(Ventura&Coromina. "La Vanguardia", 13 d'octubre)
Serà l’Estatut de Catalunya l’11-M de ZP? Això és el que pensen i volen obertament els del PP i temen amples sectors del PSOE.
A les darreres eleccions generals es va a tornar a posar de manifest que, més enllà de les bases electorals fidels dels dos grans partits que poden encapçalar un Govern, hi ha un cert gruix de votants que poden fluctuar d’una a altra opció segons l’estat d’ànim que els ocasiona puntuals però importants actuacions i/o decisions del Govern de torn. L’alternança del 96, la consolidació del PP del 2000, o el canvi del 2004 en són mostra. Prendre actituds decidides o confoses, a vegades cantelludes, com anar a la guerra d’Iraq, o qüestionar l’estructura de l’Estat, pot ser valent, però evidentment és arriscat ja que es poden provocar maregasses electorals. Governar és això. Refugiar-se en l’actuació plana o anodina pot ser rendible a curt, però a vegades cal arriscar-se, o no hi ha més remei que fer-ho, sacsejant a la societat.
Les tàctiques de tots els partits han de tenir ben present aquest panorama, i especialment les d’aquells que sols poden pretendre influir, ja que el seu escàs pes no els permet aspirar a més.
Si cap grup parlamentari té majoria absoluta per governar els que poden ajudar a obtenir-la han de calibrar quin és el límit de les seves demandes. Propassar-lo i posar en crisi la governabilitat sols pot portar a una consulta electoral anticipada per resoldre-la.
Ens podem trobar en un moment d’aquests? A la meva manera de veure, si. La pujada dels socialistes al Govern l’any 2004 va portar com he explicat reiteradament un aire d’esperança a molts sectors del país. L’enquistament del PP a comportat moltes votacions 7 a 1 al Congrés del Diputats. Ells, però, ferms. Si anem a unes eleccions anticipades amb la situació de crispació actual poden treure bons rendiments. Ells així ho esperen, i molt analistes polítics ja ho donen per fet. I després? Podem tornar a la situació del 2000-2004? I, per què no? Quin paper tindran els grups petits amb un hipotètic Govern Rajoy? És clar que ni el PNV, ni CiU, i molt menys ERC tindran l’espai que ara tenen per les seves reivindicacions “nacionals”. I tampoc els d’IV podran plantejar masses coses. Llavors? Bé, no puc pas posar-me a la pell o als cervells d’altres grups. Prou feina tinc per posar-me i entendre el meu.
Les estratègies de tots són clares: conservadors, liberals, progressistes i radicals. Bé, de liberals, pocs...Quina llàstima! Però les tàctiques d’alguns poden arribar a ser contradictòries amb els objectius perseguits. A menys que es pensi amb allò de “quan pitjor, millor”, o que s’està més a gust amb la retòrica que amb l’acció, amb el miratge que amb la realitat.
Veurem com evolucionen els escenaris que ara estan enterbolits tirant a espessir-se.
Madrid, 11 d’octubre.
Madrid, 13 d’octubre.
A les darreres eleccions generals es va a tornar a posar de manifest que, més enllà de les bases electorals fidels dels dos grans partits que poden encapçalar un Govern, hi ha un cert gruix de votants que poden fluctuar d’una a altra opció segons l’estat d’ànim que els ocasiona puntuals però importants actuacions i/o decisions del Govern de torn. L’alternança del 96, la consolidació del PP del 2000, o el canvi del 2004 en són mostra. Prendre actituds decidides o confoses, a vegades cantelludes, com anar a la guerra d’Iraq, o qüestionar l’estructura de l’Estat, pot ser valent, però evidentment és arriscat ja que es poden provocar maregasses electorals. Governar és això. Refugiar-se en l’actuació plana o anodina pot ser rendible a curt, però a vegades cal arriscar-se, o no hi ha més remei que fer-ho, sacsejant a la societat.
Les tàctiques de tots els partits han de tenir ben present aquest panorama, i especialment les d’aquells que sols poden pretendre influir, ja que el seu escàs pes no els permet aspirar a més.
Si cap grup parlamentari té majoria absoluta per governar els que poden ajudar a obtenir-la han de calibrar quin és el límit de les seves demandes. Propassar-lo i posar en crisi la governabilitat sols pot portar a una consulta electoral anticipada per resoldre-la.
Ens podem trobar en un moment d’aquests? A la meva manera de veure, si. La pujada dels socialistes al Govern l’any 2004 va portar com he explicat reiteradament un aire d’esperança a molts sectors del país. L’enquistament del PP a comportat moltes votacions 7 a 1 al Congrés del Diputats. Ells, però, ferms. Si anem a unes eleccions anticipades amb la situació de crispació actual poden treure bons rendiments. Ells així ho esperen, i molt analistes polítics ja ho donen per fet. I després? Podem tornar a la situació del 2000-2004? I, per què no? Quin paper tindran els grups petits amb un hipotètic Govern Rajoy? És clar que ni el PNV, ni CiU, i molt menys ERC tindran l’espai que ara tenen per les seves reivindicacions “nacionals”. I tampoc els d’IV podran plantejar masses coses. Llavors? Bé, no puc pas posar-me a la pell o als cervells d’altres grups. Prou feina tinc per posar-me i entendre el meu.
Les estratègies de tots són clares: conservadors, liberals, progressistes i radicals. Bé, de liberals, pocs...Quina llàstima! Però les tàctiques d’alguns poden arribar a ser contradictòries amb els objectius perseguits. A menys que es pensi amb allò de “quan pitjor, millor”, o que s’està més a gust amb la retòrica que amb l’acció, amb el miratge que amb la realitat.
Veurem com evolucionen els escenaris que ara estan enterbolits tirant a espessir-se.
Madrid, 11 d’octubre.
Madrid, 13 d’octubre.
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada