2. Primeres impressions: El prospecte

La presentació del comissionats del Parlament (en Mas, la Manuela de Madre i en Carod) ha estat excel·lent. La primera impressió que m’ha vingut al cap és la de que si els haguessin encarregat fer el preàmbul de l’Estatut amb la conjunció dels texts que han portat a la tribuna del Congrés haguéssim tingut un altre punt de partida, i no el nyap que tenim ara, per fer comprendre millor a la resta d’Espanya quina és la nostra demanda i com la volem formular.

He de dir que quant la Manuela ha citat a en Martí i Pol m’ha emocionat:
“Aprendí que el lamento de los poetas andaluces era también el lamento de Miquel Martí i Pol
Davant mateix de la porta de casa,
però, comença el món, i a totes les cruïlles
hi ha gent que mort de fam i de tristesa.”

L’Artur Mas ha començat: “Venimos a la casa común que es el Congreso”. I Carod-Rovira conclou, quasi al final de la seva intervenció, amb una pregunta: “¿Cómo nos quiere España?”

Crec que he trobat la imatge adequada de com ha anat la presentació: És el prospecte del producte que volem vendre. Però de seguida m’ha assaltat el dubte: S’adequa l’un a l’ altre? La llàstima és que el producte ja és conegut abans d’usar-lo sense haver llegit el prospecte, i ni la lletra ni la música del projecte d’Estatut, sobre tot la música, s’avenen amb el que acabem d’escoltar a la tribuna del Congrés.

Ho comento tot sortint del hemicicle amb companys i coneguts. A l’Alcalde d’Argentona, l’amic Antoni Soy, que ha vingut amb la delegació d’ERC crec que el deixo perplex amb aquesta reflexió.

El debat de l'Estatut: La pel·lícula.1.L'inici:"Hoy puede ser un gran día"

Em llevo content. Ahir a la nit en Ramon Bassas em va fer saber que Periodistas-21, un reconegut blog de periodistes de Madrid, feia referència a la meva entrada; “el trailer”, sobre el debat que està a punt de començar.

Em vesteixo amb el “trajo” fosc de les ocasions especials, com si anés a la Missa de Les Santes. La corbata, però, vermella. Avui la sessió s’ho mereix.
Al quiosc del costat de casa, a Madrid, compro el diari i hi afegeixo el llibre de novel·la històrica que ofereixen avui: “Troya” de Gisbert Haefs. És una premonició?

Al despatx, obro l’ordinador i miro el correo. Allau d’e-mails demanant-me que no admeti a tràmit la proposta d’Estatut.
Vaig a rebre l’equip del Mataró-Report/ Cap gros.com que s’ha desplaçat a Madrid per fer un reportatge del que faig aquí, i que aprofitaran per seguir el debat. Han trobat un bon moment. En Joan Salicrú, la Pilar García, més en Sergio Ruiz com a fotògraf. Enviaran la seva primera crònica des del ordinador del meu despatx.
Els faig de cicerone pels edificis del Congrés dels Diputats, i els deixo a la sala de “columnes” per que puguin seguir el debat des d’allà.

(abans de començar el Debat, al bar del Congrés amb els companys Àlex Sáez i Meritxell Batet, diputats, i Lluis Mª de Puig i Ramon Espasa, senadors. Foto Sergio Ruiz)

El dia dels morts

El cementiri de Santo Estevo do Ribas do Sil des de les habitacions del Parador.

El Debat de dimecres: El "trailer"

L'escenari:

Els actors: En Mas, la Manuela, en Carod.

La reacció:















La resposta:

La premsa i els experts:

El jurat:

No us la perdeu!!. Emoció assegurada i garantida!!.

La noticia del dia

"Sube, que sube, que sube.
Trepa, que trepa, que trepa.
Y en brazos cae de un querube.
Es la hija del conde: La Pepa."

De "La venganza de Don Mendo", de Pedro Muñoz Seca

Vetllant les armes

Dimecres que ve la primera batalla de l’Estatut. La consideració de l’admissió a tràmit pel Congrés dels Diputats del projecte aprovat pel Parlament de Catalunya per ample majoria.

(Com no, Peridís a "El País")

Aquest cap de setmana previ, allargat pel pont de Tots Sants, serveix, suposo, per vetllar les armes del combat. Els caps dels contendents preparen les estratègies amb els seus respectius estats majors. La tropa, nerviosa per la imminència del xoc, repassa el camí que els ha portat fins aquí, intueix la duresa del combat que es prepara, i intenta veure en quina condició en sortirà: vencedor, vençut, il·lès, ferit o damnat. Els cronistes no parlen d’altra cosa. No entenc gaire, bé, gairebé res, de tècniques militars, més enllà del que conec de la ficció o de la historia. Però crec que aquesta batalla és el començament d’una gran guerra en la que ens hi juguem el futur de la política espanyola, i amb ella la catalana, per una dotzena d’anys.

D’aquí les meves crítiques al procés que ens hi ha portat.

La dreta, desorientada pel resultat de les eleccions de l’any passat, ha aconseguit trobar el galvanitzador de les seves tropes que marxen a tambor batent amb els estendards desplegats llestes a imposar-se.

(Nando a "El Periódico" 30-10-05)

A l’altra banda, l’esquerra està una mica desorientada. Com escrivia fa pocs dies Soledad Gallego-Díaz:

“El debate del Estatut está teniendo un efecto demasiado desmoralizador en la izquierda, quizás porque se desarrolla en el campo del nacionalismo, un terreno en el que se suponía que los progresistas no querían encerrarse y en que se han movido siempre con incomodidad. Lo increíble de la situación es que la izquierda ha aceptado meterse en una batalla en la que la gran acusación es ser racionalista o ilustrado. En la que declararse ajeno a himnos nacionales, banderas y desfiles se interpreta como una trampa, la muestra del nacionalismo del lado contrario, y no de un deseo de que prevalezca la razón y el universalismo a la hora de resolver los problemas, en lugar de los contenidos de la conciencia “.

Val a dir que al seu costat combaten un conjunt d’heteròclits aliats bullanguers que crec no són gaire conscients del que es juga a l’encontre: la possibilitat de construcció progressiva i paulatina d’una nova forma d’Estat i de relacions entre els ciutadans/nes. Sabran aquests aliats mesurar el seu entusiasme i ajudar de veritat el gruix principal del seu bàndol? Per què és el seu bàndol. Si guanyen els altres no els espera gaire més avenir que la submissió.

Diumenge a la tarda. Avui, canvi d’hora. A les sis ja és fosc. Mediterranis com som ens costa tancar-nos a casa tranquils llegint una estona. El suplement de “El País” del diumenge Domingo sempre és excel·lent. Avui l’obrim nosaltres, el P.S.C.: “Un partido bajo fuego cruzado”. Són els meus des de ja fa 30 anys. Els conec a tots. He estat al seu costat en moltes batalles. En victòries (la del 77, recordeu?, la del 82,...), en derrotes (dolorosa la del 80, amb una llarga travessa del desert), en anhels (“Mira, ya vienen los federales!!” m’etzibà la Rita Barberà, el 95), en treballs (el municipalisme que tant hem compartit, Pepe, Manuela). N’hem deixat a molts pel camí (en Raimon, en Narcís,...), d’altres ja no hi són per poder aconsellar-nos (un record, Joan, i tants d’altres...)

Extrec de les pàgines d’anàlisi polític:

Javier Pradera: ANÁLISIS
Freno y marcha atrás
El PSOE enmendará el Estatuto catalán.

"La frase pronunciada el 13 de noviembre de 2003 por Zapatero durante un mitin de la campaña electoral autonómica -"aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña"- sirve de estribo a los nacionalistas para criticar la postura del PSOE. Aunque la inocente jactancia lanzada hace dos años por el actual presidente del Gobierno -líder entonces de la oposición- le sea echada en cara incesantemente (esta semana, ERC ha impreso 100.000 tarjetas postales con ese texto para atascar la estafeta de correos del Palacio de la Moncloa), ha pasado demasiada agua bajo los puentes para que ese monocorde recordatorio pueda añadir cualquier conclusión enriquecedora a la moraleja referida a los calentones de boca mitineros. "

"Así como resultaría absurdo que la cortesía castiza del "está usted en su casa" fuese interpretada por un visitante pelmazo como una autorización para instalarse indefinidamente en el domicilio donde ha sido invitado, también sería absurdo que el presidente del Gobierno estuviese obligado ahora a ser el cómplice de una agresión a la Constitución por una convencional frase protocolaria pronunciada de buena fe hace dos años."


LA COLUMNA - Josep Ramoneda
La prueba del método
El liderazgo difuso de Zapatero y la oposición obsesiva del PP.

"Porque el Estatuto ejerce un papel de espejo deformante de la realidad política española: ni es el único problema, ni es el principal. Salvo para aquellos que, a coro con el Partido Popular, se empeñan en convertirlo en el superproblema que no es: el desmantelamiento de España."

AGENDA GLOBAL - Joaquín Estefanía
El Estatuto y el dilema del prisionero
La teoría de los juegos.

"Se presenta una reforma del Estatuto de Cataluña. El Gobierno tripartito entiende que ese texto representa las aspiraciones históricas de los ciudadanos a los que representa. La reforma llega a Madrid, donde el Ejecutivo español considera que traspasa los límites constitucionales. Si se retira el texto, ambos Gobiernos sufrirán en las urnas por el fracaso, después del desgaste de meses de tremendismo. Si la reforma vuelve descafeinada a Cataluña, para ser votada en referéndum, el tripartito perderá en sus expectativas electorales. Si la reforma se aprueba en Madrid, básicamente en los términos en que ha llegado, es casi seguro que los socialistas abandonarán el Gobierno por muchos años."

"El dilema del prisionero ha pasado a ser una de las cuestiones filosóficas y políticas centrales de nuestro tiempo. Los que se dedican a su estudio han llegado a una pregunta central: ¿hay alguna forma de estimular el bien común en ese dilema? El intento de responder a esta cuestión es uno de los mayores retos intelectuales (y políticos) de nuestra era. Lo veremos pronto."

I al final, la columna que sempre més m’agrada. La del Antonio Martínez (el dels guinyols del Plus).

EL ENREDO - Antonio Martínez
La pandemia del Estatut
Maragall, Rodríguez Ibarra y Bono se lanzan dardos dialécticos a distantancia.

L’acudit gràfic, que no aconsegueixo penjar, és sensacional. Es veu en PDF.

Llibre recomanat: “Homero, Ilíada” Alessandro Baricco. Ed. Anagrama. B-2005.

Cabrils, 30 d'octubre.

D'economia. Dimecres,19.

Sopar de diputats i diputades catalans del G.P.S. amb el Secretari d’Estat d’Economia, David Vegara, per parlar de l’economia espanyola. Malgrat anar al reservat d’un restaurant, a la sala del costat hi havia una sorollosa trobada de veneçolans, vàrem entendre anti-Chavistes, que va impossibilitar-nos una correcta percepció de l’exposició i del debat posterior.

La Meritxell va presentar al convidat com el segon home del P.S.C. en importància a Madrid, després del Ministre Montilla. En David és fill dels vells amics i companys Josep Mª Vegara i Pilar Figueres (per aquesta banda materna vinculat a la casa pairal de St. Pere de Clarà). Ja fa temps que està a Madrid, des de els temps del Gabinet del Vice-president Narcís Serra, a començaments dels 90, llevat d’un breu interval d’alguns mesos com a número dos de la Marina Geli a la Conselleria de Sanitat de la Generalitat.

Didàctic, clar i concís. On estem? D’on venim? A on anem?

1. On estem? L’economia espanyola creix bé. Més del doble que la mitjana de l’economia europea. Tant com la del EUA. La demanda tira molt. La inversió en bens d’equip també, el que és un indicador de les expectatives empresarials i una garantia de solidesa pel futur. L’ocupació va a tota vela (les darreres dades indiquen que hem baixat del 9% de desocupats i estem ja per sota la mitjana europea). Tenim problemes: un de fora, l’increment del preu del petroli, i amb ell el del gas; i dos de propis: el creixement dels preus que és més del doble de la mitjana europea, malgrat mantenim constant el diferencial amb ells; i el dèficit de la balança exterior per compte corrent (sobre aquest tema estic treballant una entrada separada) que ens han de preocupar.

2. D’on venim? Quatre temes configuren la resposta a aquesta pregunta i que alguns no són responsabilitat de cap Govern. Ni del d’ara, ni del d’abans, ni de l’anterior al d’abans. a) La baixada dels tipus d’interès a uns nivells que en el cas espanyol són fins i tot inferiors al creixement dels preus, el que estimula el consum (desincentiva l’estalvi dels particulars), i alhora la inversió (afavoreix l’endeutament de les empreses). b) el tipus de canvi del euro en relació a d’altres monedes que fa que sigui favorable importar i desfavorable exportar fora de la zona euro i sense possibilitats de polítiques pròpies als Estats. c) l’entrada dels Fons Estructurals de la UE que ha representat una formidable injecció d’inversió pública a l’economia espanyola (per cert, se’n recorden d’allò de “pedigüeño”, Sr González?). I, d) l’entrada de població immigrant en un volum (ja deu ser quasi bé un 10% de la població), i en un breu lapse de temps (menys de 5-6 anys) sense precedents aquí i arreu en l’historia, amb conseqüències per l’ocupació, el consum, la demanda de serveis, etc.

3, A on anem? L’economia espanyola és de les més obertes del món. La suma de les importacions i de les exportacions sobre el PIB és del 55%. L’espai econòmic és global. Hem de posicionar-nos en el mercat global. Hem d’intentar augmentar la productivitat del nostre teixit econòmic. Hem d’invertir més en R+D (aquest no és un problema únicament nostre. Tots els països del nostre entorn més immediat: França, Itàlia, ...també el tenen). L’estabilitat pressupostaria és una premissa bàsica. Gastar el que donen els impostos actuals, reduir l’endeutament, dirigir les prioritats a la millora del model de l'economia. Hi ha molta feina a fer al marc regulador per millorar les condicions de competència, trencant “status quo” de sectors concrets que estan molt enquistats. Com diu Blair: “We are pro market, no pro bussines”. Mentrés, anar sanejant (Izar, Renfe, TVE,...) i orientant cap el futur (pla d’energies renovables, plans de R+D+i,...)

Una bona setmana de coneixement i debat sobre l’economia.

Cabrils, 30 d’octubre.

La "potència" de Barcelona

La torre AGBAR des de les torres de la Sagrada Família.

D'economia. Dimarts,18.Dijous,27.*

*(Article per Capgros.com amb el títol “Deslocalització”)

Segona reunió de treball de la subcomissió de deslocalització. L’impulsor de la idea, en Josep Sánchez Llibre com a “capitán Araña” no por assistir: “Home, Manel, és que va ser un dia molt agitat. Vaig haver de suplir en Duran a la Junta de Portaveus. Vaig haver de preparar... No puc estar a tot arreu.” Ja vaig explicar la difícil vida dels Diputats dels grups petits. Ah!! Giuseppe! Encara però, va aconseguir enviar un substitut. Els altres grups petits, ERC, IV, CC, Mixt, no van enviar ningú. El PNV si, tradició industrial.

Compareixences de representants de sectors industrial diversos. Va obrir el foc el del calçat, alacantins. Exporten el 70% de la producció. Importància del disseny i de la distribució. Cal ajudar a les zones de monocultiu. Va seguir el metall, amb l’històric dirigent patronal C. Pérez del Bricio: 150.000 empreses, el 80% de menys de 10 treballadors. Per ell és més important la novació que la innovació. Cal mà d’obra millor i més preparada. Després la pedra natural: pissarres, marbres i granits. Gallecs - lleonesos, amb empreses en comarques desafavorides. Son líders mundials. Problemàtica ambiental. El tèxtil, el català Adrià Serra, immersos en una profunda transformació per la liberalització del comerç mundial. No es deslocalitzen, compren fora, que és diferent. Els conservers de peix i marisc, gallecs també. Sector molt exportador competint amb Tailàndia. Si es liberalitza el sector serà una catàstrofe. Va tancar la jornada el representant dels rajolers ceràmics, del “cluster” de La Plana. Cal competir amb imatge/país. Tenen conflictes per aconseguir estar presents a molts mercats exteriors.

Quasi bé cinc hores seguides d’explicacions.

Les indústries dels seus sectors estan en el món. No és el mateix la multilocalització que la deslocalització. Tres d’ells fan referència al “dimoni” xinès, acusant-lo de “dumping” als mercats occidentals. Algú diu que s’hauria de competir amb igualtat de condicions laborals, socials, mediambientals, angelical desig!. Es plantegen que hi haurien d’haver noves formes de proteccionisme. Costa tirar endavant actuacions conjuntes en aquests sectors empresarialment molt atomitzats. Malgrat tot, reconeixen la feina que s’ha fet a través del centres tecnològics, que tan privats com públics, s’han impulsat en els darrers temps. I com sempre, demanen més ajuts de les Administracions, menys impostos, més flexibilitat laboral, i menys requeriments ambientals.

Ens colgaran de documentació, la que ja ens lliuren i la que ens enviaran més endavant . Ja veurem si som capaços de treure un informe en sis mesos que és l’objectiu de la Comissió. M’hauré de tancar una setmana en un monestir allunyat del món per fer les meves contribucions.

Madrid, 20 d’octubre.

Tercera reunió. Més compareixences de sectors. Comença la indústria farmacèutica. (al començament de la meva vida professional hi vaig passar més de tres anys). És un sector clau i estratègic amb molta qualificació professional. Sols el 21% de les empreses que hi ha són espanyoles. Més interessats en la nova Llei del medicament que en la deslocalització. Segueix la confecció. Estan defraudats per l’Administració ja que no pren mesures concretes per alleugerir la seva imparable davallada, no és deslocalització sinó desaparició. El gènere de punt, amb en Canals de la Pulligan de Canet, que sempre està disposat a explicar en positiu la situació: Excés de producció mundial, banalització de la moda, multilocalització parcial, aposta per l’espai euromediterrani, disseny, logística, I+D, sofisticació, preus psicològics pels consumidors. Introdueix un tema que agrada a la Subcomissió: la traçabilitat dels productes com als EUA. Acaba la jornada la poderosa ANFAC, automòbil i camions. Desprès d’explicar exhaustivament la importància del seu sector en treball directe i indirecte, producció, exportacions, logística, de lo molt que en saben, etc., acaben pronosticant una imminent travessa dels desert per la competència del nous països del Est recentment incorporats a la U.E. Acaba dient que cal treballar més i cobrar menys. Desprès, en el torn de preguntes, ho matisen. Però jo no em puc estar i els retrec: quina poca autoestima! Molt realisme i cap centre de decisió a Espanya. Evident perill de deslocalització.

Mataró, 28 d’octubre.

Postals

Postal trobada a Madrid. Crec que és molt gràfica. Una bona al·legoria que pot interpretar-se de moltes maneres. Una d’elles: http://www.diarioiberico.com/default.asp?item=1001750 .

Debat del Pressupost '06

Comença el debat del projecte de Llei dels Pressupostos generals de l’Estat per al 2006. El Vice-president Solbes puja a la tribuna i desgrana l’explicació i els arguments del Govern. Res de nou del que ja vaig explicar. Tinc ocasió de comentar-li. “I què vols que digui de més?”. Té raó, a la rèplica ja dirà més coses.

Pel PP surt en Rajoy . No ha tardat ni un minut en parlar del Estatut. “Punto crucial, ya que de él depende el futuro...” El futur de l’existència del Ministeri d’Hisenda!! És clar, amb l’Estatut, i la paraula de ZP, desapareix l’Estat!! “Estamos aquí para hablar, no de los tipos de interés, o del precio del petróleo...sino de la voladura del Estado!” ¡Anda ya! “Esta espada de Damocles que pende sobre nuestras cabezas, las cabezas de los españoles...” Cal fer, diu però, un exercici teòric i parlar dels Pressupostos. L’economia espanyola té problemes, els preus, el desequilibri exterior. “El Gobierno vive en el tancredismo feliz. Extasiados, no han hecho nada” Home! A més de tremendista, exagerat. Continua dient que en la situació econòmica actual i en el marc europeu sols es pot fer política fiscal y pressupostaria. Cert! Però quina seria la resposta de manual amb forta demanda i creixement de preus? L’increment d’impostos. I evidentment no ho diu. La de contraure la demanda pública. Aquesta si la diu, però no reconeix la baixada de l’endeutament, ni les necessitats de la societat espanyola com en la rèplica li contesta Solbes. Acaba: “Nosotros estamos por un proyecto común reflejado en un presupuesto común. La madurez de los españoles no consentirá la frivolidad de renunciar a la voluntad del 78”. Ja era de preveure. Pocs pressupostos i molt d’Estatut, i encara ens queda una setmana!

Solbes comença la seva resposta: “Bienvenido al debate del Estatut. ¡Lástima que no sea hoy el día!" Després de dir que els gots es poden mirar mig buits o mig plens li etziba: “Ustedes han creado un mundo irreal. Tienen adanismo político”. Cataracta de xifres sobre la inflació i les seves causes. Explicacions sobre el perquè de la situació de la balança de pagaments. Comparació del estalvi amb d’altres economies. Superàvit enguany en contra dels auguris que el mateix Rajoy va llençar l’any passat. L’increment de la productivitat no es fa de la nit al dia. Respecte al compliment de les previsions recorda: “Dicen los economistas que las previsiones y predicciones son muy difíciles si se refieren al futuro ya que muchas veces no sabemos ni lo que ha ocurrido en el pasado” I conclou reptador: “En el 2006 volveremos a discutir el Presupuesto, yo presentándolo y usted, Sr. Rajoy, en la oposición” Molt bé, tio Pedro!

