Turisme i esport.

La companya càntabra Glòria Gómez Santamaría em va dir d’anar a les seves terres a participar a una activitat acadèmica d’estiu, concretament a una taula rodona sobre turisme i esport en el marc d’un seminari sobre activitat esportiva. Vaig arrossegar a participar-hi també a l’ Ana Mª Fuentes que és la companya que en la Comissió porta els temes de Turisme en nom del GPS i que en sap més que jo, així aniria més cobert.

La Universitat de Cantàbria amb la col·laboració amb un conjunt d’Ajuntaments de la regió organitza els XII cursos d’estiu. El nostre titulat “Transversalidad en el deporte” es celebra a la localitat de Colindres i els participants, en aquest cas, són estudiants d’INEF, i tècnics municipals d’Ajuntaments de la zona. Atenció, el divendres té una cloenda potent.

Sorprenentment per estar al Nord, fa molta calor que amb la humitat d’estar a la vora del mar crea una sensació de xafogor considerable. Ens han hostatjat a un hotel de Laredo que no té aire condicionat ja que allà no és habitual per la fresca que habitualment hi fa. Sort que una sola nit s’aguanta com es pot! Passejant a mitja nit per la localitat no em sembla que tingui una activitat estiuenca gaire apreciable, i més aviat un xic tronada La nostra actuació és matinera, a quarts de dueu, en una sala també sense aire condicionat, i suem de valent.

En la meva intervenció explico les oportunitats i els riscs de la situació del turisme avui, com d’altres activitats econòmiques derivades de la globalització (la oferta) i del creixement general de la renta (la demanda). L’esport pot constituir, treballat convenientment, un valor afegit a l’activitat del turisme que el pot ajudar. Amb aquesta idea llenço la intervenció de la meva companya Ana i ella exposa més detalladament els canvis tecnològics, econòmics i socials que incideixen en el turisme avui. Diferencia entre turisme esportiu i turisme actiu (fer moure al turista) i diu que és un “nínxol” de demanda que no estava estès a Espanya i que té molt futur. La tercera participant a la taula és la Directora Gral. de Turisme de Cantàbria, Eva Bartolomé, que abans d’exposar algunes característiques de l’actuació del seu Govern comença amb la definició de les vacances com a període per la regeneració física i mental d’un mateix, i ho lliga amb l’activitat esportiva, cultural i lúdica. El debat amb els assistents es centra amb la regulació que precisa aquest tipus de turisme lligat amb la responsabilitat derivada dels riscs que s’han d’assumir, i fins a quin punt ho ha de fer les administracions.

Com que Colindres està a mig camí entre Santander i Bilbao ens han anat a recollir a aquest últim aeroport i ens hi tornen de forma que podem dinar (una mica tard) a casa. Entre els petits i senzills obsequis que ens donen per la nostra col·laboració (típics del món local) hi ha un llibre d’aquells que farien exclamar als meus fills: Uaauh! Que interessant! “El astillero de Colindres (Cantabria) en la época de los Austrias menores. Arqueología y construcción naval”. Arreu tothom s’estima lo seu i ho dóna a conèixer.

Gràcies, Glòria. Gràcies Beni.

Mataró, 18 de juliol.

Ourense

El meu corresponent (de càrrec) al grup parlamentari del PP, Celso Delgado, va proposar als membres de la Mesa i Portaveus de la Comissió d’Indústria, Turisme i Comerç anar a Ourense a la Fira Termatalia dedicada a l’activitat termal i balnearia.

Dins de les meves responsabilitats actuals vaig creure convenient acceptar la invitació i desplaçar-me tot el cap de setmana a veure la Fira, els seus organitzadors i participants, i conèixer alhora una província gallega que no havia visitat mai. (Ara sols em queda Lugo).

Malgrat llevar-me molt d’hora, com que em vaig perdre a la sortida de l’aeroport de Santiago de Compostela i a l’entrada d’Ourense, vaig arribar a la reunió que en Celso ens havia preparat amb empresaris gallecs del sector del termalisme quan ja s’estava acabant. Vaig visitar la Fira, i després vaig compartir dinar amb el Conselleiro de Medi Ambient , Manuel Vázquez, (que recentment ha deixat l’Alcaldia de Carballino), el President de la Cambra de Comerç, el president del empresaris ourensans, el Director de la Fira, i l’altra membre de la Comissió que hi va anar, a més de l’amfitrió, el diputat del PNV, José Ramón Beloki. El dia anterior a la inauguració hi havia anat el President de la Comissió, Antonio Cuevas, i la portaveu adjunta de turisme del GPS, Ana Mª Fuentes, a més de Diputats de les circumscripcions gallegues: Després de dinar vaig participar a l’acte oficial de lliurament de reconeixements de la Fira. A mi em va correspondre donar el que li van fer a l’Alcaldessa de Caldes de Montbui, la companya Montserrat Domènech que és la Presidenta de la secció de municipis amb aigües termals de la FEMP.

En aquest acte, el Conselleiro va resumir molt bé l’esperit de la fira: “Als anys 80, el termalisme era el passat. En els 90 es va repensar. Ara al començaments del 2000 és el futur”. Es va obrint camí el fet del termalisme com un ingredient afegit en el sector turístic amb els seus evidents aspectes sanitaris físics i psíquics, i estètics que avui estan tan en boga. Els empresaris del sector van modernitzant-lo i poc a poc es mostren els seus avantatges, malgrat que el seu evident component de tranquil·litat – tant pel fet en si, com pels llocs on s’ubica – casa malament amb el brogit del món d’avui, o potser pel brogit se’n pot treure suc dels balnearis i instal·lacions termals.

Aquesta Fira és un intent més per trobar un agafador per l’economia de la província. Bàsicament agrària, té una potent cooperativa agro-alimentària COREN, i una indústria tèxtil amb noms de prestigi (Adolfo Domínguez, Roberto Verino, Carolina Herrera, Purificación García,...) però ara molt afectada també pel trasllat de la producció al països del Tercer Món. Estan fent una aposta pel turisme rural i el turisme termal que té fortes possibilitats i que la Diputació Provincial promociona. Cal dir que tenen moltes i excel·lents mostres de romànic encara que poc explotades.

Ens van allotjar, com no, al balneari d’Arnoia, a uns 25 km d’Ourense en mig de la comarca del Ribeiro on estaven en ple verema. El vi és una altra de les activitats econòmiques importants de la província ja que a més d’aquesta D.O. n’hi ha tres més: Monterrey, Ribeira Sacra, i Valdeorras.

El diumenge vam aprofitar per fer una mica de turisme que no ens van deixar fer, hospitalàriament, pel nostre compte. La Diputació es va posar al nostre servei per mostrar-nos la Ribeira Sacra que és un paratge esplèndid per on el riu Sil passa encaixonat, i portar-nos a dinar la Parador de Santo Estevo de Ribas do Sil, inaugurat l’any passat, que val la pena anar, en un antic i grandiós convent franciscà rehabilitat. L’entrada està just al costat del petit i una mica abandonat cementiri de la localitat amb l’església parroquial. Sembla que els nuvis que s’hi casen per fer el banquet de noces al Parador passen per entremig de les tombes. Molt gallec tot plegat, ja que en altres contrades això seria impensable. (Encara que jo em vaig casar a St. Miquel de Mata que també té el cementiri a la porta de l’església).

El menjar, típic de la terra: “pulpo a feira”, empanada, chuletón, pebrots, tartes i formatges, vi del país i orujo “tostado”.

Una altra bona experiència, i més coneixement del país i de la seva base econòmica. Això del termalisme és per pensar-hi en el sentit de diversificar l’oferta i donar oportunitats diferents al turisme.

Madrid, 4 d'octubre.

Mataró, 8 d'octubre.

Darrera intervenció de la legislatura.

Per circumstàncies personals la portaveu del GPS de Comerç i Turisme no pot assistir a la compareixença del Secretari d’Estat de Turisme i Comerç a la Comissió d’Indústria per fer balanç de la seva actuació durant aquest període legislatiu que ara s’acaba. Em demanen que en atenció a les meves anteriors responsabilitats en aquesta matèria les reprengui i porti la veu del GPS en aquesta sessió. Vet aquí fent, doncs, la meva darrera intervenció a la Cambra de Diputats abans de plegar per Nadal i cloure’s la legislatura.

La intervenció del secretari d’Estat, Pedro Mejía, no aporta gaires novetats respecte al que s’ha explicat i debatut a la Comissió del tema de les relacions exteriors de l’economia espanyola.

El manteniment del dèficit estructural de la balança comercial. La pèrdua de rellevància d’aquest fet des de la nostra integració a la Unió Monetària Europea. Els instruments posats en marxa pel Govern, no sols per corregir la situació, sinó per situar la nostra economia en la globalització: nous mercats; més valor afegit als productes; manteniment del liderat en turisme; inversions de capital de i cap al nostre país; creixement de les remeses dels emigrants establerts aquí; revisió del instruments de les Administracions a l’exterior;...

Dos convenciments que ja no són discutits. Els canvis en l’economia mundial: la internacionalització accentuada i irreversible. I la necessitat d’avaluar els resultats de les polítiques que s’adopten a mig i llarg termini.

Com ja és habitual en aquest darrers mesos de la legislatura molt pocs diputats assistents i sols quatre grups en el debat (socialista, popular, de CiU i del PNV) Les posicions de tots ells tampoc són cap sorpresa. No diuen, diem, res de nou respecte al que hem dit al llarg del quatre anys.

Front a les visions crítiques, fins i tot catastrofistes, de l’oposició les dades de la marxa de l’economia espanyola són inqüestionables: creixement, ocupació, endeutament públic, inversió privada,... N’hem parlat a l’abast.

Algunes dades més: l’any passat, el 2006, Espanya va ser el tercer inversor al món darrera els EUA i França. Rellevant, no? I també, Espanya va ser el novè país del món en rebre inversions estrangeres. Aquestes dues dades indiquen el nivell i la internacionalització de la nostra economia. Podem afegir que ja es comencen a veure resultats del PIDM,s, o el manteniment de la nostra posició en el mercat del turisme (Pla 2020), en l’any de celebració dels 25 anys del ICEX.

Cal, però, no baixar la tensió per estar als mercats mundials ja que la dinàmica és molt forta i qualsevol dubte o complaença comporta inexorablement retrocessos.

Em crida l’atenció la correlació entre l’evolució de les aportacions de la demanda nacional (interna) i la demanda externa (saldo de la balança comercial) a la formació del PIB espanyol que reflexa el quadre següent:

Quadre: La pinça de la demanda. Font: INE

Els portaveus dels grups presents clouen les seves intervencions, jo també ho faig, felicitant-se pels treballs efectuats per aquesta Comissió i pel to dels debats. Hem fet més de 60 sessions en aquest període, clar que toquem molts temes: indústria, noves tecnologies i societat de la informació, energia, comerç, turisme,... La contraposició de les posicions no ha estat obstacle per la correcció en la seva exposició i per establir entre nosaltres una relació, no d’amistat, però si de respecte i reconeixement mutu. Agraïm també a la Presidència i a la Mesa la conducció dels treballs i debats.

Et voilà! Crec que hem assistit i debatut una etapa de l’economia espanyola en la que hem assumit tots plegats la seva nova situació en l’economia mundial de la que ja no podrem sostreure’ns i que, malgrat “agoreres” prediccions i tòpiques i superades visions, Espanya s’ha situat en posicions capdavanteres socials i econòmiques en el món d’avui.

Madrid, 19 de desembre.

Impossible.

¿Algú creu que es pot fer un debat sobre les línies generals de la política del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç i, a més, de 17 temes parcials concrets, entre el Ministre i vuit grups parlamentaris en quatre hores? Impossible.

El Ministre Clos exposa durant més d’una hora: temes d’indústria, comerç exterior, turisme, energia, renovables, telecomunicacions, societat de la informació. Cadascun d’aquests temes dóna per un llarg debat parlamentari. Els grups plantegen la seva visió: que si les OPA’s, el comerç interior, els repetidors de TV3 al país valencià, les drassanes gallecs, la prima a les renovables, el tancament de la central nuclear de Garoña, el parador de turisme de Muxía, el trasllat de la CMT a Barcelona (encara!)...

La resposta del Ministre als temes concrets. Difícilment es pot fer un extens debat sobre la totalitat. Tal com he dit en la petita part que m’ha tocat en el debat fixant la posició del GPS hi ha un gran consens en l’anàlisi de la situació (en els meus temes de comerç exterior i turisme), però certament hi ha visions diametralment oposades sobre les actuacions governamentals que es fan sobre aquella. És el tema de l’ampolla mig plena o mig buida. Per l’oposició, mig buida. Pels que donem suport al Govern, mig plena. Però el debat no és tal, és sols una exposició de les visions, posicions i criteris respectius per que quedin sobre la taula, pel diari de sessions. Ah! A més, es demana al Ministre que viatgi per veure “in situ” el problemes concrets.

Madrid, 9 de maig.

Indonèsia. Turisme.

L’ambaixada de la República d’Indonèsia a Madrid comunica al nostre Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació que una delegació de la Casa de Representants (que deu ser el nom oficial del seu Parlament) d’aquell país té previst realitzar una visita a Espanya entre el 30 d’abril i el 4 de maig per obtenir dades de car a l‘esborrany que estan fent d’una Llei de Turisme.

Mals dies aquests per a fer visites. Pont del 1er. de Maig, festa de la Comunitat de Madrid, aturada de l’activitat al Congrés. El President de la Comissió d’Indústria, Turisme i Comerç em demana si estaré a Madrid algun d’aquests dies per rebre en el seu nom a la delegació indonèsia. Com que per altres coses he de ser-hi el dijous li dic que si.

A l’hora de la veritat, a més del lletrat de la Comissió i d’un intèrpret, també m’acompanya el Diputat del PP, Hèctor Esteve, que és membre de la Mesa de la Comissió. Ells són més de quinze, acompanyats per personal de la seva ambaixada a Madrid i porten una traductora directe de la seva llengua al castellà. En la presentació ens indiquen les formacions polítiques que representen, amb un noms que sincerament no em diuen res.

Els expliquem que el Legislatiu té poca feina en aquest tema més enllà de controlar l’acció del Executiu i que a més les competències de gestió estan en mans de les CCAA. Suposo que els deu ser difícil de comprendre la nostra configuració administrativa i tot això de les autonomies. Captem que pensen en regions dependents de l’administració central. Ens preguntes qui recapta els impostos, si n’hi ha sobre el turisme. Els expliquem que hi ha hagut debat sobre aquest tema, però que no hi ha impostos específic més enllà dels derivats de tota activitat econòmica que recapta l’Estat. En cas d’imposició concreta seria tema de les CCAA. Ens pregunten per la titularitat dels monuments i a nosaltres se’ns obre el dubte dels centres de culte que depenen de l’església (preguntaven concretament per la Mesquita de Córdoba) S’interessen per fins a quin punt és prioritari el tema a Espanya i els responem amb la importància que té el sector dins del PIB (el 12%). Costa força explicar que l’Estat sols té competències de promoció exterior i de coordinació entre les diferents administracions.

La reunió no dona per gaire pel poc temps que disposem tots plegats i per la lentitud que comporta la traducció. Ens demanen documentació de caire legislatiu, que els farem arribar a través de l’ambaixada, i ens conviden a visitar els seu país. Evidentment hi ha hagut prèvies sobre els respectius països i la configuració políticament plural de les delegacions. Ens diuen que després de dinar tenen una visita al Museu del Prado. Penso que en tant poc temps, i d’àmbits culturals tant allunyats, deuen sortir amb el cap com un timbal. Bé, també a nosaltres en visites semblant ens ha passat el mateix.



Els presents i les fotografies de rigor tanquen la trobada. No sé pas si la nostra experiència, que els hem dit que va partir del creixement econòmic dels països europeus de la segona meitat dels egle XX, els és gaire transplantable. El cert és que es deleixen, com tantes altres contrades, per ser receptors i no sé pas si hi haurà tants emissors, al menys amb els volums que hem assolit nosaltres.

Mataró, 3 de maig.

Quina setmana!

Tornant d’Algèria em quedo a Madrid.

El dimecres va haver-hi una sessió extraordinària del Congrés (estem en vacances parlamentàries). Es tractava de convalidar un Reial Decret llei sobre uns aspectes del Plans de Pensions abans d’acabar el mes de gener, i es va fer una sessió especial que ens va ocupar part del matí. Abans de començar-la es va reunir el Grup Parlamentari Socialista i la direcció ( l’Alfredo Pérez Rubalcaba) va informar-nos dels resultat de les darreres negociacions sobre l’Estatut. Val a dir que la satisfacció entre els companys era general.

Sortint de la sessió corren cap a IFEMA a la inauguració de FITUR. Al stand de la Secretaria de Turisme i Comerç vam formar els diputats de la Comissió. Vaja!, els que hi vam anar. Els Reis, que un any més van protagonitzar la inauguració del certamen, ens van saludar. Tot normal. El turisme és més del 12% del PIB del país. Som el segon receptor mundial de turistes, i l’envergadura de la Fira s’ho mereix. La Secretaria General de Turisme (l’amic Raimon Martínez Fraile), a través de Paradores, ens va convidar a dinar. Aquí van aparèixer altres diputats de la Comissió. Clar, era un bon dinar, excel·lent. Abans, però, l’Arantza Mendizabal ens va arrossegar fins el stand d’Euskadi. Ens van oferir uns “pintxos” sensacionals. La Vice Consellera, Coro Garméndia, ens va atendre i obsequiar convenientment. Acabat el dinar vam fer els honors al stand de Paradores. Quants suggeriments per fer uns dies de repòs, o de vacances! Vam anar al stand veí de RENFE, on ens vam mostrar les possibilitats de reservar bitllet directament per Internet. L’Ana Mª Fuentes tenia especial interès que anéssim al pavelló d’Andalusia. Bé, realment ocupava tot un pavelló. Es nota que és una de les principals bases de la seva economia. Segurament, era excessiu, però FITUR és així, i Andalusia té molt per oferir. (Els Reis amb el Secretari d'Estat de Turisme i Comerç, Pedro Mejía, el President de la Comissió d'Indústria, Antonio Cuevas, i la Portaveu Adjunta del GPS, Mamen Sánchez)

El dijous vaig anar a San Adrián (Navarra). Havia quedat amb el meu corresponent al Senat, el portaveu socialista d’Indústria Carlos Chivite (que és a més el Secretari General dels socialistes navarresos) per visitar el CNTA (Centro Nacional de Tecnología y Seguridad Alimentaria- Laboratorio del Ebro). Vaig creure convenient anar-hi amb el meu cotxe ja que, fet i fet, tardaria el mateix que amb qualsevol altre mitjà. Quant fas un recorregut com aquest tornes a adonar-te de les dificultats circulatòries de la Regió de Barcelona. Fins passat Martorell és insuportable. Després, per l’època, boira a la plana de Lleida. Malgrat el nom, el CNTA és privat, impulsat per la indústria conservera al començament, i ara en procés d’expansió. Ben dotat, amb personal molt qualificat i recolzat per la Comunitat Foral, que com és conegut va granada. Una nova mostra de les possibilitat que hi ha en qualsevol activitat si aquesta es tecnifica i ofereix nous productes. Em van parlar d’aliments de quinta gamma, que són els preparats adients per les necessitats de la vida actual derivats de l'estil de treball i lluny de casa, i de la reducció de membres a les unitats familiars. Bon dinar, com correspon a la zona, amb l’Alcalde, el director del centre i el company Juan Moscoso. (Foto Diario de Navarra)

El divendres al vespre acte a l’Agrupació Socialista de El Masnou. Els faig una xerrada sobre l’Estatut. Malgrat la propaganda del Partit, els parlo de la meva visió de com i perquè a estat el procés que portem sobre el tema. Com a altres actes semblants que he fet, els companys/nyes estan receptius a les meves explicacions i m’agraeixen el que els dic. El debat és animat i gens polèmic. Es nota que hi ha ganes de que el tema es resolgui tot mantenint les nostres posicions. Els adverteixo que queda encara molt camí per recórrer i que caldrà un esforç explicatiu important, especialment davant les posicions nacionalistes.

Sort que la meteorologia hivernal del cap de setmana em permet quedar-me a casa per refer-me de les anades i vingudes d’aquests darrers dies.

Mataró, 29 de gener.

Nova responsabilitat.

El company Pedro Saura deixa l’escó al Congrés per ocupar-ne un de nou a l’ Assemblea de la Comunitat de Murcia, amb seu a Cartagena. Va anar de cap de llista dels socialistes a les recents eleccions regionals a la seva Comunitat en la que és el Secretari General del PSOE.

Deixa vacant el càrrec de portaveu del GPS en la Comissió de Pressupostos, i la direcció del Grup proposa que jo sigui qui el substitueix. Accepto il·lusionat la nova responsabilitat ja que és un tema molt bonic i m’agrada, malgrat que no amago un cert neguit per la importància de la responsabilitat que se’m ve al damunt.

Queda sols un debat de Pressupostos en aquesta legislatura, el del 2008, que es farà a la tardor si no hi ha esdeveniments que ho impedeixen, notablement el possible suport que tingui el Govern per tirar-los endavant. Serà la meva prova de foc. Mentre tant, amb la mentalització corresponent, tinc tot l’estiu (que per cert, comença avui) per endavant per preparar-me. Sort que tinc a la Direcció del Grup qui em pot ajudar, dirigir i guardar-me les espatlles. Penso en la companya Tere Cunillera, i molt especialment amb els coneixements i la veterania d’en Paco Fernández Marugán. Espero sortir-me’n.

Per acomiadar-me de l’antiga responsabilitat de portaveu de Comerç i Turisme, ahir a la sessió de control al Govern, vaig fer una pregunta en el Ple al Ministre d’indústria, Turisme i Comerç, Joan Clos, pels programes que porta a terme l’ICEX, ara que es compleixen 25 anys de la seva creació.

D’ara fins a l final de la legislatura serà la companya Ana Mª Fuentes, que ha estat portaveu adjunta i s’ha ocupat preferentment de temes de Turisme, qui assumirà el càrrec de portaveu que fins ara he exercit.

Madrid, 21 de juny

Per cert, la nova pàgina web del Congrés dels Diputats a millorat molt.

Relleu a Madrid.

El desenvolupament del Estat de les Autonomies ha comportat canvis en allò que tradicionalment s’anomenava administració perifèrica. La de l’Estat s’ha reduït. Van desaparèixer els governadors civil, els nacionalistes ho van demanar i van aconseguir una victòria, però ja estava clar que la figura no tenia el sentit d’abans en el procés de descentralització. Ara al seu lloc, Delegats del Govern a les CCAA i subdelegats a les províncies, i no ha representat un mer canvi de nom sinó de funcions i presència pública molt menys rellevants.

Al seu torn la nova administració autonòmica ha muntat la seva pròpia administració perifèrica. Delegats del Govern a les províncies, que púdicament aquí se’n diuen demarcacions de les comarques de... la província. Coi, la semàntica! A més, les CCAA han obert Delegació a la capital de l’Estat per representar-les i fer d’enllaç amb l’Administració estatal i la vida política, econòmica i social que allà hi ha.

Ahir es va produir formalment el relleu del Delegat del Govern de la Generalitat a Madrid. L’amic Raimon Martínez-Fraile prenia possessió substituint a Santiago de Torres que ho havia estat els darrers tres anys amb el Govern de Maragall.

(El President Montilla amb Raimon Martínez Fraile i Santiago de Torres)

En Raimon abandona (suposo que amb alguna recança) el càrrec de Secretari General de Turisme del Ministeri de Indústria, Turisme i Comerç que ha vingut exercint des que en Montilla quant va ser Ministre se’l va emportar. El fet que el seu antic Ministre sigui ara el President de la Generalitat que l’ha anomenat pel nou càrrec, i li donava l’alternativa, va congregar a l’acte a molta gent de la cúpula d’aquell Ministeri, a més de gent que volta per una o altra raó la vida catalana a la capital.

Vaig anar a l’acte expressament ja que per les meves responsabilitats tenia continuat contacte amb en Raimon. És, també, un vell militant del PSC, ell provenint del pallaquisme com sempre s’enorgulleix de recordar. Va ser Tinent d’Alcalde a l’Ajuntament de Barcelona, va estar a Renfe, un breu temps Diputat al Congrés i sempre vinculat al sector del Turisme que coneix perfectament i que de tanta ajuda m’ha servir en les meves noves tasques. Tenim molt bona relació, i ara que s’ha acostat més als meus territoris, ja que la Delegació està a tocar del Congrés, serà encara més fàcil mantenir amb ell els agradables àpats al seu restaurant favorit: “La Ancha” del carrer Zorrilla. Per la seva personalitat, coneixements i relacions no crec pas que tingui dificultats en el nou comès. Ho farà bé.

Ah! M’ho oblidava. Exerceix de català - lleonès.

Mataró, 11 de gener.

Apreciacions turques. El turisme.

Com totes les ciutats històriques, Istanbul ha esdevingut un destí receptor de turisme convertint-lo en un sector important de la seva economia. Tant de turisme interior, al menys pel que veiérem aquells dies, com de forà, tant occidental com oriental.

Cada matí, tot esmorzant des de la talaia del hotel, es veien atracats els vaixells dels creuers que feien escala al seu port i desprès, per la ciutat, trobàvem ramats dels seus ocupants pels principals monuments i espais públics. No obstant, quan t’allunaves dels llocs més emblemàtics i coneguts podies visitar autentiques “delicatessen” en total tranquil·litat. La petita església bizantina de Pammakaristos n’és un bon exemple.

El manteniment i reconstrucció d’edificis i monuments destacats, com passa sempre arreu, impedeix accedir a alguns dels que et proposes visitar. Ens va passar a la mesquita de Süleymaniye, situada en un complex extraordinari. Sols varem poder accedir a l’espai de la tomba de Soliman i a les dependencies exteriors. Fora del recinte la tomba del arquitecte imperial Sinán i el carrer dels llauners que vessa a carrerons que porten cap al Basar de les Espècies. També estava en rehabilitació l’església del Pantocrátor que el taxista que ens hi va portar no sabia on era, a tocar del aqüeducte de Valens, al davant hi havia un restaurant amb una terrassa que donava sobre el començament del pont d’Ataturk amb una vista sensacional sobre la mesquita de Sülemyaniye i d’una munió de cúpules i minarets. Em va quedar per saber com funcionen per dins aquests esvelts i prims minarets otomans. Ara ja no hi puja el muetzí per cridar a l’oració, són altaveus els que fan la funció, però aquests estilitzats elements arquitectònics sense obertures fins arribar al balcó em tenen intrigat. Suposo que una escala de cargol, però sense finestres no sé pas com ha de ser la il·luminació. També varem trobar tancat en rehabilitació el mític hotel Pera Palace on ens hagués agradat fer-hi un cafè, turc of course!, per rememorar els viatgers i agents imperialistes que hi pernoctaven.

Una metròpoli extensa precisa d’un bon servei de transport públic pels seus habitants. Si a més, està repartida a banda i banda d’un estret a cavall de dos continents i si ja històricament un accident geogràfic com el Corn d’Or separava les parts del vell assentament, entendrem que els ponts, ara, són cabdals, i sols n’hi ha quatre de grans, i el transport marítim és important. Els ferrys van i venen contínuament.

Em varen cridar l’atenció el taxis (taksi), d’un groc intens i d’una mida més petita del que estem habituats a les nostres ciutats, però suficientment confortables i molt pulcres, d’uns models que no estan presents a casa nostra de marques ben conegudes (Fiat, Renault, Honda, Hyundai,...). Un modern tramvia recorre el centre i un de vell, recuperat nostàlgicament, més decoratiu que efectiu, per l’Istiklâl Cadessi el carrer comercial modern que talment sembla el Portal de l’Àngel molt més extens.


Superada la incomoditat del primer moment vaig anar entrant a la ciutat, sempre atapeïda d’una gernació que l’omple a tota hora. Com en tants d’altres indrets que he visitat em va faltar temps, un parell de dies com a mínim, per assaborir-ho tot millor i fer noves descobertes. Però, la Capadòcia ens esperava.

Mataró, 1 de setembre.

Il•líria, Dalmàcia, Croàcia.

Enguany, pel motiu de l’esdeveniment d’en Gerard, varem avançar el viatge estiuenc. Ja queda enrere, fa un mes, però com que el record va ser bo, perdura.

Ja el volia fer l’any passat, però a la colla viatgera d’aleshores hi hagué discrepàncies i prenguérem una altra opció. Ara, com que anàvem sols, no hi va haver impediments: L’Il·líria que varen conquerir els romans i van llatinitzar com a Dalmàcia, a l’altre costat del Adriàtic. Així, llatina, es va mantenir, veneciana primordialment, frontera occidental de la Porta Sublim, fins a l’entrada del segle XIX en que Napoleó va capgirar tota Europa. Desprès, amb totes les contradiccions i patiments dels Balcans, frontissa de tres religions i de tres imperis, va acabar convertir-se definitivament en la façana marítima de Croàcia, no fa pas més de seixanta anys.

Com sempre molta preparació. Acurada planificació: a Internet, “Sant Google” resolt de tot: vols, hotels, cotxe, ferrys,... Ben detallat el programa des de la sortida: guies, mapes, fulletons publicitaris de l’Oficina de turisme a Madrid. Val a dir que varem fer tot el que ens proposarem i un cop allà, si haguéssim tingut un parell de dies més, hi hauríem afegit altres punts que semblaven també interessants. Però, el món és tant gran! Hi ha tantes coses per veure! Si mai podem (ja veurem, el temps que resta es va escurçant), caldrà tornar-hi per fer-les. No es pot abastar tot, i més quan els dies són limitats. Limitats en aquests cas per la feina. (Probablement, ben aviat, aquesta limitació deixarà de ser-hi).

El cotxe de lloguer, un SEAT Ibiza, ens espera a l’aeroport de Dubrovnik, situat a la punta de baix de Croàcia. D’allà, d’una tirada, cap a Zadar, la Zara dàlmata. Primer per la Jadranska Magistrala, i després, just al delta del Neretva, agafar l’autopista que per l’interior recorre tot el país. Aquest trajecte ens permet tenir una primera visió de la configuració geogràfica de la zona que anirem corroborant i que crec que determina algunes característiques de la seva historia. Una cadena muntanyosa, poc ocupada que arriba pràcticament arran de mar, una estreta franja fins a la costa amb poques possibilitats econòmiques, un litoral sense platges, tot un reguitzell d’illes prop de terra que tallen les perspectives de mar obert. Terra d’emigració, pobre. El mar, i el comerç marítim, com a subsistència. Ara viuen del turisme quasi bé com a únic recurs, és a dir, si als alemanys els va bé tindran els apartaments ocupats, si hi ha recessió a les Europes, a patir. El turisme, familiar, i recolzat tant per la meravella dels seus paisatges, Mediterrani pur, com per les petges que hi ha deixat la història, pedres antigues a dojo.

Mataró, 12 d’agost.

Centenari del Turisme a Espanya

Què faríeu si rebéssiu una invitació com aquesta?

Bé, jo no tenia gaire elecció ja que me la enviava el “meu” Ministre, i entra dins les meves responsabilitats actuals. El títol de la centenària Comissió fa – als ulls d’avui – força gràcia, com per interessar-s’hi.

La Gaceta de Madrid, nº 280 de 7 d’octubre de 1905, publicava el R.D. que creava la Comissió esmentada en el targetò. El preàmbul és una joia. Transcric un paràgraf:

“Reune España condiciones análogas a Suiza y a Italia, así por su topografía y su clima cuanto por los monumentos artísticos y la riqueza de los recuerdos históricos, y, sin embargo, estas incursiones de extranjeros no han logrado la debida importancia, a causa, sin duda, de incurias y apatías lamentables, hijas de nuestro carácter nacional.”

Tota una declaració de principis del pessimisme de l’Espanya del 98.

Aquella Comissió va ser la llavor que va comportar que avui el turisme sigui la primera “indústria” espanyola.

A l’acte vaig trobar vells coneguts: l’ Abel Caballero que acaba de ser anomenat President del Port de Vigo, la Margarita Nájera, amb qui vaig compartir executiva de la FEMP. I vaig fer coneixença d’altra gent: el Director Gral. de Vichy Catalán que vàrem parlar de balnearis (jo venia de Termatalia), Paulino Plata, Consejero de la Junta d’Andalusia; i el Vice-Consejero de Turismo de la Ciutat de Ceuta que ja em va explicar el que feien els marroquins amb els emigrants subsaharians i que aquests dies ha estat noticia.

Amb l’acte també es va inaugurar una exposició de cartells històrics de propaganda del turisme espanyol que té peces delicioses. En publicaran un llibre.

Apreciacions turques. Capadòcia.

L’avió de la Turkish Airline ens va dipositar al petit aeroport de Kayseri (l’antiga Cesàrea Cappadocia romana) on ja teníem esperant-nos el cotxe que havíem llogat abans de sortir de viatge per recòrrer la Capadòcia. La primera impressió del cor de l’Anatòlia va ser la d’un paisatge semblant al de Castella. Un altiplà agrícola conreat de cereal fins arribar a Ürgüp població on estaríem hostatjats en una rehabilitada casa cova excavada a la muntanya. Pel que varem saber era un antic assentament de grecs, com tants n’hi havia a aquella zona, del que van ser desallotjats a la guerra de la independència de Turquia als anys vint i que va provocar uns trasbalsos de població considerable de grecs i turcs. Terra de vinya i vi i centre del turisme que vol natura espectacular i història. Difícil la selecció de fotografies.

En un radi molt proper es donen les formacions geològiques i les restes arquitectòniques que han donat fama a la regió. La vall vermella on varem anar a veure la primera posta de sol, la ciutat de Göreme i el seu museu al aire lluire d’esglesies i monestirs excavat a la roca, el també museu al aire lliure de Zelve, la fortalesa d’Ortahisar, el solc de la vall d’Ihlara més apte pels excursionistes, la vila d’Uçhisar i la d’Avanos que produeix ceràmica, la ciutat subterrània de Kaymakli, les esglèsies a la roca de Soganli, ...

Imatge fàlica. Trempera matinera.

Les ximeneies de fades.

Conreada pel turisme d’arreu del món i aprofitada pels nadius en el poc que sembla pot donar la terra i en el molt que li poden deixar els forasters, una de les formes més espectaculars de veure-la és en globus aerostàtic. Ho tenen ben organitzat, al menys amb la companyia que varem enlairar-nos, i deu ser una font important d’ingressos. De bon matí abans de que surti el sol s’enlairen al costat de Göreme una trentena de globus dels que penja una cistella que pot portar uns vint passatgers més el pilot. Ens varen explicar que els pilots són tots nord-americans, encara que les empreses són turques. Varem fer el nostre bateig amb aquest mitjà de transport (?) i va ser una aventura realment excepcional. No sé si per la perícia del pilot, el fet és que mai vaig tenir cap sensació de por i l’hora que dura la volta va ser esplèndida. Els color del paisatge abans de sortir el sol, aquest despuntant per darrera l’horitzó, les perspectives de més amunt i més avall de les formes que la naturalesa ha anat creant amb el pas dels segles, alguna guineu pels camps, ... Molt bé.

El sol treu el nas darrera les muntanyes.

Sensacional!!

Mataró, 2 de setembre.

Getafe

La residencia de estudiants “Fernando de los Ríos”, de la Universitat Carlos III de Madrid, es va posar en contacte amb el Congrés per que en el marc de les seves activitats extra- acadèmiques anés a fer-hi una xerrada sobre l’evolució de la balança de pagaments espanyola.

Ja em tens cap a Getafe, a on està la residència i la Universitat, un dijous a final de la tarda. Aquesta setmana el Ple del Congrés va acabar molt aviat, abans del migdia, el que em va ocasionar que vaig haver de romandre a Madrid sense poder tornar tot seguit cap a casa, pendent de si arribaria a temps d’agafar el darrer Pont Aeri, el de les 22, 45 h, fet que al final si vaig poder fer.

No vaig tenir problema per la xerrada ja que vaig utilitzar la documentació d’una xerrada semblant que havia fet, malgrat que el públic era molt diferent. En aquesta ocasió eren estudiant dels primers cursos de carrera que en prou feines tenien apresos els conceptes relatius als intercanvis exteriors. Vaig adaptar les transparències al que vaig creure que era el seu nivell i crec que vaig assolir captar la seva atenció.

En el torn de debat van preguntar per la dependència energètica d’Espanya manifestant-se a favor de l’energia nuclear; per la superació del turisme de sol i platja cap a un turisme més selecte; per la implicació de la legislació comunitària europea en els temes de comerç exterior i per la relació de canvi del euro respecte al dòlar com a element negatiu en l’activitat exportadora.

No hi va haver massa assistència tota vegada que, com ja em va advertir el subdirector del centre que em va fer la acollida i la presentació, els dijous a la nit són ara pels estudiants motiu de festes i gresques varies. En tot cas, estic content d’haver apropat als interessats aquest tema i haver-me al meu torn tornat a acostar al món universitari.

Mataró, 21 d'abril.

Més sobre el comerç exterior.

Tornem a parlar de comerç exterior. Compareixença quadrimestral del Secretari d’Estat de Turisme i Comerç a la Comissió d’Indústria del Congrés. Cada quatre mesos poden seguir l’evolució del tema però no en podem dir gaires coses noves. Cal veure les tendències de les magnituds i avaluar les mesures que hi ha en marxa i debatre si en calen de noves.

El comerç exterior sembla que és un dels punts flacs de l’economia espanyola ja que el dèficit de la balança comercial va creixent. Però el Secretari d’Estat ha dit, ben dit, que ha de ser més que motiu de preocupació, motiu d’ocupació.

Cert! En la intervenció que he fet en nom del GPS he recalcat que no podem continuar analitzant la balança de pagament espanyola com fa trenta anys, o fins hi tot vint o quinze anys. Estem en un altre marc econòmic administratiu que és la Unió Econòmica i Monetària europea que ja no permet fer servir les eines tradicionals de la política canviaria i monetària. A més, l’economia del país ja no és aquella del turisme, les remeses d’emigrants i l’entrada dels capitals estrangers. Ara, al revés. Bé ja ho he explicat altres vegades.

Madrid, 21 de desembre.

Parc temàtic.

Segons l’edat, les disponibilitats econòmiques, o la inquietud cultural, un se’n va a Port Aventura o a Venècia. Tots dos llocs són parcs temàtics.

Al primer l’hi han donat aquest nom directament. Al segon no, però de fet és el mateix. Una ciutat encara viva, però gairebé parada en un altre moment històric i que actualment té en el turisme el seu motor econòmic.

L’excedent que van obtenir alguns dels seus ciutadans en l’època de la revolució comercial és visible en els edificis, esglésies, carrers, canals i places. I en els museus, o en l’aparador museístic, que han pogut fer amb tot allò que tenien. El turisme permet aprofitar avui, presentant-la, la seva riquesa d’ahir i tot el monumental pòsit cultural acumulat.

Aglomeracions, en ramats o disperses, pels llocs més emblemàtics com la Plaça de Sant Marc o el pont de Rialto. Les gòndoles, les botigues de peces de vidre de Murano o de màscares de carnaval. La tranquil·litat d’una ciutat sense cotxes. Els petits restaurants arreu. L’activitat cultural inabastable: concerts, exposicions,...I, més enllà dels llocs més concorreguts, espais i ambients d’un encant incomparable.

San Rocco, I Frari, L’Accademia, la fundació Peggy Gugenheim, La Fenice, San Vitale, Vittore Carpaccio, Bellini, Vivaldi, Sant Marc, Coelloni, el campo de Zanipolo, l’acqua alta, la Salute,...ufff! la llista és interminable.

Costa de fer una selecció de fotografies adequada, n’hi ha tantes!

Madrid, 12 de decembre.

World Travel Market '06.

El Ministre Clos convida a una delegació de portaveus del Congrés i del Senat de la Comissió corresponent a acompanyar-lo a Londres al World Travel Market, una de les principals fires mundials de turisme.

El viatge fou accidentat. La sortida de Madrid havia de ser a les 9,45h. del matí del dilluns. Per aquest motiu vaig anar a dormir el dia abans a Madrid per no tenir problemes de connexió. El dilluns era, a més, el dia que es posava en funcionament les noves regles de control de líquids i envasos en l’equipatge de mà. Bé, per congestió de tràfic aeri l’avió va retardar la sortida fins quatre hores més tard. Vam arribar a Londres després de dinar, però sols amb un lleuger esmorzar a l’estómac. L’endemà, per tornar, ens van suspendre el vol que teníem i desprès de canviar-lo, previ pagament individual del nou bitllet, vam aconseguir pels pèls tornar a casa. Del funcionament de la mobilitat aèria n’haurem que parlar ja que cada dia és més complexa.

En resum, no més de 24 hores a Londres. No vam poder fer el programa de la tarda del dilluns, un Country Briefing sobre el canvis en el mercat turístic anglès, però si que vam poder assistir al sopar que el diari Sur de Màlaga va oferir a un grapat de participants a l’esdeveniment. El lloc del sopar va ser la seu de l’associació de faroners anglesos. que la lloguen per celebracions d’aquesta mena. El lloc s’ho mereixia, el sopar molt anglès, no tant.

L’endemà vam ser traslladats a la fira. Llarg desplaçament pels carrers de Londres, fet que ens va permetre des del microbús observar aspectes de la vida quotidiana de la ciutat: botigues, espais públics, transports col·lectius, mobilitat,...Però, el fet que la ciutat no disposi de vies ràpides, per la seva estructura i els seu procés de desenvolupament urbanístic, i la ubicació de la Fira, fa que els trajectes s’allarguin molt, massa.

La Fira, com totes les d’aquesta mena. La presencia espanyola, rellevant, ja que és una component molt important per la nostra economia. A més del stand oficial de Turespaña, les principals zones turístiques molt visibles: Catalunya, Andalusia, les illes Balears, les Canàries,... amb destacats representants autonòmics i municipals al davant.

Al Ministre també li van cancel·lar el vol previst, i la roda de premsa pels mitjans espanyols la va fer el Secretari d’Estat de Comerç i Turisme, Pedro Mejía. Quan va arribar a la Fira, vam tenir temps de saludar-lo i acomiadar-nos ja que teníem un dinar amb representants d’empreses espanyoles establertes al Regne Unit. Llàstima que vam disposar de poc temps per estar amb ells ja que tots els membres de la delegació vam coincidir que va ser el més interessant del viatge. Bancs com el Santander, el BBVA, el Sabadell; empreses com Ferrovial, Porcelanosa, Lladró, Telefónica; importadors, com United Wineries; professionals com IDOM, o Gallardo Advocats, ens van fer tot un recital de les seves experiències de les que ens vam quedar amb la mel a la boca per l’interès que tenien.

No aprofitem prou el que ens poden explicar les oficines comercials i turístiques espanyoles a l’exterior per comprendre per on va el món, les seves possibilitats i el que en treuen les nostres empreses.

Mataró, 9 de novembre.

Postals d'estiu: Puccini e la sua Lucca

Ens disposem a sopar a la terrassa d’un senzill restaurant, a la plaça Antelminelli, que dona a un costat de la superba catedral de San Martino de Lucca. Església gran, esvelta, façana extraordinària, mosaics, vitralls, pintures, el Volto Santo,... (Malgrat tot, no li arriba a la sola de la sabata de l’impressionant Duomo de Siena, per ex.)

Acabem de sortir d’un concert: “Una notte all’opera” del festival Puccini e la sua Lucca a la restaurada i desacralitzada Basílica de San Giovanni que hi ha al costat mateix de la Catedral. Això d’Itàlia és sensacional. El concert, sense ser res de l’altre món, ha complert el seu objectiu: conegudes àries i duets de les òperes més populars de Puccini, músic nascut a Lucca, i evidentment glòria local (Turandot, La Bohème, Tosca, Manon Lescaut,...), i amb un començament i acabament de Verdi, glòria nacional: les inefables “La donna è mobile”, i el brindis de La Traviata. La soprano excel·lent, millor que el tenor que era més aviat discret, acompanyats per una jove pianista. L’església amb totes les cadires plenes, majoritàriament de turistes anglesos, té un enteixinat esplèndid, i l’interior és una construcció renaixentista tardana dignament rehabilitada, encara que de fora no ho sembli. Té una capella contrarreformista barroca, lògicament dedicada a Sant Ignasi de Loyola. L’acústica perfecta.

Però, això no és excepcional. A tocar de Lucca, a les afores, a la Villa Oliva Buonvisi, l’Assoziacione Musicale Lucchese enguany fa un festival Boccherini, músic que també va néixer aquí, i del que ara es commemoren els 200 anys de la seva mort. Intentarem anar-hi. I a la Torre del Lago de Puccini, molts vespres d’estiu (51èna. edició), es fan les seves òperes senceres en un amfiteatre artificial a l’aire lliure.

Evidentment, és un altre turisme el que segueix esglésies i monuments, concerts i exposicions (com la mostra de màquines de Leonardo da Vinci que vam visitar ahir, quasi bé a mitja nit). No vull ser elitista, tot això tampoc és tant rar. És el meu turisme, com el de molta gent.

Lucca, 11-08-05.
Mataró, 22-08-05.


P.S. Quin plaer ahir al vespre! Villa Oliva és un esplèndid palauet, que hagués pogut firmar Vasari, al mig de la campanya toscana, amb uns bells jardins. A la “loggia” que dona a Nord – per la frescor a l’estiu – hi van instal·lar no més de 160 cadires, i un formidable quintet va interpretar Mozart i Boccherini. D’aquest darrer, van culminar amb el conegut lively Spanish dance “Fandango” que va fer exclamar als assistents: “Bravissimi!!”, i com a bis una peça de Sarasate. L’entrada valia sols 10e. Una nit inoblidable per l’espai i per la música.

Lucca. 13-08-05.
Mataró, 22-08-05.

Algèria: Impressions.*

(article per Capgros.com)

L’avió de les “fuerzas aéreas españolas” ens desembarca a l’aeroport d’Alger a les nou de matí del dilluns. Vaig amb altres parlamentaris de la Comissió d’Indústria que acompanyem al Secretari d’Estat de Turisme i Comerç, Pedro Mejía, que encapçala la delegació espanyola que va a Algèria a participar en un encontre empresarial hispà-algerià i a diverses entrevistes d’alt nivell amb les autoritats del país. Aprofitarem per veure algunes instal·lacions industrials, i nosaltres, els parlamentaris, anirem a la seu de l’Assemblea Nacional Popular. El ministre Montilla al final no ens ha pogut acompanyar ja que precisa repòs. (No sé si amb les darreres negociacions de l’Estatut n’haurà fet gaire)

(Pedro Mejía amb els mitjans de comunicació)

Les primeres imatges:
Trànsit complicat des de l’aeroport al centre, al hotel El Aurassi, on anirem directament a la inauguració de la trobada empresarial. La configuració de la ciutat no el facilita, i l’estil de conducció dels seus habitants tampoc. Ens diuen que estan fent un metro.
Els cotxes, autobusos i camions de tota mida, molt bruts. Indicatiu que més enllà de l’autovia d’entrada hi ha molta pols i molt de fang pels carrers. Sorprenentment a tots els habitatges hi ha una, o dues, parabòliques al balcó. Les anomenen els ”champignons”. Com aquí quan van començar a instal·lar-se les antenes als terrats, sols que ells, pel que ens van explicar, capten quasi bé un miler de canals. Es veu que son molt afeccionats a la televisió. Això si, en pla pirata, no paguen.
Cura per la nostra seguretat. Estan sortint d’una larvada guerra civil que en deu anys a fet més de 150.000 morts. Encara ara hi ha unes trenta morts cada mes. No ens deixaran anar sols en cap moment ni podrem comprar res.
Molta gernació pels carrers. Ens fixem especialment en com van vestides les dones. Hi ha de tot, a l’occidental, a mitges, amb vels més o menys grans, negres tapades del tot... No aconseguim fer-nos una idea precisa, però ens diuen la gent de la nostra ambaixada que hi ha un retrocés evident del laïcisme que caracteritzava fins no fa gaire la societat algeriana.

L’economia.
El primer dinar és amb empresaris espanyols que ja estan instal·lats. Sectors varis, evidentment de l’energia, però també de la construcció, tractament d’aigües, alimentació, maquinaria,...
Desprès del triomf de la lluita anticolonial (1962) es va establir un regim socialista a la soviètica. Col·lectivització dels mitjans de producció, aposta per la indústria pesada, abandonament de l’artesania i de la petita propietat, reconstrucció de l’administració que havia abandonat la metròpoli. (Hi havia un milió de francesos sobre deu milions d’algerians que bàsicament feien anar l’administració que va quedar desmantellada. Les instal·lacions eren notables i encara avui algunes d’elles romanen abandonades). Les instal·lacions portuàries són un evident coll d’ampolla.
L’existència de petroli i gas els ha proporcionat uns recursos considerables que durant molt anys es varen malbaratar. Ara volen recuperar el temps perdut i obrir la seva economia, però per començar no són membres de la Organització Mundial del Comerç encara que diuen que volen ser-hi, i que estan fent els tràmits i adequacions pertinents.
Als espanyols ens veuen com a amics, i volen estrènyer els llaços de tot tipus amb nosaltres. Sembla que la visita que va fer el President del Govern l’any passat va ser molt fructífera. De fet, pel Secretari d’Estat era la cinquena visita que hi feia en menys de dos anys.
La proximitat també hi pot jugar molt. Oran, per exemple, està a tir de pedra de les costes d’Alacant. Malgrat tot, encara no hi ha comunicació amb línies espanyoles, com tampoc hi ha presència d’entitats financeres espanyoles, incomprensiblement donat que som el seu quart client i el sisè proveïdor. La balança de pagaments els és completament favorable mercès a les vendes que ens fan de productes energètics, especialment gas.
Per l’administració espanyola Algèria és una de les prioritats. Està inclòs dins del grup de nou països d’atenció preferent, i s’ha elaborat un P.I.D.M. (Plan Integral de Desarrollo de Mercado) que va ser explicat pel Secretari d’Estat en l’esmorzar que va tenir lloc el dimarts amb empresaris espanyol. No és difícil explicar el nostre interès. A més de la proximitat, amb un economia creixent entre el 5 i el 6% els darrers anys, amb un fort superàvit comercial i consegüentment amb gran liquiditat per fer front als pagaments, amb les necessitats derivades del baix nivell de desenvolupament, hi ha ple d’oportunitats, i van guanyant en estabilitat política desprès dels darrers anys turbulents, encara que és massa aviat per parlar, per exemple, de desenvolupar el turisme. Contràriament al que podria pensar-se, tant els empresaris amb els que vam parlar, com els membres de l’ambaixada ens diuen que no hi ha corrupció, com és el cas d’altres països africans.

Les relacions.
L’ambaixador espanyol, Juan Leña, està molt imposat per la labor d’estrènyer les relacions. Lògicament va acompanyar-nos per tot arreu amb els alts càrrecs de l’ambaixada. Ens va oferir el dinar del darrer dia a la seva residència, un palauet turc, passat per mans jueves, que l’Estat Espanyol va comprar a començaments del seixanta, just abans de que es col·lectivitzés el sòl.

(L'ambaixador, el Secretari d'Estat i el Waly d'Oran)
El dilluns a la tarda ens vam desplaçar a Oran, on durant molts anys va haver-hi presència espanyola de la que vam veure les restes. Vam visitar una fàbrica de fertilitzants recentment privatitzada que ha estat comprada per el grup espanyol Villar Mir que està esdevenint líder en el mercat mundial. També vam visitar una gran factoria de liquefacció de gas natural propietat de l’empresa estatal Sonatrach (realment el poder econòmic algerià).

(visita a la fàbrica de FERTIAL a Arzew)

Amb els seus veïns del Marroc estan a matar amb el contenciós de la República Saharaui per entre mig.
El dimarts al matí, els diputats vam girar visita a l’Assemblea Nacional Popular. Fórem rebuts pels seu President, Sidi Rais Amar Saâdani, i una representació dels grups polítics de la Cambra. Voluntat de relacions per ambdós costats, però no hi ha forma de posar en marxa el grup d’amistat hispà-algerià que sols s’ha constituït a cada Parlament.

Les perspectives.
Cal aprofitar l’acord d’Associació que tenen des de fa poc amb la Unió Europea, ja que més enllà de l’energia tot el demés és una assignatura pendent i hi ha moltes possibilitats.
Va creixent el sector privat empresarial i els empresaris espanyols que ja hi son presents estan contents.
El gran projecte en marxa és la construcció d’un nou gasoducte (Medgaz) que portarà directament el gas de costa a costa sense passar pel Marroc com fins ara, augmentant i diversificant, doncs, el proveïment.
Resumint, és un bon mercat a tocar de casa pràcticament.

(Aeroport d'Alger. Tornant a casa)

Mataró, 27 de gener.

Responsabilitat.

La situació econòmica demana seny. Sols cal llegir les notícies econòmiques de la premsa internacional per veure què passa al món. A la indústria del automòbil, per posar un exemple. Països afectats de totes les latituds. Les finances fora de control.

En aquest panorama l’actitud dels agents polítics requeriria baixar la intensitat de la legítima confrontació fugin d’actituds forassenyades i barroeres, intentant cercar punt en comú per oferir als ciutadans solucions amplament consensuades.

Sembla, però, que aquesta pretensió no és pas possible. Ens hem acostumat, a banda i banda del espectre polític, a la lluita aferrissada i sense límits pel poder (o pel que sembla que és el poder), per mantenir-lo o per conquerir-lo a qualsevol preu. No es vol acceptar, o la inèrcia ens ho impedeix, que ara no convé transitar per aquest camí.

Caldrà reestructurar el sistema financer: la recent intervenció de la CCM ho proba, com sospitàvem. Enfocar les estructures productives cap el futur: com es va fer als anys 80 liquidant la indústria pesada. Adaptar-nos a les circumstàncies externes: què passarà amb el turisme la propera temporada? Ajudar als treballadors afectats per la pèrdua de feina, amb el problema dels immigrant per entre mig. Explicar al teixit productiu de les micro i petites empreses i dels autònoms el canvi de panorama que s’emportarà per endavant a moltes d’elles i d’ells: mortaldat i renovació. Dir a la societat que hem de posar les bases per un futur diferent i difícil: reformes a l’educació de formes i continguts absolutament necessàries. D’una crisi sempre hi ha damnificats.

Per afrontar tot això cal seny. Sembla que n’hi ha poc, ho estem veient fa dies. No es pot dir que sols hi haurà pacte si s’accepta el programa propi. El pacte és transacció, és renuncia, és acceptació de part o d’aspectes més o menys rellevants de l’altre. No es pot continuar amb “lo teu” i “lo meu”, i pitjor: “lo meu” contra “lo teu”

Això comporta mostra de debilitat dels que pactin? Si es vol veure així... Realment, comporta el reconeixement de la falta de força suficient anant per separat per fer front sols a la situació, comporta la responsabilitat de posar el interès general per sobre del particular de cadascú. La ciutadania ens ho agrairia.

Madrid, 31 de març.

Posar-se al dia: Doñana.

Ja he explicat el programa CONOCEROS que impulsa la COSCE. En el marc de les visites a centres d’investigació ens conviden a diputats/es de les Comissions d’Indústria, Turisme i Comerç i d’Educació i Ciència a conèixer l’Estació Biològica de Doñana.

Ens trobem el dimarts al vespre a Sevilla vinguts d’arreu i de tots colors polítics (llevat del PP que sorprenentment no van enviar a ningú). Els catalans/es érem els més nombrosos. Mireu el bloc de la Lourdes Muñoz. El dimecres al matí ens van traslladar a un encantador hotel a tocar el Parc Nacional de Doñana, Los Mimbrales, on vam estar hostatjats fins dijous al migdia.

La visita va tenir dues parts. Una: dos recorreguts exhaustius pel parc nacional, del que l’EBD n'és un tros, en els vehicles especials adaptats per a fer-la: Les dunes, la platja, els “lucios”, la vera, les pajareras,... Els tècnics i científics, amb el seu director al davant, ens explicaven el que anàvem veient, la flora i la fauna diversa que s’hi dóna, la seva existència i pervivència. I dos, unes sessions d’exposició d’elevat nivell científic de varis treballs que estan fent, potser fins hi tot massa elevat per nosaltres, a les instal·lacions del Palacio de Doñana, que és un dels complexes situats dins del Parc dedicat a la investigació. (canvi climàtic, transmissió de malalties, ecologia en general,....)

El programa CONOCEROS comporta que ens relacionem polítics (diputats/es en aquest cas) i científics, i aquestes visites a instal·lacions concretes permeten la visualització i coneixement de parcel·les d’investigació concreta que ens enriqueixen molt.

Madrid, 12 de juny.