El tren de les Autonomies torna a portar a l’estació Central el comboi d’Aragó. Com abans va portar els de Catalunya, Andalusia, València, Balears. El del País Basc va agafar equivocadament una via morta, i allà s’ha quedat. I s’anuncien properes arribades: Galícia, Canàries,...
Curiosament els conductors dels combois són d’equips diferents però tot ells escollits democràticament pels respectius viatgers, als quals els agrada el viatge. Així, n’hi ha de populars, socialistes, socialistes en coalició amb uns o d’altres. La voluntat de tots és fer camí, anar més enllà. I a l’estació hi ha ara un cap amb voluntat de que així sigui.
La proposta de reforma del Estatut d’Aragó que les seves Corts envien a les espanyoles es va aprovar sense vots en contra, sols amb l’abstenció de la Chunta Aragonesista, posició que va defensar el seu Diputat José Antonio Labordeta. Aquest posicionament va ser contestar pel President Marcel·lí Iglesias explicant que els amples acords – hi ha quatre grups polítics al darrera – tenen les seves servituds, però dient també que en els tràmits que ara comencen espera poder acostar posicions.
Reflexionar sobre les singularitats geogràfiques de l’Aragó (la barrera pirinenca, el riu Ebre que el travessa, els seus espais desèrtics,...) i sobre la distribució dels assentaments poblacionals (la capital, Saragossa, que concentra gran part dels seus habitants, les amples zones despoblades,...) i les seves bases econòmiques, porta a pensar que un bon autogovern és la millor forma d’afrontar aquestes particularitats.
Aquesta proposta de reforma estatutària recull, com les altres propostes ja considerades, nous sostres competencials i noves capacitats d’autogovern. La pregunta que ve ràpidament al cap és: Perquè, doncs, va haver-hi tant d’enrenou amb l’Estatut de Catalunya? Si resulta que en d’altres propostes avalades pels mateixos que l'han blasmat, i encara el blasmen, diuen el mateix que el nostre!!
Dues explicacions se m'ocorren. Primer, l’equivocada propaganda promocional que es va fer des de Catalunya obviant les característiques del “mercat” al que ens adreçàvem. No em cansaré de repetir que un Estatut (el nostre també) és una llei espanyola, i alguns se’ls va oblidar o van voler ignorar-ho. Els sorolls de les fanfàrries amb barretina va excitar innecessàriament els recels del que tenien que considerar la reforma.
La segona, el dur pols que hi ha entre dues concepcions d’Espanya: La unitària i la plural (que no necessàriament han de correspondre exactament a les dos grans partits espanyols) Un cop fet evident que la representació de la majoria de la ciutadania optava per l’Espanya plural, ningú –amb possibilitats de fer-ho i amb independència del seu posicionaments inicials- vol quedar-se enrera. Això comporta problemes pels “nacionalistes” ja que difícilment podran mantenir-se particularitats i diferències entre els homes i dones de les terres d’Espanya.
Aragó es defineix, com no, i qui li pot retreure, com a nacionalitat històrica.
El fet de tenir la jove de la Franja, mig aragonesa, mig catalana, junt amb el càlid reconeixement que em va fer el President Marcel·lí Iglesias, vell conegut i també de la Franja, quan el vaig felicitar em fa veure amb especial simpatia aquesta reforma.
Madrid, 5 d’octubre.
Curiosament els conductors dels combois són d’equips diferents però tot ells escollits democràticament pels respectius viatgers, als quals els agrada el viatge. Així, n’hi ha de populars, socialistes, socialistes en coalició amb uns o d’altres. La voluntat de tots és fer camí, anar més enllà. I a l’estació hi ha ara un cap amb voluntat de que així sigui.
La proposta de reforma del Estatut d’Aragó que les seves Corts envien a les espanyoles es va aprovar sense vots en contra, sols amb l’abstenció de la Chunta Aragonesista, posició que va defensar el seu Diputat José Antonio Labordeta. Aquest posicionament va ser contestar pel President Marcel·lí Iglesias explicant que els amples acords – hi ha quatre grups polítics al darrera – tenen les seves servituds, però dient també que en els tràmits que ara comencen espera poder acostar posicions.
Reflexionar sobre les singularitats geogràfiques de l’Aragó (la barrera pirinenca, el riu Ebre que el travessa, els seus espais desèrtics,...) i sobre la distribució dels assentaments poblacionals (la capital, Saragossa, que concentra gran part dels seus habitants, les amples zones despoblades,...) i les seves bases econòmiques, porta a pensar que un bon autogovern és la millor forma d’afrontar aquestes particularitats.
Aquesta proposta de reforma estatutària recull, com les altres propostes ja considerades, nous sostres competencials i noves capacitats d’autogovern. La pregunta que ve ràpidament al cap és: Perquè, doncs, va haver-hi tant d’enrenou amb l’Estatut de Catalunya? Si resulta que en d’altres propostes avalades pels mateixos que l'han blasmat, i encara el blasmen, diuen el mateix que el nostre!!
Dues explicacions se m'ocorren. Primer, l’equivocada propaganda promocional que es va fer des de Catalunya obviant les característiques del “mercat” al que ens adreçàvem. No em cansaré de repetir que un Estatut (el nostre també) és una llei espanyola, i alguns se’ls va oblidar o van voler ignorar-ho. Els sorolls de les fanfàrries amb barretina va excitar innecessàriament els recels del que tenien que considerar la reforma.
La segona, el dur pols que hi ha entre dues concepcions d’Espanya: La unitària i la plural (que no necessàriament han de correspondre exactament a les dos grans partits espanyols) Un cop fet evident que la representació de la majoria de la ciutadania optava per l’Espanya plural, ningú –amb possibilitats de fer-ho i amb independència del seu posicionaments inicials- vol quedar-se enrera. Això comporta problemes pels “nacionalistes” ja que difícilment podran mantenir-se particularitats i diferències entre els homes i dones de les terres d’Espanya.
Aragó es defineix, com no, i qui li pot retreure, com a nacionalitat històrica.
El fet de tenir la jove de la Franja, mig aragonesa, mig catalana, junt amb el càlid reconeixement que em va fer el President Marcel·lí Iglesias, vell conegut i també de la Franja, quan el vaig felicitar em fa veure amb especial simpatia aquesta reforma.
Madrid, 5 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada