*(article per Capgros.com)
Fa quinze dies escrivia sobre la inflació (aprofito per agrair els comentaris), Es va publicar, com sempre, el diumenge. L’endemà, el dilluns, cauen les borses de mig món en una forta crisi financera. Tothom s’oblida de les noticies econòmiques anteriors i de cap a les noves.
En teoria hi ha recessió quan les variacions del P.I.B. són negatives dos trimestres consecutius seguits. I hi ha desacceleració profunda quant els creixements trimestrals són inferiors al 1%. Les últimes dades conegudes a Espanya indiquen un creixement del P.I.B. del 4% i del 3,8% en el segon i el tercer trimestre del 2007. El quart trimestre el sabrem aviat, a meitat de febrer, però tot indica (el Banc d’Espanya ho acaba d’adelantar) que estarà cap el 3,5%, el que deixarà el creixement anual del 2007 entorn el 3,8%.
Hi ha núvols a l’horitzó (o potser ja a sobre nostre) de l’economia, però cap analista preveu pels propers temps creixements inferiors al 2% (això els més pessimistes). Llavors, perquè aquesta histèria, transmetent als ciutadans/es una percepció de crisi que realment no existeix? Evidentment per la perspectiva electoral i per intentar traslladar a la població un neguit que dilueixi el balanç positiu dels darrers anys en matèria d’ocupació, creixement, estabilitat pressupostaria i sanejament de les finances públiques que ha fer el Govern socialista i que és innegable.
Dues consideracions més. L’economia té un component psicològic de confiança considerable. Les expectatives són molt importants tant pels consumidors (públics i privats) com pels inversors (tant reals com financers). Erosionar, per motius electoralistes, aquestes expectatives sols és indicatiu del baix nivell del debat polític i de la manca de recursos més sòlids per fer-lo.
D’altra banda, cal reconèixer que hi ha un canvi de tendència. Aquesta va anar cap amunt fins el primer trimestre del 2007 i a partir de llavors comença a baixar amb unes perspectives de continuïtat que podran ser més o menys accentuades segons que passi al conjunt de l’economia occidental. En aquesta situació, malgrat que no tindrem confirmacions certes del què passa fins ben entrada la segona part de l’any, no podem pas pensar que no cal fer res en absolut. Però cal anar amb compte amb les mesures a prendre.
No estem en una situació en que calguin mesures de rellançament, com alguns catastrofistes demanen, de reduccions fortes de tipus d’interès i/o d’impostos, ja que estem en un repunt inflacionari que no se’ns pot anar de les mans.
Si que s’ha de fer alguna reflexió sobre els estímuls al consum que comporta la actual pràctica de les entitats financeres. També del efectes mirall i miratge que provoca una creixent desigualtat social (convindria repassar-ne i repensar-ne les dades) que produeix insatisfaccions en amples capes socials. Però aquests són més temes socials i polítics que econòmics malgrat la evident incidència en aquest darrers.
Els resultats definitius de la recaptació fiscal del 2007, que també es sabran en els propers dies, s’intueixen molt bons (un altre indicador per on va anar l’economia l’any passat). S’obre el debat de com aplicar els escreixos. I el problema està en la dificultat de que les mesures que es proposin es consolidin, o en menys ingressos o en més despesa, ja que més endavant ho trobarem. Caldria afinar les mesures fent-les molt selectives per aquells que més ho necessitin.
Mataró, 29 de gener.
Fa quinze dies escrivia sobre la inflació (aprofito per agrair els comentaris), Es va publicar, com sempre, el diumenge. L’endemà, el dilluns, cauen les borses de mig món en una forta crisi financera. Tothom s’oblida de les noticies econòmiques anteriors i de cap a les noves.
En teoria hi ha recessió quan les variacions del P.I.B. són negatives dos trimestres consecutius seguits. I hi ha desacceleració profunda quant els creixements trimestrals són inferiors al 1%. Les últimes dades conegudes a Espanya indiquen un creixement del P.I.B. del 4% i del 3,8% en el segon i el tercer trimestre del 2007. El quart trimestre el sabrem aviat, a meitat de febrer, però tot indica (el Banc d’Espanya ho acaba d’adelantar) que estarà cap el 3,5%, el que deixarà el creixement anual del 2007 entorn el 3,8%.
Hi ha núvols a l’horitzó (o potser ja a sobre nostre) de l’economia, però cap analista preveu pels propers temps creixements inferiors al 2% (això els més pessimistes). Llavors, perquè aquesta histèria, transmetent als ciutadans/es una percepció de crisi que realment no existeix? Evidentment per la perspectiva electoral i per intentar traslladar a la població un neguit que dilueixi el balanç positiu dels darrers anys en matèria d’ocupació, creixement, estabilitat pressupostaria i sanejament de les finances públiques que ha fer el Govern socialista i que és innegable.
Dues consideracions més. L’economia té un component psicològic de confiança considerable. Les expectatives són molt importants tant pels consumidors (públics i privats) com pels inversors (tant reals com financers). Erosionar, per motius electoralistes, aquestes expectatives sols és indicatiu del baix nivell del debat polític i de la manca de recursos més sòlids per fer-lo.
D’altra banda, cal reconèixer que hi ha un canvi de tendència. Aquesta va anar cap amunt fins el primer trimestre del 2007 i a partir de llavors comença a baixar amb unes perspectives de continuïtat que podran ser més o menys accentuades segons que passi al conjunt de l’economia occidental. En aquesta situació, malgrat que no tindrem confirmacions certes del què passa fins ben entrada la segona part de l’any, no podem pas pensar que no cal fer res en absolut. Però cal anar amb compte amb les mesures a prendre.
No estem en una situació en que calguin mesures de rellançament, com alguns catastrofistes demanen, de reduccions fortes de tipus d’interès i/o d’impostos, ja que estem en un repunt inflacionari que no se’ns pot anar de les mans.
Si que s’ha de fer alguna reflexió sobre els estímuls al consum que comporta la actual pràctica de les entitats financeres. També del efectes mirall i miratge que provoca una creixent desigualtat social (convindria repassar-ne i repensar-ne les dades) que produeix insatisfaccions en amples capes socials. Però aquests són més temes socials i polítics que econòmics malgrat la evident incidència en aquest darrers.
Els resultats definitius de la recaptació fiscal del 2007, que també es sabran en els propers dies, s’intueixen molt bons (un altre indicador per on va anar l’economia l’any passat). S’obre el debat de com aplicar els escreixos. I el problema està en la dificultat de que les mesures que es proposin es consolidin, o en menys ingressos o en més despesa, ja que més endavant ho trobarem. Caldria afinar les mesures fent-les molt selectives per aquells que més ho necessitin.
Mataró, 29 de gener.
**************************
Llegit al diari:
NEGRES I BLANQUES --. Estem seguint amb atenció aquests últims dies de traca final que li queden al Tomate. A l'espera del que pugui donar de si aquesta pira funerària, hem anat a l'altre programa de J. J. Vázquez, aquelles mal anomenades Hormigas blancas, que com molt bé va dir a La Vanguardia el meu col.lega Fernando de Felipe: "No són formigues, sinó lladelles". Doncs bé, ahir a la matinada, i per primera vegada en la història d'aquest espai, la persona a triturar va ser present al plató. O sigui, Sara Montiel asseguda amb els seus botxins. El moment més tremendo va ser quan li van preguntar si el seu difunt Pepe Tous era gai. Va contestar: "No. Li agradaven les negres. I jo sempre li deia: amb negres, el que vulguis, però si ho fas amb una blanca, et mato". ¡Déu meu!
Ferran Monegal a El Periódico (31/01/08)
NEGRES I BLANQUES --. Estem seguint amb atenció aquests últims dies de traca final que li queden al Tomate. A l'espera del que pugui donar de si aquesta pira funerària, hem anat a l'altre programa de J. J. Vázquez, aquelles mal anomenades Hormigas blancas, que com molt bé va dir a La Vanguardia el meu col.lega Fernando de Felipe: "No són formigues, sinó lladelles". Doncs bé, ahir a la matinada, i per primera vegada en la història d'aquest espai, la persona a triturar va ser present al plató. O sigui, Sara Montiel asseguda amb els seus botxins. El moment més tremendo va ser quan li van preguntar si el seu difunt Pepe Tous era gai. Va contestar: "No. Li agradaven les negres. I jo sempre li deia: amb negres, el que vulguis, però si ho fas amb una blanca, et mato". ¡Déu meu!
Ferran Monegal a El Periódico (31/01/08)
(Romeu a El País. 31/01/08)
Mataró, 31 de gener.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada