Va ser el meu primer “jefe” quant vaig començar a treballar l’any 1968, en un equip d’economistes i d’estudiants d’econòmiques (jo era d’aquests darrers), en l’elaboració del “Plan del Area de Acción Inmediata” que era el nom que llavors es donava al que avui es coneix com a segona corona metropolitana. Anàlisi de la població: piràmides d’edat, procedència, ocupació, estudis, ... Localització i inversions industrials... Després el vaig retrobar a meitat dels anys setanta a la construcció del Partit dels Socialistes Catalunya. Des de llavors, per motius orgànics i de procedència, ell de Vilassar de Mar, jo de Cabrils i Mataró, sempre ens vam fer. Treballador incansable, tafaner i xafarder empedreït, culé (com hagués gaudit amb el 0-3 de dissabte!), i sempre disposat a explicar-te coses. Recordo, molt vivament, una estada meva a Donosti/Sant Sebastià amb motiu de la inauguració del Kursaal, convidat per l’Alcalde, amic comú de l’Ernest i meu, l’Odón Elorza. Em va fer de cicerone per les persones i els paisatges, mostrant-me tota l’estimació que tenia per aquella terra i per les seves gents.
L’estiu del 2000, sopant a casa de la Pili González i en Ramon Manent, l'Ernest reflexionava en veu alta sobre si era convenient que anés al País Basc ja que se sabia amenaçat, i em va semblar que estava ben lluny de les nostres preocupacions de les que li volíem parlar (el Tecnocampus).
Amb motiu dels seu assassinat vaig escriure un article a “El Punt”, com tanta gent va fer aquells dies a tots els mitjans. El vaig titular “L’última trobada” en record de la novel·la del mateix títol de Sandor Marai que em va recomanar l’Ernest aquell vespre d’agost.
Ara, dimecres que ve, si puc, aniré a la presentació a Madrid del llibre que recull els seus darrers escrits, que llegits a la llum de la vida política del moment actual conserven la seva vigència.
Mataró 21 de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada