*(article pel Capgros.com)
Hem d’acceptar que el que ha passat en els darrers anys a Espanya i a altres països del nostre entorn immediat (ja que no hem estat els únics) amb el tema de la propietat immobiliària ha estat una gran disbauxa. M’agradaria pensar que això és passat però no en tinc la certesa.
Un conjunt de factors es van ajuntar perquè això fos així. Tots ells molt coneguts i explicats. Pel cantó de la demanda: noves condicions socials (estructures familiars, immigració, lleure i estil de vida...) i econòmiques (disponibilitats de renda i riquesa, tipus d’interès, noves condicions hipotecàries,...). Pel cantó de l’oferta: extenses (semblaven) possibilitats de negoci i amples possibilitats de sòls desocupats, abandonats, amortitzats i/o reciclables.
Aquest panorama comportà que una gran majoria de la població es pensés que era rica en patrimoni (la propietat urbana està molt repartida) i es llancés a una desenfrenada espiral que ha comportat un cicle immobiliari d’una intensitat i durada com no s’havia conegut en molts anys. La clau no era la construcció sinó la disponibilitat de sòl. Qui tenia alguna propietat, per adquisició antiga o per herència, es va trobar de sobte assegut sobre un cofre ple de monedes d’or que, a més, dia que passava s’incrementava. Els qui no en tenien van veure possibilitats d’enriquiment a través d’aquesta parcel·la (mai tant ben dit) d’activitat i es van llençar a participar-hi, apalancant-se si era precís, anant al crèdit que era molt barat en comparació als guanys que es podien esperar (de què sinó totes aquestes noves empreses i “fortunes” que ens refregaven, dia si dia també, per la cara?).
Els fenòmens especulatius són ben coneguts en la història econòmica. I arriba un moment que s’acaben (les bombolles es punxen), i llavors...: “tonto l’últim”. Aquells que se’ls hi queda a les mans l’actiu sobrevalorat se’n adonen que com que el seu valor és el que n’hi volen donar i no el que pretenen que té, doncs que val menys del que es pensaven, realment, ja que no hi ha ningú que vulgui donar-los-hi. I han d’assumir les pèrdues.
Però l’activitat del sector immobiliari comporta ocupació de treballadors (mira que n’hem arribat de col·locar d’immigrants aquí) i activitat econòmica (algun punt percentual del creixement del PIB) i ara tot són esgarips per intentar que no s’estronqui el raig de la mamella i que alguns no hagin d’assumir les conseqüències de la situació que ells mateixos van provocar. I en mig del “triomf” de l’economia de mercat malden perquè l’administració pública es faci càrrec del resultat del desori. Que si el refredament del conjunt de l’activitat, que si els perills socials de la situació dels immigrants, que si les expectatives d’ingressos de les pròpies administracions, ... Cal ajudar al sector! Bé, el que volen dir en realitat és que no volen assumir pèrdues. Volen una economia de mercat sols amb guanys.
Però els guanys d’uns sempre són pèrdues per d’altres. Hi ha hagut durant tots aquesta anys de disbauxa una transferència de renda i riquesa cap als detentadors de sòl i el que ha girat al seu voltant: promotors, intermediaris, comissionistes. Els que necessitaven aquest tipus de béns, especialment els que sols tenen per vendre el seu treball, havien de fer mans i mànigues per pagar el que els demanaven pel “dret” a l’habitatge, i fins i tot alguns s’han hagut endogallat més enllà del que podien.
Al final del trajecte, què cal fer? Des del New Deal i Keynes sabem la resposta a les situacions de recessió. Però aquesta no pot ser il·limitada. La col·lectivitat ha d’ajudar a les situacions més extremes i ha de vetllar per què el conjunt de l’economia no se’n vagi en orris. Però fins un cert punt. Cal atendre les necessitats d’habitatge més punyents, dels més necessitats, però no què passa amb les segones residències d’esbarjo. Cal mantenir la confiança en el sistema financer, però alguns dels seus gestors no se’n poden anar de “rositas” sense assumir part de la seva irresponsable responsabilitat. Cal assegurar l’existència d’un sector immobiliari, però cal esporgar-lo profundament d’especuladors i aprofitats. Cal que les administracions públiques s’adeqüin a la nova situació afinant les prioritats, repensant “alegries”, i sent més eficients.
Cal, en fi, assumir que algú haurà de perdre, perdre actius, possessions, perspectives i, fins i tot en alguns casos, “bous i esquelles”. No pot ser que desprès d’haver aguantat tant de temps els beneficis del “lliure mercat” ara no se’n vulguin assumir també les pèrdues.
Mataró, 2 de maig.
Hem d’acceptar que el que ha passat en els darrers anys a Espanya i a altres països del nostre entorn immediat (ja que no hem estat els únics) amb el tema de la propietat immobiliària ha estat una gran disbauxa. M’agradaria pensar que això és passat però no en tinc la certesa.
Un conjunt de factors es van ajuntar perquè això fos així. Tots ells molt coneguts i explicats. Pel cantó de la demanda: noves condicions socials (estructures familiars, immigració, lleure i estil de vida...) i econòmiques (disponibilitats de renda i riquesa, tipus d’interès, noves condicions hipotecàries,...). Pel cantó de l’oferta: extenses (semblaven) possibilitats de negoci i amples possibilitats de sòls desocupats, abandonats, amortitzats i/o reciclables.
Aquest panorama comportà que una gran majoria de la població es pensés que era rica en patrimoni (la propietat urbana està molt repartida) i es llancés a una desenfrenada espiral que ha comportat un cicle immobiliari d’una intensitat i durada com no s’havia conegut en molts anys. La clau no era la construcció sinó la disponibilitat de sòl. Qui tenia alguna propietat, per adquisició antiga o per herència, es va trobar de sobte assegut sobre un cofre ple de monedes d’or que, a més, dia que passava s’incrementava. Els qui no en tenien van veure possibilitats d’enriquiment a través d’aquesta parcel·la (mai tant ben dit) d’activitat i es van llençar a participar-hi, apalancant-se si era precís, anant al crèdit que era molt barat en comparació als guanys que es podien esperar (de què sinó totes aquestes noves empreses i “fortunes” que ens refregaven, dia si dia també, per la cara?).
Els fenòmens especulatius són ben coneguts en la història econòmica. I arriba un moment que s’acaben (les bombolles es punxen), i llavors...: “tonto l’últim”. Aquells que se’ls hi queda a les mans l’actiu sobrevalorat se’n adonen que com que el seu valor és el que n’hi volen donar i no el que pretenen que té, doncs que val menys del que es pensaven, realment, ja que no hi ha ningú que vulgui donar-los-hi. I han d’assumir les pèrdues.
Però l’activitat del sector immobiliari comporta ocupació de treballadors (mira que n’hem arribat de col·locar d’immigrants aquí) i activitat econòmica (algun punt percentual del creixement del PIB) i ara tot són esgarips per intentar que no s’estronqui el raig de la mamella i que alguns no hagin d’assumir les conseqüències de la situació que ells mateixos van provocar. I en mig del “triomf” de l’economia de mercat malden perquè l’administració pública es faci càrrec del resultat del desori. Que si el refredament del conjunt de l’activitat, que si els perills socials de la situació dels immigrants, que si les expectatives d’ingressos de les pròpies administracions, ... Cal ajudar al sector! Bé, el que volen dir en realitat és que no volen assumir pèrdues. Volen una economia de mercat sols amb guanys.
Però els guanys d’uns sempre són pèrdues per d’altres. Hi ha hagut durant tots aquesta anys de disbauxa una transferència de renda i riquesa cap als detentadors de sòl i el que ha girat al seu voltant: promotors, intermediaris, comissionistes. Els que necessitaven aquest tipus de béns, especialment els que sols tenen per vendre el seu treball, havien de fer mans i mànigues per pagar el que els demanaven pel “dret” a l’habitatge, i fins i tot alguns s’han hagut endogallat més enllà del que podien.
Al final del trajecte, què cal fer? Des del New Deal i Keynes sabem la resposta a les situacions de recessió. Però aquesta no pot ser il·limitada. La col·lectivitat ha d’ajudar a les situacions més extremes i ha de vetllar per què el conjunt de l’economia no se’n vagi en orris. Però fins un cert punt. Cal atendre les necessitats d’habitatge més punyents, dels més necessitats, però no què passa amb les segones residències d’esbarjo. Cal mantenir la confiança en el sistema financer, però alguns dels seus gestors no se’n poden anar de “rositas” sense assumir part de la seva irresponsable responsabilitat. Cal assegurar l’existència d’un sector immobiliari, però cal esporgar-lo profundament d’especuladors i aprofitats. Cal que les administracions públiques s’adeqüin a la nova situació afinant les prioritats, repensant “alegries”, i sent més eficients.
Cal, en fi, assumir que algú haurà de perdre, perdre actius, possessions, perspectives i, fins i tot en alguns casos, “bous i esquelles”. No pot ser que desprès d’haver aguantat tant de temps els beneficis del “lliure mercat” ara no se’n vulguin assumir també les pèrdues.
Mataró, 2 de maig.
*******************************
Llegit al diari:
"... me atrevo aplantear las siguientes consideraciones prudentes:
1. No se debe premiar la estupidez de los compradores de vivienda más insensatos que adquirieron casas que no se podían permitir.
2. No se debe ni se puede volver a poner en pie a los prestatarios más temerarios, ya sean agentes hipotecarios de mala muerte, Bear Stearns, Investment Bank o Merrill Linch.
..."
Paul Samuelson: "Cómo prevenir una larguísima depresión", a El País-Negocios. 27 de abril de 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada