Era la sortida lògica, però no la única. N’hi podia haver hagut una altra, la de la trencadissa. Tal com estava plantejat des del començament, tal com s’anaven produint les reaccions, tal com anava creixent la cridòria a banda i banda. Però al mateix temps, tot això empenyia precisament cap a l’acord.
L’altra sortida era molt arriscada, era el triomf dels extrems, d’un i altre costat. Dels nacionalismes excloents, de la confrontació, d’una nova batalla que objectivament és estèril i no porta a enlloc en el món d’avui. Cada vegada hi ha menys “nacions”. I desprès, què? Què hagués passat? El país no està per aquest joc i la voluntat reformista sols és possible pel gradualisme.
Els extrems (ambdós) han conduït cap a l’acord. Zapatero ha cedit protagonisme a Mas a canvi de tirar endavant el seu projecte i consolidar el seu futur.
Reflexió pel PSC sobre els marges d’autonomia real que té: S’ha posat sobre la taula l’evidència dels seus límits. Altra vegada, un cop més, cedint el seu possible protagonisme pel projecte general. És a dir, és més important el projecte d’esquerres que el “nacional”. Evident! Que per això ens voten. En Montilla ho sap i ho té clar. Potser d’altres no ho tenen tant clar fins que s’han de rendir a l’evidència.
Convergència i Unió torna a la seva actitud tradicional. Teoria i pràctica. Discurs nacionalista, política possibilista. Potser algun pèl hi deixarà a la gatera. Si és així ho veurem en properes conteses electorals.
Les reflexions principals les han de fer els extrems. El PP haurà de resituarse, el seu discurs s’ha desmuntat malgrat pretengui, potser, perllongar-lo. Veurem. Els d’ERC i de ICV suposo que tindran en compte el toc d’atenció que els representa. Si pretenen estrènyer poden quedar-se fora, no son imprescindibles. Els segons crec que ho tenen clar (veurem, però que diuen les seves bases). Els primers s’enfronten a un gran repte.
Dilluns al matí, 23 de gener. Volant cap a Algèria.
L’altra sortida era molt arriscada, era el triomf dels extrems, d’un i altre costat. Dels nacionalismes excloents, de la confrontació, d’una nova batalla que objectivament és estèril i no porta a enlloc en el món d’avui. Cada vegada hi ha menys “nacions”. I desprès, què? Què hagués passat? El país no està per aquest joc i la voluntat reformista sols és possible pel gradualisme.
Els extrems (ambdós) han conduït cap a l’acord. Zapatero ha cedit protagonisme a Mas a canvi de tirar endavant el seu projecte i consolidar el seu futur.
Reflexió pel PSC sobre els marges d’autonomia real que té: S’ha posat sobre la taula l’evidència dels seus límits. Altra vegada, un cop més, cedint el seu possible protagonisme pel projecte general. És a dir, és més important el projecte d’esquerres que el “nacional”. Evident! Que per això ens voten. En Montilla ho sap i ho té clar. Potser d’altres no ho tenen tant clar fins que s’han de rendir a l’evidència.
Convergència i Unió torna a la seva actitud tradicional. Teoria i pràctica. Discurs nacionalista, política possibilista. Potser algun pèl hi deixarà a la gatera. Si és així ho veurem en properes conteses electorals.
Les reflexions principals les han de fer els extrems. El PP haurà de resituarse, el seu discurs s’ha desmuntat malgrat pretengui, potser, perllongar-lo. Veurem. Els d’ERC i de ICV suposo que tindran en compte el toc d’atenció que els representa. Si pretenen estrènyer poden quedar-se fora, no son imprescindibles. Els segons crec que ho tenen clar (veurem, però que diuen les seves bases). Els primers s’enfronten a un gran repte.
Dilluns al matí, 23 de gener. Volant cap a Algèria.
2 comentaris:
La reflexió està molt bé Manel, els marges d’autonomia del PSC són sempre limitats, però el “projecte“ és el “nacional” espanyol del benvolgut Ibarra, que per això salta de l’alegria amb l’acord amb en Mas, que és un malvat “nacionalista”, però algun dia el poden fer espanyol de l’any a l’ABC gràcies als serveis prestats. Els d’ERC corren riscos amb la nova situació, tens raó, però el PSC també, molt de “talante” d’en Zapatero i us trobareu amb en Mas de President de la Generalitat.
No és un desig eh ! però hi ha un bon rotllo entre ells ;-) , el problema el teniu amb el Príncep (Maragall) el qual si veu que la cadira li moveu molt us farà patir i serà molt amiguet dels d’ERC, al temps!
"Amb aquest finançament no hi ha política social possible"
Joan Coscubiela, any 2003
Publica un comentari a l'entrada