M'identifico.

(de Forges, a El Páís)

Mataró, 23 de desembre.

L'Ernest Benito i l'Andreu Nin. Nadala.

Una de les coses bones que em va comportar el canvi de responsabilitats polítiques, ara ja farà quatre anys, va ser l’obertura a nous àmbits temàtics i territorials. Això m’ha permès enriquir-me amb el coneixement i l’amistat de moltes persones que provenien d’altres espais i amb d’altres centres d’interès.

Una d’aquestes persones és l’Ernest Benito. Company de grup, vendrellenc, si fa no fa de la meva mateixa generació, docent, també amb antecedents municipalistes. Ara, que no repeteix de Diputat per culpa de les cròniques batalles orgàniques tarragonines, ens ha ofert un bon obsequi a tall de comiat. Fa temps que venia treballant en el recull d’un aspecte desconegut o poc estudiat d’un vendrellenc il·lustre: l’Andreu Nin.

I n’ha reeixit a publicar un llibre amb els seus escrits periodístics de joventut. (Ed. Llibres de matrícula. Calafell-2007).

Ja he explicat la tirada sentimental que tinc pel P.O.U.M. i la seva historia ja que amb ella rememoro la figura del meu pare que en va ser membre. També en la construcció del Partit dels Socialistes de Catalunya hi ha aportacions de l’evolució a la postguerra civil d’aquesta construcció política, alguns membres del qual provinents del M.S.C. vaig arribar a conèixer als anys setanta i que mica en mica ens van deixant. Recordo amb especial “carinyo” a en Pep Jai (Josep Vidal). Recordes, Josep Rius? Gràcies.

L’Ernest ens ha regalat el llibre amb una curta dedicatoria i ens l’ha tramés amb la seva nadala aprofitant les dates ens que ens trobem. La nadala juga externament amb la lletra N, però el millor és que a dins amb el tradicional “Bones Festes” reprodueix un article de l’Andreu Nin titulat “Nadalenca” que va publicar el 24 de desembre de 1909 (és a dir, aviat farà 100 anys) quan sols tenia 15 anys!!

Transcric un tros de l’article:

“I, per una no menys inexplicable paradoxa, els que no es vanten d’anomenar-se cristians, els que ells qualifiquen d’incrèduls, impius, han de recordar-los que, avui fa segles, un dels més grans homes dictà al “ramat de llops” que el venia a pacificar, la màxima “Estimeu-vos uns als altres”. “

Víctor Alba, un altra poumiste ja traspassat, va ser a temps de fer-li a l’Ernest una presentació pel llibre i parla de la Catalunya en que Nin va començar a escriure.

“Era una Catalunya plena de viles, cadascuna de les quals era un petit món. Vull dir que hi havia de tot: penyes, ateneus, periòdics, partits i sindicats, cooperatives, discussions, casinos dels rics i cafès dels pobres.”

On hi havia gent que : “...pensaven, escrivien, discutien, tractaven de trobar un camí, d’orientar-se entre les idees i les ideologies i entre fets i fantasies.”

“És un passat que potser a molts els sembla llunyà i a molts d’altres ininmaginable,...”

Gràcies Ernest, per ajudar-nos a tornar a trobar la nostra vera història.


Mataró, 21 de desembre.

Hivern.

Ara ve Nadal, matarem el gall...

Mataró, 21 de desembre.

Atenció: s'acosta el Nadal!

Des de la Comissió de Seguretat Vial hauríem d’haver proposat una nova senyal de trànsit.

Alguns i algunes ja estan a punt de ser embolicats i embolicades altre cop.

Però el més genial, com sempre: Kukuxumusu.

Mataró, 21 de desembre.

P’08. Aprovats!!

(a ADN)

Mataró, 21 de desembre.

Darrera intervenció de la legislatura.

Per circumstàncies personals la portaveu del GPS de Comerç i Turisme no pot assistir a la compareixença del Secretari d’Estat de Turisme i Comerç a la Comissió d’Indústria per fer balanç de la seva actuació durant aquest període legislatiu que ara s’acaba. Em demanen que en atenció a les meves anteriors responsabilitats en aquesta matèria les reprengui i porti la veu del GPS en aquesta sessió. Vet aquí fent, doncs, la meva darrera intervenció a la Cambra de Diputats abans de plegar per Nadal i cloure’s la legislatura.

La intervenció del secretari d’Estat, Pedro Mejía, no aporta gaires novetats respecte al que s’ha explicat i debatut a la Comissió del tema de les relacions exteriors de l’economia espanyola.

El manteniment del dèficit estructural de la balança comercial. La pèrdua de rellevància d’aquest fet des de la nostra integració a la Unió Monetària Europea. Els instruments posats en marxa pel Govern, no sols per corregir la situació, sinó per situar la nostra economia en la globalització: nous mercats; més valor afegit als productes; manteniment del liderat en turisme; inversions de capital de i cap al nostre país; creixement de les remeses dels emigrants establerts aquí; revisió del instruments de les Administracions a l’exterior;...

Dos convenciments que ja no són discutits. Els canvis en l’economia mundial: la internacionalització accentuada i irreversible. I la necessitat d’avaluar els resultats de les polítiques que s’adopten a mig i llarg termini.

Com ja és habitual en aquest darrers mesos de la legislatura molt pocs diputats assistents i sols quatre grups en el debat (socialista, popular, de CiU i del PNV) Les posicions de tots ells tampoc són cap sorpresa. No diuen, diem, res de nou respecte al que hem dit al llarg del quatre anys.

Front a les visions crítiques, fins i tot catastrofistes, de l’oposició les dades de la marxa de l’economia espanyola són inqüestionables: creixement, ocupació, endeutament públic, inversió privada,... N’hem parlat a l’abast.

Algunes dades més: l’any passat, el 2006, Espanya va ser el tercer inversor al món darrera els EUA i França. Rellevant, no? I també, Espanya va ser el novè país del món en rebre inversions estrangeres. Aquestes dues dades indiquen el nivell i la internacionalització de la nostra economia. Podem afegir que ja es comencen a veure resultats del PIDM,s, o el manteniment de la nostra posició en el mercat del turisme (Pla 2020), en l’any de celebració dels 25 anys del ICEX.

Cal, però, no baixar la tensió per estar als mercats mundials ja que la dinàmica és molt forta i qualsevol dubte o complaença comporta inexorablement retrocessos.

Em crida l’atenció la correlació entre l’evolució de les aportacions de la demanda nacional (interna) i la demanda externa (saldo de la balança comercial) a la formació del PIB espanyol que reflexa el quadre següent:

Quadre: La pinça de la demanda. Font: INE

Els portaveus dels grups presents clouen les seves intervencions, jo també ho faig, felicitant-se pels treballs efectuats per aquesta Comissió i pel to dels debats. Hem fet més de 60 sessions en aquest període, clar que toquem molts temes: indústria, noves tecnologies i societat de la informació, energia, comerç, turisme,... La contraposició de les posicions no ha estat obstacle per la correcció en la seva exposició i per establir entre nosaltres una relació, no d’amistat, però si de respecte i reconeixement mutu. Agraïm també a la Presidència i a la Mesa la conducció dels treballs i debats.

Et voilà! Crec que hem assistit i debatut una etapa de l’economia espanyola en la que hem assumit tots plegats la seva nova situació en l’economia mundial de la que ja no podrem sostreure’ns i que, malgrat “agoreres” prediccions i tòpiques i superades visions, Espanya s’ha situat en posicions capdavanteres socials i econòmiques en el món d’avui.

Madrid, 19 de desembre.

Més fred.

Torna a fer uns dies de força fred i encara no ha arribar l’hivern. Els “micos” estan així.

Madrid, 19 de desembre.

La inflació.

La inflació està experimentant un creixement notable en el mesos d’aquesta tardor.

Cal, però, veure els quadres següents per intentar comprendre millor el que passa.

Quadre 1. Evolució mensual de la taxa de creixement anual del IPC i de la inflació subjacent*. Font: INE.

*Inflació subjacent: Valor de l'IPC deduint l'increment dels preus energètics i dels aliments frescos no elaborats. La inflació subjacent es considera el nucli estructural de la inflació i marca la tendència de la mateixa a mitjà termini .

Alguns comentaris:
1. Tornem als nivells de gener del 2006, és a dir, no estem en una situació gaire novedosa.
2. El punt més baix de l’evolució va ser just al final de l’estiu després d’una contínua davallada.
3. La inflació subjacent és força estable.
4. L’evolució dels components volàtils té la seva lògica influència en la tendència de fons (costos de transport per ex.)

Quadre 2. Comparació de les evolucions de la inflació espanyola amb la del conjunt de la euro-zona. Font: INE.

Comentaris:
1.Les corbes evolucionen en paral·lel, essent la nostra més elevada.
2.Quan augmenta, augmentem més i quan es redueix també reduïm més la diferència.
3. Consegüentment, el diferencial entre les dues es manté força constant.
4. Per tant, s’evidencia l’influencia de components externs sobre els mercats europeus.
5. Les variacions externes aniran produint escalons de pujada i baixada segons la seva evolució.

Madrid, 18 de desembre.

Avui hem canviar Espriu per Pere Quart.

Massa vegades davant el panorama que es desenvolupa als nostres ulls en han vingut al cap els versos del “Assaig del càntic en el temple” de Salvador Espriu. El pessimisme de la raó i l’estima dolorida per la nostra comunitat.

Avui, a l’escenari de la proclamació de la Carme Chacón el lema era “La Catalunya optimista”. L’optimisme de la voluntat i l’estima confiada en les nostres possibilitats col·lectives.

I aquí, els versos que Pere Quart va dedicar, conyón com era, “al sempre admirat Salvador Espriu; si cal, amb disculpes”, “Assaig de plagi a la taverna” i que acaben així:

I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva –i nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

(amb la Carme fent campanya al Mercat de Tordera a les eleccions del 2004)

Mataró, 16 de desembre.

Sobre la "cosmovisió".

Llegeixo amb atenció el que escriu J.B.Culla. Al seu article “Capitán Fosforito” (El País, 14/12/07, ed. Catalunya) comenta la polèmica suscitada arran de les declaracions del company Joan Ferran. S’atura en la qüestió de fons: la “cosmovisió” de les emissores de la Generalitat, i posa dues objeccions: la primera què vol dir ser nacional sense ser nacionalista, tema escabrós pel PSC, i la segona que la cosmovisió neutra no existeix en els mitjans de comunicació, en el cas català sols pot ser regional o nacional.

Vet aquí que coincideixo amb les seves dues objeccions, que conformen la meva opinió i que , també “voilà tout”, porten a la meva proposta.

Els socialistes catalans sempre ens hem manifestat federalistes dins d’Espanya i aquesta federalista dins d’Europa. D’altres opcions polítiques, legítimament, s’han manifestat unitaries o separatistes en major o menor grau. Els socialistes catalans volem ser espanyols federals (Ep!!! Ja ho has dit!! Espanyols!! Sou espanyolistes!! Doncs sí, sense embuts ni vergonyes, espanyolistes federals) i volem també que els espanyols siguin europeus federals. Ja sé que els vents actuals que bufen tant a Espanya com a Europa no ens són gaire favorables, aquesta és la nostra debilitat. La renacionalització de la política és palesa en aquests temps de pors i incerteses. Aquesta posició no ens fa, doncs, nacionalistes tal com s’entén aquí i allà i caldria d’una vegada per totes desfer tota l’ambigüitat existent sobre la qüestió (interessada i/o subreptícia).

Estic també d’acord amb la impossible neutralitat dels mitjans de comunicació. La seva història, els seus components (propietaris, editors, anunciants, periodistes,....), la visió del món que té cadascú ho impossibilita. Llavors, com pot ser que els mitjans públics siguin realment de tothom? Suposo que en les democràcies madures no és tan difícil (i tots pensem amb la BBC) però en sistemes més tendres que tot just fa poc que han assolit la llibertat és més complicat.

Què fem doncs? Que ho intentin (donant resposta a tothom). Que sigui la visió de la majoria (i els drets de les minories?). Que no n’hi hagi de mitjans públics (va ser la meva pràctica concreta). No ho sé, certament, per això llençava l’altra dia una pregunta. Però el que no trobo de rebut és que amaguem l’ou amb tota una xerrameca de la pretesa neutralitat i objectivitat o de la necessària discriminació positiva per la “reconstrucció nacional” del país. Oi que no demanem pas per exemple a “La Vanguardia” que sigui d’esquerres, o a “El País” que sigui de dretes?

I aquestes reflexions s’ha d’aplicar evidentment a tots, tots, els mitjans de comunicació públics. Llavors el debat és: És possible un servei públic en el camp de la informació amb aquestes dades de partida? Segurament molta gent dirà que si, però convindreu amb mi que és molt difícil.

Mataró, 15 de desembre.

Pel dret a decidir.

Baixo de l’avió després del meu període setmanal aclaparat per la premsa “local” (local de Madrid) i poso, anat cap a casa, la ràdio “nacional” (nacional de Catalunya). Noticia destacada i curiosa a l’informatiu de les comarques barcelonines (sic) encara que no novedosa: Moguda cívica i institucional per aconseguir el reconeixement d’una vegueria pel Gran Penedès. “Ara l’àmbit de planificació. Demà la vegueria pròpia”

Bé, se’n parla i des de fa temps de l’establiment de vegueries (a afegir a la ja complexa organització administrativa de Catalunya). De fet l’Estatut recull la figura:

ARTICLE 90. LA VEGUERIA
1. La vegueria és l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l’organització territorial dels seus serveis.
La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d’autonomia per a la gestió dels seus interessos.

Però que jo sàpiga no hi ha encara cap proposta oficial sobre la taula. S’està estudiant, ja que s’ha de desenvolupar el que diu l’Estatut:

Article 91.

4. La creació, la modificació i la supressió, i també el desplegament del règim jurídic de les vegueries, són regulats per llei del Parlament. L’alteració dels límits provincials, si s’escau, s’ha de portar a terme d’acord amb el que estableix l’article 141.1 de la Constitució.

Fins ara, la única divisió normativitzada d’aquest tema està continguda al Pla territorial general de Catalunya que defineix els àmbits de planificació. D’aquí la proposta d’establir el Gran Penedès com a àmbit de planificació.

A Wiquipèdia ja hi ha una entrada sobre el Gran Penedès. Curiosa l’explicació de com es va avortar la seva possibilitat l’any 1938. No sé, cap explicació de la divisió comarcal de Pau Vila al temps de la República. Tot és culpa de l’Estat i del franquisme. El perill de la falta de rigor a Wiquipèdia.

D’aquest article salto a la web pròpia del impulsors del tema. Molta unanimitat institucional. Molta participació de la nostra extensa i heterogènia societat civil. Molta voluntat de ser. Però, més enllà de velles històries, poca explicació de quina administració s’ha de bastir per servir als ciutadans/es.

El manifest del 2005 comença així:

Els sotasignants manifestem públicament davant del poble català, del Govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya, la nostra ferma voluntat de constituir una vegueria pròpia que abasti les comarques de l’Anoia, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, en el marc de la nova divisió territorial del nostre país.

Considerem que cal aprofitar l’oportunitat històrica, única i irrepetible que se’ns presenta, per a debatre i decidir sobre el nostre futur comunitari i el nostre encaix dins l’organització territorial de Catalunya. És l’hora de fer realitat les nostres demandes d’unitat i d’autonomia.

Més endavant descriu les avantatges que comportaria:

La recuperació d’una vegueria pròpia comportaria avantatges molt importants:

· Refermaria la nostra capacitat de decisió a l’hora de definir les grans línies estratègiques del nostre territori, que, per la situació geogràfica que té, pateix les pressions metropolitanes.

· Permetria gestionar millor els serveis públics i les infraestructures, així com l’ús dels recursos públics en general, en apropar la gestió a la ciutadania.

· Ens donaria força i sobirania a l’hora de participar en les decisions de futur del país, en poder disposar d’una veu pròpia i deixaríem de ser un mer receptacle de decisions preses en instàncies foranes.

· Reforçaria els llaços socials i culturals que han anat forjant la nostra identitat, contribuint a una millor qualitat de vida.

(Els ressaltats són meus)

No sé, tot això és una música bastant estesa i que em (ens) sona força.

Hi ha molts precedents de propostes d’aquesta mena en els moments que s’estableix una nova organització territorial a qualsevol nivell. Quan es va fer el mapa de les CCAA a Espanya va sortir La Rioja o Cantabria, i no va sortir Lleó , per exemple. Quan es va fer les comarques a Catalunya va sortir el Pla de l’Estany o l’Alta Ribagorça, i no va sortir el Moianès o el Lluçanès per exemple. Quant qualsevol municipi gran fa una delimitació de barris o de districtes sempre hi ha problemes, greuges i queixes. Ara, una hipotètica creació de vegueries aflora novament aquesta mena de sentiments de pertinença.

Massa història. Massa passat i poc futur! No hem superat, pel que es veu, la divisió del segle XIX entre carlins i liberals.

Mataró, 13 de desembre.

Dedicat.

Mataró, 15 de desembre.

Madonna della Strada.

Temps de balanç. S’acaba la legislatura i a la Comissió de Seguretat Vial compareix l’amic Pere Navarro, Director General de Trànsit, per repassar l’actuació feta en la seves competències en els darrers quatre anys.

A partir de la creació del Observatori Nacional de la Seguretat Vial creat per R.D. 1599/2004 de 2 de juliol, centre de referència per dades i investigació, indicatiu del de pressa que es va posar mans a l’obra, repassa les mesures bàsiques empreses:

-Campanyes informatives de vigilància i control del alcohol en la conducció.
-Campanyes sobre l’ús dels cinturons de seguretat.
-Consideració de les distraccions en la conducció (telèfons mòbil, fumar, navegadors,...)
-Controls i reducció de la velocitat. Resultats de les actuacions.
-Implantació del permís per punts. Tema rellevant d’aquesta legislatura.
-Utilització del Codi Penal després d’esgotar la via administrativa recentment aprovat.
-Introducció de la seguretat vial a l’assignatura d’ educació per a la ciutadania.
-Millora de les infraestructures, amb especial esment a les barreres segures pels motoristes.

Especial apartat d’un Pla de Motos. El seu ús augmentarà. Risc de mortalitat per cilindrades. El parc de motos ha crescut entre 2003 i 2006 en un 35% (el de cotxes, un 10%).

Acaba exposant el molt que queda per fer. Sobre accés a la conducció; sobre formació; sobre infraestructures (especialment als guardarrails i als punts de risc); millores als vehicles; equips de control i millores de senyalització; campanyes de conscienciació, vigilància i control. Exposa fins a 19 punts de properes actuacions necessàries.

Acaba manifestant la seva satisfacció pel bon treball fet amb la Comissió on hi ha hagut una ample entesa. “Hemos caminado juntos y los ciudadanos nos han seguido”.

Penso, al acabar, que sempre calen noves mesures i actuacions atenent noves condicions i circumstàncies. Sobre tot no baixar la guàrdia per millorar la seguretat vial.

I per últim encomanar-nos a la Mare de Déu de la carretera.

Madonna della Strada.
Roma. Església del Gesú.
Fresc. Inici del s.XIV

Mataró, 13 de desembre.

Reaccions/Precisions.

Dec haver trepitjat un ull de poll. No hi ha res com fer algun comentari iconoclasta per aixecar enceses reaccions. Mai una entrada d’aquest blog havia provocat tants comentaris ni interès mediàtic com el que vaig dedicar a la CCRTV. Em recorda la reacció que vaig provocar ja fa temps al titllar de “carlinada”una determinada actuació governamental. He de dir que he conegut coses curioses que no sabia (que vaig estar en determinades travesses. Si, per això estava en aquells temps!) i interpretacions exactament contraries al que volia dir (la causa de la determinant del mercat) suposo que perquè no hem vaig saber explicar prou bé.

Vull fer, però, algunes precisions.

1. Malgrat la meva condició de militant socialista les opinions que expresso en el meu blog son completament personals i no tenen perquè reflectir posicions orgàniques i públiques del meu partit, el PSC. (Lamento Carme, l’embolic en que et vas trobar ahir per culpa meva) N’hi ha prou mostres d’aquesta afirmació en el propi blog. Crec que el blog és una eina d’expressió que permet vesar públicament (encara que de circulació més informal que els mitjans de comunicació, que evidentment no poden ni ho han de fer) pensaments, reflexions i opinions sense cap voluntat d’assentar càtedra, fins i tot en el convenciment de que la seva exposició pot comportar respostes que les modifiquin. Per mi és més un mitjà personal que al ser públic esdevé més un mitjà d’expressió.

2. Respecte al tema que ens ocupa (la CCRTV). Continuo pensant que una cosa és el que hauria de ser i una altra és el que és. Però aquesta meva opinió no és res més que això: meva i opinió. Ni pretenc que sigui compartida, ja que comprenc la pluralitat de tota col·lectivitat, ni pretenc que sigui cap dogma ni teoria ja sols és fruit de percepcions subjectives. Partint d’aquest fet, agreixo tots els comentaris que s’hi ha fet (i els que es faran) encara que lamento el to d’alguns ja que penso que el debat s’ha de fer amb respecte.

3. La conclusió final de l’entrada en qüestió està formulada en forma d’interrogació i no d’afirmació. És a dir, a partir d’un anàlisi -que pot estar equivocat- obro la porta a una nova reflexió en clau irònica. Vaja!, així esperava que s’entengués, encara que tal com està el pati entenc que hi ha poc sentit del humor. Som tant seriosos, i tot és tant transcendent... Noi, és que ens hi va el SER i el ESSER!!

4. I precisament la reflexió que pretenc està en base del debat democràtic de com ha de ser un servei públic d’informació. És arribant a una hipotètica conclusió de la seva impossibilitat és quant proposo l’abandonament del servei públic ja que crec que no es poden (no s’han de) sufragar amb diners públics (del comú) actuacions fraccionals. Aquest debat el considero summament important ja que també opino que en les nostres col·lectivitats democràtiques hi ha persones i grups que monopolitzen i segresten parcel·les col·lectives amb interessos personals i/o gremials pròpis. Evidentment aquests grups reaccionen ensenyant dents i urpes davant la possibilitat de perdre les seves privilegiades posicions. Debat important, aquest, en el món d’avui.

5. I no os hi molesteu massa, que haureu d’anar a cal apotecari a cuidar-vos la nafra d’estómac.

Mataró, 13 de gener.

Santa Llúcia.

Perquè avui és Santa Llúcia

dia del any gloriós,

pels vols de la Plaça Nova

rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira,

amiga anem-hi de jorn,

que una mica de muntanya

alegri nostra tristor.

Comprarem grapats da molça

i una enramada d'arboç,

i una blanca molinera

i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia

dins el nostre menjador

i abans de seure a la taula

ens ho mirarem tots dos

que una mica de muntanya

ens faci'l menjar més dolç.

Perquè avui es Santa Llúcia

dia del any gloriós

tals paraules m'acudien

quan he vist la meva amor.

(Josep Mª de Sagarra)

Que Santa Llúcia ens conservi la vista!!

Mataró, 13 de desembre.

P'08. Les darreres vicissituds.

En el seu pas pel Senat el P’08 ha sofert (?) un entrebanc. Ha triomfat un veto promogut per CiU a la secció 27 (Ministeri d’Habitatge) amb els vots dels senadors del PP, d’ERC, de CC i algun altre.

Pel procediment reglamentari establert ara els pressupostos tornaran al Congrés igual com van sortir a finals de novembre sense cap esmena que podien haver incorporat els senadors/es. I al Congrés sols s’haurà de votar, això si per majoria absoluta, si s’aixeca el veto i surten definitivament els pressupostos. Sembla, per manifestacions que ja han efectuat els grups, que no hi haurà dificultat en aconseguir-ho.

Llavors, si això fins i tot afavoreix al Govern ja que li fa el darrer tràmit més fàcil, perquè CiU i els que s’hi ha sumat, ha proposat aquest veto? Per marcar diferències ja que s’acosten eleccions? Per fer un càstig al Govern amb uns quants titulars als medis de comunicació dels que demà ja no se’n recordarà ningú, però que hauran deixat pòsit? Per castigar la titular del Ministeri en clau electoral? Per cansament del final de la legislatura i ganes d’acabar aviat? Per –com alguns han insinuat- problemes i baralles internes dins de la coalició de CiU? Certament, a vegades no entenc les tàctiques parlamentaries.

Pel cantó d’ERC: clar que ja estan molt distanciats del Govern; que també van presentar una esmena a la totalitat al començament de la tramitació; que no van rascar res en tot el procés posterior; que també tenen ganes de castigar al Govern socialista. Però, i com deixen l’Entesa, el grup del Senat, del que formen part a semblança del tres (très?) partit que governa la Generalitat?

I tot, i tots, per res. Gestos i paraules sense cap efectivitat de cara als ciutadans/es. Sols per consum intern. Tot això ajuda a que ens entenguin i comprenguin millor la nostra feina?

La setmana que ve, el dia 20, la resolució final d’aquest llarg procés. Tres mesos.

Madrid, 11 de desembre.

Privatitzar la CCRTV.

Molts companys en privat, i ara ja alguns en públic, qüestionen la línia informativa de les emissores de la Corporació catalana de ràdio i televisió. Creuen que és anti- governamental. Jo crec que més que això és que sols respon a la visió “nacionalista”. Quina gran contradicció de i entre el tri partit (o sigui, tres partits o partit en tres)!! Llavors, no és que sigui anti-governamental, és sols d’una part del govern ( i també sols d’una part dels de fora del govern) amb el consegüent neguit de l’altra part que no se sent representada.

Em sembla que, malgrat tot, té lògica que sigui així, no crec pas que pugui ser d’altra manera. Per motius històrics: la seva creació i desenvolupament. És una criatura pujoliana. Per motius personals: els seus professionals i la seva forma de pensar. Formen part del pensament abassegadorament dominant a la societat oficial (que no real) catalana. Però sobre tot crec que és per motius de mercat.

Veureu. Per exemple, TV3 no és l’emissora líder a Catalunya. La líder és Tele5 (això fa mal, oi?)!! TV3 viu, a més del pressupost públic, de la publicitat que posen els anunciants. I aquests, més enllà del que pensen, volen resultats en la demanda dels seus productes. Per tant, TV3 ha de lluitar per aconseguir la màxima quota d’audiència, possible. Sobre tot això, possible. I la realitat de la societat catalana és la que és. Els “almogàvers” existeixen, i oblidar-ho o no tenir-ho present, i obrir-se a d’altres sectors socials és entrar en concurrència amb altres agents que lluiten per l’audiència. Seria, a més, anar a enfrontar-se amb la realitat lingüística i ideològica catalana que el món “nacionalista” s’entesta en amagar fent veure que no existeix (Els famosos 10 milions de catalano parlants, per ex. ). Els mitjans privats escrits bé prou que ho saben i no gosen pas ficar-se en aquest perillós terreny. La història de l’Avui és paradigmàtica, sense oblidar la premsa esportiva.

En aquest panorama és també lògic que els que no som nacionalistes ens desagradi la línia informativa i ideològica del centres de la CCRTV. No tenim altra sortida que comprendre-la, decodificar-la, o senzillament ignorar-la. En tot mercat, i el de la informació també n’és de mercat, la demanda pot ignorar, o rebutjar, la oferta existent si aquesta no li agrada. El mercat és lliure (diuen).

Però aquí hi ha el problema. Resulta que la CCRTV és un instrument (?) públic. La gran contradicció és l’existència d’una única línia determinada de pensament en una societat complexa i diversa. És evident que pensar en uns mitjans públics plurals, més enllà del nacionalisme, a casa nostra avui és un desideràtum impossible. Ens podem imaginar els esgarips i estripades que hi hauria entre els grups nacionalistes si es qüestionés l’actual línia que els és favorable. Queda l’opció d’ignorar-los si hi estem en desacord. El mercat, en fi.

Encara que llavors, si hem de pensar en termes de mercat, perquè no privatitzem la CCRTV?.

Roma, 4 de desembre.

Roma, altra volta.

El grup d’amistat parlamentaria amb Itàlia em convida novament a participar en una de les seves reunions, la XIII à. La possibilitat d’anar a Roma no s’ha de rebutjar mai. Com que la trobada és el dilluns i el dimarts, volem el dissabte a Florència, intentant aprofitar 24 hores allà.

Entrem a la Galleria degli Uffizi ja de fosc, mitja hora abans de tancar. Sols tenim temps de veure, cuita corrent, algunes de les obres mestres exposades. Giotto, Botticelli (com no!), della Francesca, Rafael, Miquel Angel, Tiziano, Caravaggio,...

Passejar per aquella ciutat a qualsevol hora és un goig. L’endemà em torna a meravellar l’interior de la cúpula del baptisteri del Duomo. Amb el temps just, anem a rendir els honors a la tomba de Maquiavel a l’església de la Santa Croce, on entre d’altres, també hi ha les tombes de Miquel Àngel i de Galileo Galilei. Tot una concentració d’història!!

A la tarda trasllat a Roma amb l’Eurostar en poc més d’una hora de trajecte. Hotel a tocar del Panteon. Vint segles dempeus en mig d’un barri controlat per esglésies jesuítiques de la Contrarreforma.

En dilluns a Montecitorio, seu de la Camera dei Deputati, obre la sessió el President Betinotti (de Refundació Comunista), donant-nos la benvinguda. Primer tema de debat: els treballs legislatius sobre el tema de violència contra les dones. Entenc que els italians ho tenen més ”pelut” que nosaltres, al menys pel que fa a les xifres i a comportaments socials. Debat sobre el paper dels mitjans de comunicació i de les conseqüències jurídiques de la consideració diferenciada d’aquests delictes.

Després de dinar a la mateixa Cambra exposicions sobre el paper i les perspectives del sistema bicameral. El relator italià (de la Lega Norte) ens presenta el tema d’una forma semblant al debat que tenim a Espanya sobre el Senat en tant que Cambra territorial i acaba amb una deriva cap el sistema electoral, tema que allà està sobre la taula altra vegada. Els ponents espanyols exposen la imperfecció, o asimetria, del nostre sistema a favor del Congrés.

El tercer tema de la reunió és força tècnic, ens afecta als dos països i personalment no hi entenc gens: la reforma comunitària del subsector agrícola del vi. Acord de posicions i cap debat. El tema és molt àrid i ja portem forces hores de sessió.

El quart tema, ja dimarts, és sobre la cooperació parlamentaria als països mediterranis, la crisi del Orient Mitjà i el paper de la Unió Europea. Sempre he tingut prevenció en aquests debats (no sóc gens expert en temes internacionals) ja que dubto de la seva eficàcia. Reunions, discursos, propostes, però pocs resultats. Encara que si es van repetint per alguna cosa deuen servir. Moltes referències al procés de Barcelona de l’any 95.

La trobada inter- parlamentaria es clou amb una ràpida visita i explicació de la Cambra i amb una reunió amb la Comissió d’Assumptes Exteriors, just un dia abans de la trobada governamental entre Zapatero i Prodi a Nàpols.

Tant ahir com avui a la porta del Palau de Montecitorio hi ha manifestacions de protesta. Ja ho tenen ben organitzat: la distància a l’entrada; la barana per col·locar les pancartes; les banderes i els símbols dels manifestants; la discreta protecció policial; el soroll que arriba a les sales de reunió;...Avui són els vigilants de seguretat privats, ahir els administratius del sistema escolar. Els d’avui, més sorollosos.

Sopar a la residència del ambaixador espanyol, al Gianícolo, amb una vista espectacular sobre la ciutat, i visita ja closa la trobada a l’ambaixada d’Espanya al Vaticà, on el vell col·lega i company Paco Vázquez ens fa els honors i ens ensenya la més vella ambaixada del món en un palau romà del segle XVII, ple d’art i d’història, que ha aconseguit que Amancio Ortega (Zara) li pagués la seva restauració i Endesa la il·luminació .

Roma, 4 de desembre.

Adriana.

Lucas Cranach, el vell
Malenconia


Benvinguda
(Però sempre seràs la segona Josep Mas de la família)

Mataró, 4 de desembre.

Postals: Calendari. Desembre.

Menjars tradicionals.

Mataró, 1 de desembre.