Vet aquí que en “Manolo de la Cruz”, tingut per reconegut espanyolista, es troba desvagat i ho aprofita per deixar-se caure per l’acte final de la Convenció pel Futur (nois, cal actualitzar la pàgina web!).
Llegiré després als diaris que l’esmentada Convenció ha estat impulsada pel sector més “catalanista” del PSC. Sí, ja sé, l’Obiols i la seva trepa. Els clixés , o els xiclets, que no hi ha forma de desempallegar-se’n.
Com que sóc cotitzant des de fa molt temps de Nou Cicle (mira, també?) rebo noticia de tota la seva activitat (i he vist ara que em tenen en els seus blogs amics. Gràcies!). Això de la Convenció ja ho coneixia, però no m’havia vagat mai d’anar als seus actes, prou que em semblaven interessants. Tenia el primer dels llibres que van editar: “Una idea de Catalunya”, però està per obrir. No recordo exactament com va arribar a casa, potser me’l va regalar algú, o me’l van enviar... No ho sé pas. Ahir, en la seva intervenció, en Raimon va dir que era el més interessant. El desenterro de la pila, veure’m si tinc temps per fer-hi una ullada. Abans d’entrar, al vestíbul del petit auditori on es feia l’acte, vaig comprar al segon: “Les paraules del socialisme. Un diccionari obert per a l’esquerra del demà” (ja el títol és suggeridor) fet per en Toni Comín i en Raimon Obiols.
L’acte era de cloenda, però al mateix temps era d’anunci de l’obertura de nous treballs per l’any que ve. La Conferència Oberta (Conferència oberta per la Catalunya del Futur) que sembla que al darrer Congrés del PSC varem decidir impulsar (certament no me’n havia assabentat, vaig prestar poca atenció al nostre Congrés).
La platea estava mig plena. Alguns vells coneguts. En general el personal era granadet. No hi vaig saber veure “mandos” orgànics. (Clar, això del pensament i la reflexió no és precisament el seu fort) Si que va aparèixer, amb l’acte ja començat, el petit vice primer secretari (quans adjectius pel seu poder, je, je, ...)
Dalt la taula, presentats per l’incombustible Daniel Font van anar desgranant les seves exposicions, per ordre alfabètic, en Josep M. Balcells (es nota que fa poc que ha aterrat a la política), la gironina Pia Bosch (molt activa darrerament en aquest cercle que va acabar amb un fragment del conegut discurs de Pericles), en Toni Comín (una mica xerrameca en la seva improvisada explicació), en Ferran Mascarell (ens va resumir la conferència del Ateneu –desprès en tornaré a parlar- que ens va ser entregada al entrar) i en Juan Manuel del Pozo, gironí de tota la vida nascut a La Roda de Andalucia (em va deleitar. Sensacional! Crec que és un dels millors caps que tenim a can PSC, i així el tenen...). va tancar en Raimon Obiols (està als enllaços)
Ja a casa no me’n vaig anar a dormir sense llegir la conferència que va fer en Ferran Mascarell a l’obertura del curs 2008-2009 de l’Ateneu. La seva intervenció al capvespre em va picar la curiositat. En el meu autisme no en tenia coneixement ni n’havia sentit parlar gens i ara, conegut, penso que el seu contingut esdevindrà una autèntica fita en la reflexió política a casa nostra. Per tornar a llegir, per analitzar a fons, per reflexionar-hi, per debatre. Vaja, per mi tot una troballa.
Ja fa més de dos anys, primer amb motiu del referèndum de l’Estatut, i desprès per la Diada del 11 de setembre, vaig escriure algunes coses sobre el catalanisme. Desprès he abandonat, i fins i tot rebutjat, el tema per la basarda i el cansament que em produïa el seu debat en les coordenades en que es fa a casa nostra (al país vull dir, encara que també al partit). El text d’en Mascarell em reconcilia amb el debat sobre el tema i des de la perspectiva que presenta em convida a tornar-m’hi a interessar.
De la introducció:
“La situació actual del catalanisme, la seva capacitat de lideratge social, la caducitat de moltes de les premisses històriques que l’han configurat, la seva impopularitat a Espanya, l’encaix en la nova espanyolitat, la reconstitució del seu ideari, la seva capacitat de donar forma al marc de referència dels catalans per afrontar els reptes que tenen per davant com a comunitat en el
món global, són algunes de les raons que permeten afirmar que el catalanisme es troba en el seu any zero. La seva reformulació exigirà per part de la societat catalana i de la seva classe política una notable finesa política –per utilitzar una formulació feta en una inauguració de curs de fa 80 anys-.”
Mataró, 5 de desembre.
Llegiré després als diaris que l’esmentada Convenció ha estat impulsada pel sector més “catalanista” del PSC. Sí, ja sé, l’Obiols i la seva trepa. Els clixés , o els xiclets, que no hi ha forma de desempallegar-se’n.
Com que sóc cotitzant des de fa molt temps de Nou Cicle (mira, també?) rebo noticia de tota la seva activitat (i he vist ara que em tenen en els seus blogs amics. Gràcies!). Això de la Convenció ja ho coneixia, però no m’havia vagat mai d’anar als seus actes, prou que em semblaven interessants. Tenia el primer dels llibres que van editar: “Una idea de Catalunya”, però està per obrir. No recordo exactament com va arribar a casa, potser me’l va regalar algú, o me’l van enviar... No ho sé pas. Ahir, en la seva intervenció, en Raimon va dir que era el més interessant. El desenterro de la pila, veure’m si tinc temps per fer-hi una ullada. Abans d’entrar, al vestíbul del petit auditori on es feia l’acte, vaig comprar al segon: “Les paraules del socialisme. Un diccionari obert per a l’esquerra del demà” (ja el títol és suggeridor) fet per en Toni Comín i en Raimon Obiols.
L’acte era de cloenda, però al mateix temps era d’anunci de l’obertura de nous treballs per l’any que ve. La Conferència Oberta (Conferència oberta per la Catalunya del Futur) que sembla que al darrer Congrés del PSC varem decidir impulsar (certament no me’n havia assabentat, vaig prestar poca atenció al nostre Congrés).
La platea estava mig plena. Alguns vells coneguts. En general el personal era granadet. No hi vaig saber veure “mandos” orgànics. (Clar, això del pensament i la reflexió no és precisament el seu fort) Si que va aparèixer, amb l’acte ja començat, el petit vice primer secretari (quans adjectius pel seu poder, je, je, ...)
Dalt la taula, presentats per l’incombustible Daniel Font van anar desgranant les seves exposicions, per ordre alfabètic, en Josep M. Balcells (es nota que fa poc que ha aterrat a la política), la gironina Pia Bosch (molt activa darrerament en aquest cercle que va acabar amb un fragment del conegut discurs de Pericles), en Toni Comín (una mica xerrameca en la seva improvisada explicació), en Ferran Mascarell (ens va resumir la conferència del Ateneu –desprès en tornaré a parlar- que ens va ser entregada al entrar) i en Juan Manuel del Pozo, gironí de tota la vida nascut a La Roda de Andalucia (em va deleitar. Sensacional! Crec que és un dels millors caps que tenim a can PSC, i així el tenen...). va tancar en Raimon Obiols (està als enllaços)
Ja a casa no me’n vaig anar a dormir sense llegir la conferència que va fer en Ferran Mascarell a l’obertura del curs 2008-2009 de l’Ateneu. La seva intervenció al capvespre em va picar la curiositat. En el meu autisme no en tenia coneixement ni n’havia sentit parlar gens i ara, conegut, penso que el seu contingut esdevindrà una autèntica fita en la reflexió política a casa nostra. Per tornar a llegir, per analitzar a fons, per reflexionar-hi, per debatre. Vaja, per mi tot una troballa.
Ja fa més de dos anys, primer amb motiu del referèndum de l’Estatut, i desprès per la Diada del 11 de setembre, vaig escriure algunes coses sobre el catalanisme. Desprès he abandonat, i fins i tot rebutjat, el tema per la basarda i el cansament que em produïa el seu debat en les coordenades en que es fa a casa nostra (al país vull dir, encara que també al partit). El text d’en Mascarell em reconcilia amb el debat sobre el tema i des de la perspectiva que presenta em convida a tornar-m’hi a interessar.
De la introducció:
“La situació actual del catalanisme, la seva capacitat de lideratge social, la caducitat de moltes de les premisses històriques que l’han configurat, la seva impopularitat a Espanya, l’encaix en la nova espanyolitat, la reconstitució del seu ideari, la seva capacitat de donar forma al marc de referència dels catalans per afrontar els reptes que tenen per davant com a comunitat en el
món global, són algunes de les raons que permeten afirmar que el catalanisme es troba en el seu any zero. La seva reformulació exigirà per part de la societat catalana i de la seva classe política una notable finesa política –per utilitzar una formulació feta en una inauguració de curs de fa 80 anys-.”
Mataró, 5 de desembre.
2 comentaris:
Als "blocs amics" de NC, amic Manel, hi ets ben present, com acabo de comprovar. O estaves mal fixat, o l'oblit ha estat esmenat en temps real. Una abraçada, Raimon
No, no, Raimon. No és que he vist que em teniu (vosaltres) ara, he vist ara (jo) que (ja)em teníeu. Me’n he adonat ara, ja que no hi havia entrat abans. Novament gràcies. Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada