15-J-77. Ara fa trenta anys.

La societat espanyola té poc a veure amb la que va tornar a votar ara fa trenta anys recuperant així la democràcia. Ni la política, ni l’economia, ni els valors de les persones i els col·lectius s’assemblen als corresponents d’aquells dies.

Permeteu-me, però, un petit exercici de nostàlgia.

(extreta de la fotogaleria de El Periodico, campanya de les eleccions del 77)

Què se'n deu haver fet de la nena?

Mataró, 15 de juny.

Posar-se al dia: Tortosa.

L’Escola de formació del PSC continua aprofitant-me per transmetre la meva experiència en el camp de l’Hisenda local als nous electes socialistes sorgits de les recents eleccions municipals.

El passat dissabte al matí, Tortosa. Hem rebut una bona patacada a la capital de les Terres del Ebre, fort retrocés i pèrdua de l’Alcaldia. No hem avançat a Amposta malgrat la retirada del meu vell conegut Joan Mª Roig (CiU) que ha estat fins ara President de l’ACM. Hem aconseguit recuperar Flix, i tenim presència a quasi bé tots els pobles d’aquelles comarques (48/52).

El secretari de formació de la Federació del PSC, que era l’organitzadora de aquestes jornades (dies 9 i 23 de juny) em va advertir que m’hauria de dirigir a electes novells de petits municipis i que adaptés la meva intervenció al nivell dels assistents. Bé, crec que així ho vaig fer ja que la trentena de persones que van seguir les meves explicacions em van manifestar al acabar la seva satisfacció per tal com ho havia fet.

Es tracta d’incidir en les possibilitats de fer polítiques tant en la determinació de les despeses i dels ingressos, i dins d’aquests atenent les característiques de cada localitat, combinant-les segons els objectius que es pretenguin. Es tracta de fer política/polítiques i cal dir-ho als electes per que sàpiguen què es pot fer. Després, ja veurem com tècnicament s’implanta el què volem fer, però primer cal determinar les polítiques: de despesa, d’eficiència en les accions de despesa, d’ingrés, d’optimització del ingrés, segons les possibles combinacions.

I cal que els Ajuntaments tinguin el “cervell” (els tècnics) convenients, ja sigui a la pròpia administració, o a les de segon grau, que puguin ajudar-los. I que serveixin per que els polítics (de poblacions grans o petites) puguin prendre decisions polítiques que és allò pel que els ciutadans/es els han escollit entre opcions diverses.

Madrid, 12 de juny.

Posar-se al dia: Doñana.

Ja he explicat el programa CONOCEROS que impulsa la COSCE. En el marc de les visites a centres d’investigació ens conviden a diputats/es de les Comissions d’Indústria, Turisme i Comerç i d’Educació i Ciència a conèixer l’Estació Biològica de Doñana.

Ens trobem el dimarts al vespre a Sevilla vinguts d’arreu i de tots colors polítics (llevat del PP que sorprenentment no van enviar a ningú). Els catalans/es érem els més nombrosos. Mireu el bloc de la Lourdes Muñoz. El dimecres al matí ens van traslladar a un encantador hotel a tocar el Parc Nacional de Doñana, Los Mimbrales, on vam estar hostatjats fins dijous al migdia.

La visita va tenir dues parts. Una: dos recorreguts exhaustius pel parc nacional, del que l’EBD n'és un tros, en els vehicles especials adaptats per a fer-la: Les dunes, la platja, els “lucios”, la vera, les pajareras,... Els tècnics i científics, amb el seu director al davant, ens explicaven el que anàvem veient, la flora i la fauna diversa que s’hi dóna, la seva existència i pervivència. I dos, unes sessions d’exposició d’elevat nivell científic de varis treballs que estan fent, potser fins hi tot massa elevat per nosaltres, a les instal·lacions del Palacio de Doñana, que és un dels complexes situats dins del Parc dedicat a la investigació. (canvi climàtic, transmissió de malalties, ecologia en general,....)

El programa CONOCEROS comporta que ens relacionem polítics (diputats/es en aquest cas) i científics, i aquestes visites a instal·lacions concretes permeten la visualització i coneixement de parcel·les d’investigació concreta que ens enriqueixen molt.

Madrid, 12 de juny.

Posar-se al dia: ETA diu que hi torna.

La treva estava trencada des del 30 de desembre passat. Però el fet que s’hagués formalitzat formalment mantenia la il·lusa esperança que potser es podria redreçar la situació. L’actitud del Govern, tant amb el tema de Juana com en les llistes municipals, indicava que no es volien donar per trencades les desballestades relacions ni més arguments, malgrat la brutal pressió que va exercir el PP.

Ara ja no hi ha res a fer. Sols queda la lluita policial i judicial. No hi ha altra opció. Si els terroristes volen tornar a negociar hauran de fer-ho deixant les pistoles per endavant, abandonant prèviament la lluita armada. La societat no entendria altra cosa.

Els terroristes han decidit mantenir-se i endinsar-se en el camí que no té sortida i procuraran neguits, patiments i dolor en el cos social, i més en els més directament afectats.

I haurem, els demòcrates, d’estar tots units, tancant files, per ser més forts i més eficaços en aquest desigual combat. Però som més, millors i més legals i legítims, i guanyarem.

(Ricardo a El Mundo)

Madrid, 12 de juny.

Posar-se al dia. La Roda de Andalucía.

Vol a Sevilla el dilluns passat. En Manuel Silva m’havia convidat a visitar altra vegada el seu poble, La Roda de Andalucia, per que pogués veure les darreres coses que havia fet i aconseguit. Com que dissabte que ve plega d’Alcalde vaig voler complir, estant ell encara en el càrrec, amb l’amistat forjada en els temps que ambdós hem tingut responsabilitats institucionals a les nostres poblacions.

Vam començar per la nova piscina que pràcticament ja està enllestida. Renoi! Es descoberta però de mides olímpiques! Crec que tot el poble podrà posar-s’hi en remull a l’hora! Al costat ja hi ha el terreny per traslladar el camp de futbol que anirà amb herba artificial, i aparcaments per a tothom. Home! En un poble de sols 4.500 habitants és tot un conjunt d’equipaments formidables a afegir al que ja existeixen.

Però el que en Manolo tenia més interès en ensenyar-me era la “campa” de distribució de automòbils de tot el sud d’Espanya i Portugal que no fa pas gaire està en funcionament a La Roda de l’empresa Autologística de Andalucía. Més de 400.000 m2 de extensió, amb la voluntat de portar-la fins al milió. Vaig descobrir que el tema no està solament en la distribució dels vehicles sinó en la seva última preparació abans de lliurar-los als concessionaris, i alhora també la posta a punt de les flotes de lloguer per vendre-les de segona mà. Tot un procés de valor afegit en el sector que crec que no pot deslocalitzar-se. Els fabricants cada vegada més fan grans produccions estàndards i després la personalització la fan empreses com aquesta..

L’altra visita va ser a una empresa que havia conegut fa uns quant anys en una de les meves primeres visites a La Roda. La instal·lació d'Agrosevilla. Quin canvi en aquest darrers temps!. Són els primers exportadors mundials d’olives per a taula. Facturen uns 120 milions d’euros, tots a l’exportació. Són moltes olives! És una cooperativa de segon grau que ara tenen dificultats per poder complir les comandes ja que la producció de les cooperatives de base no les arriba a cobrir. Ara s’estan plantejant l’ampliació a més cooperatives i consegüentment a més pagesos. Acaben d’aconseguir, ens van explicar, ser els proveïdors en exclusiva de Sysco que és una de les principals empreses de distribució als Estats Units. El mercat de les pizzes és un dels seus principals consumidors, i a Amèrica se’n arriben a menjar!

Tota l’estada la vam fer acompanyats de la a partir de dissabte serà la nova alcaldessa, Milagros Prieto, que també amb majoria absoluta continuarà governant aquella població en nom dels socialistes.

Madrid, 11 de juny.

Estat dels fronts.*

*(article per Capgros.com)

Després de la darrera batalla electoral els fronts de la contesa general experimenten poques variacions.

És cert que el PP ha guanyat en nombre de vots. Els resultats als seus feus de Madrid i el Llevant han estat bons. En el cas de la capital ha comportat un terratrèmol al PSOE que era previsible. En el cas de Llevant, l’aigua i l’urbanisme desenfrenat (l'intent de controlar-lo) han passat factura als socialistes. L’abstenció allà on sols hi havia eleccions municipals, especialment notable a Catalunya, ha ajudat a marcar la diferència entre les dues formacions.

Però la constitució dels consistoris i els governs autonòmics comportarà alguna que altra reassignació de responsabilitats que el PSOE pot rendibilitzar en capitals de província i ciutats importants, encara que tinc més dubtes en el cas de les comunitats autònomes. Sí, però, que el PP perd les majories absolutes que tenia a Navarra i a les Balears, i a les Canàries passa a la tercera posició, i el PSOE manté tots els seus feus. A les ciutats importants de les comunitats històriques els socialistes, sols o amb aliances, no deixen cap paper als populars, mentre que les capitals andaluses es resisteixen al PSOE, llevat de Jaén, i segurament mantenint Sevilla pels pèls.

L’estratègia dels populars els ha funcionat relativament bé. Almenys per mantenir la tensió en el seu electorat i conservar les opcions que tenen si l’electorat de l’adversari es desmobilitza. Els temes basc i català continuaran en l’agenda política dels propers mesos. Les decissions que ha de prendre el PSOE a Navarra, també que es fa amb De Juana Chaos, i la fràgil estabilitat del Govern català seran elements determinants.

En el cas basc, sembla que l’electorat d’allà ha premiat l’esforç del President del Govern d’intentar cercar la pau. Però no hem d’oblidar que també ha tingut l’efecte contrari per l’electorat de les espanyes eternes. El tema navarrès servirà per afegir més llenya al foc de la situació. Pot el PSOE amb el panorama actual plantejar-se fer fora l’UPN de les institucions a base d’aliar-se amb Nafarroa Bai? Crec força impensable que la diputada Uxué Barkos pugui assolir l’alcaldia de Pamplona amb vots socialistes havent-hi els d’ANV per entremig.

En els cas del governs dels dos arxipèlags és complicat per l’entramat d’interessos pecuniaris i particularistes que s’hi donen. L’experiència d’en Xiscu Antich no va ser reeixida per reeditar-la fàcilment, i la figura d’en López Aguilar crec que tindrà dificultats per imposar-se.

A Catalunya ja hi tornem a ser. A Barcelona ciutat ERC ja ha fet la primera campanada que no serà l’última. Hi ha massa diferències i cal donar massa explicacions, especialment entre les bases dels components del tripartit, per pensar en l’extensió uniforme i sense problemes d’aquesta fórmula de coalició. La sentència del Constitucional sobre l’Estatut i la proximitat de les eleccions generals no ajudarà, ans al contrari, a l’estabilitat de les esquerres. Però el país és com és. És com el defineixen els ciutadans/es amb els seus vots, actius o passius, en cada procés electoral i tothom s’haurà d’arremangar a explicar quines són les opcions possibles i els seus costos i no resguardar-se en mirar-s’ho des de fora afavorint així situacions de desgovern o de paràlisi.

Aquesta darrera batalla no permet determinar si la guerra es decidirà, si mai en política les guerres es decideixen definitivament, en la propera contesa de la primavera que ve. Les espases continuen en alt amb la tensió corresponent.

Mataró, 1 de juny.

El món està ben girat.

El 1984 en Serrat va donar a conèixer una cançó que es deia “El món està ben girat”.

No sé que li inspiraria ara la noticia que vaig llegir a El Periodico fa uns dies: “Identificada una vaca que produeix llet desnatada”.

Jo vaig créixer amb la cançó de “La vaca lechera”, que recordareu que no era una vaca cualquiera, ja que donava llet merengada.

Signe dels temps. A la postguerra, passant gana, el somni era la llet merengada. Ara, a les riques ruques societats avançades (?) els somni és la llet desnatada.

Mataró, 1 de juny.

Ni veto, ni bloqueig.

La Comissió de Medi Ambient del Congrés va debatre ahir una proposta d’ERC que instava al Govern a presentar d’immediat una reforma de la fiscalitat dels automòbils en funció de determinats i concrets paràmetres medi ambientals. ICV va afegir-hi a més del impost de matriculació (de les CCAA), l’impost de circulació (de les CCLL).

El GP Socialista va presentar una esmena de substitució, que em va tocar defensar, que anava en la mateixa línia del que es proposava, però deixava a criteri del Govern la determinació concreta dels paràmetres ambientals.

Aquesta esmena no va ser acceptada per ERC, per considerar que diluïa la seva proposta, i no es va poder votar. El GPS no té majoria a la Comissió (ni en aquesta ni en cap), sols 18 vots de 39. No obstant això, malgrat que tots els demés grups parlamentaris van recolzar la proposta d’ERC aquesta no va prosperar al no ser presents en la votació alguns membres del Grup Popular i d’altres grups minoritaris. La votació va donar un resultat de 16 vots a favor i 18 en contra, i per tant va ser rebutjada.

Per tant, ni veto, ni bloqueig com escriu avui El Pais (pàg. 48, ed. Madrid) atenen la visió que els ha donat ICV. Si tots els membres de la Comissió haguessin estat presents i haguessin recolzat la proposta d’ERC i d’ICV aquesta hauria sortit guanyadora i tindríem una proposta concreta al Govern del Congrés del Diputats. Ara, per la pretensió maximalista d’imposar des d’uns grups petits determinacions molt concretes al Govern, no en va sortir cap de proposta. Ni la d’ells, ni la nostra.

Des del GPS reiterem la nostra proposta que el Govern presenti a la Cambra una reforma de la fiscalitat per el automòbil a partir de paràmetres medi ambientals tal com es va acordar en una disposició transitòria de la Llei de Pressupostos d’enguany.

Madrid, 30 de maig.

L'abstenció.

La dada més rellevant a Catalunya de les eleccions del passat diumenge és l’elevat volum de l’abstenció, de terme mitjà el 46,2%. A Mataró concretament va ser de més del 50%. Mai en unes eleccions havia estat tan alt, llevat de les darreres europees i el referèndum pel Tractat europeu, que certament quedaven força lluny de la ciutadania. Segons les dades del excel·lent opuscle que amb motiu de cada procés electoral fa l’ajuntament, a les primeres municipals, les del 1979, es van abstenir de votar 23.492 electors/es, un 34,28%, mentre que ahir se’n van abstenir 45.294, un 53,23%.

Perquè? No ho sé. Segur que hi ha causes múltiples i diverses en cada indret malgrat que la tònica general a Catalunya va ser semblant a la de Mataró. De les 25 principals poblacions de Catalunya la forquilla de l’abstenció va del 42,72% de Sant Cugat al 55,50% de Viladecans. Barcelona ciutat es situa al 50,42%, mentre que a la resta de Espanya, on a molts llocs hi havia a més eleccions autonòmiques el percentatge d’abstenció fou del 36,16%, 10 punts menys que a Catalunya (dades provisionals extretes de El Periodico).

Potser l’oferta no era atractiva? Però, de tots? Potser que la “variopinta” pluralitat desanimés al cos electoral? Les propostes de campanya?: eslògans, programes, actes, candidats,... Desconec la realitat d’altres poblacions per fer la comparança, encara que alguna cosa podria deduir del que he vist en directe. No m’agraden les explicacions del temps i els ponts festius, ja que si hi ha interès els possibles inconvenients són fàcilment salvables. El que trobo remarcable és que a grans trets l’abstenció afectés de manera força semblant a totes les opcions ja que no s’ha donat gaires trasbalsos en les correlacions de forces més enllà dels que sempre es poden produir independent de la participació. En el cas de Mataró amb quasi bé 14 punts més d’abstenció que al 2003 el resultat no afecta gaire al repartiment de regidors.

Amb ganes de contribuir al debat, no de Mataró sinó de tot Catalunya, avanço una hipòtesi perfectament discutible, però no per això menys plausible. Parteixo del fet, que en sembla cert, que el comportament abstencionista ha estat diferent a Catalunya que a la resta d’Espanya, especialment allà on hi havia alhora eleccions autonòmiques, on ha estat força més baix.

L’espai cívic a Catalunya, societat rica i benestant, és complex. L’espai polític també és complex (cinc partits establerts i alguns d’altres de menors que pugnen per a ser-hi). Però crec que el cos electoral està desorientat per que la imatge que es té de les formacions polítiques, de totes, no es correspon amb l’actuació que s’espera d’elles. Analitzeu-les una per una i ho veureu: dels populars als republicans, als convergents, als socialistes o als ecologistes. Les seves actuacions concretes en els darrers tres anys, potser inevitables i obligades per necessaris tacticismes, o il·luses expectatives, han descol·locat a les seves bases electorals que no entenen, o els costa d’acceptar, el que fan. No hi ha alternativa al desencís que això provoca i els electors no es passen, en general, a d’altres opcions. Llavors sols els queda l’actitud de quedar-se a casa, de passar. És la desmotivació.

Les propostes marginals, existents en totes direccions (PxC, C’s, CUP,...) que no tindrien possibilitats de superar el llindar mínim establert obtenen representació (no més de 60 regidors en tot Catalunya) i esdevenen elements afegits de confusió als sistema (a tall d’exemple: Els de l’AVDM, el “vecinos” de Mataró, al 2003, amb 2507 vots es van quedar sense possibilitat d’entrar al Consistori, mentre que la CUP ara amb 2173 vots obté un regidor. Cal afegir més novetats: la tímida, encara, aparició del vot en blanc expressió de descontentament manifestada conscientment a les urnes.

No sé si aquest panorama té possibilitats de correcció. Fins hi tot si cal adreçar-lo. El cert és que de continuar anem cap un altre model de representació política que no sé si és conscientment volgut, activa o passivament, per la ciutadania i més concretament per les seves expressions polítiques més tradicionals com els partits establerts. Potser si aquestes formacions fessin plantejaments a llarg termini més enllà de les immediates ocupacions de càrrecs públics podrien començar albirar-se altres perspectives. Però el món d’avui és a curt termini, i és tant fosc i és tan fred estar-ne fora...

Madrid, 29 de maig.

Ja sóc història.

(foto Capgros.com)

Ahir els ciutadans/es de Mataró que van anar a votar van reafirmar per la candidatura socialista encapçalada per en Joan Antoni Barón la primera posició en la contesa electoral com ho han vingut fent des de l’adveniment de la democràcia local l’any 79. De l’elevada abstenció penso parlar-ne més endavant.

Amb el mateix percentatge de vots que la darrera vegada, el 2003, i amb el mateix nombre de regidors, 11. La correlació entre esquerres i dretes a Mataró continua invariable des de fa molt temps: 16 a 11. En el camp de la dreta el regidor que guanya CiU el perd el PP, mentre que en el camp de l’esquerra la CUP arrabassa un regidor a ICV fraccionant més aquest espai que continua tenint l’hegemonia indiscutible dels socialistes.

No és possible una alternativa a que en Joan Antoni Barón repeteixi com a alcalde de Mataró pels propers quatre anys.

En el decurs d’aquesta campanya, pròleg, desenvolupament i desenllaç s’ha parlat de la novetat que representava la meva absència desprès de tanta anys d’encapçalar la llista socialista i l’Alcaldia de la ciutat. Ara ja s’ha tancat definitivament aquella etapa amb un resultat evidentment satisfactori per a mi: La continuïtat del projecte socialista.

Per Mataró, jo ja sóc història. Felicitats, P.S.C.! Felicitats, companyes i companys! Felicitats, Joan Antoni! I molta sort, la necessitaràs.

Mataró, 28 de maig.

Jornada de reflexió.

(crec que la vaig treure d'un arxiu de fotos de El Periodico)

Mataró, 26 de maig.

Final de campanya.*

*(a tall d’article que no donaré a publicar i que restarà sols en aquest blog)

Aquest vespre s’acabaran els actes d’aquesta campanya municipal. Demà dia de reflexió, i demà passat la ciutadania està cridada a expressar en les urnes les seves preferències.

He acompanyat en un segon pla al meu Partit, el dels socialistes, en molts dels actes que ha organitzat a la comarca, pràcticament a totes les seves poblacions des de molt abans de començar la campanya pròpiament dita. He estat en proclamacions de candidats, en presentacions de llistes i de programes, en actes electorals demanant el vot, en festes populars i mítings. He vist gent nova il·lusionada amb la perspectiva de treballar per la seva comunitat, i d’altres que ja hi són dins amb ganes de continuar la tasca efectuada fins ara. He retrobat vells companys que recolzaven els nous. He participat en actes de tota mena: populistes, saberuts, moderns, engrescadors, avorrits... Amb formats nous o tradicionals. De tot una mica, i alguna cosa n’he deixat constància a l’àlbum de fotografies.

He intervingut, ja com a ex, en algun debat en el que he vist que cal renovar el discurs del municipalisme català que crec que ha quedat ancorat en èpoques pretèrites, fet que no m’he estat de dir. El paper dels policies locals, la hisenda municipal, el propi sistema electoral, la feina dels i les electes, la participació. Crec que cal una profunda reflexió sobre a on estem, encara que no si em pertoca fer-la donat el meu allunyament del tema. En tot cas, el meu oferiment.

Amb preocupació, he constatat que els meus temors sobre la visió que hi ha dels temes urbanístics i la seva gestió no eren infundats. Caldrà també en aquest camp, com també en els temes de la nova immigració i del habitatge, donar respostes que no permetin el creixement d’opcions radicals a banda i banda del espectre polític que no comporten alternatives reals. L’esforç d’explicació a través dels mitjans de comunicació s’ha de plantejar com una tasca de llarg abast donada la complexitat d’aquest fets i la seva difícil comprensió i solució. La imatge dels polítics i de la política està per terra i és necessari redreçar-la.

A Mataró el cós electorals sempre ha fet una confiança majoritària als socialistes que espero que es mantingui. Hem sabut respondre en tots els anys que portem de democràcia municipal a les necessitats dels ciutadans/es. Ens poden fer confiança que podem continuar-ho fent. Ara hi ha nous problemes, però també hi ha nova gent amb nova il·lusió per afrontar-los i resoldre’ls. No sé veure alternatives, ni per la dreta, ni pels nacionalistes de tots els graus, ni pels radicals. Cal un govern que pugui portar un rumb ferm. El que pitjor ens podria passar és caure en la paràlisi i l’estancament tal com evoluciona de ràpid el món d’avui. Confio en que els mataronins i les mataronines ho sabran veure així i obraran en conseqüència, encara que de la seva expressió conjunta és la raó democràtica.

Malauradament a nivell general els temes de sempre, irresolts, han llastrat la campanya tapant un possible debat sobre el que convé fer amb els temes dels nous temps. Llàstima!

Mataró, 25 de maig.

Em sap greu.

En la celebració dels 25 anys de la FMC vaig fer una curta al·locució (em van demanar que parlés sols dos minuts) que va ser molt mal rebuda i criticada.

Ara que estem en campanya d’eleccions locals el tema dels desgavells urbanístics protagonitzats per electes locals està sobre la taula amb força virulència.

Ahir, sense anar més lluny, Javier Marías va publicar a El País Semanal en article brutalment injust reincidint amb el tema.

"Nueve meses atrás publiqué aquí un artículo titulado "Los villanos de la nación", en el que señalaba que para el hombre vulgar, y yo lo soy a muchos efectos, los alcaldes, los presidentes y consejeros autonómicos, los promotores inmobiliarios, los constructores y los empresarios de obras públicas habían pasado a ser eso, la hez, la escoria, los contaminadores, depredadores y destructores del país, los villanos de la nación. La gente a la que (en términos generales, excepciones alguna habrá) no se puede estrechar la mano por temor a manchársela, y junto a la que un individuo decente nunca debe aparecer si desea conservar su dignidad y su reputación."

Diumenge que ve es renoven els governs de més de 8.000 Ajuntaments a tota Espanya i seran escollits més de 65.000 regidors dels que en sortiran els Alcaldes corresponents. D’acord que hi ha hagut, i hi hauran, casos d’irregularitats en aquest col·lectiu. Però, de quina quantitat d’ells estem parlant? No serà, Sr. Marias, la seva precisió al revés? Serà en termes excepcionals, ja que en general la majoria son honestos i complidors. O és que en qualsevol ram no hi ha cigrons negres? Em sap greu. Ja sé que alguns, pocs, fan un flac favor a la governabilitat del comú, però això no és motiu per la desqualificació global.

Mataró, 21 de maig.

Àfrica.

En Marc Arza m’anima, en un comentari, a fer “quatre lletres per Àfrica”. He apuntat algunes coses relacionades amb l’emigració actual i fent referència a aquell continent.

Ahir vaig llegir un reportatge d’en Josep Ramoneda a El Pais Domingo del que n’extrec el paràgraf final:

Unos 2.000 subsaharianos deben estar actualmente acampados por campiñas y bosques de la zona que va de Melilla a Oujda. Hombres, algunas mujeres, e incluso algunos niños, útiles como pasaporte a la tierra prometida. Algunos de ellos morirán en el mar, la mayoría llegarán a Europa. Por más que se empeñen los Gobiernos europeos es imposible poner puertas al campo. Estas vallas ignominiosas no son para impedir que vengan, son para ganar el voto de los miedosos ciudadanos europeos. Ésta es la verdad concreta que nadie quiere reconocer. El precio de este voto es que algunos miles mueran en el mar, como carneros sacrificados a los dioses por el bienestar del Primer Mundo. Todo el mundo sabe que por estas vías entran muy pocos inmigrantes, todo el mundo sabe que la inmensa mayoría llega por los aeropuertos o por la frontera francesa. Los que rondan la frontera sur de Europa son unos pocos miles de parias, chivo expiatorio de las paranoias de las sociedades bienestantes.

(El Roto, a El País)

Mataró, 21 de maig.

La lluita final.

Crec que va ser G. Orwell que va dir que la lluita final seria entre comunistes i ex-comunistes.

(retratat pels carrers de Mataró)

Mataró, 17 de maig.

Ser. Infrastructures.

Em va arribar fa uns dies una invitació per assistir a una conferència organitzada per l’Associació Amics d’en Josep Garcia Oliver sobre el tema de la problemàtica de les infrastructures a Catalunya a càrrec del professor Ramon Tremosa.

El títol em cridà l’atenció: “Catalunya serà logística o no serà”. Carai, el joc que continua donant la cèlebre frase del bisbe Torras i Bages! Ara, en el tema de les infrastructures ens juguem, ni més ni menys, el ser. La nostra identitat per les carreteres.

Encara que, què representa per la gent aquest ser? Hi ha gent a Catalunya que no sap/no contesta sobre si vol ser. D’altres, n’hi ha, que ja estan bé com són i no volen ser altra cosa. Altres, prou que voldrien ser, però saben que no pot ser i ho accepten. I també n’hi ha que somien en ser però no expliquen les dificultats de com podrien arribar-hi. Bé, tot això és prou conegut. Fa poc en Carod Rovira en va fer una interessant reflexió a l’Avui.

El tema de la necessitat d’un salt considerable en les infrastructures a Barcelona i a la seva àrea és un fet evident al marge del ser o no ser. La importància d’aquest tema és cabdal per l’economia barcelonina, catalana, espanyola i àdhuc europea.

L’existència d’un coll d’ampolla com aquest per una àrea que és motora i tractora de l’economia cal resoldre-la per ella mateixa i no per ser important per les essències. Mentre ho plantegem així sols trobarem les reticències d’altres essències, i a alguns ja els va bé. Si ho presentem en base a la necessitat objectiva pel creixement conjunt podrem fer comprendre la seva importància per ella mateixa. Cal recordar que gran part de les exportacions industrials espanyoles surten de la Regió Metropolitana de Barcelona i que vivim en un món global amb algunes normes i actituds que ens condicionen.

Madrid, 16 de maig.

Cambra de Comerç de Terrassa.

Fa uns mesos, de la mà de la companya diputada Dolors Puig, el Comitè Executiu de la Cambra de Comerç de Terrassa va fer una visita al Congrés dels Diputats i va tenir l’oportunitat de reunir-se amb la Mesa i Portaveus de la Comissió d’Indústria, Turisme i Comerç, encara que per falta de temps els temes tractats sols van quedar apuntats però poc debatuts.

Aprofitant la meva proximitat residencial vaig demanar a la Dolors, tarrassenca ella, poder concertar una nova reunió a la seu de la Cambra per aprofundir el que ens havien presentat a Madrid i poder fer-ho amb més calma.

Fa pocs dies vaig desplaçar-me a Terrassa i va tenir lloc l’encontre. Després de les salutacions i presentacions de rigor un dels membres del Comitè Executiu va ser l’encarregat de fer el plantejament general de les seves preocupacions corporatives. Partint de la necessitat d’estar al dia en temes de competitivitat, tal com va la dinàmica empresarial del món d’avui, va anar desgranant alguns temes molt coneguts: La millora de les infrastructures de comunicacions, amb especial incidència al 4art. Cinturó; el subministrament segur i de qualitat d’energia, la xarxa d’alta tensió; la rebaixa de la fiscalitat, malgrat la reforma recent valorada positivament; la complexa relació amb les administracions públiques,...

En la majoria d’aquests temes, llevat potser del tema fiscal, estem d’acord en el posicionament i en les propostes de solució malgrat algunes dificultats polítiques que no s’escapen a ningú.

Però en el posterior debat va saltar, per a mi, la sorpresa. Alguns dels presents van plantejar la dificultat de trobar personal per treballar a la indústria i fixar-lo més enllà del curt termini. Debat: si competència de les administracions i el sector financer; si els nivells salarials i les perspectives professionals són les més adequades; quin paper tindrà la immigració davant aquest panorama; nova problemàtica derivada de la llei d’igualtat;...

El debat va ser molt interessant. En l’actual nivell d’ocupació, o millor, amb l’actual taxa d’atur, segurament pot esdevenir complicat trobar i fixar personal als sectors industrials. Cal pensar quins mecanismes de mercat es poden posar en marxa si aquesta situació d’un dels factors de producció, el treball, es consolida i provoca distorsió en la producció industrial. Segurament la consideració de la retribució salarial i les avantatges socials col·laterals hauran de posar-se sobre la taula. Probablement la immigració està amagant la magnitud de la problemàtica i el que no sabem és per quant temps continuarem basant part de la competitivitat en els costos salarials, obviant la necessitat de millora de la productivitat.

En tot cas, en el context actual de l’economia espanyola, el debat és interessant. Crec que val la pena plantejar-ho.

Madrid, 16 de maig.

De la RENFE als "xinos". Una història.

En Vicenç Carrés i la seva esposa Antònia Armengol fa seixanta anys que van començar a fer anar la seva empresa tèxtil a Mataró. Amb tal motiu, els fills organitzen un acte públic per celebrar-ho. Els homenatjats no ho saben i es troben amb la sala del Museu Municipal plena de gent que volem participar a la festa.

(foto extreta del Capgros.com)

Un dels seus fills, en Joan (a qui per cert, juntament amb el seu germà Antoni, vaig fer classes particulars de matemàtiques al menjador de casa seva ja deu fer 40 anys) ens explica la trajectòria del esdeveniment. De com en Vicenç deixa el seu treball de ferroviari i instal·la a casa seva un taler circular de gènere de punt i al cap de poc l’Antònia talla i cus les primeres peces. I així fins ara, aguantant l’envestida dels xinesos, amb èpoques millors i d’altres de pitjors. Ara els fills han agafat el relleu, encara que els fundadors no deixen dia sense treure-hi el cap i donar un cop de mà. Després, el President d’ASEGEMA (el “gremit” del gènere de punt) Sr. Espígol fa una intervenció en la que diu que l’historia dels Carrés és l’historia d’aquest període de la nostra ciutat. El Sr. Roca, Director Gral. de PIMES de la Generalitat en dóna algunes dades per contextualitzar el fet: sols unes 4.000 petites empreses són anteriors al 1973 de les més de 200.000 que hi ha a Catalunya. Clou l’acte l’alcalde Baron que lloa, a més dels homenatjats, l’esperit mataroní que ells representen.

Tinc una vella relació d’amistat amb la família Carrés Armengol. No sols dels temps de les classes particulars de matemàtiques, sinó especialment de la presència social d’en Vicenç en el món del futbol i de la col·laboració que vam establir en els meus temps d’alcalde. He lluït (es un dir) calçotets i samarretes de marques de renom gracies a la seva amistat. I això m’ha permès mantenir el tipus de dir que encara Mataró és una ciutat on s’hi fan aquestes peces intimes. Podria explicar forces anècdotes derivades de l’especialització que teníem. Recordo la xocant situació en que em va col·locar en públic l’escriptor Alfred Bosch (L’Atles furtiu, Les set aromes del món,...), fent de presentador d’una Assemblea de la IULA que es celebrava a Barcelona, referint-se a mi com aquell Alcalde que envejava ja que estava al capdavant d’una ciutat que feia la roba interior (en aquest cas femenina) en que ell somiava. Alguna altra anècdota va sortir en el decurs de l’acte.

Res, amics Vicenç i Antònia, que per molts anys continueu veient els vostres afanys que exemplifiquen l’historia contemporània de la nostra ciutat.

Mataró, 14 de maig.

Primàries?*

*(article per Capgros.com)

Ja hi som de nou, en campanya electoral. L’ambient, especialment a Madrid però també a d’altres llocs, en els àmbits polítics i mediàtics, ve marcat per la confrontació. Tant li fa que ara es tracti d’eleccions locals i en uns quants llocs regionals. Tot es planteja en clau de poder, en clau de confirmació i contrastació de les estratègies generals, mirant més enllà del que ara toca.

No sé si estrictament hauria de ser així. Potser sóc ingenu pensant que ara a cada localitat, a cada comunitat autònoma s'haurien de plantejar els seus temes específics i deixar els temes de política general per altres moments, quan toqui. Ara tocaria parlar dels problemes més directes dels ciutadans/es i amb quins mecanismes administratius els afrontem.

Però sembla que no serà així. La duresa en que es ve desenvolupant tota la legislatura des de les anterior eleccions generals no ho permet. Els candidats i les candidatures són posades a prova no pel que podrien presentar en el seu àmbit concret sinó pel que representen en la batalla general. Els materials de campanya prou que parlaran dels temes concrets però en les referències diàries pels mitjans s’introduiran els elements més generals. Els resultats que s’esperen i els que s’obtindran són i seran llegits en clau de si cal o no escurçar la legislatura i les perspectives que es poden obrir, o tancar.

Malament. Els ciutadans/es ara han de sentir parlar del que toca. Aquí a Catalunya, que sols hi ha eleccions municipals, de les propostes d’urbanisme, de mobilitat, d’atenció social, d’equipaments i serveis propers. Trobo a faltar, potser no ho he notat encara, debat sobre l’ordenació territorial. En vam quedar tan esgotats fa temps que ara semblem com d’esmes en aquest tema. No caldria avaluar que representen i quin futur volem per les administracions locals de segons nivell (consells comarcals, diputacions)? No seria hora de repensar els tòpics sobre finançament i competències que anem repetint des de fa molt temps?

Després del esforç que ha comportat el tema de les revisions estatutàries, que també ens ha deixat ben esgotats, fóra bo una repensada del nivell local. Segurament ara tocaria. Però no. Continuem entrampats en el resultat incert del final del anterior procés i no en atrevim, o potser és que tampoc no tenim esma, a afrontar un debat pendent que permetria segurament fer més eficaces i eficients les nostres administracions locals.

I potser plantejar-ho com unes primàries ajuda a tothom a amagar el cap sota l’ala, o fer l’estruç, per evitar encarar-se amb un tema que fa basarda. Hauria estat bonic, però ho tornarem a deixar per més endavant. Qui dies passa, anys empeny.

Mataró, 11 de maig.

En Raimon.

(Ferreres a El Periodico)

Em sap greu. Quant va ser anomenat vaig escriure que ho faria bé. Una relliscada l’ha tret del càrrec sense haver-ho pogut demostrar. Ho sento.

Mataró, 11 de maig.