Sensació.

Mataró, 27 de març.

Llibertaris.

Ja fa temps que hi és aquesta pintada. Està a la tanca d’un solar no gaire lluny de casa, al Camí Ral. Hi toquen aquests llibertaris, que no sé pas si anarquistes.

Els socialistes catalans –no així els espanyols- sempre hem reivindicats unes arrels llibertaries. Més individu i no tant Estat. Autogestió, fer les coses nosaltres mateixos, directament. No hauríem de perdre-les aquestes arrels que certament eren molt fortes a Catalunya. Els totalitarisme no les té, en fugen d’elles.

En el tema financer potser el que hauríem de fer és desenganxar-nos del seu excés. Clar, però, això de fer servir els serveis financers segons les necessitats reals no casa gaire amb el món d’avui en que les necessitats són estimulades, creades i recreades i el sistema financer és clau per satisfer-les.

Però això depèn de cada un de nosaltres. Segons les nostres ambicions, segons les nostres il·lusions, segons els nostres desitjos, potser no en tenim pas prou del que tenim i caiem en mans dels amos dels diners. Millor dit, dels que fan diners amb els diners. Està bé, fins hi tot, pot ser necessari. No podem menystenir-ho del tot. De fet, els sistemes financers han ajudat al progrés de la humanitat. Però hem de ser conscients de que ens hem de posar uns límits, que sobrepassats aquests esdevenim esclaus d’una maquinaria que ens pot aclaparar. Tant individualment com colectivament.

Ah, la història! De Carles V i els seus banquers, a la crisi del deute públic sobirà.

Autogestiona’t!!

Mataró, 27 de març.

Sobre les dones.

Interessant i entretinguda selecció de quadres, i algunes escultures, d’estils i èpoques diferents, de variats autors, alguns molt coneguts i altres no tant (les autores, les pintores), repartida –com sempre- entre el Palacio de Villahermosa i la Casa de las alhajas. (i que, com sempre, no cal perdre’s la visita a la segona part).

Rembrandt. Palas Atenea, 1655.
Museu C Gulbenkian, Lisboa.



Franz von Stuck. Amazona ferida, 1904.

 Mataró, 25 de març.

De cimeres.

Tot just passades les vuit del matí, la trucada de Ràdio Ona Malgrat per la meva col·laboració setmanal.

-“Què li sembla la cimera de Barcelona?”

-“Perdoni… de Barcelona?, no serà la de Brussel·les?”

-“No, no, la de Barcelona. La de la Generalitat.”

-“Ah! Sí, sí, la de Barcelona... Doncs, miri, lloable i benintencionada, però d’un abast relatiu, curt, com correspon a les possibilitats del que és l’administració catalana dins del marc de la problemàtica general sobre la crisi econòmica.”

Certament, potser per desubiqüació -ahir al vespre encara estava a Madrid-, com per visió -ja que tot el dia estem parlant del mateix-, com per coneixement -ja que les entitats autonòmiques són el que són-, no he caigut d’entrada en el que se’m demanava.

Clar, des d’aquí és diferent. L’exercici de mirar-se el melic és natural des de cada posició geogràfica, i a casa nostre més encara. Aquí, des de la Plaça de Sant Jaume, allà, des de la Carrera de San Jerónimo. Però en el tema que ens ocupa, el de com va la situació econòmica, hem d’aixecar una mica el punt de vista, obrir l’objectiu,  ja que les causes i les conseqüències que se’n deriven estan en un marc d’interdependències que ens superen abastament, a Barcelona i a Madrid.

La cimera a Brussel·les és molt més determinant que la de Barcelona, perdoneu. I no és que vagin molt fins per Europa, però tenim una moneda en comú, i uns socis amb els que anem del bracet, que ara cau un ara s’aixeca l’altre. Ahir, Portugal ens va deixar tremolant, avui veurem què proposa Alemanya. I per entremig, no anem gaire d’acord amb Líbia i tota la riba sud de la Mediterrània, i ens temem que lo del Japó tampoc ens ajudarà gaire.

Sí, tota administració ha d’enfrontar la situació en la mesura de les seves possibilitats i responsabilitats. Tothom té, pot i ha de dir alguna cosa, però al seu nivell. Una administració autonòmica, com una administració local, ha d’ajudar que es donin les condicions favorables del cantó de l’oferta que li és competent: força coses en formació i educació, algunes coses en infraestructures i serveis bàsics, poques coses en finançament a les empreses, menys en polítiques fiscals, res en monetària i comunitària.

Però, dissortadament, sols pot esperar que des del cantó de la demanda les coses vagin millor i  estar preparats i en condicions per donar l’adequada resposta. El turisme dependrà de l’arrencada europea, dels anglesos i els alemanys principalment. Les exportacions dependran de la zona euro, representa el 70% de les mateixes. La inflació, de la volatilitat de les matèries primeres, preferentment les energètiques. La inversió, del canvi de patró productiu que va per llarg. El consum intern, de l’augment de la confiança, que és psicològica, és a dir, subjectiva. Sense resignació, però explicant les expectatives reals, no les imaginaries, tocant ben bé de peus al terra.

Tot hi ajuda, però. Però col·loquem-ho al seu lloc. Situem-nos en el que realment som, no en el que alguns voldríem que fóssim, ja que encara no ho som i ves a saber si ho mai ho serem.

Mentre tant, la noticia aquí és que Catalunya Caixa tornarà a demanar diners al FROB, a Madrid, amb el que això pot arribar a comportar, i que Unnim –l’altre grup de caixes catalanes- estudia aliances a fora de la comunitat. Som una petita gent.

Mataró, 25 de març.

Chardin a El Prado

Tot aprofitant la proximitat. Val la pena.


El retrat del fill del Sr. Godefroy, 1738.
Paris, Musée du Louvre



Ram en una gerra de porcellana blanca amb motius blaus,1755.
Edimburg. National Gallery of Scotland

 Mataró, 25 de març.

La força.

La força de les armes. La força dels diners. La força de la naturalesa. La força dels miratges. La força de les il·lusions. La força de la intel·ligència. La força de la manipulació. La força de la informació. La força de la tecnologia. La força del treball. La força de la raó. La força de la força.

Sempre la força.

La feblesa?... Dels dèbils, dels sotmesos, dels pobres, de les bestioles (humanes o no), dels ignorants, dels ingenus, dels maldestres, dels irracionals... La debilitat dels dèbils.

Sempre la feblesa.

L’espècie humana ha avançat molt des que va sorgir. Però encara queda molt camí a fer per superar les relacions de força. La igualtat passa per superar la força i la debilitat.

Madrid, 22 de març.

Primavera.

Mataró, 21 de març.

Falles '11. Imatges.

 Mataró, 20 de març.

En Ramon Bassas

En Ramon Bassas ha fet saber que no continuarà a l’Ajuntament després de les eleccions properes del mes de maig. No anirà a les llistes socialistes com venia fent des de fa molt temps.

Era previsible, estava descomptat que passaria. En Ramon porta vint anys a l’Ajuntament. Va entrar, el vaig posar a la llista socialista, l’any 1991. Ha fet tot un procés en el que ha passat per vàries i creixents responsabilitats. Ara és el Primer Tinent d’Alcalde, de fet el número dos de l’administració municipal.

Certament, ho ha tingut difícil en el darrer mandat, però jo posaria la mà al foc per ell. Si la política municipal crema, ell ara està ben socarrimat, tant de cara a certa opinió pública, preferentment adversa, però suposo que també personalment. És part del joc, de la feina. No és un retret, ho dic per experiència. No entenc que quan algú plega després de molts anys hi hagi qui es sorprengui. Hauria de ser absolutament natural. Per quina raó l’assumpció de responsabilitats polítiques a la teva comunitat ha de ser indefinida o molt llarga en el temps? Crec que vint anys a la política local són molts, massa. Jo en vaig fer més, vint i cinc, i sempre -a toro passat, però- me n’he penedit, ho vaig pagar. S’han de prendre decisions, calen actituds a vegades incompreses, sempre s’està a l’aparador, la responsabilitat sempre està a la vista, vius el carrer i al carrer. No passa pas en d’altres professions i activitats amb el grau d’intensitat que en la política local.

