Repassant les entrades d’aquest any al blog (amb aquesta seran 280) me’n adono de quan és de fugissera la vida. Que lluny queda tot!
La campanya electoral al començament de l’any, i novament la victòria. Els relats de campanya en queden per testimoni.
La celebració dels ’60. Els meus, i els dels amics de la mateixa classe. L’estima dels més propers amb objectes que guardaré preuadament. N’aniran caient més d’anys, i també els d’amics i amigues (també els hi tocarà a elles). Així ho espero.
Els viatges: València, Nova York, Praga. Les descobertes de quadres i paisatges. Els fills, un que ha tornat i l’altra opositora amb èxit.
La “llibreta amagada”, és vermella. La tercera que engego. Definitiva? Per cert, he de transcriure-hi el “cèlebre” (ja, ja, ja!) discurs “No vull parlar de...”. El canvi de responsabilitat a la feina amb noves coneixences de fets i persones.
La bicicleta, amb en Remigi, i en Joan. Altra cop les Jornades ciclistes parlamentàries per les Castelles.
Economia, molta economia en l’any que s’acaba i en el que entra d’aquí poc.
L’assumpció, ara sí, ara sí que sí, de l’edat, el camí recorregut i les circumstàncies. El “desapego” (desinterès, indiferència) volgut, forçat o guanyat a pols. Tant li fa. A hores d’ara...
Poca esperança, una mica de fe, quelcom de caritat i moltes ganes de viure. Carpe diem.
Demà tornarà a sortir el sol. Ara sortirà la lluna.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll.
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.
JOAN SALVAT-PAPASSEIT
Mataró, 31 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada