Mataró, 15 de maig.
15 de maig, 2006
14 de maig, 2006
Malson per entregues*
*(article per Capgros.com)
Permeteu-me que encapçali aquesta nota amb el títol d’una de les millors cançons, al meu parer, d’en Serrat.
Ara ja sols queda la darrera etapa d’aquesta llarga cursa per aconseguir un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya. És l’etapa definitiva en la que es convoca als ciutadans/nes a que, en virtut de la seva sobirania, ratifiquin o rebutgin la proposta que han elaborat els seus representants.
S’ha acabat el temps de l’ambigüitat. De dir una cosa i fer-ne un altra. O de fer una cosa i dir-ne un altra. La ciutadania té al davant un text concret fruit d’un procés que s’ha seguit escrupolosament segons el que està establert per la Constitució espanyola.
Aquí ens trobem amb la primera definició que haurà de fer la sobirania popular. S’accepta un Estatut derivat d’aquest marc, o no? Perquè n’hi ha molts que pensen, legítimament, que no. Hi ha hagut l’afirmació confusa, voluntària o involuntària, de dir que el Parlament de Catalunya és l’expressió de la sobirania del poble català, amb independència de la font de la seva legitimitat real que és la Constitució espanyola. Perquè, certament, el Parlament de la Ciutadella, legal i legítimament, no és res més que una emanació de l’Estatut que deriva de la Constitució espanyola del 78.
Ara ja sols queda la darrera etapa d’aquesta llarga cursa per aconseguir un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya. És l’etapa definitiva en la que es convoca als ciutadans/nes a que, en virtut de la seva sobirania, ratifiquin o rebutgin la proposta que han elaborat els seus representants.
S’ha acabat el temps de l’ambigüitat. De dir una cosa i fer-ne un altra. O de fer una cosa i dir-ne un altra. La ciutadania té al davant un text concret fruit d’un procés que s’ha seguit escrupolosament segons el que està establert per la Constitució espanyola.
Aquí ens trobem amb la primera definició que haurà de fer la sobirania popular. S’accepta un Estatut derivat d’aquest marc, o no? Perquè n’hi ha molts que pensen, legítimament, que no. Hi ha hagut l’afirmació confusa, voluntària o involuntària, de dir que el Parlament de Catalunya és l’expressió de la sobirania del poble català, amb independència de la font de la seva legitimitat real que és la Constitució espanyola. Perquè, certament, el Parlament de la Ciutadella, legal i legítimament, no és res més que una emanació de l’Estatut que deriva de la Constitució espanyola del 78.
El vot lògic dels que pensen així hauria de ser el no-vot. No anar a votar, ja que l’origen del que se’ls pregunta no és el que hauria de ser. Però, segurament, molts dels que pensen així aniran a votar, i votaran No, amb el que barrejaran l’expressió de la seva sobirania amb d’altres No de significat diferent.
Acceptat el marc constitucional, s’haurà de decidir entre les quatre opcions que hi ha: Votar que Sí, que No, en blanc, o no votar. Sols els vots afirmatius tindran una lectura unívoca d’acceptació del text que se’ls sotmet a consideració. Les altres tres opcions, juntes o separades, poden tenir lectures variades i divergents, que si hi sumem els vots negatius que haurien de ser no-vots, complicaran més l’ulterior anàlisi del resultat.
L’espectacle que han (hem) donat les forces polítiques per arribar fina aquí no ajuda gents a la decisió que haurà d’expressar la sobirania popular. S’arriba al moment crucial amb el cos electoral esgotat pel llarg procés, i amb la impressió de confusió entre els fets i les paraules, entre el que es diu i el que es vol. Veurem quin és el seu veredicte, no només del que se’ls consulta, sinó sobre els que han protagonitzat la proposta fins ara. És l’Estatut, el nou Estatut, però és també la classe política catalana del nou Estatut la que es sotmetrà a avaluació.
Acceptat el marc constitucional, s’haurà de decidir entre les quatre opcions que hi ha: Votar que Sí, que No, en blanc, o no votar. Sols els vots afirmatius tindran una lectura unívoca d’acceptació del text que se’ls sotmet a consideració. Les altres tres opcions, juntes o separades, poden tenir lectures variades i divergents, que si hi sumem els vots negatius que haurien de ser no-vots, complicaran més l’ulterior anàlisi del resultat.
L’espectacle que han (hem) donat les forces polítiques per arribar fina aquí no ajuda gents a la decisió que haurà d’expressar la sobirania popular. S’arriba al moment crucial amb el cos electoral esgotat pel llarg procés, i amb la impressió de confusió entre els fets i les paraules, entre el que es diu i el que es vol. Veurem quin és el seu veredicte, no només del que se’ls consulta, sinó sobre els que han protagonitzat la proposta fins ara. És l’Estatut, el nou Estatut, però és també la classe política catalana del nou Estatut la que es sotmetrà a avaluació.
Alguns dels que som partidaris del Sí anirem a totes per explicar principalment dues coses: La primera, que difícilment tornarem a tenir, al menys ara no s’albira, una situació tan favorable a Espanya per millorar el nostre auto govern. Les alternatives previsibles, tant a dreta com a esquerra, no van en la línia de superar l’Espanya plural de Rodríguez Zapatero, sinó precisament van en sentit contrari. Per tant, cal aprofitar el moment, i alhora reforçar aquesta posició, ja que el rebuig a la proposta comportaria un rebuig complementari al que l’ha fet possible i que seria aprofitat pels seus adversaris (de fora i... de dintre)
La segona, que la proposta que es presenta millora, en molt, tant en competències com en finançament el que està vigent avui, adequant-la més a les necessitats actuals. El seu rebuig, pels motius diversos que es vulguin expressar, no portaria a reconsiderar la proposta. Més aviat, el desastre que representaria, allunyaria per molts anys aquesta possibilitat i ens deixaria allà on estem ara, a l’Estatut que es va aprovar fa 27 anys, al començament de l’Estat de les Autonomies. Això si que seria un seriós retrocés en la voluntat de millorar el nostre autogovern. A més quedaríem enfangats en un previsible nou espectacle de retrets entre uns desprestigiats polítics. Potser això és el que alguns volen, especialment els components dels extrems de l’arc polític que pensen que en aquesta situació tenen opcions. Opcions, que com reiteradament demostra la historia, sempre que s’han materialitzat, més enllà de la flamarada inicial, no han donat bons resultats.
Amb les coses de menjar no s’hi juga, diu la dita popular. Expliquem ben bé que ens juguem amb el referèndum de l’Estatut, a més d’explicar-lo concretament. Tenim un mes per endavant, poc temps però és el que hi ha, per convertir un malson en un millor i realista futur.
“C’est joli la liberté
N’est-ce pas monsieur?
C’est joli la liberté.”
La segona, que la proposta que es presenta millora, en molt, tant en competències com en finançament el que està vigent avui, adequant-la més a les necessitats actuals. El seu rebuig, pels motius diversos que es vulguin expressar, no portaria a reconsiderar la proposta. Més aviat, el desastre que representaria, allunyaria per molts anys aquesta possibilitat i ens deixaria allà on estem ara, a l’Estatut que es va aprovar fa 27 anys, al començament de l’Estat de les Autonomies. Això si que seria un seriós retrocés en la voluntat de millorar el nostre autogovern. A més quedaríem enfangats en un previsible nou espectacle de retrets entre uns desprestigiats polítics. Potser això és el que alguns volen, especialment els components dels extrems de l’arc polític que pensen que en aquesta situació tenen opcions. Opcions, que com reiteradament demostra la historia, sempre que s’han materialitzat, més enllà de la flamarada inicial, no han donat bons resultats.
Amb les coses de menjar no s’hi juga, diu la dita popular. Expliquem ben bé que ens juguem amb el referèndum de l’Estatut, a més d’explicar-lo concretament. Tenim un mes per endavant, poc temps però és el que hi ha, per convertir un malson en un millor i realista futur.
“C’est joli la liberté
N’est-ce pas monsieur?
C’est joli la liberté.”
Madrid, 11 de maig.
12 de maig, 2006
2 anys de govern
Vaig per la comarca (El Maresme) explicant en actes públics convocats per les Agrupacions socialistes els resultats dels dos anys del Govern de Rodríguez Zapatero.
L’atenció política no està gaire per aquest tema, ja que la trepidant actualitat que tenim a Catalunya reclama parlar del què està passant ara mateix. Com que, a més, no és massa difícil explicar l’acció del Govern, ja que és evident que va bé, menys interès encara.Malgrat tot, ho faig amb altres companys. El de la localitat, que generalment ens presenta, i un company/a diputat/da al Parlament de Catalunya.
Parlo, en la meva exposició, de la gosadia i del panorama. Gosadia generacional. Panorama mundial, social, econòmic i polític. Comparo el primers anys, 82-86, de Felipe González amb el 04-06 de Zapatero. Crec que hi ha un trencament de les formes polítiques a Espanya entorn al canvi de segle, l’any 2000. Primer la dreta, la ciutadania al carrer, desprès l’esquerra.
El Govern de ZP ha actuat amb atreviment en un conjunt de temes: política exterior, territorial, medi ambiental, drets socials, igualtat, de formes..., prenent i proposant actuacions contundents. El resultat és evident i no és massa difícil explicar el lema de: “España ya es mejor”. Pel cantó de l’economia, a tota vela.
Malgrat tot, concloc refredant els entusiasmes excessius ja que en política res és definitiu i cert per massa temps i qualsevol esdeveniment, intern o extern, pot canviar la situació en un moment: No tenim els adversaris derrotats; hi ha núvols de fons a l’economia; el panorama mundial és espès; obrir el meló territorial és complicat; no hi res escrit sobre el final del terrorisme; el país no pot estar partit en dos;...
Com sempre, pels que em coneixen, tocant de peus al terra. Cal ser prudents, ja que com diu la vella cançó d’en Bob Dylan:
“Vigileu,qui perd avui
guanyarà segur demà,
perquè els temps estan canviant.”
perquè els temps estan canviant.”
Mataró, 12 de maig.
La darrera crisi
En Josep M. Cano, de Ràdio Arenys de Mar, me’n ha fet adonar.
És cert.
Una imatge val més que mil paraules.
De la portada d’avui de La Vanguardia. (Foto Pedro Madueño)
11 de maig, 2006
Ara va en serio. La reforma fiscal
La pretensió del Govern, en minoria parlamentària, de reformar (molt o poc, segons es miri) el sistema fiscal xoca amb l’escull de no tenir aliats per tirar-ho endavant. Un nou bany de realisme.
Els grups parlamentaris del PP (148), de CiU (10), d’ERC (8), IV (5) i els 2 diputats del BNG presenten esmenes a la totalitat. 173 diputats contra 164 del Govern. No hi ha cap garantia del que faran els 13 restants: PNV (7), CC (3), EA (1), CHA (1), NB (1).
És cert que els motius pels que presenten l’esmena a la totalitat son diferents, àdhuc divergents, però és clar que el Govern no pot treure el seu projecte. Està per veure si en podrà treure cap de projecte. Dependrà del que li demanin a canvi, i del que estigui disposat a cedir. Els temes fiscals són molt complicats ja que al tocar la butxaca de la gent esdevenen un punt cabdal de l’actuació política.
Això si que és un autèntic os dur de rossegar.
Els grups parlamentaris del PP (148), de CiU (10), d’ERC (8), IV (5) i els 2 diputats del BNG presenten esmenes a la totalitat. 173 diputats contra 164 del Govern. No hi ha cap garantia del que faran els 13 restants: PNV (7), CC (3), EA (1), CHA (1), NB (1).
És cert que els motius pels que presenten l’esmena a la totalitat son diferents, àdhuc divergents, però és clar que el Govern no pot treure el seu projecte. Està per veure si en podrà treure cap de projecte. Dependrà del que li demanin a canvi, i del que estigui disposat a cedir. Els temes fiscals són molt complicats ja que al tocar la butxaca de la gent esdevenen un punt cabdal de l’actuació política.
Això si que és un autèntic os dur de rossegar.
Madrid, 11 de maig.
10 de maig, 2006
Torraspapel
A petició meva, el bon i vell amic i col·lega Josep Llongueras em va facilitar poder visitar una fàbrica de paper. Ell ja fa temps que treballa al sector, és un alt directiu de Torraspapel, i molt amablement va obrir-me les portes de la fàbrica que la seva empresa té a Motril (Granada).
Una fàbrica de paper és una indústria de base pesada (desconec quina característica és la que dona la qualificació de pesada), no tant per la matèria prima principal emprada, la cel·lulosa, més aviat lleugera, ni pel producte final obtingut, òbviament paper, sinó pel procés. La fàbrica treballa contínuament totes les hores del dia, tots els dies del any. (a Motril em van explicar que sols s’aturen 7 dies, entre Nadal i Cap d’Any). La producció, variant les característiques de pes, tacte o imatge del producte final, és contínua en unes línies de producció grans i complexes. El manteniment d’aquestes línies és un dels elements cabdals d’aquest procés, evidentment després de l’elaboració de la pasta inicial amb múltiples i variats components, que té el seu secret per cada tipus de paper produït, i del control de qualitat continuat per oferir un producte homogeni pels diversos usos finals: Llibres, propaganda, memòries institucionals, etc,... El procés final de presentació del producte cap els consumidors, de mides ordenades segons la demanda, també és complex, especialment pel volum de les bobines que conclouen el procés.
La instal·lació visitada té el seu origen en les implantacions que es van fer en els Plans de Desenvolupament del franquisme dels anys 70. Aprofitant els residus de la producció de sucre de canya, el bagazo, dels cultius tradicionals en aquella zona geogràfica que té, com és conegut, un micro clima tropical, es va aixecar una fàbrica de producció de paper. Avui, ni la matèria prima, ni els processos de fabricació que llavors es van implantar estan en ús. Malgrat les turbulentes vicissituds que ha passat la propietat, l’aposta que llavors es va fer s’ha continuat amb les inversions precises i quantioses per poder dir avui que és una instal·lació moderna a l’alçada dels temps actuals.
La reflexió que em va venir ràpidament al cap va ser com es devia fer tot aquest procés no fa pas gaires anys, quant no hi havia desenvolupades les tècniques electròniques, informàtiques i telemàtiques que permeten avui en dia no sols alleugerir la feina de moviments en el procés (ara hi ha robots, per ex.), o la precisió dels controls de qualitat des del inici a l’estocatge (lectures òptiques, per ex.). Menys gent, treball menys feixuc, millor producte, millor control,...La revolució informàtica no és sols els PC arreu, a les cases i a les fàbriques, sinó, especialment, en els processos de producció de bens i serveis. Aquí es toca directament el progrés!
Una de les ombres de dubte que arrossega la indústria paperera avui és la del origen del principal element de partida del procés que és la cel·lulosa, que es produeix a partir de la fusta dels arbres. La preocupació ecologista qüestiona l’ús indiscriminat de la tala d’arbres per la indústria paperera. Per aquest motiu em van explicar el seguiment per traçabilitat que efectuen perquè es pugui determinar l’origen dels components que utilitzen (no només la cel·lulosa) al objecte que quedi clar. Uns certificats d’origen qualificats internacionalment donen fe del correcte ús de la silvicultura com a procés que forneix les matèries primes d’aquesta indústria sense perjudici ambiental. Cal dir que l’ús de la traçabilitat es fa servir també per altres determinacions en d’altres fases del procés de producció.
Dos elements més importants: l’aigua i l’energia. Això configura unes característiques mediambientals potencialment complexes. La utilització correcte de l’aigua, la seva depuració i reutilització és important tant des del punt de vista dels costos, com del seu impacte a la natura. La fàbrica disposa de la corresponent depuradora, i del seu emissari mar endins, i de tot un seguit de punts de reutilització en varies fases del procés. Cal dir que l’aprofitament del rebuig de productes i subproductes en diverses fases de l’elaboració del producte és constant en tot el procés.
D’altra banda l’elevada necessitat d’ energia va portar a l’establiment d’una central de cogeneració. Amb gas natural es mou un reactor que produeix electricitat, i posteriorment es gasos resultants serveixen per moure amb vapor una segona turbina que torna a produir energia, i el vapor sobrant s’aprofita en el propi procés de producció. La variació del preu del gas, correlacionat amb el preu del petroli és un motiu de preocupació.
La visita va servir per fer-me una idea d’un altre sector industrial (concretament de la base del procés) i va culminar amb un excel·lent dinar que ens van oferir en un restaurant de la zona proper a la fàbrica.
Madrid, 10 de maig.
09 de maig, 2006
Europa, ara.
“Europa se encuentra en una inquietante pero dulce decadencia”
Felipe González.
Felipe González.
“…destacados asiáticos, como el dirigente de Singapur, Lee Kuan Yew, advierten a los europeos que, si siguen por el mismo camino, Europa sólo tendrá importancia como potencia turística y por su mercado inmobiliario de postín”
de l’article de Dominique Moisi “El museo europeo” a El Domingo de El Pais.
“Europa es un continente pequeño lleno de países pequeños, y su futuro va a depender cada vez más de la capacidad de esos países pequeños de pensar en grande.”
Del començament de l’article de Timothy Garton Ash “Pensar en grande” també a El Domingo de El Pais.
Mentre tant, a Itàlia després de la darrera contesa electoral n’ha sortit un país políticament partit en dues meitats amb dificultats de governabilitat. A França, l’endèmica crisi de la classe política els paralitza. Al Regne Unit, desgast evident de la tercera via a les eleccions municipals i crisi de liderat. Alemanya, per tirar endavant les reformes que precisa ha de recórrer a una gran coalició de demòcrata-cristians i social-demòcrates. A Polònia els conservadors es recolzen en la extrema dreta. A Espanya, el gran debat està en la reforma dels estatuts d’autonomia. Els petits, fent la “viu-viu”
Moisi, acaba el seu article:
“A lo mejor entonces los asiáticos empiezan a pensar que el modelo europeo es una versión política de Venecia: un lugar que se visita sintiendo nostalgia por su pasado glorioso y admirando su aire de museo"
Madrid, 8 de maig.
07 de maig, 2006
La joie de vivre.
Contemplat avui a l’exposició “Los Picassos de Antibes” al MuseoPicassoMálaga.Mataró, 7 de maig.
04 de maig, 2006
Diguem No. Nosaltres no som d'eix món.
Les Assemblees territorials d’ERC tomben la posició, complicada, de la direcció de proposar el vot nul, en blanc o negatiu, indistintament, en el referèndum que s’haurà de celebrar per la ratificació del nou Estatut, i proposen directament el No.
Crec que aquesta proposta de les bases era previsible, és coherent, de sentit comú i, com tota opció democràtica, plenament respectable. Tota apel·lació a les bases d’un partit, de qualsevol, obtindrà com a resposta la ratificació de les seves essències. De les direccions dels col·lectius és la possibilitat de fer-los veure què és el més convenient. Però si els hi has dit una cosa desprès no pots esperar, quant demanes la seva opinió, que et diguin la contrària. ERC és un partit independentista (i republicà), i és perfectament comprensible la reacció de la seva gent. Hauria estat més difícil de comprendre una altra. Per tant, res a dir. Tothom té clar que el seu No, no té res a veure amb el del PP. Cap inconvenient per aquesta banda. Com deia fa pocs dies, clarificació.
A qui han traspassat el problema és a les forces del Si, i especialment als socialistes, i més que ningú al President. Queda evidentment plasmada la diferència estratègica entre les dues formacions que en una jugada tàctica molt important divergeixen completament. Res hauria que objectar si no fos que comparteixen govern. El camí que tàcticament podien haver fet junts un bon tram s’esvaeix. La possibilitat de fer un nou bloc central, progressista, de la política catalana se’n va en orris. És evident que més enllà no es pot anar. Llavors, desprès del rebuig sols queda la marginalitat, ja que, amb qui es pot avançar més? O potser, es somia amb tenir la força (de quina mena?) per imposar-se? Les dades conegudes, ara per ara, no semblen pas corroborar aquest desig
Crec que està cantat que amb la caiguda de les fulles, si no abans, haurem d’anar a votar novament en eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, sigui quin sigui el resultat del referèndum.
Respecte a aquesta propera cita. Si dissabte el Consell Nacional d’ERC s’inclina definitivament pel No, què faran els Senadors d’ERC en el tràmit del Senat? Votaran també negativament? Seria coherent. I, llavors en quina data es faria la preceptiva consulta? Haurà de tornar el text al Congrés, amb la consegüent satisfacció de la dreta, i desgast del PSOE. Quo usque tamdem abutere, Catilina, patientia nostra?. Faran més llarga l’agonia? Renoi, que n’és de complicat això de la política! Per deixar-la en mans d’aprenents i maldestres!.
Feixuga feina els (ens) espera als partidaris del Si, que hauran d’arrossegar als seus electors a les urnes, ja que per motius divergents no participaran pas entusiasmats en la consulta. Segons quin sigui el resultat final, com es gestionarà? Recordeu el Referèndum per la Constitució europea. Hem tornat a Niça. Tornarem a Sau, i al 79? O, començarem una nova etapa nafrats i d’esmes?
El ventall de possibilitats és ample: des del desastre a la socio-vergència. O millor dir,... la conver-sociata.
Mataró, 4 de maig.
Crec que aquesta proposta de les bases era previsible, és coherent, de sentit comú i, com tota opció democràtica, plenament respectable. Tota apel·lació a les bases d’un partit, de qualsevol, obtindrà com a resposta la ratificació de les seves essències. De les direccions dels col·lectius és la possibilitat de fer-los veure què és el més convenient. Però si els hi has dit una cosa desprès no pots esperar, quant demanes la seva opinió, que et diguin la contrària. ERC és un partit independentista (i republicà), i és perfectament comprensible la reacció de la seva gent. Hauria estat més difícil de comprendre una altra. Per tant, res a dir. Tothom té clar que el seu No, no té res a veure amb el del PP. Cap inconvenient per aquesta banda. Com deia fa pocs dies, clarificació.
A qui han traspassat el problema és a les forces del Si, i especialment als socialistes, i més que ningú al President. Queda evidentment plasmada la diferència estratègica entre les dues formacions que en una jugada tàctica molt important divergeixen completament. Res hauria que objectar si no fos que comparteixen govern. El camí que tàcticament podien haver fet junts un bon tram s’esvaeix. La possibilitat de fer un nou bloc central, progressista, de la política catalana se’n va en orris. És evident que més enllà no es pot anar. Llavors, desprès del rebuig sols queda la marginalitat, ja que, amb qui es pot avançar més? O potser, es somia amb tenir la força (de quina mena?) per imposar-se? Les dades conegudes, ara per ara, no semblen pas corroborar aquest desig
Crec que està cantat que amb la caiguda de les fulles, si no abans, haurem d’anar a votar novament en eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, sigui quin sigui el resultat del referèndum.
Respecte a aquesta propera cita. Si dissabte el Consell Nacional d’ERC s’inclina definitivament pel No, què faran els Senadors d’ERC en el tràmit del Senat? Votaran també negativament? Seria coherent. I, llavors en quina data es faria la preceptiva consulta? Haurà de tornar el text al Congrés, amb la consegüent satisfacció de la dreta, i desgast del PSOE. Quo usque tamdem abutere, Catilina, patientia nostra?. Faran més llarga l’agonia? Renoi, que n’és de complicat això de la política! Per deixar-la en mans d’aprenents i maldestres!.
Feixuga feina els (ens) espera als partidaris del Si, que hauran d’arrossegar als seus electors a les urnes, ja que per motius divergents no participaran pas entusiasmats en la consulta. Segons quin sigui el resultat final, com es gestionarà? Recordeu el Referèndum per la Constitució europea. Hem tornat a Niça. Tornarem a Sau, i al 79? O, començarem una nova etapa nafrats i d’esmes?
El ventall de possibilitats és ample: des del desastre a la socio-vergència. O millor dir,... la conver-sociata.
Mataró, 4 de maig.
03 de maig, 2006
Políticament correcte
Llegit a l’article d’ Antón Costas: Prisioneros de lo políticamente correcto, publicat a l’edició catalana de El Pais d’ahir.
"Lo políticamente correcto es como ese herbicida que los jardineros utilizan para eliminar las hierbas de los jardines privados. Da homogeneneidad y cierta placidez, pero impide que emerja lo nuevo. Hay que fomentar la disidencia en los diagnósticos económicos, políticos y culturales para encontrar las causas internas de nuestros males y las soluciones adecuadas. Pero me temo que seguiremos prisioneros de lo políticamente correcto."
Així, així,...
Mataró, 3 de maig
"Lo políticamente correcto es como ese herbicida que los jardineros utilizan para eliminar las hierbas de los jardines privados. Da homogeneneidad y cierta placidez, pero impide que emerja lo nuevo. Hay que fomentar la disidencia en los diagnósticos económicos, políticos y culturales para encontrar las causas internas de nuestros males y las soluciones adecuadas. Pero me temo que seguiremos prisioneros de lo políticamente correcto."
Així, així,...
Mataró, 3 de maig
02 de maig, 2006
De "La mirada del Tiempo" vol.8
(octubre 1987. foto Raúl Cancio)Que en passa de de presa el temps!
No és pot anar carregat si es vol fer via.
La vida és cosa de valents.
Que tot plegat són quatre dies
i el temps no deixa gaire temps.
(J.M.Serrat)
01 de maig, 2006
Galbraith. Adéu, mestre.
Es fa difícil triar una fotografia que recordi un personatge, i més si aquest ha tingut un llarg recorregut vital i públic. He escollit aquesta que em sembla que el defineix, o al menys crec jo que me’l defineix com sempre l’he pensat.
Avui, que els diaris han parlat del seu traspàs, hi ha dos ressenyes que vull destacar: la d’Emilio Ontiveros, i la de Joaquin Estefanía, les dues a El Pais. Poques coses hi puc afegir de més al record d’una persona que ha estat per a mi un referent intel·lectual en les vessants professional i política.
He recomanat moltes vegades els seus llibres. No fa pas gaire parlava amb els meus companys del seu darrer: La economia del fraude inocente. Ed Crítica. B-2005.
Avui, que els diaris han parlat del seu traspàs, hi ha dos ressenyes que vull destacar: la d’Emilio Ontiveros, i la de Joaquin Estefanía, les dues a El Pais. Poques coses hi puc afegir de més al record d’una persona que ha estat per a mi un referent intel·lectual en les vessants professional i política.
He recomanat moltes vegades els seus llibres. No fa pas gaire parlava amb els meus companys del seu darrer: La economia del fraude inocente. Ed Crítica. B-2005.
“...una especie de 'testamento intelectual' en el que nos lega una crítica radical de la economía, la política y la moralidad pública de nuestro tiempo. Dice el profesor Galbraith que la distancia entre la realidad y la 'sabiduría convencional' nunca había sido tan grande como hoy en día porque el engaño y la falsedad se han hecho endémicos.”
Però no em puc estar avui, en la seva memòria, de tornar a recomanar “La cultura de la satisfacción” i “Breve historia de la euforia financiera” , ambdós a Ed. Ariel que va ser qui va anar publicant quasi bé tota la seva obra.
Mataró, 1 de maig.
30 d’abril, 2006
El consens sobre l'energia nuclear
No n’hi ha. Les posicions polítiques, probablement més certes ara per ara, en el tema de l’energia nuclear són: A favor, en contra,... i oberta (especialment tal com està el panorama energètic mundial). Per oberta entenc no definida expressament, “al pairo”, malgrat les declaracions oficials.
El G.P.Socialista, va portar, juntament amb el grups de CiU i del PNV una proposició no de llei a la Comissió d’Indústria instant al Govern a la creació d’una Comissió Interministerial per establir els criteris que hauria d’acomplir l’emplaçament d’un A.T.C. (Magatzem Temporal Centralitzat) de combustible nuclear gastat.
Els residus gastats fins ara per les centrals nuclears que funcionen a Espanya es guarden en les pròpies centrals i alguns s’han emmagatzemat de forma provisional a França i a altres països. La provisionalitat s’acaba el 2011 i ens els tornaran. Cal posar ja fil a l’agulla per tenir resolt el problema per aquella data, i d’aquí ve la proposició presentada.
Els grups proposants són els que tenen una posició que he qualificat d’oberta. La seva forma de pensar i la seva cultura de govern els limita a prendre posicions dràstiques, tant a favor com els del PP, com en contra com els d’IC-V. No hi ha hagut problemes amb els primers, que només s’han queixat de la manca de definició, mentre que si n’hi ha hagut amb els segons que han amenaçat que no hi haurà consens sobre el tema (el del emmagatzemant de residus) si prèviament no hi ha una definició clara i precisa de l’abandó de la utilització d’aquest tipus d’energia. El problema, segons ells, per l’establiment d’un A.T.C. no rau en el mateix, sinó si és d’us limitat als residus gastats de l’activitat nuclear fins avui, o si de resultes de la nostra indefinició resta obert a una ampliació de residus derivats de més activitat futura. Els principis per endavant de la realitat.
El tema punyent que es deriva de la situació és el de la possibilitat d’intent de bloqueig polític, o de l’impossibilitat del consens, d’una força parlamentària amb una petita representació sobre una gran majoria que no hi està d’acord amb la seva posició.
Sotmès el tema a votació el resultat ha estat de 30 vots favorables a fer l’encàrrec al Govern (PSOE, PP, CiU, PNV), 1 en contra (IV-IU-ICV-EUA), i 1 abstenció (ERC).
Madrid, 27 d’abril.
El G.P.Socialista, va portar, juntament amb el grups de CiU i del PNV una proposició no de llei a la Comissió d’Indústria instant al Govern a la creació d’una Comissió Interministerial per establir els criteris que hauria d’acomplir l’emplaçament d’un A.T.C. (Magatzem Temporal Centralitzat) de combustible nuclear gastat.
Els residus gastats fins ara per les centrals nuclears que funcionen a Espanya es guarden en les pròpies centrals i alguns s’han emmagatzemat de forma provisional a França i a altres països. La provisionalitat s’acaba el 2011 i ens els tornaran. Cal posar ja fil a l’agulla per tenir resolt el problema per aquella data, i d’aquí ve la proposició presentada.
Els grups proposants són els que tenen una posició que he qualificat d’oberta. La seva forma de pensar i la seva cultura de govern els limita a prendre posicions dràstiques, tant a favor com els del PP, com en contra com els d’IC-V. No hi ha hagut problemes amb els primers, que només s’han queixat de la manca de definició, mentre que si n’hi ha hagut amb els segons que han amenaçat que no hi haurà consens sobre el tema (el del emmagatzemant de residus) si prèviament no hi ha una definició clara i precisa de l’abandó de la utilització d’aquest tipus d’energia. El problema, segons ells, per l’establiment d’un A.T.C. no rau en el mateix, sinó si és d’us limitat als residus gastats de l’activitat nuclear fins avui, o si de resultes de la nostra indefinició resta obert a una ampliació de residus derivats de més activitat futura. Els principis per endavant de la realitat.
El tema punyent que es deriva de la situació és el de la possibilitat d’intent de bloqueig polític, o de l’impossibilitat del consens, d’una força parlamentària amb una petita representació sobre una gran majoria que no hi està d’acord amb la seva posició.
Sotmès el tema a votació el resultat ha estat de 30 vots favorables a fer l’encàrrec al Govern (PSOE, PP, CiU, PNV), 1 en contra (IV-IU-ICV-EUA), i 1 abstenció (ERC).
Madrid, 27 d’abril.
Clarificació*
L’endemà de la superació de l’etapa del Congrés del recorregut per l’aprovació del nou Estatut de Catalunya, el periodista, i no obstant amic, Saul Gordillo va publicar una entrada al seu blog (La gent n’està tipa: feu comentaris!) a on desprès de comentar opinions que es deien en el seu entorn personal i fer-ne un esbós d’interpretació, animava als lectors a dir-hi la seva sobre el tema.
No vaig tenir ganes de ficar-me al vesper que llavors ja representaven les respostes que va tenir. L’ultima vegada que m’hi vaig ficar anaven per més de 150. Sincerament, aquell és per a mi territori apatxe ( recordeu la cançó de La Trinca: Hi ha una tribu d’indis al oest americà, que té molta retirada amb el poble català,…)
Malgrat tot, em van quedar ganes de dir-hi la meva. No del que pot passar, que no ho sé. No estic al cap dels protagonistes actuals (els polítics) ni dels definitius (els ciutadas/nes). Mai he entès la pregunta: Guanyarà el Barça aquest vespre? I jo què sé!. Una altra cosa és: Vol que guanyi el Barça aquest vespre? Si, ho vull. Com als casaments. I, per últim, una altra és: Creu que pot guanyar el Barça aquest vespre? Crec que sí, però depèn si la pilota entra més cops a l’altra porteria que a la nostra. Ja ho veieu: això de les respostes, depèn de les preguntes. (això està escrit el dimecres a la tarda)
Per tant, suposo que no tinc que explicar massa què vull ja què és obvi i perfectament previsible. Però si, què pot passar i especialment, què m’agradaria que passes.
Tot suposant que no hi hagin problemes especials en els trams finals del recorregut de la tramitació del projecte de Nou Estatut fins a la consideració pels ciutadans/nes en Referèndum m’agradaria que les forces polítiques, totes, fessin l’esforç d’explicar clarament al cos electoral les seves opcions. No sols de l’Estatut, encara que és el tema a explicar, sinó que més enllà d’ell en quin marc volen l’administració de la nostra convivència. I que la resposta dels ciutadans/nes fos també clarificadora de la seva voluntat. Vol dir això què desprès de la consulta es descartarien les opcions polítiques que no fossin majoritàriament recollides? En absolut. Però si que comptades una a una les preferències expressades per la ciutadania es determinaria la fotografia d’aquest moment i reposaríem un xic de continuar el debat existencial que ens ha ocupat, al meu parer massa, en els últims temps.
Sembla que les opcions que hi ha sobre la taula són clares per fer aquest comptatge. D’un costat hi ha la aparentment (o no?) centralista, la de la defensa d’una Espanya unitària i centralitzada. D’altra banda, hi ha la federal, resignada o convençuda (o no?), o millor dir, provisional o definitiva. I, per últim, hi ha la declaradament (o no?) separatista o independentista. Crec que és perfectament acceptable el debat clar, net i transparent, com ha de ser en tota societat democràtica. El que primer ha de dir tothom és què demana als ciutadans sobre el tema que formalment se’ls consulta. El vol, o no el vol?. Accepto que mentre que l’expressió del si no presenta més problemes, l’expressió del no pot ser diversa per tal de diferenciar les varies opcions que pot voler dir, això no crec pas que hagi de ser problema pel recompte.
Però, a continuació, en el mateix espai del debat, totes les manifestacions han de dir què representa la seva opció, en el marc que ens movem, de cara al futur. És a dir, si guanya la seva pretensió com gestionarà el resultat l’opció guanyadora. Aquest darrer tema em sembla crucial ja que crec que a la política catalana hi ha masses miratges i masses miralls trencats, i tinc la impressió que hi ha imatges del país que no són massa reals. Ara si que tenim l’oportunitat de comptar-nos de veritat, de saber, no només qui és qui, sinó la talla de cadascú.
No crec pas que cap demòcrata pugi oposar-se a aquesta pretensió, ja que tot plegat el que tenim a les nostres mans decidir sols és el marc administratiu en que ens movem, que malgrat que ja sé que per alguns és el més important, jo crec que sols és l’espai per desenvolupar la gestió de la comunitat. A mi, que no sóc nacionalista, l’espai d’actuació m’importa relativament. Crec que puc batallar per les meves idees en qualsevol d’espai. Si, ja sé, en algun marc segurament millor que en un altre, però vaja no és el fonamental per a mi. Entre d’altres coses perquè crec fermament que en el món actual els vells espais “nacionals” s’estan esborrant ràpidament.
Bé, deixem-ho. Tornem a parlar de l’energia?: el preu del petroli, la crisi de l’Iran. O, d’allò que va dir Sami Nair fa poc al Monumental de que ens preparéssim (els europeus) per ser el Brasil del segle XXI?
Madrid, 26 d’abril.
No vaig tenir ganes de ficar-me al vesper que llavors ja representaven les respostes que va tenir. L’ultima vegada que m’hi vaig ficar anaven per més de 150. Sincerament, aquell és per a mi territori apatxe ( recordeu la cançó de La Trinca: Hi ha una tribu d’indis al oest americà, que té molta retirada amb el poble català,…)
Malgrat tot, em van quedar ganes de dir-hi la meva. No del que pot passar, que no ho sé. No estic al cap dels protagonistes actuals (els polítics) ni dels definitius (els ciutadas/nes). Mai he entès la pregunta: Guanyarà el Barça aquest vespre? I jo què sé!. Una altra cosa és: Vol que guanyi el Barça aquest vespre? Si, ho vull. Com als casaments. I, per últim, una altra és: Creu que pot guanyar el Barça aquest vespre? Crec que sí, però depèn si la pilota entra més cops a l’altra porteria que a la nostra. Ja ho veieu: això de les respostes, depèn de les preguntes. (això està escrit el dimecres a la tarda)
Per tant, suposo que no tinc que explicar massa què vull ja què és obvi i perfectament previsible. Però si, què pot passar i especialment, què m’agradaria que passes.
Tot suposant que no hi hagin problemes especials en els trams finals del recorregut de la tramitació del projecte de Nou Estatut fins a la consideració pels ciutadans/nes en Referèndum m’agradaria que les forces polítiques, totes, fessin l’esforç d’explicar clarament al cos electoral les seves opcions. No sols de l’Estatut, encara que és el tema a explicar, sinó que més enllà d’ell en quin marc volen l’administració de la nostra convivència. I que la resposta dels ciutadans/nes fos també clarificadora de la seva voluntat. Vol dir això què desprès de la consulta es descartarien les opcions polítiques que no fossin majoritàriament recollides? En absolut. Però si que comptades una a una les preferències expressades per la ciutadania es determinaria la fotografia d’aquest moment i reposaríem un xic de continuar el debat existencial que ens ha ocupat, al meu parer massa, en els últims temps.
Sembla que les opcions que hi ha sobre la taula són clares per fer aquest comptatge. D’un costat hi ha la aparentment (o no?) centralista, la de la defensa d’una Espanya unitària i centralitzada. D’altra banda, hi ha la federal, resignada o convençuda (o no?), o millor dir, provisional o definitiva. I, per últim, hi ha la declaradament (o no?) separatista o independentista. Crec que és perfectament acceptable el debat clar, net i transparent, com ha de ser en tota societat democràtica. El que primer ha de dir tothom és què demana als ciutadans sobre el tema que formalment se’ls consulta. El vol, o no el vol?. Accepto que mentre que l’expressió del si no presenta més problemes, l’expressió del no pot ser diversa per tal de diferenciar les varies opcions que pot voler dir, això no crec pas que hagi de ser problema pel recompte.
Però, a continuació, en el mateix espai del debat, totes les manifestacions han de dir què representa la seva opció, en el marc que ens movem, de cara al futur. És a dir, si guanya la seva pretensió com gestionarà el resultat l’opció guanyadora. Aquest darrer tema em sembla crucial ja que crec que a la política catalana hi ha masses miratges i masses miralls trencats, i tinc la impressió que hi ha imatges del país que no són massa reals. Ara si que tenim l’oportunitat de comptar-nos de veritat, de saber, no només qui és qui, sinó la talla de cadascú.
No crec pas que cap demòcrata pugi oposar-se a aquesta pretensió, ja que tot plegat el que tenim a les nostres mans decidir sols és el marc administratiu en que ens movem, que malgrat que ja sé que per alguns és el més important, jo crec que sols és l’espai per desenvolupar la gestió de la comunitat. A mi, que no sóc nacionalista, l’espai d’actuació m’importa relativament. Crec que puc batallar per les meves idees en qualsevol d’espai. Si, ja sé, en algun marc segurament millor que en un altre, però vaja no és el fonamental per a mi. Entre d’altres coses perquè crec fermament que en el món actual els vells espais “nacionals” s’estan esborrant ràpidament.
Bé, deixem-ho. Tornem a parlar de l’energia?: el preu del petroli, la crisi de l’Iran. O, d’allò que va dir Sami Nair fa poc al Monumental de que ens preparéssim (els europeus) per ser el Brasil del segle XXI?
Madrid, 26 d’abril.
29 d’abril, 2006
Mercats municipals
Ja feia dies que hi anava al darrera. Sempre s’ha parlat de les diferències en la distribució comercial, especialment en alimentació, entre Madrid i Catalunya. Força de l’estructura del comerç tradicional, contra abandó i menysteniment. Calia veure-ho directament.
Gràcies a la disposició i contactes del Director General de Comerç del Ministeri d’Indústria Turisme i Comerç, Ignacio Cruz Roche, dimecres passat al matí vaig fer una volta per alguns mercats municipals de la Vil·la de Madrid. Pocs, per fer-me una idea precisa. Sols tres dels més de 45 que hi ha. Però suficient per fer-me una primera impressió.
Las característiques socials del entorn on estan situats aquests equipaments els condiciona de forma obvia. No pot haver-hi una oferta d’esquena a la demanada, i més en un mercat tan específic com aquest. Per tant, el mercat de Las Maravillas, a Tetuán, barriada obrera i avui molt marcada per la nova immigració, té una oferta de volum i nivell diferent del mercat de La Paz, al barri de Salamanca situat en un del carrers més exclusius (en trama urbana, no en dispers) de la capital, o el de Chamartín, situat al barri del seu mateix nom, en una zona de classe mitja alta.
Vam anar acompanyats a les visites pel President de la COCAM (Federación de Comercio Agrupado, Mercados y Galerías de la Comunidad Autónoma de Madrid) Javier Ollero, i la directora de l’entitat, que ens van anar explicant característiques, problemàtiques, historia i anhels, al temps que anàvem veient les parades dels mercats visitats. (La seva web està en construcció, fet que impedeix un coneixement més complert). No hi havia parades tancades; generalment eren de grandària folgada, per agrupament de les inicials; oferta adequada a la demanda: productes de diversa procedència, preus i ofertes en un; “delicatessen”, presentació i serveis a d’altres; una fruiteria amb 25 treballadors (en mercat municipal!), i carn japonesa d’última generació a 150 euros el kg. Ah!, un restaurant de “batalla”, però arreglat ,que serveix més de 600 coberts cada dia, i serveis complementaris, com costura, planxa,...
Pel que em van explicar, l’Ajuntament ja fa molt anys, des dels ’70, que va abandonar apostar per aquest format de distribució comercial que si s’ha aguantat i renovat a estat per la voluntat dels comerciants. Alhora la seva queixa és que en el nou urbanisme “desarrollista” que hi ha en la connurbació madrilenya tampoc s’aposta per aquesta formula, deixant-ho tot en mas de les grans superfícies.
Llàstima que no tinc prou elements de comparació tant de distintes zones geogràfiques com d’ofertes diferenciades de formats per valorar correctament el que vaig veure.
Madrid, 27 d’abril.
Gràcies a la disposició i contactes del Director General de Comerç del Ministeri d’Indústria Turisme i Comerç, Ignacio Cruz Roche, dimecres passat al matí vaig fer una volta per alguns mercats municipals de la Vil·la de Madrid. Pocs, per fer-me una idea precisa. Sols tres dels més de 45 que hi ha. Però suficient per fer-me una primera impressió.
Las característiques socials del entorn on estan situats aquests equipaments els condiciona de forma obvia. No pot haver-hi una oferta d’esquena a la demanada, i més en un mercat tan específic com aquest. Per tant, el mercat de Las Maravillas, a Tetuán, barriada obrera i avui molt marcada per la nova immigració, té una oferta de volum i nivell diferent del mercat de La Paz, al barri de Salamanca situat en un del carrers més exclusius (en trama urbana, no en dispers) de la capital, o el de Chamartín, situat al barri del seu mateix nom, en una zona de classe mitja alta.
Vam anar acompanyats a les visites pel President de la COCAM (Federación de Comercio Agrupado, Mercados y Galerías de la Comunidad Autónoma de Madrid) Javier Ollero, i la directora de l’entitat, que ens van anar explicant característiques, problemàtiques, historia i anhels, al temps que anàvem veient les parades dels mercats visitats. (La seva web està en construcció, fet que impedeix un coneixement més complert). No hi havia parades tancades; generalment eren de grandària folgada, per agrupament de les inicials; oferta adequada a la demanda: productes de diversa procedència, preus i ofertes en un; “delicatessen”, presentació i serveis a d’altres; una fruiteria amb 25 treballadors (en mercat municipal!), i carn japonesa d’última generació a 150 euros el kg. Ah!, un restaurant de “batalla”, però arreglat ,que serveix més de 600 coberts cada dia, i serveis complementaris, com costura, planxa,...
Pel que em van explicar, l’Ajuntament ja fa molt anys, des dels ’70, que va abandonar apostar per aquest format de distribució comercial que si s’ha aguantat i renovat a estat per la voluntat dels comerciants. Alhora la seva queixa és que en el nou urbanisme “desarrollista” que hi ha en la connurbació madrilenya tampoc s’aposta per aquesta formula, deixant-ho tot en mas de les grans superfícies.
Llàstima que no tinc prou elements de comparació tant de distintes zones geogràfiques com d’ofertes diferenciades de formats per valorar correctament el que vaig veure.
Madrid, 27 d’abril.
26 d’abril, 2006
De condecoracions
A l’ordre del dia del Ple de Congrés d’aquesta setmana hi figura, en l’apartat de Proposiciones no de Ley, el punt n. 4 titolat:
Del Grupo Parlamentario Popular en el Congreso, sobre la concesión de la Cruz del Mérito Militar con distintivo rojo a los militares fallecidos en Afganistán el día 16 de agosto de 2005 a bordo del helicóptero del Ejercito de Tierra ET-657.
“BOCG. Congreso de los Diputados”, serie D, número 367, de 7 de abril de 2006.
(Núm. Expte. 162/000459)
Què hi havia darrera aquesta Proposició? La clau estava en el color del distintiu. Pels que no estem avesats en els temes militars (Jo, ni la mili he fet!) és difícil comprendre de que va aquest tema. Cal anar al Reglamento General de recompensas militares per saber-ho.
Del Grupo Parlamentario Popular en el Congreso, sobre la concesión de la Cruz del Mérito Militar con distintivo rojo a los militares fallecidos en Afganistán el día 16 de agosto de 2005 a bordo del helicóptero del Ejercito de Tierra ET-657.
“BOCG. Congreso de los Diputados”, serie D, número 367, de 7 de abril de 2006.
(Núm. Expte. 162/000459)
Què hi havia darrera aquesta Proposició? La clau estava en el color del distintiu. Pels que no estem avesats en els temes militars (Jo, ni la mili he fet!) és difícil comprendre de que va aquest tema. Cal anar al Reglamento General de recompensas militares per saber-ho. Allà es pot veure la diferència entre el distintivo rojo (Las Cruces del Mérito Militar, del Mérito Naval y del Mérito Aeronáutico, con distintivo rojo, se concederán a aquellas personas que, con valor, hayan realizado acciones, hechos o servicios eficaces en el transcurso de un conflicto armado o de operaciones militares que impliquen o puedan implicar el uso de fuerza armada, y que conlleven unas dotes militares o de mando significativas) i el distintivo amarillo (Las Cruces del Mérito Militar, del Mérito Naval y del Mérito Aeronáutico, con distintivo amarillo, se concederán por acciones, hechos o servicios que entrañen grave riesgo y en los casos de lesiones graves o fallecimiento, como consecuencia de actos de servicio, siempre que impliquen una conducta meritoria)
Resulta que el militars que van morir en aquell accident ja se’ls havia donat la condecoració amb distintivo amarillo. Si acceptàvem la seva proposició estàvem acceptant que la presència de tropes espanyoles a l’Afganistan era de les mateixes característiques que la presencia militar que va haver-hi a l’Iraq, fet que no és cert. Aquí, doncs, estava la clau, "l'intríngulis" de la proposició
Els del PP no han assumit encara el rebuig generalitzat que a Espanya va tenir aquella operació que sols la arribada al Govern de Zapatero va desbaratar, i encara continuen “ladrando su rencor por las esquinas”, com ell mateixos van popularitzar.
Evidentment la proposició va ser rebutjada per quasi bé tots els grups de la cambra.
Madrid, 26 d'abril.
Els del PP no han assumit encara el rebuig generalitzat que a Espanya va tenir aquella operació que sols la arribada al Govern de Zapatero va desbaratar, i encara continuen “ladrando su rencor por las esquinas”, com ell mateixos van popularitzar.
Evidentment la proposició va ser rebutjada per quasi bé tots els grups de la cambra.
Madrid, 26 d'abril.
25 d’abril, 2006
Blogosfera
Presentació a Madrid del llibre : La blogosfera hispana, pioneros de la cultura digital.La Fundació France Telecom España ha patrocinat la confecció i edició de l’obra col·lectiva , que sota la direcció de José M. Cerezo han escrit divuit entesos en el tema. Suposo que, en aquest món vertiginós dels blogs, al ser la darrera aportació és la més actualitzada a casa nostra, malgrat que probablement demà ja estarà superada. Cal però, llegir-la per fer-se una idea del panorama actual dels que és i del que es diu sobre el tema.
Una curiositat afegida, per a mi, era que la presentació es feia a l’hotel Puerta de América que és un del més recents, moderns i espectaculars de Madrid, i això convidava a la tafaneria sobre el lloc.
A més dels patrocinadors, han presentat el llibre el director de El Mundo.es, Gumersindo Lafuente, i la meva companya, i també bloguera, Lourdes Muñoz.
Algunes de les coses que han dit i que comparteixo per coneixement pròpi:
“Es una herramienta extremadamente sencilla y económica para tener voz”.
“De promedio, pueden girar alrededor de un blog unas 150 personas (en el meu cas deu ser la meitat de la meitat de la meitat…), pero la fuerza de este mundo está en la interrelación de todas ellas, de las que giran entorno a los blogs”.
“No hay que sobrevalorar el papel de los blogs como periodismo”.
“Es un mundo muy libre, pero será la gente el que lo aclarará” “Desde la política: Configura un poder más plano”.
“Es un método para comunicarse y superar los medios de comunicación tradicionales.”
“Es un método bidireccional que los políticos deben utilizar. No pueden estar al margen de este fenómeno”.
M’ha agradat la comparació sobre a qui arribes digitalment i presencialment, Lourdes, malgrat que la diferència és que en el primer cas quasi bé sempre arribes als mateixos.
Bé, mai havia anat fins avui a una trobada bloguera, encara que aquesta no ho era estrictament. Personatges “variopintos”, patrocinadors, administració pública (pocs), usuaris de l’eina, addictes,... Del càrrec, més enllà de la Lourdes, sols m’he trobat amb el senador socialista Luís Salvador, de Granada, que és tot un convençut i practicant de la comunicació política digital.
Madrid, 24 d’abril.
Bé, mai havia anat fins avui a una trobada bloguera, encara que aquesta no ho era estrictament. Personatges “variopintos”, patrocinadors, administració pública (pocs), usuaris de l’eina, addictes,... Del càrrec, més enllà de la Lourdes, sols m’he trobat amb el senador socialista Luís Salvador, de Granada, que és tot un convençut i practicant de la comunicació política digital.
Madrid, 24 d’abril.
Si, senyor! "Parecen preguntas idiotas, pero es necesario formularlas,..."
Pensava que potser jo estava equivocat. La bromera de la commemoració del 75 aniversari de la proclamació de la II República desbordava el vas, i fins hi tot el President del Govern s’hi apuntava com ha estat ben recollit i utilitzat, tant a favor com en contra.
Per això avui, quant he llegit l’article d’opinió publicat a El Pais per Antonio Muñoz Molina, m’he tranquilitzat. Mira, no sóc sol a dir el que penso. És evident que en devem ser molts els que pensem igual, però trobar un article, extens, ben escrit i argumentat que plasmi el que et roda pel cap, i ho corrobora, em satisfà.
La diferència entre memòria i historia, correlativa a novel·la i ciència:
"La historia es un saber difícil que requiere largas investigaciones, ofrece muchas incertidumbres y da a veces amargas noticias. La memoria no se investiga, sólo se recupera, sin exigir mucha disciplina, incluso, muchas veces, con un propósito de afirmación personal o colectiva que nadie está autorizado a discutir, ya que la memoria, por definición, le pertenece al que la posee."
"La responsabilidad de la novela es estética y moral: la de los discursos públicos, casi como la de la ciencia, debería estar sujeta a las exigencias más severas del conocimiento."
El canvis que hem protagonitzat i aconseguit en aquests anys que ara son posats en dubte.
"...en 30 años España ha cambiado tan prodigiosamente que ni siquiera los que hemos vivido este tránsito somos capaces de comprender su magnitud y su calado. Nos hace falta el testimonio deslumbrado de quienes nos han visto desde fuera, y no hemos sido capaces de hacer conscientes a nuestros hijos de la novedad y la fragilidad de lo que nosotros no tuvimos y ellos dan casi desganada o despectivamente por supuesto. Hemos pasado de la dictadura a la democracia, del centralismo al federalismo, del tercer mundo al primer mundo, del aislamiento internacional a la plena ciudadanía europea. Nos hemos dado un sistema educativo y sanitario públicos que con todas sus deficiencias sólo puede valorar quien ha viajado algo por el mundo y sabe lo que significa que la salud y la escuela sólo sean accesibles a quien puede pagarlas. Y sin embargo nadie o casi nadie siente lealtad hacia el sistema constitucional que ha hecho posibles tales cambios, y en lugar de compartir una concordia basada en la evidencia de lo que hemos podido construir entre todos nos entregamos a una furia política en la que cada cuál parece guiado por un propósito de máxima confrontación."
I la constatació que no hi ha color entre el que és i el que no va poder ser.
"Ni una sola de las libertades que afirmaba la Constitución de 1931 está ausente de la de 1978, del mismo modo que las valerosas iniciativas de justicia social, educación e igualdad de aquel régimen no pueden compararse, por la enorme diferencia de los tiempos históricos, con los progresos del Estado de bienestar que disfrutamos ahora. ¿Fueron entonces más iguales las mujeres y los hombres? ¿Hubo mejor protección para los parados, recibieron mejor atención pública los enfermos? ¿Estuvieron más respetadas las minorías? ¿Fue más autónoma Cataluña con el estatuto de 1932 que con el de 1980? ¿Podemos excluir de nuestra genealogía democrática a Adolfo Suárez o al general Gutiérrez Mellado, que tan gallardamente se mantuvieron en pie frente a la zafia agresión de los golpistas del 23 de febrero de 1981?"
Conclou: Estos son mis ideales republicanos:
"...defender la instrucción pública y no la ignorancia, el respeto a la ley frente a los mangoneos de los sinvergüenzas y los abusos de los criminales, el acuerdo cívico y el pluralismo democrático por encima de los lazos de la sangre o la tribu, la soberanía y la responsabilidad personal y no la sumisión al grupo o la impunidad de los que se fortifican en él. Estos son mis ideales republicanos: espero que se me permita no incluir entre ellos la insensata voluntad de expulsar al adversario de la comunidad democrática ni el viejo y renovado hábito de repetir consignas en vez de manejar razones y acusar de traición a quien se atreve a disentir de la ortodoxia establecida, o a no seguir la moda ideológica del momento."
Gràcies, Sr. Muñoz Molina.
Madrid, 24 d’abril.
Per això avui, quant he llegit l’article d’opinió publicat a El Pais per Antonio Muñoz Molina, m’he tranquilitzat. Mira, no sóc sol a dir el que penso. És evident que en devem ser molts els que pensem igual, però trobar un article, extens, ben escrit i argumentat que plasmi el que et roda pel cap, i ho corrobora, em satisfà.
La diferència entre memòria i historia, correlativa a novel·la i ciència:
"La historia es un saber difícil que requiere largas investigaciones, ofrece muchas incertidumbres y da a veces amargas noticias. La memoria no se investiga, sólo se recupera, sin exigir mucha disciplina, incluso, muchas veces, con un propósito de afirmación personal o colectiva que nadie está autorizado a discutir, ya que la memoria, por definición, le pertenece al que la posee."
"La responsabilidad de la novela es estética y moral: la de los discursos públicos, casi como la de la ciencia, debería estar sujeta a las exigencias más severas del conocimiento."
El canvis que hem protagonitzat i aconseguit en aquests anys que ara son posats en dubte.
"...en 30 años España ha cambiado tan prodigiosamente que ni siquiera los que hemos vivido este tránsito somos capaces de comprender su magnitud y su calado. Nos hace falta el testimonio deslumbrado de quienes nos han visto desde fuera, y no hemos sido capaces de hacer conscientes a nuestros hijos de la novedad y la fragilidad de lo que nosotros no tuvimos y ellos dan casi desganada o despectivamente por supuesto. Hemos pasado de la dictadura a la democracia, del centralismo al federalismo, del tercer mundo al primer mundo, del aislamiento internacional a la plena ciudadanía europea. Nos hemos dado un sistema educativo y sanitario públicos que con todas sus deficiencias sólo puede valorar quien ha viajado algo por el mundo y sabe lo que significa que la salud y la escuela sólo sean accesibles a quien puede pagarlas. Y sin embargo nadie o casi nadie siente lealtad hacia el sistema constitucional que ha hecho posibles tales cambios, y en lugar de compartir una concordia basada en la evidencia de lo que hemos podido construir entre todos nos entregamos a una furia política en la que cada cuál parece guiado por un propósito de máxima confrontación."
I la constatació que no hi ha color entre el que és i el que no va poder ser.
"Ni una sola de las libertades que afirmaba la Constitución de 1931 está ausente de la de 1978, del mismo modo que las valerosas iniciativas de justicia social, educación e igualdad de aquel régimen no pueden compararse, por la enorme diferencia de los tiempos históricos, con los progresos del Estado de bienestar que disfrutamos ahora. ¿Fueron entonces más iguales las mujeres y los hombres? ¿Hubo mejor protección para los parados, recibieron mejor atención pública los enfermos? ¿Estuvieron más respetadas las minorías? ¿Fue más autónoma Cataluña con el estatuto de 1932 que con el de 1980? ¿Podemos excluir de nuestra genealogía democrática a Adolfo Suárez o al general Gutiérrez Mellado, que tan gallardamente se mantuvieron en pie frente a la zafia agresión de los golpistas del 23 de febrero de 1981?"
Conclou: Estos son mis ideales republicanos:
"...defender la instrucción pública y no la ignorancia, el respeto a la ley frente a los mangoneos de los sinvergüenzas y los abusos de los criminales, el acuerdo cívico y el pluralismo democrático por encima de los lazos de la sangre o la tribu, la soberanía y la responsabilidad personal y no la sumisión al grupo o la impunidad de los que se fortifican en él. Estos son mis ideales republicanos: espero que se me permita no incluir entre ellos la insensata voluntad de expulsar al adversario de la comunidad democrática ni el viejo y renovado hábito de repetir consignas en vez de manejar razones y acusar de traición a quien se atreve a disentir de la ortodoxia establecida, o a no seguir la moda ideológica del momento."
Gràcies, Sr. Muñoz Molina.
Madrid, 24 d’abril.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
