Psicosis,1. Govern, 0.

Des de tots els partits polítics que no estan al Govern, Cristóbal Montoro (PP) en un extrem: “La crisis está en la calle”, fins als mitjans de comunicació, Carles Francino (SER) a l’altre extrem: “La crisis es un auténtico clamor”, al final s’ha instal·lat la percepció que estem malament i que anem a pitjor.

Aquesta percepció és certa? En el món mediàtic en que ens movem si una idea s’imposa en l’imaginari col·lectiu acaba sent acceptada com a certa. Encara que no ho sigui.

Què es vol dir quan es diu que estem en plena crisi econòmica? Que no creixem com abans? Que els indicadors de confiança, de demanda privada, d’inflació, tipus d’interès del diner, són pitjors que els que teníem fins ara? Doncs si és això, si, estem en crisi.

Ara bé, i si en lloc de deixar-nos portar per una psicosis (per alguns molt interessada) intentem mirar-ho objectivament? Per exemple, l’evolució del creixement no en termes de comparació interanual sinó en termes de creixement consolidat. O, l’evolució del nombre d’aturats en relació al total de la població activa. O, què està passant a les economies del nostre entorn en termes de creixement o d’inflació.

Tothom està d’acord en les causes del fenomen que estem patint: les externes derivades de l’economia globalitzada (petroli, aliments, liquiditat,..) i les internes derivades del esclat de la bombolla immobiliària. De les primeres poc s’hi pot fer des de polítiques “nacionals”. De les segones és precís que l’ajust es faci per si sol i que els que fins ara s’han beneficiat del desori assumeixin també els perjudicis conseqüents.

El Govern, atrapat per la seva obsessió mediàtica, en lloc d’afrontar la situació demanant calma, explicant els lògics ajustaments que comporta el canvi de cicle, establint puntuals mesures pal·liatives per col·lectius concrets, no deixant-se entabanar per veus cridaneres, acaba assumint la imatge de la crisi llançant, un darrera altre, paquets de mesures, algunes d’elles de qüestionable eficàcia al menys a curt termini.

Certament, en el debat polític la soledat sempre provoca por de ser incomprès per la ciutadania i el vertigen de quedar penjat en el buit. Alguna cosa cal fer, o fer veure que es fa alguna cosa.

Debat, amb compareixença forçada del President del Govern, la setmana que ve al Congrés en sessió extraordinària (ja que estarem fora del període ordinari de sessions que marca la Constitució) amb el consegüent reforçament de la imatge de la crisi (si cal fer això és que estem molt malament). Els que han creat, mantingut i amplificat aquesta imatge han guanyat.

Madrid, 25 de juny.