A l’altra punta –i 5. Val la pena.

La decisió va ser encertada, ens ho hem passar molt bé. La província de Cadis té els ingredients suficients per gaudir d’uns agradables dies de vacances.

Dues aglomeracions urbanes industrials i logístiques: La de la Badia de Cadis i la de Badia d’Algecires. Una ciutat amb personalitat propia: Jerez. Moltes boniques poblacions marineres i d’estiueig, d’altres que emblanquinen turons, penya-segats i fondalades, amb molta història dels temps dels moros i cristians. Tres parcs naturals: Badia de Càdis, los Alcornocales i la Sierra de Grazalema. Un paisatge, ara a la primavera, verd i frondós amb l’indret que hi plou més d’Espanya, amb extenses terres de cereal, vinya i pastura per cavalls, bous i vaques, cabres i ovelles. Costes assotades pels vents que aixequen la sorra de les platges, la visió de l’Àfrica a l’altra banda del Estret. Bones comunicacions. Cultura popular i esbarjo modern.

Bon menjar: Guisos marineros, tapeo, marisc i pernil del bo. Vins generosos i també de lleugers, bons brandys.


Com a molts altres llocs del món que apleguen vida i història, encara que aquí el conjunt, en conjunt, és plaent. Gràcies, Mamen.

Mataró, 12 d’abril.

A l’altra punta-4. Rendits.

A Jerez el vi del seu nom els ha donat fama universal. Qui no coneix alguna de les seves especialitats? L’exportació, a Anglaterra i a Holanda, era el seu fort, més que el consum espanyol. Pel que em varen explicar quasi feien, o fan encara, el producte per encàrrec a gust del consumidor. Més o menys amontillado, oloroso,… Els finos i les manzanillas de Sanlúcar eren per consum intern.

Ara amb el declivi de la cultura del vi com a consum habitual, a taula i al bar, van retrocedint posicions. Sembla que s’ho prenen resignadament, com si ja estiguessin rendits. En un món en que tot es ven, tot es promociona, tot és publicitat, els productors de vins i brandys de Jerez resulta que ja no tenen esma per continuar competint amb força. Ells que varen ser pioners en l’exportació, en la publicitat i el marquisme ara van acceptant que potser al seu producte ja li ha passat el temps. Sí, a vegades algun tímid intent de reacció buscant nous mercats i consumidors, però sembla que sense gaire èxit.

Ara van diversificant cap a d’altres productes, racionalitzant la seva oferta, concentrant els productors i les empreses, venent-se-les a multinacionals. Potser no és una estratègia dolenta.

La bodega que varem visitar ens va fer més la impressió de museu que activa seu d’elaboració. El dissabte Sant les bodegues tancades, com si els fessin nosa les visites i les possibles compres. Quina diferència amb alguns productors d’altres zones ben actius. Com si ja els tinguessin fets,... en el món d’avui! Les vendes,... però si ja es pot comprar a El Corte Inglés! A l’aeroport, per endur-te’n un record, quatre ampolles mal comptades. Durant tota la setmana la seu del Consejo regulador del vino y el brandy de Jerez el varem veure tancat a pany i forrellat.

Ells s’ho saben. Potser estic errat, però la impressió en aquest tema és de decadència, resignadament. Rendits i en retirada.

Jerez de la Frontera, 11 d’abril.

A l’altra punta-3. El món és un mocador.

-“Perdonen. ¿Por casualidad ustedes no serán de Mataró?”

Ja m’han conegut, penso. Havíem entrat a sopar a un restaurant normal i corrent que sobre la marxa ens havia semblat bé. Desprès que el cambrer ens va prendre la comanda se’ns va acostar l’amo i ens va fer la pregunta.

-“Sí, sí. Somos de Mataró.”

-“¿Usted no tenía algo que ver con el Ayuntamiento?”

Varem acabar en català. L’home, nascut a Catalunya de pares andalusos, al igual que la seva muller, havia tingut un bar al carrer d’en Pujol i em recordava. Fa quatre anys, ens explicà, l’havia traspassat i se’n havia anar a obrir aquest a Jerez on aquest vespre casualment hi vam caure a sopar.
------

-“Yo tengo un amigo al que Ud. conoce”, em digué Rafael Osborne mentre començàvem la visita a la bodega de La Mora de l’empresa del seu mateix nom, la del toro famós, al Puerto de Santa María.

Al dir-me el nom d’un conegut dirigent del meu partit li vaig respondre:

-“I tant! Fa més de 35 anys que ens coneixem i que treballem plegats.”

-“Pues ha estado aquí varias veces por amistades familiares comunes.”

De fet no me’l ser imaginar en l’ambient de gresca andalusa, però noi, quina sorpresa!
------

En una presentació fortuïta:

-“Yo trabajo en la Alacena de Carlos Herrera. ¿Lo conoce?”

-“Pues claro, yo soy de Mataró.”

Agafa el mòbil i fa una trucada: “Carlos, te paso a alguien que quiere saludarte.”

-“Hola, Carlos. Sóc en Manel Mas i estic de vacances uns dies per la província de Cádiz.”

-“Home, Manel, què tal? Que bé! Quan aneu a Sanlucar? Ja et reservo taula. Demà a 2/4 de tres a Bigote. Digues que vas de part meva. Ja els trucaré!”

-“Encantat de sentir-te. Com està la teva mare?”

-“A veure si alguna vegada vens a Sevilla i ens veiem.”

Res, que a l’altra punta t’adones que el món és un mocador. Ah!, els llagostins estàven sensacionals! Gràcies, Carlos!
------

-“Ud. es el Sr. Mas, ¿Verdad?". Ens estàvem aixecant de la terrassa del bar de davant de l’Ajuntament de Jerez. Havíem sopat de “tapeo” gaudint del espectacle que comporta l’anar i venir dels jerezanos i jerezanas cap a, o de, les processons.

-“Soy de Mataró. Bueno, ahora estoy en Cehegín. Mi familia era de allí y mi esposa que también es ceheginera me ha arrastrado a mis orígenes. Estamos de vacaciones.”

-“Nosotros también.” La fem petar uns moments rememorant la meva relació amb els murcians mataronins.

-“Bé, que vagin bé les vacances!”.

Jerez de la Frontera, 10 d’abril.

També gent de Llavaneres, de Malgrat,...

A l’altra punta-2. Que lluny queden les noticies!

No és només la distància, és la disposició mental. Remodelació del Govern. Em fa mandra llegir els diaris i escoltar o mirar els noticiaris per veure i sentir les obvietats, vaguetats i llocs comuns amb que es jutjarà la decisió del President, la seva oportunitat, el seu encert, i el que deuen dir els i dels acomiadats i anomenats.

De fet ni compro el diari, em limito a agafar-ne un de l’hotel i donar-hi un cop d’ull no fos cas que se m’estronqués la tranquil·litat.

-“Hola. Sóc de la ComRàdio, del programa d’en Miravitlles. Podries venir aquest vespre a participar a la tertúlia?”

No deuen trobar a ningú dels meus per anar-hi ja que deu fer un parell d’anys que em tenen oblidat.

-“Ho sento, estic passejant per Ubrique, a l’altra punta.”

-“Oh, perdona. Bones vacances!”

----------

-“Hola Manel, sóc en Carlos. Era per dir-te si vols acompanyar-nos demà amb els Armats”

-“No puc, estic al Puerto de Santa María davant un plat de gambes que fan molt bona cara”

-“Res, res. Quina enveja!”

-----------

-“Hola. Sóc l’Oriol de l’ACN. Què en penses de que en David Vegara plegui?”

-“Ah!, en David plega? Doncs no en sé res. Estic arran de la platja de Chipiona. I a més, fa mesos que no parlo amb ell, per tant no sé res de res. Ho sento”

-“Doncs que vagi bé!”

Això fins el dijous. Aquí ja és festa, allà encara no. Suposo que ara afluixarà la febre mediàtica que els ha provocat la remodelació del Govern. Enguany la Passió per en Solbes i companyia. Sort que desprès ve la Resurrecció!

La setmana que ve, dimarts 14, ja ens ho explicaran. Hi ha reunió extraordinària del GPS, convocada des de fa dies, on vindrà el President. Ja serà dimarts de Pasqua.

Jerez de la Frontera, 9 d’abril.

-“Hola, avui en Josep M. Cano fa programa a la COM. Et vindria bé que et truquem per comentar el canvi de Govern?”

-“Estic sortint d’excursió cap a Tarifa. No em ve massa bé”

-“Perdona, ja et trucarem dilluns que ve!”

(En Peridís ho borda. El País, 12 d’abril)

A l’altra punta-1. Primera impressió.

Enguany en comptes de veure succedanis aquí hem anat a veure l’original. Setmana Santa per la província de Càdiz prenent com a base la ciutat de Jerez de la Frontera.

No hem fet quatre passes desprès de deixar les maletes a l’hotel que ja ens trobem enmig de processons, mirant més que escoltant la primera saeta.

Sembla, a cop d’ull, que la gent d’allà viu per això. És una festa grossa, com si fos festa major, però sols és la Setmana Santa, desprès vindrà la feria i el “sarao” corresponent.

La gent, homes, dones, jovent i canalla van endiumenjats (fet que a casa nostra ja no s’estila en cap moment, fora dels casaments i ja se’n fan pocs). Els menuts clenxinats i polits, els germans vestits igual, tal com ens feia anar al meu germà i a mi la nostra mare. A la presidència dels seguicis algun jaqué i militars i policies. Encara que poques “peinetas” i mantellines. Les factures d’alguna banda de música fan “repelús”. Tota una organització de cadires i llotges per la “carrera oficial” que és el lloc on passen totes les processons. Això de dilluns a divendres.

La primera impressió: he retrocedit cinquanta anys, o potser és que visc en un altre món. Sort que hi han més coses a veure!

Jerez de la Frontera, 7 d’abril.

Nàpols, 1944.

Un bon amic que coneix la meva afició per Itàlia m’obsequia amb un llibre que és una crònica de l’ocupació aliada d’Itàlia a la Segona Guerra Mundial.

Norman Lewis: “Nápoles 1944”. Un oficial del servei d’intel·ligència en el laberint italià és el subtítol del llibre i descriu, a tall d’agenda, el que fa i el que veu i el que en pensa de tot això l’autor des del 8 de setembre del 1943 quan desembarca a Salerno fins el 24 d’octubre de 1944 que se’n va a Port Said a una altra missió.

Sempre he sentit dir que Nàpols és la ciutat més oriental d’Occident. Llegint el llibre s’entén ben bé, i també s’entenen altres coses: una ocupació militar i el que comporta; la misèria rural dels entorns de la ciutat en aquells temps; les peripècies dels italians civils i més concretament l’estil del Sud; la perplexitat del autor moltes vegades fora de lloc, com molts dels altres anglosaxons amb qui treballava.

65 anys enrere quasi bé com a l’Edat Mitja. Clar que passant a Itàlia ensopego amb un paràgraf de rabiosa actualitat encara:

“En la última visita al cuartel general me han sorprendido asignándome un trabajo concreto: investigar los móviles de un partido político clandestino que actúan esta región. En la actualidad, existen unos sesenta y cinco partidos políticos registrados oficialmente con nuestro beneplácito y que participaran en la desaforada lucha democrática que cabe esperar cuando se celebren elecciones…
…Algunos se consideran más resueltos y siniestros; y entre ellos se cuenta el que tengo que investigar, que se llama Forza Italia! y al que se suponen tendencias neofascistas. Mis contactos en Benevento lo consideran desdeñosamente un simple movimiento más de ultraderecha, que cuenta con el respaldo de los terratenientes y de la mafia rural, y en este caso está dirigido por un latifundista chiflado que se cree la reencarnación de Garibaldi. De todos modos me han encargado que haga un informe.” (pàg. 217-218)

Gràcies, amic Ferran.

Jerez de la Frontera, 6 d’abril.

Anècdotes entorn obsequis de Nadal.

1. El Consell Regulador de la D.O. “Brandy de Jerez” i la Diputació de Cadis tenen la bona costum d’obsequiar a tots els diputats/es amb motiu de les festes nadalenques amb una botella de brandy d’alguna de les firmes que estan al Consell.Com que m’agrada aquest licor, rebo l’obsequi de molt bon grat. El problema enguany serà com emportar-me’l a casa per les noves mesures de seguretat al control aeroportuari, ja que hauria de facturar l’equipatge al pont aeri amb el consegüent perill que l’ampolla no arribi sencera. I, a Madrid no bec!

2. El Vice-president primer del Senat, l’amic Isidre Molas, m’envia un curiós llibre: “El tratado de la pintura por Leonardo da Vinci” de León Bautista Alberti, editat a Madrid el 1784, del fons bibliogràfic del Senat. Obro el llibre, i té totes les característiques (marques, segells, vellesa, textura,...) d’haver sortit de la biblioteca. No pot ser, penso. L’Isidre no pot pas enviar un llibre del fons del Senat! Fins hi tot, ho confesso, m’espanto confós. No pot ser! Hi dono voltes, capficat. Més tard, el torno a agafar per treure’n l’entrellat. Ah!, a l’interior de la contraportada trobo la clau: l’explicació de que es tracta d’una edició facsímil de l’original, del que se’n ha fet una edició limitada per que el Senat en pugui fer obsequi. Uff! Gràcies, Isidre.

3. Enguany l’obsequi que faig als meus col·laboradors i companys més immediats del Grup parlamentari Socialista prové directament del reciclatge. Com que no els puc donar la clau, els dono el duro. Si, duros, monedes de duro del darrer terç del segle XIX provenint de la recuperació de la ferralla que s’aprofita del procés d’incineració del residus sòlids urbans de la planta del Maresme. En surten moltes monedes, de tots els temps i d’arreu del món, algunes encara en valor i en circulació (pessetes i euros), i algunes de valor simbòlic com aquests Amadeus, Alfons XII i “pelons” (Alfons XIII de nen) que degudament netejades permeten fer un obsequi senzill i original. Gràcies, Xavier per proporcionar-me’ls.

Madrid, 21 de desembre.

Catalusos i andalanes.

Els vells coneguts de la Casa de Andalusia de Mataró celebren el trenta aniversari de l’entitat. Els he acompanyat en molts moments de la seva singladura i com ahir va dir el President, Paco Luque, amb moments de tot, de topades i d’acords.

Ahir tancaven un grapat d’actes amb que ho han commemorat. Primer el “cuadro de baile” de la casa. Sempre m’ha agradat l’espectacle visual que confegeixen les seves danses. Després un parlament. L’havia de fer la Manuela de Madre, però el seu estat de salut ahir no li va permetre, i va llegir el text que tenia preparat en Josep Mª Sala que com és conegut és un addicte als actes d’aquestes entitats, que va aprofitar per afegir coses de la seva collita. El lliurament de records de l’efemèride, i per acabar, la copa de “manzanilla”, de la mà de les noies que va portar en Malé, el representant a Catalunya de “La Guita”.

Ja no podem parlar en propietat d’immigrants andalusos a Catalunya. Els darrers van venir ja fa més de trenta anys. Els més grans tenen lògicament l’enyorança de la seva terra, d’allà on van néixer. Però els seus fills ja són d’aquí. Aquí hi ha fet, i hi faran, tota la seva vida. Per això, aquesta mena d’entitats aniran declinant del objectiu inicial que les va fer créixer i potser subsistiran com a entitats folklòriques sense més.

El pas d’andalusos es fa cap els catalusos o andalanes per acabar dins pocs anys en catalans a seques. Ah! I els d’aquí de tota la vida (?), els de soca-rel, haurem incorporat a les nostres costums el gaspatxo i el vi de Jerez entre moltes altres coses bones que ens hauran aportat tots aquells amb els que hem construït el que és la nostra col·lectivitat avui.

Mataró, 4 de desembre.

ACERINOX

Ara, dec ser tot un perill. Com que m’interesso per tot (per tot el que està relacionat amb la meva feina), quan qualsevol persona em diu per anar a veure alguna cosa, ràpidament dic que si. Igual m’ho ha dit per quedar be, ja ho sabeu: “ el dia que vulguis, vens i anem a veure...”, i jo agafo l’agenda i començo a planificar el viatge.

Vaig conèixer a Ponferrada al Sr. David Herrero García (res a veure amb el nostre Remi, que també es diu Herrero García), ell és el Conseller- Secretari General de Acerinox, i a més de presentar-me al seu President (el Sr. Victoriano Muñoz, fill del cèlebre enginyer Victoriano Muñoz Oms a qui Catalunya deu els seus plans d’infrastructures que va dissenyar els anys trenta) em va convidar a veure la planta que la seva empresa te a la badia de Gibraltar, prop d’Algesires, que és la única de producció d’acer inoxidable que hi ha a Espanya.

El dia 1 d’agost era possible fer la visita, i ja em tens llevant-me a les cinc de matí per travessar tota la península i anar al Camp de Gibraltar a veure la fàbrica i tornar al mateix dia (ben bé ja era l’endemà, passada la mitja nit). 4 avions, més 120 km de cotxe. Sort que m’agrada molt viatjar, i no em fa res volar.

Veure fàbriques m’encanta. Saber de primera mà, veure directament, com es fan les coses sempre m’ha agradat. Bé, la instal·lació de Acerinox és una indústria pesada i està aviat explicada. La “acería”, on es fon la base de la producció, a partir de ferralles d’acer inoxidable, que generalment venen dels Estat Units (hi ha una correlació, em van explicar, entre riquesa i consum d’aquest producte), i dels minerals fèrrics i metàl·lics precisos. La “colada” en lingots d’entre 25 i 30 tones de pes, d’un gruix d’un pam, més o menys, i la seva posterior “laminació”, en calent i en fred, per aprimar-los a un o dos mil·límetres de gruix, fins a produir les característiques bobines que els seus clients transformaran en tota mena de productes d’ús quotidià. En unes tres hores la vaig veure quasi be tota de la mà del seu Director de fàbrica el Sr. José Luis Masi.

La fàbrica va ser fruit dels Plans de “Desarrollo” d’en López Rodó dels anys setanta. De la mà tècnica de japonesos, que encara avui hi són com a accionistes, i amb la base financera primer de Banesto, després del BBVA, i ara de les Koplovitz i dels March, s’han convertit en una de les nostres multinacionals (la seva cotització en borsa està a l’IBEX). Tenen dues fàbriques més, una a Sud-Àfrica, i un altra als EUA, a Kentucky. Són una referència internacional en el seu ram, i exporten el 60% de la seva producció.

Vam dinar, esplèndidament, acompanyats de l’alcalde del municipi on està emplaçada la factoria, Los Barrios. El ex- col·lega i company de partit, Alonso Rojas, em va explicar que el municipi és un dels que va sortir a començaments del s. XVIII quan els anglesos es van quedar Gibraltar, és molt extens amb més de 300 km2 i varis nuclis de població. Que a la zona, malgrat l’idea que en podem tenir, es viu bé, que hi ha molta activitat, mostra de la qual n’és la fàbrica que havia visitat. Com a plat principal, l’amo del restaurant ens va recomanar “gallineta”, que si no vaig entendre malament és cabracho, o la nostra escórpora. Bon vi blanc de la Tierra de Cádiz i una copa de brandy de Jerez.

Tal com deia al començament, dic que si a tot. En Ramon Bagó, bon amic des dels temps del Consorci Hospitalari de Catalunya, m’ha convidat a veure la transformació de ca’n Gelpi a Arenys de Munt, en la línia del que ha de ser el futur de la nostra indústria hotelera. Aquesta és una de les últimes actuacions que està fent la potent cooperativa maresmenca SERHS. Com que també entre dins les meves responsabilitats hi aniré divendres que ve. Sort que això és al costat de casa. També serà un plaer.

Madrid, 3 d’agost de 2005.