M’he perdut el debat de la proposta d’esmena a la totalitat presentada per CiU. Quant en Duran ha començat he hagut de sortir a atendre una associació empresarial que venia a manifestar la seva preocupació pel cànon als suports materials d’informació que hi ha al projecte de Llei de la Propietat intel·lectual. Tema complicat que haurà de “lidiar” el company gironí Alex Sáez a qui he acompanyat a l’entrevista. Hauré de llegir el debat al Diario de Sesiones.

Per aquelles coses del Reglament i del funcionament consuetudinari del Ple la Diputada de Eusko Alkartasuna, Begoña Lasagabaster, integrada al Grup Mixt, que presentava també una esmena a la totalitat ha disposat del mateix temps d’intervenció que els dos grups anteriors. Evidentment, pobra senyora, la sala era pràcticament buida, i el Vice-president Solbes li ha donat la corresponent rèplica.

Les preses de posició davant les esmenes a la totalitat dels altres grups anuncien que, malgrat no estan completament d’acord amb el pressupost presentat pel Govern i que hi faran esmenes parcials que ja comencen a apuntar, no veuen raons per estar-hi en contra i per tant no recolzaran les esmenes a la totalitat i donaran llum verda per la tramitació del projecte.

El darrer que puja a la tribuna és el portaveu del GPS, Alfredo Pérez Rubalcaba. Comença amb un símil esportiu: “Con estos excelentes presupuestos Rajoy ha dado el partido por perdido y se ha dedicado a contar patrañas sobre el Estatut”. Critica que no parlés dels ciutadans. Que aquest Govern que no té majoria tindrà més suport parlamentari i més estabilitat per treballar. Fa l’enumeració del reguitzell de temes que es podran millorar amb aquest pressupost i contraposa la LHR (la herencia recibida) als PP(pufos populares) referint-se a l’estat de l’economia i les finances públiques en els canvis de Govern del 1996 versus el del 2004.

La votació final: 337 diputats presents sobre 350. 153 vots a favor de l’esmena a la totalitat (PP, CiU, EA), 183 en contra (PSOE, ERC, PNV, IV, BNG, CHA), 1 abstenció (NB). Més suport que l’any passat. Els pressupostos pel 2006 tiren endavant.

Madrid, 26 d’Octubre.

Des del cel (pont aeri)

Llegit a La Vanguardia. Enric Juliana: “Así está el patio”:

Comienza una semana trepidante en Madrid. Bueno, en Madrid todas las semanas suelen ser trepidantes. Madrid, por arriba, va a cien.

Si el príncipe de Vergara disponía de la fortaleza de Montjuïc para disparar a placer sobre la Rosa de Fuego, los actuales artificieros de la crispación nacional han encontrado en el desquiciamiento político catalán un precioso arsenal: el preámbulo del Estatut, redactado por un epígono del filósofo Francesc Pujols bajo los efectos de la tramontana; las conspiraciones pitarrescas del tripartito; el Consell Executiu de córpore insepulto y la última fantasmada en el Camp Nou, la pancarta del sábado a favor de esa entelequia llamada Països Catalans, que apenas cosecha el tres por ciento de los votos en Valencia.

Si la crispación política salta de las tertulias radiofónicas a las gradas de los estadios de fútbol, podemos encontrarnos ante algo peor que la gripe aviar.

Alguien debería recordar a los catalanistas de dibujos animados, a los jetas de las cuatro barras que ayer mencionaba Baltasar Porcel, que el drama de Yugoslavia comenzó en los medios de comunicación furibundos, pero también en el estadio del Estrella Roja de Belgrado.

I també, excel·lent l’article a El País d’en Ramoneda: “La última ocasión”, que acaba aixì:

Pero un final feliz de esta historia no será suficiente para regenerar la política catalana si los dirigentes políticos no asumen que no se puede seguir actuando como si la política fuera la prolongación del fútbol por otros medios.

Madrid, 25 d'octubre.

Comunicació

1. Cada divendres al matí, des de ja fa un temps, a les vuit i cinc, em truca puntual – allà on em trobi- en Josep Creus de Radio Malgrat per fer-me comentar en directe al seu programa informatiu els titulars de les noticies del dia. Molts cops no he tingut temps encara d’obrir l’ordinador per veure de què va la jornada. Les respostes són doncs espontànies i gens preparades amb els risc de dir alguna inconveniència, o d’anar en una línia diferent de la “doctrina oficial”. Procuro no ficar-me en els temes locals ja que vull ser respectuós amb els que treballen en aquest àmbit, tota vegada que jo ja no hi sóc.
2. Cada quinze dies, els divendres també, participo en el programa -magazine “La Placeta” de Radio Arenys de Mar que condueix Josep Mª Cano. Aquest és un programa desenfadat en el que si que parlem de política i com jo ho veig des de Madrid, però en un to molt distès. Varem proposar fa poc als oients la pregunta de qui era la Patrona consort de Madrid. No, no és la Virgen de La Almudena com deien alguns. Aquesta és la Patrona. La Patrona consort és Santa María de la Cabeza, esposa de San Isidro Labrador, que a voltes en fan festa local el seu dia, el 9 de setembre. Alguna vegada li he portat a en Josep Mª postals comprades a la calle de Alcalà d’anuncis de propaganda de les destil·leries i fàbriques de licors d’Arenys de Munt.
3. Ja he anat alguna altra vegada a la tertúlia “La Nit” a la COM-Ràdio, amb en Ramon Miravitlles de conductor. M’he convertit en un tertulià!! Des del començament dels 90, a RM-Ràdio que no ho feia. El passat divendres vaig participar amb en Francisco Marhuenda, director de l’edició de “La Razón” a Catalunya (¡lagarto! ¡lagarto!); amb el Regidor del Ajuntament de Barcelona per CiU, Josep Font; amb el col·lega Diputat d’ERC a Madrid Joan Puig, de Blanes; i amb el entranyable Antoni Gutiérrez Díaz , el Guti, que feia temps que ens no veiem, i que ens varem saludar molt cordialment. Els temes van ser diversos: l’ambient guerra-civilista a Madrid, arran de la investidura de Santiago Carrillo com a doctor “honoris causa” a l’UAM, i la “bronca” que es va muntar. Vaig tornar a insistir en que hem de mirar endavant i no conduir mirant el retrovisor, opinió que corroborar alguns dels tertulians i algun oient, i vaig polemitzar amb en Puig sobre el que va representar la transició. Després varem parlar de les accions judicials contra els que van matar al periodista José Couso a Bagdad al començament de la guerra del Iraq, en que vaig manifestar el meu escepticisme sobre les accions empreses, opinió aquesta meva que va ser rebatuda pel Guti. I a micròfon obert amb els oients varem parlar del Estatut. Continuo pensant que no s’ha explicat gens bé i que es comprèn poc quin és el procés que ha de seguir una reforma estatutària en el marc normatiu vigent. Crec que en Puig té una creença il·lusa al dir que en el Congrés cal millorar el text presentat (jo també ho crec, però en el sentit contrari que pensa ell). No sé amb qui pensa que es pot fer, i en quin món viu.
4. 4. Acte polític dissabte a la tarda a la Agrupació del PSC de Santa Susanna. A ca’n Ratés amb una cinquantena de persones presentat per l’ Isidre Jiménez i la Trini Fuentes. Vaig aprofitar per explicar el Pressupost del Estat per 2006 i la seva tramitació. Crec que serà més fàcil que l’any passat. I com no, vaig parlar del Estatut. De com s’ha elaborat i de quin procés seguirà a partir d’ara. Vaig demanar als companys/es i als assistents al acte que tinguessin present què és una negociació, amb quines forces , a favor i en contra, ens trobarem i com pot anar el debat i discussió. El que ja he exposat reiteradament: calma, rigor, temprança. Explicant-ho pas a pas a tothom. Potser ens en sortirem.
5. I, al matí del diumenge no agafo la bicicleta (de fet en Remigi tampoc podia, havia de treballar al seu hort) i obro un nou blog en castellà http://www.hayotrosmas.blogspot.com/ . Per obrir nous mercats, je,je,...Feia dies que maldava fent proves diverses intentant resoldre els dubtes que tenia i barallant-me amb el “blogger” per com volia que em quedés formalment. Ja ho veurem, com a mínim de voluntat n’hi poso.

Cabrils, 23 d'octubre.

Internet

Forges, a "El País", 25 d' octubre.

Dos visiones de España

Qui primer me’n va parlar del llibre va ser la meva companya d’escó (a mà esquerra) Elisenda Malaret, sempre atenta a les novetats interessants de la seva especialitat. Després, vaig veure que Miguel Angel Aguilar el citava en la seva columna a El País. A la reunió del Consell de Federació del Maresme del PSC, celebrada fa pocs dies a Teià, la soferta i esforçada companya Lídia Santos també en va fer referència. Aquesta setmana passada en Xavier Vidal-Folch en un excel·lent article, també a El País, “La poda del ciruelo”, acabava aixì:

“Con muletas o sin ellas, es la hora de aplicar más que la rauxa de Macià, el seny de Tarradellas; más que la mera “conllevancia” orteguiana, el sentido de Estado de Manuel Azaña.”

De lectura obligada, doncs.

José Ortega y Gasset y Manuel Azaña, “Dos visiones de España, Discursos en las Cortes Constituyentes sobre el Estatuto de Cataluña (1932)” Prólogo de José Mª Ridao.
Galaxia Gutemberg/Círculo de Lectores. B-2005.

D'economia. Dilluns, 17.

Auditori de La Pedrera (Fundació Caixa de Catalunya). En el marc de la cimera hispano - francesa que es celebra a Barcelona té lloc un seminari sobre competitivitat. El ministre Montilla atrafegat per la darrera “maragallada” no pot fer la inauguració. El seu lloc l’ocupa en Joan Trullén, Secretari Gral. del Ministeri d’Indústria, la seva mà dreta en la matèria.

De les exposicions que s’hi van fer vull destacar la de l’ Alfredo Pastor : “Europa entre dos brechas tecnológicas”. Pastor va ser Secretari d’Estat d’Economia als anys ’90 amb Solbes de Ministre, i ara és el Director de l’Escola de Negocis del IESE de Shangai.

Quin serà el paper d’Europa al món d’aquí 50 anys? El creixement de l’economia mesurat amb l’increment del PIB, va lligat a l’evolució i aplicació de la tecnologia. L’anàlisi convencional diu que la bretxa tecnològica d’Europa amb els EUA no es tanca, mentre que la que tenim amb la Xina es va tancant. No es això.

Pèrdua de pes demogràfic d’Europa al món: al 1950 era el 22%. Al 2000, el 12%. La tendència pel 2050 diu que sols serà el 7%.

Xina: el seu creixement, increment del 8% del PIB des de 1977, es basa en el model asiàtic. Molt treball i molta inversió, sacrificar el present per garantir el futur. Però la Xina és encara un país pobre i no és cert que es tanqui la bretxa tecnològica. Hi ha poca mà d’obra ben pagada.

EUA: és el líder tecnològic al món, però no hi ha bretxa tecnològica amb Europa. Ara, si no fem un esforç en aquest camp ens estancarem i quedarem com a destí turístic cultural.

No hi ha “fronteres tecnològiques” en aquests moments. (Coincideix amb l’anàlisi que va fer Joan Majó a l’acte de l’inici de curs de la EUPM fa pocs dies)

Innovació. Per innovar no hem de refiar-nos del líders dels mercats. Generalment les innovacions venen d’empreses petites i marginals. Per això ens hem de prendre la competència en serio ja que és la font del progrés. La innovació no ve del cantó de l’oferta. I si vingués del cantó de la demanda? Els EUA són líders en innovació, Europa està en hores baixes.

Aquest Pastor és un “coco”. Vaig fer bé de proposar que vingués a la comissió de deslocalització.

Alguna cosa més del seminari: En l’exposició d’en Joan Trullén sobre “clusters” industrials va ensenyar una llista dels existents a Espanya en el que hi havia Mataró.

En Javier Riera, Director Gral. de la Citröen de Vigo, que vaig conèixer amb motiu de la visita que vaig fer ara fa un any a la indústria d’automoció gallega, va remarcar alguenes coses interessants:

"Més enllà de les fàbriques i els productes és molt important pel funcionament d’un “cluster” el clima laboral, social i institucional de l’entorn, i el bon funcionament de les infrastructures de comunicacions. Cal ficar contínuament “sang nova” a les organitzacions. I per què aquestes funcionin, ni complaença ni masoquisme, ni crispació ni calma chicha”.

Madrid, 20 d’octubre.

Mataró, 23 d'octubre.

La transició

1. José Mª Ridao escriu coses que segueixo amb atenció. Crec que estan sòlidament fonamentades, trencadores amb el que estem acostumats a llegir als mitjans i molt obertes als problemes i esdevenidor del món.

2. Ja fa dies que em ronda pel cap escriure quelcom en defensa del treball polític que es va fer en la transició (1975-1982) ja que percebo que guanyen espai les veus crítiques amb aquell procés. En lloc de reconèixer que el que llavors es va fer és el que possibilita l’acció d’avui, és retreu que el que no pot fer-se avui es deu a lo malament que es va fer llavors.

3. Diu Ridao: “…nadie parece extrañarse ya de que se ponga en entredicho el carácter democrático del sistema político español en nombre de responsabilidades políticas que entonces no se demandaron, y más en nombre de la memoria de los vencidos.” (La tradición usurpada. El Siglo, nº663)

4. Els crítics actuals a la tasca de la transició desconeixen per ignorància, o amaguen per mala fe, com es va produir el pas del sistema dictatorial franquista al sistema democràtic vigent. Recordem-ho:

a) En Franco es mort al llit de la seva residència essent el Cap d’Estat. No va ser cap revolta, ni de Palau ni popular, ni cap acció puntual revolucionaria, la que va acabar amb el seu règim. Sols l’evolució conjunta de l’aparell franquista des de dins del sistema i la migrada capacitat de les forces “populars” va aconseguir, primer el Referèndum de la Reforma Política del 76, i després de les primeres eleccions del 77 formar unes Corts Generals que esdevindrien Constituents i que proposaren la Carta Magna del 78, amplament acceptada pels ciutadans i que està donant un joc sensacional (per ex. L’Estat autonòmic). (foto Ramon Manent)

b) Els canvis socials i econòmics que hi havia hagut a Espanya del 36 al 76 van ser considerables:
“ La democratización del Estado sin traumas sociales fue posible porque la sociedad y la economía españolas habían experimentado una profunda transformación estructural. España a mediados de los setenta era un país industrializado y urbanizado, articulado con la economía europea, y en el que los valores democràticos, la secularización de la cultura y la liberalización de las costumbres habían hecho irreversiblemente obsoletas la ideología y la organización social del franquismo.” (ZALDIVAR, CASTELLS “España, fin de siglo” Alianza Ed. M-1992)

c) Sobre els actors de la transició, fills dels vencedors i vençuts de la guerra civil, pesava com una llosa el record del que va representar l’enfrontament fratricida del 36-39, no solament en morts i destrucció física i moral sinó en els anys de retard en sentit ample que va comportar per la vida del país.

(caricatura del meu pare feta a la presó de Barcelona a meitat de l'any 39)

5. Per això trobo ara tremendament injusta la valoració negativa que alguns fan d’aquella època. Alguns ho fan, com deia abans, per ignorància. Què hi farem!! Cal tornar a explicar què es va fer, perquè es va fer, com s’ha utilitzat i a on ens ha portat. És una continua feina pedagògica, separant el gra de la palla, reconeixent errors, no amagant res, però també lluint “trunfos”. Esperança de vida, nivell de vida, expectatives socials i econòmiques (No sé si algú ha actualitzat les dades i el contingut del llibre de Mario Gaviria “La séptima potencia. España en el mundo". Ed. B. B-1996). Altres ho fan per mala fe. Potser perquè van perdre llavors. Les seves posicions, segons ells, de no avançar tant, o de que es va avançar poc, els porten ara, 25 anys després, a treure el cap del cau on estaven, o s’havien quedat, i remugar d’una situació que mai van acceptar. I d’altres ho fan perquè no hi eren. Per edat, potser, i ara lògicament fan sentir la seva veu. O perquè la seva forma de veure el món no s’estilava llavors, o era grupuscular, i ara amb la desorientació generals de les societats riques té més reconeixement.

6. Torno la paraula a Ridao: “… no deja de resultar una significativa coincidencia que los nostálgicos de la dictadura reprochasen al regímen democràtico su traición a los vencedores, y que ahora, por el contrario, se le reproche la traición a los vencidos. Por distantes que parezcan estas posiciones, la realidad es que parten de idéntico principio: la democracia española nació de una traición.”

I concloc: La democràcia espanyola va néixer de la voluntat dels que la vam fer de mirar endavant i construir un futur millor pels homes i les dones d’aquesta vella Sepharat.

Madrid, 29 de setembre.

Madrid, 17 d'octubre.

De l'atenció als visitants

Una de les feines del Diputat/da és la d’atendre protocol·làriament els parents, amics i coneguts que per alguna circumstància (treball o oci) aterren a Madrid. Llavors és part de les obligacions procurar-los que puguin presenciar alguna sessió del Ple (generalment la que té més demanda és la de control al Govern, els dimecres a la tarda), ensenyar-los les dependències de la Cambra, presentar-los als companys/nyes amb qui et creues (especialment si són coneguts), i acompanyar-los a dinar o sopar a algun dels molts restaurants dels entorns del Congrés.

Aquestes visites tenen de bo que el visitant es pot fer una idea més cabal del que és la feina dels seus representants i de com es desenvolupa. No és només veure despatxos, instal·lacions i edificis, sinó també copsar de primera mà la complexitat del treball. Si, a més, aconsegueixen assistir a algun debat en directe surten amb una percepció diferent de la que en podien tenir a través dels mitjans de comunicació.

Especialment impactant és en general veure des de la tribuna de convidats el debat, curt, però intens, entre els primers espases del Govern i de la oposició. 5 minuts, pregunta, resposta, rèplica i contrarèplica. Encara que darrerament el programa és poc variat ja que el futur de la proposta de reforma de l’Estatut hi és sempre present, moltes vegades aprofitant que “el Pisuerga pasa por Valladolid...”

A vegades el que cal és solament saludar a un grup (generalment de jubilats/des o escolars) amb qui et creues quant vas o vens, o que et presenta un altre company/a que està fent al seu torn aquesta feina.

Ahir eren uns de Vilassar de Mar, l’altre dia uns de Figueres, sense oblidar aquella parella de Calella per qui va intercedir un amic comú, o aquell company de Mataró que havia vingut per motius de feina.

Madrid, 27 d’octubre.

El tema d'actualitat

Romeu en "El País" 20-10-05

Cap a la ruptura?

Tant es tiba la corda que al final es trenca. Acabo de llegir un article de Joaquín Leguina a “El Siglo” sobre l’Estatut. La base per la seva reflexió és la mateixa que la del discurs d’Ortega y Gasset al debat de l’Estatut de l’any 32 a Les Corts de Madrid.

Espanya és, amb la seva diversitat, però és. El mateix discurs afirmatiu de Catalunya és, amb la seva especificitat, però és. Els uns no entenen i no accepten perquè els altres no volen ser-hi. Els altres no entenen i tampoc accepten perquè els uns no els deixen anar. I això no te solució. Com fa algun temps ja vaig escriure la solució de l’embolic sols és possible amb l’acceptació de la realitat, o la revolta. Acceptar pacifica i voluntàriament la realitat: o ser-hi (els “catalans”) amb uns, o deixar-hi de ser pels altres (els “espanyols”), no és versemblant. Vaja, pensa algú que és possible?. La revolta, més inversemblant encara. No hi ha ni esbojarrats per fer-la.

En Pujol prou bé que ho sabia això. Durant 23 anys va anar “trampejant” la situació. N’era un mestre. De cara endins, ardor nacionalista. De cara en fora, pacte i convivència. Remugant i transigint. Esverant i pactant. La queixa i l’acord, amb qui fos, a més a més.

El que va passar desprès va ser que una nova generació, que el va creure, va voler passar a la pràctica els “principis sagrats”, i d’altres van deixar de confiar en els resultats. Als primers no els va poder controlar com s’havia fet tantes vegades (Barrera, Hortalà, Colom….) I els segons, els seus hereus, per no quedar endarrere s’han llençat també per un camí que no veig que pugui tenir fàcil retorn (ei!, al menys sense costos polítics pel ells)

Entre mig, els vells i complicats equilibris dels socialisme català estan saltant pels aires. Mai van aconseguir convèncer a una base electoral suficient per poder governar tranquil·lament amb la seva – també- calculada ambigüitat en aquest tema. Som, però no som. Hi som, però som diferents. Són dels nostres, però som nostres.

I ara, tensant la corda està a punt de trencar-se sinó s’ha trencat ja. I llavors, què? Qui és el assenyat que diu que cal tornar a agafar la corda i tensar-la, però fins un punt? O potser, posem-nos a un o altre cap de la corda i tornem a estirar-la ben fort fins a tornar-la a trencar i caure de cul. A veure què passa!! A la basca?

M’agradaria estar entre els assenyats. No sé si en sóc prou, i... si en som gaires!

Madrid, 19 d’octubre.