El resultat.

Primera impressió.
20,00 h. Catalunya Ràdio. “La ràdio nacional de Catalunya”. El SÍ guanya amb el 75% de les paperetes dipositades. El NO treu un 20%. En blanc el 4%. Nuls l’1%. Participació estimada el 45%.
Primera constatació sobre la participació. El resultat és baix. Per quina raó? Vés a saber! Per desinterès del tema? Pot ser. Per cansament del llarg i polèmic procés? Pot ser també. Per donar-ho per fet tal com diuen les enquestes? Potser sí. Però el cert és que com el referèndum de la constitució europea, una part important de la ciutadania no ho ha considerat tan cabdal per fer una cosa tan senzilla, que requereix tan poc esforç, com anar cinc minuts, mitja hora en total si voleu, d’anar a votar. Contratemps per la democràcia? Evident. Signe dels temps a les nostres societats? També.

Dels vots expressats, que al final és el que compta. Aclaparadora victòria del SÍ. 3 de cada 4 votants. Manifestació de voluntat del moviment gradual. Rebuig, tant del immobilisme com de la batzegada. La suma d’ambdues posicions (representades pel PP i ERC) poc important. Que s’ho mirin, a més se l’han de repartir. L’alternativa de Govern a Espanya no és res a Catalunya. L’alternativa d’Estat a Espanya tampoc.

(Botero, of course)

Els resultats definitius varien poc.
En tot cas, la participació real puja respecte a l’estimada quasi un 10%, passa del 45% al 49,4%. Millor. Els Sí, 73,9%, els NO, 20,8%, els blancs, 5,4%. És a dir, punt avall, punt amunt ratifiquen l’enquesta de les vuit a tancament d’urnes. Satisfacció a les files dels que em apostat i lluitat pel SÍ.

Ara comença una nova carrera. Calma, però. No tornem a anar de pressa.

Mataró, 18 de juny.

Dia de reflexió.

Mataró, 17 de juny.

Campanya. Acte final.

Els presidents del projecte de nou Estatut.

Mataró, 16 de juny.

Quinieles. Ara no toca.

Ja ho vaig dir fa dies: Ara no toca. Però, noi, ja em va dir un qualificat company que seria difícil aguantar la pressió que tindríem del mitjans de comunicació i de les altres forces polítiques sobre el tema del cap de llista socialista a les eleccions post Estatut.

I ja hem superat aquest estadi. No parlen sols del cap de llista, si no donant per fet que ja s’ha escollit i quin, ja parlen i fan quinieles del possible substitut del substitut.

No pot ser. Reitero el que ja vaig exposar. Assosseguem-nos. Ara toca, el diumenge, la veu dels ciutadans. Respectem-la, és l’essència de la democràcia. Desprès l’haurem d’analitzar, i d’aquest anàlisi els partits n’hauran de treure les pertinents conclusions. I a partit d’elles fer les propostes que creguin adients pel nou període que s’obrirà.

Ja hi arribarem a tot això. Ja veurem si hi ha substitucions, o no. I més tard, si ha d’haver substitucions de les substitucions. Ara no toca.

D’aquí poc dies començarà l’estiu, temps que convida al repòs. Fa calor i calen vacances. A la tardor, amb les piles carregades, ja hi tornarem.

Diumenge a votar. I a votar SÍ.

Mataró 16 de juny.

No ho sabia

A la revista El Siglo de Europa d’aquesta setmana (nº699) he ensopegat de casualitat, al final d’un article que comenta un recent llibre d’ Esther Jaén titulat “Cómo ser político y no morir en el intento” (Ed. Robinbook) que repassa algunes de les més divertides i reveladores anècdotes polítiques, amb el següent paràgraf relatiu a una anècdota que desconeixia:

Pocos hubieran augurado tan “buena estrella” para (Artur) Mas hace tan sólo unos años, cuando el todavía presidente de la Generalitat, Jordi Pujol, lo “presentaba en sociedad” con una tremenda “pifia” (...) Estaba Pujol anunciando ante las cámaras y micrófonos el nombramiento de “mi gran amigo, Manel Mas” (...) Algunos periodistas allí presentes soltaron una sonrisilla al percatarse de que, al cambiar el nombre de Artur por Manel, Pujol estaba hablando de un conocido rival político: el socialista Manel Mas, presidente de la Federación Catalana de Municipios y Provincias.

Bé, llevat que ja és un lloc comú entre els “plumilles” canviar el nom de la Federació de Municipis de Catalunya (a més, ui, ui,.. afegir-hi províncies a Catalunya, quin tabú!!), estic content de que el President Pujol em considerés gran amic, alguna idea n'havia de tenir al cap.

Ja ho veieu, problemes amb “l’altre” Mas. El que passa és que sóc més vell que ell, i fa més temps que em dedico a aquest ofici, encara que amb menys paper.

Mataró, 15 de juny.

Campanya. El bloc del No.

Al barri de Cerdanyola (Mataró), a Arenys de Mar, al Calisay, al debat l’Oasi de Tele-Taxi TV (per cert, competint amb el partit del Brasil!), avui a Premià de Mar , al jutjat de pau, en les xerrades que faig pel referèndum de diumenge remarco la importància del SÍ dels catalans/es per l’Espanya plural.

Els del NO ho diuen per respectables qüestions diferents i divergents: Els uns per què no volen Espanya. Els altres per què no la volen plural. Però tots dos miren cap al mateix lloc: cap endarrera. Els uns cap un vell Estat que ja no hi és. Els altres cap un somniat Estat que ja no cal que hi sigui. L’Espanya plural és la superació dels vells problemes de la pell de brau.

I el nou Estatut l’eina per avançar.

(No se de on ho va treure el Columnista de La Columna)

Mataró, 14 de juny.

Campanya. Foto contundent.

Maragall al acte de divendres passat a Mataró.

Molt bé, Quico!

Mataró, 12 de juny.

Campanya. Meeting i paella.

A Llavaneres la renovada Agrupació socialista i les joventuts, amb els de Sant Viçens de Montalt i els de Caldes d’Estrac, munten una acte el dissabte a la tarda al parc de Sant Pere. Estil meeting. Espai obert, la gent dreta, no dóna lloc per masses explicacions. Apel·lació directa al vot afirmatiu, amb la Consol Prados i en Jordi Pedret. Això si que és anar a “territorio comanche”. És dels pocs municipis a Catalunya amb Alcalde del PP (l’amic Victur Ros), però en coalició amb nosaltres!

El diumenge, els de Palafolls organitzen una paella popular al parc de les Esplanes. A quarts de dues el sol cau a plom. Amb el flamant Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ens dirigim als ja convençuts que ens escolten a l’ombra dels arbres. Vaja! Com els capellans fan cada diumenge. L’alcalde, el vell company Valentí Agustí (ho és des del 83), aprofita per ensenyar-nos les obres de la nova biblioteca municipal que li va dissenyar l’Enric Miralles, i que ara acaba la Tagliabue. Serà espectacular. Aquest Valentí és un mag! Va aconseguir un pavelló esportiu de l’Isozaki, i ara això. El cap de l’Agrupació local, Paco Pérez, aprofita l’acte per anunciar en públic que “el Sr. Valentí se volverá a presentar de Alcalde por los socialistas”. Incombustible!

Mataró, 12 de juny.

L'estat d'Europa i el paper del socialisme.

En mig de la campanya del referèndum, un matí de dissabte de reflexió sobre Europa i el paper dels socialistes organitzat per Nou Cicle.

Convé alimentar-nos ideològicament. Com tot ser viu necessitem vitamines per créixer i donar fruits. Si no llegim, escoltem, debatem, reflexionem, no creixerem, ens quedarem “rabassuts”, no sabrem comprendre, i consegüentment no ens adaptarem ni donarem respostes, personals, professionals, polítiques, als canvis del nostre entorn. De tant en tant: “Pujar al campanar i mirar l’horitzó”, l’amic Rafael Jorba dixit.

Maria Badia introdueix el tema: “No hi ha projecte polític a Europa. Cal intentar un debat de llarg recorregut des del socialisme per construir-lo.”

Raimon Obiols ha fet un document sobre el tema. “Farem un acte de voluntarisme una mica desproporcionat”. A on estem?
Europa: Travessa la crisi més greu des del procés d’integració. Hi ha perill de re- nacionalització. Malgrat tot, s’obren oportunitats.
El socialisme: Panorama preocupant. No ens podem fer gaires il·lusions. Hi ha l’excepció espanyola, en la que es reconeix que la distància entre el que es fa i el que es diu es molt curta. Esgotament de la tercera via que ha deixat mal gust de boca.

Hauríem de començar amb un procés d’activisme, explorar la possibilitat d’instruments d’activisme europeu. La discussió vertical, de les institucions als ciutadans, no va. L’horitzontal, entre els ciutadans i la societat civil, és força estèril. Vegis, si més no el procés de la Constitució europea. Cal un procés en diagonal. Cal explorar com s’ha de fer. Sense els partits nacionals això no va. Però només amb l’activisme, tampoc.

Acaba amb un desig lúcid i esfereïdor alhora: “Cal trobar-se com les tribus saharianes es troben en el desert”.

José Luis López Bulla fa una aportació des de la seva visió de sindicalista. Cal superar l’àmbit nacional. La ciutadania europea es construirà si “palpa” Europa. Es precís construir un welfare europeu.

En Miquel Iceta, arrenca amb una potent autocrítica: “Una reflexió com la d’aquí no surt d’una organització clàssica. Hem fet un partit especialitzat en la gestió de la conjuntura” Mare meva, és el vice 1er. Secretari del PSC!! Ja era hora que algú fes aquesta reflexió en veu alta!. “El paper dels partits serà una mica minso ja que tenen al cap altres coses, però no hem de renunciar a implicar-los”.

La Blanca Vilà fa una aportació més acadèmica. Primer percepció: “Cal la visibilitat de la quotidianitat de la percepció europea”. Després ja hi haurà consciència, a la que haurà de seguir la responsabilització. Cal visualitzar el que és l’àmbit europeu i que els medis hi ajudin. Respondre a la fractura entre la ciutadania i la construcció europea.

Desprès d’una pausa per refer-nos més intervencions. Les nou primeres (més o menys, en nom de...) interessants. Les següents, més horitzontals, prescindibles. Potser és que estava cansat.

Mataró, 12 de juny.

I ara, per què?*

*(article per Capgros.com)

El cap del Grup Parlamentari d’ERC, des de la tribuna del Congrés, en el recentment celebrat debat polític, va preguntar perquè els catalans havien de tornar a cedir ara en les seves pretensions polítiques. L’any 1932 va ser per la consolidació de la República. L’any 1979, per la democràcia. Però, ara, a l’any 2006, per què?

Hi ha resposta a la pregunta. Evidentment fora de les pretensions separatistes. Més aviat en la direcció contrària. Aprofitant les circumstàncies que es donen a Madrid, especialment la presència al capdavant del Govern d’un polític que creu en una estructuració diferent de l’Estat, ara es tracta d’avançar en l’Espanya plural.

Aquest és el nom que se li dóna a un concepte d’Espanya que reconeix la diversitat dels seus territoris i llurs habitants, i els cedeix amplis espais d’autogovern. Unitat en la diversitat.

Això és bo pels ciutadans/nes de Catalunya? SÍ

Intueixo que comença a ser hora de repensar-se el sentit últim dels 150 anys (més o menys) del catalanisme polític. Va néixer d’unes corrents ideològiques derivades de les reaccions contra el racionalisme de la Il·lustració i del segle de les Llums. Va intentar, a partir de forces econòmiques i socials progressistes d’aquells temps, redreçar un Estat que canviava massa a poc a poc, a batzegades, i grinyolant a cada pas, davant les necessitats dels temps. La frustració del fracàs d’aquells intents va radicalitzar les posicions d’alguns i va fer creure que sols la separació resoldria les aspiracions catalanes d’anar més de pressa i permetre als catalans/nes anar més lluny, sense llasts, ni cotilles.

Però, els temps i el món ja no són aquells. Han canviat molt en aquests 150 anys, especialment en els darrers. Hi ha experiències ben contrastades, noves visions, perspectives diferents. L’administració avui dels afers públics, més ampla i complexa, admet nous tipus de governança. El vell regne d’Espanya ha fet amb la democràcia un salt endavant considerable en tots els ordres. No crec pas que es pugui mantenir encara la superioritat que massa vegades pretenem lluir els catalans/es.

Llavors, la proposta que convenientment tramitada i discutida, ara es sotmet a consideració dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya ens permet unes quantes coses:

Adequar l’Estatut de la transició a la plenitud de la democràcia que hem construït, amb més competències i recursos, i d’acord amb les necessitats actuals.

Obrir, altra cop, el camí perquè els ciutadans/es d’altres indrets d’Espanya puguin recorre’l. Ja no és possible deixar-los enrera.

Afermar un projecte compartit amb la resta dels espanyols/es en el que resolts els dubtes històrics puguem concentrar-nos junts en els grans problemes que tenim amb la resta de la Humanitat que, mai tant ben dit, ens truquen a la porta.

Aconseguir una major difusió del govern de la comunitat, apropant gestió més a la vora de la ciutadania, i obtenint per tant un major control. Barcelona millor que Madrid per la sanitat, l’educació, el benestar, la cultura,... En el camí de Mataró millor que Barcelona en aquests temes.

Assegurar la pervivència de les nostres particularitats culturals sense que esdevinguin motiu de confrontació.

Sols en positiu, amb el SÍ anirem endavant.

Madrid, 6 de juny de 2006.

Ciudad Rodrigo.

Quant vaig anar a visitar la fàbrica que ENUSA té a Salamanca, ens van explicar el procés que portaven per tancar la mina d’extracció d’urani que hi havia a la vora de Ciudad Rodrigo. Vaig creure que el tema valia una visita “in situ” per veure-ho directament.

Aprofitant que aquesta setmana el Ple va ser molt curt, el dimecres, després de la Comissió d’Indústria, en la que va comparèixer el Secretari d’Estat de Comerç i Turisme per informar de l’evolució d’aquesta darrera matèria, amb la Montse Colldeforns que és la portaveu del GPS en temes de Medi Ambient vam fer una escapada per anar a veure-la.

De camí vam fer una curta parada a Salamanca, per prendre una cervesa a la caiguda de la tarda a la Plaza Mayor (quina “gozada”!!), per arribar a sopar i dormir al Parador de Ciudad Rodrigo on vam ser atesos pel President d’ENUSA i els seus més directes col·laboradors en el tema pel que ens interessàvem.

La visita al procés de restauració dels terrenys que ocupava l’explotació de les mines a cel obert és impactant ja que l’operació és molt espectacular. Eren dues mines a cel obert amb dues plantes de tractament que van estar operatives des de 1974 fins el 2000 i que van moure més de 80 milions de tones de material per extreure’n el mineral i fer-ne el primer procés.

El procés de clausura de l’explotació va començar el gener del 2001 i es preveu que estigui finalitzat a finals del 2008. Aquest procés comporta el desmantellament de les instal·lacions industrials, la restauració de les explotacions mineres i el tractament de les aigües. Defineixen l’objectiu de la clausura com: “Minimizar el impacto ambiental producido durante la etapa productiva, rehabilitando los terrenos a sus usos originales”. La inversió prevista per aquestes obres ronda els 70 milions d’euros. En l’actualitat ja hi ha una instal·lació desmuntada i estan en fase avançada de la clausura de les instal·lacions mineres. La superfície a restaurar d’aquestes és de unes 300 ha. entre forats de mina i escombreres. Les principals actuacions són: gestió de les aigües emmagatzemades; restitució geomorfològica; recuperació hidràulica de les conques originals; protecció contra l’erosió; revegetació; per culminar amb un programa de vigilància i control durant els cinc anys posteriors.

Per tal de mantenir activitat productiva al indret un cop acabat el procés de clausura ENUSA, a través d’una empresa filial. vol instal·lar en aquell espai un centre de tractament de sols contaminats amb emmagatzament en dipòsit dels residus generats (inerts i no perillosos). Això permetria el manteniment d’una certa de l’activitat laboral, la reutilització de part dels terrenys i les instal·lacions i l’oferta d’un serveis necessari per la Comunitat de Castella i Lleó.

Mataró, 9 de juny.

Campanya. Cabrils.

Travesso tota Espanya d’una revolada per arribar a temps a l’acte que hi ha anunciat a Cabrils. Sempre hi vaig de gust, és a casa meva.

Em conec pràcticament a tots els presents. En Quim Colomé, que és el nostre cap de llista, ens presenta a en Juanma Jaime i a mi. En Juanma explica més concretament l’Estatut, jo em centro en explicar que hi ha al darrera del tema i el procés.

Al acabar se m’acosta la mare d’en Quico Carcolé (+) i tota enutjada em diu que votarà nul, o que No. Amb la seva neta intentem convèncer-la de que la seva posició no servirà de res i que l’utilitzarà el PP, però crec que no ho aconseguim. Costa lluitar contra aquests imaginaris senzills fets de pretesos greuges i ressentiments en els que sempre s’ha basat la retòrica nacionalista.

Les enquestes donen bé, però no val refiar-se.

Mataró, 9 de juny.

7. La conclusió.

Una setmana després de començat, amb la presentació i votació de les propostes de resolució, conclou el debat.

Els grups parlamentaris presenten més de105 propostes. De tots temes i colors, amb voluntats diverses: d’acord, de confrontació, de pacte, d’afirmació de principis, i fins hi tot, “brindis al sol”.

Constatacions:
1. La visualització del canvi de parella. El portaveu de CiU remarca els acords i les acceptacions (sols queda fora el transvasament del Roïna). El d’ERC enumera els incompliments i els desenganys, tot fent advertiment de perills i traïcions. Votem en contra les seves propostes i ells ens ho tornen. Els de CiU aconsegueixen tirar endavant set de les seves amb els nostres vots, i dues més amb els del PP, avantatges de jugar totes les cartes. Amb el canvi ens guanyen en 11 proposicions (3 de CiU; 3 de CC; 2 d’ERC i 4 del PNV)

2. La impossibilitat d’acord en el tema basc. En Rajoy, d’acord amb els seus mentors mediàtics i polítics, sols parla del que no va parlar la setmana passada: Del procés de pau a Euskadi. Diu que no, que no estan d’acord amb com es porta el tema. Amb un dur discurs, millor dit, bèstia, anuncia que els no hi seran.

3. Julio Villarubia s’estrena com a portaveu del GP Socialista en aquest debat. Un digital el titlla de “semioscuro diputado vallisoletano”. Renoi! Que “oscuros” devem ser els altres! Presenta les nostres propostes i les que hem acordat amb tots els altres grups. De fet les traurem totes (per contra el PP no en traurà cap de les seves) sobre una munió de temes diversos d’acció de govern d’interès ciutadà.

4. Excepcionalment en aquest debat demana la paraula el President del Govern, degut a la proposta que ha fet el PP sobre el tema basc. Reclama acords i consens. Recolzament al Govern, ni silenci, ni crítica. Diu: “Los ciudadanos tienen el derecho de ver a sus fuerzas políticas a la altura para conseguir la paz”. Això reobre el debat que s’havia pretès deixar per més endavant. És inevitable, i tots els grups, des d’un o altre punt de vista, carreguen contra el PP i donen recolzament al Govern. El President el clou dient que farà un esforç per aconseguir el consens en mig d’una broca monumental de la bancada del PP pel tema de les víctimes.

Mentre, a la fila del davant meu, l’Eduardo Madina, està capficat a l’ordinador, blanc com la cera. Ànims, Edu, una abraçada!! T’esperen dies intensos.

Madrid, 6 de juny.

Publicitat.

Ara que ja fa bon temps m’agrada beure vins lleugers i ben fresquets.

Trobo l’anunci excel·lent.

Per cert, ja és la segona vegada que faig sortir aquesta mossa.

Mataró, 5 de juny.

Els problemes reals.

(ventura&coromina a La Vanguardia)

Mataró, 4 de juny.

Campanya. El "meme" de la Lourdes.

La Lourdes Muñoz ens encoratja des del seu blog a que diem la nostra de perquè SÍ o perquè No al nou Estatut.


El que els penso dir…

Aquests dies aniré amunt i avall explicant la meva visió del nou Estatut i perquè hem de votar SÍ el proper dia 18.

No els penso parlar de Catalunya, sinó d’Espanya.
No els penso parlar de passat, sinó de futur.
No els penso parlar de principis, sinó de govern.
No els penso parlar de somnis, sinó de realitats.
No els penso parlar del que pot ser, sinó del que és i serà.

Els parlaré de nosaltres, catalans/nes, dins l’Espanya plural.
Els parlaré de com les altres autonomies voldran el mateix que demanem ara nosaltres.
Els parlaré de descentralització i de difusió del poder.
Els parlaré de que tindrem més competències i més recursos.
Els parlaré de quina capacitat tindrem d’ara en endavant.

Ja sé que tot això no agrada als de la “ceba”, però a mi SÍ.
Mataró, 3 de juny.

Campanya. El primer cartell.

Ahir vespre, a “El Racó del Jabugo”, vam fer el tradicional sopar de l’Agrupació socialista de Mataró posant en marxa la campanya que ara s’obre oficialment del Referèndum del nou Estatut. Un bon grapat de companys i companyes vam compartir una agradable vetllada, tot degustant especialitats “ibèriques”(pernil, canya de llom, “chorizo”, llonganissa, formatges “manchegos” amb pa amb tomàquet). Tot un símbol!

Els de l’Ajuntament, l’Alcalde i els regidors/res socialistes es van haver de fotre ja que tenien Ple (com sempre es va acabar a tres quarts de quinze) i van arribar just quant la Consol Prados i jo ja estàvem acabant la primera “arenga”, i ens van fer l’honor de permetre’ns destapar el cartell de la campanya. Poc han hagut d’escarrassar-se els dissenyadors aquesta vegada. Sols tinta vermella i un SÍ ben gros.

Endavant!

Al meu frickr trobareu (quan les pugui penjar) algunes fotos del acte.

Mataró, 2 de juny.

Postals: Calendari. Juny

Pel juny la falç al puny.

Mataró, 1 de juny.

6. Revisió mèdica.

Ho sento, No podré explicar la resta dels grups: PNV, IV, CC i Mixt. Tampoc faré el del meu propi Grup, ja que donant suport al Govern no en farem crítica ni direm coses diferents. Si, però, que vull deixar constància dels buits a la bancada Popular a l’hora del parlament, bon parlament, de Diego López Garrido, en la seva estrena en la funció. Sols una vintena dels seus diputats (148) s’han dignat a escoltar-lo.

La raó de lo primer és que ja fa mesos tenia concertada una revisió mèdica complerta per avui, que m’ha pres tot el matí.

Per participar a les properes Jornades Ciclistes Parlamentàries, que es faran al acabar el present període de sessions del Congrés (juliol),hi ha la possibilitat de fer un reconeixement mèdic esportiu estàndard. Crec que això no està malament, ja que si sempre l’esport s’ha de fer amb l’adequat control mèdic, quant ja tens una certa edat i pretens fer una intensa activitat esportiva, encara que sigui concentrada, és millor passar una ITV i que validin professionalment el teu estat de salut.

(foto de la visita, l'any passat a la fàbrica de Nestlé a La Penilla-Santander)

A l’espera del que surti a les analítiques de sang i d’orina, sembla que estic en condicions per fer les Jornades. Amb alguns quilos de més, però això no és cap sorpresa. Espero rebaixar-los si aconsegueixo fer una mica d’exercici els mesos estivals.

Madrid, 31 de maig.

5. La "peli" d'Esquerra.

El galà recorda melangiós els bons moments que va passar amb l’estrella de la pel·lícula. L’esquerra “plural” va aconseguir moltes coses en polítiques socials, en transparència democràtica, però “No todo dura”. La reforma fiscal va ser la primera divergència visible.

Desprès, a l’estrella li va entrar pànic escènic davant l’apretada de la dreta i es va “cepillar” l’Estatut i els avenços cap el federalisme. Ni “som una nació”, ni bilateralitat, ni financiació. L’estrella havia canviat de galà.

Qual amante despechada: “No vamos a hacer el silencio de los corderos”. Recorda que hi ha camí a fer per l’esquerra , però que cal trencar la maledicció del bienni. Després afegiria que cal superar el felipisme.

(Extret de Toni Batllori, a La Vanguardia)

A l’estrella li sap greu, però –contesta- no trobaràs ningú que et doni més que jo. No t’he demostrat una Espanya que et permet avançar? Malgrat el que diguis es podrà veure ben aviat que hi haurà millores en transferències i en diners. “No es una visión cercana a la realidad pensar que el Estatut no se adapta a la realidad. La Cataluña real es la que se parece al Estatut.”

No és de rebut pretendre que sols es recullin els vostres plantejaments. I un parell d’advertències: PSC+CiU: 60%. El principal partit de l’esquerra catalana és el PSC. IC-V també està en l’acord. “Sólo faltan ustedes”.

Madrid, 31 de maig.