Escric poc. Aquests dies em fa basarda* posar-m’hi.
*Basarda: Feredat, sentiment de depressió que s’empara de nosaltres en presència de quelcom que fa pensar en possibles perills contra els quals ens sentim indefensos, que evoca en nosaltres, idees de perills, damnatges, mals, etc. (Diccionari Fabra).
*Basarda: Feredat, sentiment de depressió que s’empara de nosaltres en presència de quelcom que fa pensar en possibles perills contra els quals ens sentim indefensos, que evoca en nosaltres, idees de perills, damnatges, mals, etc. (Diccionari Fabra).
Fort. Des de dimarts passat, amb una llosa al damunt. Santa Coloma de Gramenet, el municipi més pobre de l’àrea metropolitana amb un alcalde socialista ric, està al centre de la notícia, i ja sabem que les noticies no són quasi bé mai positives. “No news, good news”, no diu així la dita periodística?
No per menys possible, fins i tot escassament probable, ens ha deixat de colpir. De fet, ja fa tres anys vaig fer una intervenció pública cridant l’atenció sobre aquesta qüestió que no va ser gens ben rebuda. “Que n’ets d’inoportú, Manel! No era el lloc de dir aquestes coses!”. Sí, potser vaig ser inoportú, com tantes altres vegades (fet que sembla que em caracteritza), però ningú negarà la necessitat de dir les coses que s’han de dir malgrat no sigui el moment, ja que moltes vegades, per alguns, mai hi ha el moment adient per dir-les.
En Ramon m’ha refrescat històries antigues, de deu anys enrere, quan vaig acabar davant d’un jutge, sortosament sense conseqüències, pels tèrbols negocis d’un personatge que ara torna a estar al centre d’aquest entrellat.
Però hem de mirar cap endavant.
L’urbanisme novament en el centre d’activitats corruptes. D’aquí n’infereixen alguns la necessitat de treure aquesta responsabilitat del món local. Com si en d’altres esferes de l’administració pública n’estiguessin lliures de caure en aital perill! Probablement hauríem en aquest aspecte de centrar la reflexió sobre dos aspectes: 1) el dels mínims que ha de tenir una administració per ser considerada com a tal i 2) els límits de l’autonomia local i la necessitat dels contrapesos (que no controls) convenients i efectivament realitzats.
Però, vaja. Segurament, ara es tornarà a centrar la reflexió en parlar de la necessitat de reformar les normatives sobre els controls i la transparència dels electes i dels que exerceixen càrrecs públics. Però, potser fora també el moment de reflexionar sobre la conveniència d’obrir una via nova al si dels propis partits polítics, dels partits polítics que ho vulguin i ho creguin convenient, per tal de guanyar credibilitat de cara a la ciutadania d’una forma directa, sense cap imposició normativa.
Sí, ja sé que el PSC, per exemple, disposa d’un codi ètic (que no sé pas si s’aplica gaire), però, i perquè no crea un departament d’afers interns, a semblança del que tenen tots els cossos policials seriosos arreu del món, per supervisar als seus càrrecs orgànics i institucionals? És molt agosarada aquesta proposta? Em passo d’atrevit? Té, o pot tenir, molts inconvenients que ara, aclaparat, no sé veure? És impensable per la pròpia estructura dels partits? Potser té perills stalinistes o maccartystes? No ho sé, però alguna cosa haurem de fer abans que els ciutadans/es tips de l’actual situació siguin temptats per cants de sirenes populistes que poden conduir a la societat a derives perilloses.
Art. 13 del Codi ètic del PSC aprovat al 11è Congrés:
La generalització d’una consciència crítica i d’una desconfiança progressiva envers els partits polítics obliga tots els afiliats i afiliades del PSC a treballar per fer-lo mereixedor d’una nova credibilitat, que eviti caure en inèrcies burocràtiques i oligàrquiques, i que el potenciï com a instrument adequat per col•laborar a resoldre els reptes que té plantejats la societat.
Mataró, 31 d’octubre.
No per menys possible, fins i tot escassament probable, ens ha deixat de colpir. De fet, ja fa tres anys vaig fer una intervenció pública cridant l’atenció sobre aquesta qüestió que no va ser gens ben rebuda. “Que n’ets d’inoportú, Manel! No era el lloc de dir aquestes coses!”. Sí, potser vaig ser inoportú, com tantes altres vegades (fet que sembla que em caracteritza), però ningú negarà la necessitat de dir les coses que s’han de dir malgrat no sigui el moment, ja que moltes vegades, per alguns, mai hi ha el moment adient per dir-les.
En Ramon m’ha refrescat històries antigues, de deu anys enrere, quan vaig acabar davant d’un jutge, sortosament sense conseqüències, pels tèrbols negocis d’un personatge que ara torna a estar al centre d’aquest entrellat.
Però hem de mirar cap endavant.
L’urbanisme novament en el centre d’activitats corruptes. D’aquí n’infereixen alguns la necessitat de treure aquesta responsabilitat del món local. Com si en d’altres esferes de l’administració pública n’estiguessin lliures de caure en aital perill! Probablement hauríem en aquest aspecte de centrar la reflexió sobre dos aspectes: 1) el dels mínims que ha de tenir una administració per ser considerada com a tal i 2) els límits de l’autonomia local i la necessitat dels contrapesos (que no controls) convenients i efectivament realitzats.
Però, vaja. Segurament, ara es tornarà a centrar la reflexió en parlar de la necessitat de reformar les normatives sobre els controls i la transparència dels electes i dels que exerceixen càrrecs públics. Però, potser fora també el moment de reflexionar sobre la conveniència d’obrir una via nova al si dels propis partits polítics, dels partits polítics que ho vulguin i ho creguin convenient, per tal de guanyar credibilitat de cara a la ciutadania d’una forma directa, sense cap imposició normativa.
Sí, ja sé que el PSC, per exemple, disposa d’un codi ètic (que no sé pas si s’aplica gaire), però, i perquè no crea un departament d’afers interns, a semblança del que tenen tots els cossos policials seriosos arreu del món, per supervisar als seus càrrecs orgànics i institucionals? És molt agosarada aquesta proposta? Em passo d’atrevit? Té, o pot tenir, molts inconvenients que ara, aclaparat, no sé veure? És impensable per la pròpia estructura dels partits? Potser té perills stalinistes o maccartystes? No ho sé, però alguna cosa haurem de fer abans que els ciutadans/es tips de l’actual situació siguin temptats per cants de sirenes populistes que poden conduir a la societat a derives perilloses.
Art. 13 del Codi ètic del PSC aprovat al 11è Congrés:
La generalització d’una consciència crítica i d’una desconfiança progressiva envers els partits polítics obliga tots els afiliats i afiliades del PSC a treballar per fer-lo mereixedor d’una nova credibilitat, que eviti caure en inèrcies burocràtiques i oligàrquiques, i que el potenciï com a instrument adequat per col•laborar a resoldre els reptes que té plantejats la societat.
Mataró, 31 d’octubre.
Bé, acabo de trobar algú que fa el mateix plantejament. Potser no vaig tan errat.
2 comentaris:
Manel, ens sembla molt interessant el teu post. Caldria considerar algunes de les propostes que presentes.
De fet, modestament les hem analitzat en el nostre blog.
salutacions!
Valent manel ! aquells que varem decidir desvincular-nos d'agrupacions del partit per la manca de democràcia interna i el menyspreu a la crítica constructiva , valorem molt positivament que et posicionis sobre la URGENT NECESSITAT de regenerar el sistema orgànic dels nostres partits , responsabilitat , transparencia i accesibilitat al ciutadà.
Salut i felicitats per tenir veu pròpia.
Domènec Pérez. politòleg.
Publica un comentari a l'entrada