El que ens truca a la porta

A l’entrada “Doctor Serrat” s’ha colat, sense que vingués a tomb, un petit debat que em va fer pensar tot el cap de setmana. Crec que algunes imatges de l’actualitat poden ajudar a fer més entenedor el que pretenia dir.

Àfrica: la seva pobresa.

Àsia: la seva economia.

Amèrica (del Nord) : la seva recerca.

L’Islam: la seva concepció social.

La natura: els seus brams.

“Però mentrestant Europa va fent d’esma
Ha embolicat les porres amb banderes...”
(Salam Rashid. J.M.Serrat-1989)

Mataró, 20 de març.

Doctor Serrat

(foto El Periodico)

Res no és mesquí,

ni cap hora és isarda,

ni és fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara

que el sol surti s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'enmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l'onada del mar sempre riu,

Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla, verda eternament.

Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l'heu demanada.

I si l'heu demanada us dissimula un clo

perquè per tornar a nèixer necessiteu morir.

I no sou mai un plor

sinó un somriure fi

que és dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,

perquè la canço canta en cada bri de cosa.

-Avui, demà i ahir

s'esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

(Res no és mesquí. Poema de Joan Salvat-Papasseit. Música de J.M.Serrat. 1977)

Madrid, 16 de març.

Juny.

Ens hem de desempallegar
dels costums que mantenim i no ens agraden,
dels desamors que hem de purgar,
de les vergonyes amagades
que ni mengen ni deixen menjar.

Amb els diplomes i els ressentiments
calar foc al bagul de les disfresses.
Escampar les cendres al vent
i rescatar les infanteses
finades prematurament.

Això s'està ensorrant. Afanya't i vine.
Et truco d'una cabina,
l'única que funciona a la ciutat.
Deixa-ho córrer tot. Surt de la petxina
i afanya't, que farem tard.

Serrat: “Això s’està ensorrant.” (1984)

Mataró, 4 de juny

Una metàfora.*

*(parlament per l’Acte Institucional de commemoració de 30 anys d’Ajuntament democràtic al Saló de Sessions de la Casa de la Ciutat. Mataró, 15 d’abril.)

Si el hombre es un gesto
El agua es la historia.

J.M.Serrat-1992.

Em permetré, em permetran, senyores i senyors, una metàfora.

Heràclit va dir, fa uns 2.500 anys, aquella coneguda frase de que ningú no es banya dues vegades en el mateix riu. Sembla, però, que Heràclit l’Obscur distingia entre la llera i l’aigua que hi passa. Aquesta, l’aigua, va modelant i remodelant la llera, a cops violentament però durant molts períodes imperceptiblement o gens. L’aigua sempre és nova, diferent. Ningú no es banya dues vegades en el mateix riu.

Fa trenta anys l’aigua de la vida local va tornar a córrer per una llera institucional eixuta de temps, polsosa i abandonada. Llavors era un rierol prim, alegre, ingenu, esverat a voltes, com correspon als inicis de la vida. Va anar modelant la llera, adaptant-la i adaptant-se, descobrint la llum venint d’un subsòl tenebrós i arcaic.

Ara, trenta anys desprès, aquella aigua ha esdevingut un riu cabalós (que no cabdal) i lluminós, i corre tranquil·la per un llit ample i estable lluny ja de la remor cantarina de les fons inicials i de les dificultats per obrir-se camí.

Tres coses hem de demanar a aquest curs d’aigua:

Que sigui net. O el més net possible. Quan el riu es fa gran ha passat per molt llocs, s’han afegit moltes aportacions, s’hi fan abocaments més o menys controlats o incontrolats, hi ha llocs amansats on hi creix de tot, hi ha torrentades que aboquen el que arrosseguen .

Cal mantenir-lo net, transparent, potable.

Que sigui útil. Tot curs d’aigua pot tenir moltes aplicacions. S’ha d’aprofitar la seva força per produir energia. S’ha d’aprofitar el seu cabal com a via de transport, per regar i fer créixer la producció de la terra. S’ha d’aprofitar el seu curs per esbarjo, gaudi esportiu o simplement estètic. S’han d’aprofitar els seus elements de vida.

Cal aprofitar-lo, que sigui ben útil, que serveixi bé, amb totes les seves potencialitats.

Que estigui controlat. Evitar que l’aigua xarboti de la llera i s’escampi desordenadament pel seu voltant formant marjals i aiguamolls, que si bé poden mantenir molta fauna i flora interessant també poden ser insalubres o malsans. Evitar, alhora, que estigui rígidament constrenyit. Controlat és una cosa, restringit n’és una altra. Ha de tenir l’espai precís per què faci la seva funció i se’n pugui extreure tot el seu potencial lluny de pressions interessades o espúries.

Cal desenvolupar-lo en els marcs normatius dels que col·lectivament ens dotem.

Ara, arreu i des de fa algun temps, tenim una forta tamborinada al damunt. No sabem si escamparà gaire aviat o si ens portarà encara més calamarsades i aiguats. El cert és que tot tràngol econòmic comporta reaccions del cós social, és ben sabut. Cal estar amatents perquè aquestes reaccions no esdevinguin torrentades. És difícil, i potser està fora del nostre abast, desfer o esvair la negre nuvolada i les seves conseqüències. Hem d’intentar-ho, amb la millor voluntat, disposició i coneixements que tinguem o sapiguem. Sí que hem d’estar alerta del que ens ve a sobre, de la que ens està caient.

Això s’ha de fer des de tots els indrets de la societat, col·lectivament i personalment. Des de les institucions, organitzacions, entitats i agrupaments de tota mena. Però també amb els comportaments personals, individualment, assumint la pròpia responsabilitat.

No podem deixar, en els temps que corren, que el curs d’aigua del món local, amb el que va costar d’aconseguir que tornés a tenir vida i amb el servei que està donant, s’embruti, es desaprofiti i es descontroli. Que qualsevol nou aniversari, proper o llunyà, dels Ajuntaments democràtics espanyols i de totes les Corporacions locals, es pugi celebrar com una commemoració reeixida per la ciutadania i joiosa i raonablement satisfeta pels que n’han estat els seus components.

Sr, Alcalde, senyores, senyors, moltes gràcies per la seva atenció.

Mataró, 15 d’abril.

El concert dels "dos pájaros".

El recital es feia en un espai tancat al costat del camp de futbol a la zona esportiva de Vilartagues a Sant Feliu de Guíxols. Al entrar vaig tenir una vaga sensació i record del Canet Rock de l’any 75, però, és clar, ni el temps ni la música són els mateixos. Ah! Els anys no perdonen. Molta gent, ple a vesar.

Els “pájaros” van fer un llarg i bon concert, unes dues hores i mitja. Moltes de les seves cançons més emblemàtiques, ara cantades per un, per l’altra, a duo, intercanviant-se els papers i a vegades canviant-ne les lletres. Amb un bon i sòlid acompanyament instrumental dirigit pel mestre Miralles i en Pancho Varona. Sempre m’han agradat els acompanyament de les seves composicions. Fent comèdia, al final disfressats per “La del pirata cojo”, algun acudit, sorpreses esperades com el “canalla” Sabina cantant “Paraules d’amor”, o traduint i cantant en català alguna de les seves pròpies obres, “Jo no vull...”, o en Serrat en pla rockero que és una vena que sempre li ha agradat, i cantant des de “Cançó de matinada” fins a “Cremant núvols”. Un magnífic escenari i una bona posada en escena.

Probablement, els joves, acostumat a aquesta mena de recitals dels seus intèrprets diran que no n’hi ha per tant. Però el que hem anat fent camí a la vida amb l’obra d’aquests “pájaros”, que érem majoria al recital, en varem sortir satisfets. Tampoc sé com es fa als recitals de les estrelles d’ara, però crec que hi havia molta organització i logística darrera del acte.

Mataró, 3 d’agost.

Abduïts també?

Quan l’abril ja no té espera
el taronger treu la flor.
I és un ganivet traïdor
el seu perfum que al capvespre

s’escampa com una pesta.
I cap batec animal
és estalvi d’aquest mal
que res ningú respecta.

S’enfila per les parets
i mulla els llençols d’un crit
que convoca l’esperit
de tots els noms de la pell.

Ens roba la voluntat
i ens emmetzina
la flor del taronger,
la tarongina.
.............................

Pot passar qualsevol cosa
quan floreix el taronger:
que no cobri el botiguer,
que el sastre no prengui mides,
que caiguin de les bastides
els paletes i els pintors,
que s’aturin els motors,
que naufraguin les mentides.

Que blasfemin els rectors,
que plorin els assassins,
que regalin els mesquins
amanides als voltors.

Menteix com el vi i encén
com la benzina
la flor del taronger,
la tarongina.


Manuel Vincent,
Joan Manuel Serrat.

Collioure.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

(Joan Oliver, Pere Quart. Corrandes del exili. 1947)

Enguany fa ja setanta anys que molts republicans espanyols enfilaren l’exili. Pels Pirineus sortiren els que restaven a Catalunya. Pere Quart ho va descriure magistralment en el poema que encapçala aquesta entrada.

Tothom té les seves arrels, encara que Amin Maalouf (Orígenes, Alianza Ed. 2004) no li plagui la paraula ja que prefereix camins. Doncs bé, camins, mites, dèries, deutes, ... Els meus són amb els perdedors de la Guerra Civil. La família, la classe social, les institucions, ...

Feia temps que tenia ganes d’anar a Collioure a veure la tomba d’Antonio Machado i vaig creure que no podia passar d’aquest aniversari.

Una escapada d’anar i tornar en aquests primers dies de tardor. Encara fa calor però al poble ja sols s’entreveuen les restes de la saison vacancière, jubilats, tercera edat, qualcun que altre endarrerit, els comerços de temporada de cap per baix,... L’indret és bonic i està ben endreçat. Entrem a la primera floristeria que trobem.

-“Une rose, madame, c’est pour la tombe de Machado”
-“Rouge?”
-“Bien sûr.”

El cementiri vell està al bell mig del poble i tot entrant, a la dreta, ja es veu la tomba del poeta i de la seva mare, guarnida de records que els visitants hi van deixant, molts d’escoles (un deu pels mestres). Nosaltres hi dipositem la nostra rosa i tenim un record pels seus versos que és el que ens queda d’ell.

Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontrareís a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.

Un del llibres més antics que m’acompanya és el volum de les “Poesías completas” de Machado de la mítica colecció Austral, la dotzena edició de l’any 69. I no pas gaire més tard en Serrat amb el seu Homenaje.

Mataró, 9 d’octubre.

Revetlla.

Sembla que ara es porta el cava rosat. Signe de com ha d’evolucionar el producte per fer-lo atraient als consumidors. Donar-los novetats per continuar captant el seu interès. I, paga que és gata!

Quan érem pobres, poc cava (o xampany, que llavors es deia). Varem començar pel semi-sec. Desprès evolucionarem cap el brut. Més endavant el brut nature i de caves petites i selectes. Ara el rosat. Demà, què ens vendran per mantenir la tensió i procurar que no ens anem a d’altres productes?

Y al darles el sol la espalda
revolotean las faldas
bajo un manto de guirnaldas
para que el cielo no vea,
en la noche de San Juan,
como comparten su pan,
su mujer y su galán,
gentes de cien mil raleas.

Apurad
que allí os espero si queréis venir
pues cae la noche y ya se van
nuestras miserias a dormir.

J.M. Serrat, Fiesta.

Bona revetlla!

Mataró, 23 de juny.

Al·leluia! Déu ens ha salvat!

Ja ho veus, Joan. Com tantes altres vegades. Ha vingut el maig (cada dia un raig) i s’han tornat a omplir els pantans. Ja està, ja ha passat la situació d’emergència. Els “urbanites” ens hem tornat a salvar de les possibles restriccions. A viure, que són quatre dies!

I si d’aquí un temps hi tornem a ser?
Bé, ja veurem… ja correrem a fer alguna cosa. No pateixis pas però, aviat tindrem les dessaladores i llavors ja no haurem de dependre de ningú. Ni dels aragonesos, ni de tortosins i ampostins, ni de gavatxos, ni dels de Madriz,… “Nosaltres sols”. Si ja en sabem un ou. Amb la de crisi com aquesta que hem gestionat ..., bé, es un dir. Tu ja m’entens, oi?

Si home, però caldrà energia per fer-les anar.
Això és una cosa que ja la trobarem, farem anar molinets, bé si no impedeix el vol d’algunes aus protegides, o seguirem comprant petroli… A quin preu? Al que vulguin els “moros” o en Putin o qui en tingui. Diu que ara en trobaran a l’Àrtic. Nuclear?, no fotis home! Això mai! Sobre tot reciclatge, reducció, reutilització.

No, si tal com anem aviat passarem al nivell de “guarrindongos”.
Home, millor per l’industria de la perfumeria que a casa nostra és molt important. Visca en Puig!

I així, a empentes i rodolons qui dies passa anys empeny.

I si un dia no hi arribem a temps?
Però no recordes el que diu la Bíblia: “Mireu els ocellets del cel, ells no sembren ni recullen i el Pare Celestial els alimenta.”

Doncs, això, tots a missa, a pregar a Déu Nostro Senyor, que ha fet el cel i la terra. O, a la Moreneta que la portem al cor. Amén.

De vegades plou
sense fer enrenou.
Plou
i plou
i plou al cor

I hi ha llenya al foc i tall al plat
i entre els llençols dorm un somni grat.

Però res d’això és prou.
quan vol ploure, plou
i plou
i plou
i plou al cor.

(J.M.Serrat)
Mataró, 31 de maig.

Castella.

Au va! que això ja s’acaba. La darrera etapa de les Jornades. Sortim de Santa Maria la Real de Nieva i enfilem carreteres rectes en la plana castellana cap al teló de fons de la serra de Guadarrama. Un fil gris enmig del groc dels camps. Pocs arbres. Calor.

Els “emputxadors”, avui no cal qualificar-los d’àngels, ens fan anar a bon ritme, fins i tot apressen en el pla per mantenir el pilot unit.

L’avituallament es fa a Martín Miguel (vaja nom per un poble, però sembla que és pel que el va repoblar deu fer vuit-cents o nou-cents anys). Han refet l’església i ens l’ensenyen cofois. Tenen un retaule, el major, churrigueresc, i al lateral un altre anònim del segle XVI traslladat d’una ermita ja desapareguda, tots dos recentment restaurats. Als darrers anys amb els tresors que hi ha a les esglésies castellanes s’ha muntat les exposicions de “Las edades del hombre” que han recorregut amb gran èxit tota la geografia castellana. La pregunta que em faig sempre que m’aturo en pobles com aquest és quin serà el seu futur dins de poc temps quan la gent gran que ara encara els habita hagin desaparegut. Els que estiguin a prop d’una capital encara, però els altres ja veurem quin final els espera.

De cop, marxant a bon ritme, aixeco el cap i se’m presenta la silueta de Segovia amb els inconfusibles Alcázar i Catedral retallats contra el cel. Parem a l’entrada per afrontar els darrers metres de la cursa. Cap amunt i amb llambordes, el terrible pavès de la Paris-Roubaix dels titànics corredors ciclistes. Els primers mil metres són forts, però a poc a poc es fan. Molesta més la irregularitat del paviment. Els darrers ja són en pla i ja estem a la meta. Cares de satisfacció dels participants. Hem completat el recorregut i els cinc dies de marxa.

En dutxem i canviem, i dinem a peu dret al Poliesportiu “Pedro Delgado”, en honor al vencedor del Tour de França. Al darrer dia, estem en una capital, tenim un vestidors formidables. Tothom ja té ganes de tornar a casa, Així que poques formalitats. Els darrers reconeixements a tots els que ens han ajudat i a les tres de la tarda dalt del cotxe per travessar mitja Espanya i anar a dormir a Mataró. Ara rai, amb aire condicionat i amb un bon motor no és pas problema.

A l’entrada de San Esteban de Gormaz sona el telèfon, mans lliures.
-“Si, digui?”
-“Hola, soy Pepe Blanco…”
Coll… quin susto!
-“...era para comunicar que acabamos de acreditarte para el Congreso del PSOE…”
Una gravació!

Demà hauré de tornar a Madrid, a la sessió extraordinària del Congrés per la compareixença del President del Govern sobre la situació econòmica i divendres altra vegada pel Congrés federal. Anar i venir.

En José Félix, el retratista oficial de l'esdeveniment ens enviarà més endavant un CD amb una munió de fotografia que ha estat fent aquest dies. Tindré un altre bon record de les Jornades ciclistes Parlamentaries d'enguany i espero que pugui mantenir la forma i les ganes, malgrat l’edat, per poder tornar a participar a les del any que ve.

Bienaventurados los que alcanzan la cima
Porque será cuesta abajo el resto del camino.

J.M.Serrat, 1987.

Mataró, 3 de juliol.

Document.

En la carta al Reis d’aquest any vaig demanar l’àlbum d’en Serrat “D’un temps d’un país”, recentment reeditat. Correspon, amb dos CD’s i un DVD, al recital que el cantant va oferir ja fa uns quants anys (el 1996) al Palau Sant Jordi, per Sant Jordi, del seu particular homenatge a la Nova Cançó.

Els Reis van ser complaents amb mi i me’l varen portar.

El volia tenir així (malgrat que en tenia ja una copia en casset que m’havia regalat en José Luis, el que va ser el meu xofer) ja que crec que és tot un document de la música que es va fer a casa nostra en els anys ‘60 i ’70 del segle passat i que pels que llavors érem joves va ser tot una bandera i amb el temps ha esdevingut tot un símbol. Cada generació té els seus referents. De la “Lletania” al “Diguem no!” crec que hi és ben representat tot.






Gràcies, pels videos, a latieta.

“Què s’ha fet d’aquell mar
què s’ha fet de la donzella?
Ja fa temps i temps i temps
que tots som d’una altra mena.

Sí bonic era aquell cant
i bonica aquella lletra
i gloriós aquell passat,
ja no ens plau mirar endarrere.
.........

A la vora de la mar
ara un noi de mans ben netes
ha colgat un mocador
ben endins sota l’arena.”

Josep M. Espinàs, “A la vora de la nit”. 1963.

Mataró, 16 de gener.

Si me matan, bueno.

Aquestes festes, pel sant, els meus m’ha regalat l’edició completa del treball d’en Serrat sobre Miguel Hernández. El segon treball, en el centenari del seu naixement, continuador del primer, el del ja llunyà 1972.

És una acurada producció que aplega en un llibre les lletres del poemes musicats, els d’abans i els d’ara; un article sobre el primer disc: “Miguel Henández”, i un altre sobre el segon –el d’ara-: “Hijo de la luz y de las sombras”; material gràfic y fotografies del poeta; fotografies del cantant i de la gravació; dos CD’s, l’un del treball del 72 (el conservava encara en cassette) i l’altra el del nou treball; i un DVD amb 18 mini pel·lícules realitzades per reconeguts autors. Un excel·lent treball que fa goig de tenir. Moltes gràcies als autors de l'obsequi, que per molts anys pugin fer semblants obres.

Amb el volum a les mans, gaudint-ne, m’ha vingut al cap la polèmica d’aquests darrers temps sobre la mal anomenada “Ley Sinde”. En el volum hi ha tot l’esforç de molta gent que té dret a ser recompensat pel què ha fet i ser retribuïda com cal d’acord amb les lleis del mercat, sí, però retribuïda. Des dels hereus (físics o jurídics) del malaguanyat poeta que sols els va poder llegar els seus escrits, fins al músic que el va popularitzar arreu del món i els que l’han acompanyat en la gravació i fer-la possible, més tots els col·laboradors del àlbum. Hi ha un munt de feina darrera aquest producte, i no es fa de franc.

Jo vull, estimo, el treball sencer i crec que és just retribuir-lo en el que val. Ja sé que potser no tothom pot pagar-s’ho, però també que molta gent pot fer opcions de despesa per accedir-hi. La cultura, sí, la cultura té un cost i consegüentment un preu per accedir-hi. Ningú viu de l’aire del cel i tothom té dret a cobrar pel seu treball. Bon article el de J.I.Wert, “Peristas y libertarios”, fa pocs dies al diari.

També, per les festes, la direcció del Grup Parlamentari Socialista en ha fet obsequi d’un DVD amb el documental sobre Miquel Hernández (en la seva versió llarga, de 90’) produït entre el Ministeri de Cultura, TVE i la Fundación Pablo Iglesias. Gràcies, també.

Mataró, 8 de gener.

Mercè Sala. La generació de la reconstrucció.

Aquesta tarda al tanatori de Sant Gervasi, mirant els presents, escoltant el que deien els que han parlat, les músiques, l’ambient, saludant a antics coneguts, m’ha vingut al cap que la Mercè i els que la sobrevivim de la mateixa edat, o d’uns anys més o menys (com és el meu cas), no mereixem ser considerats, i pitjor, recordats com a membres de la generació del 68, del maig francès, de la que es torna a parlar tant aquest dies per causa del seu 40è. aniversari.

Certament, estàvem llavors a la flor de la joventut i ho varem seguir, encara que dubto de si amb gaire intensitat i de quina manera ens va influir més enllà del que n’ha quedat en el record mitòman. El que si que podem presumir i assumir de ser reconeguts és del que varem fer després: La reconstrucció política, i especialment física del nostre país.

A la Mercè feia trenta anys que la coneixia. De la construcció del Partit, dels primers ajuntaments democràtics, del seus treballs amb el transport col·lectiu a TMB, a Madrid a “las caracolas” de la RENFE. I després ens varem continuar veient per la seva activitat a la privada, als temes de selecció de personal, al equips pels vagons de tren, a la universitat,...

Avui entre els parlaments de companys polítics, de treball, amics, acadèmics, familiars (una abraçada un altre cop, Carles!) i les músiques de la nostra generació. Lennon, Els Pets, Ana Belén, Serrat, la de Barcelona del 92, “Ne me quitez pas” del Brel, acabant pel “Cant del ocells”, rodejat de moltes cares conegudes de temps he vist que en el teu enterrament et fèiem un fort homenatge com a membre rellevant de la generació de la reconstrucció.

Gràcies per la teva amistat i companyia, Mercè.

Mataró, 9 de maig.

Relat de campanya-11. Al Cercle d'Economia.

La Carme Chacón parlava ahir al capvespre al Cercle d’Economia. Abans, però, passo pels estudis de TVMataró per gravar una “Tribuna, l’espai d’entrevista” amb en Manuel Roca Cuadrada. Acostumo a anar-hi un cop cada dos o tres mesos a parlar del temes relacionats amb l’activitat parlamentaria. Avui, lògicament, tocava fer un resum de la legislatura, de la ja propera campanya electoral, de la meva renovada presencia a les llistes socialistes i de les perspectives de futur. Crec que, a més, de fer les propostes a través dels gran mitjans pels líders principals cal també aprofitar tots els canals i tots el polítics disponibles del nivell que sigui per fer pedagogia. Cal explicar millor què hem fet, com veiem el panorama i quines actuacions pretenem fer.

No havia anat mai al Cercle d’Economia (vés quina llacuna en la meva activitat) i confesso que anava amb una certa prevenció. Pensava que la Carme tenia una papereta un xic difícil al parlar d’un tema que no és massa el seu a un auditori tan concret i exigent. Però he dir que ja des de l’arrencada de la seva exposició vaig veure que se’n sortiria brillantment. Ben estructurada: plantejament, nus i conclusió. Ben recolzada tècnicament, tant en l’argumentació com en les dades. Feta amb convicció i plantant cara als adversaris convenientment. Imposada en el seu paper de cap de llista per Barcelona dels socialistes.

Com que de la part del balanç de la feina feta i de l’anàlisi de la situació n’he parlat molt, i en el mateix sentit que ho feu ella, encara que més sintetitzat, destacaré la part final en que va enumerar els reptes principals a abordar per l’economia i la societat catalanes.

1. Les infraestructures. Posar-les al dia i més, amb les possibilitats que ens donaran els recursos per inversions pactats en el nou Estatut als propers set anys.
2. L’educació i els esforços en Recerca, desenvolupament i innovació.
3. L’acabament i utilització de les estructures del Pla Delta, convertint Barcelona en pol logístic euromediterrani.
4. El desenvolupament de tot el que gira en torn les indústries culturals amb la nostra pròpia llengua, però també en castellà.
5. Reprendre el paper capdavanter de Catalunya en el marc d’una Espanya federal.

Va posar la cirereta a la seva exposició amb les reflexions que li havien fer arribar cinc persones (diguem-ne personalitat o personatges) sobre les potencialitats de la nostre terra i de la seva gent: Joan Manuel Serrat, Antoni Brufau, Federico Mayor Zaragoza, María Vasco i Eduard Punset. La cultura, l’empresa, les institucions, l’esport, la divulgació científica. Tot un encert. Chapeau, Carme! Et va sortir rodona.

A la copa posterior, comentant la jugada, vaig poder retrobar coneguts del món empresarial i financer amb qui vaig departir i contrastar sobre la situació econòmica actual. Vaig poder agrair personalment a Pere Fontana (tot parlant del tema de les hipoteques) que m’enviés l’excel·lent treball que juntament amb la Conselleria d’Economia i Finances van publicar a finals de l’any passat: “Economia catalana: reptes de futur” (llibre de capsalera, compte!), alhora que vam rememorar els temps i la gent que varem compartir anys enrere en el Consell del BCL.

Mataró, 24 de gener.

Avui, 60!

Imperceptiblement, quasi bé sense adonar-te, es van acumulant els dies en el pas per la vida.

Avui fa seixanta anys que vaig néixer.

Em costa de creure. Sempre he vist a la gent més gran que jo, encara que tinguin la meitat dels meus anys. Darrerament, però, començo a percebre especialment en la vestimenta dels joves (i no tan joves) unes diferències que durant algun temps vaig pensar que eren degudes al seu mal gust estètic, o a un canvi en la seva distribució de la despesa disponible, encara que ara ja tinc clar que el meu gust no és el seu i sols és que ja n’és un altre, diferent i que el meu ja té uns quants anys, els que ja tinc.

Però, sols “Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys”...

Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys
i encara tinc força,
i no tinc l’ànima morta
i em sento bullir la sang.
I encara em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
I encara puc creure en déus,....

Vull alçar la veu
per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar
avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.

(Joan Manuel Serrat)

Mataró, 10 de gener.

El món està ben girat.

El 1984 en Serrat va donar a conèixer una cançó que es deia “El món està ben girat”.

No sé que li inspiraria ara la noticia que vaig llegir a El Periodico fa uns dies: “Identificada una vaca que produeix llet desnatada”.

Jo vaig créixer amb la cançó de “La vaca lechera”, que recordareu que no era una vaca cualquiera, ja que donava llet merengada.

Signe dels temps. A la postguerra, passant gana, el somni era la llet merengada. Ara, a les riques ruques societats avançades (?) els somni és la llet desnatada.

Mataró, 1 de juny.

Sant Joan.

UN VESPRE QUAN L'ESTIU OBRIA ELS ULLS
PER AQUELLS CARRERS ON TU I JO ENS HEM FET GRANS,
ON VAM APRENDRE A CÓRRER,
DAMUNT UN PAM DE SORRA
S'ALÇAVA UNA FOGUERA PER SANT JOAN.

LLAVORS UN TROS DE FUSTA ERA UN TRESOR
I AMB UNA TAULA VELLA JA ÉREM RICS.
PELS CARRERS I LES PLACES
ANÀVEM DE CASA EN CASA

PER FER-HO CREMAR TOT AQUELLA NIT
DE SANT JOAN

DONEU-ME UN TROS DE FUSTA PER CREMAR
O LA PRENDRÉ D'ON PUGUI, COM AHIR,
COM SI NO N'HI HAGUÉS D'ALTRA.
JO HE SEGUIT COM VOSALTRES.
NO VULL SENTIR-ME VELL AQUESTA NIT.

QUE UN TROS DE FUSTA TORNI A SER UN TRESOR.
QUE AMB UNA TAULA VELLA SIGUI RIC.
PELS CARRERS I LES PLACES
ANIRÉ DE CASA EN CASA

PER FER-HO CREMAR TOT AQUESTA NIT DE SANT JOAN.

(Joan Manuel Serrat: "Per Sant Joan")

Mataró, 23 de juny.

Malson per entregues*

*(article per Capgros.com)

Permeteu-me que encapçali aquesta nota amb el títol d’una de les millors cançons, al meu parer, d’en Serrat.

Ara ja sols queda la darrera etapa d’aquesta llarga cursa per aconseguir un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya. És l’etapa definitiva en la que es convoca als ciutadans/nes a que, en virtut de la seva sobirania, ratifiquin o rebutgin la proposta que han elaborat els seus representants.

S’ha acabat el temps de l’ambigüitat. De dir una cosa i fer-ne un altra. O de fer una cosa i dir-ne un altra. La ciutadania té al davant un text concret fruit d’un procés que s’ha seguit escrupolosament segons el que està establert per la Constitució espanyola.

Aquí ens trobem amb la primera definició que haurà de fer la sobirania popular. S’accepta un Estatut derivat d’aquest marc, o no? Perquè n’hi ha molts que pensen, legítimament, que no. Hi ha hagut l’afirmació confusa, voluntària o involuntària, de dir que el Parlament de Catalunya és l’expressió de la sobirania del poble català, amb independència de la font de la seva legitimitat real que és la Constitució espanyola. Perquè, certament, el Parlament de la Ciutadella, legal i legítimament, no és res més que una emanació de l’Estatut que deriva de la Constitució espanyola del 78.

El vot lògic dels que pensen així hauria de ser el no-vot. No anar a votar, ja que l’origen del que se’ls pregunta no és el que hauria de ser. Però, segurament, molts dels que pensen així aniran a votar, i votaran No, amb el que barrejaran l’expressió de la seva sobirania amb d’altres No de significat diferent.

Acceptat el marc constitucional, s’haurà de decidir entre les quatre opcions que hi ha: Votar que Sí, que No, en blanc, o no votar. Sols els vots afirmatius tindran una lectura unívoca d’acceptació del text que se’ls sotmet a consideració. Les altres tres opcions, juntes o separades, poden tenir lectures variades i divergents, que si hi sumem els vots negatius que haurien de ser no-vots, complicaran més l’ulterior anàlisi del resultat.

L’espectacle que han (hem) donat les forces polítiques per arribar fina aquí no ajuda gents a la decisió que haurà d’expressar la sobirania popular. S’arriba al moment crucial amb el cos electoral esgotat pel llarg procés, i amb la impressió de confusió entre els fets i les paraules, entre el que es diu i el que es vol. Veurem quin és el seu veredicte, no només del que se’ls consulta, sinó sobre els que han protagonitzat la proposta fins ara. És l’Estatut, el nou Estatut, però és també la classe política catalana del nou Estatut la que es sotmetrà a avaluació.

Alguns dels que som partidaris del Sí anirem a totes per explicar principalment dues coses: La primera, que difícilment tornarem a tenir, al menys ara no s’albira, una situació tan favorable a Espanya per millorar el nostre auto govern. Les alternatives previsibles, tant a dreta com a esquerra, no van en la línia de superar l’Espanya plural de Rodríguez Zapatero, sinó precisament van en sentit contrari. Per tant, cal aprofitar el moment, i alhora reforçar aquesta posició, ja que el rebuig a la proposta comportaria un rebuig complementari al que l’ha fet possible i que seria aprofitat pels seus adversaris (de fora i... de dintre)

La segona, que la proposta que es presenta millora, en molt, tant en competències com en finançament el que està vigent avui, adequant-la més a les necessitats actuals. El seu rebuig, pels motius diversos que es vulguin expressar, no portaria a reconsiderar la proposta. Més aviat, el desastre que representaria, allunyaria per molts anys aquesta possibilitat i ens deixaria allà on estem ara, a l’Estatut que es va aprovar fa 27 anys, al començament de l’Estat de les Autonomies. Això si que seria un seriós retrocés en la voluntat de millorar el nostre autogovern. A més quedaríem enfangats en un previsible nou espectacle de retrets entre uns desprestigiats polítics. Potser això és el que alguns volen, especialment els components dels extrems de l’arc polític que pensen que en aquesta situació tenen opcions. Opcions, que com reiteradament demostra la historia, sempre que s’han materialitzat, més enllà de la flamarada inicial, no han donat bons resultats.

Amb les coses de menjar no s’hi juga, diu la dita popular. Expliquem ben bé que ens juguem amb el referèndum de l’Estatut, a més d’explicar-lo concretament. Tenim un mes per endavant, poc temps però és el que hi ha, per convertir un malson en un millor i realista futur.

“C’est joli la liberté
N’est-ce pas monsieur?
C’est joli la liberté.”

Madrid, 11 de maig.

De "La mirada del Tiempo" vol.8

(octubre 1987. foto Raúl Cancio)

Que en passa de de presa el temps!

No és pot anar carregat si es vol fer via.

La vida és cosa de valents.

Que tot plegat són quatre dies

i el temps no deixa gaire temps.

(J.M.Serrat)

Foto-finish

Sembla que això de l’Estatut ja no dona per més. Sembla. Bé, en aquesta fase d’intentar un acord entre les forces proposants (el mal anomenat quatripartit) i el Govern i el seu partit abans d’anar a la Comissió Constitucional del Congrés.

Hi ha una sensació de cansament al carrer que no és que el tema el preocupi excessivament, però que sols sent parlar del mateix a les noticies. Declaracions, rèpliques, ara si, ara ni parlar-ne... Hi ha una evident tensió política provocada pels que volen aprofitar-se de la situació per treure’n rèdits. Les institucions, les administracions... Soroll, molt soroll que cal rebaixar, i neguits que hem d’assossegar si no volem estavellar-nos tots.

Sembla, reitero, que ja som a la “meta” d’aquesta etapa. Podrien entrar-hi tots el participants junts agafats de la mà. Ah! però aquesta és una imatge esportiva de “fair play”. I què os heu pensat que és la política? No, no crec que sigui possible. El que ara s’està couen és qui surt guanyador a la “foto-finish”. Algú s’haurà d’apuntar que va ser gràcies a ell que s’ha pogut arribar a aquesta carena ( per alguns, un pujol?) per poder continuar. Potser passarà allò de les etapes de muntanya del Tour de França en que el líder deixa guanyar l’etapa al que l’ha aguantat fins a dalt tot reconeixent el seu mèrit. El cert és que ningú voldrà sortir com a responsable de que no s’hagi pogut arribar.

Però, cal recordar-ho continuadament, sols és una etapa. El debat a la Comissió Constitucional, encara que hi vagi amb un acord tancat, haurà d’enfrontar-se amb les esmenes del Partit Popular i les temptacions de molts d’altres de tornar a intentar modificar el que s’ha acordat ara. Continuarà el soroll, cada dia, a cada avenç que es vagi fent. I no només a Madrid sinó també a Barcelona. Insatisfets, adversaris, i aprofitats n’hi continuarà havent a totes dues bandes. I quant s’acabi “Madrid”, torna al Parc de la Ciutadella i, si s’ha acabat bé, a consulta directa dels ciutadans, el Referèndum, on es posarà a prova cruament la representativitat de les forces polítiques catalanes. Hauran d’explicar què, perquè, com i quant han aconseguit, demanar l’aquiescència de la ciutadania,... i reeixir!!. Tot ben adobat, no ho oblidem, amb repics de timbals, trompetes apocalíptiques i fanfàrries diverses, amb só estereofònic.

I no reposeu pas. Si hi ha resultat anirà al Tribunal Constitucional, no ho dubteu. L’emoció assegurada fins al final. Si ens en sortim...

I pel bé de l’empresa
és indispensable estar assabentat
que a la fi de la proesa
serà una sorpresa
el seu resultat.

Hi ha un bon tros entre el somni i la realitat.

J.M.Serrat. “Per construir un bell somni”. 1989.

Ens espera un any dur.

Mataró, 21 de gener.