Últimes lletres des de l'escó.

Dimarts vaig baixar de la Tribuna mentre el companys del PSC presents a l’hemicicle m’aplaudien a tall de claca. Gràcies, companys i companyes. Va ser la meva darrera intervenció a la Cambra dels Diputats. Em varen demanar defensar la posició del GPS en una Proposició de Llei dels parlamentaris a la nostra esquerra sobre augmentar els impostos. Fora de temps, ja que no té recorregut per ser tramitada i reiterativa ja que n’hem parlat molt.

Aquesta setmana vaig recapitulant. Entrant i sortint del Palau, del despatx, pels carrers propers, amb els companys/es,… són dies de comiat i record. Ja no tornaré a viure aquestes coses. Sí, caldrà tornar algun dia, properament, per acabar de netejar el despatx i l’ordinador, però ja he fet uns quant viatges al contenidor de paper. Encara guardava documents de la feina del primer mandat que vaig fer: Els temes de Indústria, comerç i turisme i els dels Pressupostos d’aquells anys 2004-2008. A la brossa, com seguiran també els que he guardat d’aquest mandat de les relacions amb el Tribunal de Comptes. Dinars i sopars també de comiat: amb tots els membres del PSC, diputats/es i senadors/es amb la Carme, la Ministra; amb els companys del T.Cu.; amb els i les més propers/es, que hem compartit tantes coses. Segur que em deixaré algú i sempre en tindré recança de no haver-me acomiadat convenientment.

Al tenir l’oportunitat de estar  a la Tribuna, dimarts, vaig poder des d’allà acomiadar-me de tota la Cambra encara que en aquell moment estigués força buida. Queda el comiat al Diari de Sessions i això m’estalvia adreçar-me individualment als companys/es i col·legues varis. Un record amarat d’agraïment també per tot el personal auxiliar que m’han ajudat o acompanyat aquests anys, Teresa, Susana, Lucía i totes les/els vostres companyes i companys.

"Señora presidenta, me permitirá que agote mi tiempo despidiéndome de la Cámara. Es mi última intervención en el Pleno ante los diputados y diputadas, y quiero transmitirles el sentimiento que me llevo a la hora de irme, que es el orgullo de haber sido un representante de los ciudadanos y ciudadanas en el Congreso de los Diputados y haber contribuido, supongo que con un granito de arena, como cada uno hacemos en nuestro trabajo cotidiano, en la convivencia de nuestra colectividad.

Muchas gracias, y deseo suerte a todo el mundo. (Aplausos.)

La señora VICEPRESIDENTA (Cunillera i Mestres): Muchas gracias, señor Mas."

Adiós con el corazón, que con el alma no puedo…

Dia de comiats avui, a la Tribuna, als passadissos, al bar de l’hemicicle,... me’n enduc grans records i grans vivències i l’orgull d’haver estat uns quants anys un Pare de la Pàtria, un pare i servidor de la meva col·lectivitat.

Madrid, 22 de setembre. Hemicicle del Palau del Congrés dels Diputats.  

Dubrovnik / Ragusa.

“ I és que Venècia no estava sola en aquesta mena de món a part que constitueix el corredor adriàtic. Dubrovnik era ahir una altra ciutat Estat lliure i pròspera, Ragusa, com s’anomenava, aristòcrata república de mercaders. Llàstima que el terratrèmol que la va devastar el 1667, i que no solament va danyar els seus antics monuments, sinó que a més va arruïnar bona part de la seva prosperitat i va aniquilar la meitat de la seva població

....

Ragusa fou molt més modesta que Venècia, per la qual cosa encarna encara més aquesta condició per excel·lència de l’esperit mediterrani: resistència i adaptació. Sense deixar de ser gairebé mai una vila que conservà un alt grau d’independència, s’amotllà sempre a l’enorme pressió amb que la condicionaren uns veïns abassegadorament poderosos.”

“Mediterrània, onatges tumultuosos”. Baltasar Porcel, Ed. Proa, B-1996.

Última etapa del viatge, arribem a primera hora de la tarda. Sorpresa: L’hotel escollit és excel·lent, tant per la ubicació, ben a prop del centre històric, com pels serveis, de luxe. Dinem una amanida al jardí de la piscina de l’hotel, arran de mar. Em banyaré a l’Adriàtic, aigua neta i transparent. Segona sorpresa: això és un parc temàtic històric a lo “bèstia”, tant per l’estructura urbana, com pels visitants. Viuen sols del turisme i a fe que s’hi aboquen. Malgrat que a molts indrets de la ciutat hi ha mapes amb la indicació dels llocs on varen caure les bombes de la guerra de l’any 1991, tot està ja ben reconstruït (mai tant ben dit això de reconstruït, i el manteniment dels mapes hores d’ara no m’agrada). La nou que conforma el cercle de muralles (uns dos quilòmetres el perímetre del recinte) llueix com si estigués acabada de fer. L’Stradum, de porta a porta, estructura la ciutat. Les figures de Sant Blai, el seu sant patró, omnipresents: a les façanes, a les esglésies, a les muralles, a les portes, arreu,... Botigues, moltes joieries (suposem que pels russos), bars, restaurants, records i artesania. Tot pels turistes. Els creuers, atracats a distància, configuren el paisatge. Petites embarcacions “navette” van i vénen des d’aquests “monstres” fins al port, desembarcant ramats de viatgers que sols estaran unes hores rodant per aquests carrers mig artificials, amb una càmera de retratar a la mà i un gelat a l’altra.

Malgrat aquest “panorama”, la ciutat s’ho val. Clar, és l’estructura antiga modelada per la història i remodelada per les guerres, els desastres naturals, i l’oportunitat de treure’n suc. El cercle de muralles ben conservat, o refet, amb els seus bastions i fortaleses Va fer-nos molta calor aquests darrers dies del viatge, i no obstant començar a caminar a les deu del matí, a les onze ja estàvem amarats de suor passejant-hi. Val la pena pagar els 10,-€ que més o menys val l’entrada per cap. Els edificis civils, el Palau del Governador, les portes de les muralles (la de Pile i la de Ploce), la duana (palau Sponza), avui Memorial de la guerra, les fonts (la gran d’Onofre i la petita), les drassanes, els molls del vell port, la plaça de la Lògia, amb la torre del rellotge, on al vespre del darrer dia varem poder veure l’obertura dels reconeguts festivals d’estiu de la localitat. Els edificis religiosos, estratègicament situats, els de les ordres mendicants, els franciscans en una entrada, els dominics i el seu museu a l’altra, amb els seus claustres medievals que a les hores del sol eren una delícia per estar-s’hi una bona estona a la fresca. La catedral i l’església de Sant Blai, al mig, i els jesuïtes, a un costat però a dalt, en emplaçament elevat, totes elles ja ben barroques i contrareformistes, la renaixentista de Sant Salvador fora de servei i seu de manifestacions artístiques (pintura, música), l’ortodoxa, ben polida, ...

A la nit, assentar-se a qualsevol terrassa d’un bar era tot un espectacle. Les jovenetes feien girar el cap de lo “pimpollades” que anaven. La gent, en general, arreglada. Soroll de música discotequera, que es feia molesta tot sopant al mig del carrer en un dels nombrosos restaurants de peix del carrer Prijeko quina perspectiva es tanca amb la façana de petita església de Sant Nicolau amb una taula parada al davant.

Amb un parell de dies, no cal més, es pot veure bé tota la ciutat i fer-se una idea cabal de la seva història i de la seva importància. Ara bé, passar-s’hi un cap de setmana llarg, diletant, gaudint de l’oferta, cultural, o simplement visual, de paisatge i paisanatge també deu ser bonic. Potser l’agost deu ser insuportable de curull, però fora de temporada, pel maig per exemple, pot estar bé. Ara que hi ha línia aèria directa des de Barcelona, valdrà la pena pensar en tornar-hi calmadament,  amb els preus assequibles. No és pas que sigui car, tampoc és barat, però aprofiten les temporades.

Què n’hi ha de coses per veure al món! Quantes n’hem vist, i quantes en deixem enrere per veure, o que no veurem mai! Interessant ensumar la història i observar els comportaments socials dels nostres coetanis, els d’allà on vagis i els que hi van allà com nosaltres. Viure i veure. Tornar a casa amb la ment més oberta, els ulls més plens i amb  bon regust de boca.

Mataró, 15 d’agost.

El delta del Neretva.

De cop, camí de Dubrovnik des de Split, el paisatge, estret, entre les muntanyes paral·leles a la costa i el mar, s’obre i apareix el delta del riu Neretva, una gran extensió verda, de fruiters bàsicament, regada per canals.

La dessecació de la zona pantanosa que comprenia l’entrega de les aigües del Neretva que venen de Bòsnia al mar és de l’època contemporània. Aquest avenç va permetre la seva explotació. Antigament era el límit dels dominis dalmàtics venecians respecte el territori de la República independent de Ragusa.

Sembla ser que en temps del Mariscal Tito es va desenvolupar la ciutat de Ploce que no paga la pena baixar del cotxe per passejar-hi. Del seu port, que va ser utilitzat com a base de les forces de l’ONU en temps de la darrera guerra, surt una carretera i una via de tren cap a l’interior de Bòsnia i Hercegovina, a Mostar i Sarajevo, comunicant així, per la via natural del curs del riu, l’Adriàtic amb l’interior i que pretenia ser factor de desenvolupament econòmic. L’esclat de la República federativa de Iugoslàvia va estroncar aquella pretensió. Els acords de Dayton, sorprenentment a primera vista, atorguen aquest fèrtil territori a Croàcia. L’arribada al mar de Bòsnia es fa més endavant, quan la carretera torna a enfilar el paisatge feréstec de les pelades muntanyes que pràcticament arriben al mar. Control de fronteres, passaports, entrem a un altre país. Deu quilòmetres del mateix paisatge, la ciutat de Neum que intenta copiar el model de turisme de tota la costa, suposo que aquí pels bòsnis, i altre cop un nou control fronterer per tornar a entrar a Croàcia.

L’explicació del fet, altre vegada en la turbulenta historia d’aquestes contrades. Sembla ser que en algun moment del passat els diplomàtics ragusans varen concedir aquesta sortida al mar al llavors territori otomà, vés a saber a canvi de quines contraprestacions i com a tap entre els seus territori i els venecians. Aquí hi ha la raó, pel que dedueixo,  d’aquest fet tant aparentment irracional que com a tants llocs del món es dóna en zones frontereres. Cal recordar que la península de Peljesac que s’allarga cap al nord partint una mica més amunt de Dubrovnik era territori de Ragusa, mentre que l’illa de Korcula, al davant mateix i quasi a tocar de Pelsejac era territori venecià. Ah!, la història… que n’explica de coses.

Tornant al delta del Neretva, les explotacions dels fruiters donen perquè al llarg de la carretera hi hagi parades dels productors locals: xíndries, melons, préssecs,… regades per un xorrets d’aigua per mantenir-les fresques. Sembla que en temps dels socialisme autogestionari ja hi eren, segons m’ha explicat un amic que hi va passar fa quaranta anys en busca de les virtuts de l’experiència iugoslava que llavors es venia com una sortida diferent al socialisme estatalista.

Mataró, 14 d’agost.

Split / Hvar.

“A veces –continuó Agathe- compro un boleto de lotería y entonces, durante todo un mes, llevo la costa dálmata conmigo en mi billetero. Mi propia casita, a orillas del mar, en la costa de Dalmacia. Para mí. Sin Stopak. Yo con un buen hombre que me quiera y me lea a Homero y me traiga copas de vino y buen pan y platillos de aceitunas mientras me doy un baño de agua fría.”

“El buen  Alcalde” Andrew Nicoll. Ed. B. B-2010.

Quan deixàvem Zadar va començar a ploure, l’únic dia en tot el viatge d’una mica de mal temps. Una pluja d’estiu ens va acompanyar una bona estona en el camí cap la següent etapa, per la Jadranska Magistrala, seguint la costa fins a Split. Apartmani (cases de lloguer) anunciats arreu, poblacions que viuen del turisme com aquí fa cinquanta anys.

No havia tret la impressió al preparar el viatge que Sibenik fos tant turística, tardarem més d’una hora i mitja en entrar-hi i deixar el cotxe aparcat. Realment, una altra ciutat veneciana. La catedral de Sant Jaume esplèndida, malgrat que refeta desprès de l’última guerra de fa vint anys, més espectacular de fora que no pas de dins. Varem menjar, no massa bé, a la riba, a tocar de l’aigua.

Trogir, amb un casc antic declarat Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO, és un altre parc temàtic de història. La catedral de Sant Llorenç té una impressionant porta romànica i quan pugues a dalt del campanar i mires l’espai de terrats, edificis i places que hi ha a sota penses que estàs a Venècia. Els carrers, curulls de bars, restaurants i botigues de souvenirs, amb els típics afegits d’artesania popular. Fins ara sols he trobat tres postal interessants.

Split, la segona ciutat de Croàcia ja és una altra cosa. Fins arribar al centre, al rovell de l’ou de les restes del palau de Dioclecià, també declarades Patrimoni de la Humanitat, passes per un suburbis de velles estructures industrials i de barris sense especial gràcia. Villa Diana, l’hotel que havíem reservat, era petit, una antiga casa gran aprofitada, però permetia anar a peu, cinc minuts, del centre.

Al matí, a tocar de les parets romanes, un animat mercat de fruites i verdures al aire lliure i de viandes en barracons prefabricats. El recinte del vell i immens palau, ple de bars, restaurants i botigues, entre restes arquitectòniques molt aprofitades de la vida de centenars d’anys, i  turistes que poc saben, i crec que poc els importa, la història d’aquelles pedres. A l’altra banda, passat la plaça moderna veneciana, un mercat de peix fresc i la zona comercial contemporània, amb botiga de Zara i tot. Al davant, una riba amb pretensions, que a la nit estava molt animada sense, però, especial disbauxa. Vaig notar certs aires de la nostra Barcelona. En tot, el que cal veure d’interessant d’aquestes poblacions no dóna pas per gaire. S’entenen els “tours”, com el que fan les nostres amigues mataronines que anem retrobant, que s’aturen un dia a cada lloc tot fent ruta.

Un ferry de la Jadrolinija ens porta fins a l’illa de Hvar. Aquí, fa poc ens la varen vendre com l’Eivissa de l’Adriàtic. Certament, en petit, ho pot semblar. Iots i barques al port, bars i restaurant que esperen a la gent “gaupa”, botigues una mica més interessants, estructura urbana cuidada, sense cotxes –cal deixar el vehicle en aparcaments perifèrics-, les arxiconegudes reminiscències venecianes: la plaça empedrada, la catedral renaixentista de Sant Esteve amb un campanar neo romànic, les drassanes amb un teatre decimonònic al damunt, la lògia municipal, alguns palaus nobles. Varem dinar bé, però mal servits, en un reconegut restaurant. Un peix a la “gregada” excel·lent. Temps, a mitja tarda, per pujar fins a la fortalesa “Spanjola” (sembla que en honor als enginyers militars espanyols que la veren fer) que domina la baia, el port i la vila.

Començo a tenir clara una idea de la Dàlmacia dels temps moderns, desprès de la caiguda de Constantinopla. El comerç Orient-Occident explica Venècia i la seva estructura socio-política. La Sereníssima crea la una xarxa des de l’Orient fins al fons de l’Adriàtic, de Creta, a les illes jòniques gregues, Corfú, la Dalmàcia. L’orografia de la costa, les illes creen aigües tranqui-les i arrecerades, la cadena de muntanyes arran de mar marca el límit. A dins del país, els balcànics turbulents. La costa ben controlada per ports resguardats, fortificats i controlats políticament.

La tornada, a la caiguda de la tarda, des del ferry cap a Split em permet una de les meves il·lusions del viatge: Una posta de sol sobre el mar amb uns colors meravellosos. El roig del disc solar enfonsant-se a les tranqui-les aigües daurades, els blaus i els grisos que van prenent els perfils de les illes al capvespre... Molt bonic, amb totes les fotografies que estem fent en podrà sortir un bon àlbum.

Mataró, 13 d’agost.

Zadar/ Dugi Otok.

Vaig fer tot el viatge acompanyat d’una llibreta en la que hi anava apuntant reflexions, impressions, vivències. De més o menys llargada segons les ganes i el què em semblava. Ara la repasso. Comencem a Zadar.

Evidentment quan vas de turista no pretens pas conèixer a fons tot el que hi ha en un territori. Et mous per les zones delimitades pel teu interès. Generalment els nuclis central i/o històrics de les poblacions. Llevat del que hi ha en aquests indrets no t’atures gaire en la vida quotidiana dels habitants de les localitats.

Ràpidament ens adonem que estem a Itàlia. Bé, no a la Itàlia Estat, sinó a l’herència del que en podríem dir la cultura italiana, o millor llatino-romana. Tot en croat, però l’espai públic heretat no es pot amagar i és indicatiu del seu procés històric. Algunes restes bizantines dels intents justinians de reconquesta, malgrat que la Dalmàcia era el límit de l’Imperi d’Occident, aprofitant restes d’antigues construccions romanes, com les que es veuen a l’església de Sant Donat, al costat d’una plaça, l’antic fòrum romà, plena de trossos escultòrics al aire lliure, d’una catedral amb una façana romànica que no enveja a cap de les conegudes (Santa Anastàsia)  i d’una església renaixentista (Santa Maria) que es poden mirar darrere unes finestres venecianes. Com arreu, algun monument en restauració (Sant Crisògon). Les portes de mar i de terra, Terraferma, del recinte defensiu murallat amb el simbòlic lleó de Sant Marc de la Sereníssima.

Turisme tranquil a Zadar. Gent asseguda al capvespre a les grades del orgue marí esperant que s’encenguin les llums de la plaça fotovoltaica, les “modernitats” de la localitat. Els restaurant normals i senzills no accepten les targes de crèdit. Això sols queda pels de categoria, encara que si les accepten a les botigues de records, previsibles com els de totes les zones turístiques. Costa de trobar mal sigui una samarreta original. Amanides, arrossos (no com els de casa), peix i marisc. Els escamarlans són omnipresents a les cartes. El vi del país és acceptable.

Bon temps. Fa un ventet marinen que dóna gust. Tarda de piscina, pràcticament al costat del mar  i d’una escadussera platja de pedres.

L’arxipèlag davant de Zadar és extens i amb moltes illes per triar. Escollirem anar a passar tot un dia l’illa de Dugi Otok. El ferry de la Jadrolinija en deixa, amb cotxe i tot, a l’embarcador de Brbinj. L’illa és per perdre-s’hi. A la punta nord el solitari far de Veli Rat, allà on Sant Pere va perdre les espardenyes. Recorrem, admirant el paisatge, tota l’illa. La carretera passa a mitja alçada i les vistes de l’illa i de l’arxipèlag són molt boniques. Ens parem a dinar al petit port de Sali, sols tres restaurants senzills per triar, i abans de tornar al ferry que surt a mitja tarda, en endinsem a la baia de Telascica, porta per aquest costat del parc natural de les illes Kornati. Sensacional i tranquil, llàstima de no tenir més temps per poder passejar-hi o anar en un petit vaixell per recórrer tots els seus racons.

Coincidim abans de sopar amb unes simpàtiques àvies mataronines que em reconeixen i que també fan la nostra ruta en un viatge organitzat. Tots els àpats, migdia i vespre, al aire lliure a les terrasses al mig del carrer. Sense esveraments ni brogit. Relaxant.

Mataró, 12 d’agost.

Il•líria, Dalmàcia, Croàcia.

Enguany, pel motiu de l’esdeveniment d’en Gerard, varem avançar el viatge estiuenc. Ja queda enrere, fa un mes, però com que el record va ser bo, perdura.

Ja el volia fer l’any passat, però a la colla viatgera d’aleshores hi hagué discrepàncies i prenguérem una altra opció. Ara, com que anàvem sols, no hi va haver impediments: L’Il·líria que varen conquerir els romans i van llatinitzar com a Dalmàcia, a l’altre costat del Adriàtic. Així, llatina, es va mantenir, veneciana primordialment, frontera occidental de la Porta Sublim, fins a l’entrada del segle XIX en que Napoleó va capgirar tota Europa. Desprès, amb totes les contradiccions i patiments dels Balcans, frontissa de tres religions i de tres imperis, va acabar convertir-se definitivament en la façana marítima de Croàcia, no fa pas més de seixanta anys.

Com sempre molta preparació. Acurada planificació: a Internet, “Sant Google” resolt de tot: vols, hotels, cotxe, ferrys,... Ben detallat el programa des de la sortida: guies, mapes, fulletons publicitaris de l’Oficina de turisme a Madrid. Val a dir que varem fer tot el que ens proposarem i un cop allà, si haguéssim tingut un parell de dies més, hi hauríem afegit altres punts que semblaven també interessants. Però, el món és tant gran! Hi ha tantes coses per veure! Si mai podem (ja veurem, el temps que resta es va escurçant), caldrà tornar-hi per fer-les. No es pot abastar tot, i més quan els dies són limitats. Limitats en aquests cas per la feina. (Probablement, ben aviat, aquesta limitació deixarà de ser-hi).

El cotxe de lloguer, un SEAT Ibiza, ens espera a l’aeroport de Dubrovnik, situat a la punta de baix de Croàcia. D’allà, d’una tirada, cap a Zadar, la Zara dàlmata. Primer per la Jadranska Magistrala, i després, just al delta del Neretva, agafar l’autopista que per l’interior recorre tot el país. Aquest trajecte ens permet tenir una primera visió de la configuració geogràfica de la zona que anirem corroborant i que crec que determina algunes característiques de la seva historia. Una cadena muntanyosa, poc ocupada que arriba pràcticament arran de mar, una estreta franja fins a la costa amb poques possibilitats econòmiques, un litoral sense platges, tot un reguitzell d’illes prop de terra que tallen les perspectives de mar obert. Terra d’emigració, pobre. El mar, i el comerç marítim, com a subsistència. Ara viuen del turisme quasi bé com a únic recurs, és a dir, si als alemanys els va bé tindran els apartaments ocupats, si hi ha recessió a les Europes, a patir. El turisme, familiar, i recolzat tant per la meravella dels seus paisatges, Mediterrani pur, com per les petges que hi ha deixat la història, pedres antigues a dojo.

Mataró, 12 d’agost.

De cimeres.

Tot just passades les vuit del matí, la trucada de Ràdio Ona Malgrat per la meva col·laboració setmanal.

-“Què li sembla la cimera de Barcelona?”

-“Perdoni… de Barcelona?, no serà la de Brussel·les?”

-“No, no, la de Barcelona. La de la Generalitat.”

-“Ah! Sí, sí, la de Barcelona... Doncs, miri, lloable i benintencionada, però d’un abast relatiu, curt, com correspon a les possibilitats del que és l’administració catalana dins del marc de la problemàtica general sobre la crisi econòmica.”

Certament, potser per desubiqüació -ahir al vespre encara estava a Madrid-, com per visió -ja que tot el dia estem parlant del mateix-, com per coneixement -ja que les entitats autonòmiques són el que són-, no he caigut d’entrada en el que se’m demanava.

Clar, des d’aquí és diferent. L’exercici de mirar-se el melic és natural des de cada posició geogràfica, i a casa nostre més encara. Aquí, des de la Plaça de Sant Jaume, allà, des de la Carrera de San Jerónimo. Però en el tema que ens ocupa, el de com va la situació econòmica, hem d’aixecar una mica el punt de vista, obrir l’objectiu,  ja que les causes i les conseqüències que se’n deriven estan en un marc d’interdependències que ens superen abastament, a Barcelona i a Madrid.

La cimera a Brussel·les és molt més determinant que la de Barcelona, perdoneu. I no és que vagin molt fins per Europa, però tenim una moneda en comú, i uns socis amb els que anem del bracet, que ara cau un ara s’aixeca l’altre. Ahir, Portugal ens va deixar tremolant, avui veurem què proposa Alemanya. I per entremig, no anem gaire d’acord amb Líbia i tota la riba sud de la Mediterrània, i ens temem que lo del Japó tampoc ens ajudarà gaire.

Sí, tota administració ha d’enfrontar la situació en la mesura de les seves possibilitats i responsabilitats. Tothom té, pot i ha de dir alguna cosa, però al seu nivell. Una administració autonòmica, com una administració local, ha d’ajudar que es donin les condicions favorables del cantó de l’oferta que li és competent: força coses en formació i educació, algunes coses en infraestructures i serveis bàsics, poques coses en finançament a les empreses, menys en polítiques fiscals, res en monetària i comunitària.

Però, dissortadament, sols pot esperar que des del cantó de la demanda les coses vagin millor i  estar preparats i en condicions per donar l’adequada resposta. El turisme dependrà de l’arrencada europea, dels anglesos i els alemanys principalment. Les exportacions dependran de la zona euro, representa el 70% de les mateixes. La inflació, de la volatilitat de les matèries primeres, preferentment les energètiques. La inversió, del canvi de patró productiu que va per llarg. El consum intern, de l’augment de la confiança, que és psicològica, és a dir, subjectiva. Sense resignació, però explicant les expectatives reals, no les imaginaries, tocant ben bé de peus al terra.

Tot hi ajuda, però. Però col·loquem-ho al seu lloc. Situem-nos en el que realment som, no en el que alguns voldríem que fóssim, ja que encara no ho som i ves a saber si ho mai ho serem.

Mentre tant, la noticia aquí és que Catalunya Caixa tornarà a demanar diners al FROB, a Madrid, amb el que això pot arribar a comportar, i que Unnim –l’altre grup de caixes catalanes- estudia aliances a fora de la comunitat. Som una petita gent.

Mataró, 25 de març.

Pa amb sardines.

Aquests dies, els que vivim de l’erari públic, funcionaris, treballadors, polítics, perceptors varis de transferències diverses, etc, etc,… estem neguitosos. Lògic, ens han retallat els ingressos i, segurament també per a molts, les expectatives. De millora, de progrés, de continuïtat, … Els pensionistes, l’any que ve.

Qui més qui menys deu estar fent comptes del que li representa la retallada en concret. En net, vaja! Cal ajustar l’economia familiar a la nova situació que no per imposada i criticable deixa de ser menys real. Agafar el pressupost i a veure que es pot retallar. Segons les circumstàncies de cadascú les partides poden ser unes o altres. No és el mateix segons el volum d’ingressos que es perceben. No es el mateix segons les situacions personals i les “gepes” que es portin a l’esquena. No és el mateix segons les edats i les històries personals. Però cal fer alguna poda, prendre les tisores i escapçar.

Per alguns serà la seguretat, en forma de menors estalvis o proteccions. D’altres preferiran, o no tindran més remei, que enfrontar-se amb les despeses, ja sigui d’inversió o de consum. El canvi de cotxe, o refer la cuina, quedaran per més endavant. Caldrà fer front inexorablement els compromisos contrets d’endeutament. Els creditors no en saben, i no en volen sentir parlar, de retallades. Tampoc estan per refinançaments si no és ja una penúltima solució. Caldrà ajornar per un altre moment aquelles vacances especials a la quinta forca que voldríem fer. Què hi farem! Els de més avall, amb menors ingressos, o amb majors càrregues ho tindran més difícil. Per aquests no hi haurà més remei que rebaixar no pas el consum superflu sinó el més peremptori. Crec que veurem molts mòbils inactius, cotxes que s’ompliran de pols pels carrers, i molt mirar les ofertes per allargar les migrades possibilitats i així arribar millor a la fi de mes. Malgrat tot, sempre he pensat que la supervivència és més aviat senzilla a les nostres societats opulentes. Les estadístiques de distribució de la renda familiar així ho verifiquen. El cost, estricte, de reproducció de la força de treball (Marx dixit) no és pas gaire costós avui en dia.

No obstant, a la vista del que hi ha pel món, quanta gent pogués plorar amb els nostres ulls. Sí que no disposarem de tot el que ja havíem assolit i ens costarà, animals de costums (recents), renunciar a algunes (poques) coses. Els que en tinguin faran algun que altre equilibri amb les dietes de manutenció de fora de casa per compensar la pèrdua de sou. La partida de menjar fora se’n ressentirà, veurem més carmanyoles i entrepans embolicats amb paper de plata, o de diari (mira, vés per on, un nou mercat per la premsa escrita). Recobrarem el gust de les coses més senzilles i casolanes. Per força!

Si els alemanys s’estrenyen el cinturó hi haurà menys turisme aquí a Espanya. Si els espanyols no ens canviem tant sovint de cotxe certament que ho notaran els fabricants alemanys exportadors (això de l’exportació depèn de si hi ha importadors, clar). Comenceu a fer supòsits, càlculs i càbales. Compte amb l’espiral depressiva que es pot engegar! Ara que les corbes del creixement econòmic ja havien dibuixat una ve ben neta potser ens dibuixaran pels temps venidors més propers una ve doble. Els famosos “mercats” han d’estimar els límits de la seva cargolada, no sigui que la seva recerca de seguretat els porti a ser arrossegats, ells també, cap una depressió encara més forta. Així està explicat en els llibres d’història, l’econòmica i l’altre.

Madrid, 7 de juny.

Nervis.

Vivim dies de tensió.

1.Esverament. Les darreres xifres conegudes de la magnitud dels aturats provoquen un cert esverament. Sorprès per l’esverament? Donat com estem fent la política tots plegats no ens ha de sorprendre. Les xifres de l’EPA que treu l’INE corroboren la filtració que es va produir uns dies abans. De ser certa la informació que he llegit en algun lloc de que va ser interessada per evitar la seva hipotètica manipulació indicaria el grau de paranoia al que estem arribant. Deixem-ho.

Què podem esperar d’aquest indicador sinó males noticies? A veure, perquè hauran de ser diferents, positives, en molt temps si la base econòmica que les ha de canviar encara no s’ha recuperat –i el que tardarà de fer-ho- del trasbals que ha sofert? La construcció, excessiva i espremuda, no crec pas que torni mai a ser el que va ser. El turisme depèn bàsicament dels de fora que prou feina tenen. El consum i la inversió greixats exageradament per un finançament que s’ha esvaït els costarà de reprendre.

Llavors, on voleu que hi hagi el treball necessari per ocupar a tots aquells que volen estar ocupats? Cal reconèixer que la base econòmica que tenim ara mateix no permet donar ocupació a tots aquells que la volen. Tots això comptant que tenim treballant més gent que mai en la nostra història (més de 18 milions segons la famosa EPA). És dur, però és així. Refer, o fer una nova base econòmica costarà temps (si s’aconsegueix).

Cal reformar el sistema financer? D’acord. Però no són només les Caixes d’estalvi les que estrangulen el sistema financer. Cal reformar el mercat de treball? Segurament. Però no crec pas que per sí sol porti ocupació, sinó potser repartiment de la que hi ha a costos inferiors. Funcionarà la Llei de bronze? Cal reformar l’administració? Certament. Però, compte! Equilibrarem el pressupost a costa de menys ocupació pública i menys demanda pública. Això no ajudarà pas precisament.

Aquest és el pati i cal explicar-lo. En aquest sentit, excel·lent l’article d’en Josep Oliver d’avui.

2. Neguit. Els “mercats” estan inquiets i remoguts. Carreguen contra el deute públic del “pobres”, dels països pobres, que no es correspon directament amb els més endeutats. Lògic, el diner és molt poruc i malfiat. Ara pensa: Ens tornaran el que hem deixar? I sí a canvi del risc, de l’augment del possible risc, demanem que ens paguin més per si de cas? Ja tens a tothom, especialment els governants, anant de corcoll. Cal sortir a apagar focs. A fora, de cara als que ens han de deixar més diners. Cara en dins, per explicar als astorats ciutadans/es que no saben res del tema que caldrà fer sacrificis pels quals no estan preparats.

L’alegria en la gestió pública i en l’explicació de la mateixa ara passen factura. I per entre mig, la política partidària curta de mires que és incapaç de sacrificar-se en una situació d’emergència. Tot barrejat a Europa amb l’existència de la moneda única que ens lliga els uns als altres sense gaires constrenyiments exigibles. El Pacte d’estabilitat i creixement va servir per posar en marxa l’euro, però quan s’ha desinflat la bonança tot ha estat el campi qui pugui. Reconduir la disciplina serà molt difícil especialment si no hi ha mecanismes polítics que la renacionalització dels darrers temps no ha tingut cap interès en desenvolupar.

3. Més neguit. La llarguíssima darrera etapa de la fixació definitiva del nou Estatut està fent aflorar tot el pitjor del procés i els desigs més malèvols d’alguns. Les etapes que s’havien anat salvant a empentes i rodolons culminen en un “tour de forçe” que ens pot tornar endarrere molts anys en la construcció del marc estatal espanyol i provocar una frustració que ara no en sabem les conseqüències. Si el tema és, o teva o meva, si ningú s’adona de la magnitud de la catàstrofe que pot haver-hi demà, la trencadissa pot ser espectacular. Els pobles sempre se’n surten de les situacions difícils. Sí, però amb costos que paga algú, ara i més endavant.

Mataró, 6 de maig.

Por los cerros de Úbeda. Economia i paisatge.

Aquest any varem decidir anar a un racó que no havíem visitat mai encara. La província de Jaén te variats atractius per fer-hi una escapada, els seus paratges naturals i el seu patrimoni arquitectònic urbà.

Malgrat que és ben coneguda l’extensió dels seus camps d’oliveres mai podia pensar que fos pràcticament l’únic que veuria. Un paisatge ondulat tot clenxinat de fileres d’oliveres. Monocultiu pur i dur. Los mares de olivos. No vaig saber veure quasi bé res més d’activitat econòmica. Sí, turisme rural i l’aprofitament, també turístic, dels parcs naturals. Això no dóna pas per gaire més. Sembla que aquest any per culpa de les pluges excepcionals d’aquests primers mesos se’ls ha malbaratat la collita. Els camps estaven tant xops que les màquines s’hi ensorraven. La mà d’obra temporera d’immigrants negres va vagar desolada sense feina i suposo que l’economia de la zona se’n ben ressentirà.

Ara les fumaroles s’enlairaven morosament arreu, barrejant-se al matí amb les boires baixes, senyalitzant de lluny la crema dels restes de la poda dels arbres. Molts vehicles de treball agrícola portaven remolcs que anaven curulls de branques més gruixudes que deuen aprofitar per mantenir les llars de foc. Els camps es veien nets i cuidats, amb els arbres curosament preparats, encara que en general els pagesos eren més aviat grans. Els pobles tranquils i buits, característics d’aquesta mena d’economia. L’activitat dels serveis, tant els privats com els públics, concentrada a les capçaleres comarcals.

Mataró, 5 d’abril.

El pressupost per l’any 10. 2- Inconsciència o incontinència?

Tot just es van saber les primeres línies del projecte de Pressupost per l’any que ve es varen començar a alçar veus de diversos col·lectius que consideraven que la disminució de recursos que se’ls augurava era perjudicial per les necessitats del país i, òbviament, per ells.

Els que de moment s’han mogut més són els membres de la comunitat científica i investigadora. Però també els components de les Corporacions Locals i d’altres col·lectius s’estan queixant. Per la part de la pujada d’alguns impostos, afectats varis, l’hostaleria i el turisme, per exemple, també rondinen, i ara, alguns, veuen amb més bons ulls la deducció famosa dels 400 € que va ser tant blasmada.

Moltes d’aquestes qüestions es varen sentir la setmana passada a la tribuna del Congrés en el debat de les esmenes a la totalitat al projecte de P.G.E. ’10 que varen presentar diversos grups (PP, CiU, ERC-IU-ICV, i part del Mixt, BNG, UPyD). En el “totum revolutum” d’aquest debat, amb posicionaments contradictoris, lògics, entre les diferents opcions, però a vegades incongruents en el sí de la mateixa opció, es va fer poc esment, o millor dit, es va fer servir poc per l’anàlisi de la situació i per establir propostes de sortida, a l’estat actual de les finances de l’Estat. Val a dir que, potser, tampoc el Govern hi va insistir gaire.

Amb les dades publicades i accessibles a la pàgina web del Ministeri d’Economia i Hisenda he confegit el quadre següent de les liquidacions de les operacions no financeres dels pressupostos de l’Estat dels darrers anys, sense els OO.AA (Organismes autònoms). No els pressupostos, que es discuteixen cada any i les modificacions que desprès s’hi van incorporant, sinó les liquidacions realitzades. Evidentment la corresponent a l’any passat, 2008, és l’avanç, i les dues xifres del 2009 corresponen a la previsió inicial (el pressupost) i a la previsió que he extrapolat a partir de les dades conegudes de liquidació d’ingressos i despeses fins al mes d’agost.

Quadre 1. Dades en milions €. Font IGAE.

Bé, ja es veu. És bastant clar. Les xifres són molt bones fins al 2007. No estan malament el 2008, podríem assimilar-les al 2002 en que hi va haver una lleugera recessió, i es malmeten totalment el 2009.

Tot això és força conegut. D’una part els estabilitzadors automàtics han comportat més despesa i menys ingrés, el que ajuntat amb les decisions polítiques d’estimular l’economia i mantenir la necessària protecció als més afectats, ja sigui treballadors o sectors empresarials, ha disparat el dèficit. El fet no és específicament espanyol, ni la causa ni els efectes i el seu volum. Eurostat acaba de fer pública una nota en la que 20 dels 27 països de la U.E. no compleixen els criteris del Pacte d’Estabilitat i Creixement en quant al dèficit i al deute públic acumulat.

I crec que és a partir d’aquesta situació que hem de fer el debat de la política pressupostaria que permet veure quin joc vol fer cada opció política.

Què representa gastar menys? Perquè ha de ser molt menys, no?

Què representa “collar” més als rics? Perquè ha de ser collar-los molt més, no?

Què vol dir endeutar-se més ja que tenim, encara, poc deute? Perquè ha de ser un endeutament ja superior als ingressos tributaris, no?

O, en tot cas, quina combinació es proposa de les tres variables?

De moment el Govern, en el convenciment (i/o la confiança) de que la situació econòmica s’estabilitzarà a partir d’ara, que vol dir que no empitjorarà més, no que millorarà substancialment per tornar als nivells anteriors, presenta un mix (una barreja, en llenguatge normal) de contenir la despesa, augmentar alguns ingressos i apostar per un dèficit encara assumible.

L’esforç d’explicació ha de partir de les dades del quadre, que no és el mateix quadre del any passat, també cal dir-ho. No pot ser que es facin discursos, propostes i demandes sense tenir-lo present. Les “virolles” són les que són i, a menys que siguem inconscients o incontinents, ens hem de moure a partir de la realitat i assumir-la i remarcar una i altra vegada que no és genuïnament nostra. Sols cal donar-se un vol pels debats pressupostaris dels nostres veïns. Tot plegat, un exercici de realisme.

Mataró, 22 d’octubre.

Apreciacions turques. Capadòcia.

L’avió de la Turkish Airline ens va dipositar al petit aeroport de Kayseri (l’antiga Cesàrea Cappadocia romana) on ja teníem esperant-nos el cotxe que havíem llogat abans de sortir de viatge per recòrrer la Capadòcia. La primera impressió del cor de l’Anatòlia va ser la d’un paisatge semblant al de Castella. Un altiplà agrícola conreat de cereal fins arribar a Ürgüp població on estaríem hostatjats en una rehabilitada casa cova excavada a la muntanya. Pel que varem saber era un antic assentament de grecs, com tants n’hi havia a aquella zona, del que van ser desallotjats a la guerra de la independència de Turquia als anys vint i que va provocar uns trasbalsos de població considerable de grecs i turcs. Terra de vinya i vi i centre del turisme que vol natura espectacular i història. Difícil la selecció de fotografies.

En un radi molt proper es donen les formacions geològiques i les restes arquitectòniques que han donat fama a la regió. La vall vermella on varem anar a veure la primera posta de sol, la ciutat de Göreme i el seu museu al aire lluire d’esglesies i monestirs excavat a la roca, el també museu al aire lliure de Zelve, la fortalesa d’Ortahisar, el solc de la vall d’Ihlara més apte pels excursionistes, la vila d’Uçhisar i la d’Avanos que produeix ceràmica, la ciutat subterrània de Kaymakli, les esglèsies a la roca de Soganli, ...

Imatge fàlica. Trempera matinera.

Les ximeneies de fades.

Conreada pel turisme d’arreu del món i aprofitada pels nadius en el poc que sembla pot donar la terra i en el molt que li poden deixar els forasters, una de les formes més espectaculars de veure-la és en globus aerostàtic. Ho tenen ben organitzat, al menys amb la companyia que varem enlairar-nos, i deu ser una font important d’ingressos. De bon matí abans de que surti el sol s’enlairen al costat de Göreme una trentena de globus dels que penja una cistella que pot portar uns vint passatgers més el pilot. Ens varen explicar que els pilots són tots nord-americans, encara que les empreses són turques. Varem fer el nostre bateig amb aquest mitjà de transport (?) i va ser una aventura realment excepcional. No sé si per la perícia del pilot, el fet és que mai vaig tenir cap sensació de por i l’hora que dura la volta va ser esplèndida. Els color del paisatge abans de sortir el sol, aquest despuntant per darrera l’horitzó, les perspectives de més amunt i més avall de les formes que la naturalesa ha anat creant amb el pas dels segles, alguna guineu pels camps, ... Molt bé.

El sol treu el nas darrera les muntanyes.

Sensacional!!

Mataró, 2 de setembre.

Apreciacions turques. El turisme.

Com totes les ciutats històriques, Istanbul ha esdevingut un destí receptor de turisme convertint-lo en un sector important de la seva economia. Tant de turisme interior, al menys pel que veiérem aquells dies, com de forà, tant occidental com oriental.

Cada matí, tot esmorzant des de la talaia del hotel, es veien atracats els vaixells dels creuers que feien escala al seu port i desprès, per la ciutat, trobàvem ramats dels seus ocupants pels principals monuments i espais públics. No obstant, quan t’allunaves dels llocs més emblemàtics i coneguts podies visitar autentiques “delicatessen” en total tranquil·litat. La petita església bizantina de Pammakaristos n’és un bon exemple.

El manteniment i reconstrucció d’edificis i monuments destacats, com passa sempre arreu, impedeix accedir a alguns dels que et proposes visitar. Ens va passar a la mesquita de Süleymaniye, situada en un complex extraordinari. Sols varem poder accedir a l’espai de la tomba de Soliman i a les dependencies exteriors. Fora del recinte la tomba del arquitecte imperial Sinán i el carrer dels llauners que vessa a carrerons que porten cap al Basar de les Espècies. També estava en rehabilitació l’església del Pantocrátor que el taxista que ens hi va portar no sabia on era, a tocar del aqüeducte de Valens, al davant hi havia un restaurant amb una terrassa que donava sobre el començament del pont d’Ataturk amb una vista sensacional sobre la mesquita de Sülemyaniye i d’una munió de cúpules i minarets. Em va quedar per saber com funcionen per dins aquests esvelts i prims minarets otomans. Ara ja no hi puja el muetzí per cridar a l’oració, són altaveus els que fan la funció, però aquests estilitzats elements arquitectònics sense obertures fins arribar al balcó em tenen intrigat. Suposo que una escala de cargol, però sense finestres no sé pas com ha de ser la il·luminació. També varem trobar tancat en rehabilitació el mític hotel Pera Palace on ens hagués agradat fer-hi un cafè, turc of course!, per rememorar els viatgers i agents imperialistes que hi pernoctaven.

Una metròpoli extensa precisa d’un bon servei de transport públic pels seus habitants. Si a més, està repartida a banda i banda d’un estret a cavall de dos continents i si ja històricament un accident geogràfic com el Corn d’Or separava les parts del vell assentament, entendrem que els ponts, ara, són cabdals, i sols n’hi ha quatre de grans, i el transport marítim és important. Els ferrys van i venen contínuament.

Em varen cridar l’atenció el taxis (taksi), d’un groc intens i d’una mida més petita del que estem habituats a les nostres ciutats, però suficientment confortables i molt pulcres, d’uns models que no estan presents a casa nostra de marques ben conegudes (Fiat, Renault, Honda, Hyundai,...). Un modern tramvia recorre el centre i un de vell, recuperat nostàlgicament, més decoratiu que efectiu, per l’Istiklâl Cadessi el carrer comercial modern que talment sembla el Portal de l’Àngel molt més extens.


Superada la incomoditat del primer moment vaig anar entrant a la ciutat, sempre atapeïda d’una gernació que l’omple a tota hora. Com en tants d’altres indrets que he visitat em va faltar temps, un parell de dies com a mínim, per assaborir-ho tot millor i fer noves descobertes. Però, la Capadòcia ens esperava.

Mataró, 1 de setembre.

Responsabilitat.

La situació econòmica demana seny. Sols cal llegir les notícies econòmiques de la premsa internacional per veure què passa al món. A la indústria del automòbil, per posar un exemple. Països afectats de totes les latituds. Les finances fora de control.

En aquest panorama l’actitud dels agents polítics requeriria baixar la intensitat de la legítima confrontació fugin d’actituds forassenyades i barroeres, intentant cercar punt en comú per oferir als ciutadans solucions amplament consensuades.

Sembla, però, que aquesta pretensió no és pas possible. Ens hem acostumat, a banda i banda del espectre polític, a la lluita aferrissada i sense límits pel poder (o pel que sembla que és el poder), per mantenir-lo o per conquerir-lo a qualsevol preu. No es vol acceptar, o la inèrcia ens ho impedeix, que ara no convé transitar per aquest camí.

Caldrà reestructurar el sistema financer: la recent intervenció de la CCM ho proba, com sospitàvem. Enfocar les estructures productives cap el futur: com es va fer als anys 80 liquidant la indústria pesada. Adaptar-nos a les circumstàncies externes: què passarà amb el turisme la propera temporada? Ajudar als treballadors afectats per la pèrdua de feina, amb el problema dels immigrant per entre mig. Explicar al teixit productiu de les micro i petites empreses i dels autònoms el canvi de panorama que s’emportarà per endavant a moltes d’elles i d’ells: mortaldat i renovació. Dir a la societat que hem de posar les bases per un futur diferent i difícil: reformes a l’educació de formes i continguts absolutament necessàries. D’una crisi sempre hi ha damnificats.

Per afrontar tot això cal seny. Sembla que n’hi ha poc, ho estem veient fa dies. No es pot dir que sols hi haurà pacte si s’accepta el programa propi. El pacte és transacció, és renuncia, és acceptació de part o d’aspectes més o menys rellevants de l’altre. No es pot continuar amb “lo teu” i “lo meu”, i pitjor: “lo meu” contra “lo teu”

Això comporta mostra de debilitat dels que pactin? Si es vol veure així... Realment, comporta el reconeixement de la falta de força suficient anant per separat per fer front sols a la situació, comporta la responsabilitat de posar el interès general per sobre del particular de cadascú. La ciutadania ens ho agrairia.

Madrid, 31 de març.

A voltes amb la crisi-1.

Paco Marugán va ser a Mataró dijous passat per parlar de la crisi. Va explicar-se extensament davant un públic atent. Em preguntà, un cop acabada la xerrada i el debat subsegüent, si pensava que s’havia entès, si havia estat pedagògic. Mira, li vaig respondre, és molt complicat explicar una crisi financera a la ciutadania de peu que no sap el què és un balanç i menys el balanç d’una entitat financera i de com es crea el diner.

Hi ha, doncs, un problema inicial per ajudar a entendre raonablement a la majoria de la població les causes, conseqüències, possibilitats d’actuació, alternatives de la situació que estem vivint. Cal fer moltes explicacions, ser molt pedagògic. S’ha d’intentar, conscient de la dificultat.

L’endemà, divendres, jornada de la Fundació Campalans a Barcelona. “Noves idees en temps de crisi”. La introducció la va fer el President Montilla.

Em va fer la impressió, llegint les cròniques, que a mi m’havien interessant altres aspectes de la seva intervenció que els ressenyats en elles. No és que hi haguessin novetats en el seu discurs, però jo em vaig quedar amb altres coses. “Hem de deixar d’obsessionar-nos pel problema català”, “Els problemes dels catalans són compartits pels dels espanyols”, “Pensem des de Catalunya, no en Catalunya”, són algunes de les frases que vaig apuntar. Bé, no són reflexions noves en la seva boca, encara que crec que no han aconseguit traspuar en l’imaginari del país ancorat encara en el pensament nacionalista segurament a causa de les restriccions ocasionades per la composició del Govern. Molt bé el tema de la integració dels nous vinguts. Sí a les preguntes de “Com ets i què fas?” I no a “Qui ets i d’on vens?”. Tímida, encara, posició respecte a la llengua, o millor a la coexistència de llengües. Una altra restricció segurament.

Sols vaig poder estar-m’hi al matí, a les deus primeres taules. De noves idees no pas gaires, encara que les exposicions varen ser interessants. El tema de la internacionalització de les nostres empreses i de la innovació i especialització qualificada del nostre teixit industrial fa molts anys que en parlem. Els exemples que es varen posar són bons i cal aprofundir-los. Aquesta és la direcció, però ja fa anys que la sabem. Ara bé, se’m va suscitar una reflexió sobre la crítica recurrent als factors que han contribuït al creixement en els darrers anys. No hem d’aprofitar i aprofundir en les nostres avantatges comparatius respecte a altres espais geogràfics? Estic pensant en la residència i en el turisme. Hem d’intentar competir en el món intentant fer el mateix que intenten fer tots els països del nostre entorn? És a dir, el recorregut que tenim en determinats sectors industrials. Res, dubtes només.

En la segona taula, el professor Lozano d’ESADE, em va obrir la reflexió sobre el sentit dels conceptes. Vaig pensar¨”Què ens volien dir quan ens parlaven de creació de valor? De quin valor parlaven i per a qui?” Ara, a toro passat, és clar l’engany que alguns ens han fet. Vaig entreveure una positiva actitud autocrítica, no personal sinó col·lectiva, en la reflexió d’Antón Costas en la línia que exposava un del darrers llibres de Krugman.

Una reflexió llegida aquests dies a Le Monde: “L'urgence est de sortir de la dictature de l'urgence. L'urgence est de retrouver le temps long.”

Mataró, 4 de febrer.

Mal de muchos,... ¡Epidemia!

Primer es va pensar que desprès de tants anys de creixement continuat l’economia afluixaria la seva marxa i es produiria un decreixement en forma d’“aterratge suau”.

Desprès es va parlar de la punxada de la bombolla immobiliària a Espanya. Seguidament ens varem assabentar que també hi havia aquest fet a altres països: Irlanda o el Regne Unit.

Llavors va venir la crisi de les hipoteques “subprime” als Estats Units, seguit de l’ensulsida del sistema financer de la banca d’inversions, i de les assegurances, i dels bancs europeus, anglesos, belgues, alemanys.

El col·lapse econòmic d’un petit país: Islàndia. Varem saber que als xinesos tampoc els anava bé, i aquests dies que els britànics trontollen.

Els preus de les matèries primes varen anar bruscament cap amunt i de cop també es varen ensorrar causant la preocupació en els països productors que basen en ells les seves economies.

Les darreres noticies parlen ja de tots els països i de tots els sectors: maquinària, farmàcia, informàtica, telecomunicacions, finances, turisme,… De l’automòbil, aquí, a Detroit i també al Japó. Ja ho tenim assumit.

Això s’està ensorrant? No, s’està produint una adequació generalitzada del panorama que convé explicar. S’ha acabat una època, segur. En comença una altra que encara no sabem què ens portarà. Serà diferent. De moment s’ha acabat l’alegria dels darrers anys i la cursa desfermada cap a vés a saber on. Anem de cul per terra. Masegats, mentre ens surten els blaus, hem de pensar com ens cuidem i alhora reflexionar sobre com tornem a aixecar-nos.

¡Qué no cunda el pánico! Però la gent, espantada per l’allau de noticies negatives que afanosament els serveixen els mitjans contínuament s’inquieta neguitosa davant les perspectives i demana responsabilitats. A qui? Als seus Governs primer, i aquests s’afanyen a prendre mesures que al poc es revelen ineficaces. Demanen confiança: Ens en sortirem! Si, sempre ens en hem sortit. Però, quan, com i, sobre tot, quins? L’estil de fer política no ajuda gents. Cal aprofitar la situació per desgastar l’adversari. Segur que el contrincant a la palestra és l’adversari?

Rodolant pendent avall, sembla sense aturador, sense albirar on és el fons del forat i si ens en podrem sortir.

Els economistes pensaven que ja sabíem algunes coses i que teníem un cert control de la situació. Doncs, no. No és així.

El panorama general ante la crisis, asegura el ganador del Premio Rey Jaime I de Economía en el año 2004, es de máxima incertidumbre:

"Nadie sabe si esto será una recesión fuerte o si estamos ante un fenómeno que pueda compararse en magnitud a las grandes depresiones de los años 30. Es demasiado pronto para saberlo."

Prof. Dr. D. Jordi Galí Garreta Doctor en Economía. Director CREI. Centre de Recerca en Economía Internacional. UPF. Barcelona.

Mataró, 27 de gener.