Les lliçons de la Història*

*Epíleg del opuscle “Les lliçons de la història” editat per l’Agrupació del PSC de Mataró amb motiu del record i homenatge que es fa cada any a vells militants socialistes al sopar d’inici del curs polític.

Gràcies, Pep, per fer servir com a títol del opuscle el que jo vaig donar a la meva contribució que crec que has encertat al col·locar-la com a epíleg.


Les lliçons de la Història.

Discussió amb les JSC (amb la meva filla)
Ja fa temps que tinc una discussió amb la meva filla, i per extensió amb la cúpula de la Joventut Socialista de Catalunya, sobre la importància que ells donen a la Segona República. Per ells, en aquells temps si que hi havia valors de transformació social, i actituds i moviments polítics que els impulsaven. Ara, diuen, no hi ha res que engresqui a la gent. No és cert. El que passa és que no valorem el que em aconseguit i no tenim una decidida actuació per preservar-ho. Els explico que val la pena lluitar pel projecte europeu, pel que representa per la Pau, les Llibertats, el Progrés i la Solidaritat. Em contesten que això no mou a ningú. I jo els responc que el dia que no ho tinguem sabrem la seva importància. Sols cal, ara, fer una ullada al que passa al món per veure que som uns privilegiats que gaudim d’una riquesa material, espiritual i política que no te la majoria d’habitants del Planeta. Però, fins aquí, no s’hi ha arribat espontàniament. Ha calgut l’esforç i el sacrifici de molta gent i no està escrit enlloc que no pugui haver-hi un retrocés. Cal doncs, continuar treballant encara que sigui menys èpic que en altres moments i més relaxat.

Hem de conèixer la història, però no per emmirallar-nos-hi, sinó per aprendre.
El coneixement de la Història ens ha de servir per saber què va passar en un lloc i un temps determinat. Per comprendre’n les causes. Per saber les respostes encertades o equivocades que es van donar. Per veure quins van ser els resultats i les conseqüències de l’acció política. Per extreure conclusions. Però no podem pretendre repetir mimèticament i valorar acriticament les actituds, les accions d’altres moments, perquè eren altres les circumstàncies i els condicionants.

Pas d’una societat agrària a una societat post-industrial. Moviments migratoris. Anticlericalisme. Societat de classes.
La societat espanyola del primer terç del segle XX era una societat pobre. La majoria de la població activa estava en el camp. La propietat estava molt poc repartida. Els nivells educatius eren molt baixos. Les forces tradicionals (l’Ésglésia, els militars, la burocràcia) manaven molt, s’imposaven, i això generava una tensió social molt forta. Les reaccions eren virulentes. Hi havia molt i poc a perdre per un i altre costat. Avui, res de tot això existeix. Els canvis haguts especialment en el darrer terç del segle XX ens han posat en una situació ben diferent. Som, en conjunt, dels rics del món, amb unes extenses capes mitges. L’Ésglésia, malgrat ho intenta, ja no pinta res en el comportament de la majoria dels espanyols. Els militars quasi bé han desaparegut del mapa. L’Estat (l’educació, la sanitat, la protecció social) s’ha democratitzat i repartit entre plurals i democràtics centres de decisió.

Els personatges travessen el segle XX.
Les persones a qui avui fem reconeixement recorren tot el segle XX. Pobresa, guerra, desarrelament, integració i finalment maduresa en unes condicions que ni podien somiar quan van néixer. No només en lo material: l’esperança de vida és de les més altes del món; l’atenció sanitària és universal i gratuïta; la tranquil·litat està gaire bé garantida. Però també en lo polític: Els governats son escollits per ells; surten dels seus fills, companys i veïns; poden dir-hi la seva i son escoltats. Tot un altra panorama. L’he explicat moltes vegades amb una imatge que em sembla esclaridora: els avis que no van poder anar a escola anant a buscar al seu nets a la sortida dels edificis escolar que tenim avui en dia. Quants pensaments, i quantes comparances. Haurà valgut la pena els patiments, les renuncies, les lluites, els desenganys i les alegries passades. El present i, en cara que costi de reconèixer, el futur son molt millors que el passat.

Reconeixement del seu esforç i del seu patiment. Sempre hem de reconèixer als grans (senat)
En els grans sempre hem de reconèixer la seva trajectòria, es a dir, la vida. Amb tot el que han passat, amb tot el que han patit, amb tot el que han lluitat, amb tot el que saben. No és tracta de fer el que ells creuen que s’ha de fer. Probablement la seva visió del món no els permet entendre moltes coses que passen, i la resposta que hi donarien no seria la adequada. Però si hem d’escoltar que els va passar, com s’hi van enfrontar, quins resultats en van treure, per veure que en podem aprendre i que podem aplicar a les situacions presents. Les societats sempre han donat valor al Senat, als “seniors”. Avui, potser per la tendència a valorar sols l’immediat, el que és fútil, la niciesa, valorem menys la gent gran.

Retorn als joves.
Permeteu-me que conclogui amb la transcripció d’una pretesa resposta que Luciano de Crescenzo* s’inventa de Lucili a una de les cartes del seu amic Luci Anneu Sèneca que tracta “Sobre la normalitat”.
Diu l’imaginari Lucili:
“Tot això em porta a reflexionar sobre els conceptes de joventut i vellesa, d’ordre i de desordre, i sobre per què tots dos són necessaris per al progrés del gènere humà.
Ser jove vol dir apreciar el desordre. Ser vell, en canvi, optar per l’ordre. I no es pot opinar diversament perquè l’home vell deté el poder i el jove desitja conquerir-lo. Cosa que, al capdavall, equival a dir que el desordre només existeix quan té al davant un ordre per demolir. Però no és tot: sota aquests dos aspectes aparentment contraris s’amaguen altres significats molt més importants per la vida quotidiana. El desordre és símptoma de creativitat mentre que el ordre és indispensable per al manteniment. Sense desordre no hi hauria progrés, i sense ordre no seria possible posar-lo a disposició de la posteritat. Ordre, i desordre, per tant, són dos bessons, encara que de caràcter diferent, que es justifiquen mutualment. Heràclit, el gran Heràclit, ho va intuir ara ja fa molt segles: els oposats són els que generen la vida, mentre que els iguals només poden decretar la immobilitat, i en últim terme, la mort. Un cop aquí només em queda dir-te, ordenadament, adéu.”


Manuel MAS I ESTELA
Mataró, 26-08-05

*”El temps i la felicitat” Luciano De Crescenzo. Ed. Empúries. B-2000.

La tardor, temps de Pressupostos*

* (article per Capgros.com)

Introducció.
Aprovat l'avantprojecte de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2006 pel Govern comença la seva tramitació parlamentaria. Aquesta setmana s’han suspès les Sessions ordinàries i s’ha dedicat sencera a compareixences dels alts càrrecs de tots el Ministeris explicant la seva part del Pressupost en les respectives Comissions, i a la de Pressupostos, a més, els hem vist en conjunt presentats per la plana major del Ministeri d’Economia i Hisenda.

L’economia va bé.
Les dades del funcionament de l’economia espanyola indiquen que va bé. El creixement del PIB (3,4% en el segon trimestre del 2005) és tres vegades més gran que el de la zona euro, la inversió en bens d’equip està creixent al 10,4% en els darrers mesos, la moderació salarial permet un notable creixement de l’ocupació, i el dèficit de la balança de pagament cal imputar-la a la fortalesa de la demanda interna, l’atonia dels nostres socis comercials, i a l’increment del preu del petroli.

Els números maregen.
El total d’ingressos previstos es situa en 128.592,4 milions d’euros (que serien 21,4 bilions de les antigues pessetes), amb un creixement del 9,4%. Fer un pressupost amb aquest creixement és, tal com li vaig dir a la Subsecretària d’Indústria en la seva compareixença, treballar amb “holgura” i tranquil·litat. El creixement de la despesa no financera és de més de 9 mil milions d’euros (es a dir, es podrà gastar més de 1,5 bilions de les antigues pessetes més que el pressupost d’enguany. Quasi res!!). El total de despeses es reparteix entre un 33,4% que es transfereix a les Administracions Territorials (CCAA. I CCLL.), un 29,4% es destina al servei del deute, les classes passives, els pagaments a la Unió Europea, i al fons de contingència (la reserva per “si de cas”)., i el 37,2% són les despeses del Ministeris, que creixen un 12,2%!!. S’opta per anar reduint el servei del Deute per, tal com va dir Solbes en la seva compareixença, que quan vinguin moments dolents estiguem sanejats. Som un dels països de la zona euro amb menor proporció de deute sobre el PIB, el 44,3%.

Prioritats.
El repte principal que s’enfronta l’economia espanyola de cara al futur és el de la competitivitat. Aquest és un tema que no es resolt de la nit al dia i per això cal ser perseverants invertint en millores de la productivitat i en ocupació de qualitat. Hem de canviar el model de creixement de l’economia espanyola, i això és un problema de temps. La principal prioritat del Pressupost del 2006 va en aquest sentit. Més I+D+i. El pressupost del Ministeri d’Indústria creix espectacularment (30,9%). Molt bé, Montilla, perquè després diguin que sols t’ocupes de l‘Estatut, i de l’OPA de Gas Natural. Telecomunicacions i Societat de la Informació un 89,4%, i el recolzament a les zones i sectors en reconversió un 73,6%. També més en infrastructures i en educació ja que cal invertir en la formació del capital humà a més del capital físic.
La segona prioritat és la despesa social. Millora de les pensions, especialment de les més baixes, més diners per Sanitat tal com es va quedar en la Conferència de Presidents de CCAA., i atenció als problemes derivats de la immigració i la dependència. La partida de la Ajuda Oficial al Desenvolupament augmenta un 37,1%.
La tercera prioritat és la millora de la qualitat dels serveis públics. La despesa del capítol 1 (personal) puja més del 8% però no és augment de personal sinó millores en la retribució, especialment en justícia, seguretat i defensa ja que no podem demanar que aquest serveis bàsics de l’Estat funcionin amb personal mal pagat i desmotivat. Juntament amb la modernització tecnològica de les Administracions i dels serveis que es presten als ciutadans s’ha d’aconseguir també que les millores de la productivitat arribin a l’Administració.

No hi ha canvis fiscals.
El Govern per boca dels més alts representant en el tema ha manifestat que no és partidari de gran canvis fiscals. De moment per l’any que ve sols hi ha l’adaptació del IRPF deflactant els trams de les bases, tot mantenint els tipus, i l’increment ja conegut de la imposició sobre el tabac i l’alcohol. El Secretari d’Estat d’Economia ho justificava per l’impacte que aquests consums tenen sobre la salut pública i pel diferencial que tenim a Espanya respecte als països del nostre entorn més immediat en aquest apartat. Malgrat tot, el Govern és conscient que no ha de tardar massa a presentar sinó canvis si adaptacions del impostos més importants (IRPF, Societats).

El Pressupost de l’Estat pel 2006 és prudent, moderat, ortodox, rigorós.
Amb aquests qualificatius tancava MAFO (el secretari d’Estat d’Hisenda, Miguel Angel Fernández Ordóñez) la seva compareixença a la Comissió de Pressupostos. Ara vindrà el debat a la totalitat del Projecte en el que veurem si el Govern té més o menys recolzaments que l’any passat per tirar-lo endavant. Serà un bon indicador de la temperatura política, tota vegada que sembla que a Madrid sols hi ha l’Estatut. Després hi haurà el tràmit pesat de substanciar les esmenes parcials en aquelles sessions en Comissió i en Ple que s’allarguen fins a la matinada. La consideració definitiva i el tràmit del Senat.

La meva impressió és que aquest any serà més fàcil que el passat. Primer, per que hi ha altres temes que preocupen a l’oposició. Però segon, amb aquestes bones xifres de l’economia i l’ortodòxia de la hisenda poca batalla es pot fer.

ESPANYA: Els aires que corren

(Ventura&Coromina. "La Vanguardia", 13 d'octubre)

Serà l’Estatut de Catalunya l’11-M de ZP? Això és el que pensen i volen obertament els del PP i temen amples sectors del PSOE.

A les darreres eleccions generals es va a tornar a posar de manifest que, més enllà de les bases electorals fidels dels dos grans partits que poden encapçalar un Govern, hi ha un cert gruix de votants que poden fluctuar d’una a altra opció segons l’estat d’ànim que els ocasiona puntuals però importants actuacions i/o decisions del Govern de torn. L’alternança del 96, la consolidació del PP del 2000, o el canvi del 2004 en són mostra. Prendre actituds decidides o confoses, a vegades cantelludes, com anar a la guerra d’Iraq, o qüestionar l’estructura de l’Estat, pot ser valent, però evidentment és arriscat ja que es poden provocar maregasses electorals. Governar és això. Refugiar-se en l’actuació plana o anodina pot ser rendible a curt, però a vegades cal arriscar-se, o no hi ha més remei que fer-ho, sacsejant a la societat.

Les tàctiques de tots els partits han de tenir ben present aquest panorama, i especialment les d’aquells que sols poden pretendre influir, ja que el seu escàs pes no els permet aspirar a més.

Si cap grup parlamentari té majoria absoluta per governar els que poden ajudar a obtenir-la han de calibrar quin és el límit de les seves demandes. Propassar-lo i posar en crisi la governabilitat sols pot portar a una consulta electoral anticipada per resoldre-la.

Ens podem trobar en un moment d’aquests? A la meva manera de veure, si. La pujada dels socialistes al Govern l’any 2004 va portar com he explicat reiteradament un aire d’esperança a molts sectors del país. L’enquistament del PP a comportat moltes votacions 7 a 1 al Congrés del Diputats. Ells, però, ferms. Si anem a unes eleccions anticipades amb la situació de crispació actual poden treure bons rendiments. Ells així ho esperen, i molt analistes polítics ja ho donen per fet. I després? Podem tornar a la situació del 2000-2004? I, per què no? Quin paper tindran els grups petits amb un hipotètic Govern Rajoy? És clar que ni el PNV, ni CiU, i molt menys ERC tindran l’espai que ara tenen per les seves reivindicacions “nacionals”. I tampoc els d’IV podran plantejar masses coses. Llavors? Bé, no puc pas posar-me a la pell o als cervells d’altres grups. Prou feina tinc per posar-me i entendre el meu.

Les estratègies de tots són clares: conservadors, liberals, progressistes i radicals. Bé, de liberals, pocs...Quina llàstima! Però les tàctiques d’alguns poden arribar a ser contradictòries amb els objectius perseguits. A menys que es pensi amb allò de “quan pitjor, millor”, o que s’està més a gust amb la retòrica que amb l’acció, amb el miratge que amb la realitat.

Veurem com evolucionen els escenaris que ara estan enterbolits tirant a espessir-se.

Madrid, 11 d’octubre.
Madrid, 13 d’octubre.

Del diaris

Llegit a “La Vanguardia” sobre el cel de Catalunya, volant cap a Madrid:

“La chirimia de los regulares” d’Enric Juliana.

“Una cosa conviene dejar clara antes de proceder al relato impresionista de la jornada: a los catalanes no se nos están comiendo crudos en Madrid. Que no cunda el tópico. Madrid no es Belgrado; ni Barcelona, Zagreb, pese a la insensatez de algunos. Pero miente quien diga que no pasa nada. Hay una borrasca sobre el cielo de Madrid y de las Españas, alimentada por la política y el periodismo excitado. Conviene subrayarlo tantas veces como haga falta: una borrasca alimentada exclusivamente por la política y el periodismo excitado. Y por la frivolidad, también. La frivolidad, por ejemplo, del preámbulo del Estatut, pésimamente redactado, de ideas confusas y tono arrogante. El filósofo que lo haya inspirado, en todo o en parte, se ha lucido”.

Bé, puc aterrar tranquil.

L’editorial de “El Periódico” conclou i ressalta:

“La fórmula que realmente debe funcionar es la del debate democrático. Y el presidente --a diferencia del PP y parte del PSOE-- se ha comprometido con ella. Sus ingredientes son la serenidad en la discusión y el respeto a un proceso de reforma estatutaria claramente definido. El Parlament propone, el Congreso debate y pacta, y la ciudadanía catalana refrenda. Cada cosa en su tiempo y forma.
Si la crispación cede y comienza el debate político, el futuro del Estatut puede adivinarse más claro”.

Quant arribo al despatx obro l’ordinador i llegeixo la premsa digital. Carlos Carnicero escrivia ahir a elplural.com:

“No hay nada más hermoso que la libertad de opinión ni se conoce un sistema culturalmente más avanzado que el democrático, que descansa, precisamente, en la concreción y precisión de las normas que regulan el estado de derecho. Ahora, con un proceso político abierto, con las grandes diferencias de criterio que existen sobre el proyecto de Estatut, lo que procede es la discusión política sosegada, la voluntad de entendimiento y, por encima de cualquier otra cosa, la aplicación de los procedimientos que tan claros están en nuestra Constitución. El resto son solo fuegos de artificio.”

Els “Puntos de vista” del PSOE d’avui diuen:

"Entre los que no quieren que se discuta en las Cortes y los que no quieren que se toque una coma de la propuesta de reforma estatutaria que llega del Parlamento de Cataluña, los socialistas estamos donde está la mayoría de los españoles: queremos que la reforma se discuta, se enmiende, se acuerde y se apruebe."


Ara, tal com vaig dir dilluns, en els trams que venen en la tramitació de l’Estatut cal temprança, rigor i serietat. Que els poetes i pensadors descansin una mica. Que deixin treballar als savis per redreçar aquest text. Ens en sortirem? Es deixaran els uns i els altres ? L’esperança és el darrer que es perd.

Madrid, 13 d’octubre.

Periodistes. No els periodistes. Periodistes. Alguns.

Uyuyuyyyy…! M’he posat amb la premsa! “Veus, Manel, ja t’ho deia. No t’hi emboliquis amb aquests, no busquis polèmica.”

Però, què passa? Amb el títol de periodistes els donen una “butlla” papal, o una “patent de cors” reial per poder dir el que creguin i ningú els pugui criticar? Faltaria més! Com qualsevol professió, com qualsevol feina!

El Maresme Confidencial em dedica una entrada que ja té abundants comentaris. (Ei, “Gordillu”! Bon rotllo, tio! Que no em vingut al món a patir. O si?) I no es limita a informar de l’existència de la meva entrada sinó que la comenta. En el comentari, que va de la meva persona, dos tòpics. La mala relació d’en Mas amb la premsa. Crec que és fals. Que opini sobre la premsa, moltes vegades críticament, no vol dir que em porti malament amb els seus treballadors. Vaja, crec que cap periodista pot dir que no l’he atès sempre correctament i convenientment. Els estirabots que faig de tant en tant, és cert. En una altra entrada ho deia. Si no guardés al pap tantes coses no les abocaria abruptament algunes vegades. Per cert, en el cas comentat, no va ser la Unió de Botiguers, sinó catorze entitats(?) gremials, i anava de la peatonalització del Centre.

“¿Qué se fizo el Rey Don Juan?

¿los infantes de Aragón que se fizieron?

¿qué fue de tanto galán?

¿qué fué de tanta invención como truxeron?”

Sort que a “La Vanguardia” d’ahir l’ Antoni Puigverd –que si no recordo malament és un vell colaborador de “El Punt “- publicava un article titulat “Sembradores de odios”. En transcric un tros:

“El fantasma de los Balcanes aparece si las radios satanizan diariamente las legítimas (repito: aunque, naturalmente, discutibles) propuestas políticas; si los diarios criminalizan diariamente la lengua del vecino; si determinadas posiciones ideológicas son deformadas regularmente en las pantallas. El fantasma de los Balcanes aparece cuando se alimentan los prejuicios territoriales y se criminalizan sistemáticamente los apellidos de los políticos (Roviretxe). Cuando se usa la palabra español como un insulto; cuando se afirma que los catalanes "muerden la mano del que les da de comer". Cuando se usa la palabra Madrid como sinónimo de jungla. Cuando una y otra vez Catalunya es presentada como la patria del egoísmo. Nadie está libre en Sepharad de la obscena tentación de criminalizar al vecino."

Molt bé, Puigverd. Ho has dit millor. No sóc sols jo qui ho pensa.

Madrid, 11 d’octubre.

Centenari del Turisme a Espanya

Què faríeu si rebéssiu una invitació com aquesta?

Bé, jo no tenia gaire elecció ja que me la enviava el “meu” Ministre, i entra dins les meves responsabilitats actuals. El títol de la centenària Comissió fa – als ulls d’avui – força gràcia, com per interessar-s’hi.

La Gaceta de Madrid, nº 280 de 7 d’octubre de 1905, publicava el R.D. que creava la Comissió esmentada en el targetò. El preàmbul és una joia. Transcric un paràgraf:

“Reune España condiciones análogas a Suiza y a Italia, así por su topografía y su clima cuanto por los monumentos artísticos y la riqueza de los recuerdos históricos, y, sin embargo, estas incursiones de extranjeros no han logrado la debida importancia, a causa, sin duda, de incurias y apatías lamentables, hijas de nuestro carácter nacional.”

Tota una declaració de principis del pessimisme de l’Espanya del 98.

Aquella Comissió va ser la llavor que va comportar que avui el turisme sigui la primera “indústria” espanyola.

A l’acte vaig trobar vells coneguts: l’ Abel Caballero que acaba de ser anomenat President del Port de Vigo, la Margarita Nájera, amb qui vaig compartir executiva de la FEMP. I vaig fer coneixença d’altra gent: el Director Gral. de Vichy Catalán que vàrem parlar de balnearis (jo venia de Termatalia), Paulino Plata, Consejero de la Junta d’Andalusia; i el Vice-Consejero de Turismo de la Ciutat de Ceuta que ja em va explicar el que feien els marroquins amb els emigrants subsaharians i que aquests dies ha estat noticia.

Amb l’acte també es va inaugurar una exposició de cartells històrics de propaganda del turisme espanyol que té peces delicioses. En publicaran un llibre.

Ara fa dos anys.

Gràcies, M. Antònia.
Gràcies, Xavier, gràcies Manel, gràcies Manuel.
Gràcies parents, amics. Gràcies Josep, gràcies Montse.
Gràcies, companys. Gràcies Pepe.
…I avui també un record per la Marta.







Edvard MUNCH: "El crit". 1893

CATALUNYA: I què us pensàveu?

No hi havia parat prou atenció. Vaig escriure que en la tramitació de l’Estatut hi havia tres etapes, i n’hi ha més. Etapes i subetapes.

El debat a les Corts Generals, com en tot procés legislatiu, és doble: primer al Congrés i després al Senat, on per cert, la correlació de forces és molt més decantada a favor del PP, que lògicament l’aprofitarà a fons. Per acabar-ho d’adobar el text que surt del Senat torna al Congrés, per tant triple debat i no doble.

El text que vindrà de “Madrid”, abans de sotmetre’l a Referèndum, haurà de ser considerat novament pel Parlament de Catalunya que decidirà si el posa o no a consideració del ciutadans/nes. És mantindrà el recolzament del començament segons quins retocs hagi sofert? Per què retocs n’hi haurà, com en l’Estatut del 32, i en el del 79, que en van tenir molts.

Llavors, serà el moment del vot directe dels catalans/nes. Si, no, o abstenció. Ens agrada o no ens agrada. El text final, no el d’ara. Ja ho veurem, si s’hi arriba.

El PP ja ha anunciat que sigui quin sigui el text final el portarà al Tribunal Constitucional perquè aquest darrer interpretador de la nostra legislació dictamini. No hi ha tampoc, res de sorprenent en això.

Què llarg i incert és el camí de la reforma estatutària!! Llavors, què representen aquests entusiasmes i rebuigs?, aquesta propaganda i declaracions institucionals?, aquests primerencs posicionaments polítics?, si el camí és llarg i la càrrega feixuga.

Per què no fem un tranquil debat democràtic? No estarem fent, com tantes altres vegades, un globus que s’anirà desinflant? No frustrarem la ciutadania que de bona fe creu en el treball dels polítics? No estarem perdent l’oportunitat d’explicar correctament com i perquè passen les coses? No pretendrem pas amagar el cap a terra, com els estruços, per no veure la realitat? No haurem dit blat abans d’estar al sac i ben lligat?

Els peus en terra, ben ferms, per aguantar les embranzides esbojarrades d’uns i d’altres. Treball tenaç, discret, metòdic, perseverant, pedagògic i realista, per aconseguir un bon acabament. Ja sé que a alguns això no els interessa. A mi, molt!! Un bon resultat serà bo per Catalunya i Espanya. Un mal resultat, a la llarga, serà dolent per a tots. Què difícil!!

Madrid, 5 d’octubre.
Madrid, 10 d’octubre.

P.S.:
He obert una carpeta per guardar els missatges que rebo CONTRA l’Estatut, demanant que el rebutgi, i una altra per guardar els a FAVOR de que segons quines coses són intocables, i que n’hi se’ns ocorri.
Ja ho veieu, posicions per tots els gustos.

Més. Una pinzellada d'un digital de Madrid:

"Porque tengo la impresión de que, acaso por primera vez en mucho tiempo en la política española, aquí nadie está engañando a nadie en lo más hondo de la situación, aunque en la superficie sí haya guiños, silencios y medias verdades. Me parece que la verdad más profunda ahora es que nadie, ni los políticos catalanes que vienen a echar agua al fuego, ni el Gobierno central y el PSOE, que están entre el incendio y la piscina, ni la oposición del PP, a la que algunos que se dicen suyos quisieran directamente bañar en gasolina como a un bonzo, y menos aún el conjunto atónito de los españoles, nadie, pero nadie, tiene aquí la menor idea de en qué puede acabar esta película del Estatut."
Fernando Jáuregui: "Crónica de catalanes en Madrid"

Ourense

El meu corresponent (de càrrec) al grup parlamentari del PP, Celso Delgado, va proposar als membres de la Mesa i Portaveus de la Comissió d’Indústria, Turisme i Comerç anar a Ourense a la Fira Termatalia dedicada a l’activitat termal i balnearia.

Dins de les meves responsabilitats actuals vaig creure convenient acceptar la invitació i desplaçar-me tot el cap de setmana a veure la Fira, els seus organitzadors i participants, i conèixer alhora una província gallega que no havia visitat mai. (Ara sols em queda Lugo).

Malgrat llevar-me molt d’hora, com que em vaig perdre a la sortida de l’aeroport de Santiago de Compostela i a l’entrada d’Ourense, vaig arribar a la reunió que en Celso ens havia preparat amb empresaris gallecs del sector del termalisme quan ja s’estava acabant. Vaig visitar la Fira, i després vaig compartir dinar amb el Conselleiro de Medi Ambient , Manuel Vázquez, (que recentment ha deixat l’Alcaldia de Carballino), el President de la Cambra de Comerç, el president del empresaris ourensans, el Director de la Fira, i l’altra membre de la Comissió que hi va anar, a més de l’amfitrió, el diputat del PNV, José Ramón Beloki. El dia anterior a la inauguració hi havia anat el President de la Comissió, Antonio Cuevas, i la portaveu adjunta de turisme del GPS, Ana Mª Fuentes, a més de Diputats de les circumscripcions gallegues: Després de dinar vaig participar a l’acte oficial de lliurament de reconeixements de la Fira. A mi em va correspondre donar el que li van fer a l’Alcaldessa de Caldes de Montbui, la companya Montserrat Domènech que és la Presidenta de la secció de municipis amb aigües termals de la FEMP.

En aquest acte, el Conselleiro va resumir molt bé l’esperit de la fira: “Als anys 80, el termalisme era el passat. En els 90 es va repensar. Ara al començaments del 2000 és el futur”. Es va obrint camí el fet del termalisme com un ingredient afegit en el sector turístic amb els seus evidents aspectes sanitaris físics i psíquics, i estètics que avui estan tan en boga. Els empresaris del sector van modernitzant-lo i poc a poc es mostren els seus avantatges, malgrat que el seu evident component de tranquil·litat – tant pel fet en si, com pels llocs on s’ubica – casa malament amb el brogit del món d’avui, o potser pel brogit se’n pot treure suc dels balnearis i instal·lacions termals.

Aquesta Fira és un intent més per trobar un agafador per l’economia de la província. Bàsicament agrària, té una potent cooperativa agro-alimentària COREN, i una indústria tèxtil amb noms de prestigi (Adolfo Domínguez, Roberto Verino, Carolina Herrera, Purificación García,...) però ara molt afectada també pel trasllat de la producció al països del Tercer Món. Estan fent una aposta pel turisme rural i el turisme termal que té fortes possibilitats i que la Diputació Provincial promociona. Cal dir que tenen moltes i excel·lents mostres de romànic encara que poc explotades.

Ens van allotjar, com no, al balneari d’Arnoia, a uns 25 km d’Ourense en mig de la comarca del Ribeiro on estaven en ple verema. El vi és una altra de les activitats econòmiques importants de la província ja que a més d’aquesta D.O. n’hi ha tres més: Monterrey, Ribeira Sacra, i Valdeorras.

El diumenge vam aprofitar per fer una mica de turisme que no ens van deixar fer, hospitalàriament, pel nostre compte. La Diputació es va posar al nostre servei per mostrar-nos la Ribeira Sacra que és un paratge esplèndid per on el riu Sil passa encaixonat, i portar-nos a dinar la Parador de Santo Estevo de Ribas do Sil, inaugurat l’any passat, que val la pena anar, en un antic i grandiós convent franciscà rehabilitat. L’entrada està just al costat del petit i una mica abandonat cementiri de la localitat amb l’església parroquial. Sembla que els nuvis que s’hi casen per fer el banquet de noces al Parador passen per entremig de les tombes. Molt gallec tot plegat, ja que en altres contrades això seria impensable. (Encara que jo em vaig casar a St. Miquel de Mata que també té el cementiri a la porta de l’església).

El menjar, típic de la terra: “pulpo a feira”, empanada, chuletón, pebrots, tartes i formatges, vi del país i orujo “tostado”.

Una altra bona experiència, i més coneixement del país i de la seva base econòmica. Això del termalisme és per pensar-hi en el sentit de diversificar l’oferta i donar oportunitats diferents al turisme.

Madrid, 4 d'octubre.

Mataró, 8 d'octubre.

El Punt

Els "mercats" ja ho han detectat. Estan baixant les accions de "El Corte Inglés" i pujant les de "Coronel Tapioca". S'ha d'adequar el vestuari.

Quins gamarussos...

L'Antoni Farrés

L’Antoni Farrés va ser Alcalde de Sabadell del 79 al 99. Vint anys. Fill de la burgesia local es va dedicar professionalment a defensar els treballadors com advocat laboralista, i al adveniment de la democràcia encapçalà la llista del PSUC a les eleccions locals a la seva ciutat que va guanyar, esdevenint Alcalde indiscutit i indiscutible durant cinc mandats seguits fins que va decidir deixar-ho voluntàriament.

Quan va plegar, l’endemà, es va dirigir cap a l’oficina del INEM a fer cua per apuntar-se a l’atur. La seva antiga professió havia canviat molt en vint anys, i ell estava “out”. El seu despatx ja no existia. De l’Alcaldia n’havia sortit, com molts, amb “una mà al davant i l’altre al darrera”. Era de sentit comú que havia de poder acollir-se a la prestació de l’atur, per la que, a més, havia cotitzat des que va ser possible fer-lo l’any 87.

Es va trobar, segons ha explicat ell mateix, amb una sorpresa i amb una constatació. La sorpresa va ser que el/la funcionari/a que el va atendre darrera la finestreta no el coneixia. "I què feia vostè fins ahir?". Un cop dur per l’autoestima d’un veterà home públic a la seva pròpia ciutat. La constatació, que ja sospitava, era que no tenia dret a acollir-se a la protecció per desocupació.

Va començar una batalla legal amb l’esperança que algú li donaria la raó en el despropòsit en que es trobava tant ell com altres electes en iguals circumstàncies. No ho va aconseguir. La normativa no ho permetia i no hi havia voluntat legislativa per canviar-la. Més que voluntat el que no hi havia eren “co......” per afrontar una situació injusta però que podia ser contestada mediatica i socialment. Valent servei a la política democràtica fan aquestes pors estimulades per visions anarcoides de dretes i esquerres!!

Avui, una generació després de l’època de la transició, he pujat a la tribuna del Congrés dels Diputats per en nom del meu grup, el GPS, defensar la pressa en consideració d’una proposició de Llei presentada conjuntament per tots els grups de l’arc parlamentari “relativa a la extensión de la protección por desempleo a determinados cargos públicos y sindicales”.

(foto El País)

He exposat la reparació de la injustícia històrica que es feia amb els que abans, en el seu moment, van abandonar sense més la seva ocupació, i facilitant a aquells que ara s’incorporen a la vida política local o al sindicat sense experiència laboral prèvia l’entrada i la sortida en aquests móns.

He agraït la gentilesa que ha tingut el meu grup parlamentari amb mi proposant que fos una persona com jo, que des dels seus càrrecs municipalistes ( a la FMC i a la FEMP) va lluitar per aquest tema, l’encarregat de defensar-ho ara com a legislador. Tots els altres grups en les seves intervencions han anat en la mateixa línia que jo he exposat i la votació final ha estat com no podia ser d’altra forma unànime (vull suposar que l’única abstenció registrada es va produir per un involuntari error).

Al baixar de la tribuna he tingut un record per la figura de l’Antoni Farrés. Va per tu, Toni!!

Madrid, 4 d’octubre.

P.S. Un diari digital, d’aquí a Madrid, “El Confidencial” em va preguntar ahir pel tema. Els vaig contestar, i avui a sortit la noticia crec que força ben explicada, malgrat que és incorrecte que sóc l’impulsor de la Llei. El sorprenent són els més de vint comentaris d’internautes que hi ha tot seguit. Tal com dic més amunt: Quant anarcoide de dretes i d’esquerres hi ha pel món!!

Enllaços a “El País”: editorial i article.

Asimov

He regalat a l’Eulàlia el llibre d’ Isaac Asimov “Los propios dioses”. Fa anys vaig llegir d’aquest autor, un dels grans de la literatura de ciència ficció, la trilogia de “La Fundación”, i em va agradar molt. (Per cert, des que he posat en marxa aquest blog llegeixo molt menys)

La dedicatòria que fa Asimov en aquest llibre diu així: “A la Humanidad, con la esperanza de que la guerra contra la estupidez pueda ganarse algún día”

ESPANYA: El temps que ens ve.

CATALUNYA: L'Estatut

He de parlar-ne, no? Em temo que posaré una mica d’aigua al vi a l’ambient d’eufòria desbordada que manifesten alguns.

Bé està el que bé acaba. El resultat de divendres passat: 120 a favor, 15 en contra i cap abstenció és prou eloqüent. Però sols és la primera etapa d’un procés que en té dues més: el seu pas pel Congrés de Diputats, i la posterior ratificació per la ciutadania (d’aquest se’n parla poc, com si fos un mer tràmit...) Aquesta primera etapa ha estat molt (massa) llarga i s’ha resolt a l’esprint final amb “foto finish” inclosa. Qui l’ha guanyat? Ja ho veurem més endavant.

Un cop llançat el procés de la reforma de l’Estatut del 79 hi havia dues alternatives: fer una proposta senzilla, o una de complexa. El que en l’argot polític - periodístic se’n diu: descafeïnada o ambiciosa. Com que hi ha necessitat d’un ample recolzament, tant d’ordre legal: art. 56. 1, b de l’Estatut, com d’ordre polític: la demanda del President del Govern, (i el sentit comú), les forces nacionalistes van marcar l’escenari: o es feia una reforma ambiciosa, o no se’n feia cap. Un a zero. Lògic, encara que per part de CiU “ventatgista”, tota vegada que mentre van manar no es van encaparrar massa en canviar l’Estatut vigent, i arriscada, ja que si no sortia podrien mantenir el discurs del victimisme però de molt difícil gestió.

Anem, doncs, a la reforma ambiciosa. En aquest escenari també hi havia dues alternatives: que fos “una passada de tres pobles” i que ja hi hauria qui s’encarregués de parar-la aquí (bàsicament els socialistes que son l’altre grup que pot fer bloqueig). O fer-la arran del precipici, “al filo de la navaja”, a veure qui era el maco que s’atreviria a qüestionar-la. Evidentment aquesta última posició és la més fàcil ja que trasllada la decisió final als “altres”. Quedem com Déu, i si ve “Paco con las rebajas” tornarem a tenir dimonis.

Aquesta decisió afavoreix a tothom? NO!! Els socialistes són els que corren més riscs. És evident que la pilota ara la té el PSOE. El PP ja ha tret tota la fanfàrria catastrofista sobre el desmembrament d’Espanya, deixant clar el seu rebuig. Els Grups petits al Congrés dels Diputats ( CiU, ERC, PNV, IV, CC i Mixt) estaran d’acord amb la proposta que es faci perquè va amb la seva forma de ser i pensar, malgrat que el seu escàs pes, 38/350, els fa irrellevants en la pressa de decisió. Qui té la “patata calenta” son, som, els socialistes. Si ens en sortim no serà possible capitalitzar en exclusiva el resultat a Catalunya, i serà de difícil venda a la resta d’Espanya. Si no ens en sortim serem els responsables principals a Catalunya, i també quedarem tocats a la resta d’Espanya. Quina “papereta”!!

Sotmesos a una doble pressió brutal: A Espanya per una dreta que anirà per totes, amb 148 Diputats/des, i un terra electoral estimable de més de nou milions de vots. A Catalunya pel conjunt de les forces nacionalistes crescudes perquè tàcticament no hi tenen res a perdre. Estratègicament potser és una altra cosa, però, qui fa política avui pensant més enllà del titular del diari de demà?

Crec, amb tots els respectes per a tothom, que la jugada, difícil jugada, pot portar a un complicat carreró al socialisme espanyol (amb el català inclòs). Ah!!, però aquests són els “socialistes” !! Si, però jo sóc d’aquests i vull manifestar la meva preocupació pel que em ve a sobre. Crec que hem d’actuar amb molt de tacte, amb molta paciència, amb molta perseveranca, amb molta prudència. “Que la prudència no ens faci traïdors!!”, sentirem a dir als rengles nacionalistes. Ells rai!!. A mi el que em fa patir és el meu projecte, no el seu. El seu l’he de combatre.


“...recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharat visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.”

Cant XLVI “la pell de brau”. Salvador ESPRIU. 1960.

Arnoia (Ourense), 1 d’octubre.
Mataró, 3 d’octubre.

Anem a pitjor*

*(article pel Capgros.com)

No afluixa la tensió existent a “Madrid”. Reprès el període de sessions al Congrés dels Diputats continua el fort enfrontament polític del PP contra el Govern i el PSOE en general, i en menor mesura contra els altres grups polítics, notablement amb ERC, fet que també queda reflectit als mitjans de comunicació.

La culminació (ja era hora!!) del debat sobre l’Estatut de Catalunya i la seva incertesa fins el final (en el moment d’escriure aquestes ratlles) està crispant enormement l’ambient. “Espanya és trenca. Canvi de règim. En Carod s’imposa. El tripartit ja és un triumvirat". Tothom pregunta i opina com acabarà el culebrot i què passarà desprès.

Però també la continuada marxa mirant tota l’estona el retrovisor, tant el Govern com la oposició. La setmana passada va ser amb motiu de l’accident amb morts a l’Afganistan. Cinc hores llargues per parlar del tema que van portar, com no, a la guerra d’Iraq, a l’actitud del anterior Cap de Govern, a les posicions dels socis preferents de l’actual Govern... "Mentiders, intoxicadors, manipuladors,...", i tota mena d’improperis en la línia del “...i tu més”. La tensió a la tanca de Ceuta i Melilla no ajuda tampoc, ja que la política d’immigració dels Govern actual i del anterior son usats com a armes en una “guerra civil” a l’interior de la fortalesa europea.

Aquesta setmana semblava que començava bé. Sorprenentment varies preses en consideració de projectes de llei ho van ser per unanimitat. Potser perquè les presentaven els grups petits, potser perquè els grups grans van transaccionar o transigir, però el marcador de les votacions era tot verd (afirmatiu). Podria haver més votacions així, especialment en temes menys rellevants, però malauradament van ser excepció. La sessió de control al Govern del dimecres va tornar a ser agre, amb durs atacs al Ministre Moratinos. I el dijous, el debat del projecte de Llei de “tropa i marineria” va tornar a portar l’espiral del retret, amb “bronca” inclosa entre el Ministre Bono (...soldados de Esgpaña) i el President Marín per compte d’un tema col·lateral (?) que va sortir: l’Estatut de Catalunya!!, altre cop, amb els del PP fent el “caldo gros” a ERC.

Sort que en acabar el Ple, a la Comissió de Medi Ambient vam discutir sobre les causes de “...la disminución de la población de la perdiz roja en nuestro país...” de la mà del PP, i de “...la paralización de la construcción de aparcamientos... en la playa del Pinar de Castellón” de la mà d’ERC. Ara, una diputada gallega del PP, amb èmfasi i convenciment, proposa la creació d’un centre d’alerta de “tsunamis” a la costa atlàntica. Una mica surrealista.

Me’n vaig a la subcomissió de descolonització. Perdó! A la subcomissió de deslocalització.

Madrid, 29 de setembre.

Los viejos rockeros nunca mueren

En la meva etapa política anterior, la d’Alcalde de Mataró, vaig encapçalar, com corresponia, tota l’administració municipal. És conegut que em vaig interessar per unes coses amb més amplitud que per d’altres. La Hisenda local va ser una d’elles. Per deformació professional. Perquè vaig començar la meva vida pública amb aquests temes. Perquè m’agradava. Perquè vaig tenir responsabilitats municipalistas sobre la qüestió (vuit anys President de la Comissió de Hisenda de la FMC , i vuit anys més de la FEMP). Per tarannà personal (fa més de trenta anys que a casa funcionem amb pressupost).

De tot això en va quedar una imatge de que sóc “especialista” en el tema. No és cert. Sé forces coses de Hisenda local per la pràctica que vaig fer, pels contactes que vaig establir, pels debats en que vaig participar, però sempre he cregut que em mancava una base teòrica més sòlida que la que m’havia proporcionat la carrera universitària. De la munió d’escrits i intervencions que vaig fer sobre el tema al llarg de més de vint anys guardo un especial “carinyo” a un article que vaig fer l’any 97 per l’anuari del Govern Local de la Fundació Pi i Sunyer d’estudis autonòmics i locals, on sintetitzava alguna de les coses que pensava.

Però, “quien tuvo, retuvo y guardó para la vejez”. Ara, des de que estic a Madrid ja no em cuido de l’estat de les finances locals, i no obstant, encara quant surt el tema les mirades es giren cap a la meva persona: “En Mas en sap d’aquestes coses, consultem-lo, o que intervingui, o que ens digui la seva”. Déu ni do les vegades que n’he parlat des que vaig abandonar el món local. He pujat a la tribuna del Congrés un parell de vegades. M’han convidat a participar en un grup de treball del PSOE que està acabant un elaborat informe. He tingut la satisfacció de poder explicar com ho veig al Vice-president Solbes en un agradable dinar amb ell al Ministeri d’Economia i Hisenda. He contestat preguntes que m’han formulat Secretaris d’Estat i Directors Generals. No hem puc pas queixar del reconeixement que tinc.

Avui, però en un d’aquests encontres he demanat al meu interlocutor que relativitzes els meus coneixements, i les meves opinions. Sóc un gat vell, però he abandonat el cau per la gatera, deixant-hi alguns pèls, i no penso tornar-hi. Ara ho veig a distància i des de fora. En aquesta posició les coses es veuen d’altra manera, lluny de la passió, de la pressió i dels neguits de la responsabilitat. I també, per respecte als que “se están batiendo el cobre”, assumint la càrrega dels resultats dels seu treball quotidià, no fora just que pontifiqués massa ni pretengués marcar el camí. He indicat noms de gent amb tanta o més experiència que la meva i que encara estan en actiu.

L’experiència serveix per donar consells, però sense la implicació directa s’ha de quedar solament aquí, en aconsellar. Pel que vulgueu a la vostra disposició. Em podeu cridar quant ho creieu necessari, sempre seré municipalista, però ara, fins un punt

(amb el President Pujol; Pilar Blasco, Presidenta de l'ACM; i Luis Tejedor, Alcalde de El Prat de Llobregat, a l'inauguració del 2on. Congrés de Minicipis de Catalunya. Tarragona, 2001)

Madrid, 28 de setembre.

Investigació

Aquest matí s’ha procedit a la inauguració de una antena d'espais profunds a Cebreros (Àvila). L’antena s’aixeca en una antiga instal·lació que tenia la NASA de seguiment de satèl·lits i que ja fa temps va ser abandonada. Ara, l’ Agència Europea de l’Espai (ESA) ha recuperat l’espai físic i hi ha instal·lat la segona de les antenes d’aquestes característiques que té al món, que al ser la més recent és la més moderna. L’altra està a Austràlia (New Norcia). Aquesta antena forma part d’un conjunt que es completarà amb una tercera que probablement anirà a Xile. Des d'aquesta instal·lació es farà el seguiment de l’expedició de la sonda Venus - Express que es llençarà el proper mes d’octubre, i dels dos satèl·lits que es llençaran el 2007 per continuar estudiant l’origen del univers., segons ha explicat el Sr. David Southwood que ha qualificat l’acte d’avui com el de l’ obertura d’una porta a l’Univers: planetes, estrelles i galàxies... L’ESA compleix enguany 30 anys i és l’equivalent a la NASA impulsada pels països europeus (els de la U.E. a 15 més Noruega i Suïssa).

Sembla que es donen bones condicions per l’exploració de l’Univers des de la geografia espanyola, tota vegada que aquesta instal·lació no és gaire lluny de la que mantén activa la NASA a Robledo de Chavela, i del centre d’astronomia espacial de Villafranca del Castillo (ESAC) també de l’ESA. Entre les persones que he conegut i saludat en aquest acte hi havia l’astronauta espanyol Pedro Duque.

Madrid, 29 de setembre.

( Pedro Muñoz, diputat per Àvila; Antonio Cuevas, President Comissió Indústria i diputat per Sevilla; i, Charo Velasco, diputada per León)

Gràcies, Ramoneda

Intuïa que podia anar per aquí, però no coneixia l’existència de la teoria de l’espiral del silenci. (només sé que no sé res)

No estic d’acord, i em rebel·lo, amb exposicions, preses de posició, actituds que es fan en moltes coses, i especialment en el món en que em moc que és el de la política (també passa en d’altres camps): sobre les identitats, el medi ambient, la salvaguarda del patrimoni, l’economia,... hi ha una actitud acrítica respecte a tesis que es donen per segures i es menysprea i s’ignora qui les qüestiona.

Diu Josep Ramoneda a la seva columna de “El País” de fa uns dies: “Todos conocemos la teoría de la espiral del silencio, que explica cómo una idea va creciendo y haciéndose hegemónica sobre la pérdida de voz de los que disienten de ella. Así se construyen las correciones políticas”

Crec que hem de ser més incorrectes políticament. Ser valents, i arriscar-nos a dir el que pensem i no sotmetre’ns al que està establert. Sense dubtes, ni diàleg, ni debat, no pot haver-hi una societat democràtica. Hi ha masses “certeses” que cal posar en qüestió. Alguns, a totes les bandes, n’ha tret bons rendiments d’aquesta situació. Del “consens de Washington”, a la “carta d’Aalborg”; de la Constitució, a l’Estatut. Tot plegat, tampoc passa res si ens equivoquem, no som tant importants i imprescindibles.

Sobre aquest tema em va agradar l’article de Joaquín Leguina a “El Siglo” de la setmana passada.

CATALUNYA: És l'hora, de què?

Fa uns dies Salvador Cardús va publicar un article a La Vanguardia amb el títol “Es la hora de las grandes ambiciones”. Em va cridar l’atenció, però després la lectura del seu contingut no va respondre a les meves expectatives. Si, fa una bona anàlisi de com succeeixen, a vegades, els canvis en la història, una bona anàlisi de l’actual situació a Catalunya en l’elaboració d’un nou Estatut, però no vaig trobar ni les grans ambicions, ni l’hora que les justifiqués.

De què és l’hora de Catalunya? Pels que no estan satisfets amb una determinada situació sempre és hora d’actuar per millorar-la. Però, hi ha unanimitat en les coses en que s’està insatisfet? Segons sembla del que diuen i fan els polítics hi ha força consens en que cal millorar i/o superar “l’encaix de Catalunya amb Espanya”, encara que no sembla que aquesta sigui una preocupació especialment sentida per la ciutadania.

Crec que els polítics, uns per estratègies irreals i d’altres per tàctiques a curt termini, s’han llençat a “trescar” per un camí de tartera que té molt difícil sortida i que està provocant un cansament generalitzat.

Crec que ara es l’hora de gestionar els reptes que tenim al davant amb les eines polítiques i administratives de que disposem, segurament imperfectes, però que poden donar molt joc encara. Segurament però, com passa a altres llocs i ha passat en altres èpoques, potser no és possible fer-ho.

Cabrils, 25 de setembre.

(podriem batejar-la com: Tot esperant l'Estatut)

Tertúlia

Dijous passat vaig ser convidat a participar a la tertúlia “La Nit” de la COMRàdio que dirigeix i modera Ramon Miravitllas. Feia temps, llevat de les campanyes electorals, que no participava en actes d’aquesta mena. He de manifestar que me’ls miro amb una certa prevenció ja que penso que potser són contraproduents, especialment si deriven més cap una xerrameca de cafè que en intercanvi rigorós de punts de vista. Doncs, malgrat aquesta prevenció m’hi vaig trobar molt còmode. Suposo que l’excel·lent direcció del moderador hi va contribuir.

Tres temes sobre la taula: el civisme, els matrimonis homosexuals, i, com no, l’Estatut, amb representants de les forces polítiques parlamentàries que no coneixia de res, però amb qui també m’hi vaig trobar bé.

En l’hora i mitja del programa, ratllant a la mitja nit, sols vam tractar els dos primers temes. Difícil com enfocar el tema del civisme en una societat tan permissiva com és la nostra: Temps i paciència vaig apuntar, i el representant de CiU va reblar: i constància en les actuacions. En el tema dels matrimonis homosexuals el representant del PP va rebre de tot arreu: de la resta de tertulians i dels oients. Crec que en aquest tema els del PP han fet tard, els ha passat l’oportunitat, i el millor que podrien fer ara és donar-lo per perdut i anar per altres coses, sinó quedaran en la imatge dels ciutadans/nes com a presoners dels sectors més carques de la societat. Del tercer tema, l’Estatut, que el moderador havia deixar perquè ho introduïssin els oients ni s’hi va entrar, no en va parlar ningú. Quin interès!!

Cabrils, 25 de setembre.

SOLANA,José Gutiérrez (1886-1945) "La tertúlia del Café Pombo"1920. MNCARS