Tot just passades les vuit del matí, la trucada de Ràdio Ona Malgrat per la meva col·laboració setmanal.
-“Què li sembla la cimera de Barcelona?”
-“Perdoni… de Barcelona?, no serà la de Brussel·les?”
-“Ah! Sí, sí, la de Barcelona... Doncs, miri, lloable i benintencionada, però d’un abast relatiu, curt, com correspon a les possibilitats del que és l’administració catalana dins del marc de la problemàtica general sobre la crisi econòmica.”
Certament, potser per desubiqüació -ahir al vespre encara estava a Madrid-, com per visió -ja que tot el dia estem parlant del mateix-, com per coneixement -ja que les entitats autonòmiques són el que són-, no he caigut d’entrada en el que se’m demanava.
Clar, des d’aquí és diferent. L’exercici de mirar-se el melic és natural des de cada posició geogràfica, i a casa nostre més encara. Aquí, des de la Plaça de Sant Jaume, allà, des de la Carrera de San Jerónimo. Però en el tema que ens ocupa, el de com va la situació econòmica, hem d’aixecar una mica el punt de vista, obrir l’objectiu, ja que les causes i les conseqüències que se’n deriven estan en un marc d’interdependències que ens superen abastament, a Barcelona i a Madrid.
La cimera a Brussel·les és molt més determinant que la de Barcelona, perdoneu. I no és que vagin molt fins per Europa, però tenim una moneda en comú, i uns socis amb els que anem del bracet, que ara cau un ara s’aixeca l’altre. Ahir, Portugal ens va deixar tremolant, avui veurem què proposa Alemanya. I per entremig, no anem gaire d’acord amb Líbia i tota la riba sud de la Mediterrània, i ens temem que lo del Japó tampoc ens ajudarà gaire.
Sí, tota administració ha d’enfrontar la situació en la mesura de les seves possibilitats i responsabilitats. Tothom té, pot i ha de dir alguna cosa, però al seu nivell. Una administració autonòmica, com una administració local, ha d’ajudar que es donin les condicions favorables del cantó de l’oferta que li és competent: força coses en formació i educació, algunes coses en infraestructures i serveis bàsics, poques coses en finançament a les empreses, menys en polítiques fiscals, res en monetària i comunitària.
Però, dissortadament, sols pot esperar que des del cantó de la demanda les coses vagin millor i estar preparats i en condicions per donar l’adequada resposta. El turisme dependrà de l’arrencada europea, dels anglesos i els alemanys principalment. Les exportacions dependran de la zona euro, representa el 70% de les mateixes. La inflació, de la volatilitat de les matèries primeres, preferentment les energètiques. La inversió, del canvi de patró productiu que va per llarg. El consum intern, de l’augment de la confiança, que és psicològica, és a dir, subjectiva. Sense resignació, però explicant les expectatives reals, no les imaginaries, tocant ben bé de peus al terra.
Tot hi ajuda, però. Però col·loquem-ho al seu lloc. Situem-nos en el que realment som, no en el que alguns voldríem que fóssim, ja que encara no ho som i ves a saber si ho mai ho serem.
Mentre tant, la noticia aquí és que Catalunya Caixa tornarà a demanar diners al FROB, a Madrid, amb el que això pot arribar a comportar, i que Unnim –l’altre grup de caixes catalanes- estudia aliances a fora de la comunitat. Som una petita gent.
Mataró, 25 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada