31 d’octubre, 2006
Jornada de reflexió.
30 d’octubre, 2006
Sant Iscle de Vallalta.
La vila està en els meus recorreguts en bicicleta i hi passo sovint. Avui estava plena de gent que gaudia de la festa. La població està creixent desprès de molts anys. L’Alcalde em diu satisfet que l’escola bressol té matriculats 41 infants el que assegura la pervivència de la continuïtat escolar. La Regidora d’Arenys de Munt, Núria Fontbona, que ens també ens acompanya, fa notar que el canvi en aquesta zona de la comarca no va ser la vinguda de la democràcia sinó l’obertura de l’autopista l’any 94 que va comportar la facilitat d’assentament de noves famílies i major dinamisme a l’activitat local.
A la fira s’hi fan “tastets” que preparen els establiments de la localitat. Puc degustar una sopa de bolets de Cal Mingo i unes garotes també amb bolets fetes pel Restaurant Llivina. El petit poble que generalment està tranquil un diumenge al matí bull de vilatans i forasters que aprofiten l’activitat festiva i gastronòmica.
En el meu breu parlament els animo a aprofitar les possibilitats, que són moltes, de la vida i economia de les nostres col·lectivitats avui, de les que la Festa és una mostra.
Mataró, 30 d’octubre.
Canvi d'hora.
Ens entrarà una certa malenconia de la llum. Potser, ara cal dir-ho així, vindrà el fred. No plaurà estar al carrer, encara que aviat aquest s’omplirà de llums i consum. És la tardor.
Mataró, 29 d’octubre.
29 d’octubre, 2006
Aclariment.
No. En aquest cas, res més allunyat del meu pensament. L’entrada tenia relació amb un “trol”, que com un borinot voltava pel meu blog.
Mataró, 28 d’octubre.
28 d’octubre, 2006
"Mitinero".
Al matí, les ràdios habituals del divendres, Ràdio Malgrat i Ràdio Arenys de Mar, parlant evidentment de qüestions de la campanya. Al migdia, m’acosto a Sant Pol, on els companys regidors socialistes m’introdueixen a la ràdio de la localitat, després de fer un volta pels carrers de la vila. Parlem de la meva impressió sobre la localitat i de la feina d’aquests dies. Ambdues coses positives. M’ofereixo per tornar-hi al marge de campanyes electorals.
Dinar amb la Consellera Marina Geli al Port Balís de Llavaneres amb una bona colla de gent dels sectors sanitari i socio-sanitari i els candidats de la Comarca, la Consol, la Carme (que fa d’amfitriona), en Santi i la Conxita. Tinc ocasió de retrobar-me amb vells coneguts de l’Hospital de Mataró i d’entitats que havia tractat molt en els temps d’Alcalde. La Consellera fa una defensa de la feina feta i explica la que cal fer ara i que proposem fer. Ho fa des de una perspectiva no només sanitària , o de salut, com li agrada dir, sinó des de una perspectiva social. És un discurs que m’agrada molt i el fa convincent.

Cap al tard, vaig als meus antics terrenys electorals, al barri de Cerdanyola de Mataró al local que hi tenim permanent els socialistes. Els assistents que omplen de gom a gom la petita sala són en la seva majoria vells coneguts. En Ramon Bassas ens presenta, encara que no cal. Després del parlament d’en Santi Fontbona, m’aixeco i em surt la vena “mitinera”. Parlo amb entusiasme de la proposta socialista pels ciutadans i ciutadanes, que això és realment estimar el país, parlo de la feina que hem hagut de redreçar, que això és bon govern, parlo que les banderes (que omplen l’espot televisiu de CiU) massa vegades sols amaguen la retòrica i no les necessitats de la gent, explico la conveniència d’un home com en José Montilla, ja que els puc parlar de primera mà, per fer la tasca que toca fer ara desplegant el nou Estatut. M’hi trobo com quan feia les campanyes municipals. Al acabar, conec nous militants que d’altres terres, en aquest cas Lleó, han vingut a establir-se a Mataró i que em diuen que doni records a Zapatero. I acabo parlant breument, ara no toca, amb l’Arcadi sobre les idees que estic barrinant sobre l’habitatge.
El sopar, també de campanya, a un restaurant a mig camí entre Alella i El Masnou, amb el conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, l’amic Jordi William. Tant a la taula, com en el seu parlament en dóna la visió optimista d’una persona que ha recorregut molt les terres de Catalunya i coneix en profunditat la seva gent i la seva economia. Optimista del país i del resultat del proper dimecres.
Dia intens el d’ahir. Ànims, que ja falta poc. Avui és Sant Simó, el dia del sabre. Res, qüestions mataronines.
Mataró, 28 d’octubre.
Breu parèntesi a la campanya.
Surto de casa abans de 2/4 de vuit del matí, i arribo força bé fins el nus de la Trinitat. A partir d’allà, com sempre a aquestes hores, una eternitat. Tardo gairebé dues hores en arribar a l’aeroport. No tinc escapatòria. Tornaré a provar d’anar-hi en tren. El pal és després a la tornada, que tens ganes de ser aviat a casa i es fa etern.
Per la Ronda de Dalt, a poc a poc, molt a poca poc, tens temps de tot. D’escoltar les noticies per la ràdio, d’observar, de reflexionar. Una observació, ara que estem en campanya: dels centenars de vehicles que hi ha sols en veig un que porta el CAT a la matrícula. Quan va sortir l’obligatorietat del distintiu es va aixecar gran rebombori. “Una altra imposició espanyolista!!” Ara passat el temps, al menys pel que observo, cap importància, ni significat especial a portar la E. Sabrem veure la realitat, analitzar-la i actuar en conseqüència?
Faig, tot sol dins del cotxe, una reflexió sobre el problema del habitatge. Per qui és problema? L’hem d’afrontar?: Evidentment! Com? I aquí dono voltes a la separació entre la propietat del sòl i de la construcció, el vol. Podria ser aquesta una solució pels segments necessitats d’habitatge assequible? Ho hauré de començar a desenvolupar i contrastar amb gent que hi entengui. A les reflexions sobre el món global cal afegir les reflexions per intentar donar respostes a problemes concrets de ben a prop.
No sé la causa, però l’aparcament de l’aeroport està fins dalt i he d’anar a deixar el cotxe al final de tot, quasi a mig camí del Prat. Deuen haver-hi Fires a Madrid.
Per si de cas, i no fet tard a l’acte que tinc al vespre, just havent dinat agafo l’avió de les quatre. La setmana que ve tenim temes importants a la sessió de dijous al Congrés: La reforma fiscal i la lluita contra el frau fiscal que tornen del Senat, i l’Estatut d’Andalusia, ja dictaminat per la Comissió Constitucional. Tot això paint el resultat del dimecres.
Mataró, 28 d’octubre.
25 d’octubre, 2006
Escudella barrejada.
Primer a Ràdio Mataró al programa que condueix Teresa Carreras sobre Europa. Va ser la primera vegada que vaig anar-hi a la nova ràdio municipal. Amb la Teresa, que va ser molts anys corresponsal de TVE a Brussel·les, un altre antic conegut del món periodístic local, en Jordi Rovira. El Programa es titula “Mataró cruïlla d’Europa” i el debat va versar sobre les propostes electorals dels partits sobre aquest tema.
A la pregunta de fins on s’ha d’arribar a les relacions de Catalunya amb Europa vaig contestar que en lloc de filosofar sobre el que podria ser i no és cal aprofitar les possibilitats que dona el nou marc estatutari per augmentar la presència i establir les sinergies necessàries per extreure totes les possibilitats existents. Els fons que venen de la Unió aniran minvant fins desaparèixer, ja que som dels rics i n’hi ha que ho necessitem més. I que l’Euroregió és una aposta que cal continuar fent. Vaig coincidir en molts punts amb l’ex eurodiputat del PP, Julio Añoveros, tal com ja ens va passar a la campanya del referèndum europeu de l’any passat.
Al vespre, segon debat a Malgrat de Mar. En Josep Creus que cada divendres, passats uns minuts de les vuit del matí, em truca per comentar en directe a Ràdio Malgrat l’actualitat de la jornada, va organitzar un debat per la seva ràdio al saló de sessions de l’Ajuntament. Per CiU, en Ramon Camp, amb qui vaig competir per l’Alcaldia el 87, el 91 i el 99. Per ERC, la Teresa Aragonès, de Premià, amb qui coincideixo molt per la comarca, per ICV-EUA, en Jordi Miralles, cap d’EUA (no sé ben bé que representen els dos partits), i pel PP, en Rafael López amb qui he coincidit alguna vegada a la tertúlia d’en Miravitlles a la COMRàdio, tots ells candidats a les presents eleccions.
El debat va ser de qualitat i llarg, gairebé dues hores. Tots els participants ens resguardàvem els nostres punts flacs i furgàvem en els del adversari. No va ser un quatre contra un, però si que en Ramon Camp va ser el que, amb l’agressivitat que porten els de CiU en aquesta campanya, va haver d’encaixar més crítiques, àdhuc del PP pel tema del notari. Vaig defensar l’acció del Govern, resolució del dèficit, pacte per l’educació, llei de barris, nou Estatut,... en contraposició a la visió negativa que tant el PP com CiU volen donar de la mateixa. Després vam parlar d’immigració i d’habitatge, i com no del que ara és el principal tema de campanya, dels pactes posteriors. Els de CiU se’ls veu acorralats intentant fer arribar a l’electoral que ells sols són l’alternativa, però saben que ho tenen difícil, crec que els pactes seran necessaris.
En acabar, m’esperaven a casa un bolets amb botifarra negre que havien portat el fill i la jove de les terres de Lleida.
Mataró, 25 d’octubre.
24 d’octubre, 2006
A la meitat de la campanya.
Repeteixo cartell amb la Carme Bastida. A Premià de Dalt, presentats per en Jaume Cases, el nostre futur cap de llista a les municipals.En el meu breu parlament poso en qüestió l’eslògan de CiU: Estimar Catalunya. Bon Govern.
Quan parlen de Catalunya, de què parlen? Nosaltres volem parlar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, de l’atenció al nostres grans, de la vida i treball de nosaltres, del futur dels nostres fills i nets. Estimaven Catalunya quan pactaven que no hi hauria nou Estatut per mantenir-se al poder l’any 1999? Estimaven Catalunya a Doñada? De quina Catalunya parlen?
I, de què bon govern? Del dèficit que el Conseller Castells ha arreglat i endreçat? De la Llei de barris que no van voler? De la manca de planificació escolar que estem patint?
Nosaltres si que podem parlar d’estimar Catalunya i de bon Govern. Podem anar amb la cara ben alta i orgullosos de la gestió del Govern dels darrers tres anys, emmascarada per qüestions que el temps dirà que són foteses. Hem deixar molts pèls a la gatera amb el nou Estatut, però aquí està. Això és estimar la gent del país!
Mataró, 24 d’0ctubre.
23 d’octubre, 2006
Un 42 per un 39.
Els companys a les Jornades Ciclistes Parlamentaries, a més de dir-me: “on vas amb aquest “trasto”?, em van recomanar posar un plat més petit. En porto dos, un de 52 dents que va molt bé per anar per pla i un de 42 que em costava moure a les pujades. Els de can Morenito, en la última reparació que he pogut fer-hi, ja que tanquen, m’han canviat el de 42 dents per un de 39.

Quina diferència! Els anys, i els quilos, comporten que cal treure ferro per anar més lleuger. Ahir amb en Remigi vam sortir directament cap a la carretera de Mata i vam anar fins al Pollastre, i em vaig trobar molt còmode pedalant (al meu ritme, és clar). La baixada des d’Arenys de Munt, per la Vall Alta cap a la costa, molt fresca. Ja som a la tardor.
Mataró, 23 d’octubre.
En campanya.

Aquesta activitat permet acostar-te a la població. Ja sé que ve molt poca gents als actes públics, però hi ha presència i contacte. Veus les poblacions en la seva vida quotidiana, veus als teus companys, els dónes els teus arguments, comentes la jugada.
L’esquema que faig servir és un conjunt de punts que donen arguments per reforçar la demanada de vot pels socialistes i per en Montilla: L’acció de Govern feta en sols tres anys, l’empenta pel nou Estatut, l’hora dels ciutadans, la personalitat del candidat,... Tot això contraposat amb les accions dels adversaris quant tenien ells la responsabilitat, i les actituds actuals per pretendre tornar-hi. No va gens malament, i dins d’una campanya que es fa, en general, a través dels grans mitjans, et sents útil. Hi ha molta vida més enllà de la tele.
Mataró, 23 d’octubre.
Ara, els ciutadans. Ara, Montilla.*
Des de fa molts anys, des de la represa de la democràcia, el debat recurrent a Catalunya ha estat girant en torn a les essències. Som, no som, que hem de ser, com estem, l’encaix, ens volen, els volem,... L'Estat de les autonomies va començar com un experiment per resoldre els “casos” català i basc i s’ha convertit en un ample procés descentralitzador de l’Estat que poc podien imaginar-se els que el van començar. Generalitzat, acceptat, amb un èxit notable, de tal manera que ara es fa difícil pensar que sigui reversible, o que pugui haver-hi un altra cosa.
La insistència nacionalista a Catalunya d’anar més enllà, de corregir i augmentar el que es va aconseguir llavors, ha arrossegat un segon procés descentralitzador a l’Estat. Els més centralistes, que ja van haver d’acceptar la primera tongada, s’han resistit el que han pogut a continuar avançant. Però amb tenacitat i possibilisme Catalunya ha assolit un nou Estatut i darrera han vingut i n’estan venint els altres: Andalusia, València, Balears, Aragó,... i els que segueixen.
Ara és el moment de recollir els fruits i consolidar per un llarg període el que s’ha aconseguit. No és un procés automàtic, caldrà treballar força i durant un quant temps.
Els números de la despesa pública de les Administracions del Estat estan quedant distribuïts de la forma següent: Llevat de les despeses de la Seguretat Social, l’Administració de l’Estat té el 31% de la despesa, les Administracions autonòmiques el 51% i les locals el 18%. Ningú pot negar la profunditat del procés descentralitzador. Dues coses cal fer notar: La primera l’elevat volum de despesa administrada per les autonomies es deu a que les grans rúbriques de la despesa pública: la sanitat i l’educació estan a les seves mans. La segona, l’escàs pes de les administracions locals indica el possible camí de més descentralització que encara té el nostre sistema.
A tots dos punts dóna resposta la proposta socialista a les eleccions en les que ens trobem de cara l’1 de novembre. L’acció del proper Govern de la Generalitat ha de centrar-se en la gestió correcta de les necessitats més habituals dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Tota acció de Govern, de qualsevol nivell, té incidència més o menys en la vida dels ciutadans. Des de la política exterior, la guerra i la pau, a la gestió de l’aigua, per portar-la o treure-la de les cases. Però hi ha un conjunt de coses que són d’una importància que es palpa en la vida quotidiana de les persones: la sanitat, l’educació, l’habitatge, els serveis socials,... que s’han de resoldre el més a prop possible.
Quant els socialistes llencem la proposta de l’hora dels catalans i catalanes, dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, estem volem posar l’accent en les condicions de vida de les persones que viuen a Catalunya per sobre de debats que creiem que ja hem superat per força temps sobre les nostres essències. Aquests debats segurament els haurem de fer de i a un altre nivell tal com va el món avui en dia. L’energia, la immigració, els fluxos econòmics, el medi ambient,.. Segur que aquests temes ens han de preocupar, i hem de trobar marcs per discutir-los més enllà dels nostres petits territoris. Però la gestió de l’Administració autonòmica s’ha de centrar en els ciutadans i les ciutadanes d’aquí.
A això ens convoca José Montilla que crec que per la seva trajectòria i la seva personalitat és indicat per encapçalar aquesta etapa post Estatut que ara comença.
Els que hem estat Alcaldes sabem el que és estar a prop de la gent i dels seus problemes. Sabem el que és escoltar les a vegades contradictòries peticions de la ciutadania i donar la resposta adequada. El dia a dia, cada dia.
El proper dia 1 de novembre els ciutadans i ciutadanes de Catalunya tenen la paraula. Crec que, malgrat el que es digui i es pretengui obviar, l’acció del Govern de Catalunya dels darrers tres anys, i especialment la consecució del nou Estatut avala l’aposta per la continuïtat de l’experiència d’un Govern progressista encapçalat per un socialista. I sobre tot, pel que ara s’ha de fer. Cal que més enllà del País hi hagi la visió dels problemes i dels temes que preocupen als ciutadans i a les ciutadanes del País.
Mataró, 22 d’octubre.
22 d’octubre, 2006
Power point.
Aquest esdeveniment, de dos dies de durada, consta d’un conjunt de sessions d’exposició de temes concrets dels seus desenvolupaments, però els organitzadors creuen convenient introduir, al mig de les sessions, una xerrada de un tema econòmic general per “airejar” l’encontre al participants.
Em conviden a participar-hi, i els proposo parlar de la balança de pagaments espanyola, fet que lliga amb ells i els seus clients que són i estan molt internacionalitzats.
La xerrada comporta que hagi de repassar les xifres, que obtinc de la documentació del Banc d’Espanya, i alhora que em plantegi la presentació de la meva exposició, ja que feta sense recolzament gràfic pot ser molt difícil de digerir.
I, heus aquí que em trobo confeccionant directament el meu primer “power point” sense tenir-ne cap coneixement previ. El sistema és molt intuïtiu i evidentment no faig cap meravella, de fet el que aconsegueixo fer és completament estàtic. Però em permet fer 19 diapositives amb gràfics i quadres que trec de la informació que hi ha a l’abast a la xarxa, i que fan que la visualització ajudi a la seva comprensió. He donat el primer pas per millorar les meves exposicions.

Les xifres de les diferents balances permeten veure’n la seva importància relativa, allà on hi ha els problemes, i especialment posar de manifest l’elevat grau de internacionalització de la nostra economia i el creixent pes de les transaccions financeres. A l’exposició hi poso un títol una mica cridaner per captar l’atenció dels assistents que intento justificar al final a les conclusions. La qüestió que deixo a l’aire és si continua tenint sentit l’anàlisi de les transaccions en clau nacional/estatal en l’espai de la moneda única i en un món globalitzat.
Mataró, 21 d’octubre.
18 d’octubre, 2006
"Coitus interruptus" amb uns apestats.
El líder de CiU va a cal notari per signar, entre d’altres coses, que si s’escau no governarà amb el PP de cap manera. Hem sentit de boca del PP, des del Pacte del Tinell, que havien tres partits a Catalunya (PSC, ERC i ICV) que no volien saber res d’ells. Ara s’afegeix un quart que tampoc en vol saber res. S’han convertir en “apestats”? Això no és bo. En tota democràcia les possibles alternatives no han de ser menyspreades. Però, alguna cosa deu haver fet el PP per haver arribat a trobar-se en aquesta situació. Ells ho saben i sembla que ho han volgut així. Repeteixo, malgrat tot, això no és bo pel conjunt del país. La democràcia vol dir diàleg i debat, no crispació i exclusions.
Ara, altra vegada fugint com la pesta d’un possible vot conjunt amb el PP (i amb ERC!) contrari a la presa en consideració dels Pressupostos del Estat pel 2007 presentats pel Govern, els de CiU han buscat el que fos per retirar l’esmena a la totalitat que havien presentat, i marcar les diferències. Ha bastat que el Vice-president Solbes els digués a la tribuna del Congrés que el debat (que ja vaig anunciar) sobre el famós 18’8% d’inversions del Estat en infrastructures a Catalunya es faria a una Comissió específica. Concessió totalment gratuïta, ja que Solbes sols ha dit el que diu l’Estatut en l’addicional tercera, apartat 2:
DISPOSICIÓ ADDICIONAL TERCERA. INVERSIONS EN INFRAESTRUCTURES
1. La inversió de l'Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s'ha d'equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l'Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l'alliberament de peatges o la construcció d'autovies alternatives.
2. A aquest fi, s'ha de constituir una comissió integrada per les administracions estatal, autonòmica i local.
Demarcats del PP. Marxa enrera, no sigui que ens contagiéssim. S’abstenen, com els d’ICV, en les esmenes a la totalitat.
Els del PNV també retiren l’esmena a la totalitat, i votaran en contra de les que resten en peu. Els Pressupostos del 2007 tenen via lliure per la seva tramitació. Vots a favor de la seva devolució: 152 (PP i ERC, part del Mixt), vots en contra de la devolució: 177 (PSOE, PNV, CC, part del Mixt), abstencions: 16 (CiU, IV, part del Mixt).
16 d’octubre, 2006
15 d’octubre, 2006
30 anys de militància socialista.
Aquell acte va representar la meva manifestació pública de militància socialista. Ja feia algun temps que de la mà d’en Pep Molsosa, i l’estímul d’en Joan Reventós, participava en un cercle de Convergència Socialista a Mataró però d’una forma amagada, semi – clandestina, com exigien aquells temps incerts, però esperançats, de canvi. Aquell dia vaig formar part del servei d’ordre, una feina discreta però necessària.
Deu n’hi do del camí recorregut i de la feina feta. I de la que queda per fer...
Mataró, 15 d’octubre.
14 d’octubre, 2006
Visca!! Yunus, premi Nobel de la Pau.
El premi Nobel de la Pau d’enguany ha recaigut al ensem en el professor Muhammad Yunus i el seu Grameen Bank.“No podrá alcanzarse una paz duradera hasta que una gran parte de la población [mundial] encuentre la manera de salir de la pobreza. Los microcréditos constituyen una de las formas de conseguirlo. El desarrollo desde abajo sirve además para que la democracia y los derechos humanos ganen posiciones”, señala el jurado en la página de Internet de los galardones. (Extret dels diaris)
Crec que li haurien d’haver donat el Nobel d’Economia, que s’ha endut el professor Phelps per unes investigacions interessants, però, que confirmen allò de la ciència lúgubre com a qualificatiu dels nostres estudis.
I, no. La comprensió i el coneixement de la realitat social no és per mirar-se-la i aprofitar-se’n com en les ciències naturals. És per utilitzar-la per canviar aquesta realitat en profit de les persones.
Deixem la paraula a Muhammad Yunus:
“En las teorías económicas que yo enseñaba no había nada que reflejase la vida que me rodeaba. ¿Cómo podía yo continuar hablándoles a mis estudiantes de aquellas historietas fantasiosas que yo explicaba en nombre de la economía? Deseaba convertirme en un fugitivo de la vida académica. Necesitaba huir de aquellas teorías y de mis libros de texto para descubrir la economía real de la existéncia de una persona pobre.”
“Jamás imaginé que mi programa de microcréditos sería la base de un “banco de los pobres” de ámbito nacional que prestaría servicio a 4,35 millones de personas o que luego sería adaptado a más de cien países de cinco continentes. Yo sólo trataba de aliviar mi culpa y satisfacer mi deseo de ser útil a unos seres humanos que se morían de hambre. Pero aquello no se detuvo en sólo unas pocas personas. Quienes pidieron préstamos y sobrevivieron no dejaron que así fuera. Y, en poco tiempo, yo tampoco estaba dispuesto a dejarlo.”
Del próleg del llibre “El banquero de los pobres, Los microcréditos y la lucha contra la pobreza en el mundo” de Muhammad Yunus, fundador del Grameen Bank. Ed. Paidós. B-2006.
Mataró, 13 d’octubre.
Endreçant records.
Per l’acte ens vam aplegar al Robafaves un grapat de parents, amics i coneguts d’en Pep. Avançat, com sempre, en els temes de les noves tecnologies ha recollit aquests records en format digital, en un CD, més barat d’edició, més fàcil de consulta i amb possibilitats de separar el que més t’interessa, i que ocupa menys espai.
Tots i ser un acte de records de militància socialista, hi havia gent diversa fruit dels treballs i els temps. En Pep Comas, avui regidor a l’Ajuntament per IC-V, que va preguntar-se que hi feia ell en un “aquelarre socialista”, va fer una “currada” intervenció sobre la memòria en general i sobre la personalitat d’en Pep (corcó, el va definir). L’ Arcadi Vilert va fer una reflexió en veu alta sobre si havia valgut la pena els esforços que hi vam dedicar per construir aquelles coses. En Joan Ametller amb la seva presència donava testimoni de l’amistat construïda a partir d’aquelles lluites, amb l’anècdota que ens va recordar que, a diferència d’ara, no hi van haver colzes i empentes per presidir el primer míting, i com es va trobar presidint-lo sense voler. En Pep Canal, un altra històric d’IC-V, va fer més de cent quilòmetres, ens va explicar, per acompanyar a en Pep tot recordant la il·lusió d’aquells temps en la construcció de la nova realitat a l’Administració i manifestant la seva satisfacció per haver-hi contribuït. En Joan Tudela, que va venir de Barcelona, per demanar-li a l’autor que aquests entremesos tinguessin continuïtat ja que té moltes més coses a explicar-nos.
La meva intervenció, a més de comentaris puntuals sobre anècdotes viscudes en comú amb els presents, va començar amb un paral·lelisme amb la sèrie televisiva “Cuéntame” i la advertència de que la democràcia cal conrear-la contínuament i concloent en que darrera les accions que es recorden i dels seus protagonistes i ha molta gent anònima que les fa possibles.
Mataró, 14 d’octubre.
13 d’octubre, 2006
Equilibris.
Enguany coincideixen en el temps les eleccions catalanes i el debat dels Pressupostos Generals de l’Estat de l’any que ve. Si l’any passat, en aquest tema, el Govern va sumar recolzaments majors que l’any anterior, enguany els que obtindrà seran diferents i menors. CiU i ERC presenten esmenes a la totalitat. L’argument serà el famós 18,8%. Està ben calculada la base? És realment el percentatge que va determinar el nou Estatut? Pot augmentar-se la base per tenir més recursos? Hi ha realment voluntat política d’aplicar el nou Estatut?
Sentirem aquests arguments i d’altres, tot sigui per marcar distàncies. No farà res coincidir amb el ja tradicional vot de l’oposició, en aquest cas el PP. Ja queda clar que som diferents!...encara que votem el mateix!
Escaramusses com les del 0.7% a les ONG’s en un debat en Comissió d’una Proposició no de Llei que derrotà al Govern aquesta setmana son l’ avantsala de l’escenari que es donarà la setmana que ve al debat a la totalitat del Pressupost. Ja vaig advertir aquestes dificultats fa uns mesos.
Títol del proper capítol: (tal com es deia abans) “Emoción, intriga y dolor de barriga”.
Madrid 11 d’octubre.