Clar que ara hi ha una crisi de “vocacions” per anar a la política. No hi ha gaire gent, preparada, que accepti fer el pas del servei a la seva comunitat. Qui creu que és avantatjós deixar una feina -tant incerta potser avui com la de la política- per anar a una activitat que alguns s’entesten en desprestigiar malgrat la seva evident necessitat? En la que estàs en boca de tothom, poques vegades positivament. En què es paga relativament malament i ets permanentment sospitós. En la que es suporten més tensions de les habituals en l’àmbit familiar i en la que no hi ha gaire xarxa de protecció per a la sortida. En la que hi ha compensacions, però és rar que vagin més enllà de l’àmbit personal si es vol fer la feina honrada i honestament.

Ramon, et vull agrair, primer personalment, el teu treball que vas fer en els anys que vares estar al meu costat. També com a ciutadà, vull agrair-te la teva dedicació a la ciutat durant tants anys. Moltes gràcies, company! Pots anar-te’n satisfet. Sobre tot, t’ho dic per experiència, satisfet amb tu mateix. Oblida, no facis cas, dels mals “rotllos”, un altre handicap de l’exercici de la política, s’acaben esvaint, s’acaben escolant pels desaigües. Cerca nous camins per les etapes que se t’obren al davant. Hi ha molta vida fora de la política local. Aprofita-la.

Del Partit, del nostre Partit, el PSC, l’altra responsabilitat local que tens, en parlarem un altre dia, no és ara el moment. Ja saps, o intueixes, prou bé que en penso.

Aquí ens teniu: Un joveníssim Ramon Bassas entrevistant a l’Alcalde, o sigui jo, fa vint-i-cinc anys al meu despatx.

Madrid, 17 de març.

Mercat transversal, Estat radial.

El llibre de Germà Bel: “España, capital Paris”, (Ed. Destino, B.2010), exposa ja en el subtítol la seva pretensió: “Origen y apoteosis del Estado radial: del Madrid sede cortesana a la capital total”.

Em sembla que el fil conductor de tota l’argumentació està en una cita un xic llarga que fa a poc de començar:

“La mayor parte de las obras públicas pueden ser gestionadas fácilmente de forma que obtengan unos ingresos específicos suficientes para sufragar el propio gasto que generan, sin imponer cargas a los ingresos generales de la Sociedad (…). Cuando las carreteras grandes (…) se hacen de esta forma y están financiadas por el tráfico comercial que las usa, sólo pueden hacerse cuando la actividad comercial lo requiere. Asimismo, el gasto que imponen, su grandeza y magnificencia, deben estar ajustados a lo que la actividad económica puede sufragar (…). Una carretera magnífica no se puede hacer a través de un territorio desierto donde hay poco o ningún comercio, sólo porque sucede que lleva a la capital del administrador de la provincia, o a la de algún Señor a quien el administrador considera conveniente hacerle la Corte.” Adam Smith, La riqueza de las naciones, 1776, la traducción es del autor.

Queden fixades, a partir d’aquesta cita del pare de la “ciència” econòmica, dues formes possibles de fer les infraestructures de comunicacions: la basada en les decisions politiques i les derivades de la “lògica” econòmica. L’Estat versus el Mercat.

És de suposar que poden haver-hi decisions politiques “encertades”. Encertades en el sentit que vagin bé a les necessitats econòmiques o que coadjuvin al seu desenvolupament, que vagin en la mateixa direcció. No és, evidentment, el cas espanyol analitzat per l’autor. Des del triomf dels francesos sobre els austríacs, del Borbons sobre els Ausburgs, a començaments del s. XVIII en la guerra de Successió, s’imposa la concepció centralista de l’Estat al marge de la dinàmica econòmica, i amb ella la consideració de les infraestructures de comunicacions al servei de la capital, Madrid. Madrid xucla i no retorna, el vagons hi van plens i en tornen buits.

 La “lògica” econòmica s’imposa al començament del desenvolupament de la xarxa de ferrocarrils, fins a la Restauració, amb l’iniciativa privada sobre la pública. També les primeres autopistes de peatge, privades, segueixen la transversalitat geogràfica dels mercats. Són el eixos de la costa mediterrània i el que configura la vall de l’Ebre. Però la feblesa de les forces econòmiques en el desenvolupament industrial, i potser també en el post industrial, d’Espanya impedeixen que aquesta tendència es consolidi i predomini. És l’Estat, certament també feble, però amb la força del “mando”, la que determinarà l’estructura radial de les comunicacions partint del famós km. zero.

Però la política no ha de tenir necessariament una única direcció. En el propi llibre, el exemple d’altres politiques estatals a diversos països europeus, condicionades per les seves pròpies estructures socioeconòmiques, i en el cas espanyol, en diversos moments històrics coincidents amb curtes i aviat estroncades onades progressistes (la Primera i Segona Repúbliques, la Transició, l’efímer impuls del 2004, darrerament) mostren que pot haver-hi una política diferent. No és necessariament política contra mercat. És determinada política, i encara i podríem afegir més: si, en aquests aspectes, el mercat ha de condicionar totalment la política. Germà Bel liberal? No va ser diputat socialista? Economia versus política? Gran debat del moment actual, però deixem-ho ja que ara no és el cas.

El que m’interessa remarcar és que poden haver-hi altres polítiques. Poden haver-hi altres idees d’Espanya que no les que han estat, i que sembla que ara ressorgeixen reaccionant amb molta força, les predominants en la nostra història.

Front aquest panorama polític tres actituds: D’acceptació, més o menys resignada, mesells a la cleda, això és el que hi ha. De rebuig frontal, donant-ho per impossible, cap a la separació, amb un incert i segurament traumàtic esdevenidor. De recerca feixuga d’aliances progressistes cap un model descentralitzat i transversal que tingui en compte totes les realitats, buides i plenes, estàtiques i dinàmiques, ancestrals i post modernes, que la història ens ha deixat a la pell de brau.

Jo no vull parlar de Catalunya, vull parlar d’Espanya ... D’una altra Espanya, que crec possible, que no és la d’ara, però que pot ser, ha de ser, la del demà.

Madrid, 16 de març.

Rellotge d'emocions.

Raimon, fidel.

Amb més records que projectes,
amb més passat que futur,
amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Mentre s'acosta la nit
alguns records em fan viure.
Alguns records em fan viure
mentre s'acosta la nit.

(Mentre s'acosta la nit)

Mataró, 12 de març.

Avui, 10 de març.

Que en passa de de pressa el temps!
No es pot anar carregat si es vol fer via.
La vida és cosa de valents.
Que tot plegat són quatre dies
i el temps no deixa gaire temps.

Madrid, 10 de març.

El meu 23-F.

En el bloc d’en Pep Molsosa descobreixo una imatge que no tenia present, que desconeixia, o que ja no recordava (també pot ser). És la foto de la reunió de la Comissió Permanent (llavors se’n deia així del Govern) de l’ajuntament de Mataró a la tarda nit del 23 de febrer del 1981, el dia del darrer intent de cop d’Estat que hi ha hagut a Espanya, a la que s’hi varen incorporar altres regidors, funcionaris i tècnics municipals arran de les notícies que estaven arribant.

Han passat ja trenta anys d’aquell fet. El Congrés dels Diputats va fer un acte commemoratiu al que vaig assistir en la meva condició política actual. Ara, amb molts menys cabells i ja blancs, estic assegut en el lloc dels fets. Els mitjans ens varen tornar a recordar el tema abastament, aquell dia el fet va ser portada. Se’n va tornar a parlar molt.

En tinc records llunyans. Una sensació d’incredulitat, de que no podia ser. Sí, la transició encara era feble, el terrorisme feia estralls i creava molta tensió tant entre els que volíem anar endavant, però sobretot en els que volien anar enrere. La situació econòmica encara no era bona. Maldàvem entre moltes dificultats. Però, durant aquelles hores no vaig tenir –potser inconscientment- un neguit extraordinari, més enllà del que provocava el fet. Convençut de la feina que estava fent i de la forma que la fèiem els que estaven en la democràcia no vaig pensar en que podia incórrer en un risc especial.

Moltes vegades m’ha passat. Després d’algun esdeveniment especial m’he donat compte de la seva rellevància a toro passat i de la tranquil·litat amb que l’he viscut.

Madrid, 9 de març.

Imatges de la rua de carnaval. Platja d'Aro.

Mataró, 7 de març.

Trapelles i desvergonyits.

Primer round (n’hi ha tres) del anàlisi de la fiscalització del Compte General de l’Estat de l’any 2008 a les Corts. (El Tribunal de Comptes rendeix els seus informes a una Comissió Mixta del Congrés i del Senat).

Probablement serà el darrer anàlisi de l’actual mandat, tota vegada que dubto que puguem veure els comptes del 2009, que dictaminarà el Tribunal de Comptes a finals d’aquest any present, amb la Legislatura encara viva. Les circumstàncies parlamentaries dels mesos de desembre i gener ho fan difícil.

Els comptes de l’Estat del 2008 tenen una particularitat de sobres coneguda. Són els primers afectats per la crisi econòmica i presenten un resultat negatiu, de dèficit, desprès d’uns quants anys –des del 2004- amb superàvit.

Malgrat que no és feina de la Comissió Mixta valorar el resultat dels comptes, sinó sols atendre l’informe de fiscalització del Tribunal de Comptes en el sentit de si els comptes estan o no ben fets (art. 199 del Reglament del Congrés del Diputats) i què cal proposar per corregir-los o millorar-los si cal, és evident que els grups parlamentaris, especialment l’alternativa que ara està a l’oposició, aprofitarien aquesta primera presentació per fer una valoració política de l’actuació governamental tal com es desprèn dels resultats expressats en els comptes. Per tant, ja anava preparat per afrontar-la, no m’havia d’agafar per sorpresa un deriva prèvia d’aquesta mena.

La meva prevenció va ser superada. El portaveu del PP, la meva contrapart en aquesta Comissió, es va llançar a un furibund atac tot just començant la seva intervenció, amb uns qualificatius del més pujat to. Traïdoria, engany, mentides, cap al poble espanyol per part del President del Govern. Clar, Zapatero és l’ase dels cops, però darrera d’ell el Govern i el grup parlamentari que li dóna suport. És a dir, nosaltres, jo també.

Per sustentar aquesta cataracta de desqualificacions, Ramon Aguirre, va treure una carta que l’Associació d’Inspectors del Banc d’Espanya varen enviar al Vicepresident Solbes el maig del 2006 en que denunciaven l’actitud complaent del llavors Governador del Banc d’Espanya (el seu cap superior) cap a l’elevat risc en que al seu parer estaven incorrin les entitats financeres per culpa de la “bombolla” immobiliària i el daltabaix que es podia ocasionar. “Vostès ja ho sabien i ho varen amagar!” va clamar vehement i rotundament el portaveu popular.

La carta en qüestió és coneguda ja que ha estat utilitzada darrerament per la premsa anti governamental per fer els seus atacs. És la tàctica de fer sortir primer la notícia en determinats mitjans i desprès, emparant-se en la seva publicació, fer l’atac polític a les Cambres. Cal, però, llegir-la. La carta és una denúncia que s’adreça a l'Executiu -el que ha de proposar la regulació (també la pot proposar el Legislatiu)- de que el supervisor, el Banc d’Espanya, no fa bé la seva feina.

Desprès de maldar – molt especialment les corrents liberals europees- per un supervisor independent de l’Executiu, no sotmès a les seves instruccions, ara resulta que qui és el culpable de tot és el Govern. Clar, per la dreta, la culpa de tot és del President Zapatero. Si ell desaparegués, bé, millor, si manessin ells, s’acabarien tots els nostres mals.

Aquest furibund atac, o aquesta direcció de l’atac, es deixa moltes coses, n’obvia moltes. La més principal, que s’acaba d’exposar: No distingir, o intentar confondre, la diferència entre el supervisor i el regulador, quasi bé res. Però n’hi ha moltes de tant o més importants: el moment de la denúncia, en el punt àlgid de la bombolla especulativa que ningú aconseguia aturar; el to preventiu del que podia passar, que certament va ser premonitori; la indicació de les causes, la cerca de recursos al exterior amb productes ”híbrids”, titulitzacions d’actius i endeutament a curt termini al mercat majorista exterior. I sobre tot, la causa que va descabdellar tot el procés de l’esclat de la bombolla immobiliari: l’esclat previ de la bombolla financera internacional (hipoteques subprime el 2007, Lehman Brothers el 2008) que havia permès l’altra bombolla (tal com diuen els inspectors en la seva carta). Tot això en el marc internacional, no pas solament espanyol.

Tal com vaig replicar en el debat que férem a la Comissió Mixta, ara, quan li hem aixecat la cua veiem si és mascle o femella. Ara, quan ja han petat –i no només a Espanya- les bombolles especulatives, és fàcil carregar els “neulers” al Govern de les conseqüències de l’ensulsida. Però, és fer trampa, és tenir una actitud tramposa, “trapacera” (vid. Casares: que con astucias y mentiras procura engañar a otro). D’acord, el Govern té alguna responsabilitat en no haver tallat de soca-rel l’espiral especulativa (encara que, era fàcil fer-ho? I d’intents, com la nova Llei del Sol, en va fer), però ningú va preveure l’esclat tant virulent i l’ensorrada tant ràpida que es va produir entre el primer trimestre del 2008 i el segon del 2009. Ni el PP en el seu programa electoral del 2008, ni els Governs de la majoria de països occidentals, ni els analistes i comentaristes. Ara, es veu molt clar què va passar, però ni en la formació de la bombolla, ni en els beneficis que gaudirem gràcies a ella, tots, que gaudirem tots, varen aixecar-se gaires veus dient que anàvem per mal camí, o que acabaríem tant malament. Sí, ara sí. Ara són molts que ho dieu, però desprès de haver-li aixecat la cua.

El que ve després ja és conegut: l’intent de mantenir la demanda amb esforç públic, les mesures per sanejar el sistema financer llastrat per les totxanes, les exigències derivades del manteniment de la moneda única. ¿Blasmarem d'aquells intents, amb els FEIL’s per exemple, o els estímuls fiscals, o el FROB? És normal que els comptes del 2008, i els que sortiran del 2009, registrin dèficits. És el fruit d’unes polítiques anticícliques que varen emprendre, mentre varen poder, molts governs de tot signe. És la conseqüència dels anys bons en que tots varem viure obnubilats en el si de la bombolla financera, que en el nostre cas s’hi afegeix la immobiliària. És el final del manteniment de polítiques públiques apalancades amb deute que ara esdevé insostenible.

En aquesta nova etapa -en que ens hi hem trobat més sobtadament del que pensàvem- és de trapelles i de avantatgistes carregar totes les responsabilitats cap a una sola persona que, a més, brega per sortir-se’n i sortir-nos-en assumint l’esforç i la responsabilitat. És de desvergonyits pretendre treure rèdits electorals immediats sense explicar que les coses són molt més complicades i que no s’arreglaran sols pretenent encolomar les culpes a una sola persona, sinó que caldran molts esforços consensuats, explicats i compartits mani qui mani.

El combat del Compte General de l’Estat del 2008 continua. Encara queden dos assalts més en les properes setmanes. A la Comissió per prendre les resolucions corresponents i després la seva ratificació al Ple de les Cambres.

Mataró, 4 de març.

Març

Aquest any ve tard.

Mataró, 1 de març.

Es veu que tinc el do de l’ubiqüitat.

S’alça la primera bandera de cara al Congrés anunciat del Partit per la tardor que ve. Nou Cicle, dinamitzat per l’Obiols i la seva gent, presenten en un acte públic un primer manifest: “Per un nou cicle del socialisme i de les esquerres de Catalunya”. Primer, perquè és el primer que es presenta, però primer, perquè, suposo, està destinat a ser un punt d’arrencada més que d’arribada. Suposo.

Me l’he baixar i n’he fet una primera lectura. Caldrà aprofundir-la. En general no m’ha semblat malament, llevat -a primer cop d’ull- del tema del grup parlamentari propi a Madrid. Ja ho he explicat. Crec que aquest tema és un moviment estratègic que de sols pot culminar, si cal, de forma positiva pels socialistes, d’aquí i d’allà, desprès de moltes aproximacions tàctiques que –en la meva opinió- fa temps que no es fan.

La sorpresa de la meva ubiqüitat. Un company dels serveis de premsa del GPS entra al meu despatx per dir-me que m’ha vist ressenyat com assistent a l’acte del Nou Cicle.

–“A on?”, li dic.

–“Sí, a Barcelona, ahir al vespre”,

-“Però, si ahir al vespre estava votant a l’hemicicle del Congrés dels Diputats!”
Es tracta d’un d’aquests mitjans que adapten la realitat als seus desitjos i als seus interessos. No és informació sinó manipulació. Els deu venir bé fer-me sortir per utilitzar-me. No, no hi era. Segurament si hagués estat a casa m’hi hagués acostat a l’acte, tinc interès en el debat, però, impossible, estava a 600 km de distància. Manipulació de la notícia. Instrumentalització d’una forçada imatge.

Aquest és el drama del debat polític avui i aquí. Els mitjans, molts mitjans, sols estan per fer “merder”, i així fan bullir l’olla, la seva olla podrida. Així ens va. Rebaixem el seu paper. Ni cas. Oblidem-los. Cal bastir, però, els nostres medis per arribar a la gent. No els nostres propis mitjans, sinó els nostres propis medis, amb una barreja de formes antigues i de les més actuals. Possibilitats n’hi ha. Aquest també és un punt de la renovació que cal en la pràctica política, de renovació profunda.

Madrid, 23 de febrer.

Una treballadora.

Possiblement avui ha estat el darrer dia de la teva vida laboral. Bé, cert, oficialment no plegaràs fins dilluns que ve, però t’han dit que t’agafis ja els dies de vacances que et pertoquen i per tant ja està, realment s’ha acabat.

Vas començar a treballar de ben jove. Tenies catorze anys. Redéu! Que n’han passat de coses des d’aquells anys. ¡Com ha canviat el món! Ara, fins i tot a nosaltres, se’ns fa molt gros, inconcebible aquí, treballar a aquella edat. Llavors era normal, varem ser pocs els que ens en lliurarem per tenir el privilegi de fer estudis.

Desprès, quaranta anys allà mateix. En un lloc de responsabilitat. Has estat discreta, molt discreta, en puc donar fe. Deus haver estat eficient ja que mai t’han retret res. Has estat complidora. Puntual, sense baixes, llevat de les maternitats, predisposada. Crec que has gaudir de la feina. Pots estar-ne ben orgullosa.

Ara t’ha molestat un punt que quasi bé d’avui per demà t’hagin fet fora. Bé, ja ho sabies i ho havies acceptat. Però, un xic per melangia, un xic per dignitat t’ha sabut greu aquestes presses. És el món d’avui. La melangia i la dignitat ja no es porten, i així ens va. En el fons és allò que en dèiem consciència de classe. Vés, quin concepte...!

Venies de família treballadora. El pare era encarregat, tot el dia entre les màquines. La mare, imprevisiblement vídua, va haver de tornar a la fàbrica. Sols teníeu el vostre treball i la consciència d’aquest fet. Ells l’exerciren amb dignitat i t’ho ensenyaren, com crec que has sabut transmetre tu mateixa. Potser sí que ara ja no es porti tant, però és el teu principal patrimoni. El principal patrimoni dels treballadors. ¡Quin món el d’avui en que es poden perdre principis tan elementals com aquests!

T’espera, desitjo, encara molt camí a fer. Sense tantes servituds, amb noves il·lusions que estan al caure, amb ganes de viure. Aprofita-ho, t’ho has ben guanyat. Espero poder acompanyar-t'hi. Gràcies pel teu exemple. Felicitats.

Madrid, 21 de febrer.

Actualitzant dades-4. El P.I.B. Sortim!?

Aquests és la darrera gràfica recentment publicada de les taxes de les variacions interanuals percentuals del P.I.B. que correspon al final de 2010. Desprès de les brutals caigudes del 2008 i del 2009, amb el punt més baix en el 2on. Trimestre del 2009, assistim a una continuada recuperació d’aquesta taxa de mesura.

Algunes consideracions:

1. La coneguda, per ja explicada altres vegades, correlació amb l’evolució del conjunt europeu. Varem caure una mica menys i ens costa una mica més de recuperar-nos. Malgrat tot, no seguim una evolució en sentit diferent.
2. Sí cal advertir d’aquesta última referència que mentre al conjunt europeu hi ha un estancament des de la meitat de l’any passat, en el cas espanyol es manté la recuperació.
3. La diferència és molt gran entre els nostres registres i els del conjunt? Segurament sí, més pels desitjos de superar la dramàtica situació de l’atur que per la pura realitat econòmica. 2% front a 0,6%. Però, si observem les diferències de l’any 2005 (positives per Espanya), o les diferències en el punt més àlgid (baix) de la crisi, al començament del 2009 (també positives per nosaltres), tampoc és tant gran.
4. Alemanya torna a ser la locomotora d’Europa amb un creixement del 4%, molt lluny de tots els altres components de la U.E. Veurem si es mantindrà. Aquesta dada és bona per nosaltres tota vegada que dóna bones perspectives per la nostra indústria turística. Mallorca, per exemple.
5. En quan als components del creixement. Destacar la recuperació de la demanda privada respecte a les fortes caigudes de l’any 2009. Mentre que la situació és inversa a la demanda de les Administracions Públiques com correspon a l’ajustament fiscal del 2010 respecte a les politiques expansives (Plan E) del 2009. Recuperació titubejant, però recuperació, de la formació bruta de capital el 2010, front als brutals enfonsaments del 2009. El manteniment de la continuada davallada de la construcció (-11,9% el 2009 i -10,6% el 2010). Forta recuperació de les exportacions (+10,5%).

Ara bé, què implica l’evolució d’aquesta taxa en termes absoluts? Doncs que l’escala que es va anar construint des del 2000, pujant cada any un esglaó, s’estronca i retrocedeix dos esglaons el 2008 i el 2009, retornant al nivell de 2006 i que ara estem allà mateix (un 23,14% més que a l’any 2000). Estem en un replà, tal com ja vaig posar de manifest temps enrere.

Vaja, que si no fos per les xifres de l’atur, i aquest és un altre tema, podríem dir que hem sortit del forat.

Article positiu, ahir, el de Miguel Boyer a El País.

Mataró, 18 de febrer.

Actualitzant dades-3. L‘I.P.C.

Això va cap amunt. La darrera nota de premsa de l’INE ho certifica. Aquí i a Europa. Els alemanys ja deuen posar-se nerviosos i veurem quins moviment farà el Banc Central Europeu. Temps difícils, molt difícils, per les unitats administratives estatals harmonitzades per la moneda única, sense politiques econòmiques plenament conjuntes i amb funcionament encara diferents.

La irrupció de les economies emergents, que en volum són considerables, algun efecte deurà de tenir. Sempre recordo l’anècdota explicada per en Joan Majó del que pot representar el consum generalitzat i universal del paper higiènic. Ni haurà per a tots? I, a quin preu?

No sé pas si érem ben conscients de ser uns privilegiats i ara accedeixen als mercats milions de persones que volen ser com nosaltres. La llei de l’oferta i la demanda brutalment en acció. Dues conseqüències: l’esgotament més ràpid de les riqueses naturals i l’increment de preus provocat per la demanda creixent. Ho seguirem, … o ho patirem.

Madrid, 15 de febrer.