8. Happy end (?)

El resultat de la votació era previsible abans de començar el debat. Per tant no hi ha hagut cap sorpresa en el desenllaç. Malgrat tot, en el desenvolupament del relat hem pogut comprendre molts elements conceptuals, ideològics, ètics i estètics del per què i del com hem arribat fins aquí, i de com pot continuar.

La noticia a La Malla.net:

El Congrés admet a tràmit la reforma de l’Estatut
Joan Escofet i Anna Garcia
Amb 197 vots a favor, 146 en contra i una abstenció, el nou Estatut de Catalunya ha superat una nova prova i ha estat admès a tràmit al Congrés dels Diputats. Tal com es preveia, tots els grups han votat a favor excepte el PP que ha votat en contra. El debat ha començat a les 13:00 hores amb les intervencions dels diputats catalans Artur Mas, Manuela de Madre i Josep-Lluís Carod-Rovira, que han defensat l’admissió a tràmit. Per la tarda, el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha encetat la sessió que ha durat més de nou hores. La votació s’ha fet a les 1:15 hores després que hagin intervingut tots els grups i s’hagin fet els torns de rèpliques. Ara l’Estatut comença un llarg procés de cara a la seva aprovació.

El company Celestino Suárez s’esgargamellava dient al President Marín que la votació electrònica no li havia funcionat bé. Que ell també havia votat que si. Veurem com sortirà al Diario De Sesiones.

7. El chico.

Sempre hi ha el noi que ajuda al “prota” bo de forma sacrificada i eficaçment. En aquest cas, és més gran i curtit que el seu “jefe”. Brillant, eloqüent, mordaç i ràpid en les respostes. És l’ Alfredo Pérez Rubalcaba, el portaveu del GPS. Els del PP li fan el buit cada vegada que parla. No el poden veure. Quant ell diu “Sr. Rajoy...”, nosaltres, els seus, a l’uníson diem: “¡No está!”.

Defensa la posició de Rodríguez Zapatero. Cops al dolent: “El Sr. Rajoy es el único que no comparte la necesidad de hacer estas reformas”. “Ustedes decidieron usat la idea fuerza de que se estaba reformando por la puerta falsa la Constitución, algo que no es posible” “Esta propuesta viene avalada por un amplio consenso político y social”. Separa molt bé perquè no vam estar d’acord amb el Pla Ibarretxe i si amb aquesta proposta que no és un Pla Maragall, sinó una proposta del Parlament de Catalunya amb quasi bé el 90% de suport. El concepte de nació és un concepte polític que no jurídic. Farem una negociació en la que conjuminarem ambició i realisme. “Buscaremos un acuerdo que debe basarse en la mutua lealdad” Repeteix una idea força de Zapatero: “Los socialistas queremos que al terminar dispongamos no de más Estado sino de un mejor Estado”

I els endinya: “Ustedes los últimos en llegar a la casa común que es la Constitución nos quieren echar de ella, a nosotros que somos socios fundadores.” Sortirà també en les rèpliques i contrarèpliques que molts dels antecessors del PP, no hi van ser o van estar-hi en contra de la Constitució (veritat Sr. Aznar?). I toca el punt clau: “Ustedes han puesto en marcha una campaña de exageraciones, insultos i mentiras con un solo objetivo: Desgastar al Presidente del Gobierno” Apocalypse Now.

Acaba. “Ahora si, que si” com li agrada dir sempre. “Los socialistas vamos a votar que SI porque creemos en la España que reconoce la identidad y la fuerte voluntad de autogobierno de los ciudadanos de nuestros pueblos.” “Y a ello convocamos a todos los grupos de esta Cámara” Chapeau!, Visca!, Bravo!!

6. Els secundaris. No hi ha més talls.

Els secundaris de la pel·lícula fan el paper que és previsible.

En Duran Lleida fa de conciliador. Alerta contra l’excessiva eufòria que hi ha a Catalunya. Carrega contra l’odi i l’insult que es predica des d’alguns púlpits d’Espanya. Diu que cal assossegar i moderar l’ambient. Per responsables, ells, com sempre.

En Puigcercós fa d’excitador. Adverteix als socialistes que és gràcies a ells (ERC) que es poden fer polítiques progressistes, que vagin en compte. (Coneixeu aquell acudit de l’elefant i el ratolí que caminen plegats per un camí, i el ratolí li diu a l’elefant: “Veus quina polseguera aixequem?”)

En Llamazares s’ha de partir el temps amb en Joan Herrera. Noi! Són dos partits (o, tres) en el mateix grup. I uns són catalans.



A aquestes alçades del debat hi ha gana. Però no hi haurà més talls. Al bar del hemicicle s’improvisa un berenar-sopar a base d’entrepans de pernil, de formatge i de llonganissa. Vi i cervesa per qui en vulgui. Mengem a peu dret. El pa eixut amb embotit costa de passar. Ironies, els catalans volem canviar el país i no em aconseguit imposar el pa amb tomàquet, i mira que és senzill.

5. Els "protas". El dolent.

Rajoy s’ho juga tot a una carta. Ell, i els seus, aposten fort. No és del Estatut del que volen parlar. Creuen que han trobat “la guerra d’Iraq” dels socialistes.

I, a fons! Contra el President del Govern. “Si hacemos la vista gorda, todo es constitucional. Le importa más salvar la cara que hacerlo bien”. “Alguien está alentando los excesos que están escritos” Quin començament!! I com aquell que res, la deixa anar: ”No voy a remover el agua” Home!! I els 500.000 euros gastats en propaganda? “Pido responsabilidad” Quins collons!!. El tema no importa, va a pel bo de la pel·lícula. Perquè el tema és irresoluble: “No se le puede hacer la permanente a un puerco espín”. De qui deu ser la frase tan enginyosa? “Són devaneos federalistas. Sus proponentes compiten al alza, i ZP es su principal mecenas” Tot parteix del concepte de nació, que implica sobirania, i que representa un NO a la Constitució. “Estamos ante una reforma subrepticia de la Constitución. Estamos ante un fraude descomunal” Atacs personals contra Zapatero: “No me sorprende que Zapatero haga trampas”. En la rèplica arribarà a dir-li amb violència verbal típicament feixista: “¡¡Usted es un pobre hombre!!”

L’argumentació final son atacs a la línia de flotació dels socialistes: “Proteger las esencias contra la libertad individual”. “Contra lo que representa la Ilustración, los derechos colectivos dinamitan la idea de la ciudadanía burguesa” Això ens fa mal. Ara, ells, la dreta de sempre, son els defensors de les nostres idees republicanes. Els hem facilitat el discurs. Quin error, el preàmbul, quin gran error la música del Estatut.
I acaba: “No nos vamos a desentender. Los españoles tienen derecho a que alguien les cuente la verdad. ¿Qué cree Ud. que es España?”.
A fons, doncs, amb les dues Espanyes. És molt clar. L’Estatut és l’excusa per oferir el seu model alternatiu. El que està en joc de debó va d'economia, de política exterior, de drets socials, també d’organització territorial, d’educació,...

(Romeu, a "El País")

Com és que alguns no s'adonen del veritable guió de la pel·lícula?

4. Els "protas". El bo.

Malgrat que el protagonista de la sessió de debat hauria de ser l’Estatut, de seguida es veu que hi hauran dos altres protagonistes que li robaran descaradament el paper.


Rodríguez Zapatero puja a la tribuna. Escombra l’escenari amb la seva blava mirada. “Pensando en España” Comencem bé!. I es lliga al coll el dogal de la reforma de l’Estatut de Catalunya. En el seu parlament, amb tot l’atreviment i sense cap por, lliga el seu futur i el del Partit del que n’és Secretari General, el PSOE, a l’Estatut. “La sociedad actual exige reformas decididas, por esto las CCAA han comenzado reformas. Lo hacemos desde la madurez que quiero transmitir a los españoles” A continuació proclama: “Tenemos base para estar tranquilos”. Una forta injecció d’autoestima: l’economia va bé, ara son receptors d’immigrants i no productors d’emigrants. Les nostres empreses son líders europeus (Telefónica acaba d’anunciar la compra dels 2on. operador anglès). “Los logros son de todos. ¿Porqué alimentar la duda y el temor? España gana. ¿Quién tiene miedo?. SI, a la reforma y deseo que sea una tarea de todos.” Defensa que la reforma farà més robusta la nostra convivència. “Si así lo hacemos, España estará más unida porque estará mejor unida”. ¡¡Bravo!!. Més coses interessants: El text del Estatut presentat fa servir noves tècniques jurídiques que portaran a un autogovern de més qualitat. L’Estat té paper (ja és hora de mirar més cap en fora que cap el que fa el de sota). No nega la possibilitat de transferir o delegar per principi. El que cal és fer-ho a través de les adequades fonts normatives. Llença avisos: sobre la bilateralitat “Lo que compete al Estado es la multilateralidad”, sobre la cohesió “Se equivocan quienes piensan que la cohesión va ligada a la centralización. Es a revés”. Atenció!, dard enverinat: “Extremadura a recortado 20 puntos del diferencial de renta que tenia con la media de España en 20 años. Con las autonomías se han eliminado diferencias”. I floretes: “Cataluña es clave para el desarrollo de la economía de España”. “ Es de justicia reconocer la solidaridad de los catalanes”. Va acabant: “Una Cataluña más fuerte hace más fuerte a España”

“En democracia no hay razones para tener miedo al futuro” “Desde la Constitución mejoraremos el autogobierno de nuestros pueblos. Será para vivir en democracia”

Els catalans haurem de fer-li un monument a aquest lleonès, de l’Espanya profunda, que planteja, amb valentia i en mig del temporal, una altra forma de convivència entre tots nosaltres, per què som tots nosaltres, de Fisterra al Cap de Creus, d’ Hondarrabia al Campo de Gibraltar.

Hi haurà cap “penjases” que estirarà la corda per què vagi a treure l’herba que hi ha dalt del campanar?

3. Tall publicitari. El dinar

Teníem, la meva companya Ana Mª Fuentes i jo, un dinar pendent amb el Secretari General de Turisme Raimon Martínez Fraile per parlar de temes de la seva competència.
Ell, de la seva anterior estança a Madrid (a la RENFE, amb la Mercè Sala) és un assidu a “La Ancha”, un bon restaurant, al carrer Zorrilla, darrera del Congrés, punt de cita habitual de polítics, i de conspiracions varies. Vaig anar-hi per primera vegada el 93, i em vaig trobar amb una reunió dels “renovadores” del PSOE. Ara, no passa setmana que m’hi entauli amb un o altre/a. Aquest dia estava curull de parlamentaris i acompanyants que seguien el debat de l’Estatut. Els de CiU, als que acompanyaven en Jordi Pujol i en Xavier Trias. Els del PNV, amb en Josu Jon Imaz, que em va ser presentat pel company Beloki, i que parla un català perfecte. Va entrar en Santiago Carrillo. En Pepe Blanco, el poderós secretari d’organització del PSOE, des de un racó discret dominava el panorama. A la taula del costat, gent de la comunicació de Catalunya: la Pilar Rahola, en Josep Cuní a qui feia temps que no saludava, la García Melero,...

L’Anita que és jove, i de Ronda, sort que va tenir dels dos vells “llops” de la política que l’acompanyaven per explicar-li qui era qui i de què anaven.

Amb la gentada, els del restaurant van anar una mica desbordats i quant s’acostaven les quatre de la tarda vam haver de demanar ràpidament els cafès i aixecar-nos d’una revolada per anar a la continuació del debat.

2. Primeres impressions: El prospecte

La presentació del comissionats del Parlament (en Mas, la Manuela de Madre i en Carod) ha estat excel·lent. La primera impressió que m’ha vingut al cap és la de que si els haguessin encarregat fer el preàmbul de l’Estatut amb la conjunció dels texts que han portat a la tribuna del Congrés haguéssim tingut un altre punt de partida, i no el nyap que tenim ara, per fer comprendre millor a la resta d’Espanya quina és la nostra demanda i com la volem formular.

He de dir que quant la Manuela ha citat a en Martí i Pol m’ha emocionat:
“Aprendí que el lamento de los poetas andaluces era también el lamento de Miquel Martí i Pol
Davant mateix de la porta de casa,
però, comença el món, i a totes les cruïlles
hi ha gent que mort de fam i de tristesa.”

L’Artur Mas ha començat: “Venimos a la casa común que es el Congreso”. I Carod-Rovira conclou, quasi al final de la seva intervenció, amb una pregunta: “¿Cómo nos quiere España?”

Crec que he trobat la imatge adequada de com ha anat la presentació: És el prospecte del producte que volem vendre. Però de seguida m’ha assaltat el dubte: S’adequa l’un a l’ altre? La llàstima és que el producte ja és conegut abans d’usar-lo sense haver llegit el prospecte, i ni la lletra ni la música del projecte d’Estatut, sobre tot la música, s’avenen amb el que acabem d’escoltar a la tribuna del Congrés.

Ho comento tot sortint del hemicicle amb companys i coneguts. A l’Alcalde d’Argentona, l’amic Antoni Soy, que ha vingut amb la delegació d’ERC crec que el deixo perplex amb aquesta reflexió.

El debat de l'Estatut: La pel·lícula.1.L'inici:"Hoy puede ser un gran día"

Em llevo content. Ahir a la nit en Ramon Bassas em va fer saber que Periodistas-21, un reconegut blog de periodistes de Madrid, feia referència a la meva entrada; “el trailer”, sobre el debat que està a punt de començar.

Em vesteixo amb el “trajo” fosc de les ocasions especials, com si anés a la Missa de Les Santes. La corbata, però, vermella. Avui la sessió s’ho mereix.
Al quiosc del costat de casa, a Madrid, compro el diari i hi afegeixo el llibre de novel·la històrica que ofereixen avui: “Troya” de Gisbert Haefs. És una premonició?

Al despatx, obro l’ordinador i miro el correo. Allau d’e-mails demanant-me que no admeti a tràmit la proposta d’Estatut.
Vaig a rebre l’equip del Mataró-Report/ Cap gros.com que s’ha desplaçat a Madrid per fer un reportatge del que faig aquí, i que aprofitaran per seguir el debat. Han trobat un bon moment. En Joan Salicrú, la Pilar García, més en Sergio Ruiz com a fotògraf. Enviaran la seva primera crònica des del ordinador del meu despatx.
Els faig de cicerone pels edificis del Congrés dels Diputats, i els deixo a la sala de “columnes” per que puguin seguir el debat des d’allà.

(abans de començar el Debat, al bar del Congrés amb els companys Àlex Sáez i Meritxell Batet, diputats, i Lluis Mª de Puig i Ramon Espasa, senadors. Foto Sergio Ruiz)

El dia dels morts

El cementiri de Santo Estevo do Ribas do Sil des de les habitacions del Parador.

El Debat de dimecres: El "trailer"

L'escenari:

Els actors: En Mas, la Manuela, en Carod.

La reacció:















La resposta:

La premsa i els experts:

El jurat:

No us la perdeu!!. Emoció assegurada i garantida!!.

La noticia del dia

"Sube, que sube, que sube.
Trepa, que trepa, que trepa.
Y en brazos cae de un querube.
Es la hija del conde: La Pepa."

De "La venganza de Don Mendo", de Pedro Muñoz Seca

Vetllant les armes

Dimecres que ve la primera batalla de l’Estatut. La consideració de l’admissió a tràmit pel Congrés dels Diputats del projecte aprovat pel Parlament de Catalunya per ample majoria.

(Com no, Peridís a "El País")

Aquest cap de setmana previ, allargat pel pont de Tots Sants, serveix, suposo, per vetllar les armes del combat. Els caps dels contendents preparen les estratègies amb els seus respectius estats majors. La tropa, nerviosa per la imminència del xoc, repassa el camí que els ha portat fins aquí, intueix la duresa del combat que es prepara, i intenta veure en quina condició en sortirà: vencedor, vençut, il·lès, ferit o damnat. Els cronistes no parlen d’altra cosa. No entenc gaire, bé, gairebé res, de tècniques militars, més enllà del que conec de la ficció o de la historia. Però crec que aquesta batalla és el començament d’una gran guerra en la que ens hi juguem el futur de la política espanyola, i amb ella la catalana, per una dotzena d’anys.

D’aquí les meves crítiques al procés que ens hi ha portat.

La dreta, desorientada pel resultat de les eleccions de l’any passat, ha aconseguit trobar el galvanitzador de les seves tropes que marxen a tambor batent amb els estendards desplegats llestes a imposar-se.

(Nando a "El Periódico" 30-10-05)

A l’altra banda, l’esquerra està una mica desorientada. Com escrivia fa pocs dies Soledad Gallego-Díaz:

“El debate del Estatut está teniendo un efecto demasiado desmoralizador en la izquierda, quizás porque se desarrolla en el campo del nacionalismo, un terreno en el que se suponía que los progresistas no querían encerrarse y en que se han movido siempre con incomodidad. Lo increíble de la situación es que la izquierda ha aceptado meterse en una batalla en la que la gran acusación es ser racionalista o ilustrado. En la que declararse ajeno a himnos nacionales, banderas y desfiles se interpreta como una trampa, la muestra del nacionalismo del lado contrario, y no de un deseo de que prevalezca la razón y el universalismo a la hora de resolver los problemas, en lugar de los contenidos de la conciencia “.

Val a dir que al seu costat combaten un conjunt d’heteròclits aliats bullanguers que crec no són gaire conscients del que es juga a l’encontre: la possibilitat de construcció progressiva i paulatina d’una nova forma d’Estat i de relacions entre els ciutadans/nes. Sabran aquests aliats mesurar el seu entusiasme i ajudar de veritat el gruix principal del seu bàndol? Per què és el seu bàndol. Si guanyen els altres no els espera gaire més avenir que la submissió.

Diumenge a la tarda. Avui, canvi d’hora. A les sis ja és fosc. Mediterranis com som ens costa tancar-nos a casa tranquils llegint una estona. El suplement de “El País” del diumenge Domingo sempre és excel·lent. Avui l’obrim nosaltres, el P.S.C.: “Un partido bajo fuego cruzado”. Són els meus des de ja fa 30 anys. Els conec a tots. He estat al seu costat en moltes batalles. En victòries (la del 77, recordeu?, la del 82,...), en derrotes (dolorosa la del 80, amb una llarga travessa del desert), en anhels (“Mira, ya vienen los federales!!” m’etzibà la Rita Barberà, el 95), en treballs (el municipalisme que tant hem compartit, Pepe, Manuela). N’hem deixat a molts pel camí (en Raimon, en Narcís,...), d’altres ja no hi són per poder aconsellar-nos (un record, Joan, i tants d’altres...)

Extrec de les pàgines d’anàlisi polític:

Javier Pradera: ANÁLISIS
Freno y marcha atrás
El PSOE enmendará el Estatuto catalán.

"La frase pronunciada el 13 de noviembre de 2003 por Zapatero durante un mitin de la campaña electoral autonómica -"aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña"- sirve de estribo a los nacionalistas para criticar la postura del PSOE. Aunque la inocente jactancia lanzada hace dos años por el actual presidente del Gobierno -líder entonces de la oposición- le sea echada en cara incesantemente (esta semana, ERC ha impreso 100.000 tarjetas postales con ese texto para atascar la estafeta de correos del Palacio de la Moncloa), ha pasado demasiada agua bajo los puentes para que ese monocorde recordatorio pueda añadir cualquier conclusión enriquecedora a la moraleja referida a los calentones de boca mitineros. "

"Así como resultaría absurdo que la cortesía castiza del "está usted en su casa" fuese interpretada por un visitante pelmazo como una autorización para instalarse indefinidamente en el domicilio donde ha sido invitado, también sería absurdo que el presidente del Gobierno estuviese obligado ahora a ser el cómplice de una agresión a la Constitución por una convencional frase protocolaria pronunciada de buena fe hace dos años."


LA COLUMNA - Josep Ramoneda
La prueba del método
El liderazgo difuso de Zapatero y la oposición obsesiva del PP.

"Porque el Estatuto ejerce un papel de espejo deformante de la realidad política española: ni es el único problema, ni es el principal. Salvo para aquellos que, a coro con el Partido Popular, se empeñan en convertirlo en el superproblema que no es: el desmantelamiento de España."

AGENDA GLOBAL - Joaquín Estefanía
El Estatuto y el dilema del prisionero
La teoría de los juegos.

"Se presenta una reforma del Estatuto de Cataluña. El Gobierno tripartito entiende que ese texto representa las aspiraciones históricas de los ciudadanos a los que representa. La reforma llega a Madrid, donde el Ejecutivo español considera que traspasa los límites constitucionales. Si se retira el texto, ambos Gobiernos sufrirán en las urnas por el fracaso, después del desgaste de meses de tremendismo. Si la reforma vuelve descafeinada a Cataluña, para ser votada en referéndum, el tripartito perderá en sus expectativas electorales. Si la reforma se aprueba en Madrid, básicamente en los términos en que ha llegado, es casi seguro que los socialistas abandonarán el Gobierno por muchos años."

"El dilema del prisionero ha pasado a ser una de las cuestiones filosóficas y políticas centrales de nuestro tiempo. Los que se dedican a su estudio han llegado a una pregunta central: ¿hay alguna forma de estimular el bien común en ese dilema? El intento de responder a esta cuestión es uno de los mayores retos intelectuales (y políticos) de nuestra era. Lo veremos pronto."

I al final, la columna que sempre més m’agrada. La del Antonio Martínez (el dels guinyols del Plus).

EL ENREDO - Antonio Martínez
La pandemia del Estatut
Maragall, Rodríguez Ibarra y Bono se lanzan dardos dialécticos a distantancia.

L’acudit gràfic, que no aconsegueixo penjar, és sensacional. Es veu en PDF.

Llibre recomanat: “Homero, Ilíada” Alessandro Baricco. Ed. Anagrama. B-2005.

Cabrils, 30 d'octubre.

D'economia. Dimecres,19.

Sopar de diputats i diputades catalans del G.P.S. amb el Secretari d’Estat d’Economia, David Vegara, per parlar de l’economia espanyola. Malgrat anar al reservat d’un restaurant, a la sala del costat hi havia una sorollosa trobada de veneçolans, vàrem entendre anti-Chavistes, que va impossibilitar-nos una correcta percepció de l’exposició i del debat posterior.

La Meritxell va presentar al convidat com el segon home del P.S.C. en importància a Madrid, després del Ministre Montilla. En David és fill dels vells amics i companys Josep Mª Vegara i Pilar Figueres (per aquesta banda materna vinculat a la casa pairal de St. Pere de Clarà). Ja fa temps que està a Madrid, des de els temps del Gabinet del Vice-president Narcís Serra, a començaments dels 90, llevat d’un breu interval d’alguns mesos com a número dos de la Marina Geli a la Conselleria de Sanitat de la Generalitat.

Didàctic, clar i concís. On estem? D’on venim? A on anem?

1. On estem? L’economia espanyola creix bé. Més del doble que la mitjana de l’economia europea. Tant com la del EUA. La demanda tira molt. La inversió en bens d’equip també, el que és un indicador de les expectatives empresarials i una garantia de solidesa pel futur. L’ocupació va a tota vela (les darreres dades indiquen que hem baixat del 9% de desocupats i estem ja per sota la mitjana europea). Tenim problemes: un de fora, l’increment del preu del petroli, i amb ell el del gas; i dos de propis: el creixement dels preus que és més del doble de la mitjana europea, malgrat mantenim constant el diferencial amb ells; i el dèficit de la balança exterior per compte corrent (sobre aquest tema estic treballant una entrada separada) que ens han de preocupar.

2. D’on venim? Quatre temes configuren la resposta a aquesta pregunta i que alguns no són responsabilitat de cap Govern. Ni del d’ara, ni del d’abans, ni de l’anterior al d’abans. a) La baixada dels tipus d’interès a uns nivells que en el cas espanyol són fins i tot inferiors al creixement dels preus, el que estimula el consum (desincentiva l’estalvi dels particulars), i alhora la inversió (afavoreix l’endeutament de les empreses). b) el tipus de canvi del euro en relació a d’altres monedes que fa que sigui favorable importar i desfavorable exportar fora de la zona euro i sense possibilitats de polítiques pròpies als Estats. c) l’entrada dels Fons Estructurals de la UE que ha representat una formidable injecció d’inversió pública a l’economia espanyola (per cert, se’n recorden d’allò de “pedigüeño”, Sr González?). I, d) l’entrada de població immigrant en un volum (ja deu ser quasi bé un 10% de la població), i en un breu lapse de temps (menys de 5-6 anys) sense precedents aquí i arreu en l’historia, amb conseqüències per l’ocupació, el consum, la demanda de serveis, etc.

3, A on anem? L’economia espanyola és de les més obertes del món. La suma de les importacions i de les exportacions sobre el PIB és del 55%. L’espai econòmic és global. Hem de posicionar-nos en el mercat global. Hem d’intentar augmentar la productivitat del nostre teixit econòmic. Hem d’invertir més en R+D (aquest no és un problema únicament nostre. Tots els països del nostre entorn més immediat: França, Itàlia, ...també el tenen). L’estabilitat pressupostaria és una premissa bàsica. Gastar el que donen els impostos actuals, reduir l’endeutament, dirigir les prioritats a la millora del model de l'economia. Hi ha molta feina a fer al marc regulador per millorar les condicions de competència, trencant “status quo” de sectors concrets que estan molt enquistats. Com diu Blair: “We are pro market, no pro bussines”. Mentrés, anar sanejant (Izar, Renfe, TVE,...) i orientant cap el futur (pla d’energies renovables, plans de R+D+i,...)

Una bona setmana de coneixement i debat sobre l’economia.

Cabrils, 30 d’octubre.

La "potència" de Barcelona

La torre AGBAR des de les torres de la Sagrada Família.

D'economia. Dimarts,18.Dijous,27.*

*(Article per Capgros.com amb el títol “Deslocalització”)

Segona reunió de treball de la subcomissió de deslocalització. L’impulsor de la idea, en Josep Sánchez Llibre com a “capitán Araña” no por assistir: “Home, Manel, és que va ser un dia molt agitat. Vaig haver de suplir en Duran a la Junta de Portaveus. Vaig haver de preparar... No puc estar a tot arreu.” Ja vaig explicar la difícil vida dels Diputats dels grups petits. Ah!! Giuseppe! Encara però, va aconseguir enviar un substitut. Els altres grups petits, ERC, IV, CC, Mixt, no van enviar ningú. El PNV si, tradició industrial.

Compareixences de representants de sectors industrial diversos. Va obrir el foc el del calçat, alacantins. Exporten el 70% de la producció. Importància del disseny i de la distribució. Cal ajudar a les zones de monocultiu. Va seguir el metall, amb l’històric dirigent patronal C. Pérez del Bricio: 150.000 empreses, el 80% de menys de 10 treballadors. Per ell és més important la novació que la innovació. Cal mà d’obra millor i més preparada. Després la pedra natural: pissarres, marbres i granits. Gallecs - lleonesos, amb empreses en comarques desafavorides. Son líders mundials. Problemàtica ambiental. El tèxtil, el català Adrià Serra, immersos en una profunda transformació per la liberalització del comerç mundial. No es deslocalitzen, compren fora, que és diferent. Els conservers de peix i marisc, gallecs també. Sector molt exportador competint amb Tailàndia. Si es liberalitza el sector serà una catàstrofe. Va tancar la jornada el representant dels rajolers ceràmics, del “cluster” de La Plana. Cal competir amb imatge/país. Tenen conflictes per aconseguir estar presents a molts mercats exteriors.

Quasi bé cinc hores seguides d’explicacions.

Les indústries dels seus sectors estan en el món. No és el mateix la multilocalització que la deslocalització. Tres d’ells fan referència al “dimoni” xinès, acusant-lo de “dumping” als mercats occidentals. Algú diu que s’hauria de competir amb igualtat de condicions laborals, socials, mediambientals, angelical desig!. Es plantegen que hi haurien d’haver noves formes de proteccionisme. Costa tirar endavant actuacions conjuntes en aquests sectors empresarialment molt atomitzats. Malgrat tot, reconeixen la feina que s’ha fet a través del centres tecnològics, que tan privats com públics, s’han impulsat en els darrers temps. I com sempre, demanen més ajuts de les Administracions, menys impostos, més flexibilitat laboral, i menys requeriments ambientals.

Ens colgaran de documentació, la que ja ens lliuren i la que ens enviaran més endavant . Ja veurem si som capaços de treure un informe en sis mesos que és l’objectiu de la Comissió. M’hauré de tancar una setmana en un monestir allunyat del món per fer les meves contribucions.

Madrid, 20 d’octubre.

Tercera reunió. Més compareixences de sectors. Comença la indústria farmacèutica. (al començament de la meva vida professional hi vaig passar més de tres anys). És un sector clau i estratègic amb molta qualificació professional. Sols el 21% de les empreses que hi ha són espanyoles. Més interessats en la nova Llei del medicament que en la deslocalització. Segueix la confecció. Estan defraudats per l’Administració ja que no pren mesures concretes per alleugerir la seva imparable davallada, no és deslocalització sinó desaparició. El gènere de punt, amb en Canals de la Pulligan de Canet, que sempre està disposat a explicar en positiu la situació: Excés de producció mundial, banalització de la moda, multilocalització parcial, aposta per l’espai euromediterrani, disseny, logística, I+D, sofisticació, preus psicològics pels consumidors. Introdueix un tema que agrada a la Subcomissió: la traçabilitat dels productes com als EUA. Acaba la jornada la poderosa ANFAC, automòbil i camions. Desprès d’explicar exhaustivament la importància del seu sector en treball directe i indirecte, producció, exportacions, logística, de lo molt que en saben, etc., acaben pronosticant una imminent travessa dels desert per la competència del nous països del Est recentment incorporats a la U.E. Acaba dient que cal treballar més i cobrar menys. Desprès, en el torn de preguntes, ho matisen. Però jo no em puc estar i els retrec: quina poca autoestima! Molt realisme i cap centre de decisió a Espanya. Evident perill de deslocalització.

Mataró, 28 d’octubre.

Postals

Postal trobada a Madrid. Crec que és molt gràfica. Una bona al·legoria que pot interpretar-se de moltes maneres. Una d’elles: http://www.diarioiberico.com/default.asp?item=1001750 .

Debat del Pressupost '06

Comença el debat del projecte de Llei dels Pressupostos generals de l’Estat per al 2006. El Vice-president Solbes puja a la tribuna i desgrana l’explicació i els arguments del Govern. Res de nou del que ja vaig explicar. Tinc ocasió de comentar-li. “I què vols que digui de més?”. Té raó, a la rèplica ja dirà més coses.

Pel PP surt en Rajoy . No ha tardat ni un minut en parlar del Estatut. “Punto crucial, ya que de él depende el futuro...” El futur de l’existència del Ministeri d’Hisenda!! És clar, amb l’Estatut, i la paraula de ZP, desapareix l’Estat!! “Estamos aquí para hablar, no de los tipos de interés, o del precio del petróleo...sino de la voladura del Estado!” ¡Anda ya! “Esta espada de Damocles que pende sobre nuestras cabezas, las cabezas de los españoles...” Cal fer, diu però, un exercici teòric i parlar dels Pressupostos. L’economia espanyola té problemes, els preus, el desequilibri exterior. “El Gobierno vive en el tancredismo feliz. Extasiados, no han hecho nada” Home! A més de tremendista, exagerat. Continua dient que en la situació econòmica actual i en el marc europeu sols es pot fer política fiscal y pressupostaria. Cert! Però quina seria la resposta de manual amb forta demanda i creixement de preus? L’increment d’impostos. I evidentment no ho diu. La de contraure la demanda pública. Aquesta si la diu, però no reconeix la baixada de l’endeutament, ni les necessitats de la societat espanyola com en la rèplica li contesta Solbes. Acaba: “Nosotros estamos por un proyecto común reflejado en un presupuesto común. La madurez de los españoles no consentirá la frivolidad de renunciar a la voluntad del 78”. Ja era de preveure. Pocs pressupostos i molt d’Estatut, i encara ens queda una setmana!

Solbes comença la seva resposta: “Bienvenido al debate del Estatut. ¡Lástima que no sea hoy el día!" Després de dir que els gots es poden mirar mig buits o mig plens li etziba: “Ustedes han creado un mundo irreal. Tienen adanismo político”. Cataracta de xifres sobre la inflació i les seves causes. Explicacions sobre el perquè de la situació de la balança de pagaments. Comparació del estalvi amb d’altres economies. Superàvit enguany en contra dels auguris que el mateix Rajoy va llençar l’any passat. L’increment de la productivitat no es fa de la nit al dia. Respecte al compliment de les previsions recorda: “Dicen los economistas que las previsiones y predicciones son muy difíciles si se refieren al futuro ya que muchas veces no sabemos ni lo que ha ocurrido en el pasado” I conclou reptador: “En el 2006 volveremos a discutir el Presupuesto, yo presentándolo y usted, Sr. Rajoy, en la oposición” Molt bé, tio Pedro!

M’he perdut el debat de la proposta d’esmena a la totalitat presentada per CiU. Quant en Duran ha començat he hagut de sortir a atendre una associació empresarial que venia a manifestar la seva preocupació pel cànon als suports materials d’informació que hi ha al projecte de Llei de la Propietat intel·lectual. Tema complicat que haurà de “lidiar” el company gironí Alex Sáez a qui he acompanyat a l’entrevista. Hauré de llegir el debat al Diario de Sesiones.

Per aquelles coses del Reglament i del funcionament consuetudinari del Ple la Diputada de Eusko Alkartasuna, Begoña Lasagabaster, integrada al Grup Mixt, que presentava també una esmena a la totalitat ha disposat del mateix temps d’intervenció que els dos grups anteriors. Evidentment, pobra senyora, la sala era pràcticament buida, i el Vice-president Solbes li ha donat la corresponent rèplica.

Les preses de posició davant les esmenes a la totalitat dels altres grups anuncien que, malgrat no estan completament d’acord amb el pressupost presentat pel Govern i que hi faran esmenes parcials que ja comencen a apuntar, no veuen raons per estar-hi en contra i per tant no recolzaran les esmenes a la totalitat i donaran llum verda per la tramitació del projecte.

El darrer que puja a la tribuna és el portaveu del GPS, Alfredo Pérez Rubalcaba. Comença amb un símil esportiu: “Con estos excelentes presupuestos Rajoy ha dado el partido por perdido y se ha dedicado a contar patrañas sobre el Estatut”. Critica que no parlés dels ciutadans. Que aquest Govern que no té majoria tindrà més suport parlamentari i més estabilitat per treballar. Fa l’enumeració del reguitzell de temes que es podran millorar amb aquest pressupost i contraposa la LHR (la herencia recibida) als PP(pufos populares) referint-se a l’estat de l’economia i les finances públiques en els canvis de Govern del 1996 versus el del 2004.

La votació final: 337 diputats presents sobre 350. 153 vots a favor de l’esmena a la totalitat (PP, CiU, EA), 183 en contra (PSOE, ERC, PNV, IV, BNG, CHA), 1 abstenció (NB). Més suport que l’any passat. Els pressupostos pel 2006 tiren endavant.

Madrid, 26 d’Octubre.

Des del cel (pont aeri)

Llegit a La Vanguardia. Enric Juliana: “Así está el patio”:

Comienza una semana trepidante en Madrid. Bueno, en Madrid todas las semanas suelen ser trepidantes. Madrid, por arriba, va a cien.

Si el príncipe de Vergara disponía de la fortaleza de Montjuïc para disparar a placer sobre la Rosa de Fuego, los actuales artificieros de la crispación nacional han encontrado en el desquiciamiento político catalán un precioso arsenal: el preámbulo del Estatut, redactado por un epígono del filósofo Francesc Pujols bajo los efectos de la tramontana; las conspiraciones pitarrescas del tripartito; el Consell Executiu de córpore insepulto y la última fantasmada en el Camp Nou, la pancarta del sábado a favor de esa entelequia llamada Països Catalans, que apenas cosecha el tres por ciento de los votos en Valencia.

Si la crispación política salta de las tertulias radiofónicas a las gradas de los estadios de fútbol, podemos encontrarnos ante algo peor que la gripe aviar.

Alguien debería recordar a los catalanistas de dibujos animados, a los jetas de las cuatro barras que ayer mencionaba Baltasar Porcel, que el drama de Yugoslavia comenzó en los medios de comunicación furibundos, pero también en el estadio del Estrella Roja de Belgrado.

I també, excel·lent l’article a El País d’en Ramoneda: “La última ocasión”, que acaba aixì:

Pero un final feliz de esta historia no será suficiente para regenerar la política catalana si los dirigentes políticos no asumen que no se puede seguir actuando como si la política fuera la prolongación del fútbol por otros medios.

Madrid, 25 d'octubre.

Comunicació

1. Cada divendres al matí, des de ja fa un temps, a les vuit i cinc, em truca puntual – allà on em trobi- en Josep Creus de Radio Malgrat per fer-me comentar en directe al seu programa informatiu els titulars de les noticies del dia. Molts cops no he tingut temps encara d’obrir l’ordinador per veure de què va la jornada. Les respostes són doncs espontànies i gens preparades amb els risc de dir alguna inconveniència, o d’anar en una línia diferent de la “doctrina oficial”. Procuro no ficar-me en els temes locals ja que vull ser respectuós amb els que treballen en aquest àmbit, tota vegada que jo ja no hi sóc.
2. Cada quinze dies, els divendres també, participo en el programa -magazine “La Placeta” de Radio Arenys de Mar que condueix Josep Mª Cano. Aquest és un programa desenfadat en el que si que parlem de política i com jo ho veig des de Madrid, però en un to molt distès. Varem proposar fa poc als oients la pregunta de qui era la Patrona consort de Madrid. No, no és la Virgen de La Almudena com deien alguns. Aquesta és la Patrona. La Patrona consort és Santa María de la Cabeza, esposa de San Isidro Labrador, que a voltes en fan festa local el seu dia, el 9 de setembre. Alguna vegada li he portat a en Josep Mª postals comprades a la calle de Alcalà d’anuncis de propaganda de les destil·leries i fàbriques de licors d’Arenys de Munt.
3. Ja he anat alguna altra vegada a la tertúlia “La Nit” a la COM-Ràdio, amb en Ramon Miravitlles de conductor. M’he convertit en un tertulià!! Des del començament dels 90, a RM-Ràdio que no ho feia. El passat divendres vaig participar amb en Francisco Marhuenda, director de l’edició de “La Razón” a Catalunya (¡lagarto! ¡lagarto!); amb el Regidor del Ajuntament de Barcelona per CiU, Josep Font; amb el col·lega Diputat d’ERC a Madrid Joan Puig, de Blanes; i amb el entranyable Antoni Gutiérrez Díaz , el Guti, que feia temps que ens no veiem, i que ens varem saludar molt cordialment. Els temes van ser diversos: l’ambient guerra-civilista a Madrid, arran de la investidura de Santiago Carrillo com a doctor “honoris causa” a l’UAM, i la “bronca” que es va muntar. Vaig tornar a insistir en que hem de mirar endavant i no conduir mirant el retrovisor, opinió que corroborar alguns dels tertulians i algun oient, i vaig polemitzar amb en Puig sobre el que va representar la transició. Després varem parlar de les accions judicials contra els que van matar al periodista José Couso a Bagdad al començament de la guerra del Iraq, en que vaig manifestar el meu escepticisme sobre les accions empreses, opinió aquesta meva que va ser rebatuda pel Guti. I a micròfon obert amb els oients varem parlar del Estatut. Continuo pensant que no s’ha explicat gens bé i que es comprèn poc quin és el procés que ha de seguir una reforma estatutària en el marc normatiu vigent. Crec que en Puig té una creença il·lusa al dir que en el Congrés cal millorar el text presentat (jo també ho crec, però en el sentit contrari que pensa ell). No sé amb qui pensa que es pot fer, i en quin món viu.
4. 4. Acte polític dissabte a la tarda a la Agrupació del PSC de Santa Susanna. A ca’n Ratés amb una cinquantena de persones presentat per l’ Isidre Jiménez i la Trini Fuentes. Vaig aprofitar per explicar el Pressupost del Estat per 2006 i la seva tramitació. Crec que serà més fàcil que l’any passat. I com no, vaig parlar del Estatut. De com s’ha elaborat i de quin procés seguirà a partir d’ara. Vaig demanar als companys/es i als assistents al acte que tinguessin present què és una negociació, amb quines forces , a favor i en contra, ens trobarem i com pot anar el debat i discussió. El que ja he exposat reiteradament: calma, rigor, temprança. Explicant-ho pas a pas a tothom. Potser ens en sortirem.
5. I, al matí del diumenge no agafo la bicicleta (de fet en Remigi tampoc podia, havia de treballar al seu hort) i obro un nou blog en castellà http://www.hayotrosmas.blogspot.com/ . Per obrir nous mercats, je,je,...Feia dies que maldava fent proves diverses intentant resoldre els dubtes que tenia i barallant-me amb el “blogger” per com volia que em quedés formalment. Ja ho veurem, com a mínim de voluntat n’hi poso.

Cabrils, 23 d'octubre.

Internet

Forges, a "El País", 25 d' octubre.