20 de maig, 2006

Triar parella.

Tal com vaig explicar fa pocs dies, el Govern ha hagut de decidir com sortejava el primer escull parlamentari de la seva proposta de reforma fiscal, la consideració de la totalitat de la iniciativa.

Com que hi havia esmenes a la totalitat, en ambdós sentits, calia triar com avançava. Si ho feia amb els “socis preferents” de la legislatura, els que havien votat la investidura de Zapatero, ERC i IV, o si es decantava per CiU. És evident que en aquest ball el PP no podia ser parella.

Les demandes eren lògicament divergents: L’esquerra accentuava les tintes de la proposta de reforma, la dreta les diluïa.

El Govern ha triat CiU. Aquest grup retirava l’esmena a la totalitat i votava amb el Govern. I perquè? Els discursos que es van pronunciar a la tribuna en la sessió d’aquest dijous ja eren a “toro passat”. Tots eren justificatius de la votació posterior, però indicaven per on havien anat les coses, quines havien estat les peticions i com s’havien, o no, assolit els acords i els desencontres.

Tant ERC, com IV, van fer un discurs radical, d’acord amb els seus principis. Davant la proposta, moderada, del Govern en volien més. La volien més accentuada la reforma. Normal. El què passa, però és que si el Govern (amb 164 Diputats/des) no creu, o no vol, anar més enllà del que li demanen 8 i 5 diputats/des respectivament, i alhora necessita més vots, no li queda més remei que recolzar-se en la dreta. Estirant la corda a vegades es trenca.

CiU altra vegada, el rei de la situació. En Sánchez Llibre exultant a la tribuna: “Hemos conseguido menos impuestos para todos los españoles y para las empresas”. De “los españoles” en va parlar més aviat poc. Malgrat que el 85% del cost de la reforma està en el IRPF, el diputat d’Unió va dedicar el 70% de la seva intervenció en l’impost de Societats que és el que veritablement l’interessa: La rebaixa proposada del 30% al 25% per les PIMES en cinc anys, de cop. Rebaixes a la reinversió de beneficis. Tractament especial de la I+D... Veurem en el tràmit parlamentari que ara s’enceta com es concreta el que es va pactar.

La “cultura de coalició”, o de treball en minoria, té aquestes conseqüències. Cal mesurar ben bé els límits de les exigències, tant pels grans com pels petits. La percepció de cedir massa i passar-se, o de plantar-se i no obtenir suport sempre és subjectiva. Però farien bé les part confrontades en analitzar les conseqüències resultants del seu joc.

En aquest cas s’ha produït un canvi de parella en una qüestió important com és la reforma fiscal. Tema complicat, el tema i el resultat, ja que el corol·lari lògic és: amb qui ballarem els pressupostos de l’any 2007? Quant tibaran la corda, tots: el Govern, els “socis preferents”, la nova parella, de cara als comptes de l’any que ve? Estem a la meitat de la legislatura. La incapacitat de l’esquerra, de tota l’esquerra –nosaltres també – per bastir un sòlid bloc de progrés deixa com a única alternativa la del joc dels nacionalismes moderats (CiU i PNV) de ser la frontissa del arc parlamentari.

Després, de què ens estranyem d’altres coses?.

Mataró, 19 de maig.

4 comentaris:

Pedro ha dit...

Manel, no creus que les ipmes en general estan infrarepresentades segurament perquè a Madrid n'hi ha més aviat poques?

Qui era el representant dels empresaris a la firma de l'acord del senyor Caldera de reforma laboral?
Recordes què en van dir Pimec o Sefes?

Pedro ha dit...

Volia dir pimes on he dit ipmes.

Manuel Mas i Estela ha dit...

Alguns catalans/nes pensen que viuen en el melic del món. Cal mirar de cara la realitat i no ensimismar-se.
És lògic que el Govern espanyol parli i pacti amb organitzacions del seu àmbit territorial, com el català o el barceloní amb el seus corresponents

Pedro ha dit...

No demano que Zapatero pacti amb Pimec, demano que la tingui en compte enlloc de pactar amb qui ha insultat Pimec de manera racista (el militant falangista Cuevas).