L’Esperança Esteve està malaltona (té la grip) i em demana que vagi en el seu lloc al debat setmanal de Tele Taxi, Línia 1. Ja em tens cap a can Molinero a Santa Coloma de Gramenet.
El programa arranca amb el tema d’aquests dies: l’ensorrada de les borses arreu del món. Debatre aquest tema amb polítics en vespres de campanya electoral és complicat. Si a més pel PP hi ha l’inefable Xavier Garcia Albiol la cosa és encara més difícil. La visió catastrofista que venen els popular sobre la situació econòmica no ajuda gens a asserenar les perspectives dels ciutadans.
“Cal tornar, altra vegada, a Galbraith”, començo. El meu fill que em va veure, en tornar a casa, em retraurà que hagués utilitzat un llenguatge massa tècnic (i que no portés corbata ni americana) sense tenir en compte el mitjà en que estava i a qui m’estava dirigint. No hi estic d’acord. El que Tele-taxi sigui una emissora popular, i planera (i, ... un cuchillo jamonero!) no implica que s’hagi de rebaixar el nivell d’explicació i, home!, tampoc jo sóc cap catedràtic!
El que cal, en situacions com aquestes, és no fer alarmisme i explicar bé el què passa i quines implicacions podem patir i com estem, si n’estem, de preparat per afrontar-les. Certament, els índexs borsaris han patit una forta sotragada cap avall. Primer tema: no és un problema de la nostra economia sinó derivat de l’economia el EUA i de les interrelacions financeres internacionals en les que també hi som. Segon tema: és un problema de l’economia financera (del món monetari), no de l’economia real (de la producció de béns i serveis). És cert que la situació de la primera repercutirà en la segona, però encara hores d’ara aquesta darrera marxa prou bé. Tercer tema: actualment existeixen tot un seguit d’institucions per actuar en aquests casos que disposen d’instruments adequats i potents per fer-hi front. També és igualment cert que en el nostre cas els més importants no estan a les nostres mans ja que són d’àmbit europeu
Dit això: hem d’acceptar que tindrem problemes malgrat que no en sabem la magnitud. Ni és cert que els socialistes estem dient que vivim al millor del mons possibles, ni que tot s’estigui ensorrant i que no ens preocupem pel que està passant. Fruit de la política econòmica portada a terme en aquests darrers anys de govern socialista estem ben preparats per aguantar la sacsejada. Els superàvits pressupostaris han permès rebaixar el Deute públic a nivell envejables en el nostre entorn. Ja els voldrien els francesos, els alemanys, i no cal dir els italians!. La Seguretat Social a constituït un Fons de Reserva considerable per afrontar la situació per si venen anys magres. Els increments d’ajuts per R+D+i en els pressupostos i els forts increments (de més del 10% anual) en formació bruta de capital no immobiliari permeten albirar que estem assentant les bases d’un creixement econòmic més sòlid basat en una indústria moderna i competitiva. El nostre sistema financer és un del més ben preparat i competent del món. Podem, doncs, estar relativament tranquils, la situació no ens agafa desprevinguts ni desemparats.
Si, si, em deien la resta de participant. “Tu parles de la marxa general de l’economia però no vols (no voleu) veure que la gent no arriba a final de mes, que cada vegada anar al mercat és més car, que les hipoteques pugen, que les fàbriques tanquen,...” Ja hi som! Tota la demagògia que és pot fer i més. I més, a les portes d’unes eleccions per esgarrapar vots. Sempre trobarem en qualsevol situació gent o grups concrets que s’ho estan passant malament, i més en comparació amb la mitja. Que aquest a perdut la feina, que aquella és gran amb una pensió de jubilació o no contributiva molt baixa, que l’altra no hi arriba per què s’ha quedat sol/a, que aquell estira més el braç que la màniga.
El programa arranca amb el tema d’aquests dies: l’ensorrada de les borses arreu del món. Debatre aquest tema amb polítics en vespres de campanya electoral és complicat. Si a més pel PP hi ha l’inefable Xavier Garcia Albiol la cosa és encara més difícil. La visió catastrofista que venen els popular sobre la situació econòmica no ajuda gens a asserenar les perspectives dels ciutadans.
“Cal tornar, altra vegada, a Galbraith”, començo. El meu fill que em va veure, en tornar a casa, em retraurà que hagués utilitzat un llenguatge massa tècnic (i que no portés corbata ni americana) sense tenir en compte el mitjà en que estava i a qui m’estava dirigint. No hi estic d’acord. El que Tele-taxi sigui una emissora popular, i planera (i, ... un cuchillo jamonero!) no implica que s’hagi de rebaixar el nivell d’explicació i, home!, tampoc jo sóc cap catedràtic!
El que cal, en situacions com aquestes, és no fer alarmisme i explicar bé el què passa i quines implicacions podem patir i com estem, si n’estem, de preparat per afrontar-les. Certament, els índexs borsaris han patit una forta sotragada cap avall. Primer tema: no és un problema de la nostra economia sinó derivat de l’economia el EUA i de les interrelacions financeres internacionals en les que també hi som. Segon tema: és un problema de l’economia financera (del món monetari), no de l’economia real (de la producció de béns i serveis). És cert que la situació de la primera repercutirà en la segona, però encara hores d’ara aquesta darrera marxa prou bé. Tercer tema: actualment existeixen tot un seguit d’institucions per actuar en aquests casos que disposen d’instruments adequats i potents per fer-hi front. També és igualment cert que en el nostre cas els més importants no estan a les nostres mans ja que són d’àmbit europeu
Dit això: hem d’acceptar que tindrem problemes malgrat que no en sabem la magnitud. Ni és cert que els socialistes estem dient que vivim al millor del mons possibles, ni que tot s’estigui ensorrant i que no ens preocupem pel que està passant. Fruit de la política econòmica portada a terme en aquests darrers anys de govern socialista estem ben preparats per aguantar la sacsejada. Els superàvits pressupostaris han permès rebaixar el Deute públic a nivell envejables en el nostre entorn. Ja els voldrien els francesos, els alemanys, i no cal dir els italians!. La Seguretat Social a constituït un Fons de Reserva considerable per afrontar la situació per si venen anys magres. Els increments d’ajuts per R+D+i en els pressupostos i els forts increments (de més del 10% anual) en formació bruta de capital no immobiliari permeten albirar que estem assentant les bases d’un creixement econòmic més sòlid basat en una indústria moderna i competitiva. El nostre sistema financer és un del més ben preparat i competent del món. Podem, doncs, estar relativament tranquils, la situació no ens agafa desprevinguts ni desemparats.
Si, si, em deien la resta de participant. “Tu parles de la marxa general de l’economia però no vols (no voleu) veure que la gent no arriba a final de mes, que cada vegada anar al mercat és més car, que les hipoteques pugen, que les fàbriques tanquen,...” Ja hi som! Tota la demagògia que és pot fer i més. I més, a les portes d’unes eleccions per esgarrapar vots. Sempre trobarem en qualsevol situació gent o grups concrets que s’ho estan passant malament, i més en comparació amb la mitja. Que aquest a perdut la feina, que aquella és gran amb una pensió de jubilació o no contributiva molt baixa, que l’altra no hi arriba per què s’ha quedat sol/a, que aquell estira més el braç que la màniga.
Però les dades globals el que indiquen és que continuem creixent a més del 3% anual (l’any passat al 3,8%), que la demanda encara que més baixa que fa algun temps, continua sent sòlida, que el preu del petroli està pels núvols i repercuteix, però que l’any passat es van vendre més d’un milió de cotxes. Si, que hi ha gent que té hipoteques, però, quans i de quin import i quan les van fer i en quines condicions. Tothom té elevades hipoteques fetes a l’any 2005 a tipus variable? Ja he explicat algun exemple concret que en termes reals la quota és inferior ara que quan es va començar a pagar. De quants estem parlant per determinar que hi ha un problema general? Si que hi ha gent amb sous baixos, però també és cert que hi ha molta més gent treballant, en concret moltes més dones, que els nivells de desocupats són baixos i els més baixos en dècades, que hem absorbit milers d’immigrants que en general estan ocupats,... No podem pas pensar que estem en una situació dramàtica per bé que coneguem algun cas en concret. També en coneixem de contraris.
“Nosaltres proposem mesures concretes, front a la inactivitat del Govern”. En Pere Macias, participant al debat, torna a exposar les propostes de CiU. Ja les havia escoltat al Congrés a la compareixença d’en Solbes. “Cal posar més diners a les butxaques dels ciutadans i abaixar els impostos a les empreses”. Home! Si el creixement és de més del 3%, i la taxa d’inflació és de més del 4%, qualsevol economista et dirà que les mesures proposades són contraproduents. El que ara s’ha de fer no és ni esverar-se i fer això que es proposa, ni tampoc no prendre cap mesura, sinó mantenir la proposta continguda a la previsió pressupostaria que era prudent en relació als ingressos (de fet, els previstos pel 2008 ja es devien fer al 2007) i les despeses atenen les creixents necessitats socials, i si no hi ha superàvit no cal amoïnar-se massa ja que estem en bona situació d’endeutament públic.
També varem parlar al debat de les propostes d’en Rajoy i els populars en relació a l’ensenyament en castellà, arreu, però pensant en Catalunya, punt a que es va enganxar de seguida la representant del Partit dels Ciutadans. I de la no incorporació de Gallardón a les llistes del PP i de la polseguera que això ha aixecat. Aquests, però, són altres temes.
******************
Llegit al diari:
(El Roto, a El País. 19-01-08)
Mataró, 23 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada