30 d’octubre, 2005

D'economia. Dimecres,19.


Sopar de diputats i diputades catalans del G.P.S. amb el Secretari d’Estat d’Economia, David Vegara, per parlar de l’economia espanyola. Malgrat anar al reservat d’un restaurant, a la sala del costat hi havia una sorollosa trobada de veneçolans, vàrem entendre anti-Chavistes, que va impossibilitar-nos una correcta percepció de l’exposició i del debat posterior.

La Meritxell va presentar al convidat com el segon home del P.S.C. en importància a Madrid, després del Ministre Montilla. En David és fill dels vells amics i companys Josep Mª Vegara i Pilar Figueres (per aquesta banda materna vinculat a la casa pairal de St. Pere de Clarà). Ja fa temps que està a Madrid, des de els temps del Gabinet del Vice-president Narcís Serra, a començaments dels 90, llevat d’un breu interval d’alguns mesos com a número dos de la Marina Geli a la Conselleria de Sanitat de la Generalitat.

Didàctic, clar i concís. On estem? D’on venim? A on anem?

1. On estem? L’economia espanyola creix bé. Més del doble que la mitjana de l’economia europea. Tant com la del EUA. La demanda tira molt. La inversió en bens d’equip també, el que és un indicador de les expectatives empresarials i una garantia de solidesa pel futur. L’ocupació va a tota vela (les darreres dades indiquen que hem baixat del 9% de desocupats i estem ja per sota la mitjana europea). Tenim problemes: un de fora, l’increment del preu del petroli, i amb ell el del gas; i dos de propis: el creixement dels preus que és més del doble de la mitjana europea, malgrat mantenim constant el diferencial amb ells; i el dèficit de la balança exterior per compte corrent (sobre aquest tema estic treballant una entrada separada) que ens han de preocupar.

2. D’on venim? Quatre temes configuren la resposta a aquesta pregunta i que alguns no són responsabilitat de cap Govern. Ni del d’ara, ni del d’abans, ni de l’anterior al d’abans. a) La baixada dels tipus d’interès a uns nivells que en el cas espanyol són fins i tot inferiors al creixement dels preus, el que estimula el consum (desincentiva l’estalvi dels particulars), i alhora la inversió (afavoreix l’endeutament de les empreses). b) el tipus de canvi del euro en relació a d’altres monedes que fa que sigui favorable importar i desfavorable exportar fora de la zona euro i sense possibilitats de polítiques pròpies als Estats. c) l’entrada dels Fons Estructurals de la UE que ha representat una formidable injecció d’inversió pública a l’economia espanyola (per cert, se’n recorden d’allò de “pedigüeño”, Sr González?). I, d) l’entrada de població immigrant en un volum (ja deu ser quasi bé un 10% de la població), i en un breu lapse de temps (menys de 5-6 anys) sense precedents aquí i arreu en l’historia, amb conseqüències per l’ocupació, el consum, la demanda de serveis, etc.

3, A on anem? L’economia espanyola és de les més obertes del món. La suma de les importacions i de les exportacions sobre el PIB és del 55%. L’espai econòmic és global. Hem de posicionar-nos en el mercat global. Hem d’intentar augmentar la productivitat del nostre teixit econòmic. Hem d’invertir més en R+D (aquest no és un problema únicament nostre. Tots els països del nostre entorn més immediat: França, Itàlia, ...també el tenen). L’estabilitat pressupostaria és una premissa bàsica. Gastar el que donen els impostos actuals, reduir l’endeutament, dirigir les prioritats a la millora del model de l'economia. Hi ha molta feina a fer al marc regulador per millorar les condicions de competència, trencant “status quo” de sectors concrets que estan molt enquistats. Com diu Blair: “We are pro market, no pro bussines”. Mentrés, anar sanejant (Izar, Renfe, TVE,...) i orientant cap el futur (pla d’energies renovables, plans de R+D+i,...)

Una bona setmana de coneixement i debat sobre l’economia.

Cabrils, 30 d’octubre.