Els actors: En Mas, la Manuela, en Carod.
La premsa i els experts:
El jurat:
No us la perdeu!!. Emoció assegurada i garantida!!.
31 d’octubre, 2005
La noticia del dia
"Sube, que sube, que sube.
Trepa, que trepa, que trepa.
Y en brazos cae de un querube.
Es la hija del conde: La Pepa."
De "La venganza de Don Mendo", de Pedro Muñoz Seca
Trepa, que trepa, que trepa.
Y en brazos cae de un querube.
Es la hija del conde: La Pepa."
De "La venganza de Don Mendo", de Pedro Muñoz Seca
Vetllant les armes
Dimecres que ve la primera batalla de l’Estatut. La consideració de l’admissió a tràmit pel Congrés dels Diputats del projecte aprovat pel Parlament de Catalunya per ample majoria.
(Com no, Peridís a "El País")
Aquest cap de setmana previ, allargat pel pont de Tots Sants, serveix, suposo, per vetllar les armes del combat. Els caps dels contendents preparen les estratègies amb els seus respectius estats majors. La tropa, nerviosa per la imminència del xoc, repassa el camí que els ha portat fins aquí, intueix la duresa del combat que es prepara, i intenta veure en quina condició en sortirà: vencedor, vençut, il·lès, ferit o damnat. Els cronistes no parlen d’altra cosa. No entenc gaire, bé, gairebé res, de tècniques militars, més enllà del que conec de la ficció o de la historia. Però crec que aquesta batalla és el començament d’una gran guerra en la que ens hi juguem el futur de la política espanyola, i amb ella la catalana, per una dotzena d’anys.D’aquí les meves crítiques al procés que ens hi ha portat.
La dreta, desorientada pel resultat de les eleccions de l’any passat, ha aconseguit trobar el galvanitzador de les seves tropes que marxen a tambor batent amb els estendards desplegats llestes a imposar-se.
(Nando a "El Periódico" 30-10-05)
A l’altra banda, l’esquerra està una mica desorientada. Com escrivia fa pocs dies Soledad Gallego-Díaz:
“El debate del Estatut está teniendo un efecto demasiado desmoralizador en la izquierda, quizás porque se desarrolla en el campo del nacionalismo, un terreno en el que se suponía que los progresistas no querían encerrarse y en que se han movido siempre con incomodidad. Lo increíble de la situación es que la izquierda ha aceptado meterse en una batalla en la que la gran acusación es ser racionalista o ilustrado. En la que declararse ajeno a himnos nacionales, banderas y desfiles se interpreta como una trampa, la muestra del nacionalismo del lado contrario, y no de un deseo de que prevalezca la razón y el universalismo a la hora de resolver los problemas, en lugar de los contenidos de la conciencia “.
Val a dir que al seu costat combaten un conjunt d’heteròclits aliats bullanguers que crec no són gaire conscients del que es juga a l’encontre: la possibilitat de construcció progressiva i paulatina d’una nova forma d’Estat i de relacions entre els ciutadans/nes. Sabran aquests aliats mesurar el seu entusiasme i ajudar de veritat el gruix principal del seu bàndol? Per què és el seu bàndol. Si guanyen els altres no els espera gaire més avenir que la submissió.
Diumenge a la tarda. Avui, canvi d’hora. A les sis ja és fosc. Mediterranis com som ens costa tancar-nos a casa tranquils llegint una estona. El suplement de “El País” del diumenge Domingo sempre és excel·lent. Avui l’obrim nosaltres, el 
P.S.C.: “Un partido bajo fuego cruzado”. Són els meus des de ja fa 30 anys. Els conec a tots. He estat al seu costat en moltes batalles. En victòries (la del 77, recordeu?, la del 82,...), en derrotes (dolorosa la del 80, amb una llarga travessa del desert), en anhels (“Mira, ya vienen los federales!!” m’etzibà la Rita Barberà, el 95), en treballs (el municipalisme que tant hem compartit, Pepe, Manuela). N’hem deixat a molts pel camí (en Raimon, en Narcís,...), d’altres ja no hi són per poder aconsellar-nos (un record, Joan, i tants d’altres...)
Extrec de les pàgines d’anàlisi polític:
Javier Pradera: ANÁLISIS
Freno y marcha atrás
El PSOE enmendará el Estatuto catalán.
"La frase pronunciada el 13 de noviembre de 2003 por Zapatero durante un mitin de la campaña electoral autonómica -"aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña"- sirve de estribo a los nacionalistas para criticar la postura del PSOE. Aunque la inocente jactancia lanzada hace dos años por el actual presidente del Gobierno -líder entonces de la oposición- le sea echada en cara incesantemente (esta semana, ERC ha impreso 100.000 tarjetas postales con ese texto para atascar la estafeta de correos del Palacio de la Moncloa), ha pasado demasiada agua bajo los puentes para que ese monocorde recordatorio pueda añadir cualquier conclusión enriquecedora a la moraleja referida a los calentones de boca mitineros. "
"Así como resultaría absurdo que la cortesía castiza del "está usted en su casa" fuese interpretada por un visitante pelmazo como una autorización para instalarse indefinidamente en el domicilio donde ha sido invitado, también sería absurdo que el presidente del Gobierno estuviese obligado ahora a ser el cómplice de una agresión a la Constitución por una convencional frase protocolaria pronunciada de buena fe hace dos años."
LA COLUMNA - Josep Ramoneda
La prueba del método
El liderazgo difuso de Zapatero y la oposición obsesiva del PP.
AGENDA GLOBAL - Joaquín Estefanía
El Estatuto y el dilema del prisionero
La teoría de los juegos.
"Se presenta una reforma del Estatuto de Cataluña. El Gobierno tripartito entiende que ese texto representa las aspiraciones históricas de los ciudadanos a los que representa. La reforma llega a Madrid, donde el Ejecutivo español considera que traspasa los límites constitucionales. Si se retira el texto, ambos Gobiernos sufrirán en las urnas por el fracaso, después del desgaste de meses de tremendismo. Si la reforma vuelve descafeinada a Cataluña, para ser votada en referéndum, el tripartito perderá en sus expectativas electorales. Si la reforma se aprueba en Madrid, básicamente en los términos en que ha llegado, es casi seguro que los socialistas abandonarán el Gobierno por muchos años."
"El dilema del prisionero ha pasado a ser una de las cuestiones filosóficas y políticas centrales de nuestro tiempo. Los que se dedican a su estudio han llegado a una pregunta central: ¿hay alguna forma de estimular el bien común en ese dilema? El intento de responder a esta cuestión es uno de los mayores retos intelectuales (y políticos) de nuestra era. Lo veremos pronto."
I al final, la columna que sempre més m’agrada. La del Antonio Martínez (el dels guinyols del Plus).
EL ENREDO - Antonio Martínez
La pandemia del Estatut
Maragall, Rodríguez Ibarra y Bono se lanzan dardos dialécticos a distantancia.
L’acudit gràfic, que no aconsegueixo penjar, és sensacional. Es veu en PDF.
Llibre recomanat: “Homero, Ilíada” Alessandro Baricco. Ed. Anagrama. B-2005.
Cabrils, 30 d'octubre.
30 d’octubre, 2005
D'economia. Dimecres,19.
Sopar de diputats i diputades catalans del G.P.S. amb el Secretari d’Estat d’Economia, David Vegara, per parlar de l’economia espanyola. Malgrat anar al reservat d’un restaurant, a la sala del costat hi havia una sorollosa trobada de veneçolans, vàrem entendre anti-Chavistes, que va impossibilitar-nos una correcta percepció de l’exposició i del debat posterior.
La Meritxell va presentar al convidat com el segon home del P.S.C. en importància a Madrid, després del Ministre Montilla. En David és fill dels vells amics i companys Josep Mª Vegara i Pilar Figueres (per aquesta banda materna vinculat a la casa pairal de St. Pere de Clarà). Ja fa temps que està a Madrid, des de els temps del Gabinet del Vice-president Narcís Serra, a començaments dels 90, llevat d’un breu interval d’alguns mesos com a número dos de la Marina Geli a la Conselleria de Sanitat de la Generalitat.
Didàctic, clar i concís. On estem? D’on venim? A on anem?
1. On estem? L’economia espanyola creix bé. Més del doble que la mitjana de l’economia europea. Tant com la del EUA. La demanda tira molt. La inversió en bens d’equip també, el que és un indicador de les expectatives empresarials i una garantia de solidesa pel futur. L’ocupació va a tota vela (les darreres dades indiquen que hem baixat del 9% de desocupats i estem ja per sota la mitjana europea). Tenim problemes: un de fora, l’increment del preu del petroli, i amb ell el del gas; i dos de propis: el creixement dels preus que és més del doble de la mitjana europea, malgrat mantenim constant el diferencial amb ells; i el dèficit de la balança exterior per compte corrent (sobre aquest tema estic treballant una entrada separada) que ens han de preocupar.
2. D’on venim? Quatre temes configuren la resposta a aquesta pregunta i que alguns no són responsabilitat de cap Govern. Ni del d’ara, ni del d’abans, ni de l’anterior al d’abans. a) La baixada dels tipus d’interès a uns nivells que en el cas espanyol són fins i tot inferiors al creixement dels preus, el que estimula el consum (desincentiva l’estalvi dels particulars), i alhora la inversió (afavoreix l’endeutament de les empreses). b) el tipus de canvi del euro en relació a d’altres monedes que fa que sigui favorable importar i desfavorable exportar fora de la zona euro i sense possibilitats de polítiques pròpies als Estats. c) l’entrada dels Fons Estructurals de la UE que ha representat una formidable injecció d’inversió pública a l’economia espanyola (per cert, se’n recorden d’allò de “pedigüeño”, Sr González?). I, d) l’entrada de població immigrant en un volum (ja deu ser quasi bé un 10% de la població), i en un breu lapse de temps (menys de 5-6 anys) sense precedents aquí i arreu en l’historia, amb conseqüències per l’ocupació, el consum, la demanda de serveis, etc.
3, A on anem? L’economia espanyola és de les més obertes del món. La suma de les importacions i de les exportacions sobre el PIB és del 55%. L’espai econòmic és global. Hem de posicionar-nos en el mercat global. Hem d’intentar augmentar la productivitat del nostre teixit econòmic. Hem d’invertir més en R+D (aquest no és un problema únicament nostre. Tots els països del nostre entorn més immediat: França, Itàlia, ...també el tenen). L’estabilitat pressupostaria és una premissa bàsica. Gastar el que donen els impostos actuals, reduir l’endeutament, dirigir les prioritats a la millora del model de l'economia. Hi ha molta feina a fer al marc regulador per millorar les condicions de competència, trencant “status quo” de sectors concrets que estan molt enquistats. Com diu Blair: “We are pro market, no pro bussines”. Mentrés, anar sanejant (Izar, Renfe, TVE,...) i orientant cap el futur (pla d’energies renovables, plans de R+D+i,...)
Una bona setmana de coneixement i debat sobre l’economia.
Cabrils, 30 d’octubre.
La Meritxell va presentar al convidat com el segon home del P.S.C. en importància a Madrid, després del Ministre Montilla. En David és fill dels vells amics i companys Josep Mª Vegara i Pilar Figueres (per aquesta banda materna vinculat a la casa pairal de St. Pere de Clarà). Ja fa temps que està a Madrid, des de els temps del Gabinet del Vice-president Narcís Serra, a començaments dels 90, llevat d’un breu interval d’alguns mesos com a número dos de la Marina Geli a la Conselleria de Sanitat de la Generalitat.
Didàctic, clar i concís. On estem? D’on venim? A on anem?
1. On estem? L’economia espanyola creix bé. Més del doble que la mitjana de l’economia europea. Tant com la del EUA. La demanda tira molt. La inversió en bens d’equip també, el que és un indicador de les expectatives empresarials i una garantia de solidesa pel futur. L’ocupació va a tota vela (les darreres dades indiquen que hem baixat del 9% de desocupats i estem ja per sota la mitjana europea). Tenim problemes: un de fora, l’increment del preu del petroli, i amb ell el del gas; i dos de propis: el creixement dels preus que és més del doble de la mitjana europea, malgrat mantenim constant el diferencial amb ells; i el dèficit de la balança exterior per compte corrent (sobre aquest tema estic treballant una entrada separada) que ens han de preocupar.
2. D’on venim? Quatre temes configuren la resposta a aquesta pregunta i que alguns no són responsabilitat de cap Govern. Ni del d’ara, ni del d’abans, ni de l’anterior al d’abans. a) La baixada dels tipus d’interès a uns nivells que en el cas espanyol són fins i tot inferiors al creixement dels preus, el que estimula el consum (desincentiva l’estalvi dels particulars), i alhora la inversió (afavoreix l’endeutament de les empreses). b) el tipus de canvi del euro en relació a d’altres monedes que fa que sigui favorable importar i desfavorable exportar fora de la zona euro i sense possibilitats de polítiques pròpies als Estats. c) l’entrada dels Fons Estructurals de la UE que ha representat una formidable injecció d’inversió pública a l’economia espanyola (per cert, se’n recorden d’allò de “pedigüeño”, Sr González?). I, d) l’entrada de població immigrant en un volum (ja deu ser quasi bé un 10% de la població), i en un breu lapse de temps (menys de 5-6 anys) sense precedents aquí i arreu en l’historia, amb conseqüències per l’ocupació, el consum, la demanda de serveis, etc.
3, A on anem? L’economia espanyola és de les més obertes del món. La suma de les importacions i de les exportacions sobre el PIB és del 55%. L’espai econòmic és global. Hem de posicionar-nos en el mercat global. Hem d’intentar augmentar la productivitat del nostre teixit econòmic. Hem d’invertir més en R+D (aquest no és un problema únicament nostre. Tots els països del nostre entorn més immediat: França, Itàlia, ...també el tenen). L’estabilitat pressupostaria és una premissa bàsica. Gastar el que donen els impostos actuals, reduir l’endeutament, dirigir les prioritats a la millora del model de l'economia. Hi ha molta feina a fer al marc regulador per millorar les condicions de competència, trencant “status quo” de sectors concrets que estan molt enquistats. Com diu Blair: “We are pro market, no pro bussines”. Mentrés, anar sanejant (Izar, Renfe, TVE,...) i orientant cap el futur (pla d’energies renovables, plans de R+D+i,...)
Una bona setmana de coneixement i debat sobre l’economia.
Cabrils, 30 d’octubre.
29 d’octubre, 2005
D'economia. Dimarts,18.Dijous,27.*
*(Article per Capgros.com amb el títol “Deslocalització”)
Segona reunió de treball de la subcomissió de deslocalització. L’impulsor de la idea, en
Josep Sánchez Llibre com a “capitán Araña” no por assistir: “Home, Manel, és que va ser un dia molt agitat. Vaig haver de suplir en Duran a la Junta de Portaveus. Vaig haver de preparar... No puc estar a tot arreu.” Ja vaig explicar la difícil vida dels Diputats dels grups petits. Ah!! Giuseppe! Encara però, va aconseguir enviar un substitut. Els altres grups petits, ERC, IV, CC, Mixt, no van enviar ningú. El PNV si, tradició industrial.
Compareixences de representants de sectors industrial diversos. Va obrir el foc el del calçat, alacantins. Exporten el 70% de la producció. Importància del disseny i de la distribució. Cal ajudar a les zones de monocultiu. Va seguir el metall, amb l’històric dirigent patronal C. Pérez del Bricio: 150.000 empreses, el 80% de menys de 10 treballadors. Per ell és més important la novació que la innovació. Cal mà d’obra millor i més preparada. Després la pedra natural: pissarres, marbres i granits. Gallecs - lleonesos, amb empreses en comarques desafavorides. Son líders mundials. Problemàtica ambiental. El tèxtil, el català Adrià Serra, immersos en una profunda transformació per la liberalització del comerç mundial. No es deslocalitzen, compren fora, que és diferent. Els conservers de peix i marisc, gallecs també. Sector molt exportador competint amb Tailàndia. Si es liberalitza el sector serà una catàstrofe. Va tancar la jornada el representant dels rajolers ceràmics, del “cluster” de La Plana. Cal competir amb imatge/país. Tenen conflictes per aconseguir estar presents a molts mercats exteriors.
Quasi bé cinc hores seguides d’explicacions.
Les indústries dels seus sectors estan en el món. No és el mateix la multilocalització que la deslocalització. Tres d’ells fan referència al “dimoni” xinès, acusant-lo de “dumping” als mercats occidentals. Algú diu que s’hauria de competir amb igualtat de condicions laborals, socials, mediambientals, angelical desig!. Es plantegen que hi haurien d’haver noves formes de proteccionisme. Costa tirar endavant actuacions conjuntes en aquests sectors empresarialment molt atomitzats. Malgrat tot, reconeixen la feina que s’ha fet a través del centres tecnològics, que tan privats com públics, s’han impulsat en els darrers temps. I com sempre, demanen més ajuts de les Administracions, menys impostos, més flexibilitat laboral, i menys requeriments ambientals.
Ens colgaran de documentació, la que ja ens lliuren i la que ens enviaran més endavant . Ja veurem si som capaços de treure un informe en sis mesos que és l’objectiu de la Comissió. M’hauré de tancar una setmana en un monestir allunyat del món per fer les meves contribucions.
Madrid, 20 d’octubre.
Tercera reunió. Més compareixences de sectors. Comença la indústria farmacèutica. (al començament de la meva vida professional hi vaig passar més de tres anys). És un sector clau i estratègic amb molta qualificació professional. Sols el 21% de les empreses que hi ha són espanyoles. Més interessats en la nova Llei del medicament que en la deslocalització. Segueix la confecció. Estan defraudats per l’Administració ja que no pren mesures concretes per alleugerir la seva imparable davallada, no és deslocalització sinó desaparició. El gènere de punt, amb en Canals de la Pulligan de Canet, que sempre està disposat a explicar en positiu la situació: Excés de producció mundial, banalització de la moda, multilocalització parcial, aposta per l’espai euromediterrani, disseny, logística, I+D, sofisticació, preus psicològics pels consumidors. Introdueix un tema que agrada a la Subcomissió: la traçabilitat dels productes com als EUA. Acaba la jornada la poderosa ANFAC, automòbil i camions. Desprès d’explicar exhaustivament la importància del seu sector en treball directe i indirecte, producció, exportacions, logística, de lo molt que en saben, etc., acaben pronosticant una imminent travessa dels desert per la competència del nous països del Est recentment incorporats a la U.E. Acaba dient que cal treballar més i cobrar menys. Desprès, en el torn de preguntes, ho matisen. Però jo no em puc estar i els retrec: quina poca autoestima! Molt realisme i cap centre de decisió a Espanya. Evident perill de deslocalització.
Mataró, 28 d’octubre.
Josep Sánchez Llibre com a “capitán Araña” no por assistir: “Home, Manel, és que va ser un dia molt agitat. Vaig haver de suplir en Duran a la Junta de Portaveus. Vaig haver de preparar... No puc estar a tot arreu.” Ja vaig explicar la difícil vida dels Diputats dels grups petits. Ah!! Giuseppe! Encara però, va aconseguir enviar un substitut. Els altres grups petits, ERC, IV, CC, Mixt, no van enviar ningú. El PNV si, tradició industrial.Compareixences de representants de sectors industrial diversos. Va obrir el foc el del calçat, alacantins. Exporten el 70% de la producció. Importància del disseny i de la distribució. Cal ajudar a les zones de monocultiu. Va seguir el metall, amb l’històric dirigent patronal C. Pérez del Bricio: 150.000 empreses, el 80% de menys de 10 treballadors. Per ell és més important la novació que la innovació. Cal mà d’obra millor i més preparada. Després la pedra natural: pissarres, marbres i granits. Gallecs - lleonesos, amb empreses en comarques desafavorides. Son líders mundials. Problemàtica ambiental. El tèxtil, el català Adrià Serra, immersos en una profunda transformació per la liberalització del comerç mundial. No es deslocalitzen, compren fora, que és diferent. Els conservers de peix i marisc, gallecs també. Sector molt exportador competint amb Tailàndia. Si es liberalitza el sector serà una catàstrofe. Va tancar la jornada el representant dels rajolers ceràmics, del “cluster” de La Plana. Cal competir amb imatge/país. Tenen conflictes per aconseguir estar presents a molts mercats exteriors.
Quasi bé cinc hores seguides d’explicacions.
Les indústries dels seus sectors estan en el món. No és el mateix la multilocalització que la deslocalització. Tres d’ells fan referència al “dimoni” xinès, acusant-lo de “dumping” als mercats occidentals. Algú diu que s’hauria de competir amb igualtat de condicions laborals, socials, mediambientals, angelical desig!. Es plantegen que hi haurien d’haver noves formes de proteccionisme. Costa tirar endavant actuacions conjuntes en aquests sectors empresarialment molt atomitzats. Malgrat tot, reconeixen la feina que s’ha fet a través del centres tecnològics, que tan privats com públics, s’han impulsat en els darrers temps. I com sempre, demanen més ajuts de les Administracions, menys impostos, més flexibilitat laboral, i menys requeriments ambientals.
Ens colgaran de documentació, la que ja ens lliuren i la que ens enviaran més endavant . Ja veurem si som capaços de treure un informe en sis mesos que és l’objectiu de la Comissió. M’hauré de tancar una setmana en un monestir allunyat del món per fer les meves contribucions.
Madrid, 20 d’octubre.
Tercera reunió. Més compareixences de sectors. Comença la indústria farmacèutica. (al començament de la meva vida professional hi vaig passar més de tres anys). És un sector clau i estratègic amb molta qualificació professional. Sols el 21% de les empreses que hi ha són espanyoles. Més interessats en la nova Llei del medicament que en la deslocalització. Segueix la confecció. Estan defraudats per l’Administració ja que no pren mesures concretes per alleugerir la seva imparable davallada, no és deslocalització sinó desaparició. El gènere de punt, amb en Canals de la Pulligan de Canet, que sempre està disposat a explicar en positiu la situació: Excés de producció mundial, banalització de la moda, multilocalització parcial, aposta per l’espai euromediterrani, disseny, logística, I+D, sofisticació, preus psicològics pels consumidors. Introdueix un tema que agrada a la Subcomissió: la traçabilitat dels productes com als EUA. Acaba la jornada la poderosa ANFAC, automòbil i camions. Desprès d’explicar exhaustivament la importància del seu sector en treball directe i indirecte, producció, exportacions, logística, de lo molt que en saben, etc., acaben pronosticant una imminent travessa dels desert per la competència del nous països del Est recentment incorporats a la U.E. Acaba dient que cal treballar més i cobrar menys. Desprès, en el torn de preguntes, ho matisen. Però jo no em puc estar i els retrec: quina poca autoestima! Molt realisme i cap centre de decisió a Espanya. Evident perill de deslocalització.
Mataró, 28 d’octubre.
Postals
Postal trobada a Madrid. Crec que és molt gràfica. Una bona al·legoria que pot interpretar-se de moltes maneres. Una d’elles: http://www.diarioiberico.com/default.asp?item=1001750 .
26 d’octubre, 2005
Debat del Pressupost '06
Comença el debat del projecte de Llei dels Pressupostos generals de l’Estat per al 2006. El Vice-president Solbes puja a la tribuna i desgrana l’explicació i els arguments del Govern. Res de nou del que ja vaig explicar. Tinc ocasió de comentar-li. “I què vols que digui de més?”. Té raó, a la rèplica ja dirà més coses.Pel PP surt en Rajoy . No ha tardat ni un minut en parlar del Estatut. “Punto crucial, ya que de él depende el futuro...” El futur de l’existència del Ministeri d’Hisenda!! És clar, amb l’Estatut, i la paraula de ZP, desapareix l’Estat!! “Estamos aquí para hablar, no de los tipos de interés, o del
precio del petróleo...sino de la voladura del Estado!” ¡Anda ya! “Esta espada de Damocles que pende sobre nuestras cabezas, las cabezas de los españoles...” Cal fer, diu però, un exercici teòric i parlar dels Pressupostos. L’economia espanyola té problemes, els preus, el desequilibri exterior. “El Gobierno vive en el tancredismo feliz. Extasiados, no han hecho nada” Home! A més de tremendista, exagerat. Continua dient que en la situació econòmica actual i en el marc europeu sols es pot fer política fiscal y pressupostaria. Cert! Però quina seria la resposta de manual amb forta demanda i creixement de preus? L’increment d’impostos. I evidentment no ho diu. La de contraure la demanda pública. Aquesta si la diu, però no reconeix la baixada de l’endeutament, ni les necessitats de la societat espanyola com en la rèplica li contesta Solbes. Acaba: “Nosotros estamos por un proyecto común reflejado en un presupuesto común. La madurez de los españoles no consentirá la frivolidad de renunciar a la voluntad del 78”. Ja era de preveure. Pocs pressupostos i molt d’Estatut, i encara ens queda una setmana!Solbes comença la seva resposta: “Bienvenido al debate del Estatut. ¡Lástima que no sea hoy el día!" Després de dir que els gots es poden mirar mig buits o mig plens li etziba: “Ustedes han creado un mundo irreal. Tienen adanismo político”. Cataracta de xifres sobre la inflació i les seves causes. Explicacions sobre el perquè de la situació de la balança de pagaments. Comparació del estalvi amb d’altres economies. Superàvit enguany en contra dels auguris que el mateix Rajoy va llençar l’any passat. L’increment de la productivitat no es fa de la nit al dia. Respecte al compliment de les previsions recorda: “Dicen los economistas que las previsiones y predicciones son muy difíciles si se refieren al futuro ya que muchas veces no sabemos ni lo que ha ocurrido en el pasado” I conclou reptador: “En el 2006 volveremos a discutir el Presupuesto, yo presentándolo y usted, Sr. Rajoy, en la oposición” Molt bé, tio Pedro!
M’he perdut el debat de la proposta d’esmena a la totalitat presentada per CiU. Quant en Duran ha començat he hagut de sortir a atendre una associació empresarial que venia a manifestar la seva preocupació pel cànon als suports materials d’informació que hi ha al projecte de Llei de la Propietat intel·lectual. Tema complicat que haurà de “lidiar” el company gironí Alex Sáez a qui he acompanyat a l’entrevista. Hauré de llegir el debat al Diario de Sesiones.
Per aquelles coses del Reglament i del funcionament consuetudinari del Ple la Diputada de Eusko Alkartasuna, Begoña Lasagabaster, integrada al Grup Mixt, que presentava també una esmena a la totalitat ha disposat del mateix temps d’intervenció que els dos grups anteriors. Evidentment, pobra senyora, la sala era pràcticament buida, i el Vice-president Solbes li ha donat la corresponent rèplica.
Les preses de posició davant les esmenes a la totalitat dels altres grups anuncien que, malgrat no estan completament d’acord amb el pressupost presentat pel Govern i que hi faran esmenes parcials que ja comencen a apuntar, no veuen raons per estar-hi en contra i per tant no recolzaran les esmenes a la totalitat i donaran llum verda per la tramitació del projecte.
El darrer que puja a la tribuna és el portaveu del GPS, Alfredo Pérez Rubalcaba. Comença
amb un símil esportiu: “Con estos excelentes presupuestos Rajoy ha dado el partido por perdido y se ha dedicado a contar patrañas sobre el Estatut”. Critica que no parlés dels ciutadans. Que aquest Govern que no té majoria tindrà més suport parlamentari i més estabilitat per treballar. Fa l’enumeració del reguitzell de temes que es podran millorar amb aquest pressupost i contraposa la LHR (la herencia recibida) als PP(pufos populares) referint-se a l’estat de l’economia i les finances públiques en els canvis de Govern del 1996 versus el del 2004.La votació final: 337 diputats presents sobre 350. 153 vots a favor de l’esmena a la totalitat (PP, CiU, EA), 183 en contra (PSOE, ERC, PNV, IV, BNG, CHA), 1 abstenció (NB). Més suport que l’any passat. Els pressupostos pel 2006 tiren endavant.
Madrid, 26 d’Octubre.
Des del cel (pont aeri)
Llegit a La Vanguardia. Enric Juliana: “Así está el patio”:
Comienza una semana trepidante en Madrid. Bueno, en Madrid todas las semanas suelen ser trepidantes. Madrid, por arriba, va a cien.
Si el príncipe de Vergara disponía de la fortaleza de Montjuïc para disparar a placer sobre la Rosa de Fuego, los actuales artificieros de la crispación nacional han encontrado en el desquiciamiento político catalán un precioso arsenal: el preámbulo del Estatut, redactado por un epígono del filósofo Francesc Pujols bajo los efectos de la tramontana; las conspiraciones pitarrescas del tripartito; el Consell Executiu de córpore insepulto y la última fantasmada en el Camp Nou, la pancarta del sábado a favor de esa entelequia llamada Països Catalans, que apenas cosecha el tres por ciento de los votos en Valencia.
Si la crispación política salta de las tertulias radiofónicas a las gradas de los estadios de fútbol, podemos encontrarnos ante algo peor que la gripe aviar.
Alguien debería recordar a los catalanistas de dibujos animados, a los jetas de las cuatro barras que ayer mencionaba Baltasar Porcel, que el drama de Yugoslavia comenzó en los medios de comunicación furibundos, pero también en el estadio del Estrella Roja de Belgrado.
Comienza una semana trepidante en Madrid. Bueno, en Madrid todas las semanas suelen ser trepidantes. Madrid, por arriba, va a cien.
Si el príncipe de Vergara disponía de la fortaleza de Montjuïc para disparar a placer sobre la Rosa de Fuego, los actuales artificieros de la crispación nacional han encontrado en el desquiciamiento político catalán un precioso arsenal: el preámbulo del Estatut, redactado por un epígono del filósofo Francesc Pujols bajo los efectos de la tramontana; las conspiraciones pitarrescas del tripartito; el Consell Executiu de córpore insepulto y la última fantasmada en el Camp Nou, la pancarta del sábado a favor de esa entelequia llamada Països Catalans, que apenas cosecha el tres por ciento de los votos en Valencia.
Si la crispación política salta de las tertulias radiofónicas a las gradas de los estadios de fútbol, podemos encontrarnos ante algo peor que la gripe aviar.
Alguien debería recordar a los catalanistas de dibujos animados, a los jetas de las cuatro barras que ayer mencionaba Baltasar Porcel, que el drama de Yugoslavia comenzó en los medios de comunicación furibundos, pero también en el estadio del Estrella Roja de Belgrado.
Pero un final feliz de esta historia no será suficiente para regenerar la política catalana si los dirigentes políticos no asumen que no se puede seguir actuando como si la política fuera la prolongación del fútbol por otros medios.
Madrid, 25 d'octubre.
Comunicació
- Cada divendres al matí, des de ja fa un temps, a les vuit i cinc, em truca puntual – allà on em trobi- en Josep Creus de Radio Malgrat per fer-me comentar en directe al seu programa informatiu els titulars de les noticies del dia. Molts cops no he tingut temps encara d’obrir l’ordinador per veure de què va la jornada. Les respostes són doncs espontànies i gens preparades amb els risc de dir alguna inconveniència, o d’anar en una línia diferent de la “doctrina oficial”. Procuro no ficar-me en els temes locals ja que vull ser respectuós amb els que treballen en aquest àmbit, tota vegada que jo ja no hi sóc.
- Cada quinze dies, els divendres també, participo en el programa -magazine “La Placeta” de Radio Arenys de Mar que condueix Josep Mª Cano. Aquest és un programa desenfadat en el que si que parlem de política i com jo ho veig des de Madrid, però en un to molt distès. Varem proposar fa poc als oients la pregunta de qui era la Patrona consort de Madrid. No, no és la Virgen de La Almudena com deien alguns. Aquesta és la Patrona. La Patrona consort és Santa María de la Cabeza, esposa de San Isidro Labrador, que a voltes en fan festa local el seu dia, el 9 de setembre. Alguna vegada li he portat a en Josep Mª postals comprades a la calle de Alcalà d’anuncis de propaganda de les destil·leries i fàbriques de licors d’Arenys de Munt.
- Ja he anat alguna altra vegada a la tertúlia “La Nit” a la COM-Ràdio, amb en Ramon Miravitlles de conductor. M’he convertit en un tertulià!! Des del començament dels 90, a RM-Ràdio que no ho feia. El passat divendres vaig participar amb en Francisco Marhuenda, director de l’edició de “La Razón” a Catalunya (¡lagarto! ¡lagarto!); amb el Regidor del Ajuntament de Barcelona per CiU, Josep Font; amb el col·lega Diputat d’ERC a Madrid Joan Puig, de Blanes; i amb el entranyable Antoni Gutiérrez Díaz , el Guti, que feia temps que ens no veiem, i que ens varem saludar molt cordialment. Els temes van ser diversos: l’ambient guerra-civilista a Madrid, arran de la investidura de Santiago Carrillo com a doctor “honoris causa” a l’UAM, i la “bronca” que es va muntar. Vaig tornar a insistir en que hem de mirar endavant i no conduir mirant el retrovisor, opinió que corroborar alguns dels tertulians i algun oient, i vaig polemitzar amb en Puig sobre el que va representar la transició. Després varem parlar de les accions judicials contra els que van matar al periodista José Couso a Bagdad al començament de la guerra del Iraq, en que vaig manifestar el meu escepticisme sobre les accions empreses, opinió aquesta meva que va ser rebatuda pel Guti. I a micròfon obert amb els oients varem parlar del Estatut. Continuo pensant que no s’ha explicat gens bé i que es comprèn poc quin és el procés que ha de seguir una reforma estatutària en el marc normatiu vigent. Crec que en Puig té una creença il·lusa al dir que en el Congrés cal millorar el text presentat (jo també ho crec, però en el sentit contrari que pensa ell). No sé amb qui pensa que es pot fer, i en quin món viu.
4. Acte polític dissabte a la tarda a la Agrupació del PSC de Santa Susanna. A ca’n Ratés amb una cinquantena de persones presentat per l’ Isidre Jiménez i la Trini Fuentes. Vaig aprofitar per explicar el Pressupost del Estat per 2006 i la seva tramitació. Crec que serà més fàcil que l’any passat. I com no, vaig parlar del Estatut. De com s’ha elaborat i de quin procés seguirà a partir d’ara. Vaig demanar als companys/es i als assistents al acte que tinguessin present què és una negociació, amb quines forces , a favor i en contra, ens trobarem i com pot anar el debat i discussió. El que ja he exposat reiteradament: calma, rigor, temprança. Explicant-ho pas a pas a tothom. Potser ens en sortirem.- I, al matí del diumenge no agafo la bicicleta (de fet en Remigi tampoc podia, havia de treballar al seu hort) i obro un nou blog en castellà http://www.hayotrosmas.blogspot.com/ . Per obrir nous mercats, je,je,...Feia dies que maldava fent proves diverses intentant resoldre els dubtes que tenia i barallant-me amb el “blogger” per com volia que em quedés formalment. Ja ho veurem, com a mínim de voluntat n’hi poso.
Cabrils, 23 d'octubre.
25 d’octubre, 2005
23 d’octubre, 2005
Dos visiones de España
Qui primer me’n va parlar del llibre va ser la meva companya d’escó (a mà esquerra) Elisenda Malaret, sempre atenta a les novetats interessants de la seva especialitat. Després, vaig veure que Miguel Angel Aguilar el citava en la seva columna a El País. A la reunió del Consell de Federació del Maresme del PSC, celebrada fa pocs dies a Teià, la soferta i esforçada companya Lídia Santos també en va fer referència. Aquesta setmana passada en Xavier Vidal-Folch en un excel·lent article, també a El País, “La poda del ciruelo”, acabava aixì:
“Con muletas o sin ellas, es la hora de aplicar más que la rauxa de Macià, el seny de Tarradellas; más que la mera “conllevancia” orteguiana, el sentido de Estado de Manuel Azaña.”
De lectura obligada, doncs.
José Ortega y Gasset y Manuel Azaña, “Dos visiones de España, Discursos en las Cortes Constituyentes sobre el Estatuto de Cataluña (1932)” Prólogo de José Mª Ridao.
Galaxia Gutemberg/Círculo de Lectores. B-2005.
“Con muletas o sin ellas, es la hora de aplicar más que la rauxa de Macià, el seny de Tarradellas; más que la mera “conllevancia” orteguiana, el sentido de Estado de Manuel Azaña.”
De lectura obligada, doncs.
José Ortega y Gasset y Manuel Azaña, “Dos visiones de España, Discursos en las Cortes Constituyentes sobre el Estatuto de Cataluña (1932)” Prólogo de José Mª Ridao.
Galaxia Gutemberg/Círculo de Lectores. B-2005.
D'economia. Dilluns, 17.
Auditori de La Pedrera (Fundació Caixa de Catalunya). En el marc de la cimera hispano - francesa que es celebra a Barcelona té lloc un seminari sobre competitivitat. El ministre Montilla atrafegat per la darrera “maragallada” no pot fer la inauguració. El seu lloc l’ocupa en Joan Trullén, Secretari Gral. del Ministeri d’Indústria, la seva mà dreta en la matèria.
De les exposicions que s’hi van fer vull destacar la de l’ Alfredo Pastor : “Europa entre dos brechas tecnológicas”. Pastor va ser Secretari d’Estat d’Economia als anys ’90 amb Solbes de Ministre, i ara és el Director de l’Escola de Negocis del IESE de Shangai.
Quin serà el paper d’Europa al món d’aquí 50 anys? El creixement de l’economia mesurat amb l’increment del PIB, va lligat a l’evolució i aplicació de la tecnologia. L’anàlisi convencional diu que la bretxa tecnològica d’Europa amb els EUA no es tanca, mentre que la que tenim amb la Xina es va tancant. No es això.
Pèrdua de pes demogràfic d’Europa al món: al 1950 era el 22%. Al 2000, el 12%. La tendència pel 2050 diu que sols serà el 7%.
Xina: el seu creixement, increment del 8% del PIB des de 1977, es basa en el model asiàtic. Molt treball i molta inversió, sacrificar el present per garantir el futur. Però la Xina és encara un país pobre i no és cert que es tanqui la bretxa tecnològica. Hi ha poca mà d’obra ben pagada.
EUA: és el líder tecnològic al món, però no hi ha bretxa tecnològica amb Europa. Ara, si no fem un esforç en aquest camp ens estancarem i quedarem com a destí turístic cultural.
No hi ha “fronteres tecnològiques” en aquests moments. (Coincideix amb l’anàlisi que va fer Joan Majó a l’acte de l’inici de curs de la EUPM fa pocs dies)
Innovació. Per innovar no hem de refiar-nos del líders dels mercats. Generalment les innovacions venen d’empreses petites i marginals. Per això ens hem de prendre la competència en serio ja que és la font del progrés. La innovació no ve del cantó de l’oferta. I si vingués del cantó de la demanda? Els EUA són líders en innovació, Europa està en hores baixes.
Aquest Pastor és un “coco”. Vaig fer bé de proposar que vingués a la comissió de deslocalització.
Alguna cosa més del seminari: En l’exposició d’en Joan Trullén sobre “clusters” industrials va ensenyar una llista dels existents a Espanya en el que hi havia Mataró.
En Javier Riera, Director Gral. de la Citröen de Vigo, que vaig conèixer amb motiu de la visita que vaig fer ara fa un any a la indústria d’automoció gallega, va remarcar alguenes coses interessants:
De les exposicions que s’hi van fer vull destacar la de l’ Alfredo Pastor : “Europa entre dos brechas tecnológicas”. Pastor va ser Secretari d’Estat d’Economia als anys ’90 amb Solbes de Ministre, i ara és el Director de l’Escola de Negocis del IESE de Shangai.
Quin serà el paper d’Europa al món d’aquí 50 anys? El creixement de l’economia mesurat amb l’increment del PIB, va lligat a l’evolució i aplicació de la tecnologia. L’anàlisi convencional diu que la bretxa tecnològica d’Europa amb els EUA no es tanca, mentre que la que tenim amb la Xina es va tancant. No es això.
Pèrdua de pes demogràfic d’Europa al món: al 1950 era el 22%. Al 2000, el 12%. La tendència pel 2050 diu que sols serà el 7%.
Xina: el seu creixement, increment del 8% del PIB des de 1977, es basa en el model asiàtic. Molt treball i molta inversió, sacrificar el present per garantir el futur. Però la Xina és encara un país pobre i no és cert que es tanqui la bretxa tecnològica. Hi ha poca mà d’obra ben pagada.
EUA: és el líder tecnològic al món, però no hi ha bretxa tecnològica amb Europa. Ara, si no fem un esforç en aquest camp ens estancarem i quedarem com a destí turístic cultural.
No hi ha “fronteres tecnològiques” en aquests moments. (Coincideix amb l’anàlisi que va fer Joan Majó a l’acte de l’inici de curs de la EUPM fa pocs dies)
Innovació. Per innovar no hem de refiar-nos del líders dels mercats. Generalment les innovacions venen d’empreses petites i marginals. Per això ens hem de prendre la competència en serio ja que és la font del progrés. La innovació no ve del cantó de l’oferta. I si vingués del cantó de la demanda? Els EUA són líders en innovació, Europa està en hores baixes.
Aquest Pastor és un “coco”. Vaig fer bé de proposar que vingués a la comissió de deslocalització.
Alguna cosa més del seminari: En l’exposició d’en Joan Trullén sobre “clusters” industrials va ensenyar una llista dels existents a Espanya en el que hi havia Mataró.
En Javier Riera, Director Gral. de la Citröen de Vigo, que vaig conèixer amb motiu de la visita que vaig fer ara fa un any a la indústria d’automoció gallega, va remarcar alguenes coses interessants:
"Més enllà de les fàbriques i els productes és molt important pel funcionament d’un “cluster” el clima laboral, social i institucional de l’entorn, i el bon funcionament de les infrastructures de comunicacions. Cal ficar contínuament “sang nova” a les organitzacions. I per què aquestes funcionin, ni complaença ni masoquisme, ni crispació ni calma chicha”.
Madrid, 20 d’octubre.
Madrid, 20 d’octubre.
Mataró, 23 d'octubre.
22 d’octubre, 2005
La transició
1. José Mª Ridao escriu coses que segueixo amb atenció. Crec que estan sòlidament fonamentades, trencadores amb el que estem acostumats a llegir als mitjans i molt obertes als problemes i esdevenidor del món.
2. Ja fa dies que em ronda pel cap escriure quelcom en defensa del treball polític que es va fer en la transició (1975-1982) ja que percebo que guanyen espai les veus crítiques amb aquell procés. En lloc de reconèixer que el que llavors es va fer és el que possibilita l’acció d’avui, és retreu que el que no pot fer-se avui es deu a lo malament que es va fer llavors.
3. Diu Ridao: “…nadie parece extrañarse ya de que se ponga en entredicho el carácter democrático del sistema político español en nombre de responsabilidades políticas que entonces no se demandaron, y más en nombre de la memoria de los vencidos.” (La tradición usurpada. El Siglo, nº663)
4. Els crítics actuals a la tasca de la transició desconeixen per ignorància, o amaguen per mala fe, com es va produir el pas del sistema dictatorial franquista al sistema democràtic vigent. Recordem-ho:
a) En Franco es mort al llit de la seva residència essent el Cap d’Estat. No va ser cap revolta, ni de Palau ni popular, ni cap acció puntual revolucionaria, la que va acabar amb el seu règim. Sols l’evolució conjunta de l’aparell franquista des de dins del sistema i la migrada capacitat de les forces “populars” va aconseguir, primer el Referèndum de la Reforma Política del 76, i després de les primeres eleccions del 77 formar unes Corts Generals que esdevindrien Constituents i que proposaren la Carta Magna del 78, amplament acceptada pels ciutadans i que està donant un joc sensacional (per ex. L’Estat autonòmic). (foto Ramon Manent)
b) Els canvis socials i econòmics que hi havia hagut a Espanya del 36 al 76 van ser considerables:
“ La democratización del Estado sin traumas sociales fue posible porque la sociedad y la economía españolas habían experimentado una profunda transformación estructural. España a mediados de los setenta era un
país industrializado y urbanizado, articulado con la economía europea, y en el que los valores democràticos, la secularización de la cultura y la liberalización de las costumbres habían hecho irreversiblemente obsoletas la ideología y la organización social del franquismo.” (ZALDIVAR, CASTELLS “España, fin de siglo” Alianza Ed. M-1992)
2. Ja fa dies que em ronda pel cap escriure quelcom en defensa del treball polític que es va fer en la transició (1975-1982) ja que percebo que guanyen espai les veus crítiques amb aquell procés. En lloc de reconèixer que el que llavors es va fer és el que possibilita l’acció d’avui, és retreu que el que no pot fer-se avui es deu a lo malament que es va fer llavors.
3. Diu Ridao: “…nadie parece extrañarse ya de que se ponga en entredicho el carácter democrático del sistema político español en nombre de responsabilidades políticas que entonces no se demandaron, y más en nombre de la memoria de los vencidos.” (La tradición usurpada. El Siglo, nº663)
4. Els crítics actuals a la tasca de la transició desconeixen per ignorància, o amaguen per mala fe, com es va produir el pas del sistema dictatorial franquista al sistema democràtic vigent. Recordem-ho:
a) En Franco es mort al llit de la seva residència essent el Cap d’Estat. No va ser cap revolta, ni de Palau ni popular, ni cap acció puntual revolucionaria, la que va acabar amb el seu règim. Sols l’evolució conjunta de l’aparell franquista des de dins del sistema i la migrada capacitat de les forces “populars” va aconseguir, primer el Referèndum de la Reforma Política del 76, i després de les primeres eleccions del 77 formar unes Corts Generals que esdevindrien Constituents i que proposaren la Carta Magna del 78, amplament acceptada pels ciutadans i que està donant un joc sensacional (per ex. L’Estat autonòmic). (foto Ramon Manent)b) Els canvis socials i econòmics que hi havia hagut a Espanya del 36 al 76 van ser considerables:
“ La democratización del Estado sin traumas sociales fue posible porque la sociedad y la economía españolas habían experimentado una profunda transformación estructural. España a mediados de los setenta era un
país industrializado y urbanizado, articulado con la economía europea, y en el que los valores democràticos, la secularización de la cultura y la liberalización de las costumbres habían hecho irreversiblemente obsoletas la ideología y la organización social del franquismo.” (ZALDIVAR, CASTELLS “España, fin de siglo” Alianza Ed. M-1992)c) Sobre els actors de la transició, fills dels vencedors i vençuts de la guerra civil, pesava com una llosa el record del que va representar l’enfrontament fratricida del 36-39, no solament en morts i destrucció física i moral sinó en els anys de retard en sentit ample que va comportar per la vida del país.
(caricatura del meu pare feta a la presó de Barcelona a meitat de l'any 39)
5. Per això trobo ara tremendament injusta la valoració negativa que alguns fan d’aquella època. Alguns ho fan, com deia abans, per ignorància. Què hi farem!! Cal tornar a explicar què es va fer, perquè es va fer, com s’ha utilitzat i a on ens ha portat. És una continua feina pedagògica, separant el gra de la palla, reconeixent errors, no amagant res, però també lluint “trunfos”. Esperança de vida, nivell de vida, expectatives socials i econòmiques (No sé si algú ha actualitzat les dades i el contingut del llibre de Mario Gaviria “La séptima potencia. España en el mundo". Ed. B. B-1996). Altres ho fan per mala fe. Potser perquè van perdre llavors. Les seves posicions, segons ells, de no avançar tant, o de que es va avançar poc, els porten ara, 25 anys després, a treure el cap del cau on estaven, o s’havien quedat, i remugar d’una situació que mai van acceptar. I d’altres ho fan perquè no hi eren. Per edat, potser, i ara lògicament fan sentir la seva veu. O perquè la seva forma de veure el món no s’estilava llavors, o era grupuscular, i ara amb la desorientació generals de les societats riques té més reconeixement.
6. Torno la paraula a Ridao: “… no deja de resultar una significativa coincidencia que los nostálgicos de la dictadura reprochasen al regímen democràtico su traición a los vencedores, y que ahora, por el contrario, se le reproche la traición a los vencidos. Por distantes que parezcan estas posiciones, la realidad es que parten de idéntico principio: la democracia española nació de una traición.”
I concloc: La democràcia espanyola va néixer de la voluntat dels que la vam fer de mirar endavant i construir un futur millor pels homes i les dones d’aquesta vella Sepharat.
6. Torno la paraula a Ridao: “… no deja de resultar una significativa coincidencia que los nostálgicos de la dictadura reprochasen al regímen democràtico su traición a los vencedores, y que ahora, por el contrario, se le reproche la traición a los vencidos. Por distantes que parezcan estas posiciones, la realidad es que parten de idéntico principio: la democracia española nació de una traición.”
I concloc: La democràcia espanyola va néixer de la voluntat dels que la vam fer de mirar endavant i construir un futur millor pels homes i les dones d’aquesta vella Sepharat.
Madrid, 29 de setembre.
Madrid, 17 d'octubre.
De l'atenció als visitants
Una de les feines del Diputat/da és la d’atendre protocol·làriament els parents, amics i coneguts que per alguna circumstància (treball o oci) aterren a Madrid. Llavors és part de les obligacions procurar-los que puguin presenciar alguna sessió del Ple (generalment la que té més demanda és la de control al Govern, els dimecres a la tarda), ensenyar-los les dependències de la Cambra, presentar-los als companys/nyes amb qui et creues (especialment si són coneguts), i acompanyar-los a dinar o sopar a algun dels molts restaurants dels entorns del Congrés.
Aquestes visites tenen de bo que el visitant es pot fer una idea més cabal del que és la feina dels seus representants i de com es desenvolupa. No és només veure despatxos, instal·lacions i edificis, sinó també copsar de primera mà la complexitat del treball. Si, a més, aconsegueixen assistir a algun debat en directe surten amb una percepció diferent de la que en podien tenir a través dels mitjans de comunicació.
Especialment impactant és en general veure des de la tribuna de convidats el debat, curt, però intens, entre els primers espases del Govern i de la oposició. 5 minuts, pregunta, resposta, rèplica i contrarèplica. Encara que darrerament el programa és poc variat ja que el futur de la proposta de reforma de l’Estatut hi és sempre present, moltes vegades aprofitant que “el Pisuerga pasa por Valladolid...”
A vegades el que cal és solament saludar a un grup (generalment de jubilats/des o escolars) amb qui et creues quant vas o vens, o que et presenta un altre company/a que està fent al seu torn aquesta feina.
Ahir eren uns de Vilassar de Mar, l’altre dia uns de Figueres, sense oblidar aquella parella de Calella per qui va intercedir un amic comú, o aquell company de Mataró que havia vingut per motius de feina.
Madrid, 27 d’octubre.
Aquestes visites tenen de bo que el visitant es pot fer una idea més cabal del que és la feina dels seus representants i de com es desenvolupa. No és només veure despatxos, instal·lacions i edificis, sinó també copsar de primera mà la complexitat del treball. Si, a més, aconsegueixen assistir a algun debat en directe surten amb una percepció diferent de la que en podien tenir a través dels mitjans de comunicació.
Especialment impactant és en general veure des de la tribuna de convidats el debat, curt, però intens, entre els primers espases del Govern i de la oposició. 5 minuts, pregunta, resposta, rèplica i contrarèplica. Encara que darrerament el programa és poc variat ja que el futur de la proposta de reforma de l’Estatut hi és sempre present, moltes vegades aprofitant que “el Pisuerga pasa por Valladolid...”
A vegades el que cal és solament saludar a un grup (generalment de jubilats/des o escolars) amb qui et creues quant vas o vens, o que et presenta un altre company/a que està fent al seu torn aquesta feina.
Ahir eren uns de Vilassar de Mar, l’altre dia uns de Figueres, sense oblidar aquella parella de Calella per qui va intercedir un amic comú, o aquell company de Mataró que havia vingut per motius de feina.
Madrid, 27 d’octubre.
20 d’octubre, 2005
19 d’octubre, 2005
Cap a la ruptura?
Tant es tiba la corda que al final es trenca. Acabo de llegir un article de Joaquín Leguina a “El Siglo” sobre l’Estatut. La base per la seva reflexió és la mateixa que la del discurs d’Ortega y Gasset al debat de l’Estatut de l’any 32 a Les Corts de Madrid.
Espanya és, amb la seva diversitat, però és. El mateix discurs afirmatiu de Catalunya és, amb la seva especificitat, però és. Els uns no entenen i no accepten perquè els altres no volen ser-hi. Els altres no entenen i tampoc accepten perquè els uns no els deixen anar. I això no te solució. Com fa algun temps ja vaig escriure la solució de l’embolic sols és possible amb l’acceptació de la realitat, o la revolta. Acceptar pacifica i voluntàriament la realitat: o ser-hi (els “catalans”) amb uns, o deixar-hi de ser pels altres (els “espanyols”), no és versemblant. Vaja, pensa algú que és possible?. La revolta, més inversemblant encara. No hi ha ni esbojarrats per fer-la.
En Pujol prou bé que ho sabia això. Durant 23 anys va anar “trampejant” la situació. N’era un mestre. De cara endins, ardor nacionalista. De cara en fora, pacte i convivència. Remugant i transigint. Esverant i pactant. La queixa i l’acord, amb qui fos, a més a més.
El que va passar desprès va ser que una nova generació, que el va creure, va voler passar a la pràctica els “principis sagrats”, i d’altres van deixar de confiar en els resultats. Als primers no els va poder controlar com s’havia fet tantes vegades (Barrera, Hortalà, Colom….) I els segons, els seus hereus, per no quedar endarrere s’han llençat també per un camí que no veig que pugui tenir fàcil retorn (ei!, al menys sense costos polítics pel ells)
Entre mig, els vells i complicats equilibris dels socialisme català estan saltant pels aires. Mai van aconseguir convèncer a una base electoral suficient per poder governar tranquil·lament amb la seva – també- calculada ambigüitat en aquest tema. Som, però no som. Hi som, però som diferents. Són dels nostres, però som nostres.
I ara, tensant la corda està a punt de trencar-se sinó s’ha trencat ja. I llavors, què? Qui és el assenyat que diu que cal tornar a agafar la corda i tensar-la, però fins un punt? O potser, posem-nos a un o altre cap de la corda i tornem a estirar-la ben fort fins a tornar-la a trencar i caure de cul. A veure què passa!! A la basca?
M’agradaria estar entre els assenyats. No sé si en sóc prou, i... si en som gaires!
Madrid, 19 d’octubre.
Espanya és, amb la seva diversitat, però és. El mateix discurs afirmatiu de Catalunya és, amb la seva especificitat, però és. Els uns no entenen i no accepten perquè els altres no volen ser-hi. Els altres no entenen i tampoc accepten perquè els uns no els deixen anar. I això no te solució. Com fa algun temps ja vaig escriure la solució de l’embolic sols és possible amb l’acceptació de la realitat, o la revolta. Acceptar pacifica i voluntàriament la realitat: o ser-hi (els “catalans”) amb uns, o deixar-hi de ser pels altres (els “espanyols”), no és versemblant. Vaja, pensa algú que és possible?. La revolta, més inversemblant encara. No hi ha ni esbojarrats per fer-la.
En Pujol prou bé que ho sabia això. Durant 23 anys va anar “trampejant” la situació. N’era un mestre. De cara endins, ardor nacionalista. De cara en fora, pacte i convivència. Remugant i transigint. Esverant i pactant. La queixa i l’acord, amb qui fos, a més a més.
El que va passar desprès va ser que una nova generació, que el va creure, va voler passar a la pràctica els “principis sagrats”, i d’altres van deixar de confiar en els resultats. Als primers no els va poder controlar com s’havia fet tantes vegades (Barrera, Hortalà, Colom….) I els segons, els seus hereus, per no quedar endarrere s’han llençat també per un camí que no veig que pugui tenir fàcil retorn (ei!, al menys sense costos polítics pel ells)
Entre mig, els vells i complicats equilibris dels socialisme català estan saltant pels aires. Mai van aconseguir convèncer a una base electoral suficient per poder governar tranquil·lament amb la seva – també- calculada ambigüitat en aquest tema. Som, però no som. Hi som, però som diferents. Són dels nostres, però som nostres.
I ara, tensant la corda està a punt de trencar-se sinó s’ha trencat ja. I llavors, què? Qui és el assenyat que diu que cal tornar a agafar la corda i tensar-la, però fins un punt? O potser, posem-nos a un o altre cap de la corda i tornem a estirar-la ben fort fins a tornar-la a trencar i caure de cul. A veure què passa!! A la basca?
M’agradaria estar entre els assenyats. No sé si en sóc prou, i... si en som gaires!
Madrid, 19 d’octubre.
16 d’octubre, 2005
Les lliçons de la Història*
*Epíleg del opuscle “Les lliçons de la història” editat per l’Agrupació del PSC de Mataró amb motiu del record i homenatge que es fa cada any a vells militants socialistes al sopar d’inici del curs polític.
Gràcies, Pep, per fer servir com a títol del opuscle el que jo vaig donar a la meva contribució que crec que has encertat al col·locar-la com a epíleg.
Les lliçons de la Història.
Discussió amb les JSC (amb la meva filla)
Ja fa temps que tinc una discussió amb la meva filla, i per extensió amb la cúpula de la Joventut Socialista de Catalunya, sobre la importància que ells donen a la Segona República. Per ells, en aquells temps si que hi havia valors de transformació social, i actituds i moviments polítics que els impulsaven. Ara, diuen, no hi ha res que engresqui a la gent. No és cert. El que passa és que no valorem el que em aconseguit i no tenim una decidida actuació per preservar-ho. Els explico que val la pena lluitar pel projecte europeu, pel que representa per la Pau, les Llibertats, el Progrés i la Solidaritat. Em contesten que això no mou a ningú. I jo els responc que el dia que no ho tinguem sabrem la seva importància. Sols cal, ara, fer una ullada al que passa al món per veure que som uns privilegiats que gaudim d’una riquesa material, espiritual i política que no te la majoria d’habitants del Planeta. Però, fins aquí, no s’hi ha arribat espontàniament. Ha calgut l’esforç i el sacrifici de molta gent i no està escrit enlloc que no pugui haver-hi un retrocés. Cal doncs, continuar treballant encara que sigui menys èpic que en altres moments i més relaxat.
Hem de conèixer la història, però no per emmirallar-nos-hi, sinó per aprendre.
El coneixement de la Història ens ha de servir per saber què va passar en un lloc i un temps determinat. Per comprendre’n les causes. Per saber les respostes encertades o equivocades que es van donar. Per veure quins van ser els resultats i les conseqüències de l’acció política. Per extreure conclusions. Però no podem pretendre repetir mimèticament i valorar acriticament les actituds, les accions d’altres moments, perquè eren altres les circumstàncies i els condicionants.
Pas d’una societat agrària a una societat post-industrial. Moviments migratoris. Anticlericalisme. Societat de classes.
La societat espanyola del primer terç del segle XX era una societat pobre. La majoria de la població activa estava en el camp. La propietat estava molt poc repartida. Els nivells educatius eren molt baixos. Les forces tradicionals (l’Ésglésia, els militars, la burocràcia) manaven molt, s’imposaven, i això generava una tensió social molt forta. Les reaccions eren virulentes. Hi havia molt i poc a perdre per un i altre costat. Avui, res de tot això existeix. Els canvis haguts especialment en el darrer terç del segle XX ens han posat en una situació ben diferent. Som, en conjunt, dels rics del món, amb unes extenses capes mitges. L’Ésglésia, malgrat ho intenta, ja no pinta res en el comportament de la majoria dels espanyols. Els militars quasi bé han desaparegut del mapa. L’Estat (l’educació, la sanitat, la protecció social) s’ha democratitzat i repartit entre plurals i democràtics centres de decisió.
Els personatges travessen el segle XX.
Les persones a qui avui fem reconeixement recorren tot el segle XX. Pobresa, guerra, desarrelament, integració i finalment maduresa en unes condicions que ni podien somiar quan van néixer. No només en lo material: l’esperança de vida és de les més altes del món; l’atenció sanitària és universal i gratuïta; la tranquil·litat està gaire bé garantida. Però també en lo polític: Els governats son escollits per ells; surten dels seus fills, companys i veïns; poden dir-hi la seva i son escoltats. Tot un altra panorama. L’he explicat moltes vegades amb una imatge que em sembla esclaridora: els avis que no van poder anar a escola anant a buscar al seu nets a la sortida dels edificis escolar que tenim avui en dia. Quants pensaments, i quantes comparances. Haurà valgut la pena els patiments, les renuncies, les lluites, els desenganys i les alegries passades. El present i, en cara que costi de reconèixer, el futur son molt millors que el passat.
Reconeixement del seu esforç i del seu patiment. Sempre hem de reconèixer als grans (senat)
En els grans sempre hem de reconèixer la seva trajectòria, es a dir, la vida. Amb tot el que han passat, amb tot el que han patit, amb tot el que han lluitat, amb tot el que saben. No és tracta de fer el que ells creuen que s’ha de fer. Probablement la seva visió del món no els permet entendre moltes coses que passen, i la resposta que hi donarien no seria la adequada. Però si hem d’escoltar que els va passar, com s’hi van enfrontar, quins resultats en van treure, per veure que en podem aprendre i que podem aplicar a les situacions presents. Les societats sempre han donat valor al Senat, als “seniors”. Avui, potser per la tendència a valorar sols l’immediat, el que és fútil, la niciesa, valorem menys la gent gran.
Retorn als joves.
Permeteu-me que conclogui amb la transcripció d’una pretesa resposta que Luciano de Crescenzo* s’inventa de Lucili a una de les cartes del seu amic Luci Anneu Sèneca que tracta “Sobre la normalitat”.
Diu l’imaginari Lucili:
“Tot això em porta a reflexionar sobre els conceptes de joventut i vellesa, d’ordre i de desordre, i sobre per què tots dos són necessaris per al progrés del gènere humà.
Ser jove vol dir apreciar el desordre. Ser vell, en canvi, optar per l’ordre. I no es pot opinar diversament perquè l’home vell deté el poder i el jove desitja conquerir-lo. Cosa que, al capdavall, equival a dir que el desordre només existeix quan té al davant un ordre per demolir. Però no és tot: sota aquests dos aspectes aparentment contraris s’amaguen altres significats molt més importants per la vida quotidiana. El desordre és símptoma de creativitat mentre que el ordre és indispensable per al manteniment. Sense desordre no hi hauria progrés, i sense ordre no seria possible posar-lo a disposició de la posteritat. Ordre, i desordre, per tant, són dos bessons, encara que de caràcter diferent, que es justifiquen mutualment. Heràclit, el gran Heràclit, ho va intuir ara ja fa molt segles: els oposats són els que generen la vida, mentre que els iguals només poden decretar la immobilitat, i en últim terme, la mort. Un cop aquí només em queda dir-te, ordenadament, adéu.”
Manuel MAS I ESTELA
Mataró, 26-08-05
*”El temps i la felicitat” Luciano De Crescenzo. Ed. Empúries. B-2000.
Gràcies, Pep, per fer servir com a títol del opuscle el que jo vaig donar a la meva contribució que crec que has encertat al col·locar-la com a epíleg.
Les lliçons de la Història.
Discussió amb les JSC (amb la meva filla)
Ja fa temps que tinc una discussió amb la meva filla, i per extensió amb la cúpula de la Joventut Socialista de Catalunya, sobre la importància que ells donen a la Segona República. Per ells, en aquells temps si que hi havia valors de transformació social, i actituds i moviments polítics que els impulsaven. Ara, diuen, no hi ha res que engresqui a la gent. No és cert. El que passa és que no valorem el que em aconseguit i no tenim una decidida actuació per preservar-ho. Els explico que val la pena lluitar pel projecte europeu, pel que representa per la Pau, les Llibertats, el Progrés i la Solidaritat. Em contesten que això no mou a ningú. I jo els responc que el dia que no ho tinguem sabrem la seva importància. Sols cal, ara, fer una ullada al que passa al món per veure que som uns privilegiats que gaudim d’una riquesa material, espiritual i política que no te la majoria d’habitants del Planeta. Però, fins aquí, no s’hi ha arribat espontàniament. Ha calgut l’esforç i el sacrifici de molta gent i no està escrit enlloc que no pugui haver-hi un retrocés. Cal doncs, continuar treballant encara que sigui menys èpic que en altres moments i més relaxat.
Hem de conèixer la història, però no per emmirallar-nos-hi, sinó per aprendre.
El coneixement de la Història ens ha de servir per saber què va passar en un lloc i un temps determinat. Per comprendre’n les causes. Per saber les respostes encertades o equivocades que es van donar. Per veure quins van ser els resultats i les conseqüències de l’acció política. Per extreure conclusions. Però no podem pretendre repetir mimèticament i valorar acriticament les actituds, les accions d’altres moments, perquè eren altres les circumstàncies i els condicionants.
Pas d’una societat agrària a una societat post-industrial. Moviments migratoris. Anticlericalisme. Societat de classes.
La societat espanyola del primer terç del segle XX era una societat pobre. La majoria de la població activa estava en el camp. La propietat estava molt poc repartida. Els nivells educatius eren molt baixos. Les forces tradicionals (l’Ésglésia, els militars, la burocràcia) manaven molt, s’imposaven, i això generava una tensió social molt forta. Les reaccions eren virulentes. Hi havia molt i poc a perdre per un i altre costat. Avui, res de tot això existeix. Els canvis haguts especialment en el darrer terç del segle XX ens han posat en una situació ben diferent. Som, en conjunt, dels rics del món, amb unes extenses capes mitges. L’Ésglésia, malgrat ho intenta, ja no pinta res en el comportament de la majoria dels espanyols. Els militars quasi bé han desaparegut del mapa. L’Estat (l’educació, la sanitat, la protecció social) s’ha democratitzat i repartit entre plurals i democràtics centres de decisió.
Els personatges travessen el segle XX.
Les persones a qui avui fem reconeixement recorren tot el segle XX. Pobresa, guerra, desarrelament, integració i finalment maduresa en unes condicions que ni podien somiar quan van néixer. No només en lo material: l’esperança de vida és de les més altes del món; l’atenció sanitària és universal i gratuïta; la tranquil·litat està gaire bé garantida. Però també en lo polític: Els governats son escollits per ells; surten dels seus fills, companys i veïns; poden dir-hi la seva i son escoltats. Tot un altra panorama. L’he explicat moltes vegades amb una imatge que em sembla esclaridora: els avis que no van poder anar a escola anant a buscar al seu nets a la sortida dels edificis escolar que tenim avui en dia. Quants pensaments, i quantes comparances. Haurà valgut la pena els patiments, les renuncies, les lluites, els desenganys i les alegries passades. El present i, en cara que costi de reconèixer, el futur son molt millors que el passat.
Reconeixement del seu esforç i del seu patiment. Sempre hem de reconèixer als grans (senat)
En els grans sempre hem de reconèixer la seva trajectòria, es a dir, la vida. Amb tot el que han passat, amb tot el que han patit, amb tot el que han lluitat, amb tot el que saben. No és tracta de fer el que ells creuen que s’ha de fer. Probablement la seva visió del món no els permet entendre moltes coses que passen, i la resposta que hi donarien no seria la adequada. Però si hem d’escoltar que els va passar, com s’hi van enfrontar, quins resultats en van treure, per veure que en podem aprendre i que podem aplicar a les situacions presents. Les societats sempre han donat valor al Senat, als “seniors”. Avui, potser per la tendència a valorar sols l’immediat, el que és fútil, la niciesa, valorem menys la gent gran.
Retorn als joves.
Permeteu-me que conclogui amb la transcripció d’una pretesa resposta que Luciano de Crescenzo* s’inventa de Lucili a una de les cartes del seu amic Luci Anneu Sèneca que tracta “Sobre la normalitat”.
Diu l’imaginari Lucili:
“Tot això em porta a reflexionar sobre els conceptes de joventut i vellesa, d’ordre i de desordre, i sobre per què tots dos són necessaris per al progrés del gènere humà.
Ser jove vol dir apreciar el desordre. Ser vell, en canvi, optar per l’ordre. I no es pot opinar diversament perquè l’home vell deté el poder i el jove desitja conquerir-lo. Cosa que, al capdavall, equival a dir que el desordre només existeix quan té al davant un ordre per demolir. Però no és tot: sota aquests dos aspectes aparentment contraris s’amaguen altres significats molt més importants per la vida quotidiana. El desordre és símptoma de creativitat mentre que el ordre és indispensable per al manteniment. Sense desordre no hi hauria progrés, i sense ordre no seria possible posar-lo a disposició de la posteritat. Ordre, i desordre, per tant, són dos bessons, encara que de caràcter diferent, que es justifiquen mutualment. Heràclit, el gran Heràclit, ho va intuir ara ja fa molt segles: els oposats són els que generen la vida, mentre que els iguals només poden decretar la immobilitat, i en últim terme, la mort. Un cop aquí només em queda dir-te, ordenadament, adéu.”
Manuel MAS I ESTELA
Mataró, 26-08-05
*”El temps i la felicitat” Luciano De Crescenzo. Ed. Empúries. B-2000.
14 d’octubre, 2005
La tardor, temps de Pressupostos*
* (article per Capgros.com)
Introducció.
Aprovat l'avantprojecte de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2006 pel Govern comença la seva tramitació parlamentaria. Aquesta setmana s’han suspès les Sessions ordinàries i s’ha dedicat sencera a compareixences dels alts càrrecs de tots el Ministeris explicant la seva part del Pressupost en les respectives Comissions, i a la de Pressupostos, a més, els hem vist en conjunt presentats per la plana major del Ministeri d’Economia i Hisenda.
L’economia va bé.
Les dades del funcionament de l’economia espanyola indiquen que va bé. El creixement del PIB (3,4% en el segon trimestre del 2005) és tres vegades més gran que el de la zona euro, la inversió en bens d’equip està creixent al 10,4% en els darrers mesos, la moderació salarial permet un notable creixement de l’ocupació, i el dèficit de la balança de pagament cal imputar-la a la fortalesa de la demanda interna, l’atonia dels nostres socis comercials, i a l’increment del preu del petroli.
Els números maregen.
El total d’ingressos previstos es situa en 128.592,4 milions d’euros (que serien 21,4 bilions de les antigues pessetes), amb un creixement del 9,4%. Fer un pressupost amb aquest creixement és, tal com li vaig dir a la Subsecretària d’Indústria en la seva compareixença, treballar amb “holgura” i tranquil·litat. El creixement de la despesa no financera és de més de 9 mil milions d’euros (es a dir, es podrà gastar més de 1,5 bilions de les antigues pessetes més que el pressupost d’enguany. Quasi res!!). El total de despeses es reparteix entre un 33,4% que es transfereix a les Administracions Territorials (CCAA. I CCLL.), un 29,4% es destina al servei del deute, les classes passives, els pagaments a la Unió Europea, i al fons de contingència (la reserva per “si de cas”)., i el 37,2% són les despeses del Ministeris, que creixen un 12,2%!!. S’opta per anar reduint el servei del Deute per, tal com va dir Solbes en la seva compareixença, que quan vinguin moments dolents estiguem sanejats. Som un dels països de la zona euro amb menor proporció de deute sobre el PIB, el 44,3%.
Prioritats.
El repte principal que s’enfronta l’economia espanyola de cara al futur és el de la competitivitat. Aquest és un tema que no es resolt de la nit al dia i per això cal ser perseverants invertint en millores de la productivitat i en ocupació de qualitat. Hem de canviar el model de creixement de l’economia espanyola, i això és un problema de temps. La principal prioritat del Pressupost del 2006 va en aquest sentit. Més I+D+i. El pressupost del Ministeri d’Indústria creix espectacularment (30,9%). Molt bé, Montilla, perquè després diguin que sols t’ocupes de l‘Estatut, i de l’OPA de Gas Natural. Telecomunicacions i Societat de la Informació un 89,4%, i el recolzament a les zones i sectors en reconversió un 73,6%. També més en infrastructures i en educació ja que cal invertir en la formació del capital humà a més del capital físic.
La segona prioritat és la despesa social. Millora de les pensions, especialment de les més baixes, més diners per Sanitat tal com es va quedar en la Conferència de Presidents de CCAA., i atenció als problemes derivats de la immigració i la dependència. La partida de la Ajuda Oficial al Desenvolupament augmenta un 37,1%.
La tercera prioritat és la millora de la qualitat dels serveis públics. La despesa del capítol 1 (personal) puja més del 8% però no és augment de personal sinó millores en la retribució, especialment en justícia, seguretat i defensa ja que no podem demanar que aquest serveis bàsics de l’Estat funcionin amb personal mal pagat i desmotivat. Juntament amb la modernització tecnològica de les Administracions i dels serveis que es presten als ciutadans s’ha d’aconseguir també que les millores de la productivitat arribin a l’Administració.
No hi ha canvis fiscals.
El Govern per boca dels més alts representant en el tema ha manifestat que no és partidari de gran canvis fiscals. De moment per l’any que ve sols hi ha l’adaptació del IRPF deflactant els trams de les bases, tot mantenint els tipus, i l’increment ja conegut de la imposició sobre el tabac i l’alcohol. El Secretari d’Estat d’Economia ho justificava per l’impacte que aquests consums tenen sobre la salut pública i pel diferencial que tenim a Espanya respecte als països del nostre entorn més immediat en aquest apartat. Malgrat tot, el Govern és conscient que no ha de tardar massa a presentar sinó canvis si adaptacions del impostos més importants (IRPF, Societats).
El Pressupost de l’Estat pel 2006 és prudent, moderat, ortodox, rigorós.
Amb aquests qualificatius tancava MAFO (el secretari d’Estat d’Hisenda, Miguel Angel Fernández Ordóñez) la seva compareixença a la Comissió de Pressupostos. Ara vindrà el debat a la totalitat del Projecte en el que veurem si el Govern té més o menys recolzaments que l’any passat per tirar-lo endavant. Serà un bon indicador de la temperatura política, tota vegada que sembla que a Madrid sols hi ha l’Estatut. Després hi haurà el tràmit pesat de substanciar les esmenes parcials en aquelles sessions en Comissió i en Ple que s’allarguen fins a la matinada. La consideració definitiva i el tràmit del Senat.
La meva impressió és que aquest any serà més fàcil que el passat. Primer, per que hi ha altres temes que preocupen a l’oposició. Però segon, amb aquestes bones xifres de l’economia i l’ortodòxia de la hisenda poca batalla es pot fer.
Aprovat l'avantprojecte de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2006 pel Govern comença la seva tramitació parlamentaria. Aquesta setmana s’han suspès les Sessions ordinàries i s’ha dedicat sencera a compareixences dels alts càrrecs de tots el Ministeris explicant la seva part del Pressupost en les respectives Comissions, i a la de Pressupostos, a més, els hem vist en conjunt presentats per la plana major del Ministeri d’Economia i Hisenda.
L’economia va bé.
Les dades del funcionament de l’economia espanyola indiquen que va bé. El creixement del PIB (3,4% en el segon trimestre del 2005) és tres vegades més gran que el de la zona euro, la inversió en bens d’equip està creixent al 10,4% en els darrers mesos, la moderació salarial permet un notable creixement de l’ocupació, i el dèficit de la balança de pagament cal imputar-la a la fortalesa de la demanda interna, l’atonia dels nostres socis comercials, i a l’increment del preu del petroli.
Els números maregen.
El total d’ingressos previstos es situa en 128.592,4 milions d’euros (que serien 21,4 bilions de les antigues pessetes), amb un creixement del 9,4%. Fer un pressupost amb aquest creixement és, tal com li vaig dir a la Subsecretària d’Indústria en la seva compareixença, treballar amb “holgura” i tranquil·litat. El creixement de la despesa no financera és de més de 9 mil milions d’euros (es a dir, es podrà gastar més de 1,5 bilions de les antigues pessetes més que el pressupost d’enguany. Quasi res!!). El total de despeses es reparteix entre un 33,4% que es transfereix a les Administracions Territorials (CCAA. I CCLL.), un 29,4% es destina al servei del deute, les classes passives, els pagaments a la Unió Europea, i al fons de contingència (la reserva per “si de cas”)., i el 37,2% són les despeses del Ministeris, que creixen un 12,2%!!. S’opta per anar reduint el servei del Deute per, tal com va dir Solbes en la seva compareixença, que quan vinguin moments dolents estiguem sanejats. Som un dels països de la zona euro amb menor proporció de deute sobre el PIB, el 44,3%.Prioritats.
El repte principal que s’enfronta l’economia espanyola de cara al futur és el de la competitivitat. Aquest és un tema que no es resolt de la nit al dia i per això cal ser perseverants invertint en millores de la productivitat i en ocupació de qualitat. Hem de canviar el model de creixement de l’economia espanyola, i això és un problema de temps. La principal prioritat del Pressupost del 2006 va en aquest sentit. Més I+D+i. El pressupost del Ministeri d’Indústria creix espectacularment (30,9%). Molt bé, Montilla, perquè després diguin que sols t’ocupes de l‘Estatut, i de l’OPA de Gas Natural. Telecomunicacions i Societat de la Informació un 89,4%, i el recolzament a les zones i sectors en reconversió un 73,6%. També més en infrastructures i en educació ja que cal invertir en la formació del capital humà a més del capital físic.
La segona prioritat és la despesa social. Millora de les pensions, especialment de les més baixes, més diners per Sanitat tal com es va quedar en la Conferència de Presidents de CCAA., i atenció als problemes derivats de la immigració i la dependència. La partida de la Ajuda Oficial al Desenvolupament augmenta un 37,1%.
La tercera prioritat és la millora de la qualitat dels serveis públics. La despesa del capítol 1 (personal) puja més del 8% però no és augment de personal sinó millores en la retribució, especialment en justícia, seguretat i defensa ja que no podem demanar que aquest serveis bàsics de l’Estat funcionin amb personal mal pagat i desmotivat. Juntament amb la modernització tecnològica de les Administracions i dels serveis que es presten als ciutadans s’ha d’aconseguir també que les millores de la productivitat arribin a l’Administració.
No hi ha canvis fiscals.
El Govern per boca dels més alts representant en el tema ha manifestat que no és partidari de gran canvis fiscals. De moment per l’any que ve sols hi ha l’adaptació del IRPF deflactant els trams de les bases, tot mantenint els tipus, i l’increment ja conegut de la imposició sobre el tabac i l’alcohol. El Secretari d’Estat d’Economia ho justificava per l’impacte que aquests consums tenen sobre la salut pública i pel diferencial que tenim a Espanya respecte als països del nostre entorn més immediat en aquest apartat. Malgrat tot, el Govern és conscient que no ha de tardar massa a presentar sinó canvis si adaptacions del impostos més importants (IRPF, Societats).
El Pressupost de l’Estat pel 2006 és prudent, moderat, ortodox, rigorós.
Amb aquests qualificatius tancava MAFO (el secretari d’Estat d’Hisenda, Miguel Angel Fernández Ordóñez) la seva compareixença a la Comissió de Pressupostos. Ara vindrà el debat a la totalitat del Projecte en el que veurem si el Govern té més o menys recolzaments que l’any passat per tirar-lo endavant. Serà un bon indicador de la temperatura política, tota vegada que sembla que a Madrid sols hi ha l’Estatut. Després hi haurà el tràmit pesat de substanciar les esmenes parcials en aquelles sessions en Comissió i en Ple que s’allarguen fins a la matinada. La consideració definitiva i el tràmit del Senat.
La meva impressió és que aquest any serà més fàcil que el passat. Primer, per que hi ha altres temes que preocupen a l’oposició. Però segon, amb aquestes bones xifres de l’economia i l’ortodòxia de la hisenda poca batalla es pot fer.
13 d’octubre, 2005
ESPANYA: Els aires que corren
(Ventura&Coromina. "La Vanguardia", 13 d'octubre)
Serà l’Estatut de Catalunya l’11-M de ZP? Això és el que pensen i volen obertament els del PP i temen amples sectors del PSOE.
A les darreres eleccions generals es va a tornar a posar de manifest que, més enllà de les bases electorals fidels dels dos grans partits que poden encapçalar un Govern, hi ha un cert gruix de votants que poden fluctuar d’una a altra opció segons l’estat d’ànim que els ocasiona puntuals però importants actuacions i/o decisions del Govern de torn. L’alternança del 96, la consolidació del PP del 2000, o el canvi del 2004 en són mostra. Prendre actituds decidides o confoses, a vegades cantelludes, com anar a la guerra d’Iraq, o qüestionar l’estructura de l’Estat, pot ser valent, però evidentment és arriscat ja que es poden provocar maregasses electorals. Governar és això. Refugiar-se en l’actuació plana o anodina pot ser rendible a curt, però a vegades cal arriscar-se, o no hi ha més remei que fer-ho, sacsejant a la societat.
Les tàctiques de tots els partits han de tenir ben present aquest panorama, i especialment les d’aquells que sols poden pretendre influir, ja que el seu escàs pes no els permet aspirar a més.
Si cap grup parlamentari té majoria absoluta per governar els que poden ajudar a obtenir-la han de calibrar quin és el límit de les seves demandes. Propassar-lo i posar en crisi la governabilitat sols pot portar a una consulta electoral anticipada per resoldre-la.
Ens podem trobar en un moment d’aquests? A la meva manera de veure, si. La pujada dels socialistes al Govern l’any 2004 va portar com he explicat reiteradament un aire d’esperança a molts sectors del país. L’enquistament del PP a comportat moltes votacions 7 a 1 al Congrés del Diputats. Ells, però, ferms. Si anem a unes eleccions anticipades amb la situació de crispació actual poden treure bons rendiments. Ells així ho esperen, i molt analistes polítics ja ho donen per fet. I després? Podem tornar a la situació del 2000-2004? I, per què no? Quin paper tindran els grups petits amb un hipotètic Govern Rajoy? És clar que ni el PNV, ni CiU, i molt menys ERC tindran l’espai que ara tenen per les seves reivindicacions “nacionals”. I tampoc els d’IV podran plantejar masses coses. Llavors? Bé, no puc pas posar-me a la pell o als cervells d’altres grups. Prou feina tinc per posar-me i entendre el meu.
Les estratègies de tots són clares: conservadors, liberals, progressistes i radicals. Bé, de liberals, pocs...Quina llàstima! Però les tàctiques d’alguns poden arribar a ser contradictòries amb els objectius perseguits. A menys que es pensi amb allò de “quan pitjor, millor”, o que s’està més a gust amb la retòrica que amb l’acció, amb el miratge que amb la realitat.
Veurem com evolucionen els escenaris que ara estan enterbolits tirant a espessir-se.
Madrid, 11 d’octubre.
Madrid, 13 d’octubre.
A les darreres eleccions generals es va a tornar a posar de manifest que, més enllà de les bases electorals fidels dels dos grans partits que poden encapçalar un Govern, hi ha un cert gruix de votants que poden fluctuar d’una a altra opció segons l’estat d’ànim que els ocasiona puntuals però importants actuacions i/o decisions del Govern de torn. L’alternança del 96, la consolidació del PP del 2000, o el canvi del 2004 en són mostra. Prendre actituds decidides o confoses, a vegades cantelludes, com anar a la guerra d’Iraq, o qüestionar l’estructura de l’Estat, pot ser valent, però evidentment és arriscat ja que es poden provocar maregasses electorals. Governar és això. Refugiar-se en l’actuació plana o anodina pot ser rendible a curt, però a vegades cal arriscar-se, o no hi ha més remei que fer-ho, sacsejant a la societat.
Les tàctiques de tots els partits han de tenir ben present aquest panorama, i especialment les d’aquells que sols poden pretendre influir, ja que el seu escàs pes no els permet aspirar a més.
Si cap grup parlamentari té majoria absoluta per governar els que poden ajudar a obtenir-la han de calibrar quin és el límit de les seves demandes. Propassar-lo i posar en crisi la governabilitat sols pot portar a una consulta electoral anticipada per resoldre-la.
Ens podem trobar en un moment d’aquests? A la meva manera de veure, si. La pujada dels socialistes al Govern l’any 2004 va portar com he explicat reiteradament un aire d’esperança a molts sectors del país. L’enquistament del PP a comportat moltes votacions 7 a 1 al Congrés del Diputats. Ells, però, ferms. Si anem a unes eleccions anticipades amb la situació de crispació actual poden treure bons rendiments. Ells així ho esperen, i molt analistes polítics ja ho donen per fet. I després? Podem tornar a la situació del 2000-2004? I, per què no? Quin paper tindran els grups petits amb un hipotètic Govern Rajoy? És clar que ni el PNV, ni CiU, i molt menys ERC tindran l’espai que ara tenen per les seves reivindicacions “nacionals”. I tampoc els d’IV podran plantejar masses coses. Llavors? Bé, no puc pas posar-me a la pell o als cervells d’altres grups. Prou feina tinc per posar-me i entendre el meu.
Les estratègies de tots són clares: conservadors, liberals, progressistes i radicals. Bé, de liberals, pocs...Quina llàstima! Però les tàctiques d’alguns poden arribar a ser contradictòries amb els objectius perseguits. A menys que es pensi amb allò de “quan pitjor, millor”, o que s’està més a gust amb la retòrica que amb l’acció, amb el miratge que amb la realitat.
Veurem com evolucionen els escenaris que ara estan enterbolits tirant a espessir-se.
Madrid, 11 d’octubre.
Madrid, 13 d’octubre.
Del diaris
Llegit a “La Vanguardia” sobre el cel de Catalunya, volant cap a Madrid:
“La chirimia de los regulares” d’Enric Juliana.
“Una cosa conviene dejar clara antes de proceder al relato impresionista de la jornada: a los catalanes no se nos están comiendo crudos en Madrid. Que no cunda el tópico. Madrid no es Belgrado; ni Barcelona, Zagreb, pese a la insensatez de algunos. Pero miente quien diga que no pasa nada. Hay una borrasca sobre el cielo de Madrid y de las Españas, alimentada por la política y el periodismo excitado. Conviene subrayarlo tantas veces como haga falta: una borrasca alimentada exclusivamente por la política y el periodismo excitado. Y por la frivolidad, también. La frivolidad, por ejemplo, del preámbulo del Estatut, pésimamente redactado, de ideas confusas y tono arrogante. El filósofo que lo haya inspirado, en todo o en parte, se ha lucido”.
Bé, puc aterrar tranquil.
L’editorial de “El Periódico” conclou i ressalta:
“La chirimia de los regulares” d’Enric Juliana.
“Una cosa conviene dejar clara antes de proceder al relato impresionista de la jornada: a los catalanes no se nos están comiendo crudos en Madrid. Que no cunda el tópico. Madrid no es Belgrado; ni Barcelona, Zagreb, pese a la insensatez de algunos. Pero miente quien diga que no pasa nada. Hay una borrasca sobre el cielo de Madrid y de las Españas, alimentada por la política y el periodismo excitado. Conviene subrayarlo tantas veces como haga falta: una borrasca alimentada exclusivamente por la política y el periodismo excitado. Y por la frivolidad, también. La frivolidad, por ejemplo, del preámbulo del Estatut, pésimamente redactado, de ideas confusas y tono arrogante. El filósofo que lo haya inspirado, en todo o en parte, se ha lucido”.
Bé, puc aterrar tranquil.
L’editorial de “El Periódico” conclou i ressalta:
“La fórmula que realmente debe funcionar es la del debate democrático. Y el presidente --a diferencia del PP y parte del PSOE-- se ha comprometido con ella. Sus ingredientes son la serenidad en la discusión y el respeto a un proceso de reforma estatutaria claramente definido. El Parlament propone, el Congreso debate y pacta, y la ciudadanía catalana refrenda. Cada cosa en su tiempo y forma.
Si la crispación cede y comienza el debate político, el futuro del Estatut puede adivinarse más claro”.
Quant arribo al despatx obro l’ordinador i llegeixo la premsa digital. Carlos Carnicero escrivia ahir a elplural.com:
“No hay nada más hermoso que la libertad de opinión ni se conoce un sistema culturalmente más avanzado que el democrático, que descansa, precisamente, en la concreción y precisión de las normas que regulan el estado de derecho. Ahora, con un proceso político abierto, con las grandes diferencias de criterio que existen sobre el proyecto de Estatut, lo que procede es la discusión política sosegada, la voluntad de entendimiento y, por encima de cualquier otra cosa, la aplicación de los procedimientos que tan claros están en nuestra Constitución. El resto son solo fuegos de artificio.”
Els “Puntos de vista” del PSOE d’avui diuen:
"Entre los que no quieren que se discuta en las Cortes y los que no quieren que se toque una coma de la propuesta de reforma estatutaria que llega del Parlamento de Cataluña, los socialistas estamos donde está la mayoría de los españoles: queremos que la reforma se discuta, se enmiende, se acuerde y se apruebe."
Ara, tal com vaig dir dilluns, en els trams que venen en la tramitació de l’Estatut cal temprança, rigor i serietat. Que els poetes i pensadors descansin una mica. Que deixin treballar als savis per redreçar aquest text. Ens en sortirem? Es deixaran els uns i els altres ? L’esperança és el darrer que es perd.
Madrid, 13 d’octubre.
11 d’octubre, 2005
Periodistes. No els periodistes. Periodistes. Alguns.
Uyuyuyyyy…! M’he posat amb la premsa! “Veus, Manel, ja t’ho deia. No t’hi emboliquis amb aquests, no busquis polèmica.”
Però, què passa? Amb el títol de periodistes els donen una “butlla” papal, o una “patent de cors” reial per poder dir el que creguin i ningú els pugui criticar? Faltaria més! Com qualsevol professió, com qualsevol feina!
El Maresme Confidencial em dedica una entrada que ja té abundants comentaris. (Ei, “Gordillu”! Bon rotllo, tio! Que no em vingut al món a patir. O si?) I no es limita a informar de l’existència de la meva entrada sinó que la comenta. En el comentari, que va de la meva persona, dos tòpics. La mala relació d’en Mas amb la premsa. Crec que és fals. Que opini sobre la premsa, moltes vegades críticament, no vol dir que em porti malament amb els seus treballadors. Vaja, crec que cap periodista pot dir que no l’he atès sempre correctament i convenientment. Els estirabots que faig de tant en tant, és cert. En una altra entrada ho deia. Si no guardés al pap tantes coses no les abocaria abruptament algunes vegades. Per cert, en el cas comentat, no va ser la Unió de Botiguers, sinó catorze entitats(?) gremials, i anava de la peatonalització del Centre.
Però, què passa? Amb el títol de periodistes els donen una “butlla” papal, o una “patent de cors” reial per poder dir el que creguin i ningú els pugui criticar? Faltaria més! Com qualsevol professió, com qualsevol feina!
El Maresme Confidencial em dedica una entrada que ja té abundants comentaris. (Ei, “Gordillu”! Bon rotllo, tio! Que no em vingut al món a patir. O si?) I no es limita a informar de l’existència de la meva entrada sinó que la comenta. En el comentari, que va de la meva persona, dos tòpics. La mala relació d’en Mas amb la premsa. Crec que és fals. Que opini sobre la premsa, moltes vegades críticament, no vol dir que em porti malament amb els seus treballadors. Vaja, crec que cap periodista pot dir que no l’he atès sempre correctament i convenientment. Els estirabots que faig de tant en tant, és cert. En una altra entrada ho deia. Si no guardés al pap tantes coses no les abocaria abruptament algunes vegades. Per cert, en el cas comentat, no va ser la Unió de Botiguers, sinó catorze entitats(?) gremials, i anava de la peatonalització del Centre.
“¿Qué se fizo el Rey Don Juan?
¿los infantes de Aragón que se fizieron?
¿qué fue de tanto galán?
¿qué fué de tanta invención como truxeron?”
Sort que a “La Vanguardia” d’ahir l’ Antoni Puigverd –que si no recordo malament és un vell colaborador de “El Punt “- publicava un article titulat “Sembradores de odios”. En transcric un tros:
Sort que a “La Vanguardia” d’ahir l’ Antoni Puigverd –que si no recordo malament és un vell colaborador de “El Punt “- publicava un article titulat “Sembradores de odios”. En transcric un tros:
“El fantasma de los Balcanes aparece si las radios satanizan diariamente las legítimas (repito: aunque, naturalmente, discutibles) propuestas políticas; si los diarios criminalizan diariamente la lengua del vecino; si determinadas posiciones ideológicas son deformadas regularmente en las pantallas. El fantasma de los Balcanes aparece cuando se alimentan los prejuicios territoriales y se criminalizan sistemáticamente los apellidos de los políticos (Roviretxe). Cuando se usa la palabra español como un insulto; cuando se afirma que los catalanes "muerden la mano del que les da de comer". Cuando se usa la palabra Madrid como sinónimo de jungla. Cuando una y otra vez Catalunya es presentada como la patria del egoísmo. Nadie está libre en Sepharad de la obscena tentación de criminalizar al vecino."
Molt bé, Puigverd. Ho has dit millor. No sóc sols jo qui ho pensa.
Madrid, 11 d’octubre.
10 d’octubre, 2005
Centenari del Turisme a Espanya
Què faríeu si rebéssiu una invitació com aquesta?
Bé, jo no tenia gaire elecció ja que me la enviava el “meu” Ministre, i entra dins les meves responsabilitats actuals. El títol de la centenària Comissió fa – als ulls d’avui – força gràcia, com per interessar-s’hi.
La Gaceta de Madrid, nº 280 de 7 d’octubre de 1905, publicava el R.D. que creava la Comissió esmentada en el targetò. El preàmbul és una joia. Transcric un paràgraf:
“Reune España condiciones análogas a Suiza y a Italia, así por su topografía y su clima cuanto por los monumentos artísticos y la riqueza de los recuerdos históricos, y, sin embargo, estas incursiones de extranjeros no han logrado la debida importancia, a causa, sin duda, de incurias y apatías lamentables, hijas de nuestro carácter nacional.”
Tota una declaració de principis del pessimisme de l’Espanya del 98.
Aquella Comissió va ser la llavor que va comportar que avui el turisme sigui la primera “indústria” espanyola.
A l’acte vaig trobar vells coneguts: l’ Abel Caballero que acaba de ser anomenat President del Port de Vigo, la Margarita Nájera, amb qui vaig compartir executiva de la FEMP. I vaig fer coneixença d’altra gent: el Director Gral. de Vichy Catalán que vàrem parlar de balnearis (jo venia de Termatalia), Paulino Plata, Consejero de la Junta d’Andalusia; i el Vice-Consejero de Turismo de la Ciutat de Ceuta que ja em va explicar el que feien els marroquins amb els emigrants subsaharians i que aquests dies ha estat noticia.
Amb l’acte també es va inaugurar una exposició de cartells històrics de propaganda del turisme espanyol que té peces delicioses. En publicaran un llibre.
Ara fa dos anys.
Gràcies, M. Antònia.
Gràcies, Xavier, gràcies Manel, gràcies Manuel.
Gràcies parents, amics. Gràcies Josep, gràcies Montse.
Gràcies, companys. Gràcies Pepe.
…I avui també un record per la Marta.
Edvard MUNCH: "El crit". 1893
CATALUNYA: I què us pensàveu?
No hi havia parat prou atenció. Vaig escriure que en la tramitació de l’Estatut hi havia tres etapes, i n’hi ha més. Etapes i subetapes.
El debat a les Corts Generals, com en tot procés legislatiu, és doble: primer al Congrés i després al Senat, on per cert, la correlació de forces és molt més decantada a favor del PP, que lògicament l’aprofitarà a fons. Per acabar-ho d’adobar el text que surt del Senat torna al Congrés, per tant triple debat i no doble.
El text que vindrà de “Madrid”, abans de sotmetre’l a Referèndum, haurà de ser considerat novament pel Parlament de Catalunya que decidirà si el posa o no a consideració del ciutadans/nes. És mantindrà el recolzament del començament segons quins retocs hagi sofert? Per què retocs n’hi haurà, com en l’Estatut del 32, i en el del 79, que en van tenir molts.
Llavors, serà el moment del vot directe dels catalans/nes. Si, no, o abstenció. Ens agrada o no ens agrada. El text final, no el d’ara. Ja ho veurem, si s’hi arriba.
El PP ja ha anunciat que sigui quin sigui el text final el portarà al Tribunal Constitucional perquè aquest darrer interpretador de la nostra legislació dictamini. No hi ha tampoc, res de sorprenent en això.
Què llarg i incert és el camí de la reforma estatutària!! Llavors, què representen aquests entusiasmes i rebuigs?, aquesta propaganda i declaracions institucionals?, aquests primerencs posicionaments polítics?, si el camí és llarg i la càrrega feixuga.
Per què no fem un tranquil debat democràtic? No estarem fent, com tantes altres vegades, un globus que s’anirà desinflant? No frustrarem la ciutadania que de bona fe creu en el treball dels polítics? No estarem perdent l’oportunitat d’explicar correctament com i perquè passen les coses? No pretendrem pas amagar el cap a terra, com els estruços, per no veure la realitat? No haurem dit blat abans d’estar al sac i ben lligat?
Els peus en terra, ben ferms, per aguantar les embranzides esbojarrades d’uns i d’altres. Treball tenaç, discret, metòdic, perseverant, pedagògic i realista, per aconseguir un bon acabament. Ja sé que a alguns això no els interessa. A mi, molt!! Un bon resultat serà bo per Catalunya i Espanya. Un mal resultat, a la llarga, serà dolent per a tots. Què difícil!!
Madrid, 5 d’octubre.
Madrid, 10 d’octubre.
P.S.:
He obert una carpeta per guardar els missatges que rebo CONTRA l’Estatut, demanant que el rebutgi, i una altra per guardar els a FAVOR de que segons quines coses són intocables, i que n’hi se’ns ocorri.
Ja ho veieu, posicions per tots els gustos.
Més. Una pinzellada d'un digital de Madrid:
"Porque tengo la impresión de que, acaso por primera vez en mucho tiempo en la política española, aquí nadie está engañando a nadie en lo más hondo de la situación, aunque en la superficie sí haya guiños, silencios y medias verdades. Me parece que la verdad más profunda ahora es que nadie, ni los políticos catalanes que vienen a echar agua al fuego, ni el Gobierno central y el PSOE, que están entre el incendio y la piscina, ni la oposición del PP, a la que algunos que se dicen suyos quisieran directamente bañar en gasolina como a un bonzo, y menos aún el conjunto atónito de los españoles, nadie, pero nadie, tiene aquí la menor idea de en qué puede acabar esta película del Estatut."
Fernando Jáuregui: "Crónica de catalanes en Madrid"
El debat a les Corts Generals, com en tot procés legislatiu, és doble: primer al Congrés i després al Senat, on per cert, la correlació de forces és molt més decantada a favor del PP, que lògicament l’aprofitarà a fons. Per acabar-ho d’adobar el text que surt del Senat torna al Congrés, per tant triple debat i no doble.
El text que vindrà de “Madrid”, abans de sotmetre’l a Referèndum, haurà de ser considerat novament pel Parlament de Catalunya que decidirà si el posa o no a consideració del ciutadans/nes. És mantindrà el recolzament del començament segons quins retocs hagi sofert? Per què retocs n’hi haurà, com en l’Estatut del 32, i en el del 79, que en van tenir molts.
Llavors, serà el moment del vot directe dels catalans/nes. Si, no, o abstenció. Ens agrada o no ens agrada. El text final, no el d’ara. Ja ho veurem, si s’hi arriba.
El PP ja ha anunciat que sigui quin sigui el text final el portarà al Tribunal Constitucional perquè aquest darrer interpretador de la nostra legislació dictamini. No hi ha tampoc, res de sorprenent en això.
Què llarg i incert és el camí de la reforma estatutària!! Llavors, què representen aquests entusiasmes i rebuigs?, aquesta propaganda i declaracions institucionals?, aquests primerencs posicionaments polítics?, si el camí és llarg i la càrrega feixuga.
Per què no fem un tranquil debat democràtic? No estarem fent, com tantes altres vegades, un globus que s’anirà desinflant? No frustrarem la ciutadania que de bona fe creu en el treball dels polítics? No estarem perdent l’oportunitat d’explicar correctament com i perquè passen les coses? No pretendrem pas amagar el cap a terra, com els estruços, per no veure la realitat? No haurem dit blat abans d’estar al sac i ben lligat?
Els peus en terra, ben ferms, per aguantar les embranzides esbojarrades d’uns i d’altres. Treball tenaç, discret, metòdic, perseverant, pedagògic i realista, per aconseguir un bon acabament. Ja sé que a alguns això no els interessa. A mi, molt!! Un bon resultat serà bo per Catalunya i Espanya. Un mal resultat, a la llarga, serà dolent per a tots. Què difícil!!
Madrid, 5 d’octubre.
Madrid, 10 d’octubre.
P.S.:
He obert una carpeta per guardar els missatges que rebo CONTRA l’Estatut, demanant que el rebutgi, i una altra per guardar els a FAVOR de que segons quines coses són intocables, i que n’hi se’ns ocorri.
Ja ho veieu, posicions per tots els gustos.
Més. Una pinzellada d'un digital de Madrid:
"Porque tengo la impresión de que, acaso por primera vez en mucho tiempo en la política española, aquí nadie está engañando a nadie en lo más hondo de la situación, aunque en la superficie sí haya guiños, silencios y medias verdades. Me parece que la verdad más profunda ahora es que nadie, ni los políticos catalanes que vienen a echar agua al fuego, ni el Gobierno central y el PSOE, que están entre el incendio y la piscina, ni la oposición del PP, a la que algunos que se dicen suyos quisieran directamente bañar en gasolina como a un bonzo, y menos aún el conjunto atónito de los españoles, nadie, pero nadie, tiene aquí la menor idea de en qué puede acabar esta película del Estatut."
Fernando Jáuregui: "Crónica de catalanes en Madrid"
08 d’octubre, 2005
Ourense
El meu corresponent (de càrrec) al grup parlamentari del PP, Celso Delgado, va proposar als membres de la Mesa i Portaveus de la Comissió d’Indústria, Turisme i Comerç anar a Ourense a la Fira Termatalia dedicada a l’activitat termal i balnearia.
Dins de les meves responsabilitats actuals vaig creure convenient acceptar la invitació i desplaçar-me tot el cap de setmana a veure la Fira, els seus organitzadors i participants, i conèixer alhora una província gallega que no havia visitat mai. (Ara sols em queda Lugo).
Malgrat llevar-me molt d’hora, com que em vaig perdre a la sortida de l’aeroport de Santiago de Compostela i a l’entrada d’Ourense, vaig arribar a la reunió que en Celso ens havia preparat amb empresaris gallecs del sector del termalisme quan ja s’estava acabant. Vaig visitar la Fira, i després vaig compartir dinar amb el Conselleiro de Medi Ambient , Manuel Vázquez, (que recentment ha deixat l’Alcaldia de Carballino), el President de la Cambra de Comerç, el president del empresaris ourensans, el Director de la Fira, i l’altra membre de la Comissió que hi va anar, a més de l’amfitrió, el diputat del PNV, José Ramón Beloki. El dia anterior a la inauguració hi havia anat el President de la Comissió, Antonio Cuevas, i la portaveu adjunta de turisme del GPS, Ana Mª Fuentes, a més de Diputats de les circumscripcions gallegues: Després de dinar vaig participar a l’acte oficial de lliurament de reconeixements de la Fira. A mi em va correspondre donar el que li van fer a l’Alcaldessa de Caldes de Montbui, la companya Montserrat Domènech que és la Presidenta de la secció de municipis amb aigües termals de la FEMP.
En aquest acte, el Conselleiro va resumir molt bé l’esperit de la fira: “Als anys 80, el termalisme era el passat. En els 90 es va repensar. Ara al començaments del 2000 és el futur”. Es va obrint camí el fet del termalisme com un ingredient afegit en el sector turístic amb els seus evidents aspectes sanitaris físics i psíquics, i estètics que avui estan tan en boga. Els empresaris del sector van modernitzant-lo i poc a poc es mostren els seus avantatges, malgrat que el seu evident component de tranquil·litat – tant pel fet en si, com pels llocs on s’ubica – casa malament amb el brogit del món d’avui, o potser pel brogit se’n pot treure suc dels balnearis i instal·lacions termals.
Dins de les meves responsabilitats actuals vaig creure convenient acceptar la invitació i desplaçar-me tot el cap de setmana a veure la Fira, els seus organitzadors i participants, i conèixer alhora una província gallega que no havia visitat mai. (Ara sols em queda Lugo).
Malgrat llevar-me molt d’hora, com que em vaig perdre a la sortida de l’aeroport de Santiago de Compostela i a l’entrada d’Ourense, vaig arribar a la reunió que en Celso ens havia preparat amb empresaris gallecs del sector del termalisme quan ja s’estava acabant. Vaig visitar la Fira, i després vaig compartir dinar amb el Conselleiro de Medi Ambient , Manuel Vázquez, (que recentment ha deixat l’Alcaldia de Carballino), el President de la Cambra de Comerç, el president del empresaris ourensans, el Director de la Fira, i l’altra membre de la Comissió que hi va anar, a més de l’amfitrió, el diputat del PNV, José Ramón Beloki. El dia anterior a la inauguració hi havia anat el President de la Comissió, Antonio Cuevas, i la portaveu adjunta de turisme del GPS, Ana Mª Fuentes, a més de Diputats de les circumscripcions gallegues: Després de dinar vaig participar a l’acte oficial de lliurament de reconeixements de la Fira. A mi em va correspondre donar el que li van fer a l’Alcaldessa de Caldes de Montbui, la companya Montserrat Domènech que és la Presidenta de la secció de municipis amb aigües termals de la FEMP.
En aquest acte, el Conselleiro va resumir molt bé l’esperit de la fira: “Als anys 80, el termalisme era el passat. En els 90 es va repensar. Ara al començaments del 2000 és el futur”. Es va obrint camí el fet del termalisme com un ingredient afegit en el sector turístic amb els seus evidents aspectes sanitaris físics i psíquics, i estètics que avui estan tan en boga. Els empresaris del sector van modernitzant-lo i poc a poc es mostren els seus avantatges, malgrat que el seu evident component de tranquil·litat – tant pel fet en si, com pels llocs on s’ubica – casa malament amb el brogit del món d’avui, o potser pel brogit se’n pot treure suc dels balnearis i instal·lacions termals.
Aquesta Fira és un intent més per trobar un agafador per l’economia de la província. Bàsicament agrària, té una potent cooperativa agro-alimentària COREN, i una indústria tèxtil amb noms de prestigi (Adolfo Domínguez, Roberto Verino, Carolina Herrera, Purificación García,...) però ara molt afectada també pel trasllat de la producció al països del Tercer Món. Estan fent una aposta pel turisme rural i el turisme termal que té fortes possibilitats i que la Diputació Provincial promociona. Cal dir que tenen moltes i excel·lents mostres de romànic encara que poc explotades.
Ens van allotjar, com no, al balneari d’Arnoia, a uns 25 km d’Ourense en mig de la comarca del Ribeiro on estaven en ple verema. El vi és una altra de les activitats econòmiques importants de la província ja que a més d’aquesta D.O. n’hi ha tres més: Monterrey, Ribeira Sacra, i Valdeorras.
El diumenge vam aprofitar per fer una mica de turisme que no ens van deixar fer, hospitalàriament, pel nostre compte. La Diputació es va posar al nostre servei per mostrar-nos la Ribeira Sacra que és un paratge esplèndid per on el riu Sil passa encaixonat, i portar-nos a dinar la Parador de Santo Estevo de Ribas do Sil, inaugurat
l’any passat, que val la pena anar, en un antic i grandiós convent franciscà rehabilitat. L’entrada està just al costat del petit i una mica abandonat cementiri de la localitat amb l’església parroquial. Sembla que els nuvis que s’hi casen per fer el banquet de noces al Parador passen per entremig de les tombes. Molt gallec tot plegat, ja que en altres contrades això seria impensable. (Encara que jo em vaig casar a St. Miquel de Mata que també té el cementiri a la porta de l’església).
El menjar, típic de la terra: “pulpo a feira”, empanada, chuletón, pebrots, tartes i formatges, vi del país i orujo “tostado”.
Una altra bona experiència, i més coneixement del país i de la seva base econòmica. Això del termalisme és per pensar-hi en el sentit de diversificar l’oferta i donar oportunitats diferents al turisme.
Madrid, 4 d'octubre.
Mataró, 8 d'octubre.
07 d’octubre, 2005
El Punt
Els "mercats" ja ho han detectat. Estan baixant les accions de "El Corte Inglés" i pujant les de "Coronel Tapioca". S'ha d'adequar el vestuari.
Quins gamarussos...
06 d’octubre, 2005
L'Antoni Farrés
L’Antoni Farrés va ser Alcalde de Sabadell del 79 al 99. Vint anys. Fill de la burgesia local es va dedicar professionalment a defensar els treballadors com advocat laboralista, i al adveniment de la democràcia encapçalà la llista del PSUC a les eleccions locals a la seva ciutat que va guanyar, esdevenint Alcalde indiscutit i indiscutible durant cinc mandats seguits fins que va decidir deixar-ho voluntàriament.
Quan va plegar, l’endemà, es va dirigir cap a l’oficina del INEM a fer cua per apuntar-se a l’atur. La seva antiga professió havia canviat molt en vint anys, i ell estava “out”. El seu despatx ja no existia. De l’Alcaldia n’havia sortit, com molts, amb “una mà al davant i l’altre al darrera”. Era de sentit comú que havia de poder acollir-se a la prestació de l’atur, per la que, a més, havia cotitzat des que va ser possible fer-lo l’any 87.
Es va trobar, segons ha explicat ell mateix, amb una sorpresa i amb una constatació. La sorpresa va ser que el/la funcionari/a que el va atendre darrera la finestreta no el coneixia. "I què feia vostè fins ahir?". Un cop dur per l’autoestima d’un veterà home públic a la seva pròpia ciutat. La constatació, que ja sospitava, era que no tenia dret a acollir-se a la protecció per desocupació.
Va començar una batalla legal amb l’esperança que algú li donaria la raó en el despropòsit en que es trobava tant ell com altres electes en iguals circumstàncies. No ho va aconseguir. La normativa no ho permetia i no hi havia voluntat legislativa per canviar-la. Més que voluntat el que no hi havia eren “co......” per afrontar una situació injusta però que podia ser contestada mediatica i socialment. Valent servei a la política democràtica fan aquestes pors estimulades per visions anarcoides de dretes i esquerres!!
Avui, una generació després de l’època de la transició, he pujat a la tribuna del Congrés dels Diputats per en nom del meu grup, el GPS, defensar la pressa en consideració d’una proposició de Llei presentada conjuntament per tots els grups de l’arc parlamentari “relativa a la extensión de la protección por desempleo a determinados cargos públicos y sindicales”.
Quan va plegar, l’endemà, es va dirigir cap a l’oficina del INEM a fer cua per apuntar-se a l’atur. La seva antiga professió havia canviat molt en vint anys, i ell estava “out”. El seu despatx ja no existia. De l’Alcaldia n’havia sortit, com molts, amb “una mà al davant i l’altre al darrera”. Era de sentit comú que havia de poder acollir-se a la prestació de l’atur, per la que, a més, havia cotitzat des que va ser possible fer-lo l’any 87.
Es va trobar, segons ha explicat ell mateix, amb una sorpresa i amb una constatació. La sorpresa va ser que el/la funcionari/a que el va atendre darrera la finestreta no el coneixia. "I què feia vostè fins ahir?". Un cop dur per l’autoestima d’un veterà home públic a la seva pròpia ciutat. La constatació, que ja sospitava, era que no tenia dret a acollir-se a la protecció per desocupació.
Va començar una batalla legal amb l’esperança que algú li donaria la raó en el despropòsit en que es trobava tant ell com altres electes en iguals circumstàncies. No ho va aconseguir. La normativa no ho permetia i no hi havia voluntat legislativa per canviar-la. Més que voluntat el que no hi havia eren “co......” per afrontar una situació injusta però que podia ser contestada mediatica i socialment. Valent servei a la política democràtica fan aquestes pors estimulades per visions anarcoides de dretes i esquerres!!
Avui, una generació després de l’època de la transició, he pujat a la tribuna del Congrés dels Diputats per en nom del meu grup, el GPS, defensar la pressa en consideració d’una proposició de Llei presentada conjuntament per tots els grups de l’arc parlamentari “relativa a la extensión de la protección por desempleo a determinados cargos públicos y sindicales”.
(foto El País)
He exposat la reparació de la injustícia històrica que es feia amb els que abans, en el seu moment, van abandonar sense més la seva ocupació, i facilitant a aquells que ara s’incorporen a la vida política local o al sindicat sense experiència laboral prèvia l’entrada i la sortida en aquests móns.
He agraït la gentilesa que ha tingut el meu grup parlamentari amb mi proposant que fos una persona com jo, que des dels seus càrrecs municipalistes ( a la FMC i a la FEMP) va lluitar per aquest tema, l’encarregat de defensar-ho ara com a legislador. Tots els altres grups en les seves intervencions han anat en la mateixa línia que jo he exposat i la votació final ha estat com no podia ser d’altra forma unànime (vull suposar que l’única abstenció registrada es va produir per un involuntari error).
Al baixar de la tribuna he tingut un record per la figura de l’Antoni Farrés. Va per tu, Toni!!
Madrid, 4 d’octubre.
P.S. Un diari digital, d’aquí a Madrid, “El Confidencial” em va preguntar ahir pel tema. Els vaig contestar, i avui a sortit la noticia crec que força ben explicada, malgrat que és incorrecte que sóc l’impulsor de la Llei. El sorprenent són els més de vint comentaris d’internautes que hi ha tot seguit. Tal com dic més amunt: Quant anarcoide de dretes i d’esquerres hi ha pel món!!
Enllaços a “El País”: editorial i article.
He exposat la reparació de la injustícia històrica que es feia amb els que abans, en el seu moment, van abandonar sense més la seva ocupació, i facilitant a aquells que ara s’incorporen a la vida política local o al sindicat sense experiència laboral prèvia l’entrada i la sortida en aquests móns.
He agraït la gentilesa que ha tingut el meu grup parlamentari amb mi proposant que fos una persona com jo, que des dels seus càrrecs municipalistes ( a la FMC i a la FEMP) va lluitar per aquest tema, l’encarregat de defensar-ho ara com a legislador. Tots els altres grups en les seves intervencions han anat en la mateixa línia que jo he exposat i la votació final ha estat com no podia ser d’altra forma unànime (vull suposar que l’única abstenció registrada es va produir per un involuntari error).
Al baixar de la tribuna he tingut un record per la figura de l’Antoni Farrés. Va per tu, Toni!!
Madrid, 4 d’octubre.
P.S. Un diari digital, d’aquí a Madrid, “El Confidencial” em va preguntar ahir pel tema. Els vaig contestar, i avui a sortit la noticia crec que força ben explicada, malgrat que és incorrecte que sóc l’impulsor de la Llei. El sorprenent són els més de vint comentaris d’internautes que hi ha tot seguit. Tal com dic més amunt: Quant anarcoide de dretes i d’esquerres hi ha pel món!!
Enllaços a “El País”: editorial i article.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
