols a aquesta darrera intervenció sinó a tota la seva tasca en el temps que ha estat Diputada. (Els mitjans que parlen del famosos “25” encara no s’han assabentat de qui és)

“Hay, señorías, otra razón aún para la recuperación del impuesto sobre el patrimonio ahora, y es que responde a la principal preocupación del Gobierno socialista en esta crisis: mantener lo esencial de nuestro Estado del bienestar y asegurar la protección de las personas más vulnerables. Este decreto nos ayuda a ello, recauda de los que más tienen y lo da a la Administración responsable de la mayor parte del gasto social en sanidad y educación. Es decir, el Gobierno socialista les brinda a las comunidades autónomas la posibilidad de obtener unos ingresos adicionales, y por ello los socialistas pedimos a todos los gobiernos de las comunidades autónomas que utilicen esta posibilidad. Porque -la señora Barkos lo preguntaba- la autonomía financiera es real y podrían no utilizar esta posibilidad. Pero les pido también otra cosa aunque les sorprenda, les pido a las comunidades autónomas que tomen ejemplo del Gobierno socialista; sí sí, que lo tomen. Por ejemplo, que recuperen en todo o en parte el impuesto sobre sucesiones, tanto si eliminarlo fue una promesa electoral como si no lo fue, que lo recuperen y que lo hagan de la única manera posible en España, en coordinación entre todas las comunidades autónomas, conscientes de que la competencia fiscal o la idea de que seremos los últimos puede dar quizás algún rédito espurio, pero a la larga nos perjudica a todos. Señorías, son tiempos de cooperación leal en España y en Europa. Por favor, señorías de Convergència i Unió y señorías del Partido Popular, no se escondan en una abstención -que eso es lo que me ha parecido deducir de su intervención-, en una abstención timorata y vergonzante, luchen por mantener el Estado del bienestar, sean capaces de explicar por qué aquí, ahora y en estas circunstancias es necesario un mayor esfuerzo fiscal y que es justo y equitativo pedirlo a los que más tienen. Y si no lo creen así díganlo claramente porque los españoles sabrán a qué atenerse, y parece que en Madrid y Cataluña están empezando a saber a qué atenerse. Señorías, dicen que en política no cabe el lamento, solo la reflexión y la acción. Pero sean indulgentes conmigo veinte segundos para lamentar que en esta Cámara, hoy, aquí y en este tema no haya un sí unánime a este real decreto-ley. La reflexión se impone, les pido a los grupos que han manifestado su abstención por razones quizá más de forma que de fondo que lo reconsideren, que sepan escoger lo importante aquí y ahora. Desde luego, mi grupo votará que sí.

Puesto que es mañana de despedidas, permítanme un pequeño apunte personal. Esta mañana, en mis correrías por el Retiro, he ido al Bosque del Recuerdo a despedirme y he tenido la absoluta certeza de que ni yo ni ningún compañero socialista puede despedirse nunca, porque, señorías, la gran lección de esta crisis es que la acción es necesaria, hoy, mañana y siempre. Muchas gracias. (Prolongados aplausos.)

La señora VICEPRESIDENTA (Cunillera i Mestres): Muchas gracias, señora Colldeforns.”

Mataró, 23 de setembre.

Tardor

Comença un nou camí ple de fulles seques que aniran caient dels arbres.

La vida continua, i desprès de l’hivern tornarà la primavera.

Mataró, 23 de setembre.

Veïns. Pel record.

En aquesta IX legislatura,a diferència de l’anterior, no m’han canviat mai de lloc a l’hemicicle (això ho decideix la Direcció del grup en funció d’estrictes escales jeràrquiques) i també sempre he mantingut els mateixos veïns.

A la meva esquerra, la Delia Blanco (Madrid) i en Juan Moscoso (Navarra), ella sempre li deia carinyosament “Mosky”, i és el fill del que va ser ministre inventor dels “moscosos”. Entre ells dos hi havia l’independent convençut Antonio Gutierrez (també de Madrid).

A la fila del davant hi tenia l’Ana Fuentes (Málaga) que fou portaveu adjunta amb mi a l’anterior legislatura, que vaig rebatejar com DoñAna, i que ha estat al costat d’en Jesús Membrado (Zaragoza). Aquí està parlant amb el meu veí de la dreta, en Carles Corcuera (Barcelona), sabadellenc amb qui he compartit moltes coses tots aquests anys. Entremig hi havia en Pedro Muñoz (Ávila).

Darrera, vigilant-me l’esquena, a la fila dels andalusos, hi havia en Rafael Román (Cádiz) i l’ Ana Cano (Almería).

Alguns potser tornaran a ser-hi a la propera legislatura. D’altres, tenim en la certesa d’anar-nos cap a casa. Tots ens varem acomiadar desitjant-nos sort i dient-nos allò que sempre es diu en aquests casos: “Ya sabes, si vas por mi tierra, allí me tienes.” Probablement serà difícil que ens tornem a veure, encara que mai se sap. En guardaré grans records de tots ells, de la seva amistat i companyia.

Mataró, 23 de setembre.

Últimes lletres des de l'escó.

Dimarts vaig baixar de la Tribuna mentre el companys del PSC presents a l’hemicicle m’aplaudien a tall de claca. Gràcies, companys i companyes. Va ser la meva darrera intervenció a la Cambra dels Diputats. Em varen demanar defensar la posició del GPS en una Proposició de Llei dels parlamentaris a la nostra esquerra sobre augmentar els impostos. Fora de temps, ja que no té recorregut per ser tramitada i reiterativa ja que n’hem parlat molt.

Aquesta setmana vaig recapitulant. Entrant i sortint del Palau, del despatx, pels carrers propers, amb els companys/es,… són dies de comiat i record. Ja no tornaré a viure aquestes coses. Sí, caldrà tornar algun dia, properament, per acabar de netejar el despatx i l’ordinador, però ja he fet uns quant viatges al contenidor de paper. Encara guardava documents de la feina del primer mandat que vaig fer: Els temes de Indústria, comerç i turisme i els dels Pressupostos d’aquells anys 2004-2008. A la brossa, com seguiran també els que he guardat d’aquest mandat de les relacions amb el Tribunal de Comptes. Dinars i sopars també de comiat: amb tots els membres del PSC, diputats/es i senadors/es amb la Carme, la Ministra; amb els companys del T.Cu.; amb els i les més propers/es, que hem compartit tantes coses. Segur que em deixaré algú i sempre en tindré recança de no haver-me acomiadat convenientment.

Al tenir l’oportunitat de estar  a la Tribuna, dimarts, vaig poder des d’allà acomiadar-me de tota la Cambra encara que en aquell moment estigués força buida. Queda el comiat al Diari de Sessions i això m’estalvia adreçar-me individualment als companys/es i col·legues varis. Un record amarat d’agraïment també per tot el personal auxiliar que m’han ajudat o acompanyat aquests anys, Teresa, Susana, Lucía i totes les/els vostres companyes i companys.

"Señora presidenta, me permitirá que agote mi tiempo despidiéndome de la Cámara. Es mi última intervención en el Pleno ante los diputados y diputadas, y quiero transmitirles el sentimiento que me llevo a la hora de irme, que es el orgullo de haber sido un representante de los ciudadanos y ciudadanas en el Congreso de los Diputados y haber contribuido, supongo que con un granito de arena, como cada uno hacemos en nuestro trabajo cotidiano, en la convivencia de nuestra colectividad.

Muchas gracias, y deseo suerte a todo el mundo. (Aplausos.)

La señora VICEPRESIDENTA (Cunillera i Mestres): Muchas gracias, señor Mas."

Adiós con el corazón, que con el alma no puedo…

Dia de comiats avui, a la Tribuna, als passadissos, al bar de l’hemicicle,... me’n enduc grans records i grans vivències i l’orgull d’haver estat uns quants anys un Pare de la Pàtria, un pare i servidor de la meva col·lectivitat.

Madrid, 22 de setembre. Hemicicle del Palau del Congrés dels Diputats.