*(article pel Capgros.com)
La setmana passada no, l’altre, vaig fer una roda de premsa pels mitjans de comunicació locals en la que vaig explicar les exposicions que estava fent sobre la situació econòmica en actes diversos organitzats pel PSC a la comarca.
Un imprevist va fer que no fos possible l’assistència a la convocatòria de la gent de la redacció del Capgròs.com i a canvi em varen demanar que els fes un article sobre el tema. Aquí va tot seguit. Intenta resumir d’alguna manera les meves explicacions i conté, evidentment, moltes de les coses que he anat exposant en diverses entrades darrerament.
La retallada.
¿Algú pensa que a qualsevol Govern, del signe que sigui, li agrada executar retallades pressupostaries? ¿Anar a menys en lloc d’anar a més? ¿Algú creu que al Govern socialista espanyol li ha estat fàcil prendre les darreres mesures fiscals? ¿Treure en lloc de donar?
En l’actual lleugeresa de la política arreu és a contracor, arrossegats i en el darrer moment que es prenen les decisions ineludibles i ineluctables. La situació deu ser molt greu, pensa la ciutadania. Certament, estem al mig d’una voràgine de que en sortirem mal parats, que ningú en dubti.
Al mes de febrer de l’any passat feia un comentari sobre el capteniment del personal, polítics i administrats, en afrontar la crisi: “No sé pas si hi ha atreviment per fer-ho i si hi hauria receptivitat per escoltar-ho”. El Govern s’ha, s’està atrevint. Els administrants, glop a glop, s’ho van, o es preparen per empassar-s’ho.
En les explicacions públiques que faig sempre incloc el quadre de les dades de les liquidacions del Pressupostos generals de l’Estat del últims anys publicades per l’IGAE.
Fins al 2007 varem anar fent més ingressos que despeses, lògic amb la marxa boiant de l’economia en aquells anys. Com expliquen els economistes, Espanya feia correctament els deures. Es podia gastar, es podien contenir o abaixar els ingressos, hi havia superàvit, s’anava rebaixant (en percentatge) l’endeutament.
Al 2008, amb l’ensorrada del creixement econòmic, la situació canvia. Es manté la despesa per reactivar l’economia, baixen els ingressos mantenint les “alegries” fiscals, i es capgira el signe del resultat cap a dèficit.
El 2009 és un desastre, la despesa continua enfilant-se, els ingressos s’ensorren retrocedint a nivells inferiors al 2002, el dèficit es dispara.
La relació a finals de l’any passat, a grans trets i per entendre’ns, és que gastem 30 (bilions de les antigues pessetes), en ingressem uns menys de 20, i es produeix un dèficit de més de 10. 30-20-10, aviat és entès.
Cap anar a buscar els calés que falten a fora, a qui ens els deixi. Parlem? Aquests els podem titllar del que vulguem, usurers, especuladors, “escanya pobres”, “saca mantecas”, tant li fa. Parlem? Sí, sí, ja ens en deixen, però amb condicions, que no sols són del tipus d’interès, sinó de garanties de retorn. Parlem? Estem en mans d’uns altres que tenen els seus interessos i les seves regles del joc que ens poden agradar més o menys. No són les nostres, són les seves. Parlem? Som dependents.
No som sols en aquesta història. Amb més o menys intensitat, tots els nostres veïns estan semblant. La nova fase de la crisi que es va encetar l’any 2008 no és la de l’estabilitat del sistema financer (les conseqüències de Lehman Brothers), no és l’ensorrada del creixement que va tocar fons el segon trimestre del 2009. Ara, 2010, es tracta d’assegurar la solvència del nostre endeutament. De que serem capaços de tornar el que ens deixin.
No és pas que els nostres indicadors, els espanyols, siguin gaire diferents o pitjors que els dels nostres veïns, però alguns d’ells tenen un plus de respecte (real o suposat) major que el nostre. Qualsevol que ha anat a una oficina bancària sap que vol dir això de la confiança en el tracte amb els creditors. La trajectòria, la impressió, la imatge personal, la “xerrera”, l’empatia, els prejudicis, juguen tant o més que les dades objectives que es posen sobre la taula.
Aquí estem, a retallar. Varem començar amb el Pressupost per aquest any, allà per l’octubre del 2009. Desprès amb el Pla d’austeritat a Brussel·les a començaments del 2010. Ara, al maig, amb un dur ajustament. I els alemanys, i els francesos, i els italians, i els anglesos,... És l’economia europea la que trontolla, és la moneda i les institucions comunes les que l’estan ballant.
Ara, és l’hora de la contracció de l’empenta pública que ja no es pot mantenir perquè els que ens haurien de deixar els recursos per fer-ho han dit que prou. Tot just es notaven indicis de sortida de l’ensorrada del creixement que dibuixava una nítida ve i potser assistirem en els propers mesos a una inflexió que ens portarà a veure dibuixada una ve doble, amb la recuperació per més endavant.
Mataró, 11 de juny.
La setmana passada no, l’altre, vaig fer una roda de premsa pels mitjans de comunicació locals en la que vaig explicar les exposicions que estava fent sobre la situació econòmica en actes diversos organitzats pel PSC a la comarca.
Un imprevist va fer que no fos possible l’assistència a la convocatòria de la gent de la redacció del Capgròs.com i a canvi em varen demanar que els fes un article sobre el tema. Aquí va tot seguit. Intenta resumir d’alguna manera les meves explicacions i conté, evidentment, moltes de les coses que he anat exposant en diverses entrades darrerament.
La retallada.
¿Algú pensa que a qualsevol Govern, del signe que sigui, li agrada executar retallades pressupostaries? ¿Anar a menys en lloc d’anar a més? ¿Algú creu que al Govern socialista espanyol li ha estat fàcil prendre les darreres mesures fiscals? ¿Treure en lloc de donar?
En l’actual lleugeresa de la política arreu és a contracor, arrossegats i en el darrer moment que es prenen les decisions ineludibles i ineluctables. La situació deu ser molt greu, pensa la ciutadania. Certament, estem al mig d’una voràgine de que en sortirem mal parats, que ningú en dubti.
Al mes de febrer de l’any passat feia un comentari sobre el capteniment del personal, polítics i administrats, en afrontar la crisi: “No sé pas si hi ha atreviment per fer-ho i si hi hauria receptivitat per escoltar-ho”. El Govern s’ha, s’està atrevint. Els administrants, glop a glop, s’ho van, o es preparen per empassar-s’ho.
En les explicacions públiques que faig sempre incloc el quadre de les dades de les liquidacions del Pressupostos generals de l’Estat del últims anys publicades per l’IGAE.
Fins al 2007 varem anar fent més ingressos que despeses, lògic amb la marxa boiant de l’economia en aquells anys. Com expliquen els economistes, Espanya feia correctament els deures. Es podia gastar, es podien contenir o abaixar els ingressos, hi havia superàvit, s’anava rebaixant (en percentatge) l’endeutament.
Al 2008, amb l’ensorrada del creixement econòmic, la situació canvia. Es manté la despesa per reactivar l’economia, baixen els ingressos mantenint les “alegries” fiscals, i es capgira el signe del resultat cap a dèficit.
El 2009 és un desastre, la despesa continua enfilant-se, els ingressos s’ensorren retrocedint a nivells inferiors al 2002, el dèficit es dispara.
La relació a finals de l’any passat, a grans trets i per entendre’ns, és que gastem 30 (bilions de les antigues pessetes), en ingressem uns menys de 20, i es produeix un dèficit de més de 10. 30-20-10, aviat és entès.
Cap anar a buscar els calés que falten a fora, a qui ens els deixi. Parlem? Aquests els podem titllar del que vulguem, usurers, especuladors, “escanya pobres”, “saca mantecas”, tant li fa. Parlem? Sí, sí, ja ens en deixen, però amb condicions, que no sols són del tipus d’interès, sinó de garanties de retorn. Parlem? Estem en mans d’uns altres que tenen els seus interessos i les seves regles del joc que ens poden agradar més o menys. No són les nostres, són les seves. Parlem? Som dependents.
No som sols en aquesta història. Amb més o menys intensitat, tots els nostres veïns estan semblant. La nova fase de la crisi que es va encetar l’any 2008 no és la de l’estabilitat del sistema financer (les conseqüències de Lehman Brothers), no és l’ensorrada del creixement que va tocar fons el segon trimestre del 2009. Ara, 2010, es tracta d’assegurar la solvència del nostre endeutament. De que serem capaços de tornar el que ens deixin.
No és pas que els nostres indicadors, els espanyols, siguin gaire diferents o pitjors que els dels nostres veïns, però alguns d’ells tenen un plus de respecte (real o suposat) major que el nostre. Qualsevol que ha anat a una oficina bancària sap que vol dir això de la confiança en el tracte amb els creditors. La trajectòria, la impressió, la imatge personal, la “xerrera”, l’empatia, els prejudicis, juguen tant o més que les dades objectives que es posen sobre la taula.
Aquí estem, a retallar. Varem començar amb el Pressupost per aquest any, allà per l’octubre del 2009. Desprès amb el Pla d’austeritat a Brussel·les a començaments del 2010. Ara, al maig, amb un dur ajustament. I els alemanys, i els francesos, i els italians, i els anglesos,... És l’economia europea la que trontolla, és la moneda i les institucions comunes les que l’estan ballant.
Ara, és l’hora de la contracció de l’empenta pública que ja no es pot mantenir perquè els que ens haurien de deixar els recursos per fer-ho han dit que prou. Tot just es notaven indicis de sortida de l’ensorrada del creixement que dibuixava una nítida ve i potser assistirem en els propers mesos a una inflexió que ens portarà a veure dibuixada una ve doble, amb la recuperació per més endavant.
Mataró, 11 de juny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada