Aquests dies –normal- m’he comunicat molt amb els companys i amics (també amb parents i coneguts) sobre el què ha passat i està passant en la política i en l’economia (deixem el futbol pel dissabte). Hem intercanviat missatges, comentaris, converses, parers,…
Un bon amic, com a resposta a una percepció meva que ell no compartia d’un esdeveniment concret, em va enviar un fragment de la lletra d’una antiga cançó (1979) d’en Lluís Llach. No la coneixia i m’ha agradat molt. (Gràcies, Joan).
Si em faig vell en les paraules,
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l’enyorança
d’una veu que ja s’apaga.
Que a mi no m’ha de fer pena,
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells del meu paisatge.
Mataró, 27 de maig.
1 comentari:
"Mentre tot això m'arriba,
que a la força ha d'arribar-me,
potser tingui temps encara de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida !"
Publica un comentari a l'entrada