10 de setembre, 2005

Plou: Lloem Déu, Nostre Senyor


Tot l’estiu ha anat creixent la preocupació. No plou. Hi ha sequera. Les reserves hídriques (l’aigua dels pantans) van baixant. Caldrà fer restriccions.

" Les comarques de Barcelona seran les primeres a patir restriccions a l'octubre"
Medi Ambient deixa en mans dels ajuntaments les mesures concretes per estalviar aigua
EMMA ANSOLA. Barcelona

El decret d'emergència per fer front a la sequera que aprovarà el govern el 13 de setembre preveu restriccions d'aigua en l'ús domèstic que es començaran a aplicar quan la capacitat d'aigua emmagatzemada als embassaments estigui per sota d'un 20%. La situació més crítica a hores d'ara la pateix la conca del Llobregat, on els embassaments ja es troben a un 24,67%. Per aquest motiu, els municipis que reben aigua d'aquest riu, pràcticament totes les poblacions de l'àrea metropolitana de Barcelona, des de Mataró fins a Vilanova i la Geltrú passant per Manresa, podran patir, a l'octubre, les primeres restriccions, que es concretaran en una reducció de la pressió i amb talls d'aigua en determinades franges horàries.
(El Punt 27 d’agost)

El 20% de los embalses del Mediterráneo almacena sólo fango y agua no potable El embalse de Boadella, en la cuenca del río Muga, en Girona. (EFE) EL PAÍS - 07-09-2005

L’abril del 2002 va ser convocat de forma extraordinària el Consell d’Administració de l’empresa pública Aigües del Ter-Llobregat (ATLL). Sobre la taula la necessitat d’autoritzar una despesa excepcional d’un milió d’euros per potabilitzar l’aigua del fons dels pantans que serveixen l’aigua de boca a la connurbació barcelonina, ja que, com es pot intuir, en aquest baix nivell és un líquid més semblant al Dan’up que a la Font Vella. Al cap de pocs dies, generoses pluges primaverals van reomplir els pantans i no va ser necessari fer aquella despesa aprovada corre-cuita i “in extremis”.

A la següent reunió del Consell vaig prendre la paraula (crec que era el conseller més antic) i, suposo deu constar en acta, vaig agrair a Déu tot poderós que ha fet el Cel i la Terra la seva intervenció per resoldre la situació. Era evident que havíem sortit del pas (sols havíem sortit del pas) no per la nostra, o de qui fos, acció política, sinó, com ja venia esmentat en els textos bíblics de fa tres o quatre mil anys, pel funcionament dels cicles naturals –que en aquells temps es considerables sobrenaturals -.

La cosa ve de lluny. Alguns, molt pocs, estem convençuts que a la R.M.B. li falta aigua, un bé escàs imprescindible pel seu funcionament i de creixent necessitat per assegurar el confort dels seus habitants. Calen aportacions externes a la zona, que degudament passades per filtres com els ronyons o les depuradores tornaran al mar, encara que per un lloc diferent on ho fan ara. El debat és antic, de fa molts anys.

Els governs d’en Pujol mai van tenir gaire interès en la realitat metropolitana. Era un evident contrapoder. Un organisme polític diferent de la Generalitat i manat pels “contraris”, amb el 80% de la població de Catalunya, els hagués reduït al control sobre les cabretes (amb perdó del 20% restant). Per això el 87 es va suprimir la Corporació Metropolitana. Sempre he dit que el nivell d’equipaments “per càpita” de les comarques de la “Catalunya catalana” era superior que el de la Regió Metropolitana. Ah!, l’equilibri territorial... En el tema del aigua, quant els governs de CiU es van apuntar al transvasament del Roïne ja era molt tard, i l’onada ecologista ja era gairebé imparable. A més, aquells governs estaven recolzats pel PP, i l’Aznar no volia ni sentir parlar d’una connexió supraestatal per una concepció geo-estratègica arnada (Els gavatxos i Pepe Botella...)

El canvi de govern va comportar en aquest tema anar a pitjor. Entre el que creu el President Maragall que sempre explica que ja quant va començar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona als anys 60 ja se’n parlava de la falta d’aigua, i mira fins on hem arribat ( si, ja ens ha agafat el llop), i les idees dominants a la Conselleria de Medi Ambient on manen “ecolos enragés” que tot ho xifren en posar ampolles buides de plàstic a les cisternes dels wàters per fer estalvis en el consum domèstic (quina pudor!), no s’ha fet res per intentar donar una resposta a una problemàtica que ara, en els anys de les vaques magres que deia la Bíblia, torna a posar-se sobre la taula. (Curiosament, però, en la pàgina web d’ATLL encara es manté el link a BRL, l’empresa francesa que volia fer-nos el transvasament del Roïne)

Ara, si no plou aviat a les capçaleres dels nostres rius, hi hauran restriccions. Quatre decrets de sequera en cinc anys. No sé quines explicacions, més enllà de les metereològuiques, donaran els responsables. Ni quines propostes d’actuació, més enllà de que anem bruts, es presentaran. Ni quines seran les reaccions dels ciutadans/nes en un tema que ens toca la pell, mai tant ben dit.

Potser que en Maragall reuneixi els bisbes per que treguin els Sants.
Mataró, 10 de setembre.

1 comentari:

Actualízate ha dit...

Esta sequía que sufrimos en el sur de Europa es tremenda. Aquí en Castilla la situación también es muy agobieante y muchos pueblos no tienen ni agua para consumo humano (que tiene que ser llevada en cisternas).
Saludos