29 de juliol, 2011

Ara, vacances.

No sé pas si tenia gaire sentit la compareixença del President del Govern al Ple del Congrés per explicar la cimera de l’eurozona de la setmana passada. Tant pel previsible debat, reiteratiu i pesat a aquestes alçades, com per la volatilitat de la situació que fa que no hi hagin solucions estables, que vagin més enllà de tres dies.

Evidentment va anar com era suposat. Del que es va dir (certament em va costar fixar l’atenció tota l’estona) vaig retenir cap al final del debat una rèplica del President al portaveu d’ Izquierda Unida, el bon jan d’en Llamazares (cal dir que el recordaré sempre com un personatge entranyable malgrat el seu posat sorrut).

Cert, les mesures que la UE imposa als grec és com tenir-los agafats pel ganyot, però, va dir Zapatero, pretenen mantenir-los enlaire. D’altra manera, caurien irremediablement al pou del que ningú en sap la fondària. Aquest és el trist dilema en el que s’enfronten les democràcies endeutades. Acceptar dures condicions o ensorrar-se.

Sobre aquest tema de les democràcies endeutades penso, si tinc esma, treballar una mica aquestes vacances ja que a la tornada, a meitat de setembre, m’han demanat que parli sobre la situació. La crisi financera internacional ha fet esclatar moltes bombolles, entre elles la dels deutes sobirans. Clar que l’origen de tot és l’evolució perversa i sense control del sistema financer internacional, però cal reconèixer que molts teníem punts flacs, molt flacs i vulnerables, que han quedat al descobert i afectats i que ens estan portant a la situació i perspectives actuals. Cal explicar-ho ben bé i no amagar-ho, no amargar les nostres pròpies deficiències, darrera les maldats dels escanyapobres, que hi són i són condemnables. No traspassem totes les culpes als demés i assumim les nostres pròpies falles.

A veure si la meva reconeguda procrastination activa em permet bastir una bona explicació.

A la sortida del Ple surava a l’ambient si potser no havia estat el darrer de la legislatura. Hi ha opinions per tots els gustos sobre el que encara pot durar. Tothom té les seves percepcions i creences a partit de suposicions, comentaris, indicis o raonaments més o menys plausibles. Veurem, ja ens ho diran. Ara, però, comencen les vacances. Potser seran un lapsus temporal com ha estat sempre. Potser serà el començament de les definitives. Déu Nostre Senyor decidirà. En les seves mans estem. Amén.


Mataró, 29 de juliol.

Cap comentari: