Cañones o mantequilla.

Ara fa un any vaig fer una entrada sobre Paul A. Samuelson. Avui ens arriba la noticia de la seva mort als 94 anys.

En aquella nota vaig expressar els sentiments que tenia sobre aquest mestre de generacions d’economistes d’arreu del món. “Cañones o mantequilla” serà per sempre el punt de partença dels debats pressupostaris. Descansi en pau.

Mataró, 14 de desembre.

Una proposta per pensar-hi.

Processó per la Quaresma. Per la Comissió d’Economia desfilen, un rere l’altre, els més alts responsables i representants del sistema financer espanyol per donar-nos la seva visió del què passa. Portant la creu, encaputxats, arrossegant peus nusos, fent penitència,.. Fins ara, el Secretari d’Estat d’Economia, el Governador del Banc d’Espanya, el President de l’Associació de la Banca, el President de la Confederació de les Caixes d’Estalvi. La setmana que ve, el President del I.C.O.,…

Aquesta setmana va ser el torn de les Caixes. El seu President, José Ramón Quintás, ens va explicar la seva “veritat”. Ells, ens va dir entre mig del seu anàlisi, no són com els altres, en referència als bancs. Ells no han venut ni Madoff’s ni Lehman’s, i no tenen negocis a Llatinoamèrica. Be, d’això darrer, directament fent negoci bancari no, però algunes caixes indirectament a través de les seves participades, Déu n’hi do! Ells són més socials i tenen més hipoteques i una clientela diferent atenent a la seva “naturalesa” social. A bones hores se’n recorden dels seus orígens!

Ara hem de córrer-hi tots per fer front a la morositat desbocada. Abans la variació dels tipus d’interès impactava en la morositat. Ara és la taxa de desocupació la que pren el relleu de la seva causa (l’euribor baixa, alguna conseqüència també deu tenir). Un temor, una por, un espantall? (perdó) recorre el país: El desnonament.

(Peter Fendi. El desnonament. 1840)

Les xifres canten. Desprès de molts anys (els del llarg cicle de l’alegria) l’índex de morositat està enfilant-se. Sí, del 0,91% a finals del 2007 hem (o han) passat al 3,3%, i pujant. A veure, si no ho entenc malament de cada 100 euros que s’han de retornar, “sols” se’n retornen al seu moment 96,7%. No? Ho he entès bé?

(Font: A.H.E.)

I, de qui són aquests 3,3 euros que no es retornen? Segmentem-los una mica. Separem el que és immobiliari del que no ho és. Del primer (el totxo menyspreat) fem-ne més separacions: el dels promotors (activitat econòmica, empresarial o “negoci”), del dels particulars. D’entre aquests darrers, clarifiquem els especuladors (espavilats o no) que s’han enganxat els dits, dels compradors de residències. Encara, d’aquests segons, els estúpids (en paraules de Paul A. Samuelson) que han estirat més el braç que la màniga en primera, segona o tercera residència, dels que en tenien imperiosa necessitat de viure sota un sostre. I acabem, entre aquests últims, ordenem els que poden pagar i els que estan en una situació sobrevinguda, amb més o menys perspectives, de no poder fer-ho.

Sembla que la mida d’ajornar el pagament de quotes durant dos anys que va decidir el Govern ja fa uns mesos no acaba d’arrencar, de fet acaba de començar la seva aplicació, i potser no és la solució.

En Quintás, en nom de les Caixes, colla. “Hay que evitar una situación dramàtica”.

Què passaria si el sector públic, l’Estat (vaja, tots nosaltres) pagués les quotes que no es poguessin atendre mes a mes del segment darrer dels que he exposat abans (el d’aquells que no tenien altra sortida que hipotecar-se per un senzill habitatge que és la l’única propietat de la unitat familiar de convivència i que ara estan penjats) contra la part de propietat corresponent registrant-la convenientment (al Registre de la Propietat)?

Asseguraríem algunes coses. Afrontar un problema social evident: atenuar el rics de desnonaments; incentivar la recerca de solució dels enganxats que mantindrien així el que ja haguessin amortitzat; rebaixar la morositat a les entitats financeres; mantenir els seus comptes d’explotació; desactivar una part d’una causa del ensorrament del mercat de l’habitatge.

S’han de fer molt números i lligar-ho ben bé. No ho sé.

Potser és arbitrisme, potser és una proposta arbitrista. Potser caldria estudiar-ho.

Mataró, 19 de març.

Paul A. Samuelson.

Aquesta setmana passada, a Madrid, entre el companys de feina que som de l’ofici de l’economia (malauradament pocs) varem fer el mateix comentari: “Heu llegit l’article d’en Samuelson a El Pais – Negocios?”

Al marge del contingut intrínsec de l’article, que està molt bé, d’entrada sobta el començament del mateix: “El capitalismo puro se impuso entre 1915 y 1919, cuando yo era niño.” Tan gran és en Samuelson? Doncs si, té més de 90 anys.

Això em va portar a cercar a la meva biblioteca el vell manual de l’editorial Aguilar “Curso de economia moderna” que va ser una de les primeres eines que vaig fer servir per començar a aprendre d’economia ja fa més de quaranta anys. Sabia perfectament a on el tenia. Aquesta obra clàssica d’en Samuelson llavors ja anava per la catorzena edició espanyola a partir de la cinquena edició americana. Algun company m’ha comentat que aquest manual introductori es continua actualitzant i encara és de gran utilitat avui per començar els estudis d’economia.

Ja no recordava que la traducció de l’anglès l’havia fer el professor José Luís Sampedro, una altra de les referència bàsiques en la formació dels economistes espanyols (i ara reconegut escriptor) que la va acompanyar amb una nota introductòria al llibre que comença així:

“¿Qué es lo que debe saber de Economía un ciudadano inteligente en esta segunda mitad del siglo XX? ¿Cúales son los temas que más le interesarán dentro de vente años, cuando tal vez ocupe cargos de responsabilidad?” Con estas interrogantes de su prefacio, el autor del presente libro subraya expresivamente el interés social de que se difundan los conocimientos econòmicos. Y aunque para todo el mundo es hoy evidente la trascendencia de los aspectos económicos en la vida social y, por tanto, las ventajas que los ciudadanos posean algún criterio sobre estos problemas, siempres es grato ver formulada esa verdad por autoridades tan reconocidas como la del profesor Samuelson.

Els regidors que varem treballar amb mi sabien com plantejava cada any el començament de la discussió del pressupost municipal: “¿Cañones o mantequilla?". Ho vaig aprendre a les primeres pàgines del llibre del professor Samuelson. T’enrecordes, Esteve?

Mataró, 2 de novembre.

El preu de la disbauxa: consumidors, propietaris i promotors, bancs i caixes,...*

*(article pel Capgros.com)

Hem d’acceptar que el que ha passat en els darrers anys a Espanya i a altres països del nostre entorn immediat (ja que no hem estat els únics) amb el tema de la propietat immobiliària ha estat una gran disbauxa. M’agradaria pensar que això és passat però no en tinc la certesa.

Un conjunt de factors es van ajuntar perquè això fos així. Tots ells molt coneguts i explicats. Pel cantó de la demanda: noves condicions socials (estructures familiars, immigració, lleure i estil de vida...) i econòmiques (disponibilitats de renda i riquesa, tipus d’interès, noves condicions hipotecàries,...). Pel cantó de l’oferta: extenses (semblaven) possibilitats de negoci i amples possibilitats de sòls desocupats, abandonats, amortitzats i/o reciclables.

Aquest panorama comportà que una gran majoria de la població es pensés que era rica en patrimoni (la propietat urbana està molt repartida) i es llancés a una desenfrenada espiral que ha comportat un cicle immobiliari d’una intensitat i durada com no s’havia conegut en molts anys. La clau no era la construcció sinó la disponibilitat de sòl. Qui tenia alguna propietat, per adquisició antiga o per herència, es va trobar de sobte assegut sobre un cofre ple de monedes d’or que, a més, dia que passava s’incrementava. Els qui no en tenien van veure possibilitats d’enriquiment a través d’aquesta parcel·la (mai tant ben dit) d’activitat i es van llençar a participar-hi, apalancant-se si era precís, anant al crèdit que era molt barat en comparació als guanys que es podien esperar (de què sinó totes aquestes noves empreses i “fortunes” que ens refregaven, dia si dia també, per la cara?).

Els fenòmens especulatius són ben coneguts en la història econòmica. I arriba un moment que s’acaben (les bombolles es punxen), i llavors...: “tonto l’últim”. Aquells que se’ls hi queda a les mans l’actiu sobrevalorat se’n adonen que com que el seu valor és el que n’hi volen donar i no el que pretenen que té, doncs que val menys del que es pensaven, realment, ja que no hi ha ningú que vulgui donar-los-hi. I han d’assumir les pèrdues.

Però l’activitat del sector immobiliari comporta ocupació de treballadors (mira que n’hem arribat de col·locar d’immigrants aquí) i activitat econòmica (algun punt percentual del creixement del PIB) i ara tot són esgarips per intentar que no s’estronqui el raig de la mamella i que alguns no hagin d’assumir les conseqüències de la situació que ells mateixos van provocar. I en mig del “triomf” de l’economia de mercat malden perquè l’administració pública es faci càrrec del resultat del desori. Que si el refredament del conjunt de l’activitat, que si els perills socials de la situació dels immigrants, que si les expectatives d’ingressos de les pròpies administracions, ... Cal ajudar al sector! Bé, el que volen dir en realitat és que no volen assumir pèrdues. Volen una economia de mercat sols amb guanys.

Però els guanys d’uns sempre són pèrdues per d’altres. Hi ha hagut durant tots aquesta anys de disbauxa una transferència de renda i riquesa cap als detentadors de sòl i el que ha girat al seu voltant: promotors, intermediaris, comissionistes. Els que necessitaven aquest tipus de béns, especialment els que sols tenen per vendre el seu treball, havien de fer mans i mànigues per pagar el que els demanaven pel “dret” a l’habitatge, i fins i tot alguns s’han hagut endogallat més enllà del que podien.

Al final del trajecte, què cal fer? Des del New Deal i Keynes sabem la resposta a les situacions de recessió. Però aquesta no pot ser il·limitada. La col·lectivitat ha d’ajudar a les situacions més extremes i ha de vetllar per què el conjunt de l’economia no se’n vagi en orris. Però fins un cert punt. Cal atendre les necessitats d’habitatge més punyents, dels més necessitats, però no què passa amb les segones residències d’esbarjo. Cal mantenir la confiança en el sistema financer, però alguns dels seus gestors no se’n poden anar de “rositas” sense assumir part de la seva irresponsable responsabilitat. Cal assegurar l’existència d’un sector immobiliari, però cal esporgar-lo profundament d’especuladors i aprofitats. Cal que les administracions públiques s’adeqüin a la nova situació afinant les prioritats, repensant “alegries”, i sent més eficients.

Cal, en fi, assumir que algú haurà de perdre, perdre actius, possessions, perspectives i, fins i tot en alguns casos, “bous i esquelles”. No pot ser que desprès d’haver aguantat tant de temps els beneficis del “lliure mercat” ara no se’n vulguin assumir també les pèrdues.

Mataró, 2 de maig.

*******************************

Llegit al diari:

"... me atrevo aplantear las siguientes consideraciones prudentes:

1. No se debe premiar la estupidez de los compradores de vivienda más insensatos que adquirieron casas que no se podían permitir.

2. No se debe ni se puede volver a poner en pie a los prestatarios más temerarios, ya sean agentes hipotecarios de mala muerte, Bear Stearns, Investment Bank o Merrill Linch.

..."

Paul Samuelson: "Cómo prevenir una larguísima depresión", a El País-Negocios. 27 de abril de 2008.