A la última reunió de la Comité Permanent del GPS (que aplega, junt amb la Direcció del Grup, tots els portaveus a les Comissions) vaig parlar del “Idus de maig". (De maig i no de març, vaig aclarir). Feia referència a les decisions que el President del Govern va portar a la Cambra dels Diputats el maig de l’any passat desprès de la turmentosa reunió del Ecofin del 9 de maig i que van representar un gir total en la política econòmica que el Govern havia intentat portar fins aquella data i tot el que va venir desprès, reforma de la Constitució inclosa.
Llegeixo ara que el cap del PP, Mariano Rajoy, al ser preguntat sobre què farà si arriba a La Moncloa desprès del 20-N, contesta: “Todo depende de cómo esté la situación de la economía en este momento”. (http://www.elpais.com/articulo/espana/Rajoy/decidira/mantiene/recortes/funcion/economia/elpepunac/20110927elpepinac_2/Tes.)
Aquesta frase no és traduïble, com fa trapellejant l’entradeta de la portada del diari, per “Rajoy vincula sus futuros ajustes a la herencia que reciba de Zapatero”. Són coses ben diferents. L’herència que deixarà l’actual Govern és ben coneguda. Se’n ha parlat a l’abast i s’ha utilitzat amb totes les interpretacions possibles. El que diu Rajoy és una altra cosa: “Depèn. Depèn de com estigui l’economia en aquell moment”. Que, aclarim-ho ràpidament, és com estarà el pati del nostre entorn econòmic a finals d’any i com ens repercutirà a nosaltres. És a dir, depèn de si està millor o pitjor. Que tot pot ser.
Pujaran o abaixaran els impostos? Depèn. Mantindran o reduiran les pensions? Depèn. Congelaran o abaixaran els sous dels funcionaris públics? Depèn. Faran més o menys inversions? Depèn. Collaran més o menys els comptes de les CC.AA.? Depèn.
Depèn, depèn. Depende, ¿De què depende ? que cantava Jarabe de palo.
Ara bé, això, l’adaptació de la política econòmica a les circumstàncies vertiginosament canviants, ¿no és el que ha vingut fent el Govern socialista des que va esclatar la crisi?
Llavors, què se’ns proposa per part de la dreta? ”¡Quítate tú que me pongo yo!”
La darrera presentació pública que he fet d’aquesta evolució està en la següent diapositiva.
Si els més negres auguris s’arribessin a complir, el “Depende”, ¿no comportaria un govern de salvació nacional? Clar, depèn. “Depende”.
El mes de maig de l’any passat el President del Govern tenia algunes alternatives possibles a prendre.
Dimitir. Explicar a la població que ell no estava disposat a fer el que se li demanava que fes des de les instàncies comunitàries. Això podia tenir algunes variants. Un nou Govern amb la mateixa majoria parlamentària, un nou cap de Govern. Però, ¿qui del GPS podia entomar tal repte, si el Secretari General dels socialistes deia que ell no ho feia per anar contra els seus principis? Això obria un període de convulsió fenomenal que, donades les circumstàncies, no era gens aconsellable. També es podia haver donat una majoria parlamentaria diferent, encara que era pràcticament impossible atesa la composició de la Cambra. Un Govern de transició tècnic, també.
Convocar eleccions anticipades. Aquesta és la proposta que -a toro passat- ha apuntat molta gent. Ja que les circumstàncies eren diferents de les del març del 2008, moment de les darreres eleccions generals, convenia convocar a la ciutadania. Però, quina oferta electoral haguessin fet les formacions polítiques als electors? “Miri, hem d’aplicar el que ens imposen. O, miri, no volem aplicar el que ens diuen”. Però, com explicar la complicació del moment al ciutadans? Tres mesos de debats públics, mentre els mercats apressaven per prendre solucions. Perquè el problema estava, i encara està, en la necessitat de cobrir el forat entre les despeses i els ingressos.
Liquidacions en termes de comptabilitat pública de les operacions no financeres de l’AGE. En milions d’euros. Font IGAE.
El que no vol, o es resisteix, entendre l’esquerra “de debò”, els sindicats, els indignats, molts columnistes i tertulians xerrameques (però que cobren per garlar), la ciutadania que creu que viu a Xauxa, la gent senzilla, és la dura realitat que fa que haguem d’anar continuadament a buscar qui ens deixi els diners per arribar a final de mes. Ja no tenim la màquina de fer bitllets i amagar el problema creant massa monetària, i inflació. La caixa s’omple amb el que hi aportem i el que ens deixen. Hem d’anar als “mercats”. “Els rics, s’escapoleixen!” D’acord, aquí hem fallat. Però hem d’aprofundir també en allò de “Amb IVA, o sense IVA?”, i amb els beneficis que hem aconseguit demanant-ho tot ara i aquí, per què ho vull, ho necessito i em fa falta. http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Politicos/contables/elpepiespcat/20110930elpcat_7/Tes.
La tercera opció és la que va prendre Rodríguez Zapatero. Coneixedor de l’escàs marge que tenia va tirar pel dret. És aquella frase seva: “Cueste lo que cueste, me cueste lo que me cueste” Rostit, n’ha quedat rostit. Ell, el seu Govern i l’opció política que li hem donat suport. Sí, ara es parla de retallades, massa retallades pel broc gros, sense “finezza”, encara que no sé si és gaire possible tenir “finezza” en aquesta situació. Però expliquem les coses ben explicades: la meitat dels 60.000 milions de dèficit dels dos darrers anys se’ls ha emportat la partida de prestacions als aturats que és de més de 30.000 milions. Política antisocial? Au, home, au! Feu-vos ho mirar. Segons què decideixi la ciutadania el proper 20-N ja veureu què seran les polítiques antisocials.
Potser si que hauria pogut haver-hi una quarta solució, variant de la tercera. Una explicació més acurada de la situació i una presència més convincent del President, del Govern i del Partit exposant les alternatives possibles i les seves conseqüències. Potser sí. Però l’opció que va prendre Rodríguez Zapatero va ser una decisió responsable. Ja ho he dit alguna altra vegada: L’important no és mantenir-se de qualsevol manera portant el vaixell, sinó que aquest no s’enfonsi i s’aguanti surant en mig de la tempesta, que és encara molt forta. Perdre la cadira no és el més greu en un polític. És part del joc.
President Rodríguez Zapatero, moltes gràcies! Ha estat dur aquests darrers temps que t’he acompanyat i t’he recolzat, però tenies, teníem, poques alternatives. Les generacions futures valoraran la teva feina. Segur que hi ha coses que s’haguessin pogut fer diferent i potser millor. D’elles, de les generacions futures, serà destriar-les, aprendre’n i actuar en conseqüència. No ploreu pas sobre la llet vessada.
Mataró, 1 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada